Entrades amb l'etiqueta ‘Terres de l’Ebre’

Una escapada familiar a Gandesa

dimarts, 19/09/2017
Cooperativa Gandesa_Cèsar Martinell.jpg

El Celler Cooperatiu de Gandesa és una de les visites imprescindibles de la Terra Alta. © Òscar Marín

Passejaven un dia per Gandesa i van veure un cartell que indicava que la gran casa de darrere l’Ajuntament estava en venda. No s’ho van pensar. En Daniel Esteve i la seva parella van trucar-hi i, al cap d’uns dies, l’edifici era seu. Encara no imaginaven que aquella casa de poble, on van obrir una galeria d’art durant uns anys, acabaria convertida en un allotjament amb encant. És el projecte que avui més els il·lusiona: la Casa dels Abeuradors. Situats al centre de Gandesa, aquests apartaments i lofts són el punt de partida perfecte per conèixer els atractius de la Terra Alta. A dins, hi trobem totes les comoditats: cuina completament equipada, llits i sofàs-llit molt confortables, banys amb dutxa o banyera d’hidromassatge, balcons i finestrals que deixen entrar molta llum i espais decorats amb il·lustracions i pintures d’artistes ebrencs. Un ascensor connecta els tres pisos i al pis superior hi ha una terrassa privada que, potser aviat, obriran als clients.

Casa dels Abeuradors_MenjadorLoft Font de Dalt.jpg

El loft Font de Dalt és un allotjament ideal per a dues o quatre persones. © ÒM

Casa dels Abeuradors_Habitació Duplex Xorros de la Fontcalda.jpg

El dúplex Xorros de la Fontcalda disposa d’una àmplia habitació doble amb jacuzzi. © ÒM

Casa dels Abeuradors_Duplex Xorros de la FontcaldaMenjador.jpg

Saló menjador amb cuina oberta al dúplex Xorros de la Fontcalda. © ÒM

Un cop instal·lats, vam decidir que faríem la visita guiada al Celler Cooperatiu de Gandesa i que, al dia següent, pedalaríem per un tram de la Via Verda de la Terra Alta. En Daniel va fer un parell de trucades i de seguida ho vam tenir tot organitzat. Després de fer un tomb pel nucli antic de Gandesa —no us perdeu la portalada romànica de l’església de Santa Maria—, ens vam encaminar cap al celler modernista, on la Pilar ens esperava per fer-nos una visita guiada. Quan algú t’explica històries i curiositats d’un indret amb tanta passió com ho fa la Pilar, pots entendre molt millor les emocions i esforços que s’amaguen darrere les pedres. Aquest edifici construït per l’arquitecte vallesà Cèsar Martinell és potser un dels seus cellers més discrets, perquè els pagesos que el van encarregar no tenien molts diners, però presenta diverses solucions constructives enginyoses, com el sostre de volta catalana sostingut per arcbotants que, al seu temps, se sostenen en tirants de ferro. La Pilar ens va mostrar fotografies antigues que havia buscat en diversos arxius i ens va parlar del vermut de la Terra Alta, que s’elaborava en aquest celler: la patent es va vendre als italians de la Cinzano! Vam pujar per damunt les tines, més a prop dels arcs majestuosos construïts amb l’esforç d’homes i dones del poble, i després de la visita ens va oferir un petit tast dels vins de la cooperativa. Per endur-nos un record ben saborós de la nostra estada, vam comprar un blanc Somdinou fermentat en bóta i un negre Varvall del 2012.

Mare de Déu de l'Assumpció de Gandesa.jpg

Detalls escultòrics a la façana romànica de l’església de l’Assumpció. © ÒM

Cooperativa Gandesa.jpg

Al celler de Gandesa, Cèsar Martinell va utilitzar un sistema de voltes i arcs. © ÒM

Cooperativa modernista de Gandesa.jpg

La sala de premses del Celler Cooperatiu de Gandesa. © ÒM

Després d’una nit tranquil·la a la Casa dels Abeuradors, vam sortir de bon matí cap a Bot. Ens esperava a la plaça de l’Ajuntament la furgoneta de Bicisports Aubanell, una empresa de Gandesa que ofereix lloguer de bicicletes, excursions familiars i per a grups i un servei de recollida a qualsevol de les estacions de la Via Verda de la Terra Alta. Faríem el recorregut entre Bot i el Pinell de Brai, un dels trams més pintorescos i fàcils d’aquesta ruta. Al llarg del camí, hi trobem àrees de joc i zones de repòs que ens permeten gaudir del paisatge, però el punt fort d’aquest tram és la Fontcalda, un paratge encisador que acull una singular zona de banys.

