Entrades amb l'etiqueta ‘Costa Brava’

Pirinexus, cares i creus

dimarts, 16/04/2013

Fa pocs dies, vam publicar la notícia que la via cicloturística Pirinexus ja era una realitat. Per a aquells que no en tinguin esment, explico breument de què es tracta.

Pirinexus és una ruta circular per a ciclistes i senderistes que uneix la regió de Girona i la Catalunya del Nord. En total, té 353 km de recorregut, passa per cinquanta-tres poblacions i vuit comarques diferents: Rosselló, Vallespir, Ripollès, Garrotxa, Gironès, Selva, Baix i Alt Empordà. Aquest itinerari —identificat amb una senyalització específica— combina traçats de vies verdes, rutes cicloturístiques sobre camins rurals i alguns trams de carretera poc transitats. De fet, alguns dels seus trams coincideixen amb la ruta europea EuroVelo 8, que uneix la costa Mediterrània des de Grècia fins al sud d’Espanya.

Senyals indicadors de la ruta Pirinexus a l’entrada de Torroella de Montgrí.

És, per tant, una proposta interessantíssima des de molts punts de vista:

—Aprofundeix en la creació de nous productes turístics, en aquest cas en l’àmbit del turisme actiu i sobre els valors del paisatge i de la cultura. Per fortuna, al nostre país cada cop hi ha més productes en aquesta línia, però no n’anem pas sobrats.

—Si bé la idea es troba a les beceroles, una ullada al web de Pirinexus apunta la intenció de sumar aquesta proposta a d’altres propostes cicloturístiques i senderistes similars i, el que és més cabdal, de vincular-la activament a aspectes com el patrimoni històric o la gastronomia de les zones per les quals transita.

—A més, les entitats impulsores (el Consorci de les Vies Verdes de Girona, el Consell General dels Pirineus Orientals i la mancomunitat País Pirineus-Mediterrània) manifesten la voluntat amb aquesta ruta de contribuir a esborrar “l’efecte frontera (físic i mental)” que provoca la separació administrativa d’aquestes comarques catalanes entre dos estats diferents. Per això van batejar amb el nom de Projecte Enllaç tot el treball, finançat amb fons europeus.

—En desconec el traçat exacte, però intueixo per les vies sobre les quals s’ha dibuixat l’itinerari —i per l’expertesa de Vies Verdes de Girona, que em mereix tota la fiabilitat—, que aquest gran recorregut reserva molt bones sensacions a tots aquells que hi concorrin.

La qual cosa, no m’impedeix d’assenyalar alguns aspectes que no em semblen del tot encertats i que penso que haurien de tenir-se en compte ara i més endavant:

—És sorprenent constatar que, si bé la ruta ja es pot resseguir i ha estat oficialment inaugurada, una oficina de turisme com la de Torroella de Montgrí no en tingui cap informació. No només no disposa de díptics o altre material de difusió de l’itinerari, sinó que no sap per on circula ni on s’han d’adreçar els potencials turistes per saber-ne més detalls. És un fet puntual o a tot arreu per on passa la ruta succeeix el mateix? En tot cas, és un fet preocupant.

—Aquesta mancança em suggereix un altre dubte: hi han participat, els territoris respectius —sobretot els Ajuntaments—, en el disseny del projecte? Em temo que no, i tenint en compte que els ens municipals són la baula administrativa més pròxima a l’usuari, no hauria estat recomanable tenir en compte la seva opinió a l’hora de dibuixar el traçat i fer-los intervenir activament en la promoció de la ruta?

—En l’estat actual del projecte (no hi ha llibret de ruta, ni un telèfon d’informació i serveis específic, i el web està en construcció, tot i que conté tracks i descripcions de l’itinerari), és molt difícil poder gaudir de la ruta en la seva totalitat. Podem, això sí, recórrer els trams per separat, atès que sovint són itineraris inclosos en altres rutes. Però a Pirinexus li falta força, a hores d’ara, per esdevenir un producte turístic amb tots els ets i uts: des d’una assegurança pròpia fins a establiments associats, serveis al turista (per exemple, transport de les maletes o gestió de les reserves) o atenció sobre el terreny en cas de necessitat. Hi deuen treballar, però jo crec que hauríem pogut esperar uns mesos a esbombar que ja està en marxa, encara que la temporada estiuenca la tinguem a la cantonada.

