Entrades amb l'etiqueta ‘Barcelona’

Ser o no ser (sobre el macrocomplex de joc i oci Eurovegas)

dimecres, 15/02/2012

Per un reportatge d’El Periódico de Catalunya hem sabut que la Generalitat ja ha localitzat quatre possibles terrenys on ubicar el macrocomplex de joc i oci Eurovegas. Els terrenys que optarien a acollir-lo són al Prat de Llobregat, Gavà, Abrera i Montcada i Reixac. I sembla també que l’executiu català presentarà aviat els detalls de les finques a l’impulsor del projecte, el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson.

Confesso que em costa donar crèdit a la possibilitat que aquesta idea esdevingui realitat algun dia. Però el que em costa més no és atènyer les dimensions financeres que afirmen que tindria (17.000 milions d’euros d’inversió), o les dificultats tècniques que hauria de salvar (comunicacions, accessos i edificabilitat per a sis casinos, dotze hotels, desenes de restaurants i un camp de golf, entre altres). Ni tan sols les excepcions fiscals i legals que exigeixen els seus promotors, com no pagar impostos, restar al marge de la legislació laboral en vigor i permetre fumar en els seus locals. Tot això m’és fàcil de pair si ho comparo amb la incredulitat que em genera el fet que els nostres governants s’estiguin escarrassant a portar aital disbarat al nostre país.

M’hi podria estendre molt i no ho faré. Crec que aquells que segueixen aquest blog coneixen de sobres quin és el model turístic que defensem i que provem de reflectir en el Descobrir mes rere mes. Valors com l’autenticitat, la sostenibilitat, el respecte per allò que som i que ens singularitza com a destinació arreu del món. No cal redundar-hi. En tot cas, llanço tres qüestions que em semblen clau per si algú es pren la molèstia d’intentar respondre-les.

La Generalitat aposta per implantar el model turístic de Las Vegas a prop de Barcelona. (Foto: Shutterstock.)

1. Què aportaria un projecte d’aquestes característiques a les marques “Barcelona” i “Catalunya”? O dit d’una altra manera… el futur són més turistes o són millors turistes? El refranyer diu que “qui tot ho vol, tot ho perd”…

2. Per què no dediquem, com a sector estratègic que som, el mateix esforç (amb la meitat em conformaria) en la construcció d’un model que reverteixi positivament en tot el territori? Ens podem permetre tenir bona part del país abocat a l’ostracisme? És un tema de voluntat: si podem maldar per importar un projecte com Eurovegas, és evident que podem posar el coll per projectes infinitament més modestos a les terres de Ponent, a la Catalunya Central, a l’Alt Pirineu. O no?

I 3. Quina credibilitat té la promesa de crear 260.000 llocs de treball a Eurovegas? Pastanagues semblants no es van mostrar en la fantasiosa Gran Scala dels Monegres o en un projecte ruïnós i inacabat com Marina d’Or? Què passaria si el pla de negoci no assolís els objectius fixats? Podem assegurar que el fonament empresarial d’aquest complex no seria l’especulació immobiliària?

Turisme a Badalona, i tant que sí

dimecres, 8/02/2012

Dimarts passat vaig participar en una taula rodona organitzada pel nounat Fòrum de Turisme de Badalona. Més de cinquanta persones del teixit social badaloní s’hi van aplegar amb l’objectiu de començar a construir un discurs turístic per a la ciutat que, de pas, ajudi a llevar l’estigma que arrossega la ciutat. Un estigma de conflictivitat i misèria creat pel partidisme més barroer que amaga una realitat en conjunt molt diferent. Durant les intervencions (una de meva i una altra de José Antonio Donaire, director de l’INSETUR, Institut Superior d’Estudis Turístics de la Universitat de Girona), però també durant el debat posterior, van sorgir moltes idees amb un denominador comú: l’actual conjuntura representa una oportunitat per a la ciutat i cal apostar-hi sense dilacions si volem fer visible el nom de Badalona (aquí l’entrada de la Viquipèdia) en el mapa de les destinacions turístiques catalanes.

