Entrades amb l'etiqueta ‘Parc de la Mitjana’

Petit inventari de boscos amb encant

dilluns, 28/11/2011

Les llistes sempre comporten riscos, per acció o per omissió. I més si allò que ordenem són espais naturals amb infinitat de variables, com els boscos. Amb tot, de l’estudi dels boscos singulars que vaig comentar en el darrer post, s’ha fet pública una selecció de set (una per vegueria) que us esmento a continuació:

1. La Font Groga. Es tracta d’una roureda madura amb un elevat valor paisatgístic situada dins el Parc Natural de la Serra de Collserola, al terme de Sant Cugat del Vallès. Aquest bosc està poblat per roures de grans dimensions, fet pel qual els experts del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) el qualifiquen de bosc catedral. En la petita àrea que ocupa (una hectàrea i mitja), s’hi troben més de dos-cents exemplars de roures vells, alguns de fins a 22 metres d’alçària. Es tracta d’un espai molt concorregut i de gran interès social i cultural ja que hi tenim senders, una zona de pícnic i la fons històrica que dóna nom al bosc.

Alguns roures de la Font Groga, al Parc Natural de la Serra de Collserola, superen els 20 m d’alcària. Segons els experts, a la regió metropolitana de Barcelona hi ha trenta-dos boscos singulars. (Foto: CREAF)

2. La Pedrera del Mèdol. Aquest bosc es troba en un espai emblemàtic, atès que l’àrea que ocupa (la d’un antic punt d’extracció de pedra en època romana) es troba dins la declaració de Tarragona com a Patrimoni de la Humanitat. Al Mèdol hi ha un bosc de pins altíssims, ordenats de forma regular, amb troncs llargs i rectes que arriben als 28 metres d’altura. El seu sotabosc és ric en espècies vegetals; de fet, hi conviuen xiprers, lledoners i altres arbres amb la presència de fusta en descomposició, prova de la maduresa del bosc. Com a element simbòlic, enmig de la pedrera hi ha un obelisc que testimonia l’alçada de la pedra original d’aquell indret.

3. La Salada. És un menut bosc dominat pel pi negre i la pinassa, on viuen exemplars d’aquestes espècies que superen els dos-cents anys de vida i els 30 m d’alçada. Una de les característiques que el fan singular és el fet de trobar-se al paratge de la Ribera Salada, dins el terme de Lladurs (Solsonès), on les aigües brollen fortament salinitzades.

4. La fageda del Retaule. Més de deu hectàrees d’un espai natural amb molta personalitat. És, de fet, la fageda més meridional d’Europa (situada al municipi de la Sénia, Montsià, en ple Parc Natural dels Ports) i en aquest sentit es troba completament aïllada de la resta de fagedes. Aquest bosc compta amb diverses espècies protegides, com el grèvol, i té un arbre monumental catalogat: el Faig Pare. No debades, aquesta fageda destaca per les grans dimensions dels seus exemplars, alguns dels quals superen els 200 anys de vida.

El Faig Pare és l’arbre monumental més espectacular de la fageda del Retaule (la més meridional d’Europa). La seva edat aproximada és de 250 anys. (Foto: CREAF)

5. El Clot dels Bous. Al peu dels Encantats, les muntanyes més emblemàtiques del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, s’estén probablement l’avetosa més madura del nostre país. En les deu hectàrees que ocupa, podem contemplar exemplars de més de 500 anys (de fet, aquí hi ha els arbres més vells de tot l’inventari de boscos singulars). Situada a uns 2.000 metres d’altitud, al terme d’Espot (Pallars Sobirà), les deu hectàrees de l’avetosa del Clot dels Bous compten amb més de tres mil peus d’avet, molts dels quals s’eleven més enllà dels 20 metres. És fàcil entendre, doncs, el seu immens valor natural i paisatgístic.

6. La Mitjana de Lleida. A la part baixa del Segre, a tocar de Lleida, es creen mitjanes fluvials: grans illes de terra que neixen de la divisió del riu en dos o més braços per l’acumulació de sediments —i que, en conseqüència, esdevenen espais molt propicis per a l’establiment de boscos de ribera. En aquest espai, on l’aigua del riu circula lentament, s’hi troba la Mitjana, un espai de vint hectàrees d’extensió considerat el bosc de ribera més ben conservat de les comarques de Ponent. Hi veiem xops, freixes, saücs, àlbers i altres espècies en una trama tan complexa com valuosa. Precisament, gràcies a la seva proximitat, des de la ciutat hi ha diversos itineraris que permeten interpretar el territori i que contribueixen —mitjançant la divulgació— a la seva gestió sostenible.

