Agafeu un mapa de la meitat nord del país. Mireu-lo i observareu que el massís de les Gavarres té forma d’arc, una mitja lluna que uneix el Baix Empordà i el Gironès. Des del 1992, aquest muntanyam és Espai d’Interès Natural en reconeixement als seus valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals i socials; no en va, es troba situat entre un litoral intensament turístic i una capital important com és Girona.

Però paradoxalment, envoltat de nuclis de població destacables (una vintena de municipis entre els quals una altra capital de comarca, la Bisbal d’Empordà, i ciutats com Palamós, Palafrugell o Cassà de la Selva), avui el massís està força deshabitat. És, de fet, gairebé un desert humà. Però no sempre ha estat així, ni de bon tros. És ben fàcil de comprovar amb una excursió pel paratge de Fitor (s’hi va des de Fonteta, al terme de Forallac).

El paisatge tradicional de les Gavarres alterna massa forestal i prats: un marc incomparable per practicar, és un cas, el senderisme.

Les Gavarres fa milers d’anys que van ser poblades per primer cop. S’hi conserven una gran quantitat de monuments megalítics, sobretot dòlmens. A la zona de Fitor, precisament, s’han identificat dotze d’aquestes construccions funeràries fetes amb grans lloses: el dolmen dels Tres Peus, el dolmen de la Roca de la Gla, el dolmen del Doctor Pericot, el dolmen de l’Estanyet… Són, finalment, mostres llegades pels pobladors prehistòrics del massís entre el 3300 i el 1800 aC, en època neolítica.

No cal anar tan lluny, de totes maneres, per trobar testimonis d’aquests assentaments antics. Segurament l’edifici més emblemàtic d’aquest vessant de les Gavarres és l’església de Santa Coloma de Fitor, consagrada el 29 de gener del 948 per Gotmar, bisbe de Girona. Visible des de molts punts, en destaca el campanar amb finestrals geminats i decoracions llombardes. El conjunt és d’una gran austeritat, tant a l’exterior com a dins del temple, però corprèn per la seva bellesa senzilla i sense pretensions. Cal dir que a mitjan dècada dels anys vuitanta del segle passat l’església fou objecte d’una campanya de restauració durant la qual enderrocaren la sagristia, adossada a un dels dos absis bessons que té l’edifici, i l’antic cementiri.

L’aspecte exterior de Santa Coloma de Fitor destaca pels dos absis (el del sud fet amb ‘opus spicatum’) i la torre campanar, de dos pisos, el segon dels quals construït durant una ampliació del segle XII.

En l’interior actual del temple de Santa Coloma de Fitor domina l’austeritat. No obstant això, s’hi conserven algunes restes de pintures murals de tipus geomètric.

Alguns dels bancs de l’església porten gravats els noms dels antics propietaris dels masos més importants de Fitor. Fins i tot al bell mig de les Gavarres, hi ha classes...

Ara bé, els habitants de Fitor, des del segle X, vivien en masos, unes explotacions agràries que permetien la ramaderia i l’aprofitament forestal de l’entorn. (Per cert, aquest massís és, segurament, el més extens dels Països Catalans amb bosc esclerofil·le, és a dir, sempre verd, atès que el mantell forestal que encatifa els 350 km² de superfície de les Gavarres el constitueixen suredes, alzinars i pinedes, tots boscos de fulla perenne.) Aquests masos, de mica en mica, es van multiplicar i al segle XIV ja no en cabien més, a la parròquia: eren prop de quaranta. Per això, al voltant de l’església, va néixer la cellera o sagrera de Fitor.

De tot això parla una exposició que es pot visitar a l’antiga rectoria de Fitor, paret per paret amb el temple. I si voleu saber-ne més, haureu de contactar amb el Consorci de les Gavarres, que hi organitza activitats i visites en col·laboració amb la Fundació Catalunya-la Pedrera, propietària de la finca de Can Puig de Fitor. Fet i fet, aquest paratge és objecte actualment d’un projecte que mira de preservar-ne els valors naturals i de paisatge. D’una banda, s’han identificat aquests valors i, posteriorment, s’ha elaborat un pla de gestió que inclou aspectes com la millora dels hàbitats forestals de l’indret (170 hectàrees) i la consolidació de les àrees de prats i pastures, per tal d’afavorir la biodiversitat a la zona.

El dolmen del Llobinar conserva cinc lloses de la cambra i restes de la coberta caiguda. Ben a prop s’hi poden observar roques amb inscultures (cassoletes rituals).

Fa algunes setmanes vam tenir l’oportunitat —amb una colla de lectors del Descobrir— de conèixer la tasca diària que hi desenvolupa en Carlus Trijueque, el pastor encarregat de mantenir aquestes pastures amb el seu ramat d’ovelles i cabres. Va ser una experiència deliciosa… per la capacitat divulgativa i de persuasió d’en Carlus, un apassionat de la feina que fa; i pel privilegi de recórrer el cor del massís tot entenent la importància que tenen les Gavarres en la salut ambiental d’aquesta part del país. Ens va quedar clar, un cop més, que el turisme responsable és un aliat de la protecció dels espais naturals. Hi aporta recursos, evidentment, però sobretot és una eina pedagògica de primer ordre en l’era de la cultura experiencial. Si teniu l’oportunitat de visitar les Gavarres amb tècnics del Consorci o amb el mateix Carlus Trijueque, fins i tot si teniu la possibilitat d’allotjar-vos al Mas Cals de Fitor (una esplèndida casa de turisme rural que viu una nova joventut al bell mig del massís), no tornareu a mirar-vos aquest pulmó verd de Girona de la mateixa manera.

El pastor Carlus Trijueque és l’encarregat de portar el ramat d’ovelles i cabres que manté nets els diversos ambients de la finca de Can Puig de Fitor.

El ramat és una peça fonamental en la tasca de consolidar els prats per a la pastura i de mantenir net el sotabosc de les masses forestals.

Les alzines sureres (o ‘suros’, com en diuen a la zona) dominen bona part dels bosc de les Gavarres. Són, de fet, el motor d’una de les activitats principals al massís encara ara.