El Prepirineu més desconegut: 5 rutes per les serres de Tremp

dimarts, 12/06/2018 (Xavi Basora)

Poca gent sap que Tremp és el municipi més extens de Catalunya, amb una superfície (30.200 hectàrees) que supera, de llarg, la de la majoria de parcs naturals del nostre país. Un territori que acull uns espais naturals agrestes, inhòspits i molt solitaris. I, alhora, uns paisatges treballats al llarg dels segles per la gent de la terra. Els grans ocells carronyaires i les cingleres vertiginoses, amb una geologia reconeguda mundialment, són potser els trets més singulars d’aquestes serres prepirinenques.

La Conca de Tremp (amb el Montsec al fons) vista des dels corrals de Gurp. © Xavi Basora.

L’Ajuntament de Tremp porta anys promovent projectes i accions per conservar aquest valuós patrimoni natural i, al mateix temps, per donar-lo a conèixer per mitjà de l’ecoturisme. Des d’aquesta segona perspectiva més divulgativa, va publicar fa uns anys l’opuscle “Tremp, un esclat de natura al teu abast”, amb una selecció de les millors zones del municipi per practicar-hi un turisme de natura responsable.

Poc després va impulsar i donar suport a una guia més extensa titulada “A peu pel Prepirineu de Tremp”, escrita per Jordi Tutusaus i publicada per Arola Editors. Aquest llibre, amb una edició exquisida i unes fotografies espectaculars, inclou 12 excursions pel municipi resseguint la xarxa de camins tradicionals recuperats per l’Ajuntament de Tremp. I inclou també diversos testimonis locals que ens expliquen com era i com és la vida en aquestes muntanyes.

Aquest any 2018 el consistori, seguint amb aquesta línia de treball i amb el suport de la Diputació de Lleida, ha col·laborat amb Natura Local, una web i aplicació per a mòbils especialitzada en promoure el patrimoni natural dels municipis a través d’itineraris a peu. De moment, s’han inclòs en aquesta plataforma 5 rutes per diversos racons del municipi de Tremp, fins i tot pel mateix casc urbà. Algunes ja apareixien en les guies anteriors, però altres són inèdites.

Plànol de situació de les 5 rutes pel municipi de Tremp (mapa de fons: ICC).

Aquestes rutes són de dificultat variable, algunes força exigents físicament i d’altres més moderades. Si les feu totes, us emportareu un record inesborrable d’aquest Prepirineu desconegut i coneixereu paratges tan espectaculars com la Terreta, les cingleres de Gurp i Santa Engràcia o la misteriosa serra dels Nerets. Tot seguit us presentem un tastet de cada ruta i dels seus atractius, però a les fitxes disponibles a la plataforma Natura Local hi trobareu tots els detalls (mapa i descripció ampliada, fitxer GPX per als vostres GPS, galeria de fotos, recomanacions per menjar i dormir, etc.).

RUTA 1. Passejada naturalista per Tremp
Fitxa-web | Dificultat: Familiar | Durada: 1h 15min | Longitud: 3,4 km

Comencem pel propi nucli urbà de Tremp. Els pobles i ciutats, encara que no ho semblin, acullen fauna i flora que conviuen amb les persones, els cotxes i els edificis. Juntament amb les zones verdes (parcs i jardins), aquests animals i plantes conformen l’anomenada natura urbana, aquella que tenim a tocar i sovint passa desapercebuda. Us sorprendria saber la gran quantitat d’ocells i mamífers que viuen sota les balconades dels carrers, en espais ocults que queden entre edificis o als arbres dels parcs.

Aquest recorregut curt passa per diversos espais verds com ara el parc del Pinell (on viuen esquirols) o els horts urbans del parc Flors Sirera. Per dins del nucli urbà podreu observar nius de cigonya, colònies d’oreneta o caixes-niu per afavorir els falciots. Pels voltants, gaudireu del bosc de ribera dels barrancs de la Fontvella i del de Ricós. Una passejada molt agradable per fer una tarda de primavera o tardor i apta per a tothom.

Font de Capdevila, dins el nucli de Tremp. © Natura Local.

RUTA 2. Petits tresors de la serra dels Nerets i Vilamitjana
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 1h 50min | Longitud: 5,9 km

A tocar de Tremp direcció Isona, hi ha el poble de Vilamitjana i la misteriosa serra dels Nerets. D’entrada ja en sobta el nom, perquè de nerets no n’hi ha ni un, atès que és un arbust més propi de l’alta muntanya. Aquesta serra 100% mediterrània (en ple Pirineu) i d’extrema sequedat destaca per un paisatge tacat de grans alzines i barrancs abruptes. Els abundants afloraments de gresos de color grisós i textura arenosa, formats fa 65 milions d’anys, li donen a aquest paratge un aire “lunar”. I al sector de les Arenes, hi viu la colònia d’abellerols més important del Pallars Jussà.

La ruta comença al camí de la Llabusta i aviat ens trobarem amb una primera curiositat: la petjada de Botzop. La interpretació d’aquest forat a la roca es pot fer en clau de llegenda, o des de la ciència de la geologia. Ara bé, l’element més sorprenent d’aquest itinerari és el clot de les Moles, una antiga pedrera –d’època desconeguda– on s’hi extreien i elaboraven grans pedres circulars (les moles) per als molins de farina i oli. Per baixar-les als pobles s’utilitzava un trineu de fusta tirat per bous. El paisatge agrícola és un altre dels atractius d’aquest recorregut, amb camps de vinyes i ametllers que ens acompanyaran bona part del trajecte.

Camí de Llabusta, en plena serra dels Nerets. © Natura Local.

RUTA 3. De les balmes de Gurp a les cingleres de Santa Engràcia
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 00min | Longitud: 9,8 km

Gurp i Santa Engràcia, dos pobles on sembla que el món s’aturi. Gurp té, literalment, un penya-segat a sobre. I Santa Engràcia levita damunt d’una cinglera tallada verticalment. Aquestes serres vertiginoses estan esquitxades de coves i balmes, i estan solcades per barrancs espectaculars com el de Seròs, de colors vermellosos, o el de Gurp (també conegut com dels Lleons). Un entorn fantàstic per a un itinerari inèdit fins fa molt poc.

La ruta comença a Gurp, on hi arribarem després de creuar (en cotxe) una acadèmia militar. Des del safareig d’aquest poblet ens enfilarem pels carrers costeruts fins al peu d’uns penya-segats fets de conglomerat. Sota la cinglera hi ha unes balmes, protegides per parets de pedra-seca, que s’utilitzaven de corrals per al bestiar. Des d’aquí gaudirem de bones vistes del barranc de Seròs. De nou a Gurp, ens dirigirem cap a Santa Engràcia i de seguida toparem amb la preciosa ermita de Sant Martí. Des d’aquí comença el sector més feréstec de l’itinerari, amb grimpada inclosa, fins arribar a la Roca Morató, on dominarem un gran paisatge i tindrem els voltors a tocar. Baixarem fins a Santa Engràcia, un dels pobles més bonics del Pallars. Tornarem pel camí històric fins a Gurp, creuant els gorgs refrescants del barranc dels Lleons.

Un dels corrals de Gurp, amb el poble de Santa Engràcia al fons, sobre una cinglera. © Xavi Basora.

RUTA 4. Excursió d’alçada per Espluga de Serra
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 10min | Longitud: 12,2 km

Aquest itinerari és Prepirineu en estat pur. Es troba a la Terreta, una vall força allunyada del nucli de Tremp, dins la conca del riu Noguera Ribagorçana, a prop de la frontera amb l’Aragó. Una vall envoltada de cingleres salvatges, entre les que destaca, per la seva majestuositat, la serra de Sant Gervàs. Una vall viva, amb deu pobles i on encara hi pasturen ramats. Un paratge remot que ha atret molts neorurals que conviuen amb els autòctons. Un hàbitat idoni per als ocells carronyaires, amb el trencalòs com a espècie emblemàtica. Un paradís on hi regna el silenci, amb boscos singulars i fins i tot pintures rupestres de l’Edat de Bronze. Un còctel sorprenent, ja veieu.

La ruta s’inicia a Espluga de Serra, un poblet remot que, malgrat la seva llunyania, compta amb una escola de primària que des del 2006 dona servei als pobles de la Terreta pallaresa. Des d’aquí ens enfilem per una forta pujada fins a la carena de la serra de Lleràs, on comença l’espectacle: unes vistes sensacionals dels relleus fets de conglomerats i de les muntanyes llunyanes dels Pirineus. Carenejant arribarem al cim del Pui de Lleràs (1.692 m), una talaia excepcional. Els voltors gairebé volaran davant nostre i, si arribem d’hora, podrem sorprendre algun isard o cabirol. Seguim per la carena fins al coll de Castellet, on començarem un fort descens fins a la pista de terra que ens retornarà a l’inici.

Serra de Castellet amb la serra de Sant Gervàs al fons. © Natura Local.

RUTA 5. Fonts i barrancs de Sapeira
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 2h 45min | Longitud: 6,7 km

Si l’itinerari anterior ens mostrava la cara més salvatge i aèria de la Terreta, aquest serveix per conèixer la part més amable, el fons de vall, i un dels pobles més bonics: Sapeira. A la part alta hi ha un mirador sobre la roca de Turmeda, on hi cria una colònia de voltors. De fet, la Terreta també es coneix com la “Vall dels Voltors”, ja que hi viuen unes 65 parelles nidificants d’aquests carronyaires i 4 parelles de trencalossos, una espècie protegida en perill d’extinció. En un altre poble de la vall, la Torre de Tamúrcia, hi ha el Casal dels Voltors, un equipament que val la pena visitar i des d’on veureu en directe nius de voltors. I ben a prop, hi ha un aguait per fotografiar-los.

Aquesta darrera ruta comença al poble de Sapeira, un dels més enlairats de la vall i que gaudeix de bones vistes de les serres de Sant Gervàs i de Castellet. Baixant per una pista trobarem aviat la font del Poble, entre un bonic grup de trèmols. Ja per camí seguim avall fins arribar al barranc del Solà, amb una gran força erosiva. Per tornar al poble, remuntarem el barranc de Llepós i passarem per altiplans agrícoles fins a la font de les Basses, on podrem sentir cantar granotes i gripaus. El camí passa pel preciós mas de la Torre del Senyor i arriba al límit inferior de la roureda d’Aulàs, una altra de les joies naturals de la Terreta. Des d’aquí ja només ens queda agafar (i admirar) el camí vell d’Aulàs a Sapeira, amb murs de pedra seca a banda i banda.

La vall de la Terreta amb la serra de Sant Gervàs omnipresent. © Natura Local.

Sobrevolant el Montsec i el congost de Mont-rebei

dimarts, 22/05/2018 (Xavi Basora)

Per fi, i després de gairebé sis anys, aquest blog fa honor al seu nom: per terra, mar i aire. Certament, la major part d’articles els he dedicat a espais terrestres. Molt pocs han tractat de paratges litorals o marins. I cap, fins avui, del paisatge que s’observa des del cel. L’estrena no podia ser millor: un vol en globus aerostàtic sobrevolant la serra del Montsec, el congost de Mont-rebei i la Conca Dellà. Pugeu?

Volar en globus és una d’aquelles vivències que no s’obliden. © Xavi Basora

Volar en globus és una experiència que cal viure algun cop a la vida. Nosaltres vam poder fer-ho farà unes setmanes de la mà d’una de les empreses més veteranes del sector: Globus Kontiki. Amb base a Òdena, ofereixen vols arreu de Catalunya i Espanya (amb durades diverses), vols professionals i fins i tot expedicions a l’estranger.

Les dimensions dels globus varien, però solen tenir capacitat per a una dotzena de persones. © Xavi Basora

Un treball en equip
Estàvem citats a les 6:30h del matí al poble d’Àger, la capital del Montsec. Només arribar ens van rebre en Miquel Mesegué, fundador de l’empresa l’any 1988 i un pilot amb una amplíssima experiència, i l’Imma Romeu, com a responsable de rescat. Des del primer moment ens van tractar amb una barreja exquisida d’amabilitat i professionalitat.

Vam deixar els nostres cotxes aparcats i vam pujar al seu tot-terreny per dirigir-nos al punt de sortida, una de les entrades del pantà de Canelles. Al remolc hi portàvem ben plegat un dels protagonistes de l’activitat, el globus. En arribar a la riba de l’embassament, ja ens vam adonar que en aquest tipus d’activitat no som mers espectadors, sinó que formem part de l’equip que ajuda al muntatge i desmuntatge del globus. I és que posar en solfa un aparell com aquest porta el seu temps i requereix d’unes quantes mans. I, també, d’un potent ventilador que el vagi inflant, ben bé com si fos un globus infantil però sensiblement més gran…

Desplegant la tela del globus, just abans de procedir a inflar-lo. © Xavi Basora

Ja dins de la cistella, rebem les instruccions d’en Miquel i descobrim un dels encants d’aquesta activitat: saps d’on surts, però mai on aterraràs. I és que el trajecte sempre és diferent ja que depèn exclusivament del vent. Els pilots poden fer pujar i baixar el globus, però el sentit horitzontal el determinen les capes de vent que et vas trobant. I és aquí on la persona responsable del rescat té el seu paper: ella és qui va seguint el globus per terra (i també en contacte amb el pilot via walkie-talkies) i arriba al punt d’aterratge amb el tot-terreny i el remolc per recollir els passatgers.

El congost de Mont-rebei, una conjunció sublim
Escoltades les instruccions, comença l’enlairament. És un dels moments més emocionants. Aquell dia feia fred, però l’aire calent que expulsa amb força el cremador de gas serveix per escalfar-nos (i també per fer-nos pujar). De seguida, la perspectiva del paisatge canvia. Els relleus trencats d’aquest sector del Prepirineu i la verdor exuberant dels camps posen la pell de gallina.

El gas escalfa l’aire, i l’aire calent és la clau del funcionament dels globus aerostàtics. © Xavi Basora

De sobte, apareix amb tota la seva força Mont-rebei, el congost més impressionant del nostre país. No puc afegir gaire més al que ja s’ha dit i escrit d’aquesta joia geològica i paisatgística, però vista des de l’aire la seva figura potser encara és més imponent. I si a això hi afegim un decorat de fons amb uns Pirineus encara ben blancs a aquestes alçades de la primavera, i unes boires arrossegadisses arran de terra, la conjunció esdevé sublim, màgica. A bord, les càmeres de fotografies treuen fum per captar el moment. I en Miquel ens transmet passió i tranquil·litat alhora.

El congost de Mont-rebei, vist des de la cara sud del Montsec i amb els Pirineus nevats al fons. © Xavi Basora

Passada aquesta primera sotragada emocional, anem resseguint la vall d’Àger en direcció est. En Josep Pla, l’escriptor, tenia tota la raó: aquesta vall és un paradís llunyà, remot, que amaga una pau divina. Pau podria ser perfectament la sensació que produeix viatjar en globus. El Montsec el veiem i no el veiem, perquè la boira el cobreix. Però sí que ens adonem que és una serra única, un autèntic tsunami petrificat com algú ha escrit i que segurament mereixeria més protecció que la que té ara.

De fet, ja fa força anys que des de diversos sectors científics i ecologistes es reclama la declaració del Montsec com a parc natural. El reconeixement internacional ja li ha arribat per vies diverses: d’una banda, és reserva Starlight per la foscor del seu cel, un distintiu que compta amb l’aval de la UNESCO; i, d’una altra, és Geoparc Mundial de la UNESCO pel seu valor geològic d’importància internacional. A casa nostra, en canvi, sembla que encara no ens ho acabem de creure (i també vivim moments convulsos amb recursos escassos).

La vall d’Àger amb unes boirines mandroses que costa que s’aixequin. © Xavi Basora

Creuar el Montsec, que arriba a uns 1.700 metres d’alçada, ens obliga a pujar fins als 3.000 metres. El fred es fa sentir, però el paisatge canviant i el joc d’anar reconeixent els pobles, les valls, les muntanyes fa que el temps passi volant, mai més ben dit. Ja estem al congost de Terradets i el vent ens porta cap a l’altre vessant de la serra. Deixem la comarca de la Noguera per entrar al Pallars Jussà. I aquí el vol ens endinsa per la magnífica Conca Dellà.

La Conca Dellà i els secrets de la cara nord del Montsec
Primer gaudim de la bellesa plàstica del poble de Llimiana, perfectament situat sobre un turó. Les boires ja han marxat i la vall de Barcedana s’obre davant nostre. La cara nord del Montsec de Rúbies mostra la seva densitat boscosa i, buscant buscant, localitzem algun dels seus tresors amagats, com ara el santuari de Sant Salvador del Bosc, on s’hi fa un romiatge per demanar la curació de malalties i a on encara alguns hi pugen descalços pel famós camí dels cent revolts.

La cara Nord del Montsec, amb Llimiana en primer terme i el congost de Terradets a l’extrem dret. © Xavi Basora

Deixem Llimiana i arribem a Aransís, un altre d’aquells pobles que cal visitar. El mosaic paisatgístic, amb grocs, verds i marrons sembla una pintura impressionista. Aquesta primavera té potser més força que altres primaveres, i es nota que raja aigua per tot arreu. Costa de creure que a l’estiu tota aquesta verdor deixarà pas al groc cremat característic d’aquestes contrades. Poc a poc, els pobles de la Conca Dellà es deixen veure: Suterranya, Orcau, Figuerola d’Orcau, Conques, Sant Romà d’Abella i Isona, la capital. Aquí, el decorat de fons també és imponent, amb relleus tan característics com la muntanya de Sant Corneli, la serra de Carreu o el roc de Pessonada.

La verdor passatgera de la Conca Dellà, amb el poble d’Isona al fons. © Xavi Basora

Aterrant en un camp de la Conca Dellà. © Xavi Basora

S’acosta el moment d’aterrar. En Miquel ja busca algun camp sense conrear que sigui apte per a la maniobra. Diuen que és un dels moments més delicats. Els passatgers ens aferrem a uns agafadors de la cistella per amortir millor el cop. Aquesta vegada, però, l’aterratge és suau, sense cap complicació. El poc vent i l’expertesa del pilot ens ho han posat fàcil. Toquem novament terra, dues hores i mitja després d’haver-nos enlairat. L’Imma ja ha arribat i comencem amb les tasques de desmuntatge. El propietari del terreny ens ve a rebre amb un somriure i acompanyat dels seus nets que volen veure l’espectacle del globus.

