Des que ja fa una pila d’anys el vaig visitar per primera vegada, el Lluçanès em té el cor robat. Haig de dir que la meva entrada va ser més que fàcil, atès que vaig tenir el privilegi d’aterrar-hi de la mà dels companys de Solc. Aquesta entitat, un autèntic exemple de societat civil (de sentit comú i de compromís amb la col·lectivitat), em va permetre conèixer i compartir el sentiment de pertinença a la comarca —encara no administrativa— que viuen els seus habitants. Una emoció que és lluny de la sensibleria. Ben al contrari, el Lluçanès demostra que l’articulació d’una identitat integradora i forta a parts iguals és eminentment pràctica: un fonament necessari en la construcció del futur en aquest món globalitzat.

Ara, tot just acaben de començar els actes de commemoració dels 400 anys de la sotsvegueria del Lluçanès, que tenen quatre eixos: ensenyament, cultura popular i festes, història i patrimoni, i turisme. És a dir, treball de dins cap enfora. Perquè la projecció dels valors propis dóna força a l’hora de preservar-los.

I és així com al Lluçanès han estat capaços de presentar-se com un “territori serè”, base d’un model turístic interessantíssim que combina el respecte pel paisatge i la cultura locals amb l’aprofitament econòmic. Té mèrit perquè, com en tantes altres contrades interiors (el Lluçanès és un altiplà que separa la plana de Vic del Prepirineu berguedà), el declivi de la pagesia amenaça amb el despoblament —i, en darrer terme, per tant, amb l’abandonament del territori. Per això és digne de lloança que apostin per un model de desenvolupament lent, quan hi ha altres opcions més rendibles a curt termini.

El monestir de Santa Maria de Lluçà, fundat al segle XII, és la joia romànica del Lluçanès. A la foto, en primer terme, una instal·lació artística recent hi posa el contrapunt.

Un exemple d’això que dic és la xarxa de camins de transhumància. Solc va ser pionera en la seva recuperació al nostre país, fruit de l’interès per una activitat purament senderista i, també, a la voluntat d’identificació dels vells camins de ferradura per entendre els costums i les activitats tradicionals de la comarca. Sobre aquesta base, el Consorci del Lluçanès ha donat forma a quatre rutes que permeten conèixer la importància del comerç de la llana a la comarca als segles XVII i XVIII, origen al seu torn de la incipient indústria tèxtil catalana.

Un altre de més recent és el projecte Burricleta. Sota aquest nom carregat de bon humor (les burricletes són, ni més ni menys, bicicletes rurals elèctriques), s’amaga una empresa que reivindica el dret a la descoberta pausada, al vagareig com a filosofia de vida i, per què no, de viatge (hi lloguen motxilles de pícnic i fins i tot hamaques per a les sortides!). El Lluçanès és un territori aturonat, exuberant de conreus i boscos, i relativament poc transitat, factors que el fan ideal per a la pràctica del cicloturisme slow. A tal efecte, des de Burricleta han dissenyat vuit rutes que recorren la comarca, i gràcies a la bicicleta elèctrica no calen condicions físiques específiques per fruir-ne. Una gran pensada.

I per acabar, em disculpareu que esmenti una persona, l’autèntic Homo Lluçanensis: en Pere Garet. Pagès, boscater, ramader, propietari… Encaparrat a desplegar una gestió integral de la seva finca de la Font (a Lluçà), en Pere conrea cereals de producció ecològica, manté cabanyes de vaques i ovelles, genera energia de la biomassa forestal, ha subscrit un acord de custòdia amb el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis per gestionar un pantà (un autèntic oasi enmig de l’alzinar circumdant) i encara té energia per sostenir la masoveria de turisme rural El Verdaguer. Potser és casualitat que en Pere Garet sigui del Lluçanès. Jo crec que no…