Arxiu de la categoria ‘Turisme’

Olesa de Montserrat, terra d’oli i de passió

dimecres, 16/12/2015

Que som un país mediterrani, és innegable i no sorprèn ningú. Però és curiós que a molts de nosaltres, encara ara, ens sobti trobar cultius típicament mediterranis en algunes de les nostres comarques. Pura ignorància. Explico això després d’una revelació: El topònim d’Olesa de Montserrat no tan sols remet a l’oli (com Maçanet ve de maçana, poma), sinó que l’activitat que va inspirar-ne el bateig continua ben viva. (I ja sé que hi ha dues teories que difereixen en l’origen etimològic del nom d’Olesa, però com demostren Gusman Vendranes i Chantale Rullier a Oli d’Olesa: la passió d’un poble —Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996—, tant si el nom és llatí com si és d’origen preromà, la cultura de l’oli és en l’arrel del topònim.)

Parlem del Baix Llobregat. I sí, confesso que abans de trepitjar Olesa no tenia ni idea que allà s’hi feia un oli de tanta anomenada. Fet i fet, en aquesta població s’hi conrea una varietat autòctona d’oliva, la palomar, caracteritzada per un gust dolç i exquisit i una producció baixa, motiu pel qual la major part es dedica al consum local. No és estrany, doncs, que l’oli d’Olesa tingui una certa aura llegendària i que tot el que l’envolta sigui de dimensions artesanals. Quan s’acabi la temporada d’aquest any 2015 s’hauran premsat, només, uns 150.000 quilos d’olives de la varietat olesana…

DSC01992.JPG

Borrasses a terra, les oliveres donen el seu fruit als turons que envolten Olesa.

Com que no és fàcil accedir a l’oli local si no feu una visita a Olesa, us proposo una ruta per descobrir aquest racó del Montserratí, una subcomarca amb vel·leïtats circumscrita al Baix Llobregat nord i als municipis veïns del Bages i l’Anoia. L’itinerari ha de començar tombant el nucli antic. No és que tingui un gran atractiu arquitectònic —passejar-hi és molt agradable, això sí—, però és una bona manera de flairar-ne l’ambient i descobrir dos punts d’interès: l’església de Santa Maria, bastida al punt més elevat del poble vell sobre les restes de l’antic castell, i el portal de Santa Oliva, l’últim que queda dels que envoltaven fa uns segles la vila murallada. Just a sobre del porxo, hi ha una capella dedicada a la santa, santa Oliva, patrona de la població en honor de la qual es fa una ofrena cada 10 de juny. I és per aquest portal que, en direcció nord, sortirem del nucli urbà i enfilarem turó amunt, amb el perfil sempre amatent de la muntanya de Montserrat i, com no, entre oliveres. O millor dit, entre vinyes, perquè el camí, que al començament discorre per un pendent suau, ben aviat agafa alçada entre terrasses majoritàriament ocupades per oliveres. Uns bancals que a Olesa —paradoxes etimològiques— reben el nom de vinyes, i que s’assenten sobre estretes i inclinades passades de terra delimitades per marges de pedra seca. Avui com ahir, ateses les característiques del terreny, la recol·lecció als oliverars continua essent manual. Ja ho veieu, doncs, el secà sobreviu, al Baix Llobregat!

p1010946.jpg

El porxo de Santa Oliva, antic portal nord de la vila, conserva una capelleta dedicada a la patrona d’Olesa.

De tornada al poble per on n’hem sortit, ens plantem al Molí de l’Oli, fundat l’any 1912, i avui l’únic que resta operatiu dels dotze que havia arribat a tenir Olesa entre els segles XVIII i XIX. Des dels seus inicis, en un moment que encara dominava la tracció animal, aquest molí va incorporar l’electricitat, tot aprofitant que se’n generava en gran quantitat per a la pròspera indústria tèxtil del Llobregat. Com que el molí va quedar petit al cap d’un any d’entrar en funcionament, al 1913 s’hi construí una ampliació amb una característica sala de voltes catalanes que avui es pot visitar en plena activitat oleícola. Tot al contrari que al tros, aquí les instal·lacions respiren modernitat, i la maquinària està, tecnològicament parlant, “al nivell dels grans”, en paraules de Miquel Picart, president de la Fundació Agrícola Olesana. I que sigui per molts anys.

Captura de pantalla 2015-12-07 a les 16.07.26.png

L’oli d’Olesa es fa a partir de la varietat autòctona palomar, que tan sols es conrea en aquesta població i, en menor mesura, en els municipis veïns.

Però no podem anar-nos-en d’Olesa sense acostar-nos a l’altre emblema local. Un símbol, de fet, que sí que ha traspassat les fronteres montserratines. Em refereixo al Teatre de la Passió. Perquè si hi ha una etiqueta que distingeix Olesa en l’univers de la tradició cultural catalana, és la Passió. Agafeu-vos fort, sabíeu que la primera referència escrita d’aquesta representació es remunta al 1538? Inicialment, sembla que els olesans representaven la vida, mort i resurrecció de Crist pels carrers de la població a tall de commemoració religiosa, en el marc de la Setmana Santa. Però temps a venir, la Passió d’Olesa ha esdevingut una tradició que avui té grans dosis d’espectacle en el seu sentit més positiu. I és així com, arran de l’incendi que l’any 1983 destruí el Gran Teatre de la Passió, Olesa va poder construir un nou edifici per allotjar-la. Un nou Teatre de la Passió que impressiona per les seves dimensions: un escenari de 782 m² (un dels més grans d’Europa), una boca de 30 m d’amplada per 7 de fondària, un fossar amb capacitat per a 50 músics… És evident que un edifici d’aquest calibre només té sentit si l’interior acull alguna cosa més que una representació teatral, per molt tradicional que sigui. Ben mirat, jo diria que, al Teatre de la Passió, s’hi troba el cor d’un poble.

Santa Pau, el poble dels fesols

dilluns, 2/09/2013

El titular pot semblar una mica arbitrari. Tenint la fageda d’en Jordà (un dels espais naturals més visitats del país) i un preciós nucli antic medieval, tal vegada pensareu que caracteritzar Santa Pau per un minúscul llegum no és l’opció més lògica. Si opineu així, no dedicaré ni un segon a contradir-vos, però sí que us demano un xic d’atenció perquè en aquest poble de la Garrotxa han començat a lluir producte agroalimentari. I qui no ha iniciat mai una passejada com a excusa per fer gana?

Camp de fesols de Santa Pau

Els camps de fesols envolten el nucli de Santa Pau i tota l’àrea de la Cot, en plena Zona Volcànica de la Garrotxa, a la qual pertany el 80% del municipi. (Foto: Joan Brosa.)

Com deia, Santa Pau es vanta de la seva mongeta. I per primera vegada, han organitzat una activitat anomenada FESOLaire. En realitat, es tracta d’unes visites guiades pel poble que parteixen de l’oficina de turisme, a la porxada plaça Major, i recorren alguns carrers i també alguns camps de cultiu del fesol local. La gràcia de la proposta és que la fan tot coincidint amb el cicle del llegum, és a dir de juny a setembre, i per tant els visitants poden conèixer en directe de la mà d’una guia i d’algun pagès com és el conreu del fesol de Santa Pau i per què té el prestigi culinari que el fa ser protagonista fins i tot d’una fira, pels volts de Sant Antoni, al mes de gener.

Gràcies a la visita sabreu que els fesols van ser importats d’Amèrica al segle XVI i que es van introduir als Països Catalans procedents de França, on substituïen antics camps de cereal. També us explicaran que en realitat, el fesol de Santa Pau és una marca —en procés de ser reconeguda com a Denominació d’Origen Protegida— que engloba tres varietats diferents: el de tavella brisa (majoritari), el setsetmaner (endevineu quant dura exactament el seu conreu?) i el de gra petit. Què el fa singular, doncs? La terra. Aquesta terra fosca i fèrtil de la Zona Volcànica de la Garrotxa a la qual pertany quasi tot el terme de Santa Pau.

