Entrades amb l'etiqueta ‘Bages’

Olesa de Montserrat, terra d’oli i de passió

dimecres, 16/12/2015

Que som un país mediterrani, és innegable i no sorprèn ningú. Però és curiós que a molts de nosaltres, encara ara, ens sobti trobar cultius típicament mediterranis en algunes de les nostres comarques. Pura ignorància. Explico això després d’una revelació: El topònim d’Olesa de Montserrat no tan sols remet a l’oli (com Maçanet ve de maçana, poma), sinó que l’activitat que va inspirar-ne el bateig continua ben viva. (I ja sé que hi ha dues teories que difereixen en l’origen etimològic del nom d’Olesa, però com demostren Gusman Vendranes i Chantale Rullier a Oli d’Olesa: la passió d’un poble —Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996—, tant si el nom és llatí com si és d’origen preromà, la cultura de l’oli és en l’arrel del topònim.)

Parlem del Baix Llobregat. I sí, confesso que abans de trepitjar Olesa no tenia ni idea que allà s’hi feia un oli de tanta anomenada. Fet i fet, en aquesta població s’hi conrea una varietat autòctona d’oliva, la palomar, caracteritzada per un gust dolç i exquisit i una producció baixa, motiu pel qual la major part es dedica al consum local. No és estrany, doncs, que l’oli d’Olesa tingui una certa aura llegendària i que tot el que l’envolta sigui de dimensions artesanals. Quan s’acabi la temporada d’aquest any 2015 s’hauran premsat, només, uns 150.000 quilos d’olives de la varietat olesana…

DSC01992.JPG

Borrasses a terra, les oliveres donen el seu fruit als turons que envolten Olesa.

Com que no és fàcil accedir a l’oli local si no feu una visita a Olesa, us proposo una ruta per descobrir aquest racó del Montserratí, una subcomarca amb vel·leïtats circumscrita al Baix Llobregat nord i als municipis veïns del Bages i l’Anoia. L’itinerari ha de començar tombant el nucli antic. No és que tingui un gran atractiu arquitectònic —passejar-hi és molt agradable, això sí—, però és una bona manera de flairar-ne l’ambient i descobrir dos punts d’interès: l’església de Santa Maria, bastida al punt més elevat del poble vell sobre les restes de l’antic castell, i el portal de Santa Oliva, l’últim que queda dels que envoltaven fa uns segles la vila murallada. Just a sobre del porxo, hi ha una capella dedicada a la santa, santa Oliva, patrona de la població en honor de la qual es fa una ofrena cada 10 de juny. I és per aquest portal que, en direcció nord, sortirem del nucli urbà i enfilarem turó amunt, amb el perfil sempre amatent de la muntanya de Montserrat i, com no, entre oliveres. O millor dit, entre vinyes, perquè el camí, que al començament discorre per un pendent suau, ben aviat agafa alçada entre terrasses majoritàriament ocupades per oliveres. Uns bancals que a Olesa —paradoxes etimològiques— reben el nom de vinyes, i que s’assenten sobre estretes i inclinades passades de terra delimitades per marges de pedra seca. Avui com ahir, ateses les característiques del terreny, la recol·lecció als oliverars continua essent manual. Ja ho veieu, doncs, el secà sobreviu, al Baix Llobregat!

p1010946.jpg

El porxo de Santa Oliva, antic portal nord de la vila, conserva una capelleta dedicada a la patrona d’Olesa.

De tornada al poble per on n’hem sortit, ens plantem al Molí de l’Oli, fundat l’any 1912, i avui l’únic que resta operatiu dels dotze que havia arribat a tenir Olesa entre els segles XVIII i XIX. Des dels seus inicis, en un moment que encara dominava la tracció animal, aquest molí va incorporar l’electricitat, tot aprofitant que se’n generava en gran quantitat per a la pròspera indústria tèxtil del Llobregat. Com que el molí va quedar petit al cap d’un any d’entrar en funcionament, al 1913 s’hi construí una ampliació amb una característica sala de voltes catalanes que avui es pot visitar en plena activitat oleícola. Tot al contrari que al tros, aquí les instal·lacions respiren modernitat, i la maquinària està, tecnològicament parlant, “al nivell dels grans”, en paraules de Miquel Picart, president de la Fundació Agrícola Olesana. I que sigui per molts anys.

Captura de pantalla 2015-12-07 a les 16.07.26.png

L’oli d’Olesa es fa a partir de la varietat autòctona palomar, que tan sols es conrea en aquesta població i, en menor mesura, en els municipis veïns.

