Les llistes sempre comporten riscos, per acció o per omissió. I més si allò que ordenem són espais naturals amb infinitat de variables, com els boscos. Amb tot, de l’estudi dels boscos singulars que vaig comentar en el darrer post, s’ha fet pública una selecció de set (una per vegueria) que us esmento a continuació:

1. La Font Groga. Es tracta d’una roureda madura amb un elevat valor paisatgístic situada dins el Parc Natural de la Serra de Collserola, al terme de Sant Cugat del Vallès. Aquest bosc està poblat per roures de grans dimensions, fet pel qual els experts del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) el qualifiquen de bosc catedral. En la petita àrea que ocupa (una hectàrea i mitja), s’hi troben més de dos-cents exemplars de roures vells, alguns de fins a 22 metres d’alçària. Es tracta d’un espai molt concorregut i de gran interès social i cultural ja que hi tenim senders, una zona de pícnic i la fons històrica que dóna nom al bosc.

Alguns roures de la Font Groga, al Parc Natural de la Serra de Collserola, superen els 20 m d’alcària. Segons els experts, a la regió metropolitana de Barcelona hi ha trenta-dos boscos singulars. (Foto: CREAF)

2. La Pedrera del Mèdol. Aquest bosc es troba en un espai emblemàtic, atès que l’àrea que ocupa (la d’un antic punt d’extracció de pedra en època romana) es troba dins la declaració de Tarragona com a Patrimoni de la Humanitat. Al Mèdol hi ha un bosc de pins altíssims, ordenats de forma regular, amb troncs llargs i rectes que arriben als 28 metres d’altura. El seu sotabosc és ric en espècies vegetals; de fet, hi conviuen xiprers, lledoners i altres arbres amb la presència de fusta en descomposició, prova de la maduresa del bosc. Com a element simbòlic, enmig de la pedrera hi ha un obelisc que testimonia l’alçada de la pedra original d’aquell indret.

3. La Salada. És un menut bosc dominat pel pi negre i la pinassa, on viuen exemplars d’aquestes espècies que superen els dos-cents anys de vida i els 30 m d’alçada. Una de les característiques que el fan singular és el fet de trobar-se al paratge de la Ribera Salada, dins el terme de Lladurs (Solsonès), on les aigües brollen fortament salinitzades.

4. La fageda del Retaule. Més de deu hectàrees d’un espai natural amb molta personalitat. És, de fet, la fageda més meridional d’Europa (situada al municipi de la Sénia, Montsià, en ple Parc Natural dels Ports) i en aquest sentit es troba completament aïllada de la resta de fagedes. Aquest bosc compta amb diverses espècies protegides, com el grèvol, i té un arbre monumental catalogat: el Faig Pare. No debades, aquesta fageda destaca per les grans dimensions dels seus exemplars, alguns dels quals superen els 200 anys de vida.

El Faig Pare és l’arbre monumental més espectacular de la fageda del Retaule (la més meridional d’Europa). La seva edat aproximada és de 250 anys. (Foto: CREAF)

5. El Clot dels Bous. Al peu dels Encantats, les muntanyes més emblemàtiques del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, s’estén probablement l’avetosa més madura del nostre país. En les deu hectàrees que ocupa, podem contemplar exemplars de més de 500 anys (de fet, aquí hi ha els arbres més vells de tot l’inventari de boscos singulars). Situada a uns 2.000 metres d’altitud, al terme d’Espot (Pallars Sobirà), les deu hectàrees de l’avetosa del Clot dels Bous compten amb més de tres mil peus d’avet, molts dels quals s’eleven més enllà dels 20 metres. És fàcil entendre, doncs, el seu immens valor natural i paisatgístic.

6. La Mitjana de Lleida. A la part baixa del Segre, a tocar de Lleida, es creen mitjanes fluvials: grans illes de terra que neixen de la divisió del riu en dos o més braços per l’acumulació de sediments —i que, en conseqüència, esdevenen espais molt propicis per a l’establiment de boscos de ribera. En aquest espai, on l’aigua del riu circula lentament, s’hi troba la Mitjana, un espai de vint hectàrees d’extensió considerat el bosc de ribera més ben conservat de les comarques de Ponent. Hi veiem xops, freixes, saücs, àlbers i altres espècies en una trama tan complexa com valuosa. Precisament, gràcies a la seva proximitat, des de la ciutat hi ha diversos itineraris que permeten interpretar el territori i que contribueixen —mitjançant la divulgació— a la seva gestió sostenible.

7. El Ricard de Salarsa. Prop de l’ermita de Sant Valentí de Salarsa (Camprodon, Ripollès), hi ha una de les rouredes més interessants del nostre país. Són més de 26 hectàrees de bosc amb uns dos mil exemplars de roure i, també, d’alzina. El bosc presenta roures de dimensions notables i de capçada ampla (algunes soques assoleixen un metre i mig de diàmetre), fruit de la seva edat: més de 250 anys. Tot plegat fa de la vall de Salarsa un dels racons més majestuosos del nostre Pirineu oriental.

La roureda del Ricard de Salarsa és un dels setanta-vuit boscos singulars que els estudiosos han catalogat a la regió de Girona, la zona del país que en té més: 680 hectàrees de territori. (Foto: CREAF)