Entrades amb l'etiqueta ‘Alt Urgell’

Pireníssim, turisme a còpia de formatge

dimecres, 28/12/2011

Fa uns dies vaig dedicar aquest post a dues iniciatives que intenten dinamitzar el turisme al Pirineu a partir dels seus espais museïtzats: el PassaPorts i el Passaport dels Museus d’Andorra. Sense sortir de l’alta muntanya, ara em referiré a una altra proposta que trena el territori, per bé que en aquesta ocasió no ho fa mitjançant el patrimoni sinó la gastronomia —i més concretament els formatges. Es tracta de Pireníssim.

La cara nord de la serra de Cadí (a la foto, des del Querforadat, a l’Alt Urgell) és un dels símbols de l’alta muntanya catalana. Paisatge, cultura i agroalimentació es donen la mà en el projecte Pireníssim.

Aprofitant un programa d’ajuts a projectes innovadors (finançat pel Servei d’Ocupació de Catalunya i el Fons Social Europeu), fa un any i mig es va posar en marxa Nous Senders. Els objectius generals del projecte són generar activitat econòmica i ocupació al territori a través del turisme i els productes agroalimentaris i afavorir la desestacionalització. En aquest sentit, Nous Senders preveia quatre actuacions: 1) Definir un producte turístic (Pireníssim); 2) Constituir un equip per executar el projecte en el seu conjunt; 3) Qualificar els treballadors i les empreses del sector; i 4) Donar a conèixer els resultats del projecte.

Però les ajudes s’han acabat aquí. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya i la Unió Europea van atorgar una subvenció inicial de 260.000 euros, que al remat ha estat l’única, i a partir de l’1 de gener el programa continuarà sense suport directe. De fet, les quatre persones que l’han posat en marxa pleguen i d’ara endavant seran les àrees de promoció econòmica dels consells comarcals de l’Alt Pirineu (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alt Urgell, Cerdanya) i el Conselh Generau d’Aran els encarregats de vetllar per la seva gestió. No és la millor manera de començar, és evident. Sovint des d’aquest blog he manifestat la meva idea que el turisme d’arrel cultural i l’ecoturisme són activitats estratègiques per a bona part del nostre país, sobretot per a les comarques d’interior i de muntanya. Crec que ens manca convenciment, creure en el territori i en les seves possibilitats, fixar-hi prioritats. I de l’absència de tot plegat se’n deriva una manca de recursos amb exemples com el que acabo de comentar: un dels projectes actuals més importants de desenvolupament turístic del Pirineu ha d’engegar sense una promoció que el consolidi.

Tanmateix, el producte és una realitat, està ben definit i és molt golafre. Pireníssim, segons la seva pròpia definició, és un “tour de formatge & emocions” que enllaça l’alt Pirineu amb una ruta oberta, és a dir que cada usuari s’organitza com vol, de productes agroalimentaris. L’adquisició del Forfet Pireníssim (disponible en els establiments adherits al projecte, en totes les oficines de turisme de les sis comarques participants i en el portal del projecte) permet endinsar-se en els obradors d’alguns productors de formatge, fer estades en allotjaments o menjar en restaurants que promocionen el producte local, concertar activitats de senderisme i visitar alguns museus col·laboradors, a més de comprar les més de vuitanta varietats de formatges locals en els comerços de la regió. A la pràctica, el Forfet Pireníssim és un talonari de descomptes d’entre el 10 i el 50% (2 x 1) que es pot utilitzar en més de dos-cents establiments de les comarques pirinenques. Un volum molt notable el directori del qual es troba al web, per a més facilitat.

Pireníssim combina en positiu els actius de qualitat d’aquest territori. És —penso— una eina excel·lent per entrar-hi, per conèixer-lo i per fruir-ne. El temps dirà si anava ben encaminat, no en va del seu èxit dependrà l’èxit d’iniciatives futures.

Ens esperen al paradís del formatge…

Forfet Pireníssim.jpg

A l’Alt Pirineu i Aran es produeixen desenes de varietats de formatges. El producte turístic Pireníssim pretén posar en relleu aquesta gran riquesa gastronòmica, tan valuosa com poc coneguda.