La Fontcalda.jpg

Les aigües mineromedicinals de la Fontcalda sorgeixen a 28ºC. © ÒM

Sobre viaductes i a través de túnels s’arriba al quilòmetre 20, punt on se situa el túnel “culpable” de la clausura del ferrocarril, en produir-se un important enfonsament. Per això, s’ha aprofitat una pista que esquiva el túnel per l’exterior. El punt final són les andanes de l’estació del Pinell de Brai. Aquí finalitza la Via Verda de la Terra Alta, però no les possibilitats de ruta. Des d’aquest mateix punt, és possible continuar l’itinerari fins a Tortosa, seguint la Via Verda del Baix Ebre, però nosaltres vam acabar aquí la ruta. A les 11 h ens van venir a recollir i ens van deixar a la porta de la Casa dels Abeuradors. Encara vam tenir temps de dutxar-nos abans de recollir les coses i posar rumb cap a la serra de Guara. Però això us ho explicaré en un altre article.

Via Verda Terra Alta.jpg

Recórrer la Via Verda amb bicicleta és una activitat ideal per compartir en família. © ÒM

Àrea de jocs a la Via Verda.jpg

A la Via Verda de la Terra Alta hi trobem diverses àrees de jocs. © ÒM

Bot.jpg

Vista de Bot des de les vinyes que travessa la Via Verda. © ÒM

Pels camins de la batalla de l’Ebre

dimecres, 20/11/2013

El senyor Bartolomé Uceda, nascut a Fernán-Núñez, sempre en parlava: al seu germà i al seu cunyat els van enviar a lluitar a l’Ebre (el marit de la seva germana no va tornar mai a casa). Al senyor José Mazán, natural de Còrdova, que recolzava els republicans, el van obligar a combatre en el bàndol franquista. I així tants i tants drames personals i familiars que tots hem sentit explicar. En fa més de 75 anys, de la batalla de l’Ebre. Molts dels que la van viure ja han mort, però la memòria d’aquells 115 dies tristos es manté viva a Corbera d’Ebre. ‘115 dies’ és el nom del centre d’interpretació que Corbera dedica a aquella batalla, una de les més cruentes de la cruel guerra civil, i ofereix una visió completa del conflicte amb objectes de l’època i projeccions audiovisuals. L’últim diumenge de cada mes, tots els centres d’interpretació dels espais de la batalla de l’Ebre organitzen jornades de portes obertes; un bon moment per arribar-s’hi.

115 dies Corbera d'Ebre.JPG

Armes i uniformes són avui peces de museu al Centre d’Interpretació 115 Dies. © Òscar Marín

Les ruïnes del poble vell de Corbera, un esquelet abandonat de la vila que va ser, s’han mantingut com a testimoni de la cruesa dels combats i els bombardejos. Ja no queda res de les tertúlies dels veïns, dels xiscles dels infants, de les anades i vingudes al mercat i al safareig. Les cases són runa i els fills, néts i besnéts d’aquells que hi habitaven, ara viuen a la part baixa del vessant. Pels carrers desdibuixats, hi trobareu lletres disperses: és l’Abecedari de la Llibertat, cada lletra realitzada per un artista diferent i vinculada al text d’un escriptor o poeta. I entre pedres silencioses i lletres mudes, al fons del conjunt, l’únic edifici que s’ha mantingut dempeus gairebé sencer és l’església barroca de Sant Pere, construïda damunt d’una antiga fortalesa de l’orde del Temple.

