Entrades amb l'etiqueta ‘Plana Alta’

La Setmana de la Custòdia del Territori, una oportunitat de connectar amb la natura

dimecres, 26/09/2012

Apadrinar un dofí molar al cap de Creus, gaudir d’una nit d’astronomia a Collserola, acompanyar el seguiment de tortugues al riu Millars, celebrar el Dia Mundial dels Ocells amb una excursió a Bellver de Cerdanya, fer una sortida fotogràfica de paisatge de muntanya a Prades, descobrir de la mà d’especialistes la fauna i la flora del congost de Mont-rebei… Entre el 28 de setembre i el 7 d’octubre, la Setmana Europea de la Custòdia del Territori portarà un centenar i mig d’activitats arreu dels Països Catalans i vora tres-centes en el conjunt del continent. Una immensa iniciativa que ha partit de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) i que aquest any, per primer cop, escampa la llavor del respecte i l’estima per la natura fora del nostre país. La meva recomanació és que, si podeu, no deixeu de participar-hi: en molts casos, es tracta d’accions poc o gens accessibles per al públic general.

Ja he parlat en alguna altra ocasió de la XCT [vegeu aquest post], però vull remarcar la vàlua de la feina que desenvolupa. És, de fet, una entitat pionera i modèlica que treballa per preservar el territori i que aposta per l’ecoturisme com a eina de conscienciació social i font de recursos en la mateixa protecció dels espais naturals. Tant és així que aquest dissabte dia 29 de setembre, en el context d’aquesta Setmana de la Custòdia, un grup de lectors del Descobrir farem una passejada pel paratge de Fitor, al massís de les Gavarres, amb un pastor i membres de la Fundació CatalunyaCaixa (propietària de l’espai) i del Consorci de les Gavarres. Estic singularment content que la revista col·labori amb una proposta com aquesta i en volia deixar constància.

Paral·lelament, ja està en marxa la campanya fotogràfica “Connecta’t amb la natura”, que pretén ser, en paraules dels mateixos organitzadors, “una manera diferent i divertida de conèixer la Setmana i participar-hi”, alhora que conviden a “retrobar-se amb els petits plaers que ens proporciona el contacte amb la natura i a compartir aquesta experiència a través d’una fotografia”. Aquestes imatges es poden penjar al web de la setmana o a través de Twitter amb l’etiqueta #connectanatura. Les millors fotografies, seleccionades per un jurat del qual forma part el fotògraf col·laborador del Descobrir Jordi Bas, integraran una exposició itinerant per tot Europa que s’inaugurarà al CosmoCaixa de Barcelona al mes de novembre. Motiu de més per retrobar-nos amb la natura al mateix temps que en gaudim en aquesta tardor que ja tenim a sobre.

ConnectaNatura1.JPG

Els organitzadors de la Setmana de la Custòdia del Territori criden a posar-se una samarreta verda per contribuir a la sensibilització sobre la importància del respecte i l’estima per la natura.

 

Castells del sud

dimarts, 24/01/2012

Llibre_portada.jpgAquest cap de setmana passat he llegit un dels últims volums de la col·lecció «Grans obres» de l’editorial Bromera: Paisatges fortificats. Porta per subtítol “torres, muralles i castells a les terres valencianes”. Textos divulgatius —a càrrec del geògraf José Manuel Almerich— i profusió de fotografies donen una idea força exacta de l’immens patrimoni històric i cultural del sud del nostre país. Mediterrània pura, és a dir, cruïlla de civilitzacions, en el seu moment el Regne de València oferia la major densitat de castells de la zona oriental d’al-Andalus, un fet sorprenent. Però l’arquitectura militar ve de molt abans, de l’edat del bronze, i viu un període d’esplendor amb la cultura ibèrica (amb exemples tan impressionants com el del poblat murallat de la Bastida de les Alcusses, a Moixent). Els romans ja es van trobar un territori fortificat i els castells musulmans aferrats als cingles es començaren a edificar a partir del segle VIII. Posteriorment a la conquesta de Jaume I, les fortaleses van ser símbol del poder feudal i, lluny de perdre el sentit de fites territorials, van accentuar el seu caràcter de castells de frontera a causa dels enfrontaments amb el regne de Castella. L’enaltiment de l’art de la guerra renaixentista i l’amenaça de pirates i corsaris va acabar d’omplir el litoral valencià de baluards i torres de guaita.

