Entrades amb l'etiqueta ‘Terres de Lleida’

Records de Peramola

dijous, 30/07/2020

Quin plaer trobar un indret allunyat de tot on puguis sentir-te com a casa. De Peramola en guardava el record d’alguns estius d’infantesa en família, però no ha estat fins unes dècades més tard que hi he tornat per descobrir Can Boix, un hotel familiar amb una ubicació privilegiada, una cuina deliciosa i un servei impecable. El lloc ideal per a una escapada familiar, combinant la tranquil·litat del paratge i el bon menjar amb les diverses activitats a l’aire lliure que ofereix l’Alt Urgell.

La piscina és un dels principals atractius de Can Boix a l’estiu. © ÒM

Dels llocs que visito, m’interessa descobrir la història que amaguen, perquè ens explica moltes coses de com ha evolucionat l’indret i de la gent que hi trobem. Els anteriors propietaris d’aquesta finca vivien en una altra casa al peu d’una muntanya anomenada Les Esplugues que, a causa d’un lleuger terratrèmol, va quedar completament enterrada sota grans pedres. Va ser un fet dramàtic, perquè hi va perdre la vida l’àvia d’aquella família. Després d’aquesta desgràcia van decidir vendre’s tota la propietat. Va ser llavors que els avantpassats de la família Pallarès la van comprar. Era l’any 1763. El preu va ser de 25 liures catalanes, que en moneda actual serien uns 41 cèntims d’euro. La propietat comprenia unes 5 hectàrees d’arbres, una caseta de només 36 metres quadrats que havia servit per guardar-hi les eines del camp i 93 hectàrees de roques, alzinars i pins. Des d’aleshores i fins avui, han viscut en aquesta pairalia deu generacions de la família Pallarès, que és la que avui regenta l’Hotel Can Boix de Peramola.

El complex està envoltat de jardins i boscos. © ÒM

Aquesta família, com totes les de la comarca, menjava d’allò que donava la terra. S’afartaven quan hi havia bona collita i passaven gana en temps de sequeres, pedregades o gelades. L’any 1931, en Josep Maria Pallarès, avi de l’actual director, veient que amb les terres que tenia, poques i dolentes, cada dia aniria de mal en pitjor, va pensar d’arreglar algunes parts de la casa per poder-hi rebre alguns estiuejants, ja que llavors es van començar a donar 10 dies de vacances a les indústries i la gent de les ciutats començava a sortir per descobrir el país. Aquest Pallarès va fer arribar aigua corrent fins a la casa i va començar a fer llum elèctrica amb una turbina. Es pot afirmar que la família Pallarès fou la pionera en muntar un lloc per a rebre l’incipient turisme en un indret completament aïllat. Els veïns del poble criticaven tot això tractant els Pallarès d’il·lusos, però l’avi encara va poder veure com aquell pressentiment seu va donar els seus fruits i com la casa de pagès s’anava transformant en un hotel de renom.

Habitació doble amb terrassa. © ÒM

Els més petits s’ho passen d’allò més bé a Can Boix. © ÒM

Avui, convertit en un dels allotjaments més ben valorats de les comarques de Lleida, Can Boix ofereix moltes comoditats per a una estada rodona: parc infantil, pista de tennis (es lloga per hores), taules de ping-pong, camp de futbito, camp de petanca, amplis jardins, saló amb llar de foc, bar, restaurant, sales de reunions, saló de relax amb sauna i dutxes a pressió, i una recepció oberta de 8 h a 24 h per atendre els hostes amb gran amabilitat. A més, l’hotel Can Boix va ser dels primers a les comarques de Lleida a instal·lar carregadors per a vehicles elèctrics. I l’estrella dels mesos d’estiu és la piscina, amb gandules i un espai de jardí des d’on podem contemplar els voltors que sobrevolen la zona. Tot el que cal per retrobar la calma a l’aire lliure.

Terrassa del restaurat Can Boix. © ÒM

Tapa de salmó, una de les moltes delícies que tastareu al Can Boix. © ÒM

No deixeu d’assaborir-hi els arrossos. Us en llepareu els dits!

Àrea de jocs als jardins de l’hotel. © ÒM

Sabors i aromes del Solsonès

divendres, 27/04/2018

El millor d’aquesta comarca que ens encanta és que encara conserva racons prou desconeguts i sorprenents i unes arrels culturals i gastronòmiques que ha sabut preservar amb orgull. La gent del Solsonès ha mantingut vives antigues tradicions, un patrimoni centenari, una natura exuberant i, especialment, una gastronomia per llepar-se’n els dits. I aquesta primavera no hi ha excuses per no descobrir tot el que ens ofereix la comarca. S’ha ideat una campanya per atreure visitants a la primavera, just en el moment en què el paisatge és més esplendorós, quan els prats són més verds i les temperatures són més agradables. La campanya “Solsonès, el mes gastronòmic” vol promocionar els productes locals, des de la matèria primera fins al producte cuinat. Els restaurants fan menús especials, es promocionen les activitats turístiques gastronòmiques, les finques i obradors mostren les seves instal·lacions i els hotels i cases rurals fan ofertes especials.

