La setmana passada vaig fer una escapada al nord de la Segarra. No és la primera vegada que parlo d’aquesta comarca [vegeu aquest post], però cada cop que hi faig cap no puc evitar de pensar per què he deixat passar tant de temps d’ençà l’última visita. Aquest text l’acompanyo amb algunes fotos que vaig prendre amb el mòbil: jutgeu vosaltres mateixos —i si detecteu algun detall que desentona, és culpa meva, que no sóc fotògraf. Hi vaig trobar paisatges de verdor enlluernadora, història que traspua per tots i cadascun dels racons dels seus pobles, una gastronomia honesta i sòlida, natural i deliciosa alhora. I sobretot, aquells valors invisibles que fan d’una estada i d’una destinació referents inesborrables. Em refereixo a l’harmonia amb què se succeeixen les hores i els cicles de l’any, la tranquil·litat amb què les vius fins i tot en les escapades més fugisseres, i l’hospitalitat dels segarrencs i segarrenques, agraïts que us hagueu deixat seduir pels atractius de casa seva en lloc de passar-hi de llarg, camí cap a un altre lloc, com encara fa la majoria.
Per això m’agrada especialment comprovar que el posicionament turístic de la Segarra avança de mica en mica. El motiu que em va dur a la comarca va ser una trobada d’instagramers (és a dir, d’usuaris avançats de la xarxa social de fotografia Instagram, perquè n’hi havia uns quants amb més de cent cinquanta mil seguidors!), iniciativa que se suma a una altra de recent: la trobada de blogaires de viatges. Sembla que el Consell Comarcal, de la mà d’una persona lúcida i incansable com en Miquel Parramon, s’obre pas en el món 2.0 amb molt bons resultats. Només cal llegir els comentaris dels blogaires i dels instagramers (seguiu el rastre de l’etiqueta #lasegarraclic, hi podeu aportar imatges fins al 7 de juny, si voleu: les bases del concurs aquí) per copsar l’immens potencial d’aquesta terra sovint desconeguda dels mateixos catalans. Tothom en queda meravellat. I jo no faig res més que afegir-m’hi, si bé puc argüir en defensa pròpia que ja fa una pila d’anys que la vaig descobrir.
Deixeu-me completar l’apunt assenyalant quines van ser les parades que vam fer, per si us inspiren alguna sortida.
• En primer lloc, Lloberola, un petit nucli enlairat del municipi de Biosca que té en el seu castell una de les edificacions més antigues i interessants de la Segarra (és d’origen preromànic) i que compta amb un cementiri valuós: amb vistes sobre la vall que s’obre al Llobregós i uns sarcòfags gòtics íntegres (dels segles XII-XIV) pertanyents a la família Sacirera.
• Després, Vallferosa, el poble i la torre. Tot esperant la conclusió de les últimes tasques arqueològiques, les investigacions indiquen que el castell de Vallferosa és la fortalesa sarraïna més important dels Països Catalans. Arrossega mil anys de tempestes amb una altivesa i dignitat que ja voldrien moltes construccions defensives molt més recents. Als seus peus, 33 metres més avall, l’antic poble de Vallferosa (avui dins el terme municipal de Torà) amaga sota la bardissa els noms i els cognoms, estances i carrers, dels seus darrers habitants, desapareguts en acabar la Guerra Civil. I una bona notícia per compensar aquest decaïment inexorable: l’església parroquial de Sant Pere, mig enrunada, sobreviurà gràcies al projecte que la farà seu d’un centre d’interpretació del castell de Vallferosa. Esperem que no trigui gaire.
• Claret va ser el punt d’avituallament diürn. No en va, una família de valents enamorats de la Segarra hi regenten la casa rural Cal Miramunt —un dels establiments recomanats al llibre Tresors rurals del Descobrir— i el restaurant Can Solé Xic. I dic valents perquè no hi ha cap altre nucli en sis quilòmetres a la rodona. Això sí, quan hi arribes, no en marxaries mai. L’entorn (boscos alternats amb camps d’ordi i de colza) esclata en una simfonia de colors primaveral i, tot i tenir quatre cases, les pedres del poble —molt ben col·locades— són font de llegendes que us atraparan (demaneu per les osseres que veureu a l’entrada). El dinar a Can Solé Xic: des d’un milfulls de carbassa farcit de brandada de bacallà fins a uns escalopins de vedella amb salsa de bolets passant per una mousse de formatge amb fruits vermells; atenció a la ratafia casolana que hi elaboren!
• El monestir de Cellers va ser un altre dels secrets amagats que vam poder trepitjar. Precisament, la ubicació recòndita del cenobi —i de la mitja dotzena de cases que aixoplugava— va ser el motiu principal pel qual hi anaren a raure les relíquies dels Sants Màrtirs (sant Celdoni i sant Ermenter) fugint de la invasió musulmana de la zona.
• L’últim indret (last but not least) a visitar durant la jornada va ser Torà. Aquesta vila arrecerada a la serra de l’Aguda mostra un impressionant barri vell de carrerons estrets, porxos i portals medievals, sovint engalanats amb plantes i flors. Però també hi teniu un magnífic safareig públic, el call jueu, l’espai ajardinat de la riera de Llanera… No us l’acabareu en una passejada, així que més val que hi feu nit, si podeu, i us allotgeu a l’Hostal Jaumet, un establiment fundat fa quasi 125 anys que destaca amb nom propi per ser un temple de la cuina tradicional catalana.
I acabo com he començat, pel títol. “La comarca dels quatre colors” no és una ocurrència meva, sinó d’en Miquel Parramon, a qui ja he esmentat. Si la hi he manllevat és perquè descriu amb exactitud allò que transmet la Segarra: colors, benestar… vida. I perquè finalment és un reclam. Un esquer que crida els forasters a gaudir de la comarca, com a mínim, quatre vegades a l’any. En el moment que escric aquestes ratlles, la Segarra muda lentament del verd al groc. Un nou espectacle —amb tot el que comporta la sega— que no ens hauríem de perdre.