Entrades amb l'etiqueta ‘Agència Catalana de Turisme’

Turistes catalans, turistes invisibles

dijous, 20/10/2011

Seran considerats turistes algun dia els catalans que viatgen pel seu país? Aquest pensament em ve al cap de manera recurrent cada vegada que sento fer balanç del sector. Aquest estiu que es resisteix a deixar-nos, segons fonts del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya que dirigeix Francesc Xavier Mena, responsable de les competències en turisme, ha estat una autèntica benedicció per a la nostra malmesa economia. Fa pocs dies, els titulars facilitats per la Conselleria van penetrar a la densa xarxa informativa per insuflar una mica d’optimisme (aquí la notícia de La Vanguardia). Les dades eren espectaculars: el Principat ha rebut prop de deu milions de visitants estrangers durant els vuit primers mesos del 2011, un 3,9% més que en el mateix període de l’any passat. Aquesta xifra, amplificada per un augment de la despesa (que ha superat globalment els 8.000 milions d’euros), ha deixat ben satisfets els responsables turístics del país.

Escatir quin és el comportament turístic dels catalans al propi territori és una tasca molt més difícil. Fet i fet, de l’informe comentat tan sols ha transcendit que els visitants del país han crescut un 3,5%. Els estrangers, un 3,9% i els catalans, un 3,5%. Són, en termes relatius, comportaments molt semblants. Però així com tot allò que fa referència al turisme estranger que ens visita és escampat a bombo i plateret, els resultats del turisme interior rarament troben l’atenció que es mereixen. Tot plegat em suscita diversos comentaris:

Un grup de catalans, en plena visita guiada a Pujalt, a l’Anoia. El nostre país té un immens patrimoni turísticament infravalorat. (Foto: Maria Rosa Vila.)

• Deu milions de turistes estrangers són, en realitat, deu milions de visites perquè es calculen a partir de les pernoctacions, sense tenir en compte si algú ha visitat el país més d’una vegada en un any. Donant per bo que gairebé ningú no repeteix en una mateixa temporada, la seva presència és força estacional (especialment a l’estiu) i molt localitzada a Barcelona i el litoral (perquè valoren sobretot el clima i l’oferta de sol-i-platja).

• Els catalans, en canvi, tenen un comportament desestacionalitzat, molt més repartit al llarg de l’any, i a voltes difícil de detectar perquè sovint fan escapades d’un dia i dormen al seu propi domicili. Tanmateix, segons l’Observatori de Turisme (l’estudi, aquí), l’any 2010 els catalans van fer més de 16,5 milions de viatges (18 milions el 2009!) amb una estada mitjana de 3,2 dies per viatge. I un aspecte molt important, es mouen per tot el territori.

• Malgrat tot això, la Generalitat dedica un esforç ingent a atreure turisme estranger. Campanyes de promoció en mercats consolidats (com França o el Regne Unit), accions en països emergents (Rússia, Xina…) i múltiples gestions, subvencions i facilitats davant els turoperadors i les aerolínies. Ep, que consti, no tinc res contra el turisme estranger. Ben al contrari, penso que cal treballar per treure’l a passejar per la resta del país. Que descobreixin que som molt més que una llenca costanera cosida de platges amb capital a Barcelona.

• També crec que en àmbits com l’ecoturisme, la presència d’estrangers podria ajudar de manera determinant el turisme rural, avui un sector amb ocupació de cap de setmana. Els turistes que viatgen pel món per observar ocells, espais naturals o cels nocturns sense contaminació lumínica són gent amb alt nivell cultural i adquisitiu. I no obstant això, no es fa promoció de Catalunya com a destinació de natura, ni de turisme sostenible, per bé que un terç del territori és protegit i que els mercats internacionals estan incorporant aquesta dimensió de manera decidida.

• Però no entenc que la Generalitat no cuidi més el turista del propi país. Correntment, l’Agència Catalana de Turisme feia una única campanya de promoció del turisme interior, a l’estiu. Aquest any, ni això. Que no tenen dret, els catalans, a saber quins són els recursos turístics que tenen a prop de casa? Fins quan els turistes catalans seran invisibles als ulls de la seva Administració?

Com atreure més gent a les cases rurals?

dimarts, 15/02/2011

En els dos posts anteriors he intentat respondre què entenem per un allotjament de turisme rural i quantes cases hi ha, si fa no fa, al nostre país. Continuo amb les preguntes i respostes.

3. Per què tindran espigues els allotjaments rurals?

Com ja haureu pogut comprovar, la diversitat de l’oferta etiquetada de turisme rural dificulta la identificació i tria dels allotjaments. Si a això hi afegim la necessitat d’ampliar l’ocupació d’aquests establiments, avui reduïda —salvant la temporada estiuenca— als caps de setmana, calia endreçar i classificar. Una de les claus de futur dels establiments rurals serà la capacitat d’atreure-hi turisme internacional. Hi ha milers d’europeus, posem per cas, que organitzen els seus períodes vacacionals a la recerca del millor moment per observar ocells o altres pràctiques ecoturístiques. Com és lògic, aquests estrangers volen saber exactament on van perquè els seus desplaçaments són llargs i en depèn l’èxit del viatge. A més, qui està disposat a viatjar des de l’estranger i allotjar-se en una casa de pagès no hi ve per un cap de setmana. Per això solen ser força exigents.