Santuari del Miracle.jpg

Fem la visita guiada al conjunt monàstic del Santuari del Miracle de Riner. © ÒM

Arribem a Solsona un dissabte al matí i, després de passar per l’Oficina de Turisme del Solsonès i agafar alguns mapes i informacions, ens dirigim cap al Santuari del Miracle de Riner, on des de fa un any es fan visites guiades amenes i plenes d’anècdotes. La “joia de la corona” d’aquest conjunt monàstic és el majestuós retaule barroc de l’escultor Carles Morató, del qual sorprèn que fins i tot es pot recórrer per dins. Té una alçada de 23 metres i una amplada de 12 metres. També hi destaca l’orgue de finals del segle XVI, que va sobreviure a l’assalt de les tropes napoleòniques i a la desamortització del 1841. A més de l’església, el santuari del Miracle està format per la Capella de la Desaparició i pel monestir benedictí depenent de Montserrat, que va ser construït a finals del segle XIX, a més d’un edifici d’acollida amb cel·les, de la casa d’Espiritualitat i de la casa Gran.

Retaule del Miracle 1.jpg

El retaule barroc és la gran sorpresa de l’església del Santuari del Miracle. © ÒM

Retaule del Miracle 2.jpg

Del retaule se’n pot entrar i sortir, un símbol de purificació i transformació personal. © ÒM

Hi ha tant d’espai en aquest recinte que hi trobem fins i tot una formatgeria, un projecte que es va posar en marxa a finals de l’any passat i que ja ha donat els seus fruits saborosos. Els iogurts de llet d’ovella del Miracle són una delícia per als amants dels productes làctics i els formatges es troben entre els millors que hem tastat. L’ànima d’aquesta cooperativa són la Sílvia Soler i en Marc Pla, que estudien poder tenir algun dia el seu propi ramat d’ovelles als terrenys del Santuari. De moment, podeu trobar els seus productes aquí mateix, en diversos punts del Solsonès i a la botiga Vila Viniteca de Barcelona.

Sílvia Formatgeria del Miracle.jpg

La Sílvia ens ofereix els seus iogurts i formatges a la Formatgeria del Miracle. © ÒM

I seguim gaudint dels bons productes del Solsonès, perquè després de visitar la formatgeria, ens esperen per dinar al Restaurant del Miracle. Aquesta també és terra de mel i, coincidint amb la Fira de la Mel de Riner, ens preparen un menú amb aquest ingredient com a protagonista. En Manel Casanovas és el xef que lidera el projecte i treballa sobretot amb verdures i carn dels camps i les granges veïnes. Tot el producte és de proximitat i, en molts casos, ecològic. En un ambient acollidor, hi tastem una amanida amb formatge del Miracle i vinagreta de mel i un tendre bacallà a la mel. A la botiga que tenen a l’entrada del restaurant també es poden adquirir alguns dels productes artesans i alimentaris de la zona, que seran un bon record de la nostra estada.

Restaurant del Miracle.jpg

Amanida amb formatge del Miracle i vinagreta de mel. © ÒM

Després de dinar, conduïm fins a la capital de la comarca per fer unes visites sorprenents. Primer ens acostem al Quarto dels Gegants. Al carrer de Sant Llorenç hi ha l’espai que, com a mínim des de l’any 1710, ha acollit la major part del bestiari popular i els gegants del Corpus i la Festa Major. El Quarto conserva tota la comparseria i explica l’evolució de la festa amb fotografies antigues i textos. La visita, que es fa tots els dissabtes a les 17 h, té una durada de mitja hora i s’ha de reservar a través del telèfon 663 66 81 84 (www.solsonaexperience.com).

Quarto dels Gegants 1.jpg

Els gegants de la Festa Major de Solsona són elegants i imponents. © ÒM

Quarto dels Gegants 2.jpg

És un privilegi observar el bestiari festiu de tan a prop mentre en descobrim la història. © ÒM

Tot seguit pugem al campanar de Solsona, una visita que fins fa un any no es feia i que permet descobrir els terrats de la ciutat des d’un punt de vista inèdit per a la majoria. Amb el guia que ens acompanya, descobrim la història de la catedral, els detalls de la construcció de la torre i els secrets de les campanes, entre d’altres anècdotes. Amb aquestes visites, que es fan els dissabtes a la tarda, es recapten fons que es reinverteixen en el manteniment de la catedral i del campanar.

