Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya del Nord’

Escapada de Nadal a Perpinyà

dimecres, 14/12/2016
IMG_2215.jpg

El Castellet, porta d’entrada al barri de Sant Joan de Perpinyà. © ÒM

Feia temps que volíem visitar Perpinyà per Nadal i enguany n’hem pogut gaudir en família. No espereu trobar-hi una d’aquelles grans fires nadalenques del nord d’Europa que congreguen milers de turistes, ni tantes paradetes com al Barri Gòtic de Barcelona. El Nadal a Perpinyà és tranquil, petit, tradicional. I és així com ens agrada.

Malgrat que la tradició centreeuropea del Pare Noël hi és omnipresent, Perpinyà conserva les tradicions catalanes, com l’exposició de pessebres, el Caga Tió popular o la cavalcada dels Reis Mags. Però d’entrada, el que més atreu l’atenció d’infants i adults és la gran roda de fira i les decoracions nadalenques de la plaça de la Victòria, just davant del Castellet vestit amb una garlanda de llums. És una petita aventura pujar a una de les cistelles i admirar les teulades, els monuments i els carrers de Perpinyà des de les altures, i si es fa de nit encara resulta més entranyable contemplar la ciutat ben il·luminada.

IMG_2052 (2).jpg

La gran roda, el trenet turístic i l’emblemàtic Castellet il·luminat. © ÒM

Aquest cop ens vam instal·lar a l’Hotel de France, un hotel amb molta història que, tot i presentar unes instal·lacions força envellides, s’està reformant a poc a poc i té una ubicació privilegiada al costat del Castellet i dels principals atractius de la fira. Des d’aquí s’estén el mercat de Nadal que segueix la riba de la Bassa, on artesans, productors i comerciants ofereixen regals i productes gastronòmics en petites cabanes de fusta. S’hi pot tastar el vi calent, fer una degustació d’ostres amb vi blanc o comprar embotits, formatges i altres productes tradicionals. Els plàtans nus del moll de Sébastien Vauban estan vestits amb ornaments lluminosos que es reflecteixen a la Bassa, on es poden llogar barques elèctriques per navegar-hi tranquil·lament.

IMG_2058 (2).jpg

Les parades del mercat de Nadal s’estenen al moll Vauban. © ÒM

IMG_2245 (2).jpg

Les barquetes lluminoses naveguen per la Bassa, al costat del mercat de Nadal. © ÒM

La casa del Pare Noël és oberta tots els dies de les vacances escolars. Els més petits poden seure al tron de Santa Claus i hi ha vestits disponibles per disfressar-se i fer-s’hi fotografies. Uns follets són allà per ajudar la mainada a escriure les seves cartes i organitzar activitats familiars. Al costat, al petit bosc dels desitjos, tothom hi pot escriure el seu desig en una petita targeta i penjar-lo en un avet. I al voltant, un seguit de bombolles de Nadal transparents presenten escenografies poètiques.

IMG_2269 (2).jpg

Parades de gastronomia alsaciana i bombolles decoratives a la plaça de la Victòria. © ÒM

Darrere el Castellet, s’hi ha instal·lat una exposició de pessebres. Algunes figures són portades de la Catalunya del Sud (Olot, Girona, Banyoles…), d’altres inspirades en països llunyans (Croàcia, Polònia, Bielorússia…), i al mig hi destaca un gran pessebre rossellonès. No hi falta la Sagrada Família, amb el Nen Jesús com a protagonista central; al voltant, els animals domèstics, els pastors, els àngels i els reis d’Orient que s’acosten. I en un racó s’amaga el caganer, que amb els anys ha esdevingut un personatge emblemàtic més enllà de les nostres fronteres. Una tradició que no només té lloc a les esglésies, sinó també a les cases i en edificis públics.

IMG_2210 (2).jpg

Exhibició de pessebres tradicionals a Perpinyà. © ÒM

Jaume II de Mallorca i Esclarmonda de Foix.jpg

Els gegants de Perpinyà, Jaume II de Mallorca i Esclarmonda de Foix, s’exhibeixen al Castellet. © ÒM

A la pista de gel, hi patinen a gran velocitat els més avesats, mentre avancen amb prudència els qui ho proven per primera vegada. Són 200 metres quadrats de superfície lliscant que permeten emular les distraccions d’hivern de territoris més freds. Els dissabtes al matí, el mercat setmanal omple la plaça de la República. Un bon moment per comprar-hi productes de la terra i seure a prendre un cafè en alguna terrassa. No us oblideu de comprar el Muscat de Noël, el vi dolç que els cellers de Ribesaltes elaboren especialment de cara a les festes. Potser des d’aquí sentireu unes veus que entonen melodies tradicionals. Si passegeu pel centre de Perpinyà pels volts de Nadal, trobareu cors que canten nadales pels carrers. També el carilló de la catedral de Sant Joan fa sonar les seves quaranta-sis campanes durant aquestes dates, a partir de les 17 h. I a més, el petit tren turístic fa les rutes habituals pel centre històric, però també ofereix visites especials de 17 a 20 h per descobrir la il·luminació nadalenca dels carrers.

IMG_2117 (2).jpg

La pista de gel s’ha instal·lat a la plaça de la República. © ÒM

Si passegeu pel nucli antic, no us perdeu un edifici que fins fa poc més d’un any estava tancat al públic i que ara es pot visitar de manera gratuïta: el majestuós palau Pams, construït originalment per Pierre Bardou, fundador de l’empresa de paper per a cigarretes J.O.B, i redissenyat de manera sumptuosa pel seu nebot, Jules Pams. Hi destaquen l’escala senyorial feta d’ònix, els frescos de Paul Gervais, els amplis salons i el pati-jardí. També la Casa Xanxo, un dels pocs edificis gòtics conservats a Perpinyà, és un dels punts que val la pena descobrir.