Garbellada de fesols de Santa Pau

El procés de garbellar és una de les activitats de la producció del fesol que s’han mecanitzat. En ocasions especials, els pagesos de Santa Pau mostren com era el conreu tradicional d’aquest llegum. (Foto: Joan Brosa.)

Malauradament, la producció que se’n fa és força reduïda, de manera que a fora sovint ens venen fesol americà per fesol de Santa Pau: compte! En tot cas, podreu acabar la visita amb un tast dels autèntics fesols mentre us mostren un audiovisual que us explica alguns dels conceptes que acabeu de veure in situ, amanits amb testimonis de productors i imatges del cultiu tradicional del fesol, fins i tot amb eines i màquines creades pels mateixos pagesos.

Si penseu que estaria bé fer el tomb per Santa Pau des d’una perspectiva diferent a com l’havíeu conegut fins ara, heu de saber que al setembre es faran dues visites fesolaires més: els dies 15 i 29, de 12 a 13.30 h. Per saber on us heu d’inscriure i les condicions de l’activitat, cliqueu aquí. Que vagi de gust!

Nucli medieval de Santa Pau

El nucli medieval, del qual destaca el castell de la Baronia i l’església de Santa Maria, representa la primera fase del procés de formació de la vila de Santa Pau.

Cabrils, vila gastronòmica

dimecres, 3/07/2013

Com alguns de vosaltres recordareu, el número de març d’aquest any de la revista el dedicàrem al “Maresme gastronòmic”. Dèiem aleshores que segurament la majoria de lectors del Descobrir tenen aquesta comarca a un tir de pedra —si no és que hi viuen. I que no obstant això, és molt més incert que hi hagin anat darrerament amb afany turístic. Com quedava palès en aquell dossier, que es feia ressò de la gran quantitat de jornades i mostres gastronòmiques que s’hi fan, el Maresme regala un bé de Déu d’excuses gormandes per deixar-s’hi caure pràcticament en qualsevol època de l’any: maduixes, vi, pèsols, cireres, peix, tomàquets, bolets, fesols… Això, i la seva condició de territori a mig camí entre la mar i la muntanya, en fa una destinació irresistible.

Església de la Santa Creu de Cabrils

L’església de la Santa Creu presideix el nucli antic de Cabrils, barri antigament conegut amb el nom de ‘la Sagrera’.

Però hi has d’anar, és clar. Jo ho faig sovint, visc a Badalona, i la setmana passada em vaig deixar caure a Cabrils amb motiu de la presentació d’una ruta gastronòmica. Sorpresa damunt de sorpresa. Que el Maresme és una comarca d’una gran qualitat de vida, ideal per fer-hi escapades desestressants, ja ho sabia, tot i que crec que és un misteri per a molts dels meus veïns. Ara bé, desconeixia la tradició culinària de Cabrils. Situem-nos: 15.000 habitants i 15 restaurants, alguns dels quals de primera categoria.

És quan t’hi acostes que saps que Cabrils té una llarga tradició hostalera. L’Hostal de la Plaça, per exemple, té més de setanta anys d’experiència i avui ja hi té responsabilitats la quarta generació de la mateixa família que el va fundar. La cuina que hi fan, mediterrània amb un toc d’autor, es deixa gaudir especialment bé des de la terrassa que dóna a la plaça de l’Església. No en va, l’establiment aprofita un antic mas del segle XVII, una part del qual s’ha condicionat per oferir habitacions adaptades als gustos contemporanis.

Hostal de la Plaça

L’Hostal de la Plaça és el degà dels restaurants de Cabrils. Situat a la mateixa plaça de l’Església, alguns espais de l’establiment tenen vistes enlairades sobre el baix Maresme.

Aquest no és l’únic restaurant que aprofita masos de llarga tradició a la zona. Fet i fet, la restauració ha permès gaudir d’una segona joventut a moltes d’aquestes cases. Cal Gras és un paradigma d’això que comentem. Hi fan cuina catalana de tota la vida, una activitat que marida molt bé amb l’aire rústic que desprenen les seves sales i espais, un petit museu decorat amb tota mena d’eines i fins i tot documents històrics de la nissaga familiar. I continuo perquè restaurants situats en masos en tenim més, a Cabrils: Ca l’Estrany, on fan cuina de temporada amb els millors productes; o el Tempo de l’Hort, que aprofita parcialment però amb gust una torre de guaita de les moltes que abunden al Maresme. (I masies que no són pròpiament restaurants, també en tenim, com l’hotel Mas de Baix, espectacular, ubicat en un edifici del segle XVII catalogat com a Bé d’Interès Històrico-cultural d’on no voldreu marxar mai; o Can Tosca, un altre magnífic mas amb una dilatada existència envoltat de jardins i especialitzat en convencions i casaments.)

Restaurant La Bodega

La Bodega és un dels molts restaurants cabrilencs que té una terrassa on gaudir de l’àpat a l’aire lliure. El fet és tan destacable que en fan una promoció específica durant l’estiu (foto: Associació d’Hostalers de Cabrils).

Altres restaurants de Cabrils situats en edificis singulars, si bé no en masos, són Can Rin, La Concòrdia i l’Axol. El primer ocupa la casa Serraclara, un palauet que va ser construïda per l’antic alcalde de Barcelona, Josep Maria Serraclara, que estiuejava a Cabrils. Com a curiositat, fixeu-vos en el rellotge de sol que corona la façana principal de l’edifici; s’hi llegeix amb dificultat “Sols conto las horas lluminosas” (sic). Diuen que la llegenda i els dibuixos que l’acompanyen van ser obra de Salvador Dalí, amic de la família Serraclara. Al restaurant hi fan cuina catalana amb influències d’altres latituds i, als vespres, aprofitant l’esplèndida terrassa, l’establiment esdevé un local de copes i música a l’aire lliure. La Concòrdia és, de fet, el local social d’una de les entitats més importants i històriques del teixit cabrilenc. Es nota. L’espai menjador té un aire de casino de poble que atreu: espai diàfan, sostre alt, barra llarga i, pel que fa a la cuina, menús, tapes i entrepans. Finalment, com un punt i a part (no només dins la categoria de restaurants d’aquest paràgraf, sinó de tot Cabrils), tenim el restaurant Axol. La primera cosa que me’n va cridar l’atenció va ser l’edifici, blanc, cairat, rectangular, amb grans vidrieres. De dins estant, les taules ressegueixen el perímetre exterior, entre el carrer i el cor del local, on es troba la cuina. I quina cuina. D’aquests fogons surten les propostes del xef Albert Ortiz, com la terrina de sardina marinada i pebrot amb oliva negra, gelat de vinagre balsàmic i sopa de tomàquet; la croqueta de sobrassada amb mel i poma; o el filet de bou confitat en vi ranci amb lletons i foie gras. Tota una experiència.

I per acabar el repàs, cinc establiments més on menjareu la mar de bé, cadascú en la seva especialitat: el restaurant Sal i Pebre (amb cuina avantguardista de base tradicional, sempre mirant la qualitat del producte, i una terrassa ben arrecerada), el Xeflis (si us plau, no deixeu de menjar-hi els cargols a la llauna, per bé que hi fan tota mena de plats a la brasa), La Bodega (un antic celler al centre del poble, també amb terrassa, i una oferta de tapes de peix i marisc, formatges i embotits ibèrics), el Xaret (un local de caire familiar on trobareu receptes tradicionals treballades amb respecte i estima) i Ca la Quimeta (un local d’ambient vintage, molt personal, amb un bonic jardí —un cop més!—, on fan esmorzars de forquilla i ganivet, sopars de platets, amanides, bons cafès i tes, gelats, batuts, gintònics i… música, sempre música).