Passo a relacionar quatre apunts que vaig prendre durant l’acte, quasi tots manllevats d’en Donaire, un dels principals experts en matèria de turisme del nostre país:

1. El turisme és una bona manera d’atreure altres sectors econòmics. Ja fa temps que capitals com Londres es van adonar que el turisme és una de les millors peces en la construcció d’una imatge positiva, a banda que la seva pròpia activitat tiba de pràcticament tots els àmbits. Barcelona ha sabut aprofitar la tirada de la seva marca per fer créixer les escoles universitàries i de negocis o el sector de la salut, per exemple. El turisme és, doncs, una via excel·lent per fer ciutat —o per fer territori!

2. En la segona fase de consolidació de les destinacions metropolitanes, el turisme s’eixampla fora de les ciutats que l’han atret en primera instància. “I ara que ja coneixem Barcelona —per continuar amb l’exemple—, què podem veure?”. En aquest sentit, hi ha una nova tendència turística que és la d’aquells visitants (turistes, en realitat) que no volen ser identificats com a tals; que volen sortir dels circuits habituals. Que no volen anar on va tothom. Us recomano que entreu al web Spotted by Locals, que es pot traduir si fa no fa com ‘guiats per la gent del lloc’, per comprovar-ho: una de les quaranta-una ciutats amb prescriptors locals és Barcelona…

El Pont del Petroli de Badalona, un antic pantalà en desús situat al costat de la fàbrica modernista de l’Anís del Mono, és un entrant al mar que regala vistes insòlites del litoral entre Barcelona i el Maresme. (Foto: Shutterstock.)

3. Tots els territoris i ciutats poden tenir perfil turístic. Però cal creure-s’ho i articular un producte que parteixi dels valors que els fan singulars. L’autenticitat és un factor a l’alça permanentment avaluat per les comunitats del turisme 2.0. Una informació inexacta, o encara pitjor falsa, i ja no diguem un mal servei, més que un error són una temeritat que serà jutjada severament.

4. Al capdavall, el turisme està canviant i en la construcció d’un discurs turístic cal: a) Triar: qui té de tot no té res; b) Homologar-se a un mínim de sector: oficines de turisme, web, senyalització, etc.; c) Invertir en promoció, tant la convencional (mitjans de comunicació) com en les xarxes socials; i d) Importantíssim: enfocar aquest procés des del consens i amb constància, perquè el turisme és un fet col·lectiu que demana maduració lenta.

Deia més amunt que Badalona té una oportunitat. La necessita, com a ciutat, però el context d’aquests moments és favorable. Jo que hi visc —que hi he aterrat per circumstàncies, per tant no hi busqueu el biaix interessat— puc donar fe que té molts arguments per treure el cap en aquest terreny. Un patrimoni romà a l’alçada del de Barcelona, i molt ben museïtzat (no us penedireu de visitar les termes i el Decumanus, un dels conjunts arqueològics més extraordinaris d’aquesta època als Països Catalans). Una façana litoral magnífica, escenari d’una activitat marítima —i marinera, encara— intensa durant tot l’any. Un nucli antic, Dalt la Vila, de carrers estrets i racons encisadors: sorprenent i corprenedor. Un monestir medieval del calibre de Sant Jeroni de la Murtra, situat a més als contraforts de la Serralada Litoral, que comença al municipi. Modernisme, arts escèniques, comerç. I per damunt de tot, una societat civil que és capaç d’impulsar una intensa vida cultural: des del festival internacional de curtmetratges Filmets fins a les Festes de Maig, passant per tota mena d’entitats i una icona, la Penya.

Turisme a Badalona, i tant que sí.

Quines portades del ‘Descobrir’ us interessen més?

dimecres, 1/02/2012

L’element clau en la planificació d’un número de la revista és el tema principal de portada. No tan sols perquè, en el conjunt d’un exemplar del Descobrir, el dossier central ocupa un espai destacat (més de cinquanta pàgines), sinó sobretot perquè de l’encert a l’hora de tractar-lo, en depèn el comportament al quiosc. Per sort, no solem experimentar una gran oscil·lació al punt de venda d’un mes a un altre (els nostres lectors són, sou, molts fidels, i us agraïm sincerament la confiança), però dos mil o tres mil exemplars són la diferència que separa l’èxit del fracàs. I avui en dia encara més.