IMG_2145 (2).jpg

L’elegant pati del palau Pams, al carrer d’Émile Zola. © ÒM

IMG_2139 (3).jpg

El palau Pams sorprèn per la riquesa dels seus salons i els seus frescos modernistes. © ÒM

IMG_2099.jpg

La catedral de Sant Joan Baptista és una altra de les visites imprescindibles. © ÒM

De Perpinyà m’agraden moltes coses. La seva vitalitat comercial i turística, n’és una, i es pot viure amb intensitat durant els dies previs al Nadal. També la seva història admirable, el seu passat com a capital del regne de Mallorca (encara latent a la seva Llotja o al castell dels Reis de Mallorca), i la seva condició de ciutat lliure quan a la Catalunya del Sud hi manava el feixisme… I també m’agrada com, d’uns anys ençà, Perpinyà “la Catalana” defensa i reivindica amb força la seva catalanitat. De fet, gràcies al trajecte Barcelona-Girona-Perpinyà amb TGV, la Catalunya del Nord no havia tingut mai tan a prop els germans del sud. Feia temps que no veníem, i ens hem proposat tornar-hi més sovint. A reveure, Perpinyà!

IMG_2257 (2).jpg

La ciutat es mostra ben fotogènica durant els dies previs al Nadal. © ÒM

IMG_1999 (2).jpg

Els molls de la Bassa il·luminats al capvespre. © ÒM

El bufet més suculent, a Narbona

dimarts, 15/03/2016

Les Grands Buffets web.jpg

Quan em van convidar a visitar el restaurant Les Grands Buffets de Narbona, em va cridar l’atenció, gratament, que el seu web disposa de versió en català. És sorprenent que la majoria de webs d’allotjaments i restaurants del sud de França, fins i tot alguns webs oficials de turisme, no tinguin en compte la llengua catalana. Però un dels objectius de Les Grands Buffets és obrir les portes als clients catalans, més ara que el TGV uneix Barcelona amb les principals ciutats nord-catalanes i occitanes. Al públic francès ja l’han conquerit. De 12 a 14 h, el menjador s’omple d’amants de la cuina gal·la. El repte és atreure comensals a partir de les 14 h, i aquí és on el públic català, acostumat a dinar una mica més tard que els francesos, hi té molt a dir.

Les Grands Buffets tournedo web.jpg

El ‘tournedos Rossini’, inventat pel compositor italià, una de les delícies de Les Grands Buffets. © ÒM

Les Grands Buffets trenca amb el concepte típic de bufet lliure. Fa vint-i-sis anys que aquest restaurant va ser pioner a adaptar, per al gran públic i posada al dia, la gastronomia francesa de qualitat, recuperant el clàssic “service à la française”. L’establiment, amb capacitat per a cinc-cents comensals, està decorat amb obres d’art, revestit de fusta i envoltat per uns jardins dissenyats pel paisatgista André Gayaraud i l’escultor Hervé Di Rosa. A l’interior d’aquesta “bombonera” esclata la cuina més suculenta. Allà on mirem hi ha aliments que desfermen la nostra gola: ostres de Gruissan, salmó fumat, llagostins, foie gras, amanides diverses… I tot es pot acompanyar amb una àmplia carta de vins, protagonitzada pels cellers de la regió del Llenguadoc-Rosselló, més de setanta varietats servides individualment a copes, en unes condicions òptimes i al preu del distribuïdor. Si us agraden els formatges, esteu de sort, perquè aquí en trobareu trenta-cinc varietats: la gamma completa de Rocafort Papillon, el típic reblochon, el gorgonzola cremós, l’emmental, el parmesà i d’altres que no haureu sentit anomenar mai.

Les Grands Buffets formatges web.jpg

L’extraordinària selecció de formatges, una de les més grans d’Europa. © ÒM

Les Grands Buffets foie web.jpg

Patés, embotits i altres delícies s’estenen per les taules de Les Grands Buffets. © ÒM

Al centre del restaurant, convertit en eix vertebrador dels diversos salons, hi ha una gran rotisserie on es cuinen els plats al moment i al gust del comensal: hi podeu demanar el deliciós tournedos Rossini (filet de vedella amb foie gras), llagosta a l’americana, magret d’ànec, llamàntol, una àmplia varietat de truites… Deixeu-vos sorprendre pels cuiners.

Les Grands Buffets rostisseria web.jpg

A la rostisseria us cuinaran plats tradicionals de la cuina francesa. © ÒM

Els grans clàssics de la pastisseria francesa també estan representats a Les Grands Buffets, més de cent varietats de postres al voltant d’una font de xocolata. Elaborats diàriament per un mestre pastisser, s’ofereixen des de pastissos Tatin, típics macarons, milfulls, Paris-Brest, Selva Negra de fruita, creps i gelats. Si us agrada el dolç, passeu primer per aquesta secció i feu un repàs d’allò que vulgueu tastar. Més val no omplir gaire la panxa si voleu tastar totes les postres.

Les Grands Buffets postres web.jpg

Qui pot resistir-se a aquesta magnífica varietat de postres? © ÒM

El restaurant Les Grands Buffets es troba a les portes de la ciutat de Narbona i s’hi pot accedir còmodament tant amb vehicle particular com amb el TGV. El tren Renfe-SNCF uneix Barcelona amb Narbona en una hora i 57 minuts (des de Girona, una hora i 20 minuts). L’estació de tren de Narbona es troba a deu minuts a peu del restaurant, però també s’hi pot arribar amb el bus urbà. Ja no tenim excusa per fer una escapada a aquesta bonica ciutat del Llenguadoc i viure l’experiència de Les Grands Buffets. Una breu escapada de luxe.

Les Grands Buffets llagosta web.jpg

La llagosta a l’americana (‘homard à l’américaine’), un plat ja tradicional a la cuina francesa. © ÒM

Les Grands Buffets salons web.jpg

Els salons de Les Grands Buffets, decorats amb un aire clàssic. © ÒM

Sabors i aromes de la Costa Vermella

dimarts, 19/05/2015
Banyuls.jpg

Panoràmica de Banyuls des del port de la vila. © Òscar Marín

M’agraden els territoris que saben treure profit de tot el que els regala la natura sense malmetre-la. La Costa Vermella, la franja litoral que mira de reüll el cap de Creus des del nord, és plena de sorpreses en aquest sentit. És ben coneguda per l’elaboració de vins, les denominacions de Banyuls i Cotlliure n’ofereixen alguns dels més prestigiosos del Rosselló, però sabíeu que també s’hi fan uns dels millors vinagres artesans d’Europa? A Portvendres, concretament al llogarret de Cosprons, la Nathalie Herre va decidir dedicar la vida a recuperar un producte poc valorat gastronòmicament, però amb una gran tradició a la zona: el vinagre de Banyuls. És admirable la passió amb que vigila les bótes, amb que prepara les barreges d’herbes, en aquest petit tros de terreny amb vistes a la badia de Paulilles. Va començar amb quatre bótes l’any 1999 i ara ja en té una quarantena i serveix un miler de clients d’Europa i els Estats Units.

La Guinelle.jpg

El vinagre de La Guinelle reposa en bótes de roure, a l’aire lliure. © ÒM

Natalie Herre.jpg

La Nathalie Herre explica amb passió el procés d’elaboració del vinagre. © ÒM

No tan sols ha sabut recuperar el tradicional vinagre de Banyuls. A més, la Nathalie ha creat noves maneres d’assaborir el vinagre que han atret xefs d’arreu: el vinagre de canyella i clau, les perles de vinagre, les cireres en vinagre i, fins i tot, el vinagre sòlid, ideal per ratllar damunt del plat, elaborat amb un 97% de vinagre de Banyuls i un 3% d’extracte d’algues roges que permeten la solidificació del líquid. Una sorpresa deliciosa. El lloc de La Guinelle no és fàcil de trobar, però els veïns us poden indicar. La podeu visitar de dilluns a divendres, de 9 a 12 h i de 14.30 a 18.30 h. I si voleu comprar els seus vinagres, també en trobareu al carrer de Sant Sebastià de Banyuls i al mercat de Santa Caterina de Barcelona.

La Guinelle 2.jpg

A La Guinelle es poden tastar i comprar una gran varietat de vinagres de Banyuls. © ÒM

Per dinar, a Banyuls hi ha diverses opcions molt interessants que presenten una cuina que conjuga la tradició francesa i el producte català. Vam escollir el restaurant El Fanal, amb una estrella Michelin, on el xef Pascal Borrell fa una cuina creativa tenint present el terroir. El turbot cuinat a foc lent amb ceba confitada, la vedella a la brasa a l’Amaretto, el carpaccio de petxina de pelegrí (Saint-Jacques) amb mussolina de coliflor, tòfona d’estiu i cebiche de mango… Com a receptes especials, hi vam tastar la llebre a la royale, cuita durant 30 hores a baixa temperatura, i la sopa de tòfones i mandonguilles d’aviram recoberta amb una croustade (una antiga recepta del prestigiós xef francès Paul Bocuse). No deixa de sorprendre l’excel·lent relació qualitat-preu d’El Fanal: el menú del dia costa 29 euros, molt ajustat per l’elevat nivell dels plats, la seva bona presentació i originalitat, i la frescor dels productes (el peix arriba cada matí del port de la vila).

Restaurant Le Fanal.jpg

Sala del restaurant El Fanal, al port de Banyuls. © ÒM

Croustade aux truffes.jpg

Sopa de tòfona i mandonguilles d’aviram a l’estil Bocuse. © ÒM

Llebre a la Royale.jpg

Un tast exquisit de llebre a la royale. © ÒM

Les aromes de la mar són intrínseques de la Costa Vermella. D’aquest litoral, concretament de Cotlliure, són ben conegudes les conserves d’anxova, un producte que es remunta a l’edat mitjana, quan la salaó era l’única manera de conservar el peix durant molt de temps. Després de dinar vam fer una visita a la centenària fàbrica Desclaux, que pertany a una de les dues úniques famílies que perpetuen la tradició ancestral de preparar les anxoves de Cotlliure. A l’entrada del poble hi distingireu la façana blau cel de la botiga Desclaux, que obre tots els dies. Hi ha una petita sala on es projecta un vídeo de quinze minuts sobre la història de les anxoves de Cotlliure i també s’hi pot tastar el producte abans de comprar-lo. Entre la varietat de productes hi trobareu la deliciosa tapenada d’olives i anxoves, la crema d’anxoves, els filets d’anxova a l’oli d’oliva i les anxoves a la sal.

Anxoves Desclaux.jpg

Botiga d’anxoves Desclaux a Cotlliure. © ÒM

Anxoves de Cotlliure.jpg

Anxoves Desclaux preparades per portar a la botiga. © ÒM

Una última recomanació gastronòmica abans d’abandonar la Costa Vermella. Voleu tastar les creacions d’un dels millors pastissers francesos? Davant de l’Ajuntament de Cotlliure hi ha la botiga d’Olivier Bajard, un mestre pastisser que ens ofereix, entre d’altres postres, una gran diversitat de macarons: de flor de taronger i maduixa, de cafè i anous, de pistatxo i gerds, de fruites exòtiques, de praliné d’ametlles, de rosella i gerds, de maduixa i anís… També elabora mini-magdalenes de tots els gustos i pastissos deliciosos. Un somni per als més llaminers!

Olivier Bajard.jpg

Mini-magdalenes de festucs, gingebre, xocolata, llimona… Ideals pel cafè. © ÒM

Olivier Bajard 2.jpg

Algunes de les moltes delícies afruitades de la botiga d’Olivier Bajard. © ÒM

Una nit a l’hotel Casa9 de Tuïr

dissabte, 29/03/2014
Casa 9 - Piscine.jpg

Un jardí exuberant amb piscina s’obre darrere del mas. ©

Imagineu l’escena. Arribeu al vespre, cansats, a la portalada d’un mas tranquil, amagat als afores de Tuïr. Uns amfitrions amables us conviden a instal·lar-vos en una suite àmplia, amb una terrassa privada, il·luminada càlidament amb espelmes. Després d’una bona dutxa, us serveixen un aperitiu al menjador, davant la llar de foc encesa, i després arriba a taula un sopar per llepar-se’n els dits. Què més es pot demanar?

Casa9.JPG

La sala amb llar de foc, per compartir-hi experiències amb altres hostes. © ÒM

La Casa9 de Tuïr es troba a l’antic Mas Petit, un mas català de pedra que té el seu origen al segle XI, però que va ser reformat per un artista que va trobar en aquest tranquil racó de món l’indret ideal per inspirar-se i que va deixar la seva petjada en algunes de les habitacions. Gràcies a la iniciativa d’una parella franco-xilena, aquest mas ha esdevingut un hotel boutique amb un encant molt especial. Cada habitació té algun element que la fa diferent. N’hi ha que han estat excavades en la roca, talment com si fossin coves. D’altres han estat decorades amb mosaics d’inspiració romana per l’artista que hi va viure anteriorment. D’altres, com la que vaig ocupar aquella nit, són àmplies i modernes, amb Wi-Fi gratuït i una terrassa exclusiva des de la qual es domina el jardí que envolta la casa.

Casa9 - Terrassa.JPG

Terrassa privada il·luminada tènuement amb un gran llum marroquí. © ÒM

Casa9 - Chambre.JPG

Una de les suites ubicades al pis superior de la masia. © ÒM

Casa9 - Chambre1.JPG

Un bany molt especial, decorat amb mosaics d’inspiració romana. © ÒM

El sopar que hi serveixen és una excel·lent combinació de plats francesos, catalans i sud-americans. Aquella nit vam tastar cebiche, terrina de Tuïr amb amanida de figues i castanyes, llom amb risotto de ceps, tot deliciós. A les copes, un vi Terra Remota, que amaga una curiosa història vinculada a la casa: va ser gràcies al propietari d’aquest celler que la propietària de l’hotel i el seu marit (xilè que exercia d’hoteler a la Patagònia) es van conèixer. És un plaer compartir una estona amb aquesta parella, que us atendrà amb entrega i us aconsellarà sobre les excursions que es poden fer al voltant de la casa. La comarca dels Aspres, al sud de Perpinyà, és ben plena d’atractius. Preneu-ne bona nota!

Casa9 - Terrine.JPG

Terrine paysanne amb amanida de figues i castanyes. © ÒM

Casa9 - Llom.JPG

Llom amb risotto de ceps. © ÒM

Casa9 - Formatges.JPG

Per postres formatges de la comarca i raïm. © ÒM

Benestar al Grand Hôtel de Molig

dimarts, 18/02/2014

Entaforat al fons d’una vall apartada, el Gran Hôtel de Molig és un refugi ideal per desconnectar del món i fer-hi algun tractament de salut. L’entorn feréstec contrasta amb l’elegància de l’establiment, d’estil neoclàssic, envoltat de jardins i ple de racons agradables: un bar amb llar de foc, salons d’aire Belle Époque, un atractiu jardí posterior que s’il·lumina de nit amb tot de llums distribuïts pel terra… Hi havia passat per davant en una altra ocasió i m’havia enlluernat la seva ubicació privilegiada i la seva disposició en forma d’amfiteatre sobre la vall de la Castellana, suspès al vessant de la muntanya, però no hi havia dormit mai, i escollir-lo fa unes setmanes per passar-hi la nit va ser tot un encert. Hi vam arribar a les set en punt de la tarda, just quan sonava el Cant dels Ocells al campanar del recinte. No és casualitat sentir aquesta melodia tradicional catalana als boscos de Molig. El músic Pau Casals, el millor violoncel·lista de la història, hi va fer diverses estades als anys cinquanta i seixanta i ell mateix va inaugurar el carilló el 13 de juliol de l’any 1959. I no és l’únic record del músic; el piano de cua de fusta clara que trobem al fons de la galeria principal de l’hotel va pertànyer al mestre.

IMG_7559.JPG

L’hotel, les termes i els jardins permeten fer una estada relaxant sense sortir del complex. © ÒM

Allò que distingeix aquest hotel és, evidentment, el seu balneari. Les primeres referències als banys de Molig daten del segle XI, però no fou fins a mitjan segle XIX quan es van fer cèlebres els diversos establiments termals que aprofitaven les propietats de les aigües sulfuroses de la zona. Entrat el segle XX, l’établissement thermal de Molig va esdevenir un referent a nivell europeu, sobretot amb la creació de la Chaine Thermale du Soleil, una cadena que actualment també inclou a la Catalunya del Nord les termes del Voló, els banys de la Presta i l’establiment termal dels Banys d’Arles i Palaldà. Per això no ens ha d’estranyar que les instal·lacions del Grand Hôtel de Molig conservin l’aspecte d’antic balneari, atrapat en el temps, malgrat que bona part de les seves habitacions han estat reformades amb gust i també molts espais comuns.

IMG_7463.JPG

Hi trobem habitacions renovades amb gust i llits molt còmodes. © ÒM

IMG_7496.JPG

El jardí interior del Grand Hôtel, il·luminat durant la nit. © ÒM

IMG_7516.JPG

La piscina termal panoràmica s’integra en el paisatge de boscos de la vall. © ÒM

La salut i el benestar són puntals de l’experiència en aquest hotel. Hi ha molts visitants que hi acuden pels excel·lents tractaments de les vies respiratòries, de reumatismes articulars i de les malalties de la pell, com l’èczema o la psoriasi. D’altres hi vénen per fer tractaments de bellesa (molt recomanable el bany de kaolin, argila blanca, amb propietats calmants per a la pell) o simplement per gaudir del benestar i del confort, de l’aire pur del Pirineu i de la bona gastronomia. Al Café Casals, al capdavant del qual hi trobem el xef Michel Guérard, hi podem tastar plats lleugers i deliciosos com l’amanida d’embotits de vedella a la Granny Smith, l’ànec amb taronja, la deliciosa terrine paysanne o el filet de turbot.