Catedral de Solsona.jpg

La cúpula enrajolada de la Catedral vista des del campanar. © ÒM

I un cop a baix, volem descobrir més a fons els carrers de la vila, així que ens hem apuntat a la visita “Tasta Solsona”, un itinerari que permet entrar als comerços més antics i peculiars, parant especial atenció a l’artesania i als productes agroalimentaris locals. En Toni Canal és cisteller des de fa 22 anys i manté viu el negoci familiar nascut l’any 1949. A la Cistelleria La Palmera fan des de cistells de bolets de vint mides diferents fins a les palmes del diumenge de Rams, persianes, caragoleres, mobles rústics de rotang i vímet i molts altres objectes tradicionals. Per tenir un record de la visita, en Toni ensenya la mainada a fer un petit estel amb fibres naturals trenades.

Cisteller Solsona.jpg

El cisteller Toni Canal fabrica cistells de totes les mides al cor de Solsona. © ÒM

A prop de la bonica plaça de Sant Joan trobem el forn de pa Cal Jaumet, que es remunta al 1837. Avui hi trobem la setena generació, que encara elabora el pa com els seus avantpassats. Una bona matèria primera, una elaboració lenta, fermentacions llargues, l’ús de massa mare i l’escalfor del forn de llenya que aporta al pa un especial toc cruixent fan del seu un producte excel·lent. Ens enduem unes coques delicioses, un pa de pagès i unes torrades ideals per untar-les amb les melmelades de Riuverd, una cooperativa d’inserció social de Solsona que prepara salses, conserves i cistells de verdures de temporada i ecològiques, entre altres productes.

Cal Jaumet.jpg

A Cal Jaumet, tant el producte com l’atenció al client són excel·lents. © ÒM

També passem per la botiga dpagès, on la Marta Borràs hi ven la carn i els embotits de la seva granja, una de les poques granges certificades de producció ecològica de porcs que hi ha Catalunya. Crien els porcs sota condicions naturals, allunyats del concepte de producció intensiva, amb accés permanent a l’aire lliure, jaç de palla, llum natural… Les truges poden tenir cura dels garrins, que s’alimenten de llet materna durant moltes setmanes i fan la transició al pinso de manera gradual. És per tot això que aquests embotits són tan bons. La botiga només obre els divendres i els dissabtes. La resta de la setmana, la Marta i el seu company tenen cura de la granja. D’aquí ens enduem una llonganissa que combina a la perfecció amb la coca de Cal Jaumet.

dpagès Solsona.jpg

La Marta Borràs a la botiga dpagès de la plaça del Ruc. © ÒM

Passem també per la Casa Adroguer Nou, un emblemàtic establiment solsoní fundat al 1870 que ha reobert totalment reformat, però sense perdre l’esperit amb el que va néixer. S’hi ha conservat el mobiliari d’època i la façana d’aire “retro”, amb l’inconfusible cartell de rajoletes de Codorniu que indica que aquest establiment era proveïdor d’aquest cava arreu del país. El local se centra en la venta de vins, begudes i licors i també ofereix un espai de degustació i tast de productes.

Casa Adroguer Nou.jpg

La Casa Adroguer Nou és un dels establiments més antics de Solsona. © ÒM

La visita gastronòmica “Tasta Solsona” es fa tots els dissabtes entre el 17 de març i el 30 de juny a les 17 h i cal fer reserva prèvia al 663 66 81 84 o bé a info@solsonaexperience.com. Abans de marxar, també afegim al cistell uns trumfos autèntics del Solsonès, un formatge de cabra extraordinari de Les Roques, elaborat a Sant Llorenç de Morunys, i una navalla de l’empresa Pallarès (es dediquen a la indústria ganivetera des del 1917) per tallar formatges i embotits.

Cistella de Productes.jpg

El cistell artesà ben ple dels productes del Solsonès que hem recollit durant el dia. © ÒM

Formatge i navalla Pallarès.jpg

Formatge de Les Roques tallat amb navalla Pallarès i torrades de Cal Jaumet. Tot 100% Solsonès! © ÒM

S’ha fet tard i conduïm fins a la casa de turisme rural El Call d’Odèn. La Teresa Prat ens acull amb els braços oberts en un dels amplis apartaments rurals que gestiona i, com que no elaboren sopars, ens obre la porta de la petita botiga on podem servir-nos i cuinar després el que haguem agafat al nostre apartament. Però ja portem el cistell ben ple de productes del Solsonès! Aquesta casa que forma part de l’Associació de Turisme Rural del Solsonès (enguany celebra el seu 25è aniversari) és tot un projecte vital que té l’origen al 1996 amb la rehabilitació de l’antiga Pallera del Call. Amb el pas dels anys, han anat restaurant amb respecte altres espais i edificis de la finca. Avui tenen fins i tot piscina i una zona de jocs infantils. Però un dels aspectes més importants són les vistes. Dormim en un mirador privilegiat del Solsonès.

El Call d'Odèn.jpg

Al Call d’Odèn ens sentim com a casa. Apartaments acollidors i tracte impecable. © ÒM

Al dia següent, ens acostem al Zoo del Pirineu, un recinte que no és ben bé un zoològic, sinó un espai on arriben espècies autòctones que no podran tornar a la natura i que, després de passar per algun centre de recuperació de fauna, fan estada al Solsonès. És una bona manera de divulgar entre el gran públic els costums i l’hàbitat de la fauna pirinenca: l’àguila daurada, el mussol pirinenc, la guineu, l’òliba, la fagina, el falcó pelegrí, el porc senglar, la geneta, el xoriguer, el conill de bosc, el voltor comú, la cabra alpina, l’ovella del Ripollès… Si fa bon temps, podeu gaudir de l’exhibició de vol amb unes vistes increïbles com a teló de fons. I no us perdeu una de les activitats que agrada més a petits i grans, el “Toca-toca”, durant la qual podrem acaronar alguns animals i, fins i tot, alimentar-los.

Òliba Zoo del Pirineu.jpg

La vella òliba es deixa acaronar pels visitants del Zoo del Pirineu. © ÒM

Falcó Zoo del Pirineu.jpg

Descobrirem espècies autòctones, però també alguna espècie forània, com el grifó. © ÒM

Per dinar, hem reservat taula a la Fonda ca l’Agustí de Cambrils (Odèn), un establiment casolà que atreu molta gent de la comarca. Aquí es poden menjar de diverses maneres els trumfos (patates) que es conreen a l’alta muntanya: trumfos farcits, trumfos gratinats, trumfos aixafats amb bolets, trinxat amb trumfos… També hi podeu tastar el civet de senglar, el civet d’isard, carns a la brasa i altres receptes tradicionals de muntanya.

Ca l'Agustí Cambrils.jpg

Trinxat de trumfos i bolets a la Fonda ca l’Agustí. © ÒM

Després de dinar, anem fins al Salí de Cambrils, que es troba molt a prop de la Fonda ca l’Agustí. Aquí descobrireu la història d’unes salines que es nodrien d’una font salada que es troba uns metres més amunt. Les instal·lacions de l’antic recinte d’extracció de sal han estat totalment renovades i ara s’hi permet fer banys de sal, una manera molt agradable de fer salut. Aquests banys milloren els problemes de pell, serveixen per combatre l’estrès i l’insomni, afavoreixen la circulació de la sang i col·laboren a eliminar toxines, entre molts altres beneficis. El paisatge muntanyós acompanya el bany relaxant abans o després de fer la visita guiada on s’explica la història del lloc i el funcionament de les salines. Una manera ideal d’acomiadar-se d’aquesta comarca, fins a la propera escapada!

Salí de Cambrils.jpg

L’antic molí de sal restaurat del Salí de Cambrils. © ÒM

10 grans viatges turístics amb tren

dimarts, 2/04/2013

La Marta Romagosa em va convidar al programa ‘El Mirall’, de Catalunya Ràdio, per parlar de viatges amb tren (podeu escoltar el programa en aquest enllaç). Podríem haver parlat durant hores del plaer de viatjar dalt d’un tren, dels grans mites ferroviaris i de tots els avantatges del viatge amb aquest mitjà de transport. Podríem haver enumerat tots els trens d’època, revivint els moments daurats de la història del ferrocarril. És el que ofereixen molts trens turístics, recuperar aquella sensació d’exclusivitat que donava el viatge amb tren quan els vagons eren fets amb les millors fustes, els cotxes restaurant eren autèntics salons i els desplaçaments duraven moltes més hores. Amb la rapidesa del tren d’alta velocitat i de l’avió ha arribat també la desaparició del plaer del viatge; ja no ens importa tant gaudir del recorregut com arribar aviat al final del trajecte. Avui us proposo el contrari, gaudir del camí i oblidar el nom de la destinació final. Us proposo 10 viatges amb tren, tots ells emocionants; alguns coneguts, d’altres no tant; alguns lluny d’aquí i d’altres a prop.

Dels viatges amb tren que he fet, probablement el més rodó ha estat el recorregut amb el Jacobite Steam Train, un tren de vapor que surt de l’estació de Fort William i fa un recorregut de 60 km a través de les Highlands d’Escòcia fins arribar a la costa oest del país. Té com a curiositat que és el tren que surt a les pel·lícules de Harry Potter, tot i que a la ficció porta el nom de Hogwarts Express. Funciona entre els mesos de maig i octubre, que és quan el clima de les Highlands és més agradable i, en conseqüència, quan hi arriben més turistes. Aquest tren té trams realment espectaculars, passa a la vora del Ben Nevis, la muntanya més alta del Regne Unit, i un dels paratges més fotografiats és el del viaducte de Glenfinnan, un gran pont de 30 metres d’alçada que travessa un dels paisatges més bucòlics d’Escòcia. Des del port de Malaigh, on acaba el recorregut amb tren, es pot arribar amb ferry fins a l’illa de Skye. El preu és d’uns 25 euros per persona.

Jacobite.jpg

El Jacobite travessa el viaducte de Glennfinan, una obra que data del 1898. © Shutterstock

Dels trens turístics que tenim al país, segurament el més emblemàtic és el Tren Groc, conegut com el Canari del Pirineu pel seu color groc llampant. Es va posar en servei l’any 1910 i el seu traçat enllaça Vilafranca de Conflent amb la Tor de Querol a través de Montlluís, en un recorregut de 62,5 km. Puja des dels 427 metres d’alçada a Vilafranca fins als 1.593 metres a Bolquera-Eina (al coll de la Perxa), que és l’estació ferroviària més alta de la xarxa SNCF. Circula tot l’any, però a l’estiu té la particularitat que hi ha vagons descoberts que permeten gaudir al màxim de la panoràmica. Els primers 28 km a través del Conflent són plens de túnels i de ponts sorprenents, com els de Sejourné i Gisclard. El bitllet costa 10,20 euros, anada i tornada.

Tren Groc.jpg

El Tren Groc segueix la vall del riu Tet i creua l’Alta Cerdanya fins a la Tor de Querol. ©

La línia principal del Transsiberià uneix Moscou amb Vladivostok amb una línia de 9.000 km passant per la Sibèria i Mongòlia. És el servei de tren amb el recorregut més llarg del món. Per la mateixa via circulen diversos trens. Hi ha combois que podríem dir que estan força atrotinats, amb cabines compartides, amb banys que no tenen un servei de neteja gaire “acurat”, que són trens que els mateixos russos fan servir diàriament per desplaçar-se entre ciutats; és a dir, que no és un tren turístic malgrat que l’agafin molts turistes. Aquesta opció permet fer la ruta a partir dels 350 o 400 euros. I per la mateixa línia hi ha trens de luxe que fan el mateix recorregut. Hi ha, per exemple, el Golden Eagle, una mena d’Orient Express amb elegants cotxes d’època. També hi ha el Silk Road, que segueix les vies de l’anomenat Transmongolià, que surt de Moscou, però que en lloc d’arribar a Vladivostok té com a destinació la ciutat xinesa de Pequín.

Transsiberià.jpg

El Transsiberià aturat a l’estació de Vladivostok, al sud-est de Rússia. © Northfoto

Aquest tren inspirat en el famós Orient Express porta el nom de l’arqueòleg que va descobrir les ruïnes del Machu-Picchu i ens transporta des de Cusco fins al jaciment inca en un viatge de tres hores i mitja a través del massís dels Andes. La panoràmica des de les finestres és sorprenent. Va pujant fins als gairebé 2.500 metres sobre el nivell del mar i al llarg del recorregut es poden degustar plats típics de la gastronomia peruana al cotxe restaurant. El preu ronda els 500 euros per persona.

Hiram.jpg

El cotxe restaurant del Hiram Bingham ofereix un dinar amb les millors vistes del Perú. ©

Un viatge extraordinari a través de les muntanyes Rocalloses del Canadà. El paisatge es pot observar en tota la seva magnitud gràcies als vagons amb cúpula de vidre que permeten gaudir còmodament d’unes panoràmiques espectaculars del Canadà més salvatge, asseguts a la butaca. El trajecte d’un dia, de Vancouver a Whistler, costa uns 250 euros, però hi ha altres opcions de més dies que poden arribar a costar 8.000 euros, com és el cas del trajecte de 15 dies de costa a costa.

Mountaineer.jpg

Impressionants paisatges canadencs per a un dels trens turístics més coneguts. © Shutterstock

La línia Lleida-La Pobla funciona tots els dies de l’any, però entre la setmana santa i el mes de setembre, cada dissabte, es pot fer el recorregut amb una locomotora dièsel dels anys 60, que és un model de locomotores conegudes amb el nom de ‘ye-yés’, i els passatgers viatgen en quatre cotxes d’època, cosa que permet viure l’experiència tal com era fa cinquanta anys. El trajecte té unes vistes impressionants sobre un paisatge molt divers: anem des dels camps de conreu de la plana de Lleida fins a la riba d’embassaments de grans dimensions com el de Sant Antoni o el pantà de Camarasa, passant a la vora dels penya-segats del Montsec. Dues característiques del viatge són que hi ha un grup de teatre que amenitza el trajecte i que als passatgers se’ls ofereix rebosteria típica de la Noguera i del Pallars.

Bar Tren dels Llacs.JPG

El cotxe bar del Tren dels Llacs, restaurat tal com era fa cinquanta anys. © FGC

El més famós dels trens és l’Orient Express, sobretot des que l’escriptora Agatha Christie el va convertir en l’escenari d’un dels seus crims més cèlebres. Actualment, ofereix moltes rutes, però la més emblemàtica és la París-Venècia a través dels Alps. Aquest tren va néixer a finals del segle XIX i va deixar de circular als anys 70, fins que l’any 1982 es va reprendre el servei recuperant algunes de les cabines originals d’estil Art Decó. Avui enllaça diverses ciutats europees amb tots els luxes, però els luxestenen un preu: el bitllet costa entre els 1.900 euros per una nit de trajecte i els 12.000 euros per cinc nits en el servei de París a Istanbul. Aquest preu inclou tots els àpats i el privilegi de viatjar en un tren mític. Hi ha diverses rutes i al 2013 s’ha inaugurat la ruta entre Venècia i Estocolm.

