Entrades amb l'etiqueta ‘Biar’

Castells del sud

dimarts , 24/01/2012

Llibre_portada.jpgAquest cap de setmana passat he llegit un dels Ășltims volums de la col·lecciĂł «Grans obres» de l’editorial Bromera: Paisatges fortificats. Porta per subtĂ­tol “torres, muralles i castells a les terres valencianes”. Textos divulgatius —a cĂ rrec del geĂČgraf JosĂ© Manuel Almerich— i profusiĂł de fotografies donen una idea força exacta de l’immens patrimoni histĂČric i cultural del sud del nostre paĂ­s. MediterrĂ nia pura, Ă©s a dir, cruĂŻlla de civilitzacions, en el seu moment el Regne de ValĂšncia oferia la major densitat de castells de la zona oriental d’al-Andalus, un fet sorprenent. PerĂČ l’arquitectura militar ve de molt abans, de l’edat del bronze, i viu un perĂ­ode d’esplendor amb la cultura ibĂšrica (amb exemples tan impressionants com el del poblat murallat de la Bastida de les Alcusses, a Moixent). Els romans ja es van trobar un territori fortificat i els castells musulmans aferrats als cingles es començaren a edificar a partir del segle VIII. Posteriorment a la conquesta de Jaume I, les fortaleses van ser sĂ­mbol del poder feudal i, lluny de perdre el sentit de fites territorials, van accentuar el seu carĂ cter de castells de frontera a causa dels enfrontaments amb el regne de Castella. L’enaltiment de l’art de la guerra renaixentista i l’amenaça de pirates i corsaris va acabar d’omplir el litoral valenciĂ  de baluards i torres de guaita.

Tot aquest patrimoni sobreviu avui en un estat desigual de conservaciĂł. D’una banda, tenim exemples magnĂ­fics de ciutats fortificades: Morella, PenĂ­scola, Sogorb, Sagunt o Alzira. D’una altra, tot l’enfilall de fortaleses imponents del riu VinalopĂł (Banyeres de Mariola, Villena, Biar, Castalla, Saix, Petrer), que podeu contemplar en aquesta galeria d’imatges. I encara, acĂ­ i allĂ , mostres arquitectĂČniques destacables com els castells de Santa BĂ rbara (Alacant), Guadalest, XĂ tiva, Montesa, Cofrents, BenissanĂł, Onda, la Todolella o una rĂšcula de construccions defensives a la costa de DĂ©nia, XĂ bia i BenicĂ ssim i les torres de Serrans i de Quart a la ciutat de ValĂšncia.

Morella Ă©s, potser, l’exemple mĂ©s paradigmĂ tic de ciutat fortificada. Les seves muralles tenen un perĂ­metre de 2,5 km, amb catorze torres defensives i sis portes d’entrada. (Foto: Shutterstock.)

PenĂ­scola va ser construĂŻda sobre un istme que s’endinsa en la mar. La presĂšncia d’una deu d’aigua dolça al peu de les muralles li permetia suportar assetjaments i la feia inexpugnable. (Foto: JosĂ© Manuel Almerich / Bromera.)

El castell de XĂ tiva, compendi arquitectĂČnic de tots els estils i Ăšpoques, va ser tambĂ© presĂł d’estat de la corona catalanoaragonesa. Hi van estar tancats Alfons X el Savi, el duc de CalĂ bria o Hug Roger III, darrer comte de Pallars, que hi va morir desprĂ©s de cinc anys de terrible captiveri. (Foto: Susana MĂĄrquez / Bromera.)

El castell de la Talaia de Villena destaca per la seva imponent torre de l’homenatge. El barri del Raval, als peus de la fortalesa, constitueix un dels conjunts medievals mĂ©s interessants de la vall del VinalopĂł. (Foto: Shutterstock.)

La torre del Gerro vigilava el cap de la Nau de les incursions pirates en contacte visual amb el castell de DĂ©nia. El doble cos indica un reforçament de la base i tant la porta d’accĂ©s com el matacĂ  n’augmentaven la capacitat defensiva en cas d’assalt. (Foto: JosĂ© Manuel Almerich / Bromera.)

Paral·lelament, infinitat de fortificacions —algunes, modestes, i altres originĂ riament esplendoroses— pateixen el desgast dels anys sense que ningĂș no se n’ocupi. I aixĂČ que els punts enlairats on van ser construĂŻdes sĂłn talaies sobre el territori. Accedir-hi Ă©s la millor manera d’obtenir bones panorĂ miques. Motiu de mĂ©s. Trenca el cor assistir a la destrucciĂł d’un monument. Fa uns quants anys, de la mĂ  d’uns amics, vaig descobrir Santa Maria de la Murta. Situat al fons de l’estreta vall de la Murta (terme municipal d’Alzira), al sector occidental de la serra de Corbera, aquest monestir fou construĂŻt al segle XIV i va ser un estimable centre religiĂłs i cultural —amb una biblioteca i una pinacoteca extraordinĂ ries— fins el segle XIX. D’ençà la desamortitzaciĂł, s’ha anat enrunant progressivament i avui la seva bella silueta Ă©s tan sols un esbĂłs del que va ser. Queda el paratge, per sort, verdĂ­ssim, humit —i protegit! PerĂČ les pedres del cenobi van perdent vigor davant la indiferĂšncia institucional.

No puc evitar de recordar el CanigĂł de Jacint Verdaguer, el dramĂ tic epĂ­leg en quĂš els campanars de Sant MartĂ­ del CanigĂł i Sant Miquel de CuixĂ  (un incĂ­s: quan mossĂšn Cinto va escriure el poema, CuixĂ  tenia dues torres, avui nomĂ©s en queda una); en quĂš els campanars, deia, recorden les glĂČries passades i es planyen per la seva imminent desapariciĂł. I tanmateix, no estĂ  tot perdut. El turisme, tan sovint acusat de provocar la destrucciĂł del territori —ni que sigui de manera indirecta—, en l’actualitat tambĂ© Ă©s la principal esperança per a edificis histĂČrics com el monestir de Santa Maria. Paradoxes dels nostres temps… AixĂ­ que queda feta la recomanaciĂł: cap a la Murta falta gent!

La torre dels Coloms de Santa Maria de la Murta (el seu element arquitectĂČnic mĂ©s destacable) protegia el monestir en comunicaciĂł amb un punt de guaita a la Creu del Cardenal, un dels cims mĂ©s significatius de la serra de Corbera. Des d’allĂ , la perspectiva sobre la franja costanera Ă©s diĂ fana.