Corbera d'Ebre.JPG

L’església de Sant Pere domina les ruïnes. © ÒM

Corbera d'Ebre 3.0.JPG

El Poble Vell fou declarat Lloc d’Interès Històric i Bé d’Interès Cultural per la Generalitat. © ÒM

Les teulades de l’església ja no hi són, tampoc els retaules ni la decoració que en vestia els murs interiors, però la carcassa de l’edifici serveix avui de sala de concerts i de centre expositiu, gestionat pels veïns de l’Associació del Poble Vell, i acull activitats culturals com la Biennal d’Art. Quan hi entreu, demaneu veure l’àlbum de fotografies antigues del poble. Se us posarà la pell de gallina quan contempleu les imatges bucòliques d’aquell nucli de tradició agrícola, destruït ara fa 75 anys, i els somriures de la seva gent abans del desastre. I si pugeu al campanar, especialment al capvespre, tindreu una bona vista de les ruïnes. L’objectiu de l’Associació del Poble Vell és que aquest conjunt històric sigui un Monument a la Pau i que estigui connectat amb llocs similars del món, indrets que ens recorden allò de què és capaç l’ésser humà, per ajudar-nos a no repetir, a no tolerar, els mateixos errors.

Corbera d'Ebre 4.JPG

Exposició temporal a l’interior de l’església de Sant Pere. © ÒM

Corbera.jpg

Un fotògraf entre les ruïnes de Corbera d’Ebre. © ÒM

10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan

dimecres, 7/08/2013

Que a Horta de Sant Joan, Picasso hi va viure un moment molt important a nivell creatiu, ho sap gairebé tothom. I que a l’entrada del poble, l’Hotel Miralles ofereix uns plats de crestó en escabetx per llepar-se’n els dits, molts visitants ho tenen clar, perquè el menjador s’omple cada migdia amb veïns, viatgers, ciclistes, treballadors i amants de la bona gastronomia, una gran diversitat de clients que coincideixen en la tria d’aquest conegut hotel-restaurant familiar. Fa unes setmanes vaig fer una estada a Horta i, abans d’arribar-hi, ja tenia clars els dos aspectes que he apuntat. Però em quedaven moltes coses per descobrir. Després de fer una volta ben agradable pels carrers solitaris del nucli antic i de passar una nit de repòs absolut a l’Hotel Miralles, vaig despertar-me amb un esmorzar casolà d’embotits i pa amb tomàquet i amb la promesa que el senyor Salvador Miralles m’esperava per dur-me a alguns dels indrets més interessants d’Horta de Sant Joan. És un privilegi, que et faci de guia algú que s’estima i que coneix tan bé la seva terra. Aquí teniu algunes de les coses magnífiques que hi vaig descobrir:

1. El nucli antic d’Horta

Començo parlant-vos del cor del poble, allà on qualsevol turista ha de fer cap quan arriba a Horta de Sant Joan. Dalt d’aquest puig de 543 m d’alçada hi ha la plaça porxada, d’aires renaixentistes, des de la qual es despleguen uns pocs carrerons de pedres antigues. Baixant per un d’aquests carrers ens topem amb un dels reclams del nucli antic: el Centre Picasso, on s’exhibeixen obres de joventut del geni.

Horta1.JPG

L’església i l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan. © Òscar Marín

2. Lo Parot

Una de les oliveres més emblemàtiques del país la trobem aquí, a les terres del senyor Joaquín Badia. Després de saludar-lo, mentre regava les plantes de l’hort, ens vam acostar a l’arbre mil·lenari. Podríem dir allò de que si les seves branques parlessin… Però no, no parlen. Ens mostren, això sí, multitud d’arrugues que ens expliquen que aquest és “el pare de tots els arbres”, d’aquí el nom de Lo Parot. Amb les seves escasses olives encara en fan oli, una producció molt reduïda, és clar, però diuen els que l’han tastat que és un oli deliciós.

Horta2.JPG

Lo Parot, arbre monumental considerat el més vell de Catalunya. © Òscar Marín

3. El mirador dels Pesells

A les afores d’Horta, pujant a la recerca del centenari pi de Balija, ens aturem al mirador dels Pesells. Des d’aquí tenim un bon tros de la Terra Alta als nostres peus. La Via Verda travessa el paisatge, en veiem l’aqüeducte que salva el curs del riu Matarranya i uns ciclistes que passen, com formigues, per damunt del pont. Com ells, milers de persones s’acosten cada any a fer un tram de la Via Verda sobre dues rodes.

