Entrades amb l'etiqueta ‘turisme gastronòmic’

Olesa de Montserrat, terra d’oli i de passió

dimecres, 16/12/2015

Que som un país mediterrani, és innegable i no sorprèn ningú. Però és curiós que a molts de nosaltres, encara ara, ens sobti trobar cultius típicament mediterranis en algunes de les nostres comarques. Pura ignorància. Explico això després d’una revelació: El topònim d’Olesa de Montserrat no tan sols remet a l’oli (com Maçanet ve de maçana, poma), sinó que l’activitat que va inspirar-ne el bateig continua ben viva. (I ja sé que hi ha dues teories que difereixen en l’origen etimològic del nom d’Olesa, però com demostren Gusman Vendranes i Chantale Rullier a Oli d’Olesa: la passió d’un poble —Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996—, tant si el nom és llatí com si és d’origen preromà, la cultura de l’oli és en l’arrel del topònim.)

Parlem del Baix Llobregat. I sí, confesso que abans de trepitjar Olesa no tenia ni idea que allà s’hi feia un oli de tanta anomenada. Fet i fet, en aquesta població s’hi conrea una varietat autòctona d’oliva, la palomar, caracteritzada per un gust dolç i exquisit i una producció baixa, motiu pel qual la major part es dedica al consum local. No és estrany, doncs, que l’oli d’Olesa tingui una certa aura llegendària i que tot el que l’envolta sigui de dimensions artesanals. Quan s’acabi la temporada d’aquest any 2015 s’hauran premsat, només, uns 150.000 quilos d’olives de la varietat olesana…

DSC01992.JPG

Borrasses a terra, les oliveres donen el seu fruit als turons que envolten Olesa.

Com que no és fàcil accedir a l’oli local si no feu una visita a Olesa, us proposo una ruta per descobrir aquest racó del Montserratí, una subcomarca amb vel·leïtats circumscrita al Baix Llobregat nord i als municipis veïns del Bages i l’Anoia. L’itinerari ha de començar tombant el nucli antic. No és que tingui un gran atractiu arquitectònic —passejar-hi és molt agradable, això sí—, però és una bona manera de flairar-ne l’ambient i descobrir dos punts d’interès: l’església de Santa Maria, bastida al punt més elevat del poble vell sobre les restes de l’antic castell, i el portal de Santa Oliva, l’últim que queda dels que envoltaven fa uns segles la vila murallada. Just a sobre del porxo, hi ha una capella dedicada a la santa, santa Oliva, patrona de la població en honor de la qual es fa una ofrena cada 10 de juny. I és per aquest portal que, en direcció nord, sortirem del nucli urbà i enfilarem turó amunt, amb el perfil sempre amatent de la muntanya de Montserrat i, com no, entre oliveres. O millor dit, entre vinyes, perquè el camí, que al començament discorre per un pendent suau, ben aviat agafa alçada entre terrasses majoritàriament ocupades per oliveres. Uns bancals que a Olesa —paradoxes etimològiques— reben el nom de vinyes, i que s’assenten sobre estretes i inclinades passades de terra delimitades per marges de pedra seca. Avui com ahir, ateses les característiques del terreny, la recol·lecció als oliverars continua essent manual. Ja ho veieu, doncs, el secà sobreviu, al Baix Llobregat!

p1010946.jpg

El porxo de Santa Oliva, antic portal nord de la vila, conserva una capelleta dedicada a la patrona d’Olesa.

De tornada al poble per on n’hem sortit, ens plantem al Molí de l’Oli, fundat l’any 1912, i avui l’únic que resta operatiu dels dotze que havia arribat a tenir Olesa entre els segles XVIII i XIX. Des dels seus inicis, en un moment que encara dominava la tracció animal, aquest molí va incorporar l’electricitat, tot aprofitant que se’n generava en gran quantitat per a la pròspera indústria tèxtil del Llobregat. Com que el molí va quedar petit al cap d’un any d’entrar en funcionament, al 1913 s’hi construí una ampliació amb una característica sala de voltes catalanes que avui es pot visitar en plena activitat oleícola. Tot al contrari que al tros, aquí les instal·lacions respiren modernitat, i la maquinària està, tecnològicament parlant, “al nivell dels grans”, en paraules de Miquel Picart, president de la Fundació Agrícola Olesana. I que sigui per molts anys.