Explico això perquè el debat sobre el territori i la tesi que defensarem a la portada durant un mes sencer és intens, a la redacció. Ha esdevingut, de fet, el principal maldecap del procés editorial, ja que un cop definit aquest fil argumental que ha de trenar tot el dossier, els articles es descabdellen amb relativa facilitat. En aquest sentit, jo com a director intento fer equilibris entre aquesta funció comercial de la portada i la necessitat d’aprofundir en el concepte del Descobrir; allò tan ben trobat al lema de la capçalera: “El teu país com mai no l’has vist”.

Modestament, he pensat que ens podríeu ajudar a conèixer les motivacions del vostre comportament a quiosc —o simplement la vostra opinió si sou subscriptors. Què us interessa més? Una zona poc coneguda que us aporti noves idees (Llevant de Mallorca) o un territori consolidat com a destinació turística (Terra de volcans-Garrotxa, per exemple)? Conceptes treballats i inèdits (com el País d’arròs o el Garraf romàntic), paisatges diguem-ne clàssics (Montseny) o territoris coneguts vistos des d’una perspectiva diferent (Platges de l’Ebre)? Portades urbanes (Sagrada Família) o ambients rurals (Lluçanès ‘slow’)? I encara, què us funciona i què us falla en aquestes portades: fotografia, titulars, disseny? Perquè us inspireu, teniu les portades a continuació. Una petita pluja d’idees sobre quins d’aquests números us han cridat més l’atenció en un quiosc i per què ens anirà molt bé. Agraït per endavant!

304683_271566579536227_111703595522527_1104942_2048206_n.jpg 206550_214364441923108_111703595522527_837203_3342693_n.jpg

314403_286265901399628_111703595522527_1162504_1541595015_n.jpg 378614_339309512761933_111703595522527_1332156_346550950_n.jpg

398520_363578660335018_111703595522527_1411056_1670725628_n.jpg 249857_224109910948561_111703595522527_911736_663975_n.jpg

311346_319482528077965_111703595522527_1281163_1025397378_n.jpg 269515_240267382666147_111703595522527_973700_4763668_n.jpg

Turisme? Quin turisme?

divendres, 11/11/2011

Avui torno a fer un apunt crític sobre la política turística al nostre país. Intentaré esmenar-me en els pròxims posts, però em pensava que el model turístic del futur —com a recepta contra la crisi i oportunitat de construcció d’una proposta per a tot el territori— no podia ser el mateix que hem explotat fins avui. Anava errat. Hi ha qui deu pensar: “Si ens ha anat bé fins ara, per què havíem de canviar?”.

Fa uns dies em vaig fer ressò en aquest post de la invisibilitat del turisme català a Catalunya per als màxims responsables institucionals del sector. També explicava que el turista autòcton és desestacionalitzat i es mou més per tot el país que l’estranger, malgrat que les nostres autoritats atribueixen als visitants foranis el mèrit únic dels bons resultats globals de la indústria turística d’aquest any. Doncs bé. Pocs dies després que la Generalitat fes públic el balanç de la temporada (recordem-ho: augment del nombre de turistes estrangers al Principat i increment de la seva despesa per càpita), el sector turístic de les terres de Ponent i el Pirineu occidental reclamava una estratègia concreta per rellançar-se al mercat i poder fer front a la forta competència del Pirineu aragonès. Dos són els tocs d’alerta que feia Juan Antonio Serrano, president de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1) A l’estiu, els resultats s’havien saldat amb un creixement d’entre el 6 i el 10% a la costa catalana i Barcelona, mentre que a Lleida al juliol havien perdut 4 punts i a l’agost tot just s’havien mantingut respecte el curs anterior. Serrano es planyia que l’Administració catalana prioritza el turisme de sol i platja i a la ciutat de Barcelona.