Horta3.JPG

Panoràmica des del mirador dels Pesells, als afores d’Horta. © Òscar Marín

4. El pi de Balija

Aquest és un dels llocs preferits d’en Salvador Miralles. Alguns dies s’asseu sota aquest pi de 19 metres d’alçada i contempla les seves branques durant una llarga estona. Es comprèn perfectament. Aquest arbre allunyat de tot i de tothom transmet un intens sentiment de pau. Es calcula que el pi de Balija té uns 450 anys, cosa inèdita en els pins blancs, que solen arribar a un màxim de 350 anys de vida.

Horta4.JPG

Les branques centenàries del pi de Balija. © Òscar Marín

5. Les Olles

Quan parlem d’un indret paradisíac, hi ha qui pensa en sorra i palmeres. Però a Horta hi ha un racó màgic on banyar-se és un plaer durant els mesos de més calor. Es tracta de les Olles, uns tolls d’aigua en el curs del riu Canaletes. I pensar que fa 50 anys, quan en Salvador Miralles cuidava les cabres en aquestes terres, això era un racó allunyat del món que poca gent coneixia. Em diu el nom de cada toll: el de la Palanca (on el seu pare estenia uns pins per creuar d’una banda a l’altra), el dels Xiquets (on es banyen els més petits), l’Olla Redona, el Toll de Més Avall, la cova de les Orenetes… La gent del poble les coneix com les Olles d’en Baubo. Si voleu saber-ne el perquè, pregunteu-ho a l’Hotel Miralles. També us hi explicaran per què cap veí no es banya al toll del Peraire…

HortaOlles.JPG

Les Olles, un paratge refrescant en plena natura. © Òscar Marín

6. El dinar a l’Hotel Miralles

Ja us he dit que a l’Hotel Miralles s’hi dorm bé i que s’hi menja encara millor. La carn de cabra hi és un dels ingredients distintius, i el crestó en escabetx n’és el plat més conegut. No deixeu de tastar la nova recepta d’aquesta temporada, el carpaccio de crestó amb coqueta d’herbes [vegeu-ne aquí la fotografia]. El seu aroma és deliciós i també la combinació de gustos, amb trossets de formatge i foie. Si podeu, tasteu també el xorís de cabra amb patates i allioli. A més del bon menjar, notareu que el bon tracte és un altre dels puntals del negoci. Els Miralles són una família plenament bolcada en els seus hostes.

Horta7.1.JPG

Crestó en escabetx, el plat estrella del restaurant Miralles. © Òscar Marín

Horta7.2.JPG

El xorís de cabra amb acompanyament de patates i allioli. © Òscar Marín

7. El convent de Sant Salvador

No hi ha monjos, ni visitants, ni una ànima. El convent està sempre tancat. Sempre, excepte alguns dies festius i en ocasions puntuals. Vaig tenir l’oportunitat d’entrar-hi, de copsar el silenci que embolcalla les pedres, de contemplar el seu petit claustre renaixentista protegit per la muntanya de Santa Bàrbara. Les vistes d’Horta des de l’atri són excel·lents.

Horta6.JPG

L’església silenciosa del convent de Sant Salvador. © ÒM

8. Les cabres de Rasquera

En Pepito Miralles, el germà d’en Salvador, treu les cabres a pasturar cada dia. Vaig sortir a buscar-lo pels camps propers a l’hotel Les Capçades, per fer petar la xerrada. Em va explicar que havien vingut, feia pocs dies, uns periodistes francesos a fer-li preguntes sobre les cabres. Són cabres de Rasquera, una raça pròpia de les comarques del sud de Catalunya. Amb la carn d’aquestes cabres es cuinen els millors plats del Miralles.

Horta8.JPG

Cabres de Rasquera pasturant a la vora de l’hotel Les Capçades. © Òscar Marín

9. Una gran estada a Les Capçades

Dormir a Les Capçades és un dels plaers de la Terra Alta. Aquest hotel rural ocupa una antiga residència particular que la família Miralles va restaurar i obrir com a allotjament. L’emplaçament és privilegiat, envoltat de natura, amb una bona vista d’Horta i de la muntanya emblemàtica de Santa Bàrbara, especialment des de la terrassa de 60 metres quadrats de l’habitació Mariné, que vaig ocupar amb molt de gust. És un plaer banyar-se a la piscina interior abans o després de fer una caminada pels camps que envolten la casa. També podem descansar a la sala mentre fullegem algun dels exemplars del DESCOBRIR que hi tenen a disposició dels clients. I quan s’acosti la nit, arribarà l’hora del menú degustació, un altre dels plaers d’Horta que culmina una magnífica estada.