Pirineu rima amb museu: els passaports de la cultura

dilluns, 5/12/2011

Darrerament s’han posat en marxa dues iniciatives molt similars al Pirineu. I amb dos noms molt similars: el PassaPorts de l’Alt Pirineu i Aran i el Passaport dels Museus d’Andorra. La mecànica, de fet, és la mateixa. Es tracta d’uns carnets que permeten visitar les infraestructures museístiques que hi ha escampades pel territori amb un descompte considerable. Dit això, tenen algunes diferències.

En el cas andorrà, el passaport té una vigència d’un any a partir de la data de la venda i es pot adquirir a tots els museus i oficines turístiques del Principat. Perquè ens entenguem, el passaport andorrà és un tiquet de museus, ja que la seva adquisició dóna accés automàtic a tots els espais. I, en aquest sentit, el preu és molt reduït: 12€ el passaport individual, 10€ per barba en grups de dues a sis persones, 8€ per als integrants de grups de set persones o més, i gratuït per als menors de dotze anys. Si dic que és molt reduït és perquè la iniciativa inclou divuit espais culturals, entre els quals recomano especialment la Farga Rossell (centre d’interpretació del ferro a la Massana), la Casa d’Areny Plandolit (Ordino), la Casa Rull (Sispony), el Museu del Tabac (Sant Julià de Lòria), el Museu de l’Electricitat (Encamp), el Centre de Natura de la Cortinada i el Centre d’Interpretació de l’Aigua i de la Vall del Madriu (Escaldes-Engordany), Patrimoni de la Humanitat.

Demostració del funcionament mecànic del martinet de la Farga Rossell, activat amb la força del riu Valira del Nord. (Foto: Farga Rossell)

Pel que fa a la iniciativa impulsada per l’Idapa (Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran), la compra del PassaPorts té una vigència de dos anys [el vídeo de presentació, molt ben fet i engrescador, el teniu aquí]. A diferència del seu homòleg andorrà, l’adquisició (5€) no permet accedir als equipaments culturals de manera gratuïta, però sí amb descomptes d’entre el 20 i el 50% sobre el preu de l’entrada. I vet aquí la principal diferència: si el turista visita sis o més d’aquests centres —i hi segella el seu PassaPorts, és clar—, podrà participar en una activitat exclusiva organitzada expressament per als titulars del carnet (us recomano que visiteu el web, tot hi és molt ben explicat). Els museus que participen d’aquesta iniciativa són catorze, dels cinquanta-cinc que integren la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran. Són aquests: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri), el Centre del Romànic de la Vall de Boí (Erill la Vall), el Museu dels Dinosaures (Coll de Nargó), el nou i flamant Espai Ermengol i el Museu Diocesà d’Urgell (tots dos a la Seu d’Urgell), el Museu de Gerri de la Sal, el Museu de la Conca Dellà (Isona), el Museu de les Trementinaires (Tuixén), el Museu Hidroelèctric de Capdella, el Museu dera Val d’Aran (Vielha), el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, el Museu dels Raiers de la Noguera Pallaresa (el Pont de Claverol), el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç (Salàs de Pallars) i el Museu de la Moto (Bassella).

Com veieu, hi ha de tot i molt. Qui pot dir que no hi ha vida cultural al Pirineu català? Posats a demanar, m’agradaria que tots plegats donéssim un suport més decidit a l’ecoturisme i al turisme rural a l’alt Pirineu. També desitjo que el perill de mort per inanició que amenaça la iniciativa Pireníssim (encarregada de donar a conèixer el formatge pirinenc i posar-lo en valor juntament amb els atractius de la zona), que tot just va néixer el 2010, no es consumi a causa de les retallades. I és que aquests exemples —i d’altres que ara seria llarg d’explicar— demostren que les comarques pirinenques avancen cap a un nou model turístic, culturalitzador i sostenible. En realitat, no tenen alternativa, però tots en podem sortir beneficiats. La gent del territori s’hi podrà quedar a viure perquè es guanyarà bé la vida. I els passavolants (turistes o no), podrem gaudir d’un territori bellíssim i ple de possibilitats de lleure. Traguem-nos, doncs, el passaport pirinenc.

 

Arsèguel i els acordionistes: la banda sonora del Pirineu

divendres, 5/08/2011

De ser un sopar d’instrumentistes a esdevenir una cita de ressò internacional. L’evolució de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu —que aquest cap de setmana ha arribat a la trenta-sisena edició— dóna idea de la qualitat dels participants i de l’interès que desperta la música d’arrel.