2013-06-28 14.12.37.jpg

La sardina marinada i pebrot del piquillo amb oliva negra, gelat de vinagre balsàmic i sopa de tomàquet del restaurant Axol. Una proposta deliciosa i refrescant que forma part del menú degustació d’aquest establiment.

Restaurant Axol

L’edifici del restaurant Axol, enfilat a la falda del turó d’en Cirers de Cabrils, és una declaració d’intencions: cuina d’autor moderna i equilibrada.

Si us ha vingut gana, sapigueu dues coses. D’una banda, que a Cabrils tenen una intensa agenda gastronòmica durant bona part de l’any. A la primavera hi celebren les Jornades del Pèsol, a l’estiu les del Tomàquet —a més de celebrar-hi a l’agost la Mostra Gastronòmica, una autèntica festa major local—, i a la tardor, les de la Cuina del Bolet.

D’una altra, el que em va dur realment a Cabrils: la Ruta Gastronòmica. Per cada àpat, estada o consumició realitzada en un dels diferents establiments de què us he parlat —i d’algun altre, com els bars La Mossegada i L’Estanc Vell o el forn de pa Ca la Rosi Vias—, obtindreu un segell a estampar en un targetó que trobareu fàcilment en molts indrets del poble. Quan n’hagueu col·leccionat nou, l’Associació d’Hostalers de Cabrils, impulsora del projecte (des d’aquí la meva felicitació per la iniciativa i per la il·lusió amb què treballen), convida al desè àpat. Enteneu per què Cabrils és un municipi amb tradició gastronòmica?

L’aposta de Salou

dilluns, 29/04/2013

Ho he comentat manta vegades: el més important d’una marca turística és la coherència. És a dir, la suma equilibrada de factors propis que, arrenglerats, en fan una destinació harmònica. Saber què vols ser quan siguis gran i treballar per aconseguir-ho no et garanteix l’èxit, però és condició sine qua non per reeixir en l’objectiu.

Avui parlo de Salou. No entraré a comentar específicament una realitat tangible com Port Aventura o l’horitzó del Barcelona World, a bastament coneguts de tothom, sinó que em fixaré en el projecte global de ciutat, conegut amb el nom de ‘Salou 2020’. La idea de futur parteix d’una realitat constatada: Salou és una destinació de sol i platja madura. No és l’única, ni de bon tros, del litoral català, però les autoritats i el sector turístic locals estan convençuts que necessiten fer un pas endavant abans que la crisi i els nous paradigmes turístics passin factura als menys previsors. I d’aquesta intuïció, posats sobre la taula tots els actius del municipi, n’ha sortit una visió de ciutat que intentarà perpetuar Salou en posicions turístiques capdavanteres, segur en termes quantitatius i caldrà veure si també qualitatius, al sud d’Europa.

La Platja Llarga és un dels espais turístics més coneguts i visitats de Salou. (Foto: Depositphotos.)

En què consisteix ‘Salou 2020’? Sintèticament, podem dir que és un pla de desenvolupament econòmic i turístic que té tres eixos principals:

1. Salou News Resorts Area. Té, al seu torn, tres parts. A) D’una banda, un immens complex que ampliarà l’extensa oferta existent d’espais dedicats a la pràctica de l’esport. En total, 250.000 m² de camps de futbol, piscines, pistes d’atletisme —inclòs un estadi olímpic—, pistes de tennis, poliesportius, àrees d’entrenament, centres de fitness, etc. Aquesta nova ciutat esportiva, juntament amb els tres camps de golf que hi ha al municipi, pretenen situar Salou com un referent internacional de l’esport, l’exercici físic i la salut. B) En segon lloc, un parc de negocis i serveis adjacent de 90.000 m². I C) Per últim, una zona d’hotels i resorts d’alt nivell que ocuparà més de 200.000 m² i incrementarà en més de quatre mil el nombre actual de places hoteleres.

2. New Marina. Un projecte que afegirà a l’oferta esportiva nàutica de Salou més de nou-cents amarratges mitjançant la construcció d’un nou port esportiu sobre els terrenys d’una antiga pedrera avui clausurada. L’únic —i últim— port esportiu, segons el Pla de Ports de la Generalitat de Catalunya, que s’autoritza de fer al Principat.

3. Eix Cívic. Una gran avinguda de 2 km de longitud convertirà en un bulevard tot l’espai urbà que Salou guanyarà amb la desaparició de les vies de tren que la travessen pel mig (les obres del nou corredor mediterrani de mercaderies i passatgers, ja en marxa, faran passar els ferrocarrils per fora del nucli). Aquest eix, a més de millorar la mobilitat interna, vol ser un motor de serveis i un pol d’atracció comercial que doni resposta dins del municipi al previsible augment de visitants (actualment, rondant els dos milions anuals) i situï Salou, en aquests àmbits, com una destinació en si mateixa.

Amb 920 amarratges, el nou port esportiu (a la imatge, l’actual port, situat al davant del nucli urbà) incrementarà l’interès de Salou com a destinació nàutica. (Foto: Depositphotos.)

Com deia a l’inici, tot aquest projecte és perfectament coherent amb el posicionament estratègic que la marca Salou exhibeix des de fa temps; és més, la fa creïble perquè representa una evolució dels seus valors. Salou té, des de fa anys, dues certificacions atorgades per l’ACT (Agència Catalana de Turisme): la de Destinació de Turisme Familiar i la de Destinació de Turisme Esportiu. I encara, com és sabut, té en el parc temàtic Port Aventura una punta de llança que la projecta com a destinació d’oci a tot el món (ven 3,5 milions de tiquets a l’any…). Per tant, s’erigeix com a referent d’una àmplia regió turística.

Hi ha models que poden agradar més o que poden agradar menys, però dins del seu perfil, el de Salou és complet i singular. Vull deixar clar, això sí, que no és un model exportable. De Salou només n’hi ha un, i faríem molt malament de clonar-ne la recepta ací i allà. Justament, això és el que hem fet durant dècades i prou dificultats tenim ara per distingir les diferents destinacions marítimes, amb la perversió afegida que hem portat bona part de la nostra costa a la saturació.

PS. Per cert, no ho diuen, però jo penso que una de les finalitats —si més no, una de les conseqüències— de tot plegat serà fer prescindible el Saloufest, una cita anual tan lucrativa com perjudicial per a la imatge familiar i saludable que Salou s’esforça a construir. Seria un gran servei, també, a la imatge turística de tot el país.

Salou ha estat sempre un punt geogràfic d’una gran importància marítima. Des del cap de Salou, un estol comandat per Jaume I va partir l’any 1229 a la conquesta de Mallorca. (Foto: Depositphotos.)

Pirinexus, cares i creus

dimarts, 16/04/2013

Fa pocs dies, vam publicar la notícia que la via cicloturística Pirinexus ja era una realitat. Per a aquells que no en tinguin esment, explico breument de què es tracta.

Pirinexus és una ruta circular per a ciclistes i senderistes que uneix la regió de Girona i la Catalunya del Nord. En total, té 353 km de recorregut, passa per cinquanta-tres poblacions i vuit comarques diferents: Rosselló, Vallespir, Ripollès, Garrotxa, Gironès, Selva, Baix i Alt Empordà. Aquest itinerari —identificat amb una senyalització específica— combina traçats de vies verdes, rutes cicloturístiques sobre camins rurals i alguns trams de carretera poc transitats. De fet, alguns dels seus trams coincideixen amb la ruta europea EuroVelo 8, que uneix la costa Mediterrània des de Grècia fins al sud d’Espanya.

Senyals indicadors de la ruta Pirinexus a l’entrada de Torroella de Montgrí.

És, per tant, una proposta interessantíssima des de molts punts de vista:

—Aprofundeix en la creació de nous productes turístics, en aquest cas en l’àmbit del turisme actiu i sobre els valors del paisatge i de la cultura. Per fortuna, al nostre país cada cop hi ha més productes en aquesta línia, però no n’anem pas sobrats.