2) De cara a l’inici de la temporada d’hivern, la Federació d’Hostaleria de Lleida revelava que només setanta esquiadors a la setmana aniran a les pistes del Pirineu occidental (Baqueira Beret) via l’aeroport d’Alguaire, dels 23.000 que és previst que hi aterrin en vols xàrter —i que tenen paquets turístics amb Andorra.

‘Crisis? What crisis?’, deien els Supertramp l’any 1975. El mateix diuen les nostres autoritats turístiques avui.

Però a mi em va frapar molt més una anècdota. El president del sector lleidatà explicava que fins i tot la senyalització dels atractius turístics propis és deficient. En eixos tan importants com l’AP-2, denunciava, hi ha una indicació de “Torreciudad” (on hi ha el santuari de sant Josemaría Escrivá de Balaguer), situada a 90 km de la capital del Segrià, i s’hi obvien, en canvi, el Parc Nacional d’Aigüestortes o el conjunt romànic de la vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat. Ni turisme cultural, ni turisme rural, ni ecoturisme. Encara som aquí perquè venint de Barcelona no vegem res més que la llum inspiradora del fundador de l’Opus Dei i un territori difús a mig camí d’Aragó?

Tan sols em va faltar saber la setmana passada pel diari Ara que el pròxim objectiu, la principal esperança, llegiu prioritat, del sector turístic i del Govern (la gallina americana dels ous d’or que suposadament traurà el país del sotrac econòmic, ocupant un 45% dels aturats de Catalunya) és que el multimilionari Sheldon Adelson inverteixi 18.800 milions d’euros en la construcció d’un macrocomplex d’oci i joc estil Las Vegas. A fer punyetes tants anys de feina sorda i feixuga en la consolidació d’un model que situï els valors propis del territori en primer terme, que primi qualitat a quantitat, que reequilibri el país turísticament d’una vegada, que intenti la sostenibilitat social i ambiental. A la primera tirada, tornem al punt de partida. Pilotada i amunt!

Tombs pel barri Gòtic de Barcelona

dijous, 28/04/2011

A la redacció i per la meva feina, rebo, fullejo i utilitzo moltes guies turístiques. De l’estranger, d’indrets del nostre país i, també, de Barcelona. I malgrat que sempre hi ha qui ho fa bé i qui ho fa malament, existeix un cert model que funciona, que t’introdueix en el territori, que et dóna les claus per entendre’l i la informació pràctica per gaudir-ne. Són molts anys de prova i error, de resultats contrastats i de continguts avui complementats per les noves tecnologies i el turisme 2.0 que s’instal·la irremissiblement.

joan002.jpg

Tot això està molt bé i és necessari. Però no ens enganyem, més informació no té per què ser millor informació. En aquest sentit, el ritme accelerat amb què fem les coses (tant l’edició d’una guia com la visita a una ciutat) no ajuda a discernir el gra de la palla. És un mal del nostre temps: coneixem fins a l’última dada, però ens manca perspectiva per interpretar-la. Aquí és on pren protagonisme el prescriptor. Un prescriptor és un referent de credibilitat, que tant pot ser una marca (el Descobrir, per exemple) com, en darrer terme, una persona.

Per això em sembla especialment interessant la col·lecció «Carnet de voyage» que edita des de fa un any l’Ajuntament de Barcelona. Recentment, l’il·lustrador francès establert a la capital catalana Stéphane Carteron em va demanar de presentar el títol del qual és autor, Tombs pel barri Gòtic, i vaig acceptar. El treball és excel·lent. Primer heu de saber que aquests tombs per la ciutat vella són el fruit d’una feina intensa de l’Stéphane durant dos anys. Ell és veí del barri i el coneix com el palmell de la mà. Però no en el sentit enciclopèdic del terme, sinó com una vivència íntima. I en tant que vivència, el seu treball ens parla de la gent que habita aquest espai, de la història quotidiana que omple els seus racons.

joan003.jpg

Pàgina interior de la guia, amb il·lustracions i comentaris de l’Stéphane Carteron sobre la catedral i la façana del Col·legi d’Arquitectes, decorada per Picasso.