Amb la implicació de tots anem desinflant i plegant el globus fins que hi cap dins d’una bossa. Sembla increïble que aquest enorme tros de tela ens hagi transportat pels aires durant un trajecte inolvidable. Ara toca tornar a Àger i recuperar forces. Un esmorzar de forquilla i ganivet, acompanyat d’un brindis amb cava, és el millor colofó d’aquesta aventura. En Miquel i la Imma ens lliuren els diplomes que certifiquen el vol i ens expliquen algunes expedicions que ens deixen bocabadats. Ens quedem amb ganes de nous vols, per exemple la travessa dels Pirineus nevats…

Primers de maig. Els Pirineus encara amb un bon tou de neu. © Xavi Basora

El moment de la visita i la satisfacció (eco)turística

dilluns, 26/03/2018 (Xavi Basora)

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 13:00h. Arribem a aquest paratge il·lusionats després de llegir que és un dels llocs més bonics de la Cerdanya. Pel camí ens hem creuat moltes persones i en albirar l’estany ens sorprèn el lloc però sobretot la gran quantitat de gent. Nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Costa trobar un lloc a la riba per dinar amb tranquil·litat. El paratge és preciós, però marxem amb una certa recança. L’estada no ha complert amb les nostres expectatives, malgrat que feia un dia radiant.

Estany de Malniu. Divendres. 17 de juny. 09:15h. Ens hem pogut agafar un dia de festa i arribem a aquest indret il·lusionats perquè diuen que val molt la pena. El camí ha estat tranquil i hem gaudit de la bonica pineda de pi negre a més d’escoltar algun ocell. En arribar ens embadalim amb l’estany. És preciós, certament. Només hi ha dues persones. Donem la volta al llac i gaudim de les diferents perspectives. L’esclat primaveral també es deixa notar. Esmorzem en una petita entrada d’aigua. El silenci de l’entorn ens acompanya.

Estany de Malniu. Diumenge. 17 de gener. 11:45h. Hem aparcat a les pistes d’esquí de fons de Guils-Fontanera. Ens hem calçat les raquetes i després d’una bona caminada passem pel refugi de la Feixa i al cap de 45 minuts arribem a l’estany. No hi ha ningú. La neu cobreix tota la làmina d’aigua. El lloc és idíl·lic. Fa poc que ha nevat i pràcticament no hi ha rastres a la neu. La pau hivernal fa que la quietud sigui màxima. Fa sol. Fem un mos abans de girar cua.

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 07:30h. La nit passada hem dormit al refugi de Malniu i ens hem llevat d’hora per fer el cim del Puigpedrós. Quan arribem a l’estany una petita boirina el cobreix. El moment és màgic. Fa fresca. El lloc està preciós. Parem a esmorzar envoltats de silenci. El terra és moll. Agafem forces i pugem al cim. De baixada, en arribar de nou a l’estany, nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Com ha canviat…

Estany de Malniu, a l’estiu. Una família dina en una petita raconada. © Xavi Basora

A l’hora de visitar un paratge natural, especialment aquells més populars i que surten a totes les guies, escollir bé el moment (o l’època) per visitar-lo esdevé una decisió clau. Una elecció que determinarà, i molt, la satisfacció que tindrem durant la visita i el bon (o mal) record que ens emportarem de l’experiència. Si bé és cert que no sempre tenim aquesta capacitat de decisió (depèn de molts factors com el temps disponible, la capacitat física, els dies d’estada en una destinació, si anem o no amb nens petits, etc.), quan la tinguem, aprofitem-la!

L’hora i l’època
Un paratge natural, al llarg d’un mateix dia, pot generar experiències ecoturístiques i graus de satisfacció als visitants ben diferents. Normalment, les primeres hores del dia i les últimes solen ser les millors, les més satisfactòries. En primer lloc, perquè hi ha menys gent o no hi ha ningú, i això genera una sensació de soledat molt plaent. I en segon lloc, perquè el paisatge, a l’albada o al capvespre, mostra uns colors i unes llums més tènues, menys dures. Una prova d’això és que la major part de les fotografies de natura que veiem publicades en llibres i revistes han estat fetes en aquests moments. També al matí, especialment en zones de muntanya, la humitat de la nit genera unes boirines molt fotogèniques i una frescor agradable.

­

Quan practiquem l’ecoturisme, llevar-se d’hora −o quedar-se en un indret natural fins al tard− genera més oportunitats d’observar la fauna salvatge. Moltes espècies estan especialment actives en aquestes parts del dia. Un cas de llibre seria la brama del cérvol, un fenomen de tardor molt espectacular que només es pot gaudir quan surt el sol o quan es pon. En el cas dels ocells, passa tres quarts del mateix: amb les primeres llums del dia, és quan estan més actius.

A més de l’hora escollida per visitar un espai natural, una altra decisió clau és l’època de l’any. És cert que qualsevol paratge natural té encant en qualsevol moment de l’any. La platja i el mar poden ser ben especials a l’hivern, i la muntanya en ple hivern gaudeix d’una quietud especial. També és cert que alguns paisatges estan més esplendorosos en determinades èpoques, o que fenòmens naturals de gran interès ecoturístic són estacionals. Penso, per exemple, en els boscos caducifolis a la tardor, en alguns salts d’aigua que a la primavera baixen i a l’estiu estan secs, o en la ja citada brama del cérvol, que sol anar de mitjans de setembre a mitjans d’octubre.

Si el que busquem és tranquil·litat i confort, alguns llocs és millor evitar-los en certes èpoques. Un cas seria el Prepirineu o els secans de Ponent, espais naturals espectaculars que a l’estiu són un forn; a no ser, és clar, que us lleveu molt d’hora. O sectors del litoral tan bonics com el cap de Creus, que a l’estiu visitar-los pot esdevenir una agonia, amb cotxes aparcats per tot arreu, embarcacions fondejades a totes les cales, etc.

Estany de Malniu, a l’hivern. Un senderista travessant el llac. © Xavi Basora

La capacitat d’acollida psicològica
Llegeixo en aquest manual dels experts Javier Gómez-Limón i Diego García que en l’àmbit professional del turisme s’utilitza el concepte de capacitat de càrrega o capacitat d’acollida per referir-se al “nivell màxim de visitants que una àrea determinada pot suportar amb el menor impacte ecològic i el major grau de satisfacció possible dels visitants”.

Es tracta, segons sembla, d’un concepte teòric difícil d’aplicar i que per això se sol dividir en tres components més fàcils de calcular: la capacitat d’acollida física (la gent que hi cap en un lloc), la capacitat d’acollida ecològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a aparèixer impactes crítics sobre l’entorn) i la capacitat d’acollida psicològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a experimentar-se episodis de massificació i d’insatisfacció generalitzada dels propis visitants).

Aquest tercer component és el que, des d’un vessant teòric, aborda el que he plantejat fins ara. Sembla ser que hi ha diferents mètodes per calcular aquesta capacitat d’acollida psicològica d’un espai o paratge determinat. Però del manual citat em quedo amb aquesta darrera reflexió: “nombrosos estudis han documentat que la sensació de soledat i comunió amb la natura és l’atribut més important de l’experiència viscuda en un espai natural. Per aquesta raó, la percepció de massificació en un espai natural protegit, per excepcionals valors naturals i culturals que posseeixi, provocarà en el visitant un impacte psicològic advers, un rebuig i una experiència recreativa negativa.”

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1, dins la secció Territori polièdric.

La vall de la Llosa, bellesa i solitud a la Cerdanya

dimecres, 24/01/2018 (Xavi Basora)

Als que estem enamorats de la Cerdanya des de fa anys i panys, i hem vist els notables canvis que ha viscut la comarca d’ençà de l’obertura del túnel del Cadí i del boom urbanístic derivat, ens tranquil·litza observar que alguns paratges cerdans sembla que romanguin quasi aliens al bullici turístic i residencial. Un d’ells és la pintoresca vall de la Llosa, enclavada al bell mig de la solana, amb una personalitat única i uns notables atractius naturals i paisatgístics, a més d’una gran diversitat de rutes a resseguir.

Poca gent sap que la vall de la Llosa és un dels espais amb un grau de protecció més elevat de tota la Cerdanya, a més de tractar-se d’una propietat privada (llevat de la part estrictament de domini públic fluvial). Es tracta d’una reserva natural parcial declarada l’any 1987 per protegir les darreres poblacions de llúdriga que quedaven en aquella època. Aquest espai protegit és allargassat, ja que va des de la desembocadura del riu la Llosa al Segre a l’alçada de Martinet de Cerdanya (960 metres), fins al Pla de Vallcivera, a 2.300 metres. Una reserva amb un desnivell de 1.340 metres, una llargada de gairebé 17 km i una superfície de 84 hectàrees.