—Si bé la idea es troba a les beceroles, una ullada al web de Pirinexus apunta la intenció de sumar aquesta proposta a d’altres propostes cicloturístiques i senderistes similars i, el que és més cabdal, de vincular-la activament a aspectes com el patrimoni històric o la gastronomia de les zones per les quals transita.

—A més, les entitats impulsores (el Consorci de les Vies Verdes de Girona, el Consell General dels Pirineus Orientals i la mancomunitat País Pirineus-Mediterrània) manifesten la voluntat amb aquesta ruta de contribuir a esborrar “l’efecte frontera (físic i mental)” que provoca la separació administrativa d’aquestes comarques catalanes entre dos estats diferents. Per això van batejar amb el nom de Projecte Enllaç tot el treball, finançat amb fons europeus.

—En desconec el traçat exacte, però intueixo per les vies sobre les quals s’ha dibuixat l’itinerari —i per l’expertesa de Vies Verdes de Girona, que em mereix tota la fiabilitat—, que aquest gran recorregut reserva molt bones sensacions a tots aquells que hi concorrin.

La qual cosa, no m’impedeix d’assenyalar alguns aspectes que no em semblen del tot encertats i que penso que haurien de tenir-se en compte ara i més endavant:

—És sorprenent constatar que, si bé la ruta ja es pot resseguir i ha estat oficialment inaugurada, una oficina de turisme com la de Torroella de Montgrí no en tingui cap informació. No només no disposa de díptics o altre material de difusió de l’itinerari, sinó que no sap per on circula ni on s’han d’adreçar els potencials turistes per saber-ne més detalls. És un fet puntual o a tot arreu per on passa la ruta succeeix el mateix? En tot cas, és un fet preocupant.

—Aquesta mancança em suggereix un altre dubte: hi han participat, els territoris respectius —sobretot els Ajuntaments—, en el disseny del projecte? Em temo que no, i tenint en compte que els ens municipals són la baula administrativa més pròxima a l’usuari, no hauria estat recomanable tenir en compte la seva opinió a l’hora de dibuixar el traçat i fer-los intervenir activament en la promoció de la ruta?

—En l’estat actual del projecte (no hi ha llibret de ruta, ni un telèfon d’informació i serveis específic, i el web està en construcció, tot i que conté tracks i descripcions de l’itinerari), és molt difícil poder gaudir de la ruta en la seva totalitat. Podem, això sí, recórrer els trams per separat, atès que sovint són itineraris inclosos en altres rutes. Però a Pirinexus li falta força, a hores d’ara, per esdevenir un producte turístic amb tots els ets i uts: des d’una assegurança pròpia fins a establiments associats, serveis al turista (per exemple, transport de les maletes o gestió de les reserves) o atenció sobre el terreny en cas de necessitat. Hi deuen treballar, però jo crec que hauríem pogut esperar uns mesos a esbombar que ja està en marxa, encara que la temporada estiuenca la tinguem a la cantonada.

—Finalment, una pregunta que em ve de manera recurrent en aquest i altres projectes semblants: calia una senyalització específica? No podíem aprofitar tot allò que ja tenim, que és molt, en lloc de superposar-hi una nova marca? Potser afegint el logotip de Pirinexus als senyals d’altres propostes, si cal… Ho dic, bàsicament, perquè cal vetllar per les despeses i el manteniment que tota aquesta senyalització demanarà si no volem que en pocs mesos o anys quedi seriosament malmesa.

Entre un freixe i un vern, el Ter, la vila de Torroella i el Montgrí coronat pel seu emblemàtic castell. Aquesta imatge la vaig fer des de la pista que discorre paral·lela al riu. Aquest tram forma part de la ruta Pirinexus.

Parlem d’una gran ruta. I si volem que es converteixi en una marca de referència del cicloturisme i del senderisme, Pirinexus exigirà una gestió continuada i concreta. Si, en canvi, Pirinexus acaba essent una etiqueta, un logotip més, un web sense vida, un dels molts fulletons que es reparteixen en les oficines de turisme sense incidència sobre el territori, haurem malbaratat una nova oportunitat de construir realitats sobre les quals bastir el paradigma turístic que necessitem per encarar el futur amb garanties d’èxit.

Formentera, l’excepció que confirma la regla

dimarts, 2/04/2013

Durant els darrers mesos he estat dues vegades a Formentera —una de les quals per presentar-hi el llibre 1.250 grams de Formentera [la fitxa i formulari de compra, aquí], un volum de fotos impressionants de l’illa obra del fotògraf col·laborador del Descobrir Òscar Rodbag. No pretenc glossar en aquestes ratlles les bondats de Formentera. Qui més qui menys tothom ha pogut gaudir en algun moment dels seus turqueses i de la bellesa aspra de la terra pagesa. Tan sols volia cridar l’atenció sobre el fet que aquesta illa pitiüsa és, valgui la redundància, una petita illa, un oasi de sensatesa enmig de la follia del tot-s’hi-val. I ho dic perquè he tingut l’oportunitat de parlar-ne amb el president del Consell Insular, en Jaume Ferrer, i amb les conselleres de Turisme i Cultura, Sandra Ferrer i Sònia Cardona, respectivament.

foto.JPG

Les salines de Formentera (en la imatge, amb la Savina al fons) és un dels espais naturals que mereixen més protecció de l’illa.

Formentera ha apostat per un model de desenvolupament turístic diferent al de la resta, com demostra que és l’única illa no governada pel PP; més encara, governada per un partit estrictament formenterer i amb gran sensibilitat territorial: Gent x Formentera. I això es nota en multitud de temes. Control de la pressió urbanitzadora, amb l’establiment de nous requisits per a la construcció —i la consegüent exigència en el seu compliment. Promoció del transport públic, especialment important en una illa menuda que rep milers de visitants i que fins ara no coneixia pràcticament alternativa al vehicle privat (de propietat o de lloguer). Implantació de la recollida selectiva de residus, amb nivells de recuperació molt reeixits, per cert.

Però anant a les qüestions directament turístiques, Formentera es vol destacar per una oferta que tregui partit dels valors que té; les platges, és clar, i molt més: un patrimoni cultural singular, una filosofia tranquil·la de viure i de gaudir, una natura bellíssima i, en definitiva, un espai on viure experiències gens convencionals. Hi ajuda, per començar, el fet que el gruix del sector turístic formenterer sigui en mans dels propis habitants de l’illa de manera absolutament transversal. No hi ha, doncs, grans cadenes hoteleres, ni grans turoperadors que en controlin el flux de viatgers. Això explica per què, encara avui, a Formentera només s’hi pot entrar per la Savina, malgrat els plans —importats des de fora i avortats des de dins— de fer un nou port a la zona més turística des Pujols. O per què el Consell de Formentera reclama al Govern Balear temporada rere temporada —fins al moment sense èxit— que reguli el fondeig de iots i altres embarcacions en el litoral formenterer i vetlli perquè no malmetin els fons marins que el fan únic, sobretot la posidònia, declarada Patrimoni de la Humanitat. O per què el mateix Consell estableix unes quotes d’ocupació de vehicles en alguns espais naturals protegits de l’illa i crea taxes que contribueixen a llur manteniment i protecció. Un sacrilegi…

En síntesi, l’objectiu de tot plegat és identificar Formentera com una destinació turística de qualitat, respectuosa amb el medi i amb la societat que hi viu. Una fita que no és aliena al debat sobre quin és el límit de visitants que l’illa pot absorbir sense perjudicar-la (és a dir, sense malmetre tot allò que la fa precisament una destinació atractiva). I d’aquesta idea, d’un determinat concepte d’illa, en deriven iniciatives com el festival Formentera Fotogràfica, que se celebrarà el cap de setmana del 3, 4 i 5 de maig; la RedBio de turisme ornitològic; o tot el reguitzell de cites esportives i lúdiques que recorren l’illa per terra, mar i aire.

El futur, més que possibilitar, exigeix un altre model turístic. I amb totes les seves mancances i contradiccions, l’excepció de Formentera demostra que si volem, podem.

foto2.JPG

El fondeig de iots damunt de les praderies de posidònia té un gran impacte ambiental. El Consell de Formentera exigeix la seva regulació, malgrat la passivitat del Govern Balear, de qui depèn la vigilància d’aquesta activitat.

 

La categorització del turisme rural català ja té guia

dilluns, 5/03/2012

Coberta.jpgFa algunes setmanes vaig explicar en aquest post que la segona tongada d’establiments catalans amb espigues de turisme rural havia conclòs. Doncs bé, fa pocs dies ha sortit impresa l’edició d’una guia (editada per l’Agència Catalana de Turisme) amb els primers 498 allotjaments que s’han acollit a la categorització. L’hem distribuïda amb la revista d’aquest mes de març als nostres subscriptors, i es pot adquirir també en oficines d’informació turística o a través de les dues confederacions de turisme rural del Principat: Turalcat i Concatur.

Tal com vaig fer amb les primeres 77 cases categoritzades (vegeu l’apunt «La llista inèdita de les espigues del turisme rural català»), us relaciono la resta d’establiments certificats amb població, comarca i l’enllaç al web. En aquest apunt, les de quatre espigues. Desitjo que us faci servei.

4 espigues – CATEGORIA SUPERIOR

El Baluard. Olvan (Berguedà)

El Bosqueró. Les Planes d’Hostoles (Garrotxa)

Cal Magí del Pi. Nulles (Alt Camp)

Cal Martí – Roc Foradat. Guixers (Solsonès)

Cal Martí – Vilamantells. Guixers (Solsonès)

Cal Paller. Padrinàs, la Vansa i Fórnols (Alt Urgell)

Cal Rei. Llers (Cerdanya)

Cal Ros. Calonge de Segarra (Anoia)

Can Caponet. Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental)

Can Cunill. Riudarenes (Selva)

Can Jepet. La Cellera de Ter (Selva)

Can Varilla. Riudaura (Garrotxa)

Casa Avellana. Pinell de Solsonès (Solsonès)

Casa Churchill. Claverol, Conca de Dalt (Pallars Jussà)

La Casagran. Olost (Osona)

Graner del Gol. Aravell, Montferrer i Castellbò (Alt Urgell)

L’Hort de Sant Cebrià. Torroella de Fluvià (Alt Empordà)

El Llorer de Mas Teixidor. Crespià (Pla de l’Estany)

Mas Alba. Vilademuls (Pla de l’Estany)

Mas el Guitart. L’Hostalnou de Bianya, la Vall de Bianya (Garrotxa)

Mas les Comelles. Joanetes, la Vall d’en Bas (Garrotxa)

Mas Duc. Brunyola (Selva)

Mas Fuselles. Cornellà del Terri (Pla de l’Estany)

Mas Moreta. Les Llosses (Ripollès)

Mas Ros. Vilademuls (Pla de l’Estany)

Mas Salvanera. Beuda (Garrotxa)

Mas el Sunyer. Beget, Camprodon (Ripollès)

Mas el Tubert de Bolòs. Rocabruna, Camprodon (Ripollès)

Masia Sapera. Pontons (Alt Penedès)

El Mirador del Bosqueró. Les Planes d’Hostoles (Garrotxa)

Pallera de la Gola. Aravell, Montferrer i Castellbò (Alt Urgell)

Pla del Bosc. Bellpuig (Urgell)

La Salada. Lladurs (Solsonès)

La Tor de Montclar. Montclar (Berguedà)

La Torre Blanca. Cardona (Bages)

Ser o no ser (sobre el macrocomplex de joc i oci Eurovegas)

dimecres, 15/02/2012

Per un reportatge d’El Periódico de Catalunya hem sabut que la Generalitat ja ha localitzat quatre possibles terrenys on ubicar el macrocomplex de joc i oci Eurovegas. Els terrenys que optarien a acollir-lo són al Prat de Llobregat, Gavà, Abrera i Montcada i Reixac. I sembla també que l’executiu català presentarà aviat els detalls de les finques a l’impulsor del projecte, el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson.

Confesso que em costa donar crèdit a la possibilitat que aquesta idea esdevingui realitat algun dia. Però el que em costa més no és atènyer les dimensions financeres que afirmen que tindria (17.000 milions d’euros d’inversió), o les dificultats tècniques que hauria de salvar (comunicacions, accessos i edificabilitat per a sis casinos, dotze hotels, desenes de restaurants i un camp de golf, entre altres). Ni tan sols les excepcions fiscals i legals que exigeixen els seus promotors, com no pagar impostos, restar al marge de la legislació laboral en vigor i permetre fumar en els seus locals. Tot això m’és fàcil de pair si ho comparo amb la incredulitat que em genera el fet que els nostres governants s’estiguin escarrassant a portar aital disbarat al nostre país.

M’hi podria estendre molt i no ho faré. Crec que aquells que segueixen aquest blog coneixen de sobres quin és el model turístic que defensem i que provem de reflectir en el Descobrir mes rere mes. Valors com l’autenticitat, la sostenibilitat, el respecte per allò que som i que ens singularitza com a destinació arreu del món. No cal redundar-hi. En tot cas, llanço tres qüestions que em semblen clau per si algú es pren la molèstia d’intentar respondre-les.

La Generalitat aposta per implantar el model turístic de Las Vegas a prop de Barcelona. (Foto: Shutterstock.)

1. Què aportaria un projecte d’aquestes característiques a les marques “Barcelona” i “Catalunya”? O dit d’una altra manera… el futur són més turistes o són millors turistes? El refranyer diu que “qui tot ho vol, tot ho perd”…

2. Per què no dediquem, com a sector estratègic que som, el mateix esforç (amb la meitat em conformaria) en la construcció d’un model que reverteixi positivament en tot el territori? Ens podem permetre tenir bona part del país abocat a l’ostracisme? És un tema de voluntat: si podem maldar per importar un projecte com Eurovegas, és evident que podem posar el coll per projectes infinitament més modestos a les terres de Ponent, a la Catalunya Central, a l’Alt Pirineu. O no?

I 3. Quina credibilitat té la promesa de crear 260.000 llocs de treball a Eurovegas? Pastanagues semblants no es van mostrar en la fantasiosa Gran Scala dels Monegres o en un projecte ruïnós i inacabat com Marina d’Or? Què passaria si el pla de negoci no assolís els objectius fixats? Podem assegurar que el fonament empresarial d’aquest complex no seria l’especulació immobiliària?

Turisme a Badalona, i tant que sí

dimecres, 8/02/2012

Dimarts passat vaig participar en una taula rodona organitzada pel nounat Fòrum de Turisme de Badalona. Més de cinquanta persones del teixit social badaloní s’hi van aplegar amb l’objectiu de començar a construir un discurs turístic per a la ciutat que, de pas, ajudi a llevar l’estigma que arrossega la ciutat. Un estigma de conflictivitat i misèria creat pel partidisme més barroer que amaga una realitat en conjunt molt diferent. Durant les intervencions (una de meva i una altra de José Antonio Donaire, director de l’INSETUR, Institut Superior d’Estudis Turístics de la Universitat de Girona), però també durant el debat posterior, van sorgir moltes idees amb un denominador comú: l’actual conjuntura representa una oportunitat per a la ciutat i cal apostar-hi sense dilacions si volem fer visible el nom de Badalona (aquí l’entrada de la Viquipèdia) en el mapa de les destinacions turístiques catalanes.

Passo a relacionar quatre apunts que vaig prendre durant l’acte, quasi tots manllevats d’en Donaire, un dels principals experts en matèria de turisme del nostre país:

1. El turisme és una bona manera d’atreure altres sectors econòmics. Ja fa temps que capitals com Londres es van adonar que el turisme és una de les millors peces en la construcció d’una imatge positiva, a banda que la seva pròpia activitat tiba de pràcticament tots els àmbits. Barcelona ha sabut aprofitar la tirada de la seva marca per fer créixer les escoles universitàries i de negocis o el sector de la salut, per exemple. El turisme és, doncs, una via excel·lent per fer ciutat —o per fer territori!

