Fa algunes setmanes, al post «El turisme rural, una activitat en voga», em vaig comprometre a parlar del procés de categorització dels allotjaments catalans de turisme rural. De fet, fa dies que rumio com fer-ho, perquè se’n podria escriure un llibre, del tema. Al final, he pensat que formularé nou preguntes pensant en els possibles dubtes dels lectors i usuaris. I si en sorgeixen de noves, o voleu aportar-hi els vostres comentaris, ja sabeu on trobar-me. Som-hi.

1. Què entenem per allotjaments de turisme rural?

Pot semblar sorprenent, però el cert és que la definició de què és i què no és un allotjament de turisme rural porta de cap el sector. No fa gaire, la gerent d’un consorci turístic em va explicar que a la seva comarca tenen un problema important amb els apartaments rurals, ja que allà la major part de places d’allotjament pertanyen a aquesta mena d’oferta. Es tracta de cases aïllades que es lloguen senceres, generalment a grups que busquen un espai enmig de la natura, però que no ofereixen cap mena de servei fora de les condicions d’habitabilitat de la casa. I, per tant, que no tenen cap vinculació amb la dinàmica turística de la zona. És evident que això frena les possibilitats de desenvolupament turístic, en aquest cas, del Prepirineu, si bé aquest fenomen és estès per bona part del nostre territori.

Precisament, si anem al País Valencià i, sobretot, a les Illes, el concepte de turisme rural és força diferent del que trobem més al nord. Feu la prova, per exemple, de visitar el web de Temps, el club de producte que aglutina els allotjaments d’interior valencians de qualitat. O millor, remeneu pel web de l’Associació de Turisme Rural de Sant Joan de Labritja. Una ullada ràpida bastarà per fer-vos molta dentera, i és que els allotjaments rurals eivissencs —sense comptar, de nou, la nombrosa oferta de cases que funcionen com a apartaments turístics— són en realitat hotels de luxe en un entorn campestre.

Calia, doncs, definir què era un allotjament de turisme rural abans d’escometre el procés de categorització per evitar la confusió imperant. La Generalitat de Catalunya contempla, per tant, vuit tipus bàsics d’establiments. Primer, distingeix entre els allotjaments rurals (el propietari dels quals no té rendes agràries) i els establiments d’agroturisme (el titular dels quals sí que té una activitat relacionada amb la pagesia o la ramaderia, i ofereix places de turisme rural per incrementar els seus ingressos). Uns allotjaments i altres poden ser, al seu torn, cases independents, quan el propietari no resideix a la casa, o compartides, en cas que només ofereixin habitacions —però, en canvi, per exemple, servei de cuina. Finalment, les cases independents poden ser masoveries, si són aïllades, o cases de pagès, les que es troben dins un veïnat; i quant a les compartides, fa la distinció entre masies (construccions isolades) i cases de poble (en nucli habitat).

En tots els casos, per acollir-se a l’etiqueta d’allotjament de turisme rural, la Generalitat exigeix als propietaris que visquin al mateix establiment, si són cases compartides, o a la mateixa comarca, quan es tracta d’allotjaments independents. És una manera de descartar els apartaments rurals de la categorització.

Continuarem…

Etiquetes: agroturisme, Eivissa, Prepirineu, turisme rural

Entrada publicada a Turisme el dijous, 27/01/2011 a les 19:24.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.