Cruïlla de camins, vall transfronterera
Un dels principals trets característics de la vall és la seva situació estratègica, una autèntica cruïlla de camins. Pel fons de la vall hi passa el popular camí dels Bons Homes (GR-107), que es creua amb el famós GR-11 que travessa tots els Pirineus a l’alçada de la cabana dels Esparvers. El GR-11 ve del circ dels Engorgs i segueix per la Vallcivera direcció Andorra i l’estany de l’Illa. El GR-107, passada la cabana dels Esparvers, se’n va cap a la Portella Blanca d’Andorra, el punt més alt de la vall de la Llosa, a més de 2.500 metres i un lloc transfronterer on tan bon punt estàs a França, a Catalunya o a Andorra.

Aquesta situació, com us podeu imaginar, va fer que per la vall de la Llosa hi passessin, antigament, contrabandistes, pastors, bandolers i llauradors que volien accedir a Andorra per la via directa. També travessaven la vall els arriers que transportaven el ferro que s’extreia d’una mina situada a Pimorent (França).

Cruïlla entre el GR-11 i el GR-107. Autor: © Xavi Basora

Una vall glacial amb salts d’aigua encisadors i estanys desconeguts
La vall de la Llosa, com tantes altres dels Pirineus, és d’origen glacial. La glacera que cobria aquest indret durant la darrera glaciació (fa uns 22.000 d’anys) era una glacera de vall, per la qual cosa en retirar-se va modelar una vall en forma de U que va deixar altres empremtes com els cons d’esbaldregalls que trobem arribant al prat de Xuixirà, la vall penjada de La Muga o les morrenes frontals a Esparvers.

La formidable vegetació de ribera que ressegueix tot el riu així com les frondoses pinedes de pi negre als vessants de la vall són uns altres atractius notables. L’aigua, òbviament, també, amb bonics salts com el del Molí del Salt (en el tram que va del Vilar a Cal Jan de la Llosa, vegeu-ne aquesta ressenya). M’atreviria a dir que és la cascada més bonica de la Cerdanya. El seu fàcil accés i la seva bellesa han fet que aquest paratge sí que pateixi els efectes de la freqüentació, especialment a l’estiu.

En les valls laterals de la Llosa s’hi amaguen alguns dels estanys més desconeguts de la Cerdanya, com els de la Muga o el de Calm Colomer. Arribar-hi és tot un repte. I finalment, cal esmentar els cims que tanquen la vall, amb la popular Tossa Plana de Lles (2.916 m) a ponent, i la menys coneguda Tosseta de l’Esquella (2.869 m) a llevant. Però si hi ha un cim característic de la vall, aquest és la Muga (2.860 m), que es mostra esvelta i imponent des de la Vallcivera.

El Molí del Salt, un paratge refrescant i molt freqüentat a l’estiu. Autor: © Xavi Basora

Una infinitat de rutes, algunes de poc freqüentades
D’entrada pot semblar que la vall només té una única ruta possible, la que recorre l’eix central. Certament, és l’excursió clàssica, molt recomanable, que s’inicia a Cal Jan de la Llosa (1.610 m) i acaba a la Cabana dels Esparvers (2.068 m). En aquesta ressenya hi trobareu tots els detalls, però ja us avanço que és una ruta mitjanament llarga (13,3 km d’anada i tornada), amb un desnivell de 536 m i una durada total d’unes 4 hores. És una excursió ideal per fer a l’estiu, amb cap dificultat tècnica, i també a l’hivern amb raquetes de neu. Passa per paratges de gran bellesa, com el prat de Xuixirà, a més de regalar-nos fantàstiques vistes del Cadí.

Més enllà d’aquesta ruta clàssica, si gaudiu de bona forma física, la vall us ofereix altres rutes molt menys freqüentades que permeten arribar a paratges solitaris en els que ningú diria que ens trobem en una de les comarques més turístiques del país. Anirem per ordre, seguint les desviacions de la vall.

Les dues primeres alternatives permeten arribar a estanys solitaris situats a una alçada notable. El primer seria l’estany de Calm Colomer, una dura ascensió resseguint el riu del mateix nom. El premi, però, és meravellós. La segona possibilitat seria ascendir als estanys de la Muga, ben visibles des de la Tossa Plana de Lles, i situats als peus del cim de la Muga en una raconada on el silenci es talla amb un ganivet.

Granota roja o pirinenca, observada a prop de la Portella Blanca d’Andorra. Autor: © Xavi Basora

Des de la cabana dels Esparvers, tenim fins a tres possibilitats interessants. La primera, a ponent, seria visitar els bonics estanys de Montmalús, situats ja en territori andorrà i accessibles de manera habitual des de Grau Roig. La segona, també a ponent, seria recórrer tota la Vallcivera, francament preciosa, fins al port del mateix nom (2.517 m) i des d’allí arribar-nos a l’estany de l’Illa, amb un modern refugi. I la tercera i última, a llevant, seria seguir el camí dels Bons Homes (GR-107) fins a la Portella Blanca d’Andorra (2.521 m), on se’ns obren unes boniques vistes de la vall de Campcardós amb les imponents siluetes dels cims del Peiraforca i el Roc Colom.

La vall de la Llosa us encisarà. Si us centreu en els indrets més visitats i accessibles (la pròpia vall o el Molí del Salt), quedareu plenament satisfets. Però si us aventureu pels paratges menys freqüentats, a més de cansar-vos, quedareu captivats per la bellesa que encara atresora aquest racó de la Cerdanya.

Nota final: aquest article es va publicar originalment al butlletí SENdÈRIA (núm. 42).

Un moment dolç per a l’ecoturisme: 10 idees sorgides del Fòrum ENS

diumenge, 22/10/2017 (Xavi Basora)

Malgrat les turbulències polítiques d’aquestes setmanes, sembla que l’ecoturisme comenci a viure un moment dolç a casa nostra. Ho demostra l’èxit d’assistència i el gran nivell de reflexions i iniciatives del Fòrum ENS 2017, el primer congrés que se celebra a Catalunya centrat en l’ecoturisme i que va tenir lloc a la vall d’en Bas (la Garrotxa) els passats 18 i 19 d’octubre. Una fita inimaginable fa pocs anys i que va comptar amb 180 assistents (més altres en llista d’espera) procedents de 32 comarques del país, i amb més de 35 ponents.

Des d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme volem felicitar i agrair l’esforç a totes les persones, institucions i entitats que van participar en l’organització, que no reproduiré ara perquè seria una llista massa llarga. I també volem animar la Generalitat de Catalunya a seguir celebrant un fòrum d’aquest tipus, com a mínim, cada dos anys.

Com he dit, en aquest Fòrum es van escoltar aportacions i es van presentar iniciatives i productes que marquen un present i un futur esperançadors per a aquesta modalitat turística. No obstant, cal ser conscients que l’ecoturisme encara és incipient i que ha d’afrontar tot un seguit de reptes per acabar de consolidar-se. Tot seguit reprodueixo breument una selecció de 10 idees que van sorgir al Fòrum ENS i que amplio amb reflexions de collita pròpia. Algunes mostren realitats, altres són reptes a abordar.

El 1r Fòrum d’ecoturisme que se celebra a Catalunya va tenir lloc a la Vall d’en Bas els passats 18 i 19 d’octubre. Autor: © Xavi Basora

1. Catalunya, una destinació de natura. Deia en Joan Morales, director de la revista Descobrir, que si fins ara Catalunya no es venia a l’exterior com una destinació de natura era perquè des de dins no ens ho crèiem. Una percepció que, per sort, comença a canviar. Diversos responsables i tècnics de turisme ja són conscients del nostre potencial en aquest àmbit, de l’enorme diversitat natural que tenim en una superfície (turísticament) molt petita. Tal com deia en Ferran Miralles, director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la Generalitat, a Catalunya un turista pot visitar en pocs dies espais naturals molt diferents o observar 200 espècies en 24 hores. Aquest és el nostre punt fort, més que un espai natural o un altre, o que una o altra espècie.

Dues mostres recents d’aquest convenciment intern. La primera: l’anunci que el nou Pla Estratègic i de Màrqueting Turístic que està elaborant la Generalitat inclourà l’ecoturisme i el turisme de natura com un dels 10 productes clau que ofereix el nostre país. I la segona: la nova marca Ecoturisme a Catalunya, que impulsa l’Agència Catalana de Turisme i que es va presentar per primer cop durant el congrés.

2. Un matrimoni jove amb molt de futur. Tradicionalment, el món del turisme i el de la conservació de la natura seguien camins paral·lels i fins i tot es miraven de reüll i amb recel. No sabien que estaven destinats a entendre’s, perquè en part l’un depèn de l’altre i viceversa. En els darrers anys els dos sectors s’han anat apropant i ara ja caminen plegats. Al congrés es parlava de “matrimoni” o “maridatge”. Més enllà de la metàfora, el Pla NaturCAT 2020 primer i la Taula d’Ecoturisme de Catalunya després demostren com agents públics i privats dels àmbits del turisme i de la natura dissenyen estratègies junts, plantegen projectes conjunts i treballen en xarxa. Una relació, encara jove, que esperem que s’enforteixi i vagi a més en el futur.

3. Perdre la por a regular la freqüentació. La massificació d’alguns paratges, sobretot en determinades èpoques de l’any (gorgs a l’estiu, boscos caducifolis a la tardor, etc.) o en espais naturals emblemàtics, molt promocionats i amb un únic accés (congost de Mont-rebei, punta del Cap de Creus, etc.), és un dels principals problemes que actualment han d’afrontar els gestors dels espais protegits i que posa en risc hàbitats i espècies protegides, com per exemple els rapinyaires més fràgils.