Captura de pantalla 2015-12-07 a les 16.07.26.png

L’oli d’Olesa es fa a partir de la varietat autòctona palomar, que tan sols es conrea en aquesta població i, en menor mesura, en els municipis veïns.

Però no podem anar-nos-en d’Olesa sense acostar-nos a l’altre emblema local. Un símbol, de fet, que sí que ha traspassat les fronteres montserratines. Em refereixo al Teatre de la Passió. Perquè si hi ha una etiqueta que distingeix Olesa en l’univers de la tradició cultural catalana, és la Passió. Agafeu-vos fort, sabíeu que la primera referència escrita d’aquesta representació es remunta al 1538? Inicialment, sembla que els olesans representaven la vida, mort i resurrecció de Crist pels carrers de la població a tall de commemoració religiosa, en el marc de la Setmana Santa. Però temps a venir, la Passió d’Olesa ha esdevingut una tradició que avui té grans dosis d’espectacle en el seu sentit més positiu. I és així com, arran de l’incendi que l’any 1983 destruí el Gran Teatre de la Passió, Olesa va poder construir un nou edifici per allotjar-la. Un nou Teatre de la Passió que impressiona per les seves dimensions: un escenari de 782 m² (un dels més grans d’Europa), una boca de 30 m d’amplada per 7 de fondària, un fossar amb capacitat per a 50 músics… És evident que un edifici d’aquest calibre només té sentit si l’interior acull alguna cosa més que una representació teatral, per molt tradicional que sigui. Ben mirat, jo diria que, al Teatre de la Passió, s’hi troba el cor d’un poble.

Cabrils, vila gastronòmica

dimecres, 3/07/2013

Com alguns de vosaltres recordareu, el número de març d’aquest any de la revista el dedicàrem al “Maresme gastronòmic”. Dèiem aleshores que segurament la majoria de lectors del Descobrir tenen aquesta comarca a un tir de pedra —si no és que hi viuen. I que no obstant això, és molt més incert que hi hagin anat darrerament amb afany turístic. Com quedava palès en aquell dossier, que es feia ressò de la gran quantitat de jornades i mostres gastronòmiques que s’hi fan, el Maresme regala un bé de Déu d’excuses gormandes per deixar-s’hi caure pràcticament en qualsevol època de l’any: maduixes, vi, pèsols, cireres, peix, tomàquets, bolets, fesols… Això, i la seva condició de territori a mig camí entre la mar i la muntanya, en fa una destinació irresistible.

Església de la Santa Creu de Cabrils

L’església de la Santa Creu presideix el nucli antic de Cabrils, barri antigament conegut amb el nom de ‘la Sagrera’.

Però hi has d’anar, és clar. Jo ho faig sovint, visc a Badalona, i la setmana passada em vaig deixar caure a Cabrils amb motiu de la presentació d’una ruta gastronòmica. Sorpresa damunt de sorpresa. Que el Maresme és una comarca d’una gran qualitat de vida, ideal per fer-hi escapades desestressants, ja ho sabia, tot i que crec que és un misteri per a molts dels meus veïns. Ara bé, desconeixia la tradició culinària de Cabrils. Situem-nos: 15.000 habitants i 15 restaurants, alguns dels quals de primera categoria.

És quan t’hi acostes que saps que Cabrils té una llarga tradició hostalera. L’Hostal de la Plaça, per exemple, té més de setanta anys d’experiència i avui ja hi té responsabilitats la quarta generació de la mateixa família que el va fundar. La cuina que hi fan, mediterrània amb un toc d’autor, es deixa gaudir especialment bé des de la terrassa que dóna a la plaça de l’Església. No en va, l’establiment aprofita un antic mas del segle XVII, una part del qual s’ha condicionat per oferir habitacions adaptades als gustos contemporanis.

Hostal de la Plaça

L’Hostal de la Plaça és el degà dels restaurants de Cabrils. Situat a la mateixa plaça de l’Església, alguns espais de l’establiment tenen vistes enlairades sobre el baix Maresme.