De fet, quan viatgem, quan passegem amb esperit de turista (tant se val que sigui aquí o a l’altra punta de món), ens deixem dur per l’opinió d’aquells que en saben; és a dir, d’aquells que hi viuen o d’aquells que hi han estat i que ens poden ajudar a treure profit de la visita. L’Stéphane és, per tant, un bon prescriptor del Gòtic —que no vol dir que sigui asèptic, ben al contrari. El Gòtic de l’Stéphane és el seu Gòtic, és aquell del qual pot parlar amb coneixement de causa, sense deixar de sorprendre’s cada dia. I això dóna molt de valor a la feina que ha fet.

No és gens habitual, a més, que un autor hagi tingut el marge de maniobra que intueixo que ha tingut l’Stéphane. Això diu molt i bé dels impulsors del projecte perquè en el món editorial ens cal recuperar el prestigi de la firma, el punt de vista de l’artista, del professional. No hem de tenir por de la subjectivitat. Precisament, és des d’aquesta subjectivitat que ens acostem a les realitats del nostre entorn i dels entorns distants. Benvinguda sigui, per tant, ja que enriqueix la visió de les coses.

joan004.jpg

L’element humà, amb noms i cognoms, és un motiu central d’aquest passeig pel Gòtic. A dalt, l’Elvira i la Carme, de la botiga de queviures de la plaça de Sant Just.

Tornant a la guia, segurament l’Stéphane hauria pogut fer-ne una completament diferent, més impersonal, i tanmateix aquests tombs pel Gòtic són un catàleg de biografies que, en conjunt, m’atreviria a afirmar que reflecteixen l’ànima del barri. No en va, tothom qui hi apareix fa deu anys o més que hi resideix, que hi interactua. Són d’alguna manera els referents del barri, les persones que poden explicar millor que ningú l’essència d’aquest racó de Barcelona, sovint difuminat per la presència dels passavolants.

Hi trobem gent, molta gent, a la seva botiga, al seu taller, en plena activitat… I tots ens conviden a passejar pel Gòtic, a recórrer-lo d’una manera tranquil·la. Però si bé aquest fet ja li atorga un punt d’autenticitat, aquesta crònica és molt més que un reguitzell de personatges.

joan005.jpg

Una altra pàgina de la guia, en aquest cas una imatge costumista del Gòtic, amb detalls que permeten descobrir curiositats de la història de la ciutat (com les tres cares de la font de Sant Just, la més antiga de Barcelona).

Els Tombs pel barri Gòtic es poden llegir com una guia més convencional, on hi trobem multitud d’anècdotes i detalls d’aquells que ens agrada comentar en família a la sobretaula dels diumenges. Sabíeu que al jardí del claustre de la catedral les tretze oques que hi romanen recorden l’edat en què va morir martiritzada santa Eulàlia? O que al lloc on hi havia l’antic convent dels Templers, avui el Palau Reial Menor, al carrer dels Templers justament, encara s’hi aplega una confraria templera?

Per tot això, penso que aquesta guia és un retrat fresc i estimulant, farcit de detalls que no tan sols pot servir de referent als turistes ocasionals de la ciutat, sinó també —o sobretot— als propis barcelonins. Si partim de la màxima que per agradar als altres ens hem d’agradar a nosaltres mateixos, entendrem de la importància de treballs com aquest, que transmeten una gran complicitat amb la ciutat.

_ALB2874.JPG

La presentació dels ‘Tombs pel barri Gòtic’ es va fer a l’Espai Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona, el passat 6 d’abril. D’esquerra a dreta, l’autor, Stéphane Carteron, l’alcalde Jordi Hereu, la regidora del districte de Ciutat Vella Assumpta Escarp i un servidor, adreçant-se al públic. (Foto: Alba / Aj. de Barcelona.)