2. En la segona fase de consolidació de les destinacions metropolitanes, el turisme s’eixampla fora de les ciutats que l’han atret en primera instància. “I ara que ja coneixem Barcelona —per continuar amb l’exemple—, què podem veure?”. En aquest sentit, hi ha una nova tendència turística que és la d’aquells visitants (turistes, en realitat) que no volen ser identificats com a tals; que volen sortir dels circuits habituals. Que no volen anar on va tothom. Us recomano que entreu al web Spotted by Locals, que es pot traduir si fa no fa com ‘guiats per la gent del lloc’, per comprovar-ho: una de les quaranta-una ciutats amb prescriptors locals és Barcelona…

El Pont del Petroli de Badalona, un antic pantalà en desús situat al costat de la fàbrica modernista de l’Anís del Mono, és un entrant al mar que regala vistes insòlites del litoral entre Barcelona i el Maresme. (Foto: Shutterstock.)

3. Tots els territoris i ciutats poden tenir perfil turístic. Però cal creure-s’ho i articular un producte que parteixi dels valors que els fan singulars. L’autenticitat és un factor a l’alça permanentment avaluat per les comunitats del turisme 2.0. Una informació inexacta, o encara pitjor falsa, i ja no diguem un mal servei, més que un error són una temeritat que serà jutjada severament.

4. Al capdavall, el turisme està canviant i en la construcció d’un discurs turístic cal: a) Triar: qui té de tot no té res; b) Homologar-se a un mínim de sector: oficines de turisme, web, senyalització, etc.; c) Invertir en promoció, tant la convencional (mitjans de comunicació) com en les xarxes socials; i d) Importantíssim: enfocar aquest procés des del consens i amb constància, perquè el turisme és un fet col·lectiu que demana maduració lenta.

Deia més amunt que Badalona té una oportunitat. La necessita, com a ciutat, però el context d’aquests moments és favorable. Jo que hi visc —que hi he aterrat per circumstàncies, per tant no hi busqueu el biaix interessat— puc donar fe que té molts arguments per treure el cap en aquest terreny. Un patrimoni romà a l’alçada del de Barcelona, i molt ben museïtzat (no us penedireu de visitar les termes i el Decumanus, un dels conjunts arqueològics més extraordinaris d’aquesta època als Països Catalans). Una façana litoral magnífica, escenari d’una activitat marítima —i marinera, encara— intensa durant tot l’any. Un nucli antic, Dalt la Vila, de carrers estrets i racons encisadors: sorprenent i corprenedor. Un monestir medieval del calibre de Sant Jeroni de la Murtra, situat a més als contraforts de la Serralada Litoral, que comença al municipi. Modernisme, arts escèniques, comerç. I per damunt de tot, una societat civil que és capaç d’impulsar una intensa vida cultural: des del festival internacional de curtmetratges Filmets fins a les Festes de Maig, passant per tota mena d’entitats i una icona, la Penya.

Turisme a Badalona, i tant que sí.

Noves espigues en el turisme rural català

dilluns, 19/12/2011

La setmana passada vaig assistir a l’últim acte de lliurament de diplomes de categorització (les conegudes espigues) als allotjaments de turisme rural de Catalunya. En la cerimònia, van rebre la corresponent identificació 388 establiments. És a dir, que a hores d’ara ja hi ha 498 cases amb el diploma acreditatiu, si fa no fa una quarta part de l’oferta d’allotjaments inscrita al Registre de Turisme de Catalunya.

No em vull repetir. Tan sols apuntaré, per si algú acaba d’aterrar en el món del turisme rural, que el sistema de categorització impulsat per la Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya identifica i classifica per espigues els establiments d’acord amb la qualitat, nivell i estàndards de l’allotjament, l’entorn i els seus serveis. Com les estrelles dels hotels, però molt més exhaustiu. (Si algú té interès de saber-ne més, pot consultar aquesta sèrie d’apunts: post1, post2, post3, post4 i post5.)

L’últim acte d’acreditació dels establiments categoritzats es va celebrar a la Pedrera de Barcelona. La sala d’actes era plena de propietaris d’allotjaments de turisme rural que venien a rebre els corresponents diplomes

Això sí, vull destacar el que vaig veure. Un ambient de satisfacció indissimulada —de celebració, fins i tot— per un procés que ha costat molt d’engegar i que no hauria estat possible sense el diàleg entre l’Administració (aquí mereix una menció especial el subdirector d’Ordenació Turística, Joan Domènec Abad, que ha pilotat tot el procés) i les dues confederacions de turisme rural: Turalcat i Concatur. Superada la primera etapa, d’ara endavant podran incorporar-se al sistema aquells allotjaments no federats (fins ara no podien fer-ho). Caldrà veure quin és l’impuls de la categorització durant el 2012, que dependrà lògicament de la utilitat que li concedeixin els usuaris. Però és innegable que el balanç d’aquest 2011 és una bona base per tenir un sector certificat i competitiu tant a nivell nacional com internacional. En aquest sentit, celebro que la implantació de les espigues ja no sigui un assumpte pendent, oimés quan fa uns mesos que hi ha una campanya en marxa per homogeneïtzar la qualificació del turisme rural a tot l’Estat. El sector al nostre país té problemes i reptes que ha de resoldre amb celeritat. La categorització per si mateixa no els resol, tot i que contribueix a senyalitzar un camí propi, fet a mida, que reclama més pes en la planificació turística del territori i, també, més promoció (més presència) en els mercats intern i extern.

Tal com vaig fer en l’anterior tongada de categorització, us relaciono la llista dels nous establiments certificats. Exposar-se a una completa auditoria és, de cara als clients, garantia d’un servei professional i honest. No sé si són les millors cases del Principat, però només pel fet que hagin estat les primeres (aquestes, les 77 de la prova pilot que ja us vaig llistar i unes altres 23 que hi van arribar entremig), val la pena tenir-les en compte.

4 espigues – CATEGORIA SUPERIOR

Cal Magí del Pi (Alt Camp) / L’Hort de Sant Cebrià (Alt Empordà) / Masia Sapera (Alt Penedès) / Cal Paller (Alt Urgell) /Graner del Gol (Alt Urgell) / Pallera de la Gola (Alt Urgell) / Cal Ros (Anoia) / La Torre Blanca (Bages) / El Baluard (Berguedà) / La Tor de Montclar (Berguedà) / Cal Rei (Cerdanya) / Can Varilla (Garrotxa) / El Bosqueró (Garrotxa) / El Mirador del Bosqueró (Garrotxa) / Mas el Guitart (Garrotxa) / Mas les Comelles (Garrotxa) / Mas Salvanera (Garrotxa) / Can Cunill (Selva) / Can Jepet (Selva) / Mas Duc (Selva) / La Casagran (Osona) / Casa Churchill (Pallars Jussà) / El Llorer de Mas Teixidor (Pla de l’Estany) / Mas Alba (Pla de l’Estany) / Mas Fuselles (Pla de l’Estany) / Mas Ros (Pla de l’Estany) / Mas el Sunyer (Ripollès) / Mas el Tubert de Bolòs (Ripollès) / Mas Moreta (Ripollès) / Cal Martí – Roc Foradat (Solsonès) / Cal Martí – Vilamantells (Solsonès) / Casa Avellana (Solsonès) / La Salada (Solsonès) / Pla del Bosc (Urgell) / Can Caponet (Vallès Oriental)