Aquest no és l’únic restaurant que aprofita masos de llarga tradició a la zona. Fet i fet, la restauració ha permès gaudir d’una segona joventut a moltes d’aquestes cases. Cal Gras és un paradigma d’això que comentem. Hi fan cuina catalana de tota la vida, una activitat que marida molt bé amb l’aire rústic que desprenen les seves sales i espais, un petit museu decorat amb tota mena d’eines i fins i tot documents històrics de la nissaga familiar. I continuo perquè restaurants situats en masos en tenim més, a Cabrils: Ca l’Estrany, on fan cuina de temporada amb els millors productes; o el Tempo de l’Hort, que aprofita parcialment però amb gust una torre de guaita de les moltes que abunden al Maresme. (I masies que no són pròpiament restaurants, també en tenim, com l’hotel Mas de Baix, espectacular, ubicat en un edifici del segle XVII catalogat com a Bé d’Interès Històrico-cultural d’on no voldreu marxar mai; o Can Tosca, un altre magnífic mas amb una dilatada existència envoltat de jardins i especialitzat en convencions i casaments.)

Restaurant La Bodega

La Bodega és un dels molts restaurants cabrilencs que té una terrassa on gaudir de l’àpat a l’aire lliure. El fet és tan destacable que en fan una promoció específica durant l’estiu (foto: Associació d’Hostalers de Cabrils).

Altres restaurants de Cabrils situats en edificis singulars, si bé no en masos, són Can Rin, La Concòrdia i l’Axol. El primer ocupa la casa Serraclara, un palauet que va ser construïda per l’antic alcalde de Barcelona, Josep Maria Serraclara, que estiuejava a Cabrils. Com a curiositat, fixeu-vos en el rellotge de sol que corona la façana principal de l’edifici; s’hi llegeix amb dificultat “Sols conto las horas lluminosas” (sic). Diuen que la llegenda i els dibuixos que l’acompanyen van ser obra de Salvador Dalí, amic de la família Serraclara. Al restaurant hi fan cuina catalana amb influències d’altres latituds i, als vespres, aprofitant l’esplèndida terrassa, l’establiment esdevé un local de copes i música a l’aire lliure. La Concòrdia és, de fet, el local social d’una de les entitats més importants i històriques del teixit cabrilenc. Es nota. L’espai menjador té un aire de casino de poble que atreu: espai diàfan, sostre alt, barra llarga i, pel que fa a la cuina, menús, tapes i entrepans. Finalment, com un punt i a part (no només dins la categoria de restaurants d’aquest paràgraf, sinó de tot Cabrils), tenim el restaurant Axol. La primera cosa que me’n va cridar l’atenció va ser l’edifici, blanc, cairat, rectangular, amb grans vidrieres. De dins estant, les taules ressegueixen el perímetre exterior, entre el carrer i el cor del local, on es troba la cuina. I quina cuina. D’aquests fogons surten les propostes del xef Albert Ortiz, com la terrina de sardina marinada i pebrot amb oliva negra, gelat de vinagre balsàmic i sopa de tomàquet; la croqueta de sobrassada amb mel i poma; o el filet de bou confitat en vi ranci amb lletons i foie gras. Tota una experiència.

I per acabar el repàs, cinc establiments més on menjareu la mar de bé, cadascú en la seva especialitat: el restaurant Sal i Pebre (amb cuina avantguardista de base tradicional, sempre mirant la qualitat del producte, i una terrassa ben arrecerada), el Xeflis (si us plau, no deixeu de menjar-hi els cargols a la llauna, per bé que hi fan tota mena de plats a la brasa), La Bodega (un antic celler al centre del poble, també amb terrassa, i una oferta de tapes de peix i marisc, formatges i embotits ibèrics), el Xaret (un local de caire familiar on trobareu receptes tradicionals treballades amb respecte i estima) i Ca la Quimeta (un local d’ambient vintage, molt personal, amb un bonic jardí —un cop més!—, on fan esmorzars de forquilla i ganivet, sopars de platets, amanides, bons cafès i tes, gelats, batuts, gintònics i… música, sempre música).

2013-06-28 14.12.37.jpg

La sardina marinada i pebrot del piquillo amb oliva negra, gelat de vinagre balsàmic i sopa de tomàquet del restaurant Axol. Una proposta deliciosa i refrescant que forma part del menú degustació d’aquest establiment.