En aquest context, la categorització era imprescindible. Perquè ens entenguem, allò de les espigues: una, dues, tres, quatre i fins a cinc en funció de les prestacions que ofereixen les cases. La gràcia és que aquesta necessitat ha esdevingut una oportunitat de fer del turisme rural una opció d’allotjament homologable, cosa que beneficiarà el conjunt dels seus usuaris, també els catalans. Penseu que una de les finalitats del model és establir indicadors que puguin servir per fixar preus. No pretén suplantar el lliure mercat, sinó evitar que les igualacions es produeixin a l’alça tot marcant clarament distintes categories.

shutterstock_2249291.jpg

L’aprofitament sostenible del paisatge, la natura i el patrimoni del nostre país necessiten una oferta de turisme rural de qualitat. A la imatge, el poble osonenc de Rupit i el seu entorn de Collsacabra (foto: Shutterstock).

4. És obligatori per a tots els establiments?

No. Des de fa anys, la categorització als hotels sí que és obligatòria —tot i que no està exempta de criteris discutibles, sobretot els que primen l’espai de les habitacions a altres aspectes. Però el procés de categorització dels allotjaments de turisme rural impulsat per la Generalitat de Catalunya (CaTR, en el seu acrònim) neix com una opció voluntària sotmesa a la consideració dels propietaris. Joan Domènec Abad, subdirector general d’Ordenació Turística, em comentava fa uns dies que havien optat per aquest model a fi de “guanyar-hi precisió”. Una cosa és la normativa per obrir un establiment, que tothom ha de complir per esdevenir legal, i una altra és el model CaTR, que és un sistema d’una certa complexitat, que avalua una llarga llista de paràmetres (en parlaré més endavant) i que audita els establiments per identificar-se en el mercat amb una major nitidesa.

Quan el sistema estigui suficientment implantat, l’Agència Catalana de Turisme promocionarà els establiments categoritzats, dels quals tindrà una garantia certificada de qualitat. Fins avui, segons fonts de l’ACT, aquesta mancança era el principal obstacle a la projecció del turisme rural català fora de les nostres fronteres.

El turisme rural, una activitat en voga

divendres, 26/11/2010

Després d’anys d’ostracisme, sembla que finalment el turisme rural ha aconseguit certa notorietat. Tant és així que en les últimes setmanes aquest sector —poc visible als mitjans de comunicació— ha protagonitzat alguns titulars. Per exemple, l’acord entre les dues confederacions existents a Catalunya i la Generalitat per tal de començar el procés de categorització dels establiments rurals (les famoses espigues equivalents a les estrelles hoteleres, de les quals parlaré un altre dia en aquest blog). O també, la integració del sector dins del Club de producte de turisme actiu i natura de l’Agència Catalana de Turisme, que permetrà la millora de la promoció i comercialització de la seva cada cop més àmplia oferta.

Masia. Cataluña. España.

El turisme rural és un bon complement per a moltes explotacions agroramaderes.

Són símptomes que el turisme rural creix. Segons les xifres que ha publicat aquest mateix mes l’Observatori de Turisme, al tancament de l’any 2009, el Principat tenia 1.950 establiments i 15.216 places: el 2,9% de l’oferta d’allotjament turístic. Per valorar aquesta dada, cal saber que el 2004, el nombre d’establiments no arribava als 1.300.

D’altra banda, l’any passat, Catalunya va rebre en aquesta mena d’allotjaments 329.000 viatgers, amb més d’un milió de pernoctacions (208.000 i 679.000, respectivament, l’any 2004). És a dir, increments de més del 50% en ambdós casos.

Per marques turístiques, de llarg, als Pirineus és on hi ha més cases rurals (787), seguit de la Costa Brava (360) i la Catalunya Central (300).

Per últim, una dada a destacar. L’any 2009, els turistes catalans van constituir la principal clientela dels establiments de turisme rural del país: un 88,2%!

Són indicadors que l’interès que suscita el turisme rural a casa nostra va en augment. Però que queda molt camí per recórrer. El seu pes sobre el conjunt del sector turístic és encara modest. I per a la seva pròpia supervivència, atès que la mitjana de pernoctacions per estada és de 3 dies (els caps de setmana, fonamentalment), cal que el turisme rural s’obri als visitants estrangers. També aquí hem de fer un esforç per explicar que l’oferta turística catalana va molt més enllà de les grans ciutats del litoral i els seus entorns immediats d’influència.

Un impost sobre turisme?

dimarts, 6/07/2010

Acaba d’esclatar, per enèsima vegada, la polèmica sobre l’establiment d’una mal anomenada taxa turística. Aquest cop, la idea sorgeix de Barcelona i tindria com a objectiu compensar les retallades pressupostàries en les despeses de promoció de la ciutat. Tot i que responsables d’entitats nacionals, com el director general de Turisme de Catalunya, Joan Carles Vilalta, s’han afanyat a valorar positivament la possibilitat que aquest impost (un euro per visitant) s’apliqués a tot el país “sempre i quan la majoria del sector hi estigui d’acord”.

shutterstock_55808740.jpg

L’any 2009, els Països Catalans van rebre més de seixanta milions de turistes.

No he entès mai gaire aquest debat. Bé, rectifico, sí que l’entenc, però penso que és poc interessant. A mi m’agradaria que en relació al turisme parléssim de qualitat, de construcció d’un discurs i d’un producte potents, de com atraiem visitants actius i motivats pels nostres actius paisatgístics, gastronòmics, arquitectònics, naturals, etc. En definitiva, de com associem la marca Catalonia a cultura i a lleure responsable.

En aquest sentit, les reticències d’una part del sector —i no dic que no els manqui raó— són fruit d’una perspectiva limitada de la gestió turística. De fet, els trets apunten a la defensa d’uns resultats més aviat magres, agreujats per un context econòmic de forta depressió. D’acord, no fixem cap impost. Però com farem sostenibles les grans inversions públiques en promoció que fins ara hem pagat tots els contribuents? I més important, com revertirem el perfil baix de bona part del turisme que ens visita? Si qüestionem l’impost, qüestionem-nos-ho tot, si us plau. O no avançarem.