Madrid més a prop, Barcelona més lluny

dijous, 30/12/2010

Per motius familiars, baixo sovint a València. Bé, més exactament a un poble de la Ribera del Xúquer, a la Ribera Alta. Així ha estat també aquest Nadal. Quan vam comprar els bitllets de tren (sempre hi anem amb l’Euromed), no teníem ni idea de la sorpresa que ens enduríem a destinació. De fet, teníem les reserves de molt abans que, el 18 de desembre, el rei Joan Carles i una interminable estesa d’autoritats (José Luis Rodríguez Zapatero, José Blanco, Francisco Camps, Esperanza Aguirre, Rita Barberà, Mariano Rajoy…) inauguressin la línia de tren de gran velocitat entre València i Madrid.

serie112-400x266.jpg

El model radial de la gran velocitat ferroviària espanyola, amb centre a Madrid, rep el suport entusiasta de les principals institucions de l’Estat. A la imatge, un dels nous combois que recorren la línia d'AVE València-Madrid.

Resulta que, d’aleshores ençà, tots els Euromed procedents de Barcelona s’aturen a la nova estació Joaquín Sorolla. Suposo que han volgut concentrar tot el servei ferroviari de gran velocitat i velocitat alta de la ciutat en aquest punt mentre no construeixin la flamant Estació Central de València, però els senyors de Renfe-Adif no van pensar —o potser sí?— que amb aquesta decisió penalitzaven el principal enllaç de transport públic entre les dues ciutats —que és dir de tota la península Ibèrica. Fa tan sols dues setmanes, camí d’Alacant, l’Euromed s’aturava a l’estació de València Nord, d’on parteixen totes les línies de rodalies i regionals cap a les comarques de l’Horta, la Ribera, la Safor, la Costera, el Camp de Morvedre, la Plana, etc. Aquest enllaç, curt i còmode, se n’ha anat en orris.

Estació_abril.jpg

La modernista estació del Nord, dissenyada per l’arquitecte Demetri Ribes i construïda entre els anys 1906 i 1917, és l’epicentre de tota la xarxa de rodalies de València.

Estación-del-AVE-en-Valencia.jpg

L’estació Joaquín Sorolla serà l’origen i la destinació dels trens de gran velocitat fins que no s’edifiqui la definitiva Estació Central de València.

És cert que l’estació Joaquín Sorolla és molt a prop de l’estació del Nord, però quan vas carregat amb maletes i criatures, en trajectes d’unes quantes hores, els transbordaments són un càstig. Algú podrà argüir que els qui vénen de Madrid pateixen les mateixes circumstàncies, i no els manca raó. Però avui, anar de Madrid a València amb AVE representa 1 hora i 35 minuts; i entre Barcelona i València, separades per una distància similar, es triguen 3 hores. Que se m’entengui bé: no és una qüestió de rapidesa, sinó de comoditat, perquè jo sempre he estat dels que pensen que no cal córrer. Si hom completés el doble ample de via a tot el recorregut de l’Euromed, les dues principals capitals dels països de parla catalana connectarien en 2 hores i quart. Més que bé.

Segurament, a partir d’ara prendrem el Talgo. Seran 3 hores i 25 minuts, però ens estalviarem el canvi d’estació. Això, o baixarem amb cotxe, més contaminant i car que el tren… Com diuen a cals sogres, quin poc trellat!

Un impost sobre turisme?

dimarts, 6/07/2010

Acaba d’esclatar, per enèsima vegada, la polèmica sobre l’establiment d’una mal anomenada taxa turística. Aquest cop, la idea sorgeix de Barcelona i tindria com a objectiu compensar les retallades pressupostàries en les despeses de promoció de la ciutat. Tot i que responsables d’entitats nacionals, com el director general de Turisme de Catalunya, Joan Carles Vilalta, s’han afanyat a valorar positivament la possibilitat que aquest impost (un euro per visitant) s’apliqués a tot el país “sempre i quan la majoria del sector hi estigui d’acord”.

shutterstock_55808740.jpg

L’any 2009, els Països Catalans van rebre més de seixanta milions de turistes.