Horta9.1.JPG

L’àmplia habitació Mariné, dedicada a un client il·lustre. © Òscar Marín

Horta9.JPG

Vista de la muntanya de Santa Bàrbara des de l’habitació. © Òscar Marín

10. El sopar degustació

Si a l’Hotel Miralles s’hi serveix menjar bo i casolà, ben arrelat a la Terra Alta, a la cuina de Les Capçades s’hi busquen noves textures i sabors partint, igualment, d’uns productes de primera qualitat. La proposta de menú degustació de la cap de cuina canvia sovint. Jo hi vaig tastar, de primer, unes cuixetes de guatlla confitades amb mousse d’albergínia i tomàquet, un plat saborós, que omple la boca amb la suau espessor de la mousse i amb la tendresa de les cuixetes que es desfan a la boca. De segon, un carpaccio de llagostí amb tòfona negra dels Ports (Tuber melanosporum). Tot seguit, un bacallà cuinat a baixa temperatura, amb chutney de mango i melmelada de llimona. Després, unes costelletes amb crosta d’herbes aromàtiques, cuscús i tzatziki de iogurt, un plat d’intenses aromes mediterrànies. Tot acompanyat amb un Cupatge del celler Frisach. Per postres, un cremós de formatge de cabra amb gelat de romaní i gelatines de taronja i melmelada d’orellanes i mel. Els camps d’Horta posats al plat.

Horta10.1.jpg

Deliciosos plats del menú degustació de Les Capçades. © Òscar Marín

Sabors i aromes de la Terra Alta

dimecres, 17/07/2013

IMG_3173.JPG

Viatjar no és solament atresorar la descoberta de nous territoris, també és ampliar els nostres horitzons gastronòmics, descobrir nous gustos i noves aromes que emergeixen de la terra i que ens permetran entendre com de ric pot arribar a ser un paisatge. El paisatge de la Terra Alta et sedueix només arribar-hi amb la seva intensa rusticitat. Des de les carreteres sinuoses, els camps de vinyes, oliveres i arbres fruiters condueixen la vista cap a les majestuoses muntanyes del massís del Port. I d’aquests camps silents treballats en terrasses naturals i protegits per muntanyes en surten uns vins que sorprenen i, fins i tot, emocionen. La garnatxa, predominant a la Terra Alta, hi té un paper protagonista, en aquests vins, i també el clima, privilegiat per a la vinya. 42 cellers i més de 1.800 viticultors treballen cada dia per situar les seves ampolles en el lloc que es mereixen. He pogut tastar diversos vins de la comarca i us confirmo el seu bon moment. Fa poc vaig fer una estada a l’Hotel Miralles d’Horta de Sant Joan, que us explico amb més deteniment en un altre post, i hi vaig assaborir un Puigventós del 2012, un vi negre que pren el nom de l’antiga denominació del poble d’Horta, un vi suau i afruitat que marida a la perfecció amb el nou plat de la carta del Miralles: el carpaccio de crestó. Per altra banda, l’Anna de l’Hotel Les Capçades em va descobrir un altre vi que em va semblar excel·lent: Cupatge, del celler Frisach de Corbera d’Ebre. Aquest vi ecològic és brillant i golós, amb aromes de fruites madures i una personalitat alhora fresca i elegant. Una veritable delícia.

IMG_3448.JPG

Carpaccio de crestó amb coca d'herbes i un vi Puigventós a l'Hotel Miralles. © ÒM

IMG_3198.JPG

Vinyes i oliveres al peu de la muntanya de Santa Bàrbara, a Horta de Sant Joan. © ÒM

En aquesta menció als bons vins que s’estan fent a la Terra Alta no m’oblido del celler La Fou. No els vaig poder visitar durant la meva estada recent, però han tingut l’amabilitat d’enviar-me unes ampolles i aquí us les presento a la terrassa de casa, preparades per acompanyar un bon sopar en una companyia immillorable. El Sender, del 2011, m’ha fascinat per la gran amplitud d’aromes, pel seu perfum evocador de les olors dels camps d’interior, i per l’equilibri entre volum i frescor en boca. La Fou de Batea, del 2008, ens mostra de manera més contundent la profunditat i la frescor de la garnatxa negra, amb notes de fruits secs i de fruita negra i, al final, unes sensacions de xocolata i de pedra humida que em retorna el record d’una tempesta damunt del massís del Port viscuda fa poques setmanes.

IMG_3822.JPG

Els vins inspiradors del celler La Fou, de Batea. © ÒM

7 platges tranquil·les i solitàries

dimecres, 19/09/2012

De platges, n’hi ha per a tots els gustos. Pels que som amants de la tranquil·litat i no ens agraden les grans concentracions, els millors mesos per banyar-se són els de setembre i octubre. Per què? Primer de tot, l’aigua de la mar encara no és freda (es troba a temperatures entre els 17 i els 22 graus) i la temperatura ambiental és força elevada. A més, la major part de la població ja ha acabat les vacances i a les platges, sobretot en les més allunyades dels nuclis urbans, hi ha molta menys gent que a l’agost. L’altre avantatge és que el sol ja no pica fort, amb la qual cosa es poden fer caminades arran de mar sense haver de patir per la calor. Us recomano algunes platges tranquil·les, solitàries a la tardor, on podreu remullar els peus, les cames o tot el cos lluny de la pressa i dels sorolls urbans.

Jugadora.JPG

Aigües turqueses i matollars de ginebró a la cala Jugadora. © Òscar Marín

  • Cala Jugadora (cap de Creus)

Una cala que em fascina pel seu entorn feréstec, per la transparència de les seves aigües de color turquesa i per la calma que hi impera a primera hora del matí, malgrat que es troba a uns dos-cents metres de la carretera que porta al far del cap de Creus. La sorra d’aquesta platja és gruixuda i hi trobareu algunes pedres, però si nedeu una mica veureu que els fons són de sorra. Després d’un bany val la pena pujar fins al far i prendre una copa o un cafè al restaurant que hi ha al costat. Molt a la vora podeu descobrir-hi les cales preferides de Salvador Dalí.

Xelida.jpg

Els penya-segats amb pinedes que envolten la cala d’Aigua Xelida. © ÒM

  • Cala d’Aigua Xelida (Tamariu)

En aquesta petita cala, poc visitada fora de l’agost, hi vam anar a fer la fotografia de portada d’un número de la revista DESCOBRIR (us ho explicava en aquest altre post). Es troba a prop de Tamariu, al municipi de Palafrugell, i durant mesos el seu accés ha patit els efectes d’uns despreniments de terres. Però ja s’hi pot accedir sense dificultats i val la pena demanar les indicacions a algun veí de la zona per arribar-hi. Només té quaranta metres de llarg, però és suficient per aturar-se a escoltar la remor de les onades i contemplar les roques erosionades per la força de la mar.

Boadella.JPG

La cala Boadella vista des dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

  • Cala Boadella (Lloret de Mar)

La cala Boadella és atractiva per l’entorn, perquè està envoltada de penya-segats i de pinedes que baixen fins a l’aigua. Aquesta no és tan solitària com les anteriors, però sí que està prou allunyada del centre urbà com per poder oferir un bany relaxant. I a més a més es troba molt a prop dels elegants jardins de Santa Clotilde, que són una visita a tenir en compte. Altres platges interessants de Lloret són les que us explico en aquest altre post: “Dues cales màgiques al camí de ronda”.

Muntanyans nito.jpg

Els aiguamolls s’estenen a tocar de la sorra a la platja dels Muntanyans. ©

  • Platja dels Muntanyans (Torredembarra)

Una platja molt interessant des del punt de vista dels valors naturals és la dels Muntanyans. En arribar-hi, comprovareu que està envoltada d’urbanitzacions i que la via del tren hi passa a la vora, però per sort s’ha salvat una part important de l’arenal (uns 3 quilòmetres) i avui és l’únic espai d’aiguamolls costaners que tenim entre el delta de l’Ebre i el delta del Llobregat. Al voltant d’aquests aiguamolls hi viuen un munt d’animalons: gripaus, eriçons, sargantanes, i també hi ha plantes típiques de vora mar, com el lliri de mar, que floreix al final de l’estiu i que té una flor blanca d’una fragància molt intensa. Precisament per això és una planta tan escassa, la gent durant molts anys les arrencava per endur-se-les. Hem de recordar que tot i que a la platja dels Muntanyans ens hi podem banyar, és un espai protegit.

Tamarit alika.jpg

La silueta del castell domina la vista de l’arenal de Tamarit. ©

  • Platja de Tamarit

A la seva cançó Miami Beach, els Lax’n’Busto citaven la platja de Tamarit, que es troba al nord de Tarragona, ja tocant amb Altafulla. No és solitària, ja que hi ha el càmping Tamarit Park Resort a la vora i una filera de cases de pescadprs, però és tranquil·la i té un decorat poc habitual, com és el castell d’origen medieval que s’aixeca en un penya-segat al costat del mar. Aquesta platja ofereix una bona escapada de cap de setmana, ja que hi ha restaurants de peix fresc a tocar de la sorra, i molt a prop, a la desembocadura del Gaià, hi ha un lloc on podreu fer al setembre una activitat molt curiosa: uns banys de fang.

Fonda nito.jpg

Un reducte de pau no gaire allunyat de Tarragona: la cala Fonda. ©

  • Cala Fonda (Tarragona)

La cala Fonda també és coneguda com a ‘cala Waikiki’, nom que suggereix el seu aire paradisíac, ja que costa una mica d’arribar fins a la sorra i normalment hi ha pocs banyistes. A més, està envoltada pel valuós bosc de la Marquesa. I si sou aficionats al submarinisme, encara teniu una altra excusa per anar-hi: davant d’aquesta platja hi descobrireu les restes enfonsades d’un avió bombarder alemany que va caure durant la Guerra Civil.

SantiRodriguez.jpg

El far és l’indret més fotogènic de la punta del Fangar. ©

  • Platja de la Punta del Fangar (delta de l’Ebre)

El videoclip de la cançó ‘Vertigo’ del grup U2 va ser rodat a la punta del Fangar, que és la península que s’estén al nord del Delta, just per davant de l’Ampolla. El grup irlandès buscava un desert on rodar el video i van escollir el delta de l’Ebre. De fet, aquí també s’hi van rodar unes escenes de la pel·lícula ‘Sàhara’, de l’any 2005. El Fangar és una gran extensió de dunes mòbils, la platja més gran del Delta: té 7 quilòmetres de llarg i 2,5 d’ample. El punt més emblemàtic és el far que la gent del Delta coneix com La Faroleta, un dels indrets més fotogènics de tot Catalunya. I si el que busqueu són bones platges per a famílies, us agradaran els posts “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (3a part)“, “6 platges refrescants per anar-hi amb nens” i “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)“.

Menjar-se la mar al Delta de l’Ebre

dimecres, 22/08/2012
Ràpita 1.JPG

Caixa de marisc criat a les badies del Fangar i dels Alfacs. © Òscar Marín

De tot el que es pot fer a les terres del Delta, gaudir del bon menjar és una de les activitats més gratificants. El producte fresc del port de Sant Carles de la Ràpita arriba a les taules dels restaurants poc després de sortir de la mar i fins i tot és possible assaborir el marisc al mateix lloc on es cria. A les muscleres de la badia dels Alfacs s’hi poden tastar els millors musclos i ostres del país. Per fer-ho, em vaig inscriure a la sortida de la Ruta de les Muscleres a través de l’Estació Nàutica de Sant Carles de la Ràpita. El vaixell surt del port cada dissabte a les 11 h i navega per la badia fent un passeig tranquil amb bones vistes de la serra de Montsià que s’aixeca per damunt de la Ràpita. A la badia hi trobem un centenar de vivers de musclos i ostres on treballen uns trenta productors, entre els quals hi ha l’Avi Agustí, que ens rep en el seu “xiringuito” de color blau al mig de la badia.