És indubtable que l’instrument més emblemàtic de l’alta muntanya catalana és l’acordió diatònic, però en realitat és entre nosaltres des de fa poc més de cent anys. La seva ràpida implantació desplaçà instruments autòctons com el flabiol, el rabec o el sac de gemecs fins al punt que avui associem festa pirinenca al ritme viu i encomanadís de la manxa de l’acordió. Ho podeu comprovar a l’interessant Museu de l’Acordió.

Fins diumenge 31 de juliol, a Arsèguel, però també a la Seu d’Urgell —i els dies 2 d’agost a Vilagrassa i 6 d’agost a Bolvir—, desfilaren un total de cinquanta músics de tretze països: el quebequès Raynald Ouellet, el basc Joseba Tapia, el colombià Antonio Rivas, l’uruguaià Enrique Tellería, els catalans Carles Belda i Cati Plana; virtuosos d’Ucraïna, Moldàvia, Bulgària; o grups com el portuguès Trio Lopes, o Trilla i El Pont d’Arcalís… Potser no us sonen de res, però imagineu-vos un vespre d’estiu a la fresca, en un poble pirinenc, ambient desinhibit i l’acordió diatònic. Alegria.

*Article publicat el 29 de juliol del 2011 al diari ‘Ara’.

PontArcalis.jpg

El Pont d’Arcalís és un grup d’arrel vinculat a la música pirinenca i, per tant, defensor actiu de l’acordió diatònic com a patrimoni de l’alta muntanya catalana. El seu cap més visible, Artur Blasco, va ser impulsor del Museu de l’Acordió d’Arsèguel. (Foto: Isard Madueño.)

Cap a la Seu d’Urgell manca gent

dilluns, 25/10/2010
cartell Fira.jpg

Cartell de la Fira de Sant Ermengol d’enguany.

El nombre es muy sonado, pero ¿quién se acuerda hoy de Seo de Urgel, quién conoce la condiciones no diré en que se desarrolla, sino en que decrece su agricultura, quién piensa en explotar los veneros inagotables de riqueza que su tierra y bajo su suelo se encierran? En todos los países del mundo los caminos sirven para unir unos pueblos con otros pueblos. En los Valles de Urgel sucede lo contrario: los caminos, si tal nombre merecen las sendas de herradura que á ellos conducen, solo contribuyen á su aislamiento perdurable”.

És evident que ha plogut molt des que el polític i economista Josep Zulueta va escriure a La Vanguardia, l’any 1890, nou articles dedicats a l’Alt Urgell i la Cerdanya amb el revelador títol de “Comarcas olvidadas” (podeu llegir-los aplegats en un sol volum al llibre Comarques oblidades, d’Edicions Salòria). Tant ha plogut, de fet, que avui la Seu d’Urgell és una ciutat esplèndida i dinàmica com poques. La capital del nostre alt Pirineu.

Aquest comentari ve a tomb de la meva participació al Concurs de Formatges Artesans de la passada Fira de Sant Ermengol. Una cita de tradició gairebé mil·lenària que ha esdevingut la millor oportunitat anual —no l’única— d’acostar-se a la Seu. La carpa de la Fira de Formatges és espectacular, però passejar pels carrers del centre històric de la població, que aquests dies s’omplen de parades de tota mena de productes agroalimentaris, mostres d’artesania, oficis antics, bestiar ramader, maquinària agrícola i fins i tot cotxes i motos, és una delícia. L’ambient és bulliciós i optimista, potser engrescats per la presència ja decidida de la tardor i tots els seus fruits: bolets, castanyes, melmelades i confitures, vins i licors… I tot plegat, sota la mirada atenta del Cadí, que espera pacient l’arribada de les primeres neus.

Perquè la Seu d’Urgell sap treure profit de la seva situació geoestratègica. Cruïlla de camins entre la Cerdanya i Andorra, hi havia el risc de veure-les passar. Ben al contrari, avui la Seu és parada i fonda obligada. Patrimoni, natura, gastronomia, lleure. Tot hi té un lloc per construir una oferta turística compensada i desestacionalitzada.

FiraFormatges2010 075.jpg

Una imatge de la carpa de la Fira de Formatges Artesans en plena avaluació dels jurats del concurs.

FiraFormatges2010 225.jpg

Una de les sessions de l’Aula de Tast, on s’hi fan tallers, jocs, exposicions i, és clar, tastos de formatges i altres productes.