Orient.jpg

Un dels mítics vagons de la Compagnie des wagons-lits, a l’Orient Express. © Shutterstock

A Austràlia hi ha quatre trens turístics: el Southern Spirit (que recorre la part sudest del país), l’Indian Pacific (que travessa tota l’illa pel sud, entre Perth i Sydney), l’Overland (que fa un breu recorregut pel sudest) i el Ghan, que recorre Australia de sud a nord des d’Adelaida fins a Darwin. Aquest últim és el més espectacular perquè s’estén gairebé 3.000 km durant dos dies sencers. A més és un dels trens més llargs del món, perquè està format per dues locomotores i 42 vagons, amb la qual cosa tot el comboi té aproximadament un quilòmetre de longitud. Es va inaugurar l’any 2004.

Aquest tren turístic surt de Salta, al nord-oest de l’Argentina, i arriba fins al viaducte de la Polvorilla, a 4.200 metres d’alçària, gràcies a una línia de 217 km que s’obre pas de manera feixuga per les muntanyes dels Andes al llarg de setze hores. És un viatge espectacular, recomanable per a aquells que no tinguin vertigen, ja que es passa a la vora de grans penya-segats que treuen l’alè. La panoràmica des de la finestra és el que interessa. El viatge costa uns 900 euros per persona.

La Polvorilla.jpg

El vertiginós viaducte de la Polvorilla, punt culminant del Tren a las Nubes. © Alfredo Cerra

Aquest tren que travessa exuberants paisatges de Singapur, Malàisia i Tailàndia mereix ser destacat entre els millors del món. El tren compta amb compartiments de luxe i al seu restaurant s’hi serveixen àpats pensats per xefs de renom. També té un elegant cotxe-bar, però el millor d’aquest tren són les vistes i l’atractiu recorregut, de Singapur a Bangkok. Els preus es mouen entre els 3.000 i els 6.000 euros per persona.

De trens turístics que encara conserven aquest concepte del viatge del segle XIX n’hi ha molts altres, per exemple el Transcantàbric i l’Al-Andalus, a Espanya, o el Shangri-La Express, que recorre el tram xinès de la Ruta de la Seda sortint de Xian i travessa paisatges desèrtics i muntanyosos durant deu dies. Aquests viatges de luxe tenen diversos inconvenients, des del meu punt de vista. El primer i el més evident és el preu. L’altre inconvenient és l’efecte bombolla que es produeix, com també passa amb els creuers marítims, i és que passes moltes hores del dia dins del tren i moltes vegades el paisatge es converteix en un simple acompanyament. Justament l’objectiu d’aquests viatges no és anar a descobrir nous territoris i conèixer la gent que hi viu, que és el que més ens estimula a molts viatgers, sinó que l’objectiu és la mateixa experiència de desplaçar-se dins un ferrocarril d’època. El més positiu, sens dubte, és la comoditat i la seguretat de que tindràs tots els serveis a l’abast i que, per exemple, no hauràs de buscar un lloc on dinar, perquè a l’hora dels àpats només et cal anar fins al cotxe restaurant i gaudir del plat i de les vistes. Que gaudiu del viatge!

Un mirador fascinant sobre el Pirineu

divendres, 9/03/2012
Coll de la Gallina.JPG

Viatger davant d’un mar de muntanyes, al coll de la Gallina. © Òscar Marín

Des del coll de la Gallina, els cims es desplegaven a contrallum, com onades de pedra, i es perdien en un horitzó de boires. En silenci, vam contemplar la vista que ens oferia un dels miradors menys transitats del Pirineu. Aquest coll andorrà, a la frontera administrativa amb Catalunya, no veu passar gaires turistes i la solitud el fa més atractiu. No es troba a prop de la vall i l’ascens, malgrat la pista que hi porta, no és gens planer: hi ha pendents d’entre el 10 i el 18%. A més, el darrer tram no està asfaltat, cosa que dificulta l’arribada. Molts visitants que s’acosten a l’extrem sud-occidental d’Andorra es queden a mig camí, al santuari de la Mare de Déu de Canòlich, patrona de Sant Julià de Lòria. Al voltant de l’ermita hi ha bons racons on aturar-se a contemplar el paisatge o a fer un pícnic en família (fins i tot hi ha barbacoes), i aquí, el darrer dissabte de maig, s’hi fa un aplec amb una missa solemne que presideix el bisbe de la Seu d’Urgell.

