Boscos singulars o l’ecoturisme necessari

Aquesta setmana s’ha presentat un estudi dut a terme pel CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) que ha inventariat 292 boscos singulars catalans, és a dir, amb algun valor remarcable. En alguns casos, són petites masses forestals de gran interès perquè acullen una espècie única. En d’altres, destaca la seva maduresa de més de dos-cents anys —i fins a cinc-cents! I en conjunt, són un catàleg de biodiversitat excepcional, ja que s’hi han inclòs boscos de vora una trentena d’espècies diferents (on predomina el pi roig, seguit de l’alzina, el faig i el roure, però també arbres que no solen formar boscos com el salze, el boix o el teix) repartits per tot el territori del Principat.

Un patrimoni com aquest —metàfora de la natura privilegiada dels Països Catalans, que estem obligats a preservar— desperta molts interrogants. Els investigadors del CREAF han expressat el seu desig que aquest treball es tradueixi en polítiques de gestió forestal. Precisament, l’inventari és ara en mans de la Direcció General de Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, impulsora de l’estudi, que ha de decidir què en fa, de tota aquesta informació. Hi ha alguns boscos amb molts valors relacionats amb l’ús social que se n’ha donat històricament, i en aquestes ocasions el problema que més preocupa és l’abandonament de la seva explotació i, per tant, llur deteriorament. No obstant això, com dèiem, altres espais deuen la seva presència en l’inventari a les qualitats de maduresa i biodiversitat que mostren, fruit de la poca intervenció humana, i haurien de mantenir-se en aquestes condicions.

La Mitjana de Lleida, amb una extensió de 20 hectàrees, és el bosc de ribera més ben conservat de les terres de Ponent. (Foto: CREAF)

Com sabeu, jo defenso que el turisme responsable (l’ecoturisme, en el cas que ens ocupa) és una activitat desitjable i àdhuc necessària en la conservació del nostre patrimoni. Atesa la poca estima i la manca de cura que, en termes generals, tenim per la pròpia realitat i pel propi territori, més val que en fem un motor econòmic. Abocats com estem al turisme (una de les poques indústries indeslocalitzables, que a més resisteix amb salut de ferro l’actual crisi), hem de ser capaços de convertir el patrimoni natural català en un atractiu estratègic. Si la integritat dels nostres espais naturals és font de visites i de riquesa, prou que maldarem tots plegats per preservar-los!

Encara diré més. No ens hauria de fer por divulgar l’existència de tots aquests boscos singulars —o revelar la localització fins i tot d’aquells que tenen un equilibri més fràgil i que han fet d’un accés difícil la clau de la supervivència— si això permet sensibilitzar el conjunt de la societat de l’immens valor que tenen. No gaire lluny d’aquí tenim un exemple que ens ensenya el camí a seguir. Em refereixo al bosc de Muniellos (Astúries), la roureda més gran de la península Ibèrica, declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco. És l’espai natural més emblemàtic de la regió i també el més protegit perquè és símbol del primitiu bosc astur, un exemple excepcional de com eren els boscos de la serralada cantàbrica fa molts segles. La presència humana hi és inexistent, però es pot visitar. Això sí, per veure’l cal tramitar un permís especial i només és permès l’accés a vint persones cada dia. Accedir a Muniellos és un privilegi. Oi que ja us han agafat ganes d’anar-hi?

Al bosc de Muniellos, de 5.000 hectàrees, hi plou molt, per això és un paradís de falgueres, líquens, fongs i bolets. (Foto: Shutterstock)

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    • Jana Macià

      19/11/2011 - 12:41

      Informació interessantíssima. Bones reflexions. Tenim uns boscos que són un regal de Déu, cal que en tinguem cura sense caure en tabús paralitzants. Gràcies!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús