Entrades amb l'etiqueta ‘Baix Llobregat’

Olesa de Montserrat, terra d’oli i de passió

dimecres, 16/12/2015

Que som un país mediterrani, és innegable i no sorprèn ningú. Però és curiós que a molts de nosaltres, encara ara, ens sobti trobar cultius típicament mediterranis en algunes de les nostres comarques. Pura ignorància. Explico això després d’una revelació: El topònim d’Olesa de Montserrat no tan sols remet a l’oli (com Maçanet ve de maçana, poma), sinó que l’activitat que va inspirar-ne el bateig continua ben viva. (I ja sé que hi ha dues teories que difereixen en l’origen etimològic del nom d’Olesa, però com demostren Gusman Vendranes i Chantale Rullier a Oli d’Olesa: la passió d’un poble —Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996—, tant si el nom és llatí com si és d’origen preromà, la cultura de l’oli és en l’arrel del topònim.)

Parlem del Baix Llobregat. I sí, confesso que abans de trepitjar Olesa no tenia ni idea que allà s’hi feia un oli de tanta anomenada. Fet i fet, en aquesta població s’hi conrea una varietat autòctona d’oliva, la palomar, caracteritzada per un gust dolç i exquisit i una producció baixa, motiu pel qual la major part es dedica al consum local. No és estrany, doncs, que l’oli d’Olesa tingui una certa aura llegendària i que tot el que l’envolta sigui de dimensions artesanals. Quan s’acabi la temporada d’aquest any 2015 s’hauran premsat, només, uns 150.000 quilos d’olives de la varietat olesana…

DSC01992.JPG

Borrasses a terra, les oliveres donen el seu fruit als turons que envolten Olesa.

Com que no és fàcil accedir a l’oli local si no feu una visita a Olesa, us proposo una ruta per descobrir aquest racó del Montserratí, una subcomarca amb vel·leïtats circumscrita al Baix Llobregat nord i als municipis veïns del Bages i l’Anoia. L’itinerari ha de començar tombant el nucli antic. No és que tingui un gran atractiu arquitectònic —passejar-hi és molt agradable, això sí—, però és una bona manera de flairar-ne l’ambient i descobrir dos punts d’interès: l’església de Santa Maria, bastida al punt més elevat del poble vell sobre les restes de l’antic castell, i el portal de Santa Oliva, l’últim que queda dels que envoltaven fa uns segles la vila murallada. Just a sobre del porxo, hi ha una capella dedicada a la santa, santa Oliva, patrona de la població en honor de la qual es fa una ofrena cada 10 de juny. I és per aquest portal que, en direcció nord, sortirem del nucli urbà i enfilarem turó amunt, amb el perfil sempre amatent de la muntanya de Montserrat i, com no, entre oliveres. O millor dit, entre vinyes, perquè el camí, que al començament discorre per un pendent suau, ben aviat agafa alçada entre terrasses majoritàriament ocupades per oliveres. Uns bancals que a Olesa —paradoxes etimològiques— reben el nom de vinyes, i que s’assenten sobre estretes i inclinades passades de terra delimitades per marges de pedra seca. Avui com ahir, ateses les característiques del terreny, la recol·lecció als oliverars continua essent manual. Ja ho veieu, doncs, el secà sobreviu, al Baix Llobregat!

p1010946.jpg

El porxo de Santa Oliva, antic portal nord de la vila, conserva una capelleta dedicada a la patrona d’Olesa.

De tornada al poble per on n’hem sortit, ens plantem al Molí de l’Oli, fundat l’any 1912, i avui l’únic que resta operatiu dels dotze que havia arribat a tenir Olesa entre els segles XVIII i XIX. Des dels seus inicis, en un moment que encara dominava la tracció animal, aquest molí va incorporar l’electricitat, tot aprofitant que se’n generava en gran quantitat per a la pròspera indústria tèxtil del Llobregat. Com que el molí va quedar petit al cap d’un any d’entrar en funcionament, al 1913 s’hi construí una ampliació amb una característica sala de voltes catalanes que avui es pot visitar en plena activitat oleícola. Tot al contrari que al tros, aquí les instal·lacions respiren modernitat, i la maquinària està, tecnològicament parlant, “al nivell dels grans”, en paraules de Miquel Picart, president de la Fundació Agrícola Olesana. I que sigui per molts anys.