Ferran Miralles animava els gestors públics de les diverses administracions amb competències al territori a perdre la por a introduir mesures de regulació de l’accés a la natura, i a fer-ho en el marc d’una estratègia ben definida. Per la tarda, en una taula rodona que vaig tenir el plaer de moderar, els assistents deien que més que fer pagar per aparcar o entrar a espais naturals, la clau era limitar el nombre de visitants. Totes elles són mesures que no només beneficien directament la natura, sinó que poden aportar recursos econòmics, crear llocs de treball (vigilants i informadors) i que fan que la gent valori més els espais naturals, atès que allò que té un preu o està limitat se li dona més valor.

4. Més recursos per als parcs, el gran repte pendent. Els espais naturals protegits, i en especial els parcs naturals, són les destinacions més habituals de l’ecoturisme. Si bé aquest 2017 els òrgans gestors d’aquests espais estan començant a recuperar-se d’uns anys de crisi duríssims, segueixen amb uns pressupostos i uns equips humans molt minsos si ens fixem en les necessitats que gestionen i en l’elevat retorn que genera la seva tasca (demostrat numèricament amb estudis recents).

El paper d’aquests òrgans gestors en l’ecoturisme és clau des de molts punts de vista: control i gestió de l’ús públic, creació i manteniment d’itineraris interpretatius, disseny i execució de programes d’educació ambiental, gestió de centres interpretatius, informació ecoturística sobre el terreny, etc. Per tant, mentre els parcs naturals segueixin infradotats, l’ecoturisme a Catalunya mai no acabarà d’agafar velocitat de creuer.

Algunes iniciatives ja aprovades (com el Fons de Patrimoni Natural vinculat a la recentment aprovada Llei de Canvi Climàtic), d’altres en tramitació (com la nova Agència del Patrimoni Natural) i d’altres en fase de debat (com l’augment de la taxa turística) podrien ajudar a resoldre aquest dèficit històric.

5. Els guies: valorats a fora, ignorats a dins. Deia l’expert en turisme responsable i ecoturisme, José María de Juan, que no es pot entendre un producte d’ecoturisme si no incorpora altes dosis d’interpretació. Fins al punt que aquesta interpretació, que solen assumir els guies de natura, és el principal valor afegit d’aquests productes i allò que converteixen l’activitat en una autèntica experiència inoblidable.

Ara bé, per tal que això passi s’han de donar, com a mínim, dues condicions. La primera, que la qualitat del servei de guiatge sigui el més alta possible, com sempre reclama Evarist March, de Naturalwalks. I això requereix una formació especialitzada i intensa en tècniques d’interpretació que al nostre país encara és incipient però amb alguna lloable excepció. I la segona, que la professió de guia i el servei que ofereixen gaudeixi de prestigi social i els turistes siguin conscients del valor que aporten i, en conseqüència, estiguin disposats a pagar per ell. Això que és normal a països anglosaxons, a casa nostra és ben diferent, i poca gent encara contracta guies de natura, sovint per desconeixement. Per això, des del fòrum es va demanar més promoció pública de la figura dels guies per augmentar-ne el coneixement i el reconeixement social.

El paper dels guies és clau en la configuració de productes ecoturístics i la creació d’experiències inoblidables. Autor: © Xavi Basora

6. La professionalització del sector, un altre repte clau. Molt relacionada amb la idea anterior, seguir professionalitzant el sector de l’ecoturisme era (i és) una necessitat apuntada per diversos ponents. Si els guies i altres serveis associats a l’ecoturisme no es guanyen la vida, aquest sector, com qualsevol altre, no tindrà futur. Paulo Castro, vicepresident d’EUROPARC, deia que aquesta responsabilitat (la d’ajudar a professionalitzar el sector) correspon al món del turisme (que són els que s’hi dediquen) i no pas al dels gestors d’espais naturals protegits.

7. Més visitants, o més ecoturistes? Hi havia un cert consens general en què més que treballar per augmentar la quantitat de visitants als espais naturals, el que calia era enriquir i millorar la seva experiència, introduir-hi més elements d’emoció vers la natura per aconseguir generar vincles amb l’entorn. Certament, això ha de ser així, si bé també és cert que hi ha espais naturals que encara podrien admetre més visitants, sobretot si aquests es reparteixen al llarg de tot l’any. José Maria de Juan reclamava que cada espai protegit disposés d’un pla o estratègia d’ús turístic, un instrument que no sempre es correspon amb els plans d’ús públic que ja tenen alguns (pocs) espais.

8. L’ecoturisme, un turisme saludable. Va ser una idea introduïda per Núria Martí, de l’agència de viatges Pirineu Emoció. El contacte íntim amb la natura que proporciona l’ecoturisme és una font de salut i un argument de venda molt potent. Fins i tot, és l’essència d’alguns productes ecoturístics innovadors, com ara els banys de bosc, dels quals vaig parlar-ne en aquest article.

9. Ecoturitzar el turisme actiu. Més enllà de les activitats ecoturístiques més genuïnes (aquelles relacionades amb l’observació de la natura), al medi natural s’hi practiquen altres activitats com ara les relacionades amb el turisme actiu. Sovint, aquestes activitats, que atrauen molta més gent que les ecoturístiques, consideren la natura com un escenari, però no com a objecte de coneixement.

Al congrés es va presentar un producte turístic consistent en un descens de barranc (el de l’Infern, al Pallars Jussà) en el que els usuaris van acompanyats de l’habitual tècnic en barranquisme però també d’un geòleg que interpreta els secrets de la gorja. Tota una iniciativa innovadora que obre un nínxol de mercat: el de les activitats de turisme actiu que habitualment són guiades (com ara barranquisme, ràfting, etc.) i que incorporen també la interpretació del patrimoni. Un valor afegit que, segons van dir els seus impulsors, és molt ben valorat pels turistes actius.

10. El relat experiencial de la natura: més transversal i allunyat de tòpics. La natura ha d’impregnar relats turístics que a priori poden semblar-ne allunyats, deia Jaume Marín, del Patronat de Turisme Costa Brava – Pirineus de Girona. Quan parlem de cultura, gastronomia, etc. hem d’introduir la natura, fer-ho sense por. Paulo Castro suggeria que els allotjaments són els millors aliats per oferir informació sobre la natura i l’oferta ecoturística, ja que és allí on els turistes estan més relaxats i receptius a rebre propostes. Des d’un altre punt de vista, Ferran Miralles proposava que el relat experiencial d’allò que es pot viure a la natura fugís dels tòpics, tant dels procedents dels urbanites com de les persones que viuen del medi rural.

Com he dit a l’inici, aquestes 10 idees són una selecció personal de tot allò que va sorgir del Fòrum ENS. Ara bé, de reptes a afrontar n’hi ha uns quants més que els que aquí apunto. Si us interessa, properament és previst que al web del congrés s’hi publiquin les conclusions i totes les presentacions dels ponents. També podeu rellegir les piulades vinculades (#ENSFòrum17) o subscriure-us al BEC, el Butlletí d’Ecoturisme de Catalunya, del qual ja se n’han publicat dos números.

Blogs, xarxes i massificació de paratges naturals

dissabte, 11/03/2017 (Xavi Basora)

Aquest article s’endinsa en un terreny espinós, en un debat delicat. Com a punt de partida, citaré tres aportacions que he recopilat en els últims mesos:

Vivim un repunt de presència humana a llocs delicats [de Menorca], bàsicament derivada d’un concepte mal entès del turisme alternatiu. […]. És una irresponsabilitat publicar guies animant i mostrant com arribar al darrer racó tranquil de costa, a les coves més recòndites o al barranc més inaccessible. Ens visita més d’un milió de persones cada any. És poc prudent conduir-hi gent constantment. Perquè en aquests llocs és on es refugia una biodiversitat que necessita poca presència humana. Aquests indrets són els santuaris que, en moltes ocasions, permeten que a la resta de l’Illa s’hi puguin veure amb facilitat elements naturals que li donen molt de valor.
Miquel Camps, Article “Fins al darrer racó”. A Descobreix Menorca, 9/11/2016

“[Wikiloc és un espai web] potent i pràctic, però caldria un filtratge per part d’organismes oficials, ja que alguns usuaris pengen itineraris per llocs sensibles per a la fauna i, fent-ho, no fan pas cap favor a la conservació de la biodiversitat, ben al contrari.
Marc Garriga, comentari en un apunt sobre Wikiloc al Facebook SENdÈRIA, 10/2/2017.

La divulgació que es fa de diversos paratges naturals resulta, amb el temps, molt negativa per a l’entorn. La natura se’n ressent i els paratges deixen de ser meravellosos.
Anna, comentari en un apunt d’aquest blog sobre el bosc d’Aubàs. 3/11/2016.