—Finalment, una pregunta que em ve de manera recurrent en aquest i altres projectes semblants: calia una senyalització específica? No podíem aprofitar tot allò que ja tenim, que és molt, en lloc de superposar-hi una nova marca? Potser afegint el logotip de Pirinexus als senyals d’altres propostes, si cal… Ho dic, bàsicament, perquè cal vetllar per les despeses i el manteniment que tota aquesta senyalització demanarà si no volem que en pocs mesos o anys quedi seriosament malmesa.

Entre un freixe i un vern, el Ter, la vila de Torroella i el Montgrí coronat pel seu emblemàtic castell. Aquesta imatge la vaig fer des de la pista que discorre paral·lela al riu. Aquest tram forma part de la ruta Pirinexus.

Parlem d’una gran ruta. I si volem que es converteixi en una marca de referència del cicloturisme i del senderisme, Pirinexus exigirà una gestió continuada i concreta. Si, en canvi, Pirinexus acaba essent una etiqueta, un logotip més, un web sense vida, un dels molts fulletons que es reparteixen en les oficines de turisme sense incidència sobre el territori, haurem malbaratat una nova oportunitat de construir realitats sobre les quals bastir el paradigma turístic que necessitem per encarar el futur amb garanties d’èxit.

Què són les estacions nàutiques?

dilluns, 12/12/2011

La primera vegada que vaig sentir anomenar una estació nàutica em vaig imaginar, com és lògic, un club nàutic. Però no. És molt més que això… Fet i fet, ja fa una pila d’anys que existeixen estacions nàutiques (per exemple, la de l’Estartit-Illes Medes, la més antiga del país, es va constituir el 1998), tot i que l’esclat que les ha fet visibles és un fenomen recent.

El caiac en l’entorn protegit de les illes Medes és un dels valors del turisme nàutic a l’Estartit. (Foto: AENC)

Anem a pams. Què és, doncs, una estació nàutica? L’Associació d’Estacions Nàutiques de Catalunya (AENC) la defineix com “una destinació especialitzada en activitats aquàtiques que engloba la major part de l’oferta turística de la zona”. Parlem, per tant, d’una marca, d’una manera de presentar-se i de diferenciar-se en el mercat davant d’altres destinacions de costa etiquetades sota el paraigua del sol-i-platja. En aquest sentit, el que fa més interessant l’invent és que les estacions nàutiques funcionen com ens integradors i dinamitzadors del teixit empresarial de la destinació. D’una banda, contribueixen a la fixació dels tipus d’activitat (també a l’especialització) i dels estàndards de qualitat tot promovent la participació multisectorial. D’una altra, intervenen en l’orientació al client mitjançant la creació d’una plataforma de coordinació, promoció i comercialització (central de reserves) que facilita la planificació de l’estada al visitant i, en definitiva, millora l’eficiència de la destinació.

Si tot això us sembla molt teòric, posem-ne un cas concret. Tornant a l’EN de l’Estartit-Illes Medes (la seva gerent, la Sílvia Ferrer, té la culpa que el conegui de primera mà), aquesta marca-organització aixopluga actualment cent catorze socis, que representen tots els sectors econòmics del poble relacionats amb el turisme: empreses dedicades a les activitats aquàtiques, però també al turisme actiu terrestre (bicicleta, segway, perdó, patinet elèctric d’autobalanceig, etc.), allotjaments, restaurants, botigues, agències de viatges… I tant és així que l’estació nàutica és l’encarregada de crear paquets turístics, impulsar la formació de les empreses associades, captar subvencions, exercir d’interlocutora amb el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter (per tal d’harmonitzar l’activitat turística amb la protecció ambiental) o organitzar esdeveniments (alguns de tan poc marítims com les Jornades Gastronòmiques de la Poma, les catifes de Corpus o els mercats d’ocasió).