Restaurant Axol

L’edifici del restaurant Axol, enfilat a la falda del turó d’en Cirers de Cabrils, és una declaració d’intencions: cuina d’autor moderna i equilibrada.

Si us ha vingut gana, sapigueu dues coses. D’una banda, que a Cabrils tenen una intensa agenda gastronòmica durant bona part de l’any. A la primavera hi celebren les Jornades del Pèsol, a l’estiu les del Tomàquet —a més de celebrar-hi a l’agost la Mostra Gastronòmica, una autèntica festa major local—, i a la tardor, les de la Cuina del Bolet.

D’una altra, el que em va dur realment a Cabrils: la Ruta Gastronòmica. Per cada àpat, estada o consumició realitzada en un dels diferents establiments de què us he parlat —i d’algun altre, com els bars La Mossegada i L’Estanc Vell o el forn de pa Ca la Rosi Vias—, obtindreu un segell a estampar en un targetó que trobareu fàcilment en molts indrets del poble. Quan n’hagueu col·leccionat nou, l’Associació d’Hostalers de Cabrils, impulsora del projecte (des d’aquí la meva felicitació per la iniciativa i per la il·lusió amb què treballen), convida al desè àpat. Enteneu per què Cabrils és un municipi amb tradició gastronòmica?

Temps de cireres o l’altre Baix Llobregat

dilluns, 27/05/2013

Us agraden les cireres? A mi, sí. I les carxofes, i les verdures en general, i la fruita dolça… De tot això, i en quantitats importants, se’n fa al Baix Llobregat. Quanta gent ho sap? I encara més important: quanta gent ho valora? Ara que es parla tant del producte de proximitat, resulta que a tocar de Barcelona, en plena conurbació metropolitana, hi ha autèntiques illes verdes que es continuen dedicant —avui com sempre— a l’agricultura. Aquest territori important, que em recorda molt tota l’horta que envolta la ciutat de València, s’aplega sota un paraigua, el Parc Agrari del Baix Llobregat, i es projecta comercialment a través del web El camp a casa i dels anomenats “mercats de pagès”, un espai de trobada entre productors i consumidors que brinda l’oportunitat de comprar directament al pagès les fruites i les hortalisses (divendres a la tarda a Sant Boi; dissabte al matí a la Colònia Güell i al Prat; i diumenge, a partir del 9 de juny, a Sant Joan Despí: consulteu la informació detallada al web). Productes frescos i de gran qualitat els tenim a l’abast de la mà i vénen d’allà on molts no s’ho haurien imaginat mai.

Els cirerers en flor anuncien l’arribada de la primavera. La seva fruita, la cirera, ens dóna la benvinguda a l’estiu.

Com deia, la temporada de la cirera ja és aquí. N’hi ha de moltes menes (sabors, aspectes, grandàries, textures), així que no us requi de fer-hi una immersió. Arribo tard a recomanar-vos la Festa de la Cirera de Santa Coloma de Cervelló i l’exposició de cireres a Sant Climent de Llobregat (que han estat el cap de setmana del 24 al 26 de maig), però si us ve de gust, sou a temps d’assistir a la Festa de la Cirera del Papiol i a la més coneguda de totes les celebracions gastronòmiques amb aquesta fruita vermella com a gran protagonista: la Festa de la Cirera de Torrelles de Llobregat. Totes dues cites seran visitables l’1 i 2 de juny. També us suggereixo que estigueu atents a l’organització d’activitats holeriturístiques (holeriturisme = turisme d’horta), atès que el Parc Agrari sol convocar algunes —poques— sessions per conèixer in situ el producte i les seves potencialitats. Sense anar més lluny, fa uns dies vaig poder passejar pels camps de cirerers de Can Colomer (Santa Coloma de Cervelló) de la mà del pagès Josep Pascual, que n’explicà tots els detalls a un grup de visitants. Més tard, la cuinera Cristina Roig (professora d’alta cuina i col·laboradora del Parc en temes gastronòmics) ens convidà a fer un tast d’algunes de les varietats que es cultiven en aquesta finca per aprendre a distingir-les i assaborir-les. Per últim, el cuiner Gerard Solís, del restaurant El Racó, de Sant Climent, ens va presentar una innovació que ens deixà un record fresc de la vesprada: el vodka gin amb cireres. Sensacional.