Ràpita 2.jpg

Muscleres de la badia dels Alfacs amb la serra de Montsià al fons. © ÒM

El mateix Agustí ens ofereix una degustació de les ostres criades allà mateix (quin gust de mar!) i uns musclos deliciosos cuinats al vi, tot acompanyat amb una copa de cava. Producte del país 100%. Això sí, les ostres i els musclos que degustem no són collits del mateix dia. Els mol·luscs han de passar, per seguretat, un procés de depuració de 24 hores en aigua tractada amb ozó. Mentre fem la degustació, l’Agustí ens explica aquesta i altres curiositats, com ara les grans qualitats del marisc del Delta o que la major part de les ostres que es fan a la badia dels Alfacs s’exporten a França i els francesos les comercialitzen amb segell francès. Després les venen als restaurants de Barcelona com si fossin criades a França!

Ràpita 3.JPG

Les delicioses ostres que ens ofereix l'Avi Agustí al seu "xiringuito". © ÒM

La sortida gastronòmica per la badia va ser l’aperitiu del que vindria poc després. Des del moll vaig caminar fins al restaurant Can Víctor, que es troba en un dels carrers pròxims al port. El restaurant és conegut pels seus plats de cuina marinera i de mercat i, tot i que es va fundar l’any 1985, la família Pons era ben coneguda a la vila perquè regentaven des de l’any 1974 el restaurant Casa Ramon, i encara abans, als anys quaranta, l’avi havia fundat la Tasca Ramon al carrer de sant Isidre. Així que la tradició de cuinar peix fresc i marisc del dia ha anat passant, en aquesta casa, de pares a fills al llarg de més de 60 anys. I es nota que saben cuidar els paladars més exigents. No hi ha paraules per descriure la frescor dels llagostins de Sant Carles de la Ràpita al punt de flor de sal de les salines de la Trinitat. Un autèntic plat de Km 0 amb ingredients de proximitat.

Can Victor 1.JPG

Magnífics llagostins de Sant Carles de la Ràpita amb sal de les salines del Delta. © ÒM

Unes gambetes boníssimes i uns calamarsons cruixents (aquí en diuen “xipironets”) acompanyen la magnífica benvinguda al restaurant. I tot seguit arriba un dels plats estrella: l’arròs caldós de crustacis i marisc rapitenc. Mentre l’assaboreixo, penso en quedar-me uns dies més aquí, a la Ràpita, on la mar dóna tot el que es necessita: aliments, serenitat i un paisatge de grans horitzons. Però he de marxar de nou cap al nord, amb la promesa, això sí, de tornar a Sant Carles de la Ràpita ben aviat.

Can Victor 3.JPG

Un bon plat d'arròs del Delta cuinat amb marisc rapitenc. © ÒM

Tarda de ‘kitesurf’ a Sant Carles de la Ràpita

dissabte, 5/05/2012
Kitesurf.JPG

Practicants de surf d'estel fotografiats des de la platja de Garbí. © Òscar Marín

Ara sobrevolen les aigües estirats per un gran estel, ara naveguen damunt les onades de la platja de Garbí. És l’original manera que tenen els practicants del ‘kitesurf’ (o surf d’estel) de travessar, amb sorprenent agilitat, la badia dels Alfacs. Acabo d’assistir al I Campionat de Catalunya Kite Race i no em puc estar de mostrar-vos algunes de les imatges de la concentració de surfistes que ha tingut lloc davant la costa de Sant Carles de la Ràpita, segurament el millor punt del litoral català per practicar aquest esport de creació recent. Si us animeu a fer un bateig de surf d’estel, a l’Estació Nàutica de Sant Carles de la Ràpita hi podeu contractar l’activitat qualsevol cap de setmana. Tindreu com a professors alguns dels surfistes més hàbils del país!

Kitesurf1.JPG

Estels estesos damunt la sorra abans de l'exhibició de 'kitesurf'. © ÒM

Kitesurf2.JPG

Surfistes davant la platja de Garbí de Sant Carles de la Ràpita. © ÒM

KitesurfGerard.JPG

El surfista Gerard Sànchez controlant amb habilitat sorprenent el seu estel. © ÒM

Kitesurf3.JPG

És un ocell? És un avió? És en Gerard volant sobre les aigües de la badia. © ÒM