Ajudats de monitors, el submarinisme és una altra de les activitats interessants de fer a les estacions nàutiques, si bé els paquets turístics que comercialitzen engloben tots els atractius i serveis de la zona. (Foto: AENC)

Segur que tenen les seves pegues —jo les desconec, ara mateix—, però de les estacions nàutiques valoro la idea de sumar esforços. I sobretot, l’intent d’articular una destinació de manera coherent a partir de tot allò que té. Amb modèstia, però també amb ambició.

Si voleu saber una mica millor de què us parlo, us relaciono la llista de les estacions nàutiques dels Països Catalans. Si bé el més assenyat serà que us llanceu a conèixer-les en pròpia pell. Ah, per cert, d’activitats nàutiques, a casa nostra se’n poden fer tot l’any. El mar, el mar…

EN Roses-Cap de Creus (972 15 44 12). La seva activitat estrella són els creuers pel Parc Natural del Cap de Creus i el lloguer d’embarcacions sense permís.

• EN L’Estartit-Illes Medes (972 75 06 99). No deixeu de provar de fer snorkelling (immersió lleugera, maleïts anglicismes!) o submarinisme a les illes Medes, és sensacional.

• EN Santa Susanna (93 767 92 50). Al Maresme, ben a prop de Barcelona, és ideal per practicar-hi catamarà o caiac de mar.

EN Vilanova i la Geltrú (93 815 45 17). Les activitats més sol·licitades són la vela lleugera, les excursions marítimes i els cursos de patró d’embarcació.

EN Costa Daurada (977 35 35 92). Ideal per anar amb catamarà o caiac i navegar amb creuer, entre moltes altres activitats.

EN Sant Carles de la Ràpita (977 10 10 10). Hi destaquen la pràctica del kitesurf (segons el Termcat, surf d’estel…), el windsurf (surf d’estel) i les visites als vivers d’ostres i mol·luscos del delta de l’Ebre.

EN Benicarló-Peníscola (964 46 52 06). Ofereixen tota mena d’esports aquàtics i activitats nàutiques de platja.

• EN Marina Alta (96 628 96 77). Gràcies a la Reserva Marina del cap de Sant Antoni i al Parc Natural del Penyal d’Ifac, les activitats més lluïdes són les immersions i el caiac.

EN Fornells (971 37 64 37). La badia natural d’aquest indret del nord de Menorca és idònia per a la pràctica dels esports de vela lleugera i windsurf.

EN Maó (902 92 90 15). L’estació té com a punt de partida el port de Maó i, en conseqüència, és un lloc ideal per a la navegació.

EN Ciutadella (971 38 26 93). Tenen una gran varietat d’embarcacions i escoles per a la pràctica dels esports nàutics.

EN Alcúdia-Mallorca (651 89 09 54). Sobretot, són interessants les activitats aquàtiques al cap de Formentor i la navegació de vela a la badia d’Alcúdia.

EN Sant Antoni-Sant Josep. Destinació eivissenca on s’alternen trams de penya-segats i cales de sorra o pedra. Per tant, ideal per practicar-hi submarinisme i esports de vela.

EN Santa Eulàlia (971 33 05 55). Caiac, windsurf, vela i immersions al fons del litoral sud d’Eivissa són les activitats marítimes més recomanables aquí.

Costa Brava-Girona, líder del turisme 2.0

dissabte, 25/06/2011

Fa dies que observo amb atenció el Patronat de Turisme Costa Brava-Girona. El motiu: la seva estratègia de màrqueting en l’univers de les xarxes socials.

D’entrada, haig de dir que els segueixo al Twitter —on, per cert, piulo des del perfil @jmmorera— i la seva activitat és frenètica. Des del compte del Patronat, informen de les seves novetats, de la programació turística en curs, enllacen notícies i documents d’interès. A més, bona part dels seus membres tenen perfils propis des dels quals aporten perspectives noves i personals (fresques) de la promoció turística de la demarcació. Els usuaris del Twitter premien la proximitat dels responsables d’empreses i institucions, així que en aquest sentit el Patronat Costa Brava és exemplar.