Però no podem anar-nos-en d’Olesa sense acostar-nos a l’altre emblema local. Un símbol, de fet, que sí que ha traspassat les fronteres montserratines. Em refereixo al Teatre de la Passió. Perquè si hi ha una etiqueta que distingeix Olesa en l’univers de la tradició cultural catalana, és la Passió. Agafeu-vos fort, sabíeu que la primera referència escrita d’aquesta representació es remunta al 1538? Inicialment, sembla que els olesans representaven la vida, mort i resurrecció de Crist pels carrers de la població a tall de commemoració religiosa, en el marc de la Setmana Santa. Però temps a venir, la Passió d’Olesa ha esdevingut una tradició que avui té grans dosis d’espectacle en el seu sentit més positiu. I és així com, arran de l’incendi que l’any 1983 destruí el Gran Teatre de la Passió, Olesa va poder construir un nou edifici per allotjar-la. Un nou Teatre de la Passió que impressiona per les seves dimensions: un escenari de 782 m² (un dels més grans d’Europa), una boca de 30 m d’amplada per 7 de fondària, un fossar amb capacitat per a 50 músics… És evident que un edifici d’aquest calibre només té sentit si l’interior acull alguna cosa més que una representació teatral, per molt tradicional que sigui. Ben mirat, jo diria que, al Teatre de la Passió, s’hi troba el cor d’un poble.

Tines i barraques: monuments de pedra seca a la vall del Flequer

dilluns, 3/02/2014

No és el primer cop —i no garanteixo que en sigui l’últim— que parlo del patrimoni de pedra seca del nostre país. Ja em perdonareu, però em té el cor robat. Els marges, les espones, els camins de bast, les barraques… m’emocionen. M’imagino fa cent cinquanta anys aquells pagesos, pencant de sol a sol al tros i treballant-ho tot amb les mans. Observant pacientment la natura, com s’havia fet generació rere generació, adaptant-se al territori i al clima per obtenir el millor resultat. I fruit de tot aquest coneixement adquirit després de centenars de proves i errors, un patrimoni agrícola únic, mimetitzat amb l’entorn perquè només en aquell entorn era productiu.

Des d’aquest punt de vista, la pedra seca té un valor incalculable. És una mostra sostinguda en el temps de l’activitat humana sobre el territori i, per tant, una manifestació històrica concreta i perdurable. Més encara si sabem donar-li vida un cop més. Per exemple, a través d’una renovada activitat agrària, ni que sigui testimonial. O fent-la interessant de cara al turisme.

Tines del Bleda

Encarades al torrent del Flequer, les tines del Bleda és un conjunt de quatre cups amb les respectives barraques típic d’aquesta vall, on van proliferar a la segona meitat del segle XIX. En aquesta època, el Bages era la comarca del país que més hectàrees de vinya tenia i que més hectolitres de vi produïa.

Aquests dos elements conflueixen feliçment en una experiència al Mas Arboset (Rocafort, comarca del Bages), una finca amb vinyes velles que la passada temporada va ser testimoni de la recuperació d’una antiga tina per a l’elaboració de vi. La idea de tot plegat fou d’en Valentí Roqueta, propietari del celler Abadal, amatent a les noves tendències en el món de la viticultura que passen per remarcar els trets identitaris (les notes d’autenticitat) dels vins d’un territori.

Des de la seva fundació ara fa tres dècades, Abadal ha volgut remarcar sempre el compromís amb el territori del Bages. La casa de la família és a Santa Maria d’Horta d’Avinyó i els terrenys pròxims són el punt de partida d’una producció que beu de més de vuit segles d’història i tradició en el cultiu del raïm. A la comarca, les vinyes solen estar rodejades de bosc, i la finca del Mas Arboset conserva un petit tresor que la fa singular; és, fet i fet, l’única parcel·la de la vall del Flequer que llueix al bell mig de la vinya una tina de pedra seca —a la zona, aquests cups són de dimensions monumentals, absolutament espectaculars. I és amb aquesta original construcció que es va dur a terme la fermentació del vi.

Verema al Mas Arboset

Una imatge de les tasques de verema al Mas Arboset de Rocafort a l’octubre del 2013. De la finca destaca la tina de pedra seca al bell mig de les vinyes velles.