D’aquestes tres reflexions se’n deriva una hipòtesi inquietant: la divulgació de paratges naturals poc concorreguts pot contribuir a degradar-los. Un fenomen que semblaria més intens —i fins i tot perillós— si aquesta divulgació es fa a través de pàgines web, blogs i xarxes socials, canals que tindrien un gran poder per atraure a la natura milers i milers de persones. És certa aquesta hipòtesi? La compartiu? Passa a tot arreu igual? És un fenomen recent, o ve de lluny? Com posar-hi remei, en cas que sigui necessari? Són preguntes de resposta difícil i depenen —penso jo— de la idiosincràsia de cada paratge natural en qüestió. Per tenir més context i elements d’anàlisi sobre aquesta relació causa-efecte tan inquietant, vull aportar sis elements de reflexió que podeu o no estar-hi d’acord. És per això que us animo a deixar comentaris al final d’aquest article, conèixer els vostres punts de vista i seguir generant debat.

El Saut deth Pish, un dels paratges més divulgats i freqüentats de la Val d’Aran. I també dels més bonics. © Xavi Basora

1. La simple publicació d’un paratge natural no és sinònim automàtic de perill
Un exemple és aquest blog. No conec cap racó natural dels que he divulgat —i que sigui poc freqüentat— que pateixi hores d’ara problemes de massificació. El simple fet que un paratge natural poc conegut aparegui en un blog o web no comporta, necessàriament, que estigui condemnat a rebre milers de visites i, encara menys, a patir una certa degradació.

Cada mes es publiquen a la xarxa centenars i qui sap si milers d’articles (i fotografies) divulgant espais naturals. Com passa en altres àmbits, a Internet hi ha una allau de continguts amb rutes i ressenyes per racons naturals. Una abundància que, segons expliquen els experts en màrqueting turístic, provoca el fenomen següent: tot i haver publicat una proposta o producte turístic en un web o blog —en el nostre cas un itinerari per un paratge natural poc conegut—, la majoria de públic mai no l’arribarà a conèixer; dels pocs que el coneguin, a pocs els interessarà; i als que els interessi, només una petita part el recordaran i acabaran decidint-se a recórrer l’itinerari proposat.

Hi ha alguns factors clau que influeixen en aquest sentit. Un seria l’audiència del web o mitjà on es publica la ruta, i un altre el número de seguidors del blog o del perfil social que difon els articles. No és el mateix difondre el congost de Mont-rebei a la televisió amb imatges espectaculars gravades amb drons que fer-ho a través d’un humil blog com aquest.

2. Paratges poc freqüentats s’han divulgat tota la vida, ara és diferent?
Podria semblar que blogs, portals web de rutes, aplis i tot allò on line són més responsables i proclius a descobrir racons naturals al públic. Res més lluny que la realitat. Fa dècades que nombrosos productes en paper (revistes, guies, mapes, fulletons promocionals, etc.) han fet i encara fan el mateix però, en aquest cas, sembla que ningú no posi el crit al cel. Un cop divulgat, podríem dir que “el mal ja està fet”, independentment del canal amb el que es faci.

El que sí que és cert, i això és evident, és que el potencial viral i multiplicador dels continguts en línia és molt superior gràcies a les xarxes socials. Si, per les raons que siguin, una ruta per un paratge natural publicada en un mitjà digital té èxit, és capaç d’arribar a molta més gent que si s’hagués publicat en un mitjà en paper. Però, com he dit al punt anterior, el simple fet que es publiqui en línia no pressuposa que arribi a moltíssima gent i que aquesta gent visiti en massa l’indret proposat.

Un estany poc freqüentat de la Val d’Aran, sobretot si es compara amb d’altres zones lacustres properes. © Xavi Basora

3. Abans de publicar res, caldria comprovar la normativa específica
Hi ha indrets naturals que són sensibles per raons diverses. Perquè hi crien espècies amenaçades, perquè hi ha hàbitats molt sensibles al trepig (per exemple, les molleres d’alta muntanya o espais d’interès geològic fàcilment erosionables), o perquè hi viuen espècies que no toleren bé la presència humana o fins i tot els pot afectar negativament. Entre molts altres motius.

Sol passar que aquestes àrees tan fràgils gaudeixen d’algun tipus de protecció per normativa específica o, directament, estan situades dins d’espais naturals protegits. En aquests casos, cal reivindicar una divulgació responsable, és a dir, que no es donin a conèixer itineraris que passen per aquests paratges tan sensibles o que, si se’n parla, es faci de manera genèrica i sense donar detalls exactes de com arribar-hi. I aquesta màxima també és aplicable a la promoció turística per part d’organismes públics i privats, que igualment hauria de ser responsable.

També en aquests casos, es podria aplicar el que reclama en Marc Garriga en la reflexió inicial d’aquest article: que les administracions filtrin (i entenc que treguin de circulació) aquelles rutes publicades que clarament passen per àrees sensibles i protegides. Una tasca a priori titànica que, en tot cas, s’hauria de centrar en aquells mitjans o portals web amb més visites, com és el cas de Wikiloc.

4. Factors d’autoprotecció enfront de la divulgació
A part de la divulgació que se’n faci, diverses característiques dels propis paratges naturals també poden augmentar o disminuir el risc que acabin massificats i deteriorats.

Una característica clau és el context turístic i geogràfic: no és el mateix divulgar llocs sensibles que es troben al litoral que difondre paratges de l’alta muntanya. El potencial de visitants al litoral, sobretot en països com el nostre amb llarga tradició de turisme de sol i platja, és molt superior. D’aquí l’advertència que fa en Miquel Camps a la reflexió que encapçala aquest article, referida a una illa turística i petita com és Menorca, on qualsevol racó és a l’abast de milers de persones.

En un sentit semblant, divulgar racons sensibles en comarques turístiques —com ara la Cerdanya, la Vall d’Aran o la Garrotxa— pot tenir més efectes que fer-ho en comarques amb menys afluència turística com ara el Pallars Jussà, l’Alt Urgell o la Terra Alta. Tot i que hi ha excepcions, com ara el congost de Mont-rebei, situat en una comarca poc turística, però que ha viscut un gran increment de visitants en poc temps. Les raons, en aquest cas, s’apunten en la reflexió següent.

I el mateix efecte es donaria si difonem racons amagats d’espais naturals propers a les grans ciutats. Divulgar llocs poc freqüentats de Collserola, Sant Llorenç del Munt o el Montseny, espais propers a la gran metròpoli de Barcelona, pot ser més arriscat atès que el públic potencial és molt superior. Un altre debat seria si queden indrets poc freqüentats en aquest tipus d’espais metropolitans.

L’accessibilitat és un altre factor de risc o d’autoprotecció, segons es miri. Paratges remots o de difícil accés s’autoprotegeixen. Si per arribar a un paratge natural cal caminar hores i superar un fort desnivell, el potencial de visitants disminueix. En canvi, si l’indret està situat a prop d’on es deixa el cotxe i el desnivell per accedir-hi és poc o fins i tot planer, llavors atraurà a molta més gent. Els llocs més visitats, massificats i degradats són els més accessibles.

El congost de Mont-rebei, un paratge que en pocs anys ha patit un gran augment de visitants. © Xavi Basora

5. L’espectacularitat visual, un factor clau
L’atractiu visual del paratge en qüestió és un altre factor de risc evident. A més espectacular i bonic, més capacitat d’atracció. Divulgar espais naturals molt espectaculars, en una època en què la imatge té un gran poder, pot contribuir a atraure nous visitants.

Un cas recent, que he citat més amunt, és el congost de Mont-rebei, que ha passat de ser un lloc poc conegut i visitat a ser un indret que rep 100.000 visitants cada any i que ha estat objecte de diversos reportatges i notícies recentment (al programa Temps d’Aventura o al diari Segre, per exemple). El seu atractiu visual, la seva facilitat d’accés i, també, l’increment de la divulgació, són factors que de ben segur han contribuït a la seva massificació en dies puntuals. Un altre exemple seria la fageda d’en Jordà, d’una bellesa sublim i a la que s’hi arriba també sense cap dificultat.

D’altra banda, a l’estiu fa calor i ve de gust refrescar-se. És per això que els espais naturals amb aigua, on és possible banyar-se —seria el cas de llacs, de cales o de gorgs i basses fluvials—, solen ser llocs que també atrauen un gran nombre de persones. I, novament, els espais aquàtics més massificats són els més accessibles.

6. Dos fenòmens socials en el rerefons: els no turistes i la necessitat de natura
¿Els blogs i les xarxes són l’origen del problema, o són la conseqüència de fenòmens socials més amplis? Des del meu punt de vista, en són la conseqüència. Segurament hi ha diversos fenòmens incitadors de l’augment de visitants a paratges naturals poc coneguts, però dos dels més clars són el dels no turistes i el de la necessitat creixent de contacte amb la natura.

El primer fenomen l’explica molt bé l’expert en turisme José Antonio Donaire, per exemple en aquest apunt del seu blog (a la reflexió titulada “Contra el mainstream”). Els no turistes són turistes que no es consideren a sí mateixos com a turistes. Que tenen per principi bàsic evitar sempre els llocs amb turistes. Que busquen indrets atípics, poc coneguts, poc visitats. Volen sentir-se descobridors de racons poc o gens trepitjats per turistes.

El segon fenomen explica la raó de ser d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme. Les persones tendeixen, cada cop més, a viure a les ciutats. I la vida moderna cada vegada va més i més de pressa. Dues raons que impulsen la gent a buscar —o, millor dit, a recuperar— el contacte amb la natura. De fet, aquesta necessitat s’explica pel vincle innat que tenim amb la natura i que es coneix com a biofilia. Diuen que en el nostre interior posseïm la petjada de la natura i que per aquesta raó quan hi connectem sentim un profund benestar. Per a moltes persones, aquest benestar depèn clarament que el paratge natural sigui tranquil, silenciós; és a dir, que hi hagi poca gent.