Però en realitat el Twitter només és un símptoma que des del Patronat creuen en les xarxes 2.0 i hi treballen com un dels canals importants de promoció. El Pla Estratègic de Turisme de les comarques de Girona 2011-2015, que acaben de presentar, afirma que “l’accessibilitat de la informació promoguda per Internet ha donat lloc a l’aparició d’un client molt més exigent quant als continguts, el dinamisme, l’actualització, la comercialització…” i explica que “el Patronat està fent un gran esforç per posicionar-se de manera preferent en l’entorn on-line”.

Això explica la seva aposta pel web, que aviat tindrà una central de reserves. O el canal específic al portal de rutes Wikiloc (el primer d’un patronat turístic català). O les galeries a la xarxa d’amants de la fotografia Flickr. O el blog oficial de la destinació Bitts Costa Brava, alimentat per una vintena d’especialistes i professionals del sector que hi exposen temes d’actualitat des del seu gran coneixement del món turístic.

Tanmateix, l’exemple probablement més espectacular —i també el més innovador— d’aquesta estratègia ha estat la recent organització del blogtrip #InCostaBrava, en què setze dels blogaires de viatges més influents del món van fer una immersió a la zona de la mà del Patronat durant una setmana. No es tractava, segons Jaume Marín, el cap de màrqueting, “de convidar bloggers i ensenyar-los el que tenim, tal i com havíem fet tota la vida amb els periodistes de mitjans tradicionals; és una eina diferent per a uns mitjans diferents” i, per tant, volien que aquests prescriptors transmetessin “una imatge i una percepció de la destinació segons la seva visió experiencial”. És a dir, en resum, no van ser els blogaires els qui es van adaptar a allò que els oferia la Costa Brava, sinó que la Costa Brava es va adaptar al seu perfil —tal com ja fa, i farà cada vegada més, el turista 2.0.

És cert que això obliga a pensar en l’storytelling o relat de destinació (els missatges força a partir dels quals aquesta destinació es vol projectar per atreure un visitant o un altre: tots els públics no poden ser!). Abans de l’experiment, Marín confessava: “Ens agradaria que, mitjançant microrelats, històries i vivències en el nostre territori, s’expliquin a la Xarxa els nostres valors basats en natura, cultura i gastronomia”. Doncs bé, alguns càlculs indiquen que #InCostaBrava va generar directament o indirectament, durant el seu trascurs, uns deu milions de tweets a tot el món. Més tot el volum d’informació que els blogaires han generat a les seves plataformes i els moviments i opinions dels usuaris de les respectives comunitats. És tan potent, que ningú no podrà mantenir-se al marge d’aquesta revolució durant gaire temps més.

sagaro.jpg

La Costa Brava ja va ser pionera fa 80 anys en la promoció turística del nostre país. Aquest cartell de s’Agaró, obra d’Enric Moneny, divulgava l’any 1934 —i en anglès!— els valors de relax, sol i platja.

shutterstock_1213138.jpg

El Patronat Costa Brava s’ha proposat vincular la destinació als valors de natura, cultura i gastronomia. A la imatge, els Hostalets d’en Bas, a la Garrotxa; la Diputació aplega tot l’interior de la demarcació sota la marca turística Pirineu de Girona. (Foto: Shutterstock.)

Quantes cases de turisme rural hi ha?

divendres, 4/02/2011

Continuo amb les preguntes/respostes sobre el turisme rural…

2. Quina és l’oferta de turisme rural al nostre país?

Al Principat, on el turisme rural està més estès que a la resta del país, hi ha dues entitats que apleguen el gruix del sector. La Confederació del Turisme Rural i l’Agroturisme de Catalunya (Turalcat) té una presència majoritària a l’Alt Pirineu, tota la zona de Ponent i la Catalunya Central. D’altra banda, la Confederació Catalana de Turisme Rural (Concatur) aixopluga fonamentalment associacions de tota la regió de Girona, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Entre les dues, reuneixen més del 60% de les dues mil cases que hi ha a tot Catalunya.