IMG_7474.JPG

La ‘terrine paysanne’, una delícia típica del sud de França. © ÒM

IMG_7543.JPG

Argila blanca amb aigua termal, una fórmula molt beneficiosa per a la pell. © ÒM

IMG_7553.JPG

La façana majestuosa del Grand Hôtel de Molig. © ÒM

Perles gastronòmiques de l’estany de Salses

dimecres, 18/12/2013

“Ostres!”, vaig exclamar. Havia tastat les de Sant Carles de la Ràpita, però no sabia que al nord del Rosselló, al gran estany que dóna nom a l’imponent castell de Salses, s’hi cullen unes de les ostres més delicioses d’aquesta banda de la Mediterrània. I a la riba oriental de l’estany, a la zona del Grau de Leucata, la llei hi permet fer degustació de les ostres criades, una proposta que té molt d’èxit entre els visitants francesos, belgues i catalans. A la cabana de Chez Cul d’Oursin (can Cul d’Eriçó de Mar), la família Guinot obre tots els dies de l’any i serveix ostres i musclos a qualsevol hora. Tenen carta en català i hi ha un parell d’empleats que el parlen.

Chez Cul d'Oursin.JPG

Les cabanes dels criadors d’ostres es disposen a la riba d’un canal que connecta l’estany i la mar. © ÒM

Ostres Leucata.JPG

Les ostres es poden comprar ben fresques o tastar-les a taula amb un vi de Banyuls. © ÒM

A més d’assaborir el marisc en un ambient distès, podem veure com preparen les ostres abans de “plantar-les” al mar. Enganxen les cries per parelles en unes cordes d’uns dos metres de llarg. Així restaran, sota l’aigua, durant un any i mig fins que assoleixin una mida superior als sis centímetres. L’estany de Salses és un indret excel·lent per a la maduració de l’ostra: l’aigua dolça que arriba des del Pirineu, filtrant-se per sota terra, i l’aigua salada que hi aporta la Mediterrània conformen un caldo de cultiu ideal; i al voltant de l’estany no hi ha fàbriques ni contaminació. Asseguts a taula, fem un tast d’ostres i musclos acompanyats per un vi blanc de Banyuls.

Chez Cul d'Oursin 2.JPG

Els Guinot preparant les cries d’ostra abans de portar-les als vivers de l’estany. © ÒM

Musclos Leucata.JPG

Els musclos que es crien en aquesta zona també són deliciosos. © ÒM

Després d’aquest aperitiu mariner, ens acostem a un dels millors restaurants de la zona [avui tancat]: el Klim&Co, situat en un paratge sorprenent, al camí del far de Leucata, en un edifici ben original des del qual es dominen les Corberes, la plana del Rosselló i bona part del golf de Lleó. [Al 2020, en aquest indret hi trobareu el restaurant Le Grand Cap].

Klim&Co 1.JPG

L’edifici que allotjava el Klim&Co rep el nom de Le Grand Cap, en referència al cap de Leucata. © ÒM

Klim&Co.JPG

Les taules del Klim&Co es disposaven davant de finestrals amb vistes al mar. © ÒM

Al menjador amb amplis finestrals, on l’horitzó mediterrani és el gran protagonista, vam gaudir d’un entrant de crema Esaú servida freda amb ous de truita en caputxino; un ou escaldat semi-fred a la manera Dubarry surant dins una crema de tòfona, i espatlla de cabrit amb crosta, puré de llegums del moment i salsa pebrada. Els primers plats, servits amb un Château La Voulte-Gasparets, del massís de les Corberes, i els segons amb un vi Le Pilou, de la denominació Costes Catalanes. Per postres, una combinació de poma, litxi refrescant a la llimona i coulis de xocolata blanca.

Resto Klim&Co.jpg

Els plats elaborats pel xef Alexandre Klimenko, molt ben valorats per la guia Gault & Millau. © ÒM

Per fer la digestió, la millor opció és acostar-se al castell de Salses, a l’altre costat de l’estany, i fer la visita guiada en català per la història d’aquest territori de frontera. Ara fa tretze anys que vaig visitar per primer cop aquesta fortalesa, però no deixa de sorprendre’m. Aquest castell està considerat una obra mestra de l’arquitectura militar, entre altres coses pel seu soterrament estratègic (no el veureu fins que us hi trobeu ben a prop), per la gran quantitat de passadissos laberíntics que el foraden i pel seu sistema hidràulic, avançadíssim per a l’època. Entre les històries que us explicaran hi ha una revelació sorprenent: sota les vinyes dels voltants van apareixent encara restes dels soldats; en la derrota del 19 de juliol del 1639 van morir, entre catalans i francesos, trenta mil homes!

Castell de Salses 1.JPG

La fortalesa de Salses va marcar durant segles els límits entre terres catalanes i franceses. © ÒM

Castell de Salses.JPG

Al voltant del pati d’armes s’hi disposaven les dependències dels soldats. © ÒM

10 grans viatges turístics amb tren

dimarts, 2/04/2013

La Marta Romagosa em va convidar al programa ‘El Mirall’, de Catalunya Ràdio, per parlar de viatges amb tren (podeu escoltar el programa en aquest enllaç). Podríem haver parlat durant hores del plaer de viatjar dalt d’un tren, dels grans mites ferroviaris i de tots els avantatges del viatge amb aquest mitjà de transport. Podríem haver enumerat tots els trens d’època, revivint els moments daurats de la història del ferrocarril. És el que ofereixen molts trens turístics, recuperar aquella sensació d’exclusivitat que donava el viatge amb tren quan els vagons eren fets amb les millors fustes, els cotxes restaurant eren autèntics salons i els desplaçaments duraven moltes més hores. Amb la rapidesa del tren d’alta velocitat i de l’avió ha arribat també la desaparició del plaer del viatge; ja no ens importa tant gaudir del recorregut com arribar aviat al final del trajecte. Avui us proposo el contrari, gaudir del camí i oblidar el nom de la destinació final. Us proposo 10 viatges amb tren, tots ells emocionants; alguns coneguts, d’altres no tant; alguns lluny d’aquí i d’altres a prop.