Així, el projecte vitivinícola, ja realitat, del Mas Arboset es fonamenta en diversos pilars:

1) L’aprofitament d’un vinyar de més de setanta anys multivarietal (hi ha peus de sumoll, punxó fort, garnatxot, pansera i unes quantes varietats encara desconegudes). Antigament es plantaven ceps barrejats perquè el cupatge del vi es feia a la mateixa vinya. Les varietats blanques i negres s’introduïen a la tina alhora i es vinificaven conjuntament, tota manera que hi dominava una varietat i les altres treballaven com a reforç quantitatiu. A més, de les vinyes de Rocafort destaca el fet que produïen un vi amb un grau més que la resta, conseqüència d’un terreny pobre i una orografia abrupta.

2) Com hem dit, les vinyes del Mas Arboset —i, en general, les de tot el Bages— es troben encerclades pel bosc. No sempre ha estat així. És ben fàcil intuir-hi la presència de la vinya fins al capdamunt dels turons que l’envolten, com delaten les espones de pedra que encara coronen el terreny completament abancalat. L’avantatge d’aquest abandonament productiu és que els pins, el romanins, les farigoles o els fonolls afegeixen una intensa riquesa aromàtica a les propietats innates del raïm d’aquestes terres. Al qual cal sumar-hi les aportacions d’un altre cultiu que ha acompanyat tradicionalment la vinya al nostre país: l’olivera. A la finca n’hi ha exemplars de més de tres-cents anys, també de diverses varietats: corbelles, veres i verdals.

3) Les tines de pedra seca de la vall del Flequer són un patrimoni rural històric únic a Europa. Integració en el paisatge i economia de recursos són valors en què aquestes construccions excel·leixen. Sense por d’exagerar, com milers d’anys abans altres humans havien fet en coves i balmes a través de les pintures rupestres, podem afirmar que aquests cups són autèntiques obres d’art, tan simples com belles.

Fruit de tot això, a les acaballes del 2013 Abadal va presentar un primer vi de tina. Apadrinat per Josep Roca (sommelier del Celler de Can Roca, que va saludar la iniciativa i l’esforç per treure partit de les especificitats de la DO Pla de Bages tot respectant els orígens de llur cultura vitivinícola), l’experiment de Valentí Roqueta i l’enòleg del celler Abadal, Miquel Palau, tindrà continuïtat.

Descubat del vi de tina Abadal

El sommelier Josep Roca, l’enòleg Miquel Palau i el propietari del celler Abadal, Valentí Roqueta, el dia del descubat del vi de tina del Mas Arboset. De producció molt limitada, aquest vi permet fer-se una idea força precisa de la qualitat de la producció dels viticultors catalans fa cent cinquanta anys.

La mateixa continuïtat que tindran, esperem, les tines de la vall del Flequer. Tornant a l’inici, deixeu-me que insisteixi en l’interès d’aquestes construccions on fermenta el most. Només als termes de Mura, Talamanca i Rocafort es conserven més d’un centenar de cups de pedra en sec que són testimoni de l’època d’esplendor de la vinya i el vi del Bages (especialment entre els anys 1860 i 1890, quan a Europa la fil·loxera ja feia estralls i al Bages encara no havia arribat). Gairebé la meitat d’aquestes tines —formant conjunts impressionants— es concentren a la vall del Flequer. El relleu accidentat i les difícils comunicacions per l’aïllament d’aquestes terres van determinar la feina dels pagesos locals, que plantaren ceps als vessants més inhòspits de les muntanyes i se les hagueren d’empescar per resoldre el problema del transport de la verema. En un moment de gran demanda, les tines i l’obtenció del vi a peu mateix de vinya van ser la solució.

Quant a les seves característiques, l’estructura dels cups de pedra seca sol ser de forma cilíndrica, feta amb pedra i morter de calç, revestida per dins amb rajoles o cairons de ceràmica envernissats. La capacitat oscil·lava entre els 5.000 i els 31.000 litres (la mitjana era d’uns 10.500). El raïm, una vegada s’havia collit, es transportava a les tines on s’aixafava sobre les posts o brescat. Una persona o més trepitjaven el raïm agafats d’una corda que es penjava del sostre de la construcció. El most s’escolava a través del brescat i, quan la tina començava a omplir-se, s’iniciava la fermentació alcohòlica. El que quedava del gra de raïm, la brisa, es podia abocar al dipòsit —o no—; d’una manera o d’una altra, s’aconseguien vins blancs, rosats o negres. En acabat, un cop el most havia esdevingut vi (tres setmanes després si fa no fa), les tines es buidaven per baix a través de la boixa.