IMG_9351.JPG

El santuari de Canòlich, a 1.635 metres, ofereix una bona vista sobre Sant Julià de Lòria. © ÒM

La carretera que surt del santuari en direcció al coll és dissuasòria, costeruda i amb revolts molt tancats, però si heu arribat fins a Canòlich, és probable que els revolts inclinats no us espantin. A dalt us espera una vista privilegiada que comprèn bona part del Pirineu i del Prepirineu. Els ulls sobrevolen muntanyes des de l’Alt Urgell i la Cerdanya fins al Port del Comte, al Solsonès, i fins i tot més enllà si el dia és clar. Aquesta ruta, molt usada fa dècades pels contrabandistes, enllaça amb el Pirineu més profund. Des d’aquí es pot anar a Os de Civís, tot passant primer per Civís i les Bordes de Conflent, paratges d’una gran bellesa. Si voleu que l’escapada sigui perfecta, atureu-vos a Fontaneda, on podreu passar la nit a Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra.

IMG_9361.JPG

Panoràmica des del coll de la Gallina abans de la posta del sol. © ÒM

Camps nus de la Segarra

dilluns, 31/10/2011
Segarra.JPG

Secans de tardor sota un cel ennuvolat. Al fons, dalt d'un turó, el poble de Palou. © Òscar Marín

Al novembre, entre Tots Sants i Sant Martí, els camps que van quedar adormits després de la collita es comencen a pentinar. És hora de llaurar a les Terres de Lleida i les planes desertes només són visitades per tractors solitaris. La Segarra, que ha estat batejada com el graner de Catalunya, n’és un exemple. Al cor de la tardor arriben les arades al camp, per tal que l’any vinent pugui donar nous fruits. Cal eliminar les males herbes, remenar la terra, estovar-la, ventilar-la. Els tractors travessen de punta a punta els conreus i hi dibuixen rengleres que podrien semblar ermes a primera vista, però que en realitat són ben fèrtils. En aquests solcs paral·lels, un cop llaurat el camp, els pagesos hi sembraran l’ordi, el blat i altres cereals i verdures. Llaurar i sembrar bé els camps és una activitat primordial, perquè en dependrà l’èxit de la pròxima collita.

Camps.jpg

Els tractors han deixat ben pentinats els camps de la Segarra. © ÒM

Amb el pas dels mesos, aquests secans es cobriran de tonalitats verdes, però mentre no hi creixi cap element vegetal faran l’efecte d’un oceà terròs format per centenars d’onades pètries. Són pocs els visitants que s’hi aventuren ara, potser desanimats per l’aridesa dels horitzons pelats. Però el sol de tardor extreu d’aquests paisatges un to encara més daurat i ens recorda que de vegades la mà humana, en el seu afany per dominar la natura i treure’n tot el profit, és capaç de crear els paratges més bells i també els més solitaris. Una interessant manera de descobrir aquests camps és contactar els guies de Camins de Sikarra, que confeccionen visites temàtiques a mida a través de la comarca de la Segarra.

Anem a caçar bolets de primavera

dilluns, 11/04/2011

La tardor no té l’exclusiva dels bolets. A la primavera en podem trobar de molt saborosos, com ara els moixernons, els cama-secs i les gírgoles de card o de panical. La seva època per excel·lència és la primavera, tot i que també treuen el cap alguna tardor si les condicions són òptimes (un agost plujós, un setembre suau de temperatures, absència de vent, humitat constant elevada…). Els marçots, coneguts com a bolets de neu, bolets d’esquirol o llenegues d’hivern són també molt peculiars i exclusius del període comprès entre els mesos de febrer i juny. Són uns bolets realment deliciosos i molt difícils de trobar, ja que neixen i creixen sota terra. No hem d’oblidar el vistós bolet de tinta: és exquisit, fàcil de trobar vora els camins i marges dels camps, i original, perquè a Catalunya encara hi ha poca gent acostumada a menjar-se’l.

Bolets de tinta.jpg

Si assaboriu el bolet de tinta comprovareu que té un gust semblant al del xampinyó. © Òscar Marín

A l’alta muntanya, als mesos d’abril i maig, hi podreu observar bolets a grapats. Si no voleu anar-hi sols, heu de saber que el Parc Natural de l’Alt Pirineu organitza de tant en tant excursions i xerrades per conèixer els bolets pirinencs de primavera. Un tècnic us guiarà en aquestes sortides de cerca i identificació de bolets pels boscos de Sant Joan de l’Erm, a l’Alt Urgell. Entre els fongs estrella que s’hi poden observar hi ha les múrgoles, amb el seu peculiar barret de forma arrodonida; les menudes carreretes o cama-secs, i els exuberants pets de llop.

Pets de llop.JPG

Dos pets de llop gegants trobats al Parc Natural de l’Alt Pirineu.