3 espigues – CATEGORIA GRAN CONFORT

Mas Aixola (Alt Penedès) / Cal Conrad (Alt Camp) / La Caseta (Alt Camp) / Mas Corbella Graner (Alt Camp) / Mas Corbella Pairal (Alt Camp) / Mas la Torre (Alt Camp) / Cal Menut (Alt Empordà) / Can Furtià (Alt Empordà) / Can Garriga I (Alt Empordà) / Can Massot (Alt Empordà) / Can Palau (Alt Empordà) / Casa Pairal – Can Marisch (Alt Empordà) / El Casalot (Alt Empordà) / El Molí de Siurana (Alt Empordà) / Ermita de Santa Llúcia (Alt Empordà) / Les Arcades – Can Marisch (Alt Empordà) / Les Corts – Can Marisch (Alt Empordà) / Mas Gelamà (Alt Empordà) / Mas Jonquer (Alt Empordà) / Mas Peraquintana I (Alt Empordà) / Mas Peraquintana II (Alt Empordà) / Mas Roquet II (Alt Empordà) / Mas Roquet III (Alt Empordà) / Ca la Siona (Alt Penedès) / Ca l’Emili (Alt Penedès) / Cal Contra (Alt Penedès) / Cal Drac (Alt Penedès) / Cal Bitxac (Alt Penedès) / Can Japet (Alt Penedès) / Cal Maró (Alt Urgell) / Cal Moscardó (Alt Urgell) / Cal Pallerola – la Verneda (Alt Urgell) / Cal Serní (Alt Urgell) / Cal Tonet (Alt Urgell) / Cal Xico (Alt Urgell) / Casa Artigues I (Alt Urgell) / Casa Artigues II (Alt Urgell) / El Paller de Cal Gatnau (Alt Urgell) / El Paller del Moscardó (Alt Urgell) / L’Era de Cal Gol (Alt Urgell) / L’Era de Cal Gual (Alt Urgell) / Casa Agustí (Alta Ribagorça) / Casa Coll (Alta Ribagorça) / Casa Pubill 2 (Alta Ribagorça) / Casa Xanet (Alta Ribagorça) / L’Era de Ferro (Alta Ribagorça) / Cal Grau de la Llavinera (Anoia) / Cal Joan Pau (Anoia) / Casa del Vall (Anoia) / El Celler de Cal Prat (Anoia) / El Forn de Cal Prat (Anoia) / La Farraja (Anoia) / Rectoria de Clariana (Anoia) / Ca l’Asenegre (Bages) / Cal Cabreta A (Bages) / Cal Guardià (Bages) / Caselles (Bages) / El Mas (Bages) / Les Feixes de Coaner (Bages) / Magadins Nou (Bages) / Mas Vilarrasa (Bages) / Ca l’Anguila (Baix Empordà) / Can Barrull (Baix Empordà) / Can Massa (Baix Empordà) / Can Massanes (Baix Empordà) / Can Pujol I – la Forca (Baix Empordà) / Can Pujol II – el Jou (Baix Empordà) / Can Pujol III – el Sedàs (Baix Empordà) / Can Solés (Baix Empordà) / El Corral (Baix Empordà) / Mas Llop II (Baix Empordà) / Mas Pou I (Baix Empordà) / Mas Pou II (Baix Empordà) / Mas Pou III (Baix Empordà) / Mas Vermell I (Baix Empordà) / Mas Vermell II (Baix Empordà) / Mas Vermell III (Baix Empordà) / Ca la Florinda (Baix Penedès) / Les Orenetes (Baix Penedès) / Cal Seuba (Berguedà) / Cal Viudet Vell (Berguedà) / Casa Cabots 1 (Berguedà) / Casa Terradellas (Berguedà) / La Rovira (Berguedà) / Rústic Vilella (Berguedà) / Cal Francès (Cerdanya) / Cal Mateuet – el Paller (Cerdanya) / Cal Mateuet – la Morera (Cerdanya) / Cal Mateuet – el Badiu (Cerdanya) / Cal Reus (Cerdanya) / Cal Sams (Cerdanya) / Cal Sandic (Cerdanya) / Niu de Falcons (Cerdanya) / Cal Duquet (Conca de Barberà) / Can Canet (Gironès) / Can Cua (Gironès) / Bellver (Garrotxa) / Cal Carreter (Garrotxa) / Can Capsec (Garrotxa) / Can Maholà I “Cal Ferrer” (Garrotxa) / Can Maholà II “Cal Cisteller” (Garrotxa) / Can Mau (Garrotxa) / Can Patorra (Garrotxa) / Can Piqué (Garrotxa) / Manso Carles I (Garrotxa) / Manso Carles II (Garrotxa) / Mas Can Salavia (Garrotxa) / Mas el Ferres (Garrotxa) / Mas el Molí (Garrotxa) / Mas Garganta (Garrotxa) / Mas la Costa (Garrotxa) / Mas Molera (Garrotxa) / Mas Vallmajor Eqüestre (Garrotxa) / Masia Can Pei (Garrotxa) / Ca la Cecília (Noguera) / Cal Bonet (Noguera) / Cal Camats 1 (Noguera) / Cal Colomina (Noguera) / Casa Selmo (Noguera) / La Masuca d’en Monfà (Noguera) / Mas Serrallímpia (Noguera) / Masia Massanés (Noguera) / Cal Nadal 1 (Segarra) / Cal Nadal 2 (Segarra) / La Coma Vella – el Roure (Selva) / La Coma Vella – les Arces (Selva) / Mas la Talaia (Selva) / Cal Pastor (Garrigues) / Lo Molí (Garrigues) / El Segalàs – el Forn (Osona) / El Segalàs – la Païssa (Osona) / La Cabanya del Permanyer (Osona) / La Cirera (Osona) / Mas Font Ranó (Osona) / Casa Agulló (Pallars Jussà) / Casa Macianet (Pallars Jussà) / Casa Ramona (Pallars Jussà) / Casa Camp (Pallars Sobirà) / Casa Jan (Pallars Sobirà) / Casa Macià (Pallars Sobirà) / Casa Maciana (Pallars Sobirà) / Casa Rabassó (Pallars Sobirà) / Casa Xaupí 3 (Pallars Sobirà) / La Caseta (Pallars Sobirà) / Cal Duc – la Nana (Pla de l’Estany) / Cal Duc – la Nena (Pla de l’Estany) / Cal Duc – la Nina (Pla de l’Estany) / Cal Rajoler (Pla de l’Estany) / Can Carboner (Pla de l’Estany) / Can Lleter (Pla de l’Estany) / Can Masó (Pla de l’Estany) / Can Vicens (Pla de l’Estany) / El Pruner de Mas Teixidor (Pla de l’Estany) / El Til·ler de Mas Teixidor (Pla de l’Estany) / Hostal de Nou Crespià (Pla de l’Estany) / La Bassa de Mas Teixidor (Pla de l’Estany) / L’Era de Mas Teixidor (Pla de l’Estany) / La Canova (Pla de l’Estany) / La Canova II (Pla de l’Estany) / Mas Miquel (Pla de l’Estany) / Mas Miquel I (Pla de l’Estany) / Mas Roca (Pla de l’Estany) / Cal Puro (Pla d’Urgell) / Cal Sinto (Pla d’Urgell) / Can Salvadó 1 (Pla d’Urgell) / Casa Olivé (Pla d’Urgell) / Mas la Riera – el Corralet (Ripollès) / Mas la Riera – el Galliner (Ripollès) / Mas la Riera – l’Eixam (Ripollès) / Casa Espunyes 1 (Solsonès) / Casa Espunyes 2 (Solsonès) / Casanova de la Salada (Solsonès) / Cobert de la Casanova de la Salada (Solsonès) / El Call d’Odèn 1 (Solsonès) / El Call d’Odèn 2 (Solsonès) / El Call d’Odèn 3 (Solsonès) / El Pla de Montpol (Solsonès) / El Pla de Montpol 2 (Solsonès) / El Pla de Montpol 3 (Solsonès) / El Porxet de Sant Grau (Solsonès) / El Saüquer (Solsonès) / La Torre de Llobera 2 (Solsonès) / Sant Grau 1 (Solsonès) / Sant Grau 2 (Solsonès) / Sant Joan (Solsonès) / Ventoldrà (Solsonès) / Cal Caminer (Urgell) / Casa Arrufat (Urgell) / Cal Pinyater (Vallès Oriental) / Can Burguès 1 (Vallès Oriental) / Can Fàbregas del Bosc (Vallès Oriental) / Can Mestres (Vallès Oriental)