Si cal, regulem sense por i explicant-ho bé
Exposades aquestes sis reflexions, només resta dir que si, malgrat tot, un paratge natural es massifica i comença a degradar-se, llavors cal prendre mesures urgents i ben pensades. Cal regular i fer-ho amb mà ferma i sense por. Al congost de Mont-rebei, per exemple, ja s’han aplicat mesures i més que se n’aplicaran.

Però quines mesures a aplicar són les més adequades? El pagament per accedir és una solució? Només es tracta de regular, o també d’informar? Aquest és un debat que donaria per a un altre article i que en part també depèn de la idiosincràsia de cada lloc. L’únic que vull dir al respecte és que siguin quines siguin les mesures a aplicar, cal explicar-les i justificar-les molt bé.

Endinsar-se al bosc: molt més que caminar

dijous, 13/10/2016 (Xavi Basora)

Passejar per l’interior d’un bosc és una de les experiències que més ens connecten amb la natura, sobretot si ho fem en silenci. Ara bé, si a aquesta experiència hi afegim dos ingredients més, llavors esdevé sublim. Aquest estiu vam tenir la sort de viure aquesta mena de conjunció astral en un bosc d’avets de la Val d’Aran, molt a prop del coll del Pòrt del Portilhon.

Pendent. © Xavi Basora

Els avets centenaris fan d’aquests boscos autèntiques catedrals forestals. © Xavi Basora

Banys de bosc
El primer dels ingredients té a veure amb l’edat dels arbres. Si resulta que ens trobem en un bosc madur, voldrà dir que hi observarem arbres de totes les edats, alguns ja morts en diferents estadis de descomposició, i altres de grans dimensions perquè fa anys, potser segles, que no es tallen. Les avetoses centenàries com la que ens ocupa solen ser espectaculars, majestuoses. Autèntiques catedrals forestals amb arbres imponents que ens fan sentir petits. Segurament la Mata de València (Pallars Sobirà) és la més coneguda al nostre país, però n’hi ha d’altres igual o més fascinants.

A més de la seva bellesa visual, els boscos vells i madurs tenen propietats curatives, com ara la disminució de l’estrès o la millora del sistema immunitari. No m’hi estendré perquè en els darrers temps se n’ha parlat força als mitjans de comunicació, en gran part gràcies al projecte Selvans de l’entitat Acciónatura que pretén crear una xarxa d’itineraris forestals terapèutics (us recomano llegir aquesta entrevista per conèixer l’estat actual d’aquesta xarxa).

Només us diré que al Japó la sanitat pública recepta banys de bosc per prevenir algunes malalties o bé per tractar-les. Un bany de bosc, un concepte traduït directament del terme japonès ‘shinrin-yoku’, fa referència a caminades en silenci per boscos madurs que solen anar acompanyades d’exercicis de respiració i relaxació. Algunes empreses d’ecoturisme ja ofereixen aquest tipus de passejades com a producte turístic, per exemple al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o a Sant Joan de l’Erm.

Pendent. © Xavi Basora

Caminant per l’interior del bosc d’Aubàs amb la boira com a protagonista. © Xavi Basora

Quan la boira impregna el bosc…
El segon ingredient que fa encara més especials les passejades per l’interior dels boscos és un fenomen meteorològic que impregna el paisatge d’una màgia especial. Es tracta de la boira, aquesta catifa de núvols baixos que quan entra dins d’un bosc el converteixen en un conte de fades, en un indret on la ment entra en un estat d’astorament difícil d’explicar. El silenci i la calma es fan més presents. A la vegada, però, tens la sensació que els animals del bosc t’estan observant sense que tu els vegis. Els arbres, els troncs i les fulles agafen un aire evocador. L’ambient forestal mostra tot el seu esplendor.

No voldria ara tampoc desencoratjar-vos si aneu a aquest bosc (o a qualsevol altre) i no el veieu amb boira. És igualment meravellós. I tampoc voldria que us limitéssiu a caminar per boscos centenaris. El professor Josep Gordi ho sintetitza molt bé al seu llibre Tornar a la natura: “No hem de cercar el silenci només sota els arbres centenaris: també el podem trobar en una senzilla pineda o un alzinar a prop de casa. En la relació amb el bosc, és més important la quotidianitat que no pas l’espectacularitat”.

© Xavi Basora

Boscos madurs, amb arbres de totes les mides i totes les edats. © Xavi Basora

El bosc d’Aubàs, un entre molts
El bosc d’avets del que estem parlant i que il·lustra aquest article es coneix localment com el bosc d’Aubàs. Si venim de Vielha, hem d’anar cap al poble de Bossòst i just abans d’arribar-hi agafar la carretera N-141. Iniciem llavors un dels ports de muntanya més mítics de les rutes ciclistes, el pòrt del Portilhon. Poc abans d’arribar al coll, surt a mà esquerra una pista forestal que s’endinsa pel bosc d’Aubàs i arriba a un altre coll, el de Baretja, amb unes vistes impressionants. Per caminar per l’interior del bosc hi ha diverses possibilitats, si bé destaca el sender PR-115, que uneix ­el pòrt del Portilhon amb el coll de Baretja i que presenta un fort pendent en alguns trams.

I si la Val d’Aran us queda lluny, no patiu. El nostre país està farcit de boscos d’una bellesa extrema. Precisament aquest any s’ha publicat una guia escrita per César Barba titulada Catalunya. Rutes pels boscos més bells (Sua Edizioak). L’autor us proposa 45 itineraris forestals de tot tipus: avetoses, rouredes, fagedes, alzinars, vernedes, bedollars, suredes, castanyedes, pinedes, teixedes… Per boscos, doncs, no serà.

© Xavi Basora

Avets tan alts que costa veure’ls la capçada. © Xavi Basora

Pendent © Xavi Basora

Bosc d’avets centenaris + boira = experiència sublim. © Xavi Basora

Laurenti, un estany encisador a l’Arieja

dimecres, 14/09/2016 (Xavi Basora)

Els que estimem la muntanya sentim una devoció especial pels estanys. Són paisatges que ens reconforten després d’una caminada. Que ens asserenen en plena travessa o ascensió a un cim. Que ens aturem a contemplar atrapats per un poder encantador difícil d’explicar. Afortunadament, als Pirineus hi trobem milers d’estanys de tota mena. Però n’hi solen haver alguns, no gaires, que tenim gravats a la memòria. Per a mi, l’estany Laurenti és un d’aquests, juntament amb algun altre. Hi vaig anar per primer i únic cop fa 20 anys i aquest estiu he tingut l’oportunitat de tornar-hi. Recordava el paratge com un autèntic paradís. I, dues dècades després, segueix sent-ho.

Laurenti_1

L’estany amb l’imponent Roc Blanc que el vigila.

Un paratge on tots els elements encaixen a la perfecció
L’estany Laurenti és un indret idíl·lic on tot està perfectament col·locat, com si algú hagués pensat en tots els detalls.

Al fons, les siluetes imponents dels cims del Roc Blanc i el pic de Baixollada. Els pins de l’entorn disposats en rengleres, dibuixats amb tiralínies. Els relleus calcaris, d’un blanc encisador, que solquen el riu Laurenti mostrant una força pètria descomunal. La làmina d’aigua d’un blau intens o, segons d’on es miri, d’una transparència absoluta. El bestiar que pastura tranquil al costat dels pescadors matiners a la cerca de truites. Les petites platges de sorra que solquen les vores i conviden a mullar els peus. Els troncs morts sota l’aigua que creen autèntiques postals fotogràfiques.

Laurenti_3

Una vaca amb dos pescadors al fons.

Laurenti6

Aigua transparent, tronc disposat a la perfecció.

Com arribar-hi?
Aquest estany es troba a 1.936 metres d’alçada i s’hi arriba per un camí que neix al costat del refugi Laurenti (1.636 metres). A ritme normal, es tracta d’un recorregut agradable d’una horeta de durada, això sí, amb pujada constant. Al refugi s’hi accedeix en cotxe per una pista forestal que neix just passat el poble de Quérigut, situat a l’extrem més oriental dels Pirineus de l’Arieja i considerat la capital de la regió històrica occitana del Donasà.

Si veniu de la Cerdanya i el Capcir, no cal arribar a Quérigut. Passat el poble de Puyvalador (la darrera estació d’esquí després de les Angles i Formiguères), heu d’agafar la carretera D-16 en direcció Quérigut i seguir-la durant uns tres quilòmetres fins que trobareu una pista a l’esquerra, en bon estat, que s’endinsa pels fabulosos boscos d’aquesta regió i que arriba, després d’una bona estona, al refugi Laurenti.

Laurenti_2

De camí al Roc Blanc l’estany mostra tot el seu encant.

Dos suggeriments per enriquir l’experiència
Si ja esteu convençuts de visitar, algun dia, aquest preciós estany, us proposo un parell de recomanacions que faran de l’experiència quelcom sublim.