7. El Ricard de Salarsa. Prop de l’ermita de Sant Valentí de Salarsa (Camprodon, Ripollès), hi ha una de les rouredes més interessants del nostre país. Són més de 26 hectàrees de bosc amb uns dos mil exemplars de roure i, també, d’alzina. El bosc presenta roures de dimensions notables i de capçada ampla (algunes soques assoleixen un metre i mig de diàmetre), fruit de la seva edat: més de 250 anys. Tot plegat fa de la vall de Salarsa un dels racons més majestuosos del nostre Pirineu oriental.

La roureda del Ricard de Salarsa és un dels setanta-vuit boscos singulars que els estudiosos han catalogat a la regió de Girona, la zona del país que en té més: 680 hectàrees de territori. (Foto: CREAF)

Boscos singulars o l’ecoturisme necessari

divendres, 18/11/2011

Aquesta setmana s’ha presentat un estudi dut a terme pel CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) que ha inventariat 292 boscos singulars catalans, és a dir, amb algun valor remarcable. En alguns casos, són petites masses forestals de gran interès perquè acullen una espècie única. En d’altres, destaca la seva maduresa de més de dos-cents anys —i fins a cinc-cents! I en conjunt, són un catàleg de biodiversitat excepcional, ja que s’hi han inclòs boscos de vora una trentena d’espècies diferents (on predomina el pi roig, seguit de l’alzina, el faig i el roure, però també arbres que no solen formar boscos com el salze, el boix o el teix) repartits per tot el territori del Principat.

Un patrimoni com aquest —metàfora de la natura privilegiada dels Països Catalans, que estem obligats a preservar— desperta molts interrogants. Els investigadors del CREAF han expressat el seu desig que aquest treball es tradueixi en polítiques de gestió forestal. Precisament, l’inventari és ara en mans de la Direcció General de Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, impulsora de l’estudi, que ha de decidir què en fa, de tota aquesta informació. Hi ha alguns boscos amb molts valors relacionats amb l’ús social que se n’ha donat històricament, i en aquestes ocasions el problema que més preocupa és l’abandonament de la seva explotació i, per tant, llur deteriorament. No obstant això, com dèiem, altres espais deuen la seva presència en l’inventari a les qualitats de maduresa i biodiversitat que mostren, fruit de la poca intervenció humana, i haurien de mantenir-se en aquestes condicions.

La Mitjana de Lleida, amb una extensió de 20 hectàrees, és el bosc de ribera més ben conservat de les terres de Ponent. (Foto: CREAF)

Com sabeu, jo defenso que el turisme responsable (l’ecoturisme, en el cas que ens ocupa) és una activitat desitjable i àdhuc necessària en la conservació del nostre patrimoni. Atesa la poca estima i la manca de cura que, en termes generals, tenim per la pròpia realitat i pel propi territori, més val que en fem un motor econòmic. Abocats com estem al turisme (una de les poques indústries indeslocalitzables, que a més resisteix amb salut de ferro l’actual crisi), hem de ser capaços de convertir el patrimoni natural català en un atractiu estratègic. Si la integritat dels nostres espais naturals és font de visites i de riquesa, prou que maldarem tots plegats per preservar-los!

Encara diré més. No ens hauria de fer por divulgar l’existència de tots aquests boscos singulars —o revelar la localització fins i tot d’aquells que tenen un equilibri més fràgil i que han fet d’un accés difícil la clau de la supervivència— si això permet sensibilitzar el conjunt de la societat de l’immens valor que tenen. No gaire lluny d’aquí tenim un exemple que ens ensenya el camí a seguir. Em refereixo al bosc de Muniellos (Astúries), la roureda més gran de la península Ibèrica, declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco. És l’espai natural més emblemàtic de la regió i també el més protegit perquè és símbol del primitiu bosc astur, un exemple excepcional de com eren els boscos de la serralada cantàbrica fa molts segles. La presència humana hi és inexistent, però es pot visitar. Això sí, per veure’l cal tramitar un permís especial i només és permès l’accés a vint persones cada dia. Accedir a Muniellos és un privilegi. Oi que ja us han agafat ganes d’anar-hi?

Al bosc de Muniellos, de 5.000 hectàrees, hi plou molt, per això és un paradís de falgueres, líquens, fongs i bolets. (Foto: Shutterstock)