Arxiu de la categoria ‘Personal’

Madrid més a prop, Barcelona més lluny

dijous, 30/12/2010

Per motius familiars, baixo sovint a València. Bé, més exactament a un poble de la Ribera del Xúquer, a la Ribera Alta. Així ha estat també aquest Nadal. Quan vam comprar els bitllets de tren (sempre hi anem amb l’Euromed), no teníem ni idea de la sorpresa que ens enduríem a destinació. De fet, teníem les reserves de molt abans que, el 18 de desembre, el rei Joan Carles i una interminable estesa d’autoritats (José Luis Rodríguez Zapatero, José Blanco, Francisco Camps, Esperanza Aguirre, Rita Barberà, Mariano Rajoy…) inauguressin la línia de tren de gran velocitat entre València i Madrid.

serie112-400x266.jpg

El model radial de la gran velocitat ferroviària espanyola, amb centre a Madrid, rep el suport entusiasta de les principals institucions de l’Estat. A la imatge, un dels nous combois que recorren la línia d'AVE València-Madrid.

Resulta que, d’aleshores ençà, tots els Euromed procedents de Barcelona s’aturen a la nova estació Joaquín Sorolla. Suposo que han volgut concentrar tot el servei ferroviari de gran velocitat i velocitat alta de la ciutat en aquest punt mentre no construeixin la flamant Estació Central de València, però els senyors de Renfe-Adif no van pensar —o potser sí?— que amb aquesta decisió penalitzaven el principal enllaç de transport públic entre les dues ciutats —que és dir de tota la península Ibèrica. Fa tan sols dues setmanes, camí d’Alacant, l’Euromed s’aturava a l’estació de València Nord, d’on parteixen totes les línies de rodalies i regionals cap a les comarques de l’Horta, la Ribera, la Safor, la Costera, el Camp de Morvedre, la Plana, etc. Aquest enllaç, curt i còmode, se n’ha anat en orris.

Estació_abril.jpg

La modernista estació del Nord, dissenyada per l’arquitecte Demetri Ribes i construïda entre els anys 1906 i 1917, és l’epicentre de tota la xarxa de rodalies de València.

Estación-del-AVE-en-Valencia.jpg

L’estació Joaquín Sorolla serà l’origen i la destinació dels trens de gran velocitat fins que no s’edifiqui la definitiva Estació Central de València.

És cert que l’estació Joaquín Sorolla és molt a prop de l’estació del Nord, però quan vas carregat amb maletes i criatures, en trajectes d’unes quantes hores, els transbordaments són un càstig. Algú podrà argüir que els qui vénen de Madrid pateixen les mateixes circumstàncies, i no els manca raó. Però avui, anar de Madrid a València amb AVE representa 1 hora i 35 minuts; i entre Barcelona i València, separades per una distància similar, es triguen 3 hores. Que se m’entengui bé: no és una qüestió de rapidesa, sinó de comoditat, perquè jo sempre he estat dels que pensen que no cal córrer. Si hom completés el doble ample de via a tot el recorregut de l’Euromed, les dues principals capitals dels països de parla catalana connectarien en 2 hores i quart. Més que bé.

Segurament, a partir d’ara prendrem el Talgo. Seran 3 hores i 25 minuts, però ens estalviarem el canvi d’estació. Això, o baixarem amb cotxe, més contaminant i car que el tren… Com diuen a cals sogres, quin poc trellat!

Transport privat, transport públic

dilluns, 28/06/2010

Llegeixo que Avancar inaugura tres aparcaments a la via pública de Barcelona, amb tres places cadascun. Concretament, a la plaça de Lesseps, a la Sagrada Família i davant de la Pedrera. D’aquesta manera, l’empresa continua, en paraules del seu director, Josep Sala, “acostant els cotxes als seus usuaris”.

Aparcament via pública AvancarCarsharing.jpg

Un cotxe d’Avancar en l’aparcament situat enfront de la Pedrera.

Fa cinc anys, pocs després de la seva posada en marxa, vaig fer-me soci de Catalunya Carsharing, avui Avancar. Es tracta d’un servei de lloguer que posa vehicles, ara ja cent vint, a disposició dels usuaris amb una mecànica molt senzilla i àgil. Per Internet o telèfon, les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any, pots reservar cotxes —fins a cinc minuts abans— i anar-los a buscar en un aparcament pròxim. Hi ha, en aquests moments, a banda de les recentment inaugurades al carrer, quaranta-una localitzacions en quatre ciutats (Barcelona, Sabadell, Sant Cugat i Granollers), i estan treballant per estendre l’experiència a altres poblacions de l’Àrea Metropolitana. Aquest, pel meu gust, és el seu punt dèbil: el desplegament que en fan les administracions i empreses implicades és molt lent, però entenc que el ritme també depèn de la popularitat d’aquest nou sistema de mobilitat.

Per si de cas puc convèncer algú, i de retruc escampem el carsharing (‘cotxe compartit’ en anglès) per tot el nostre territori nacional, deixeu-me explicar que no es tracta d’un servei de lloguer de cotxes convencional perquè el fet de fer-te’n soci ja inclou una assegurança i t’estalvies la paperassa de cada reserva. A final de mes t’arriba el càrrec al compte corrent en funció de les hores d’ús i dels quilòmetres realitzats. Però sobretot, el carsharing em sembla interessant perquè està plantejat com un sistema de mobilitat que es complementa amb totes les altres modalitats de transport públic, per això els pàrquings on hi ha aquests vehicles solen ser al costat d’estacions de tren o metro. Segons els seus responsables, “cada cotxe de carsharing significa deu cotxes menys de particulars”.

Si sou dels que utilitzeu el cotxe només en caps de setmana, o en moments puntuals, i per viatjar pel país, us recomano que ho proveu. L’estalvi respecte les empreses de lloguer de sempre —i ja no diguem sobre la compra d’un vehicle— és molt important.

Som-hi!

dimarts, 20/04/2010

A partir d’avui, i de manera regular, em faig el propòsit d’actualitzar aquest blog. Ha costat més del previst, però el web Descobrir.cat, el portal d’una gran comunitat articulada al voltant de l’anomenat turisme de proximitat, ja és en marxa. En aquest espai, explicaré tot allò que em sembli d’interès sobre les mil i una possibilitats que el nostre país ofereix per gaudir-lo. Em faré ressò de l’actualitat, present i futura, del principal sector de l’economia catalana. Revelaré anècdotes i curiositats que arriben diàriament al privilegiat mirador de la revista que dirigeixo. I, com no, us faré partícips de l’elaboració dels reportatges, seccions i articles del Descobrir.

No és poca cosa, però us garanteixo bones dosis d’il·lusió i d’honestedat. A canvi, us prego que m’acompanyeu i que m’ajudeu a encertar el camí. Al capdavall, ens uneix la mateixa estima pel país, pels seus paisatges i pobles, pels seus boscos i cales, pel seu patrimoni i cultura… per la seva gent. Us convido a començar plegats una nova etapa; un trajecte que desitjo que sigui llarg i amè. No en va, a nosaltres, habitants d’aquest territori pirinenc i mediterrani que ha madurat durant segles a sol i serena, ens és fàcil experimentar la joia de viure. En som uns especialistes. Vegem-ho.