Tot aquest patrimoni sobreviu avui en un estat desigual de conservació. D’una banda, tenim exemples magnífics de ciutats fortificades: Morella, Peníscola, Sogorb, Sagunt o Alzira. D’una altra, tot l’enfilall de fortaleses imponents del riu Vinalopó (Banyeres de Mariola, Villena, Biar, Castalla, Saix, Petrer), que podeu contemplar en aquesta galeria d’imatges. I encara, ací i allà, mostres arquitectòniques destacables com els castells de Santa Bàrbara (Alacant), Guadalest, Xàtiva, Montesa, Cofrents, Benissanó, Onda, la Todolella o una rècula de construccions defensives a la costa de Dénia, Xàbia i Benicàssim i les torres de Serrans i de Quart a la ciutat de València.

Morella és, potser, l’exemple més paradigmàtic de ciutat fortificada. Les seves muralles tenen un perímetre de 2,5 km, amb catorze torres defensives i sis portes d’entrada. (Foto: Shutterstock.)

Peníscola va ser construïda sobre un istme que s’endinsa en la mar. La presència d’una deu d’aigua dolça al peu de les muralles li permetia suportar assetjaments i la feia inexpugnable. (Foto: José Manuel Almerich / Bromera.)

El castell de Xàtiva, compendi arquitectònic de tots els estils i èpoques, va ser també presó d’estat de la corona catalanoaragonesa. Hi van estar tancats Alfons X el Savi, el duc de Calàbria o Hug Roger III, darrer comte de Pallars, que hi va morir després de cinc anys de terrible captiveri. (Foto: Susana Márquez / Bromera.)

El castell de la Talaia de Villena destaca per la seva imponent torre de l’homenatge. El barri del Raval, als peus de la fortalesa, constitueix un dels conjunts medievals més interessants de la vall del Vinalopó. (Foto: Shutterstock.)

La torre del Gerro vigilava el cap de la Nau de les incursions pirates en contacte visual amb el castell de Dénia. El doble cos indica un reforçament de la base i tant la porta d’accés com el matacà n’augmentaven la capacitat defensiva en cas d’assalt. (Foto: José Manuel Almerich / Bromera.)

Paral·lelament, infinitat de fortificacions —algunes, modestes, i altres originàriament esplendoroses— pateixen el desgast dels anys sense que ningú no se n’ocupi. I això que els punts enlairats on van ser construïdes són talaies sobre el territori. Accedir-hi és la millor manera d’obtenir bones panoràmiques. Motiu de més. Trenca el cor assistir a la destrucció d’un monument. Fa uns quants anys, de la mà d’uns amics, vaig descobrir Santa Maria de la Murta. Situat al fons de l’estreta vall de la Murta (terme municipal d’Alzira), al sector occidental de la serra de Corbera, aquest monestir fou construït al segle XIV i va ser un estimable centre religiós i cultural —amb una biblioteca i una pinacoteca extraordinàries— fins el segle XIX. D’ençà la desamortització, s’ha anat enrunant progressivament i avui la seva bella silueta és tan sols un esbós del que va ser. Queda el paratge, per sort, verdíssim, humit —i protegit! Però les pedres del cenobi van perdent vigor davant la indiferència institucional.

No puc evitar de recordar el Canigó de Jacint Verdaguer, el dramàtic epíleg en què els campanars de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà (un incís: quan mossèn Cinto va escriure el poema, Cuixà tenia dues torres, avui només en queda una); en què els campanars, deia, recorden les glòries passades i es planyen per la seva imminent desaparició. I tanmateix, no està tot perdut. El turisme, tan sovint acusat de provocar la destrucció del territori —ni que sigui de manera indirecta—, en l’actualitat també és la principal esperança per a edificis històrics com el monestir de Santa Maria. Paradoxes dels nostres temps… Així que queda feta la recomanació: cap a la Murta falta gent!

La torre dels Coloms de Santa Maria de la Murta (el seu element arquitectònic més destacable) protegia el monestir en comunicació amb un punt de guaita a la Creu del Cardenal, un dels cims més significatius de la serra de Corbera. Des d’allà, la perspectiva sobre la franja costanera és diàfana.