Captura de pantalla 2015-12-07 a les 16.07.26.png

L’oli d’Olesa es fa a partir de la varietat autòctona palomar, que tan sols es conrea en aquesta població i, en menor mesura, en els municipis veïns.

Però no podem anar-nos-en d’Olesa sense acostar-nos a l’altre emblema local. Un símbol, de fet, que sí que ha traspassat les fronteres montserratines. Em refereixo al Teatre de la Passió. Perquè si hi ha una etiqueta que distingeix Olesa en l’univers de la tradició cultural catalana, és la Passió. Agafeu-vos fort, sabíeu que la primera referència escrita d’aquesta representació es remunta al 1538? Inicialment, sembla que els olesans representaven la vida, mort i resurrecció de Crist pels carrers de la població a tall de commemoració religiosa, en el marc de la Setmana Santa. Però temps a venir, la Passió d’Olesa ha esdevingut una tradició que avui té grans dosis d’espectacle en el seu sentit més positiu. I és així com, arran de l’incendi que l’any 1983 destruí el Gran Teatre de la Passió, Olesa va poder construir un nou edifici per allotjar-la. Un nou Teatre de la Passió que impressiona per les seves dimensions: un escenari de 782 m² (un dels més grans d’Europa), una boca de 30 m d’amplada per 7 de fondària, un fossar amb capacitat per a 50 músics… És evident que un edifici d’aquest calibre només té sentit si l’interior acull alguna cosa més que una representació teatral, per molt tradicional que sigui. Ben mirat, jo diria que, al Teatre de la Passió, s’hi troba el cor d’un poble.

Temps de cireres o l’altre Baix Llobregat

dilluns, 27/05/2013

Us agraden les cireres? A mi, sí. I les carxofes, i les verdures en general, i la fruita dolça… De tot això, i en quantitats importants, se’n fa al Baix Llobregat. Quanta gent ho sap? I encara més important: quanta gent ho valora? Ara que es parla tant del producte de proximitat, resulta que a tocar de Barcelona, en plena conurbació metropolitana, hi ha autèntiques illes verdes que es continuen dedicant —avui com sempre— a l’agricultura. Aquest territori important, que em recorda molt tota l’horta que envolta la ciutat de València, s’aplega sota un paraigua, el Parc Agrari del Baix Llobregat, i es projecta comercialment a través del web El camp a casa i dels anomenats “mercats de pagès”, un espai de trobada entre productors i consumidors que brinda l’oportunitat de comprar directament al pagès les fruites i les hortalisses (divendres a la tarda a Sant Boi; dissabte al matí a la Colònia Güell i al Prat; i diumenge, a partir del 9 de juny, a Sant Joan Despí: consulteu la informació detallada al web). Productes frescos i de gran qualitat els tenim a l’abast de la mà i vénen d’allà on molts no s’ho haurien imaginat mai.

Els cirerers en flor anuncien l’arribada de la primavera. La seva fruita, la cirera, ens dóna la benvinguda a l’estiu.

Com deia, la temporada de la cirera ja és aquí. N’hi ha de moltes menes (sabors, aspectes, grandàries, textures), així que no us requi de fer-hi una immersió. Arribo tard a recomanar-vos la Festa de la Cirera de Santa Coloma de Cervelló i l’exposició de cireres a Sant Climent de Llobregat (que han estat el cap de setmana del 24 al 26 de maig), però si us ve de gust, sou a temps d’assistir a la Festa de la Cirera del Papiol i a la més coneguda de totes les celebracions gastronòmiques amb aquesta fruita vermella com a gran protagonista: la Festa de la Cirera de Torrelles de Llobregat. Totes dues cites seran visitables l’1 i 2 de juny. També us suggereixo que estigueu atents a l’organització d’activitats holeriturístiques (holeriturisme = turisme d’horta), atès que el Parc Agrari sol convocar algunes —poques— sessions per conèixer in situ el producte i les seves potencialitats. Sense anar més lluny, fa uns dies vaig poder passejar pels camps de cirerers de Can Colomer (Santa Coloma de Cervelló) de la mà del pagès Josep Pascual, que n’explicà tots els detalls a un grup de visitants. Més tard, la cuinera Cristina Roig (professora d’alta cuina i col·laboradora del Parc en temes gastronòmics) ens convidà a fer un tast d’algunes de les varietats que es cultiven en aquesta finca per aprendre a distingir-les i assaborir-les. Per últim, el cuiner Gerard Solís, del restaurant El Racó, de Sant Climent, ens va presentar una innovació que ens deixà un record fresc de la vesprada: el vodka gin amb cireres. Sensacional.

Can Colomer, de Santa Coloma de Cervelló, és una de les masies de la comarca del Baix Llobregat que mantenen la finca agrícola a ple rendiment.

Les sessions d’‘holeriturisme’ que organitza el Parc Agrari durant la temporada de cada producte són una autèntica delícia sensorial. En la foto, uns visitants esperen indicacions per diferenciar quatre varietats de cirera.

Entre moltes d’altres, al Baix Llobregat es conreen cireres de les varietats burlat, ruby, early bigi i odile, que són les que va tastar el grup de més amunt.

Val a dir que la gastronomia és, sens dubte, una de les millors maneres de descobrir un territori. I per això el Consorci de Turisme comarcal i el Parc Agrari han posat en marxa la campanya “Els sabors de l’horta del Baix Llobregat”, una iniciativa que recull l’oferta culinària (local i de temporada) d’una trentena de restaurants de la zona que treballen amb productes km 0. És a dir, amb tota la gamma d’hortalisses i fruites de la vall baixa del Llobregat i la seva plana deltaica. Sòls fèrtils i un clima benigne fan d’aquest territori un edèn agrícola injustament tractat. O més encara, assetjat de manera temerària. Perquè la seva aportació a l’àrea urbana de Barcelona no és tan sols la dels productes hortofrutícoles —i ja és molt!—, sinó també la de ser en si mateix un espai diàfan, verd (en el sentit de natural, perquè també té mar)… cultural, que humanitza l’entorn i que ofereix mil i una opcions d’esbarjo i de salut. Quina mena de societat està disposada a destruir tot aquest patrimoni públic en benefici d’un projecte privat estrictament lucratiu i de gust dubtós? Espero que la feina del Parc Agrari faci imprescindible —i irreversible— la simbiosi agrícola i turística per al Baix Llobregat. Voldrà dir que en podrem gaudir durant molt de temps més.

En aquesta època, els camps de cirerers omplen de verd àmplies extensions d’alguns municipis a la vora del Llobregat, com Santa Coloma de Cervelló, Sant Climent o Torrelles.

Ser o no ser (sobre el macrocomplex de joc i oci Eurovegas)

dimecres, 15/02/2012

Per un reportatge d’El Periódico de Catalunya hem sabut que la Generalitat ja ha localitzat quatre possibles terrenys on ubicar el macrocomplex de joc i oci Eurovegas. Els terrenys que optarien a acollir-lo són al Prat de Llobregat, Gavà, Abrera i Montcada i Reixac. I sembla també que l’executiu català presentarà aviat els detalls de les finques a l’impulsor del projecte, el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson.

Confesso que em costa donar crèdit a la possibilitat que aquesta idea esdevingui realitat algun dia. Però el que em costa més no és atènyer les dimensions financeres que afirmen que tindria (17.000 milions d’euros d’inversió), o les dificultats tècniques que hauria de salvar (comunicacions, accessos i edificabilitat per a sis casinos, dotze hotels, desenes de restaurants i un camp de golf, entre altres). Ni tan sols les excepcions fiscals i legals que exigeixen els seus promotors, com no pagar impostos, restar al marge de la legislació laboral en vigor i permetre fumar en els seus locals. Tot això m’és fàcil de pair si ho comparo amb la incredulitat que em genera el fet que els nostres governants s’estiguin escarrassant a portar aital disbarat al nostre país.

M’hi podria estendre molt i no ho faré. Crec que aquells que segueixen aquest blog coneixen de sobres quin és el model turístic que defensem i que provem de reflectir en el Descobrir mes rere mes. Valors com l’autenticitat, la sostenibilitat, el respecte per allò que som i que ens singularitza com a destinació arreu del món. No cal redundar-hi. En tot cas, llanço tres qüestions que em semblen clau per si algú es pren la molèstia d’intentar respondre-les.

La Generalitat aposta per implantar el model turístic de Las Vegas a prop de Barcelona. (Foto: Shutterstock.)

1. Què aportaria un projecte d’aquestes característiques a les marques “Barcelona” i “Catalunya”? O dit d’una altra manera… el futur són més turistes o són millors turistes? El refranyer diu que “qui tot ho vol, tot ho perd”…

2. Per què no dediquem, com a sector estratègic que som, el mateix esforç (amb la meitat em conformaria) en la construcció d’un model que reverteixi positivament en tot el territori? Ens podem permetre tenir bona part del país abocat a l’ostracisme? És un tema de voluntat: si podem maldar per importar un projecte com Eurovegas, és evident que podem posar el coll per projectes infinitament més modestos a les terres de Ponent, a la Catalunya Central, a l’Alt Pirineu. O no?

I 3. Quina credibilitat té la promesa de crear 260.000 llocs de treball a Eurovegas? Pastanagues semblants no es van mostrar en la fantasiosa Gran Scala dels Monegres o en un projecte ruïnós i inacabat com Marina d’Or? Què passaria si el pla de negoci no assolís els objectius fixats? Podem assegurar que el fonament empresarial d’aquest complex no seria l’especulació immobiliària?

El delta del Llobregat, una grata sorpresa

dimecres, 13/04/2011

Heu practicat mai l’holeriturisme? Sabeu què és? Jo tampoc no ho sabia fins que, fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de visitar Can Comas, la seu del Parc Agrari del Baix Llobregat. L’holeriturisme és, ras i curt, el turisme de l’horta, igual com hi ha l’enoturisme o l’oliturisme. Però no cal que aneu gaire lluny per posar-lo en pràctica. De fet, si us deixeu sorprendre, tindreu dues recompenses. La primera, la pròpia descoberta de l’activitat que organitzen al Parc, i que condueix amb solvència la cuinera de l’hotel Can Rafel de Cervelló, Cristina Roig. En una mateixa sessió —que adapten segons el públic, bé sigui infantil, adult o ambdues coses— expliquen la informació bàsica sobre un producte, en revelen algunes curiositats, mostren diverses maneres de cuinar-lo i fan un recorregut pels camps que envolten la masia per veure in situ, i de la mà d’un pagès, com és el seu conreu.

CanComas.JPG

Davant de la masia de Can Comas, seu del Parc Agrari del Baix Llobregat, hi ha un arborètum d’espècies fruiteres autòctones del Delta, com els presseguers florits de la dreta de la imatge.

De moment, perquè no descarten ampliar l’oferta d’activitats, parlem de la carxofa Prat en temporada d’hivern i fins a l’abril, de les cireres del Baix Llobregat als mesos de maig i juny (aviat arribaran!) i de les bledes i les hortalisses de fulla a la tardor: fruits tots aplegats sota l’etiqueta “Producte fresc del Parc Agrari del Baix Llobregat”. Jo encara vaig agafar, de resquitllada, el taller de l’escarxofa (com diuen popularment aquí) i m’ho vaig passar pipa. Us el recomano sense embuts. Ara sé que la carxofa també és bona crua, vaig aprendre a fer-ne un carpaccio deliciós, he vist com és de prolífica la seva planta i conec els immensos beneficis que aporta a la nostra salut, singularment al fetge.

Però la major satisfacció va ser passar tot un matí envoltat de natura, en ple delta del Llobregat, gaudint d’un entorn rural sorprenentment ben conservat i viu… Com tothom que resideix a la conurbació de Barcelona, havia passat infinitat de vegades per l’autovia de Castelldefels, anant cap al Garraf o camí de l’aeroport del Prat, sense parar esment en la immensa superfície agrícola que s’estenia a banda i banda. Una plana molt fèrtil gràcies a l’al·luvió que hi ha dipositat el riu durant anys i panys.

Confesso que després d’aquesta experiència, he redescobert els valors naturals del territori litoral de la comarca, un dels paisatges vinculats a la meva memòria d’infantesa. Potser per això, amb la família, el cap de setmana passat em vaig deixar caure per un dels espais protegits del Parc del Delta del Llobregat, el tram final del riu, que ja coneixia però que tenia mig oblidat; ara a la primavera és una delícia fer-hi cap i és tot just un passeig des del centre del Prat.

Tan a prop i tan lluny. Quina gran sorpresa, el delta del Llobregat…

CalTet.jpg

La maresma de Cal Tet, a la desembocadura del Llobregat, és un oasi de natura molt poc conegut. Al centre de la imatge, un aguait per observar els ocells. (Foto: CENDLL.)