Dels viatges amb tren que he fet, probablement el més rodó ha estat el recorregut amb el Jacobite Steam Train, un tren de vapor que surt de l’estació de Fort William i fa un recorregut de 60 km a través de les Highlands d’Escòcia fins arribar a la costa oest del país. Té com a curiositat que és el tren que surt a les pel·lícules de Harry Potter, tot i que a la ficció porta el nom de Hogwarts Express. Funciona entre els mesos de maig i octubre, que és quan el clima de les Highlands és més agradable i, en conseqüència, quan hi arriben més turistes. Aquest tren té trams realment espectaculars, passa a la vora del Ben Nevis, la muntanya més alta del Regne Unit, i un dels paratges més fotografiats és el del viaducte de Glenfinnan, un gran pont de 30 metres d’alçada que travessa un dels paisatges més bucòlics d’Escòcia. Des del port de Malaigh, on acaba el recorregut amb tren, es pot arribar amb ferry fins a l’illa de Skye. El preu és d’uns 25 euros per persona.

Jacobite.jpg

El Jacobite travessa el viaducte de Glennfinan, una obra que data del 1898. © Shutterstock

Dels trens turístics que tenim al país, segurament el més emblemàtic és el Tren Groc, conegut com el Canari del Pirineu pel seu color groc llampant. Es va posar en servei l’any 1910 i el seu traçat enllaça Vilafranca de Conflent amb la Tor de Querol a través de Montlluís, en un recorregut de 62,5 km. Puja des dels 427 metres d’alçada a Vilafranca fins als 1.593 metres a Bolquera-Eina (al coll de la Perxa), que és l’estació ferroviària més alta de la xarxa SNCF. Circula tot l’any, però a l’estiu té la particularitat que hi ha vagons descoberts que permeten gaudir al màxim de la panoràmica. Els primers 28 km a través del Conflent són plens de túnels i de ponts sorprenents, com els de Sejourné i Gisclard. El bitllet costa 10,20 euros, anada i tornada.

Tren Groc.jpg

El Tren Groc segueix la vall del riu Tet i creua l’Alta Cerdanya fins a la Tor de Querol. ©

La línia principal del Transsiberià uneix Moscou amb Vladivostok amb una línia de 9.000 km passant per la Sibèria i Mongòlia. És el servei de tren amb el recorregut més llarg del món. Per la mateixa via circulen diversos trens. Hi ha combois que podríem dir que estan força atrotinats, amb cabines compartides, amb banys que no tenen un servei de neteja gaire “acurat”, que són trens que els mateixos russos fan servir diàriament per desplaçar-se entre ciutats; és a dir, que no és un tren turístic malgrat que l’agafin molts turistes. Aquesta opció permet fer la ruta a partir dels 350 o 400 euros. I per la mateixa línia hi ha trens de luxe que fan el mateix recorregut. Hi ha, per exemple, el Golden Eagle, una mena d’Orient Express amb elegants cotxes d’època. També hi ha el Silk Road, que segueix les vies de l’anomenat Transmongolià, que surt de Moscou, però que en lloc d’arribar a Vladivostok té com a destinació la ciutat xinesa de Pequín.

Transsiberià.jpg

El Transsiberià aturat a l’estació de Vladivostok, al sud-est de Rússia. © Northfoto

Aquest tren inspirat en el famós Orient Express porta el nom de l’arqueòleg que va descobrir les ruïnes del Machu-Picchu i ens transporta des de Cusco fins al jaciment inca en un viatge de tres hores i mitja a través del massís dels Andes. La panoràmica des de les finestres és sorprenent. Va pujant fins als gairebé 2.500 metres sobre el nivell del mar i al llarg del recorregut es poden degustar plats típics de la gastronomia peruana al cotxe restaurant. El preu ronda els 500 euros per persona.

Hiram.jpg

El cotxe restaurant del Hiram Bingham ofereix un dinar amb les millors vistes del Perú. ©

Un viatge extraordinari a través de les muntanyes Rocalloses del Canadà. El paisatge es pot observar en tota la seva magnitud gràcies als vagons amb cúpula de vidre que permeten gaudir còmodament d’unes panoràmiques espectaculars del Canadà més salvatge, asseguts a la butaca. El trajecte d’un dia, de Vancouver a Whistler, costa uns 250 euros, però hi ha altres opcions de més dies que poden arribar a costar 8.000 euros, com és el cas del trajecte de 15 dies de costa a costa.

Mountaineer.jpg

Impressionants paisatges canadencs per a un dels trens turístics més coneguts. © Shutterstock

La línia Lleida-La Pobla funciona tots els dies de l’any, però entre la setmana santa i el mes de setembre, cada dissabte, es pot fer el recorregut amb una locomotora dièsel dels anys 60, que és un model de locomotores conegudes amb el nom de ‘ye-yés’, i els passatgers viatgen en quatre cotxes d’època, cosa que permet viure l’experiència tal com era fa cinquanta anys. El trajecte té unes vistes impressionants sobre un paisatge molt divers: anem des dels camps de conreu de la plana de Lleida fins a la riba d’embassaments de grans dimensions com el de Sant Antoni o el pantà de Camarasa, passant a la vora dels penya-segats del Montsec. Dues característiques del viatge són que hi ha un grup de teatre que amenitza el trajecte i que als passatgers se’ls ofereix rebosteria típica de la Noguera i del Pallars.

Bar Tren dels Llacs.JPG

El cotxe bar del Tren dels Llacs, restaurat tal com era fa cinquanta anys. © FGC

El més famós dels trens és l’Orient Express, sobretot des que l’escriptora Agatha Christie el va convertir en l’escenari d’un dels seus crims més cèlebres. Actualment, ofereix moltes rutes, però la més emblemàtica és la París-Venècia a través dels Alps. Aquest tren va néixer a finals del segle XIX i va deixar de circular als anys 70, fins que l’any 1982 es va reprendre el servei recuperant algunes de les cabines originals d’estil Art Decó. Avui enllaça diverses ciutats europees amb tots els luxes, però els luxestenen un preu: el bitllet costa entre els 1.900 euros per una nit de trajecte i els 12.000 euros per cinc nits en el servei de París a Istanbul. Aquest preu inclou tots els àpats i el privilegi de viatjar en un tren mític. Hi ha diverses rutes i al 2013 s’ha inaugurat la ruta entre Venècia i Estocolm.