Can Colomer, de Santa Coloma de Cervelló, és una de les masies de la comarca del Baix Llobregat que mantenen la finca agrícola a ple rendiment.

Les sessions d’‘holeriturisme’ que organitza el Parc Agrari durant la temporada de cada producte són una autèntica delícia sensorial. En la foto, uns visitants esperen indicacions per diferenciar quatre varietats de cirera.

Entre moltes d’altres, al Baix Llobregat es conreen cireres de les varietats burlat, ruby, early bigi i odile, que són les que va tastar el grup de més amunt.

Val a dir que la gastronomia és, sens dubte, una de les millors maneres de descobrir un territori. I per això el Consorci de Turisme comarcal i el Parc Agrari han posat en marxa la campanya “Els sabors de l’horta del Baix Llobregat”, una iniciativa que recull l’oferta culinària (local i de temporada) d’una trentena de restaurants de la zona que treballen amb productes km 0. És a dir, amb tota la gamma d’hortalisses i fruites de la vall baixa del Llobregat i la seva plana deltaica. Sòls fèrtils i un clima benigne fan d’aquest territori un edèn agrícola injustament tractat. O més encara, assetjat de manera temerària. Perquè la seva aportació a l’àrea urbana de Barcelona no és tan sols la dels productes hortofrutícoles —i ja és molt!—, sinó també la de ser en si mateix un espai diàfan, verd (en el sentit de natural, perquè també té mar)… cultural, que humanitza l’entorn i que ofereix mil i una opcions d’esbarjo i de salut. Quina mena de societat està disposada a destruir tot aquest patrimoni públic en benefici d’un projecte privat estrictament lucratiu i de gust dubtós? Espero que la feina del Parc Agrari faci imprescindible —i irreversible— la simbiosi agrícola i turística per al Baix Llobregat. Voldrà dir que en podrem gaudir durant molt de temps més.

En aquesta època, els camps de cirerers omplen de verd àmplies extensions d’alguns municipis a la vora del Llobregat, com Santa Coloma de Cervelló, Sant Climent o Torrelles.

Segarra: la comarca dels quatre colors

dilluns, 20/05/2013

La setmana passada vaig fer una escapada al nord de la Segarra. No és la primera vegada que parlo d’aquesta comarca [vegeu aquest post], però cada cop que hi faig cap no puc evitar de pensar per què he deixat passar tant de temps d’ençà l’última visita. Aquest text l’acompanyo amb algunes fotos que vaig prendre amb el mòbil: jutgeu vosaltres mateixos —i si detecteu algun detall que desentona, és culpa meva, que no sóc fotògraf. Hi vaig trobar paisatges de verdor enlluernadora, història que traspua per tots i cadascun dels racons dels seus pobles, una gastronomia honesta i sòlida, natural i deliciosa alhora. I sobretot, aquells valors invisibles que fan d’una estada i d’una destinació referents inesborrables. Em refereixo a l’harmonia amb què se succeeixen les hores i els cicles de l’any, la tranquil·litat amb què les vius fins i tot en les escapades més fugisseres, i l’hospitalitat dels segarrencs i segarrenques, agraïts que us hagueu deixat seduir pels atractius de casa seva en lloc de passar-hi de llarg, camí cap a un altre lloc, com encara fa la majoria.

Des de Lloberola, situat a l’esquerra de la riera de Sanaüja, la panoràmica del nord de la Segarra és esplèndida.

Per això m’agrada especialment comprovar que el posicionament turístic de la Segarra avança de mica en mica. El motiu que em va dur a la comarca va ser una trobada d’instagramers (és a dir, d’usuaris avançats de la xarxa social de fotografia Instagram, perquè n’hi havia uns quants amb més de cent cinquanta mil seguidors!), iniciativa que se suma a una altra de recent: la trobada de blogaires de viatges. Sembla que el Consell Comarcal, de la mà d’una persona lúcida i incansable com en Miquel Parramon, s’obre pas en el món 2.0 amb molt bons resultats. Només cal llegir els comentaris dels blogaires i dels instagramers (seguiu el rastre de l’etiqueta #lasegarraclic, hi podeu aportar imatges fins al 7 de juny, si voleu: les bases del concurs aquí) per copsar l’immens potencial d’aquesta terra sovint desconeguda dels mateixos catalans. Tothom en queda meravellat. I jo no faig res més que afegir-m’hi, si bé puc argüir en defensa pròpia que ja fa una pila d’anys que la vaig descobrir.

Deixeu-me completar l’apunt assenyalant quines van ser les parades que vam fer, per si us inspiren alguna sortida.

• En primer lloc, Lloberola, un petit nucli enlairat del municipi de Biosca que té en el seu castell una de les edificacions més antigues i interessants de la Segarra (és d’origen preromànic) i que compta amb un cementiri valuós: amb vistes sobre la vall que s’obre al Llobregós i uns sarcòfags gòtics íntegres (dels segles XII-XIV) pertanyents a la família Sacirera.

• Després, Vallferosa, el poble i la torre. Tot esperant la conclusió de les últimes tasques arqueològiques, les investigacions indiquen que el castell de Vallferosa és la fortalesa sarraïna més important dels Països Catalans. Arrossega mil anys de tempestes amb una altivesa i dignitat que ja voldrien moltes construccions defensives molt més recents. Als seus peus, 33 metres més avall, l’antic poble de Vallferosa (avui dins el terme municipal de Torà) amaga sota la bardissa els noms i els cognoms, estances i carrers, dels seus darrers habitants, desapareguts en acabar la Guerra Civil. I una bona notícia per compensar aquest decaïment inexorable: l’església parroquial de Sant Pere, mig enrunada, sobreviurà gràcies al projecte que la farà seu d’un centre d’interpretació del castell de Vallferosa. Esperem que no trigui gaire.

La torre de Vallferosa és un gegant de 33 m d’alçària que, singularment, no es troba en cap carena ni punt elevat, sinó en una vall de pas. L’església de Sant Pere, un dels edificis del poble de Vallferosa, avui colgat per la vegetació, s’alça humilment al costat de la defensa.

Al capdamunt de la torre s’hi accedeix mitjançant unes escales que ocupen l’estret espai entre la paret de l’antiga fortificació sarraïna i la paret de la torre medieval posterior (la que és visible des de fora), que embolcalla la primera.

Des de la torre de Vallferosa hi ha molt bones vistes de la riera de Llanera, un pas estratègic per passar de la Segarra cap al Solsonès.

Claret va ser el punt d’avituallament diürn. No en va, una família de valents enamorats de la Segarra hi regenten la casa rural Cal Miramunt —un dels establiments recomanats al llibre Tresors rurals del Descobrir— i el restaurant Can Solé Xic. I dic valents perquè no hi ha cap altre nucli en sis quilòmetres a la rodona. Això sí, quan hi arribes, no en marxaries mai. L’entorn (boscos alternats amb camps d’ordi i de colza) esclata en una simfonia de colors primaveral i, tot i tenir quatre cases, les pedres del poble —molt ben col·locades— són font de llegendes que us atraparan (demaneu per les osseres que veureu a l’entrada). El dinar a Can Solé Xic: des d’un milfulls de carbassa farcit de brandada de bacallà fins a uns escalopins de vedella amb salsa de bolets passant per una mousse de formatge amb fruits vermells; atenció a la ratafia casolana que hi elaboren!

• El monestir de Cellers va ser un altre dels secrets amagats que vam poder trepitjar. Precisament, la ubicació recòndita del cenobi —i de la mitja dotzena de cases que aixoplugava— va ser el motiu principal pel qual hi anaren a raure les relíquies dels Sants Màrtirs (sant Celdoni i sant Ermenter) fugint de la invasió musulmana de la zona.

• L’últim indret (last but not least) a visitar durant la jornada va ser Torà. Aquesta vila arrecerada a la serra de l’Aguda mostra un impressionant barri vell de carrerons estrets, porxos i portals medievals, sovint engalanats amb plantes i flors. Però també hi teniu un magnífic safareig públic, el call jueu, l’espai ajardinat de la riera de Llanera… No us l’acabareu en una passejada, així que més val que hi feu nit, si podeu, i us allotgeu a l’Hostal Jaumet, un establiment fundat fa quasi 125 anys que destaca amb nom propi per ser un temple de la cuina tradicional catalana.