Si voleu veure-les, hi ha una ruta senyalitzada [consulteu la pàgina d’itineraris del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac] que us ajudarà a localitzar-ne algunes i a interpretar-les. És un món fascinant.

Tines de Talamanca

Les tines dels Tres Salts o de Talamanca són un conjunt de set cups circulars perfectament conservats. Se’n pot observar l’estructura sencera perquè les barraques adossades a cada construcció, llevat d’una, van ser enderrocades.

Roselles i pedra seca al Moianès

dimarts, 14/05/2013

En l’anterior post parlava d’una excursió pel Bisaura (de Vidrà al santuari de Bellmunt) i aquí us en deixo una altra: la Ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders, al Moianès. Es tracta d’un itinerari senyalitzat amb marques grogues, indicadors verticals i plafons explicatius en els llocs clau —de fet, l’inici és al mateix punt d’informació turística de Monistrol— que no revesteix gaire dificultat més enllà dels seus 12 km de distància en la versió llarga i quasi 300 m de desnivell acumulat, un aspecte a tenir en compte si hi aneu amb mainada.

El Moianès és una d’aquelles comarques ben delimitades geogràficament que no tenen —encara— reconeixement administratiu. En realitat, l’equidistància entre dos punts importants com són Manresa i Vic ha contribuït a salvaguardar-ne els valors. És, doncs, un territori en general força ben conservat (“territori serè”, s’autoqualifiquen). Un altiplà que permet gaudir de paisatges sobris, especialment atractius a la primavera, i que mostra gairebé de manera insolent un ric patrimoni rural. Masos, marges, barraques, poues, forns i també camins, amb la pedra com a gran protagonista.

Una de les moltes barraques de vinya que esquitxen l’itinerari de la Ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders.

Camps de cereals, garriga i pinedes esclarissades: és l’estampa arquetípica del paisatge d’aquesta contrada.

La ruta de què parlo permet descobrir la tècnica tradicional de la pedra en sec i saber l’ús que se li va donar especialment en el seu moment de màxima esplendor, entre les acaballes del segle XVIII i tot el segle XIX. Una de les coses que criden l’atenció durant la caminada és la manca en bona part del recorregut de masses forestals compactes. Arreu hi veus pins i roures, sí, però molt joves i de mides discretes. El motiu és que l’any 2003 un incendi devastador va afectar tota aquesta part del terme de Monistrol de Calders. Antics boscos van cremar en un tres i no res i l’escorça socarrimada dels exemplars que van sobreviure encara ho delata… Tanmateix, el foc va deixar al descobert nombroses construccions de pedra seca, que molt pocs recordaven, i terrasses curosament arrenglerades als vessants de les muntanyes on cent anys abans la vinya imposava el seu cicle.

En efecte, un dels màxims atractius de l’excursió és anar localitzant ací i allà diverses barraques de vinya que ens assalten a peu de camí. Deixant volar una mica la imaginació no serà difícil posar-se en la pell dels antics pagesos, i els infants escoltaran amb atenció les històries d’una vida dura i digna, ja passada, però de la qual romanen abundants testimonis a tocar de la mà. Barraques a banda, de monuments en aquesta ruta n’hi ha uns quants, i aquí us n’esmento els més destacables. Per ordre d’aparició, teniu els masos de la Casanova (en estat ruïnós malgrat la seva formidable dimensió, avui esvaïda) i l’Om (la història del qual es remunta als orígens de Monistrol i que només conserva el paller, el pou i un cup, malgrat que va ser deshabitat a mitjan segle XX). Si opteu pel recorregut complet de la ruta, tindreu la recompensa d’un petit tresor arqueològic: el dolmen del Pla de Trullàs. No tan sols val la pena pel megàlit en si, d’època neolítica (entre el 2000 i el 1500 aC), sinó per l’extensa panoràmica que domina; som, al capdavall, a la posició més elevada de tot l’itinerari: 711 m d’altitud. Ja de baixada, al peu del camí de Granera i a molt poca distància del nucli de Monistrol (és a dir, del final de la ruta), trobareu el Codro Gros, o Pedró Gros, una gran pedra de referència obligada en tot aquest sector. Sabíeu que, antigament, des d’aquest indret es beneïa el terme parroquial un cop a l’any?

Més amunt parlava de la primavera i val la pena insistir-hi. Perquè a l’interès arquitectònic de la ruta, cal sumar-hi —i de quina manera!— tot allò que anhelem d’aquesta època desvetllada i feliç. Papallones i marietes, cucuts i sargantanes… Les roselles esquitxen els camps de blat i les plantes aromàtiques (romaní i farigola, sobretot) desprenen una flaire intensa que ens captivarà el record. Fins que hi tornem.