Orient.jpg

Un dels mítics vagons de la Compagnie des wagons-lits, a l’Orient Express. © Shutterstock

A Austràlia hi ha quatre trens turístics: el Southern Spirit (que recorre la part sudest del país), l’Indian Pacific (que travessa tota l’illa pel sud, entre Perth i Sydney), l’Overland (que fa un breu recorregut pel sudest) i el Ghan, que recorre Australia de sud a nord des d’Adelaida fins a Darwin. Aquest últim és el més espectacular perquè s’estén gairebé 3.000 km durant dos dies sencers. A més és un dels trens més llargs del món, perquè està format per dues locomotores i 42 vagons, amb la qual cosa tot el comboi té aproximadament un quilòmetre de longitud. Es va inaugurar l’any 2004.

Aquest tren turístic surt de Salta, al nord-oest de l’Argentina, i arriba fins al viaducte de la Polvorilla, a 4.200 metres d’alçària, gràcies a una línia de 217 km que s’obre pas de manera feixuga per les muntanyes dels Andes al llarg de setze hores. És un viatge espectacular, recomanable per a aquells que no tinguin vertigen, ja que es passa a la vora de grans penya-segats que treuen l’alè. La panoràmica des de la finestra és el que interessa. El viatge costa uns 900 euros per persona.

La Polvorilla.jpg

El vertiginós viaducte de la Polvorilla, punt culminant del Tren a las Nubes. © Alfredo Cerra

Aquest tren que travessa exuberants paisatges de Singapur, Malàisia i Tailàndia mereix ser destacat entre els millors del món. El tren compta amb compartiments de luxe i al seu restaurant s’hi serveixen àpats pensats per xefs de renom. També té un elegant cotxe-bar, però el millor d’aquest tren són les vistes i l’atractiu recorregut, de Singapur a Bangkok. Els preus es mouen entre els 3.000 i els 6.000 euros per persona.

De trens turístics que encara conserven aquest concepte del viatge del segle XIX n’hi ha molts altres, per exemple el Transcantàbric i l’Al-Andalus, a Espanya, o el Shangri-La Express, que recorre el tram xinès de la Ruta de la Seda sortint de Xian i travessa paisatges desèrtics i muntanyosos durant deu dies. Aquests viatges de luxe tenen diversos inconvenients, des del meu punt de vista. El primer i el més evident és el preu. L’altre inconvenient és l’efecte bombolla que es produeix, com també passa amb els creuers marítims, i és que passes moltes hores del dia dins del tren i moltes vegades el paisatge es converteix en un simple acompanyament. Justament l’objectiu d’aquests viatges no és anar a descobrir nous territoris i conèixer la gent que hi viu, que és el que més ens estimula a molts viatgers, sinó que l’objectiu és la mateixa experiència de desplaçar-se dins un ferrocarril d’època. El més positiu, sens dubte, és la comoditat i la seguretat de que tindràs tots els serveis a l’abast i que, per exemple, no hauràs de buscar un lloc on dinar, perquè a l’hora dels àpats només et cal anar fins al cotxe restaurant i gaudir del plat i de les vistes. Que gaudiu del viatge!

La secreta vall de Lis

dimecres, 10/10/2012

El seu nom és tan suggeridor com el seu contingut. Us parlo d’una vall petita, tranquil·la, força apartada dels circuits turístics: la vall de Lis. No és difícil de trobar, però algú t’ha d’assenyalar on es troba: és a l’extrem sud del departament occità de l’Alta Garona, i s’hi arriba sortint de la Vall d’Aran per l’oest. El dia que vaig anar a buscar-la des de Bossòst, vaig travessar el portilló d’Albi i, de baixada, vaig topar amb una primera sorpresa, mig amagada en un revolt: un salt d’aigua que apareixia en el meu mapa amb el nom evocador de Sidonie. Una parella escoltava en silenci la remor de l’aigua des d’una roca i vaig fotografiar-la.

Sidonie.jpg

Escoltant l'aigua davant del salt de Sidonie. © Òscar Marín

Vaig continuar avall per la carretera de revolts flanquejada per boscos espessos fins a l’entrada de Luchon, una antiga vila termal amb un aire romàntic i decadent. Calia anar a trobar el camí cap a l’estació d’esquí de Superbagnères i la vall de Lis, la D-46. L’asfalt em portava encara més avall, passant de llarg el solitari grup de cases de l’Artiga de Cargat i travessant el pont sobre el Lis, el riu que dóna nom a la vall. La carretera seguia de ben a prop el curs d’aigua i al fons ja s’observava l’imponent circ dels Crabioules tancant el paisatge. Sis quilòmetres més endavant, passat el desviament a l’estació d’esquí i més enllà del nucli de les Bordes de Lis, envoltat de prats d’un verd intens, vaig arribar al fons de la vall. El cotxe es va quedar a l’aparcament de l’acollidor alberg Les Délices du Lys. Aquest, a 1.132 metres d’alçada, és el punt de partida de nombroses rutes. N’hi ha de dures, especialment a l’hivern, com la caminada per veure el llac Verd, i d’altres de molt senzilles, com la que ens porta xino-xano fins al proper salt de l’Infern (cascade d’Enfer), on l’aigua cau des dels 70 metres fent un brogit considerable. Diuen que és un dels salts d’aigua més bonics del Pirineu. Segur que és un dels més esvelts, perquè l’aigua s’ha d’obrir pas per una escletxa estreta oberta a la roca.

Vall de Lis.jpg

El salt de l'Infern, al fons de la vall de Lis. © Òscar Marín

L’entorn verd i tancat de la vall de Lis, amb aquests vessants boscosos i el riu d’aigües gèlides a través dels prats, té un aire de vall alpina. A l’hivern, aquest paratge poc assolellat és ideal per fer-hi passejades en família, amb trineu o amb raquetes. A la primavera i a la tardor és un racó tranquil on es poden observar papallones i el magnífic contrast de colors dels faigs i dels avets. A l’estiu, els senderistes omplen els camins. De fet, el Pirineu ja no és cap secret, però si escoltem la veu de l’aigua que cau i tanquem els ulls ens semblarà que som els únics habitants d’aquest racó remot.