I acabo com he començat, pel títol. “La comarca dels quatre colors” no és una ocurrència meva, sinó d’en Miquel Parramon, a qui ja he esmentat. Si la hi he manllevat és perquè descriu amb exactitud allò que transmet la Segarra: colors, benestar… vida. I perquè finalment és un reclam. Un esquer que crida els forasters a gaudir de la comarca, com a mínim, quatre vegades a l’any. En el moment que escric aquestes ratlles, la Segarra muda lentament del verd al groc. Un nou espectacle —amb tot el que comporta la sega— que no ens hauríem de perdre.

Els tres sarcòfargs o osseres del poble de Claret conserven el vas i la tapa amb decoració floral, escuts heràldics i incisions geomètriques en forma de sanefa.

L’església del monestir de Cellers té un creuer amb tres absis, però sense nau. Al seu interior destaca la cripta, amb capitells romànics originals del segle XI.

La plaça de l’Església de Torà és un dels espais porxats d’aquesta vila senyorial. Com a curiositat, aquesta casa mostra encara la finestra porticada des de la qual a l’edat mitjana els jueus compraven queviures, ja que tenien prohibida l’entrada a la botiga.

 

Pireníssim, turisme a còpia de formatge

dimecres, 28/12/2011

Fa uns dies vaig dedicar aquest post a dues iniciatives que intenten dinamitzar el turisme al Pirineu a partir dels seus espais museïtzats: el PassaPorts i el Passaport dels Museus d’Andorra. Sense sortir de l’alta muntanya, ara em referiré a una altra proposta que trena el territori, per bé que en aquesta ocasió no ho fa mitjançant el patrimoni sinó la gastronomia —i més concretament els formatges. Es tracta de Pireníssim.

La cara nord de la serra de Cadí (a la foto, des del Querforadat, a l’Alt Urgell) és un dels símbols de l’alta muntanya catalana. Paisatge, cultura i agroalimentació es donen la mà en el projecte Pireníssim.

Aprofitant un programa d’ajuts a projectes innovadors (finançat pel Servei d’Ocupació de Catalunya i el Fons Social Europeu), fa un any i mig es va posar en marxa Nous Senders. Els objectius generals del projecte són generar activitat econòmica i ocupació al territori a través del turisme i els productes agroalimentaris i afavorir la desestacionalització. En aquest sentit, Nous Senders preveia quatre actuacions: 1) Definir un producte turístic (Pireníssim); 2) Constituir un equip per executar el projecte en el seu conjunt; 3) Qualificar els treballadors i les empreses del sector; i 4) Donar a conèixer els resultats del projecte.

Però les ajudes s’han acabat aquí. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya i la Unió Europea van atorgar una subvenció inicial de 260.000 euros, que al remat ha estat l’única, i a partir de l’1 de gener el programa continuarà sense suport directe. De fet, les quatre persones que l’han posat en marxa pleguen i d’ara endavant seran les àrees de promoció econòmica dels consells comarcals de l’Alt Pirineu (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alt Urgell, Cerdanya) i el Conselh Generau d’Aran els encarregats de vetllar per la seva gestió. No és la millor manera de començar, és evident. Sovint des d’aquest blog he manifestat la meva idea que el turisme d’arrel cultural i l’ecoturisme són activitats estratègiques per a bona part del nostre país, sobretot per a les comarques d’interior i de muntanya. Crec que ens manca convenciment, creure en el territori i en les seves possibilitats, fixar-hi prioritats. I de l’absència de tot plegat se’n deriva una manca de recursos amb exemples com el que acabo de comentar: un dels projectes actuals més importants de desenvolupament turístic del Pirineu ha d’engegar sense una promoció que el consolidi.