2 espigues – CATEGORIA CONFORT

Can Bicileta (Alt Penedès) / La Casa del Mas d’en Toni II (Alt Camp) / Mas de l’Andreu (Alt Camp) / Can Bosch (Alt Empordà) / Can Garriga II (Alt Empordà) / Can Quera – Alzina (Alt Empordà) / Can Quera – Castanyer (Alt Empordà) / Can Quera – Grèvol (Alt Empordà) / Can Quera – Roure (Alt Empordà) / Can Quera – Surera (Alt Empordà) / Mas Roca del Fluvià (Alt Empordà) / Cal Civis (Alt Urgell) / Cal Jan 1 – Cadí (Alt Urgell) / Cal Jan 2 – Cadinell (Alt Urgell) / Cal Jan 3 – Verd (Alt Urgell) / Cal Miqueló 1 (Alt Urgell) / Cal Miqueló 2 (Alt Urgell) / Cal Tonico (Alt Urgell) / El Paller de Ca l’Antonet (Alt Urgell) / Era de Cal Tomàs – el Gaial (Alt Urgell) / Era de Cal Tomàs – el Paller (Alt Urgell) / Era de Cal Tomàs – el Recer (Alt Urgell) / Molí del Pau (Alt Urgell) / Casa de Batlle 1 (Alta Ribagorça) / Casa de Batlle 2 (Alta Ribagorça) / Casa de Batlle 3 (Alta Ribagorça) / Casa Farré (Alta Ribagorça) / Casa Ferro 2 (Alta Ribagorça) / Casa Pernallé (Alta Ribagorça) / Casa Quintana (Alta Ribagorça) / El Paller del Garbot (Alta Ribagorça) / Cal Grau de Torremetzena – el Roure (Anoia) / Cal Grau de Torremetzena – l’Alzina (Anoia) / Can Bartomeu – el Graner (Anoia) / Can Bartomeu – la Pallera (Anoia) / Ca l’Arturo (Bages) / Cal Jan Bastardas (Bages) / Cal Pastor (Bages) / Cal Prat Barrina (Bages) / Cal Sabata (Bages) / Casa Sant Andreu (Bages) / El Graner de Vilarrasa (Bages) / Els Plans de Cornet (Bages) / La Caseta de l’Era (Bages) / La Tina de Betlem (Bages) / Les Corts de Biosca (Bages) / Mas Can Salvi (Baix Empordà) / Mas Llop I (Baix Empordà) / Cal Cisteller (Berguedà) / Mas Meya I (Cerdanya) / Mas Meya II (Cerdanya) / Mas Meya III (Cerdanya) / Mas Meya IV (Cerdanya) / Mas Borrell I (Gironès) / Mas Borrell II (Gironès) / Mas Borrell III (Gironès) / Can Bel (Garrotxa) / Can Felicià (Garrotxa) / Can Riera (Garrotxa) / Can Solà – el Corral (Garrotxa) / Can Solà – el Solà de Baix (Garrotxa) / Can Solà – el Solà de Dalt (Garrotxa) / El Graner de Mas Prat (Garrotxa) / El Molí d’en Solà – Golfes Est (Garrotxa) / El Paller de Mas Prat (Garrotxa) / La Badia (Garrotxa) / La Badia II (Garrotxa) / La Rovirota Sud (Garrotxa) / La Torre de Sant Pere des Puig (Garrotxa) / Les Cabanes de l’Oliva I (Garrotxa) / Les Cabanes de l’Oliva II (Garrotxa) / Les Cabanes de l’Oliva III (Garrotxa) / Mas el Contaller I (Garrotxa) / Mas el Contaller II (Garrotxa) / Mas la Casica (Garrotxa) / Mas Molera – Bassegoda (Garrotxa) / Mas Molera – Pic de les Bruixes (Garrotxa) / Masnou del Corb I (Garrotxa) / Masnou del Corb II (Garrotxa) / Masnou del Corb III (Garrotxa) / Casa Ros 2 (Noguera) / Masia Pedrolet (Noguera) / Cal Fustegueras (Segarra) / El Castell (Segarra) / Can Gabatx (Selva) / Mas Romeu (Selva) / Mas Romeu – el Mirador (Selva) / Mas Romeu – l’Alzina (Selva) / Cal Masover del Codinach (Osona) / Cal Terriscó (Osona) / Can Boix (Osona) / Can Pau (Osona) / Casa Nova del Codinach (Osona) / El Molí de Rexach (Osona) / El Teixell (Osona) / La Casa Xica del Codinach (Osona) / La Caseta del Coll de l’Arç 1 (Osona) / La Caseta del Coll de l’Arç 2 (Osona) / Mas d’en Vilà (Osona) / Mas la Vall (Osona) / Cal Joan (Pallars Jussà) / Casa Masover (Pallars Jussà) / Casa Perdiu (Pallars Jussà) / Casa Teulé 1 (Pallars Jussà) / Casa Teulé 2 (Pallars Jussà) / Casa Teixidó (Pallars Jussà) / Casa Toni (Pallars Jussà) / Cal Quimet (Pallars Sobirà) / Casa Coix 1 (Pallars Sobirà) / Casa Oficial (Pallars Sobirà) / Casa Ramonet 1 (Pallars Sobirà) / Casa Ramonet 2 (Pallars Sobirà) / Casa Rogel (Pallars Sobirà) / La Morera (Pallars Sobirà) / L’Era de Sansa (Pallars Sobirà) / L’Hort del Metge 1 (Pallars Sobirà) / L’Hort del Metge 2 (Pallars Sobirà) / Lo Paller de Cal Bosch 3 (Pallars Sobirà) / Can Solanas (Pla de l’Estany) / Mas Jampere (Ripollès) / Mas Jampere II (Ripollès) / Mas Mitjavila (Ripollès) / Casa Flotats 1 (Solsonès) / Casa Flotats 2 (Solsonès) / Casa Vilasaló 2 (Solsonès) / L’Era d’en Bella 1 (Solsonès) / L’Era d’en Bella 2 (Solsonès) / La Torre de Llobera 1 (Solsonès) / La Torre de Llobera 3 (Solsonès) / Ca la Carmen (Urgell) / Cal Modest 1 (Urgell) / Cal Modest 2 (Urgell) / Cal Xollador (Urgell) / Casa Jansu (Vall d’Aran) / Casa Matevet (Vall d’Aran) / Ramon de Baish 1 (Vall d’Aran) / Can Grau (Vallès Oriental) / Casa Batlles (Vallès Oriental)

1 espiga – CATEGORIA BÀSICA

Can Teulera (Alt Penedès) / Ca la Nuri (Alt Camp) / Cal Niuet (Alt Urgell) / Ca de Martí 1 (Alta Ribagorça) / Ca de Martí 2 (Alta Ribagorça) / Casa Carlà (Alta Ribagorça) / Casa Ferro I (Alta Ribagorça) / Casa Joan (Alta Ribagorça) / Casa Joanot (Alta Ribagorça) / Casa la Comella (Alta Ribagorça) / Casa la Comella 2 (Alta Ribagorça) / Casa Moneny (Alta Ribagorça) / Casa Moneny 2 (Alta Ribagorça) / Cal Mariano (Cerdanya) / Casa Mieres (Garrotxa) / Mas el Contaller III (Garrotxa) / Mas el Contaller IV (Garrotxa) / Casa Ros 1 (Noguera) / Caseta de Trullàs 1 (Solsonès) / Caseta de Trullàs 2 (Solsonès) / Cal Roca (Urgell) / Masia Cal Guim (Urgell) / Dera Hont (Vall d’Aran)