Per marques turístiques, a desembre del 2009 (les últimes dades disponibles), als Pirineus teníem 785 establiments de turisme rural, 360 a la Costa Brava, 300 a la Catalunya Central, 170 a la Costa Daurada, 138 a les Terres de Lleida, 98 a les Terres de l’Ebre, 63 a la Costa del Garraf, 19 a la Costa de Barcelona-Maresme i 14 a la Vall d’Aran.

shutterstock_40657861.jpg

El Pirineu és la regió del país on hi ha més allotjaments de turisme rural: nou-cents. (Foto: Shutterstock.)

La Federació Valenciana de Turisme Rural, al seu torn, representa uns dos-cents allotjaments, entre cases completes, cases amb habitacions, hotels i fins i tot albergs. De fet, al País Valencià, on el turisme rural és un fenomen clarament associat als territoris d’interior, hi ha una gran disparitat de models i sovint l’adjectiu rural fa més referència a l’entorn en què es troba el municipi que no pas a les característiques associades a aquesta activitat turística de l’establiment en qüestió, com la tranquil·litat, la gastronomia, la rusticitat, etc. No estaria gens malament que s’hi encetés un procés de definició i, posteriorment, de categorització com el que s’ha posat en marxa al Principat. I aquí ve la següent pregunta, que provaré de respondre aviat… per què s’ha engegat un procés de categorització a Catalunya?

El turisme rural, una activitat en voga

divendres, 26/11/2010

Després d’anys d’ostracisme, sembla que finalment el turisme rural ha aconseguit certa notorietat. Tant és així que en les últimes setmanes aquest sector —poc visible als mitjans de comunicació— ha protagonitzat alguns titulars. Per exemple, l’acord entre les dues confederacions existents a Catalunya i la Generalitat per tal de començar el procés de categorització dels establiments rurals (les famoses espigues equivalents a les estrelles hoteleres, de les quals parlaré un altre dia en aquest blog). O també, la integració del sector dins del Club de producte de turisme actiu i natura de l’Agència Catalana de Turisme, que permetrà la millora de la promoció i comercialització de la seva cada cop més àmplia oferta.

Masia. Cataluña. España.

El turisme rural és un bon complement per a moltes explotacions agroramaderes.

Són símptomes que el turisme rural creix. Segons les xifres que ha publicat aquest mateix mes l’Observatori de Turisme, al tancament de l’any 2009, el Principat tenia 1.950 establiments i 15.216 places: el 2,9% de l’oferta d’allotjament turístic. Per valorar aquesta dada, cal saber que el 2004, el nombre d’establiments no arribava als 1.300.

D’altra banda, l’any passat, Catalunya va rebre en aquesta mena d’allotjaments 329.000 viatgers, amb més d’un milió de pernoctacions (208.000 i 679.000, respectivament, l’any 2004). És a dir, increments de més del 50% en ambdós casos.

Per marques turístiques, de llarg, als Pirineus és on hi ha més cases rurals (787), seguit de la Costa Brava (360) i la Catalunya Central (300).

Per últim, una dada a destacar. L’any 2009, els turistes catalans van constituir la principal clientela dels establiments de turisme rural del país: un 88,2%!

Són indicadors que l’interès que suscita el turisme rural a casa nostra va en augment. Però que queda molt camí per recórrer. El seu pes sobre el conjunt del sector turístic és encara modest. I per a la seva pròpia supervivència, atès que la mitjana de pernoctacions per estada és de 3 dies (els caps de setmana, fonamentalment), cal que el turisme rural s’obri als visitants estrangers. També aquí hem de fer un esforç per explicar que l’oferta turística catalana va molt més enllà de les grans ciutats del litoral i els seus entorns immediats d’influència.