Vall de Lis 2.jpg

Fotografiant papallones a la vora del camí, a la vall de Lis. © Òscar Marín

Camí del Canigó

dimarts, 11/10/2011

El misticisme del Canigó es concentra en dos pols: el seu cim i l’abadia de Sant Martí. Però l’ascens al pic i el pas pel monestir no són els únics atractius d’aquesta muntanya venerada. Pel costerut camí que puja des de Castell fins al refugi de Marialles ens acompanyen boscos densos (com l’anomenat bosc del Canigó), ruïnes com les de l’antiga talaia de Goa (des de la qual hi ha una bona panoràmica de la Pica) i algunes de les espècies de plantes més interessants del massís. La seva posició geogràfica, l’aigua que corre pels vessants i el desnivell acusat, entre els 480 i els 2.780 m d’altitud, permeten que en aquesta zona hi hagi una gamma variada d’hàbitats i una àmplia representació botànica: des de vegetació més pròpia de les zones mediterrànies (com ara les formacions d’alzines) fins a plantes d’ecosistemes alpins i nombroses espècies endèmiques pirinenques, moltes de les quals tenen aquí el seu límit oriental. A més a més, les àrees de bosc allunyades dels camins són refugi d’ocells amenaçats com el gall fer, mamífers com l’almesquera i diversos ratpenats, i invertebrats com la rosalia, en perill de desaparició.

Darrere del refugi de Marialles s'aixeca la Pica del Canigó, oculta pels núvols. © Òscar Marín

Aquesta àrea dels Pirineus és rica en flora. El poeta Jacint Verdaguer ja feia referència a l’esplendor botànica del massís quan escrivia: “Montanyes regalades / son les del Canigó, / elles tot l’any floreixen, / primavera y tardor.” Una de les espècies que més em fascina és la consolva, coneguda com a barba de Júpiter o joubarbe, que creix entre les roques que envolten el refugi de Marialles i fa flors rosades en forma d’estrella durant tot l’estiu i el principi de la tardor. A la vora dels camins, especialment a l’hivern, es pot trobar la llengua de bou, anomenada viperina pels seus llargs estams que recorden la llengua fina d’una serp, a més de diversos rododendres i falgueres. Amagada a la vora del refugi hi creix la pulsatil·la groga, les flors de la qual es troben entre les més delicades de la muntanya. Això sí, també són unes de les més tòxiques. Per això, les vaques sàvies que pasturen pels prats que hi ha al voltant del refugi no se les mengen pas. Des d’aquests prats contemplarem el massís, si la boira no ho impedeix, amb la Pica del Canigó al darrere, com un far que uneix, desbaratant fronteres, els territoris del nord i del sud.

La consolva, coneguda com a 'barba de Júpiter', creix a la vora del refugi de Marialles. © ÒM

 

En ruta cap als estanys de Camporrells

dimecres, 7/09/2011
Camporrells (3).JPG

Un grup de senderistes torna pel camí del llac de la Bullosa. © Òscar Marín

La presència del gran llac de la Bullosa, al Capcir, eclipsa una constel·lació de petits estanys més septentrionals situats al límit nord-oest de la comarca: els de Camporrells. Aquesta àrea es troba dins el Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans (declarat el 5 de març del 2004) i el rastre de les glaceres encara hi és ben present. Aquí, les influències pirinenca i mediterrània fan que hi trobem una gran diversitat de flora, des d’espècies pròpies de climes càlids i secs (que aquí baten rècords d’altitud) fins a plantes ben adaptades al fred i la humitat. Entre aquestes hi ha espècies endèmiques com l’anomenat julivert d’isard (Xatardia scabra) i la botgeta pirinenca (Hormathophylla pyrenaica), úniques al món. Unes de les flors més delicades i alhora més fàcils de trobar entre la primavera i la tardor són les gencianes. La pirinenca (Gentiana pyrenaica), d’un to violaci, creix solitària als prats alpins, on també s’hi troba la menuda genciana vernal (Gentiana verna), més blava.

Genciana.jpg

Mig amagades, les gencianes vernals sorprenen pel seu blau intens. © ÒM

La ruta dels estanys surt de l’aparcament de l’estació d’esquí de Formiguera, a 1.740 metres, i segueix el camí de la dreta que ascendeix fins al serrat de la Calmasella. A poc a poc, tot seguint els senyals amb marques grogues a la vora del sender, es remunta la serra de Mauri, entapissada de pins de mida reduïda, ja que han hagut d’adaptar-se a les temperatures baixes, la neu i els forts vents. Quan arribem a un encreuament continuem a l’esquerra (cap a la dreta arribaríem al llac de la Bullosa), per on assolim un mirador sorprenent sobre el circ de Camporrells. Contemplem des d’aquí una successió de cims que freguen els tres mil metres: el puig de Camporrells, el puig de la Portella Gran, el puig Peric i el Petit Peric, que circumden la depressió de la Coquilla. El descens fins a l’estany del Mig és força acusat, però paga la pena. És a la vora d’aquest mirall on s’aixequen els refugis de Camporrells, dues petites construccions on podem fer un mos i consultar informació de la zona, com ara guies de botànica, mentre gaudim de la pau absoluta d’aquest indret excepcional.

Camporrells (2).JPG

Al fons d'una gran glacera desapareguda fa mil·lennis hi queden els estanys de Camporrells. © ÒM

Mantenir les activitats econòmiques tradicionals i la presència humana en espais naturals de gran valor com aquest és tot un repte. El sector Capcir-Carlit-Campcardós és una àrea de muntanya que alterna els prats de sega, les gespes d’altitud i les zones humides com els estanys de Camporrells, i manté en actiu diverses pistes d’esquí com les de l’estació de Formiguera. L’activitat humana ha de ser compatible aquí amb la protecció d’espècies de fauna d’equilibri molt delicat, com ara diversos ratpenats (el de ferradura gros i el de ferradura petit) o l’almesquera. Durant l’estiu veurem grups d’isards formats per femelles i les seves cries, que busquen obagues i zones altes durant les hores de sol. A la tardor, els muflons són més fàcils de veure, ja que formen ramats i comencen el període reproductiu.

Camporrells (4).JPG

L’estany del Mig, a 2.240 metres, acull a la riba dos petits refugis. © ÒM