No he entès mai gaire aquest debat. Bé, rectifico, sí que l’entenc, però penso que és poc interessant. A mi m’agradaria que en relació al turisme parléssim de qualitat, de construcció d’un discurs i d’un producte potents, de com atraiem visitants actius i motivats pels nostres actius paisatgístics, gastronòmics, arquitectònics, naturals, etc. En definitiva, de com associem la marca Catalonia a cultura i a lleure responsable.

En aquest sentit, les reticències d’una part del sector —i no dic que no els manqui raó— són fruit d’una perspectiva limitada de la gestió turística. De fet, els trets apunten a la defensa d’uns resultats més aviat magres, agreujats per un context econòmic de forta depressió. D’acord, no fixem cap impost. Però com farem sostenibles les grans inversions públiques en promoció que fins ara hem pagat tots els contribuents? I més important, com revertirem el perfil baix de bona part del turisme que ens visita? Si qüestionem l’impost, qüestionem-nos-ho tot, si us plau. O no avançarem.

Transport privat, transport públic

dilluns, 28/06/2010

Llegeixo que Avancar inaugura tres aparcaments a la via pública de Barcelona, amb tres places cadascun. Concretament, a la plaça de Lesseps, a la Sagrada Família i davant de la Pedrera. D’aquesta manera, l’empresa continua, en paraules del seu director, Josep Sala, “acostant els cotxes als seus usuaris”.

Aparcament via pública AvancarCarsharing.jpg

Un cotxe d’Avancar en l’aparcament situat enfront de la Pedrera.

Fa cinc anys, pocs després de la seva posada en marxa, vaig fer-me soci de Catalunya Carsharing, avui Avancar. Es tracta d’un servei de lloguer que posa vehicles, ara ja cent vint, a disposició dels usuaris amb una mecànica molt senzilla i àgil. Per Internet o telèfon, les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any, pots reservar cotxes —fins a cinc minuts abans— i anar-los a buscar en un aparcament pròxim. Hi ha, en aquests moments, a banda de les recentment inaugurades al carrer, quaranta-una localitzacions en quatre ciutats (Barcelona, Sabadell, Sant Cugat i Granollers), i estan treballant per estendre l’experiència a altres poblacions de l’Àrea Metropolitana. Aquest, pel meu gust, és el seu punt dèbil: el desplegament que en fan les administracions i empreses implicades és molt lent, però entenc que el ritme també depèn de la popularitat d’aquest nou sistema de mobilitat.

Per si de cas puc convèncer algú, i de retruc escampem el carsharing (‘cotxe compartit’ en anglès) per tot el nostre territori nacional, deixeu-me explicar que no es tracta d’un servei de lloguer de cotxes convencional perquè el fet de fer-te’n soci ja inclou una assegurança i t’estalvies la paperassa de cada reserva. A final de mes t’arriba el càrrec al compte corrent en funció de les hores d’ús i dels quilòmetres realitzats. Però sobretot, el carsharing em sembla interessant perquè està plantejat com un sistema de mobilitat que es complementa amb totes les altres modalitats de transport públic, per això els pàrquings on hi ha aquests vehicles solen ser al costat d’estacions de tren o metro. Segons els seus responsables, “cada cotxe de carsharing significa deu cotxes menys de particulars”.

Si sou dels que utilitzeu el cotxe només en caps de setmana, o en moments puntuals, i per viatjar pel país, us recomano que ho proveu. L’estalvi respecte les empreses de lloguer de sempre —i ja no diguem sobre la compra d’un vehicle— és molt important.

Turisme a Barcelona

dijous, 10/06/2010
shutterstock_47729173.jpg

La Pedrera té més d’un milió de visites anuals.

Abans-d’ahir vaig assistir al dinar conferència de premsa que anualment organitza Turisme de Barcelona per fer balanç de la campanya anterior i previsió de la que es troba en curs. Em va sorprendre el caràcter triomfalista que van mostrar el president del consorci, Joan Gaspart, i el primer tinent d’alcalde i regidor de Promoció Econòmica de l’Ajuntament, Jordi William Carnes. Algunes dades que van aportar:

• El nombre de turistes que han visitat la ciutat durant el primer quadrimestre ha augmentat un 10% respecte el mateix període de l’any passat. La previsió que en fa Turisme de Barcelona oscil·la entre el 12 i el 15% d’increment a desembre del 2010.