La primera, arribeu a l’estany ben d’hora. Gaudireu d’una quietud absoluta i d’unes llums encisadores. Potser la boira encara hi serà present i, amb els primers raigs de sol, s’aixecarà regalant-vos moments màgics.

I la segona: si us sentiu en bona forma, plantegeu-vos assolir el Roc Blanc (2.542 m), un cim d’alçada modesta però amb unes vistes impressionants dels Pirineus, amb muntanyes emblemàtiques ben a prop com el Puig Peric o la Dent d’Orlu. I el que és el millor, amb una ascensió espectacular, molt entretinguda i poc tècnica, i que ens regala unes panoràmiques bucòliques i aèries de l’estany Laurenti.

Laurenti_5

A més de 2.500 metres d’alçada, amb l’estany als nostres peus.

Laurenti_4b

La fondària fa variar el color de l’aigua.

Què sentim quan connectem amb la natura?

dimecres, 11/05/2016 (Xavi Basora)

Plenitud. Immensitat. Silenci. Por. Magnetisme. Comunió. Serenor. Encanteri. Buit. Misteri. Bellesa. Pau. Màgia. Intimitat. Quietud. Fredor. Recolliment. Harmonia. Fortuna. Humilitat. Solitud. Calma. Retrobament.

Aquest ampli espectre de substantius amb molta substància són algunes sensacions, sentiments o emocions que podem viure quan connectem, plenament, amb la natura. D’això en parla un llibre recent, Tornar a la natura, escrit pel professor de geografia Josep Gordi i editat per Papers amb Accent.

És un llibre profund però amè que, a través dels correus electrònics que es van enviant dos amics, reflexiona sobre la relació que tenim els éssers humans amb la natura. Els paisatges naturals es poden veure, o es poden viure, que no és el mateix. En aquest darrer sentit, l’autor ens anima a viure la natura amb plenitud, és a dir, a sentir-nos en comunió amb l’entorn natural amb intensos moments de joia, i a saber-ne apreciar tant els valors tangibles com, sobretot, els intangibles.

Vent a la cara.

Sentint el vent a la cara al pla de Busa (Solsonès). © Xavi Basora

Arribats aquí, us podeu preguntar: de quina manera assolim aquesta connexió més profunda i plena amb la natura? El professor Gordi, a través dels personatges d’aquest epistolari electrònic, ens proposa vivències ben diverses. Només en citaré tres, i us animo a llegir el llibre per descobrir-ne moltes altres. Primera: sortir de casa amb l’objectiu clar de no arribar enlloc i la ferma voluntat de deixar-vos endur per l’espectacle natural. Segona: caminar de nit amb un frontal o sense ell tot aprofitant les nits de lluna plena. I tercera: cercar un lloc enlairat, com un cim o una cinglera, i sentir el sol i el vent sobre la cara.

La setmana de la natura
Precisament, el pròxim 27 de maig comença la Setmana de la Natura, una proposta ben interessant que comptarà amb més de 200 activitats a Catalunya i que s’allargarà fins al 5 de juny. L’acte inaugural, que tindrà lloc en ple cor de la Zona Volcànica de la Garrotxa, consistirà en la presentació de Tornar a la natura a càrrec del seu autor i en una visita guiada a la fageda d’en Jordà durant la qual Josep Gordi donarà recomanacions per posar en pràctica les propostes del llibre.

SetmanaNatura_banner

Aquests 10 dies plens d’activitats us permetran gaudir de la natura en el seu sentit més ampli. Excursions, tallers, visites guiades, activitats familiars, exposicions, activitats infantils, sortides de camp… Una oportunitat fantàstica per (re)connectar amb la natura, implicar-se en la seva conservació i conèixer l’acció de les persones i de les entitats ambientals que treballen per construir un país més sostenible.

La Setmana de la Natura és una iniciativa conjunta de la Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya (XVAC) i la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT). La XVAC i la XCT són dues xarxes d’entitats sense ànim de lucre i de referència en el món de la conservació de la natura i del voluntariat ambiental a Catalunya, i compten amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i l’Obra Social “la Caixa”.

Articles relacionats:

L’admiració per la natura, un instint a conservar

dilluns, 22/02/2016 (Xavi Basora)

Rachel Carson (1907-1964) va passar a la història, sense voler-ho, com a pionera del moviment ecologista mundial. Aquesta biòloga i divulgadora nord-americana va ser de les primeres en denunciar els efectes devastadors dels pesticides sobre la fauna i especialment els ocells. Ho va fer amb una obra publicada l’any 1962, Primavera silenciosa, un títol que amb només dues paraules ho diu tot. De la mateixa autora és un altre llibre menys conegut, una petita joia literària sobre un instint que tenim de petits i que mai no hauríem de perdre: l’admiració per la natura.

Es tracta de The Sense of Wonder, publicat originalment l’any 1965, un any després de la mort de Carson. Ha estat traduït al castellà, per Ediciones Encuentro, amb el títol El sentido del asombro. És un llibre curt, de 48 pàgines, que condensa idees d’una gran profunditat. I ho fa d’una manera deliciosa, senzilla i amena. El llibre havia de ser més llarg, però l’escriptora no el va poder acabar perquè el càncer li ho va impedir.

Text. © Xavi Basora

L’admiració per la natura és un instint amb el que neixem. © Xavi Basora

Cultivar el sentit de l’admiració des de ben petits
El punt de partida de l’obra són les èpoques que l’autora es feia càrrec del seu nebot Roger. Carson estimava la natura i ho va intentar transmetre al menut. Ho feia en base a una hipòtesi seva: un cop despertes en els nens el sentit de l’admiració per la natura (the sense of wonder), aquest es converteix en una necessitat per gaudir de la pròpia natura, però també de la vida.

Per això considerava imprescindible cultivar aquest sentit, a partir de vivències de tota mena però amb un mateix fil conductor: estar atents, saber observar, deixar-se sorprendre, preguntar-se (tal com reflecteix la 2a accepció de wonder). I fer-ho no només a partir del sentit de la vista, sinó també de la resta.

Carson intuïa que aquesta admiració és un instint innat que, malauradament, anem perdent a mesura que ens fem grans, en part perquè la tecnologia tendeix a distanciar-nos de la natura:

El món dels infants és fresc i nou, ple de fascinació i emoció.
És una llàstima que en la majoria de nosaltres
aquesta mirada clara […] es debiliti i fins i tot es perdi quan ens fem adults.

Si tingués influència sobre la fada padrina […]
li demanaria que concedís a cada infant d’aquest món
el do del sentit de la fascinació,
tan indestructible que els hi durés tota la vida
com un inesgotable antídot contra l’avorriment i el desencant dels anys posteriors […].

Text. © Xavi Basora

El paper dels pares és clau per mantenir en els nens la fascinació per l’entorn. © Xavi Basora

L’acompanyament de l’adult, clau
El mètode que proposa l’escriptora consisteix en què un adult acompanyi el nen en l’aventura de descobrir les meravelles de la natura. I d’això tots en som capaços, encara que no coneguem el nom dels ocells o les plantes…

Si ets un pare que sent que disposa de poc coneixement sobre la natura,
tens molt a fer amb el teu fill.
Amb ell […] sempre pots mirar el cel, la seva bellesa quan surt o s’amaga el sol,
els seus núvols en moviment, les seves estrelles per la nit […]
Explorar la natura amb el teu fill
és sobretot una qüestió d’estar receptiu a allò que trobes al teu voltant.

Com apunten totes les tendències educatives actuals, la manera d’enfortir el sentit de l’admiració en els infants no s’ha de basar en el coneixement sinó en l’emoció. Carson ja ho deia fa més de 50 anys:

Per al nen, i per als pares que volen guiar-lo,
no és ni tan sols la meitat d’important conèixer que sentir. […]
Els anys de la infància són el temps per preparar la terra.
Un cop han sorgit les emocions, […] i l’entusiasme pel que és nou i desconegut […],
llavors desitgem el coneixement sobre allò objecte de la nostra commoció.

I per sentir aquestes emocions, el llibre suggereix experiències diverses que ella va compartir amb el seu nebot. Entre d’altres, observar, de nit i des de terra ferma, la força d’un temporal de mar; buscar crancs a la platja; passejar per un bosc un dia de pluja; estirar-se a terra en un lloc silenciós i admirar un cel estrellat; escoltar el cant dels ocells un matí de primavera; o enfocar una molsa amb una lupa per admirar-hi els insectes que hi viuen.

© Xavi Basora

El ventall d’experiències per emocionar-se amb la natura és inacabable. © Xavi Basora

Efectes que van més enllà de gaudir de la natura
Al final del llibre l’autora es pregunta si explorar la natura és només una manera agradable de passar les hores daurades de la infantesa, o hi ha quelcom més profund. I arriba a la conclusió següent:

Estic segura que hi ha quelcom més profund, que perdura i té significat.
Aquells que habiten […] entre les belleses i misteris de la Terra
mai estan sols o fastiguejats per la vida.
Siguin quines siguin les contrarietats o preocupacions de les seves vides,
els seus pensaments poden trobar el camí
que els porti a l’alegria interior i a un entusiasme per viure.
Aquells que contemplen la bellesa de la Terra
troben reserves de força que els duraran fins que la vida acabi.


Articles relacionats
:
> Aprendre a la natura: reflexions d’una exposició
El poder encantador de la natura