Les lloses que conformen la cambra sepulcral del dolmen del Pla de Trullàs van ser restaurades l’any 2008.

Roselles i més roselles. La primavera excita la natura i, en algunes raconades de l’itinerari, esclata provocant un viu contrast de colors.

El Codro Gros és, segurament, un bloc de pedra desprès d’una cinclera en alguna esllavissada. Es troba al peu del camí de Granera, una important via mil·lenària d’origen carolingi (foto: Feliu Añaños / Moianès.net).

 

Llàgrimes de Sant Llorenç al Montsec i a la serra de Castelltallat

divendres, 12/08/2011

Qui no s’ha dedicat a contemplar els estels una clara nit d’estiu no sap que es perd un dels espectacles més corprenedors de la natura. Això sí, hi pot posar remei fàcilment. Tota aquesta setmana i la que ve, el nostre hemisferi estarà sota l’efecte de la pluja d’estels dels Perseids, el que popularment es coneix com les llàgrimes de Sant Llorenç, que aquest any tenen el seu punt àlgid la nit del 12 al 13 d’agost.

Aquest xàfec d’alegria còsmica és fruit del contacte de l’atmosfera de la Terra amb la pols del cometa Swift-Tuttle, fet que provoca la ràpida desintegració de les partícules i el seu rastre lumínic característic. En cap altre moment de l’any és possible veure tants estels fugaços i en tan bones condicions climatològiques.

Per treure el màxim suc al fenomen (enguany coincideix amb lluna plena), podeu anar al Centre d’Observació de l’Univers, situat sota el cel privilegiat de la vall d’Àger, al Montsec (Noguera), un dels millors dels Països Catalans. Allà fan sessions de divulgació científica sobre l’origen de les llàgrimes que culminen amb l’obertura de la cúpula astronòmica a cel obert, la joia del COU. Més a prop de Barcelona, a l’Observatori Astronòmic de Castelltallat, en les immediacions del Cardener (Bages), també hi haurà una sessió especial per veure i viure la pluja d’estels en companyia d’especialistes i els seus telescopis, amb la col·laboració de l’Agrupació Astronòmica de Manresa.

210023.jpg

La cúpula astronòmica del Centre d’Observació de l’Univers del Montsec, que s’obre per deixar veure l’excel·lent cel de la vall d’Àger, permet veure en directe tot allò que uns minuts abans els guies del centre han explicat.

Observatori.jpg

L’Observatori Astronòmic de Castelltallat, situat a la comarca del Bages, molt a prop de Manresa, és també un indret ideal per iniciar-se en el món de l’astronomia.

Sentir la primavera a Món Sant Benet

divendres, 20/05/2011

Si hi ha una estació de l’any que es pugui vincular als sentits, aquesta és la primavera. El desvetllar de la natura porta associat un reviscolament de les aromes del camp, dels gustos del menjar, dels refilets dels ocells al bosc… I al nostre país, si hi ha un complex turisticocultural “obert als sentits”, és a dir, a la gastronomia i a l’art en les seves múltiples manifestacions, aquest és Món Sant Benet. De la conjunció d’aquests dos elements (l’esclat de la primavera i l’activitat al voltant de l’antic monestir de Sant Benet de Bages, al terme de Sant Fruitós) n’ha sortit els Mercats de primavera.

Aquest cap de setmana s’hi despleguen un seguit de propostes ideals per gaudir en família. Per exemple, demà dissabte 21, «Juguem amb la primavera», una gimcana en què caldrà superar diverses proves per l’entorn del monestir mentre es descobreixen curiositats sobre la temporada. O «De l’hort al plat», diumenge 22, un taller impartit per un cuiner on el grup prepara algunes receptes a partir dels productes que ha collit prèviament a l’hort. L’animació amb contes i música del grup Bufanúvols, un tast de cerveses artesanals, un mercat de productes de la terra, i totes les visites al monestir i a la Fundació Alícia completen la temptadora oferta.

*Article publicat avui, 20 de maig, al diari ‘Ara’.

Mercats2.JPG

Les activitats de Món Sant Benet tenen sempre caràcter familiar. (Foto: MónStBenet.)

MercatsPrimavera4.jpg

La gastronomia (a la foto, un taller d’ous de Pasqua a les instal·lacions de la Fundació Alícia) té una presència destacada en els ‘Mercats de Primavera’. (Foto: MónStBenet.)