• Els grups d’edat de 35 a 54 anys es consoliden com a principals clients turístics de la capital catalana (un 65% del total), desplaçant les franges més joves, entre 18 i 34 anys, que sumen el 22,8%.

• En relació amb aquesta dada, els responsables turístics de Barcelona afirmen que el 42,9% dels visitants vénen a Barcelona en parella, per davant del 24,2% que ho fan sols i a una gran distància del 9,7% que ho fan amb un grup d’amics.

• La despesa mitjana dels turistes que ens visiten és de 400 euros (per 2,8 dies d’estada). Turisme de Barcelona va afegir que el total de la despesa del turisme internacional s’incrementa considerablement, amb percentatges de dispendi que assoleixen el 57% de creixement en el cas dels ciutadans d’estats emergents com el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina.

Totes aquestes dades, a parer de Turisme de Barcelona, desmunten alguns mites sobre el fet turístic que s’han instal·lat en l’opinió de milers de barcelonins. Açò és, que la capital catalana atreu un turisme majoritàriament jove, sorollós, que ve de gresca i que s’hi deixa molt pocs diners. Però alguns símptomes van evidenciar que no tot són flors i violes:

• Les preguntes dels periodistes van ser força incisives i van incomodar molt aviat els responsables turístics de la ciutat. Es palesava un distanciament —larvat de fa temps— entre el discurs oficial i la interpretació que en fan els mitjans, molt menys falaguera. Els temes recurrents eren els robatoris (“l’èxit de Barcelona crida els lladres”, es va defensar Carnes), el model turístic de la ciutat i la política de preus, en especial del sector hoteler.

• Sobre aquesta qüestió, Gaspart va sorprendre tothom —sobretot els seus acompanyants a la mesa— amb aquesta afirmació: “És dolent ser una ciutat cara; és pitjor ser considerada una ciutat barata”. Posant-se en camisa d’onze vares, segurament traït per la seva condició de propietari de la cadena Husa, el president executiu de Turisme de Barcelona (un organisme centrat en la promoció de la ciutat) va indicar que el preu de les habitacions a la capital catalana se situa avui entre un 15 i un 20% per sota del del 2007.

• En aquest punt, malgrat l’augment del nombre de pernoctacions, adquireix rellevància la davallada de l’ocupació mitjana als hotels, maquillada per l’increment continuat del nombre de places hoteleres: ja n’hi ha 61.000. L’evolució de l’ocupació és 79% (2007), 76,3% (2008), 72,4% (2009). En conseqüència, de les paraules de Gaspart, podem extreure’n alguns interrogants. Cal continuar engreixant aquesta capacitat hotelera? Mantenim com a sector i com a país l’aposta per la quantitat de turistes, que porta a la baixada de preus, o provem d’invertir en la qualitat dels qui ens visiten?

• En Pere Duran, el director general de Turisme de Barcelona, també present a l’acte, va explicar que aquest any havien incorporat un nou programa als ja existents (Barcelona Convention Bureau, Barcelona Shopping Line, Barcelona Beach, Barcelona Sports, Barcelona Gastronomia…). L’han batejat amb el nom de «Cultura i lleure» i es dedicarà a dinamitzar específicament els equipaments culturals. Per tant, la reflexió sobre el model de turisme a la ciutat és ben present en la planificació dels gestors públics. Alguna cosa fem malament quan només el 3,1% dels visitants assenyalen que la riquesa cultural de Barcelona és el que més els ha agradat de la ciutat (un 37,4% diuen que és “tot”, el que més els ha agradat; i un 14,1%, per exemple, afirmen que és l’ambient o un 7,2% el clima). Una informació que contrasta amb el fet que, en el moment d’arribar, els turistes situen la cultura com a segona opció del seu rànquing d’expectatives.