Tanmateix, el producte és una realitat, està ben definit i és molt golafre. Pireníssim, segons la seva pròpia definició, és un “tour de formatge & emocions” que enllaça l’alt Pirineu amb una ruta oberta, és a dir que cada usuari s’organitza com vol, de productes agroalimentaris. L’adquisició del Forfet Pireníssim (disponible en els establiments adherits al projecte, en totes les oficines de turisme de les sis comarques participants i en el portal del projecte) permet endinsar-se en els obradors d’alguns productors de formatge, fer estades en allotjaments o menjar en restaurants que promocionen el producte local, concertar activitats de senderisme i visitar alguns museus col·laboradors, a més de comprar les més de vuitanta varietats de formatges locals en els comerços de la regió. A la pràctica, el Forfet Pireníssim és un talonari de descomptes d’entre el 10 i el 50% (2 x 1) que es pot utilitzar en més de dos-cents establiments de les comarques pirinenques. Un volum molt notable el directori del qual es troba al web, per a més facilitat.

Pireníssim combina en positiu els actius de qualitat d’aquest territori. És —penso— una eina excel·lent per entrar-hi, per conèixer-lo i per fruir-ne. El temps dirà si anava ben encaminat, no en va del seu èxit dependrà l’èxit d’iniciatives futures.

Ens esperen al paradís del formatge…

Forfet Pireníssim.jpg

A l’Alt Pirineu i Aran es produeixen desenes de varietats de formatges. El producte turístic Pireníssim pretén posar en relleu aquesta gran riquesa gastronòmica, tan valuosa com poc coneguda.

Tot a punt per al primer Dia Descobrir

divendres, 23/09/2011

Porto uns dies de silenci. Ho sé. Però el tancament de la revista del mes d’octubre (dedicada al «País d’arròs», ja a la venda) i sobretot l’organització del primer Dia Descobrir a Manlleu aquest 24 de setembre m’han impedit actualitzar el blog. Ara ja és tot a punt. No sabem com anirà, és una incògnita saber quanta gent vindrà a veure’ns i a fruir de les activitats que hem preparat. Només puc dir que hi hem posat tota la il·lusió i que penso que els qui decidiu acostar-vos-hi passareu una bona diada.

Deixeu-me només afegir com un recordatori que tindrem (tindreu) el privilegi de fer una sessió fotogràfica per Manlleu amb el nostre col·laborador Oriol Clavera; que el biòleg Marc Ordeix farà una sortida per descobrir en família la sorprenent natura del Ter; que hi haurà visites teatralitzades al Museu Industrial del Ter; que podrem fer una visita guiada per l’interessant nucli antic de la ciutat i una altra per la colònia Rusiñol, una de les més interessants indústries tèxtils de la riba del Ter; que hi haurà moltes i variades demostracions gastronòmiques conduïdes pels millors cuiners de la comarca d’Osona en el marc de la Festa del Porc i la Cervesa que se celebrarà aquest cap de setmana, i en la qual hem integrat aquest Dia Descobrir. I que a la tarda podrem escoltar una conferència sobre la industrialització a Catalunya, a càrrec de la persona que més en sap, en Llorenç Ferrer; que també podrem sentir les assenyades opinions d’en Rafael López-Monné sobre els camins (drets de pas, xarxes de transport en el medi rural, infraestructures turístiques i culturals de primer ordre); i que en acabat ens posarem a disposició dels nostres lectors per explicar-los com fem la revista i saber en directe què en pensen i com podem oferir-los un servei cada vegada més precís en la bonica tasca de conèixer, gaudir i estimar el nostre país.

És la culminació de gairebé tres anys de Club Descobrir. De compartir amb centenars de lectors i amics desenes de propostes per tot el territori —fins i tot per mar. Continuarem fent les sortides mensuals, però ara pensem que és el moment de fer un salt endavant i instituir una jornada anual pensada per a la comunitat Descobrir: la dels amants del turisme pels Països Catalans. Amb els millors desitjos, ens veiem a Manlleu!

294087.jpg

Instantània d’una de les últimes sortides del Club Descobrir: uns quants lectors fan un tomb pel litoral barceloní a bord del pailebot ‘Santa Eulàlia’. Volem gaudir del país amb vosaltres!

Festa Porc i Cervesa nit.jpg

Imatge general d’una edició anterior de la Festa del Porc i la Cervesa de Manlleu, en el marc del qual hem organitzat les activitats de natura i patrimoni del primer Dia Descobrir. El producte gastronòmic, artesà i de màxima qualitat, és el principal atractiu de la fira.