A la primavera també són fàcils d’observar als prats pirinencs uns misteriosos erols de color verd brillant, que fa segles, quan no se’n sabia l’origen, s’associaven a l’activitat de fades i nimfes. Aquests semicercles de bolets delaten la seva presència formant un tapís lluent enmig d’extensions de terreny que encara són ben seques i cremades per l’acció rigorosa de l’hivern. Els erols dibuixen una mena d’arcs o circumferències damunt l’herba. Això és així perquè els fongs tenen una estratègia de nutrició que consisteix a matar les arrels de les plantes i herbes que els envolten per aprofitar-ne les reserves. Això provoca que, allà on es troben els fongs, l’herba sigui verda molt abans que a la resta del prat —cap als mesos de febrer i març— i que s’assequi i es mori també molt abans que la resta de la pastura —cap als mesos de maig i juny— deixant unes fileres ermes com a rastre de la seva presència. El fet és que podem detectar fàcilment el lloc on s’estenen els bolets, perquè quan el prat és sec, l’erol és verd, i quan el prat és verd, l’herba de l’erol ja es panseix i queda seca.

Carreretes.JPG

Els cama-secs, o carreretes, formen grans erols als prats de muntanya.

A més de totes les espècies que hem citat, cal recordar que si la primavera és fresca, plujosa i humida, també podem veure alguns bolets típics de tardor, com els ceps, els rovellons i els fredolics… Al capdavall, els bolets no tenen un calendari prefixat i apareixen quan les condicions meteorològiques els ho permeten.

Viatjar amb tren pot ser un plaer

dijous, 17/06/2010

“No pot ser”, pensareu si sou usuaris habituals del servei de Rodalies. “Viatjar amb tren, un plaer?”. Doncs sí, a Catalunya encara és possible reviure els temps daurats del ferrocarril. El Tren dels Llacs segueix la línia històrica entre Lleida i la Pobla de Segur entre la Setmana Santa i el mes de setembre, només els dissabtes, i permet fer el recorregut amb una locomotora dièsel dels anys 60, un model de locomotores conegudes amb el nom de ‘ye-yés’. Els passatgers viatgen en quatre cotxes d’època i això permet viure l’experiència tal com era fa cinquanta anys. El millor de l’aventura és el paisatge, no podreu apartar els ulls de la finestra: anem pels camps de conreu de la plana de Lleida, després circulem a la vora dels penya-segats del Montsec, passem pel costat dels embassaments  de Sant Llorenç de Mongai, Camarasa, Cellers i Sant Antoni… És un viatge d’aquells que en diem “panoràmics”, perquè els paisatges que envolten el tren són realment imponents.

Tren dels Llacs Lleida - La Pobla de Segur 20 Juny 2009

"Mira, mira, el pantà de Camarasa!" © Jordi V. Pou

El tren surt de Lleida a les 10.30 h i arriba a la Pobla a les 12.30 h. Allà podreu gaudir del Mercat del Tren, del Museu dels Raiers, del Molí de l’Oli o del Complex Mauri. El tren de tornada surt a les 16.30 h i arriba a Lleida a les 19.30 h. Un grup d’actors fa una petita recreació durant el trajecte i els passatgers són convidats a tastar la rebosteria típica de la Noguera i del Pallars. Durant la parada que es fa a Balaguer, a més, et deixen tastar la coca de samfaina que és molt típica d’aquesta població. Un viatge deliciós!

Pels prats d’Aran sobre dues rodes

dilluns, 7/06/2010

Bicicleta i muntanya, velocitat i aire pur, fan un combinat substanciós. Si hi afegim una xarxa de senders ben senyalitzats i aptes per a tots els nivells, ja tenim un bon al·licient pel cap de setmana. L’estiu passat vaig pujar a la Vall d’Aran per conèixer el treball d’ordenació i senyalització d’una xarxa de més de 400 km de camins cicloturístics. Em va guiar en Francesc Comas, responsable del projecte i director del Centre BTT Val d’Aran. Vam travessar prats i boscos d’un verd intens sobre dues rodes, i també pobles d’origen medieval com Unha, Salardú i Gessa, tot confirmant la diversitat i la bellesa d’aquesta vall atlàntica.

Bici Vall d'Aran.jpg

Prats florits al mes de juny, a prop de Gessa. © ÒM

S’ofereixen un total de 25 rutes, 14 de les quals estan classificades com a fàcils o molt fàcils; això vol dir que les famílies amb nens i els ciclistes aficionats poden accedir a pobles i paisatges magnífics sense haver de suar la cansalada. El Centre BTT es troba a Betren, a tocar de Vielha, i hi trobareu fulletons informatius de tots els itineraris, assessorament sobre el circuit més adequat a les vostres necessitats (hi ha rutes fluvials, culturals, forestals…), i també hi podreu llogar bicicletes (si no en porteu) o reparar i rentar les vostres. Si no goseu fer la ruta pel vostre compte, podeu contractar els serveis d’un guia que farà més amena i segura la sortida.