Olesa de Montserrat, terra d’oli i de passió

Que som un país mediterrani, és innegable i no sorprèn ningú. Però és curiós que a molts de nosaltres, encara ara, ens sobti trobar cultius típicament mediterranis en algunes de les nostres comarques. Pura ignorància. Explico això després d’una revelació: El topònim d’Olesa de Montserrat no tan sols remet a l’oli (com Maçanet ve de maçana, poma), sinó que l’activitat que va inspirar-ne el bateig continua ben viva. (I ja sé que hi ha dues teories que difereixen en l’origen etimològic del nom d’Olesa, però com demostren Gusman Vendranes i Chantale Rullier a Oli d’Olesa: la passió d’un poble —Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996—, tant si el nom és llatí com si és d’origen preromà, la cultura de l’oli és en l’arrel del topònim.)

Parlem del Baix Llobregat. I sí, confesso que abans de trepitjar Olesa no tenia ni idea que allà s’hi feia un oli de tanta anomenada. Fet i fet, en aquesta població s’hi conrea una varietat autòctona d’oliva, la palomar, caracteritzada per un gust dolç i exquisit i una producció baixa, motiu pel qual la major part es dedica al consum local. No és estrany, doncs, que l’oli d’Olesa tingui una certa aura llegendària i que tot el que l’envolta sigui de dimensions artesanals. Quan s’acabi la temporada d’aquest any 2015 s’hauran premsat, només, uns 150.000 quilos d’olives de la varietat olesana…

DSC01992.JPG

Borrasses a terra, les oliveres donen el seu fruit als turons que envolten Olesa.

Com que no és fàcil accedir a l’oli local si no feu una visita a Olesa, us proposo una ruta per descobrir aquest racó del Montserratí, una subcomarca amb vel·leïtats circumscrita al Baix Llobregat nord i als municipis veïns del Bages i l’Anoia. L’itinerari ha de començar tombant el nucli antic. No és que tingui un gran atractiu arquitectònic —passejar-hi és molt agradable, això sí—, però és una bona manera de flairar-ne l’ambient i descobrir dos punts d’interès: l’església de Santa Maria, bastida al punt més elevat del poble vell sobre les restes de l’antic castell, i el portal de Santa Oliva, l’últim que queda dels que envoltaven fa uns segles la vila murallada. Just a sobre del porxo, hi ha una capella dedicada a la santa, santa Oliva, patrona de la població en honor de la qual es fa una ofrena cada 10 de juny. I és per aquest portal que, en direcció nord, sortirem del nucli urbà i enfilarem turó amunt, amb el perfil sempre amatent de la muntanya de Montserrat i, com no, entre oliveres. O millor dit, entre vinyes, perquè el camí, que al començament discorre per un pendent suau, ben aviat agafa alçada entre terrasses majoritàriament ocupades per oliveres. Uns bancals que a Olesa —paradoxes etimològiques— reben el nom de vinyes, i que s’assenten sobre estretes i inclinades passades de terra delimitades per marges de pedra seca. Avui com ahir, ateses les característiques del terreny, la recol·lecció als oliverars continua essent manual. Ja ho veieu, doncs, el secà sobreviu, al Baix Llobregat!

p1010946.jpg

El porxo de Santa Oliva, antic portal nord de la vila, conserva una capelleta dedicada a la patrona d’Olesa.

De tornada al poble per on n’hem sortit, ens plantem al Molí de l’Oli, fundat l’any 1912, i avui l’únic que resta operatiu dels dotze que havia arribat a tenir Olesa entre els segles XVIII i XIX. Des dels seus inicis, en un moment que encara dominava la tracció animal, aquest molí va incorporar l’electricitat, tot aprofitant que se’n generava en gran quantitat per a la pròspera indústria tèxtil del Llobregat. Com que el molí va quedar petit al cap d’un any d’entrar en funcionament, al 1913 s’hi construí una ampliació amb una característica sala de voltes catalanes que avui es pot visitar en plena activitat oleícola. Tot al contrari que al tros, aquí les instal·lacions respiren modernitat, i la maquinària està, tecnològicament parlant, “al nivell dels grans”, en paraules de Miquel Picart, president de la Fundació Agrícola Olesana. I que sigui per molts anys.

Captura de pantalla 2015-12-07 a les 16.07.26.png

L’oli d’Olesa es fa a partir de la varietat autòctona palomar, que tan sols es conrea en aquesta població i, en menor mesura, en els municipis veïns.

Però no podem anar-nos-en d’Olesa sense acostar-nos a l’altre emblema local. Un símbol, de fet, que sí que ha traspassat les fronteres montserratines. Em refereixo al Teatre de la Passió. Perquè si hi ha una etiqueta que distingeix Olesa en l’univers de la tradició cultural catalana, és la Passió. Agafeu-vos fort, sabíeu que la primera referència escrita d’aquesta representació es remunta al 1538? Inicialment, sembla que els olesans representaven la vida, mort i resurrecció de Crist pels carrers de la població a tall de commemoració religiosa, en el marc de la Setmana Santa. Però temps a venir, la Passió d’Olesa ha esdevingut una tradició que avui té grans dosis d’espectacle en el seu sentit més positiu. I és així com, arran de l’incendi que l’any 1983 destruí el Gran Teatre de la Passió, Olesa va poder construir un nou edifici per allotjar-la. Un nou Teatre de la Passió que impressiona per les seves dimensions: un escenari de 782 m² (un dels més grans d’Europa), una boca de 30 m d’amplada per 7 de fondària, un fossar amb capacitat per a 50 músics… És evident que un edifici d’aquest calibre només té sentit si l’interior acull alguna cosa més que una representació teatral, per molt tradicional que sigui. Ben mirat, jo diria que, al Teatre de la Passió, s’hi troba el cor d’un poble.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • jana

      18/12/2015 - 16:31

      Boníssim post.
      M’encanta la capella de la Santa.
      I l’esperit de la Passió.
      GRàcies!

    • Joan Morales

      18/12/2015 - 18:09

      Moltes gràcies a tu, Jana!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús