Entrades amb l'etiqueta ‘natura’

Una pausa al cor del Moianès

dimarts, 15/05/2018
Orquídia abellera.jpg

Als boscos propers a l’hotel Urbisol trobem precioses orquídies com aquesta abellera. © ÒM

La primavera és un bon moment per recórrer el Moianès, una comarca caracteritzada per uns paisatges acollidors, un mosaic de boscos i camps plens de camins amables, fàcils de recórrer a peu, on la gran varietat de verds contrasten amb el groc de la colza i el blau del cel. Al centre de la comarca, entre Calders i Moià, trobem un restaurant familiar nascut fa gairebé 50 anys, conegut per haver estat el bressol culinari de Nandu Jubany, que hi va començar a cuinar als 17 anys. A partir del restaurant va sorgir l’any 2000 un allotjament amb encant: l’hotel Urbisol, on avui ens rep l’Elisabet Jubany, germana del xef. Tant per a les parelles que vulguin fer una escapada romàntica com per a les famílies que busquin una sortida campestre amb totes les comoditats, l’hotel Urbisol i el seu restaurant són una opció a tenir molt en compte.

Façana Hotel Urbisol.jpg

L’hotel Urbisol ocupa una antiga masia rehabilitada i ampliada. © ÒM

Restaurant Hotel Urbisol.jpg

Al restaurant Urbisol podreu tastar-hi bona cuina de proximitat i de temporada. © ÒM

Som envoltats de camps on la mainada pot córrer i saltar i jugar tant a la zona de jocs com al petit bosquet que envolta la finca, on trobareu un gronxador penjat de la branca d’un arbre. S’ho passaran bé observant les aus de corral (ànecs, gallines…) i acaronant els gats que corren per la finca, o berenant a la terrassa de l’habitació superior. Les parelles podran desconnectar al modern spa de l’Urbisol, que inclou sauna, bany de vapor, dutxes de sensacions, jacuzzi, piscina climatitzada amb contracorrent i llit d’aigua amb massatge de bombolles i, a més, podran escollir entre una àmplia oferta de massatges i tractaments.

Habitació Suite Hotel Urbisol.jpg

L’habitació superior Lilium transmet calma i serenitat. © ÒM

Bany Suite Hotel Urbisol.jpg

El bany de l’habitació, amb banyera d’hidromassatge i ‘amenities’ Nuxe. © ÒM

Totes les habitacions estan decorades amb gust i disposen de banyera d’hidromassatge, un petit plaer que convida a la desconexió. Com que hi ha màquina de cafè i unes càpsules a disposició dels clients (a més d’un petit minibar), podem gaudir d’una agradable pausa a la terrassa. I també podrem gaudir d’un dinar o d’un sopar al restaurant de l’hotel, que és el pal de paller d’aquest projecte familiar (serveixen àpats des de l’any 1972). Aquí fan arrossos, plats de peix, carns a la brasa i plats de sempre com els canelons o les amanides variades, tot amb producte de proximitat. I no us perdeu els esmorzars completíssims: embotits, formatges, pa torrat amb tomàquet, melmelades casolanes, broquetes de fruites, suc de taronja natural, cereals, làctics, creps…

Suites amb jardí Hotel Urbisol.jpg

Les habitacions superiors miren a un agradable jardí. © ÒM

Esmorzar a l'Hotel Urbisol.jpg

Completíssim esmorzar servir al restaurant de l’hotel. © ÒM

Molt a prop d’aquí trobem importants atractius patrimonials, com el monestir de l’Estany (fixeu-vos en les escenes dels capitells del seu claustre) o el castell de la Popa, unes restes medievals penjades d’una roca als afores de Castellcir. No deixeu de passejar per Moià, la capital de la comarca. Les voltes de la seva plaça major són del segle XIII i des del 1152 s’hi celebra el mercat cada diumenge. A l’hotel Urbisol us recomanaran un munt de propostes per gaudir a fons de la vostra estada al Moianès.

Terrassa Hotel Urbisol de nit.jpg

La terrassa de l’hotel és un bon lloc on descansar i prendre una copa a les nits. © ÒM

Gall i gallina Hotel Urbisol.jpg

De bon matí, us despertarà el gall de la finca. També hi veureu gallines i ànecs. © ÒM

Sabors i aromes del Solsonès

divendres, 27/04/2018

El millor d’aquesta comarca que ens encanta és que encara conserva racons prou desconeguts i sorprenents i unes arrels culturals i gastronòmiques que ha sabut preservar amb orgull. La gent del Solsonès ha mantingut vives antigues tradicions, un patrimoni centenari, una natura exuberant i, especialment, una gastronomia per llepar-se’n els dits. I aquesta primavera no hi ha excuses per no descobrir tot el que ens ofereix la comarca. S’ha ideat una campanya per atreure visitants a la primavera, just en el moment en què el paisatge és més esplendorós, quan els prats són més verds i les temperatures són més agradables. La campanya “Solsonès, el mes gastronòmic” vol promocionar els productes locals, des de la matèria primera fins al producte cuinat. Els restaurants fan menús especials, es promocionen les activitats turístiques gastronòmiques, les finques i obradors mostren les seves instal·lacions i els hotels i cases rurals fan ofertes especials.

Santuari del Miracle.jpg

Fem la visita guiada al conjunt monàstic del Santuari del Miracle de Riner. © ÒM

Arribem a Solsona un dissabte al matí i, després de passar per l’Oficina de Turisme del Solsonès i agafar alguns mapes i informacions, ens dirigim cap al Santuari del Miracle de Riner, on des de fa un any es fan visites guiades amenes i plenes d’anècdotes. La “joia de la corona” d’aquest conjunt monàstic és el majestuós retaule barroc de l’escultor Carles Morató, del qual sorprèn que fins i tot es pot recórrer per dins. Té una alçada de 23 metres i una amplada de 12 metres. També hi destaca l’orgue de finals del segle XVI, que va sobreviure a l’assalt de les tropes napoleòniques i a la desamortització del 1841. A més de l’església, el santuari del Miracle està format per la Capella de la Desaparició i pel monestir benedictí depenent de Montserrat, que va ser construït a finals del segle XIX, a més d’un edifici d’acollida amb cel·les, de la casa d’Espiritualitat i de la casa Gran.

Retaule del Miracle 1.jpg

El retaule barroc és la gran sorpresa de l’església del Santuari del Miracle. © ÒM

Retaule del Miracle 2.jpg

Del retaule se’n pot entrar i sortir, un símbol de purificació i transformació personal. © ÒM

Hi ha tant d’espai en aquest recinte que hi trobem fins i tot una formatgeria, un projecte que es va posar en marxa a finals de l’any passat i que ja ha donat els seus fruits saborosos. Els iogurts de llet d’ovella del Miracle són una delícia per als amants dels productes làctics i els formatges es troben entre els millors que hem tastat. L’ànima d’aquesta cooperativa són la Sílvia Soler i en Marc Pla, que estudien poder tenir algun dia el seu propi ramat d’ovelles als terrenys del Santuari. De moment, podeu trobar els seus productes aquí mateix, en diversos punts del Solsonès i a la botiga Vila Viniteca de Barcelona.

Sílvia Formatgeria del Miracle.jpg

La Sílvia ens ofereix els seus iogurts i formatges a la Formatgeria del Miracle. © ÒM

I seguim gaudint dels bons productes del Solsonès, perquè després de visitar la formatgeria, ens esperen per dinar al Restaurant del Miracle. Aquesta també és terra de mel i, coincidint amb la Fira de la Mel de Riner, ens preparen un menú amb aquest ingredient com a protagonista. En Manel Casanovas és el xef que lidera el projecte i treballa sobretot amb verdures i carn dels camps i les granges veïnes. Tot el producte és de proximitat i, en molts casos, ecològic. En un ambient acollidor, hi tastem una amanida amb formatge del Miracle i vinagreta de mel i un tendre bacallà a la mel. A la botiga que tenen a l’entrada del restaurant també es poden adquirir alguns dels productes artesans i alimentaris de la zona, que seran un bon record de la nostra estada.

Restaurant del Miracle.jpg

Amanida amb formatge del Miracle i vinagreta de mel. © ÒM

Després de dinar, conduïm fins a la capital de la comarca per fer unes visites sorprenents. Primer ens acostem al Quarto dels Gegants. Al carrer de Sant Llorenç hi ha l’espai que, com a mínim des de l’any 1710, ha acollit la major part del bestiari popular i els gegants del Corpus i la Festa Major. El Quarto conserva tota la comparseria i explica l’evolució de la festa amb fotografies antigues i textos. La visita, que es fa tots els dissabtes a les 17 h, té una durada de mitja hora i s’ha de reservar a través del telèfon 663 66 81 84 (www.solsonaexperience.com).

Quarto dels Gegants 1.jpg

Els gegants de la Festa Major de Solsona són elegants i imponents. © ÒM

Quarto dels Gegants 2.jpg

És un privilegi observar el bestiari festiu de tan a prop mentre en descobrim la història. © ÒM

Tot seguit pugem al campanar de Solsona, una visita que fins fa un any no es feia i que permet descobrir els terrats de la ciutat des d’un punt de vista inèdit per a la majoria. Amb el guia que ens acompanya, descobrim la història de la catedral, els detalls de la construcció de la torre i els secrets de les campanes, entre d’altres anècdotes. Amb aquestes visites, que es fan els dissabtes a la tarda, es recapten fons que es reinverteixen en el manteniment de la catedral i del campanar.

Catedral de Solsona.jpg

La cúpula enrajolada de la Catedral vista des del campanar. © ÒM

I un cop a baix, volem descobrir més a fons els carrers de la vila, així que ens hem apuntat a la visita “Tasta Solsona”, un itinerari que permet entrar als comerços més antics i peculiars, parant especial atenció a l’artesania i als productes agroalimentaris locals. En Toni Canal és cisteller des de fa 22 anys i manté viu el negoci familiar nascut l’any 1949. A la Cistelleria La Palmera fan des de cistells de bolets de vint mides diferents fins a les palmes del diumenge de Rams, persianes, caragoleres, mobles rústics de rotang i vímet i molts altres objectes tradicionals. Per tenir un record de la visita, en Toni ensenya la mainada a fer un petit estel amb fibres naturals trenades.

Cisteller Solsona.jpg

El cisteller Toni Canal fabrica cistells de totes les mides al cor de Solsona. © ÒM

A prop de la bonica plaça de Sant Joan trobem el forn de pa Cal Jaumet, que es remunta al 1837. Avui hi trobem la setena generació, que encara elabora el pa com els seus avantpassats. Una bona matèria primera, una elaboració lenta, fermentacions llargues, l’ús de massa mare i l’escalfor del forn de llenya que aporta al pa un especial toc cruixent fan del seu un producte excel·lent. Ens enduem unes coques delicioses, un pa de pagès i unes torrades ideals per untar-les amb les melmelades de Riuverd, una cooperativa d’inserció social de Solsona que prepara salses, conserves i cistells de verdures de temporada i ecològiques, entre altres productes.

Cal Jaumet.jpg

A Cal Jaumet, tant el producte com l’atenció al client són excel·lents. © ÒM

També passem per la botiga dpagès, on la Marta Borràs hi ven la carn i els embotits de la seva granja, una de les poques granges certificades de producció ecològica de porcs que hi ha Catalunya. Crien els porcs sota condicions naturals, allunyats del concepte de producció intensiva, amb accés permanent a l’aire lliure, jaç de palla, llum natural… Les truges poden tenir cura dels garrins, que s’alimenten de llet materna durant moltes setmanes i fan la transició al pinso de manera gradual. És per tot això que aquests embotits són tan bons. La botiga només obre els divendres i els dissabtes. La resta de la setmana, la Marta i el seu company tenen cura de la granja. D’aquí ens enduem una llonganissa que combina a la perfecció amb la coca de Cal Jaumet.

dpagès Solsona.jpg

La Marta Borràs a la botiga dpagès de la plaça del Ruc. © ÒM

Passem també per la Casa Adroguer Nou, un emblemàtic establiment solsoní fundat al 1870 que ha reobert totalment reformat, però sense perdre l’esperit amb el que va néixer. S’hi ha conservat el mobiliari d’època i la façana d’aire “retro”, amb l’inconfusible cartell de rajoletes de Codorniu que indica que aquest establiment era proveïdor d’aquest cava arreu del país. El local se centra en la venta de vins, begudes i licors i també ofereix un espai de degustació i tast de productes.

Casa Adroguer Nou.jpg

La Casa Adroguer Nou és un dels establiments més antics de Solsona. © ÒM

La visita gastronòmica “Tasta Solsona” es fa tots els dissabtes entre el 17 de març i el 30 de juny a les 17 h i cal fer reserva prèvia al 663 66 81 84 o bé a info@solsonaexperience.com. Abans de marxar, també afegim al cistell uns trumfos autèntics del Solsonès, un formatge de cabra extraordinari de Les Roques, elaborat a Sant Llorenç de Morunys, i una navalla de l’empresa Pallarès (es dediquen a la indústria ganivetera des del 1917) per tallar formatges i embotits.

Cistella de Productes.jpg

El cistell artesà ben ple dels productes del Solsonès que hem recollit durant el dia. © ÒM

Formatge i navalla Pallarès.jpg

Formatge de Les Roques tallat amb navalla Pallarès i torrades de Cal Jaumet. Tot 100% Solsonès! © ÒM

S’ha fet tard i conduïm fins a la casa de turisme rural El Call d’Odèn. La Teresa Prat ens acull amb els braços oberts en un dels amplis apartaments rurals que gestiona i, com que no elaboren sopars, ens obre la porta de la petita botiga on podem servir-nos i cuinar després el que haguem agafat al nostre apartament. Però ja portem el cistell ben ple de productes del Solsonès! Aquesta casa que forma part de l’Associació de Turisme Rural del Solsonès (enguany celebra el seu 25è aniversari) és tot un projecte vital que té l’origen al 1996 amb la rehabilitació de l’antiga Pallera del Call. Amb el pas dels anys, han anat restaurant amb respecte altres espais i edificis de la finca. Avui tenen fins i tot piscina i una zona de jocs infantils. Però un dels aspectes més importants són les vistes. Dormim en un mirador privilegiat del Solsonès.

El Call d'Odèn.jpg

Al Call d’Odèn ens sentim com a casa. Apartaments acollidors i tracte impecable. © ÒM

Al dia següent, ens acostem al Zoo del Pirineu, un recinte que no és ben bé un zoològic, sinó un espai on arriben espècies autòctones que no podran tornar a la natura i que, després de passar per algun centre de recuperació de fauna, fan estada al Solsonès. És una bona manera de divulgar entre el gran públic els costums i l’hàbitat de la fauna pirinenca: l’àguila daurada, el mussol pirinenc, la guineu, l’òliba, la fagina, el falcó pelegrí, el porc senglar, la geneta, el xoriguer, el conill de bosc, el voltor comú, la cabra alpina, l’ovella del Ripollès… Si fa bon temps, podeu gaudir de l’exhibició de vol amb unes vistes increïbles com a teló de fons. I no us perdeu una de les activitats que agrada més a petits i grans, el “Toca-toca”, durant la qual podrem acaronar alguns animals i, fins i tot, alimentar-los.

Òliba Zoo del Pirineu.jpg

La vella òliba es deixa acaronar pels visitants del Zoo del Pirineu. © ÒM

Falcó Zoo del Pirineu.jpg

Descobrirem espècies autòctones, però també alguna espècie forània, com el grifó. © ÒM

Per dinar, hem reservat taula a la Fonda ca l’Agustí de Cambrils (Odèn), un establiment casolà que atreu molta gent de la comarca. Aquí es poden menjar de diverses maneres els trumfos (patates) que es conreen a l’alta muntanya: trumfos farcits, trumfos gratinats, trumfos aixafats amb bolets, trinxat amb trumfos… També hi podeu tastar el civet de senglar, el civet d’isard, carns a la brasa i altres receptes tradicionals de muntanya.

Ca l'Agustí Cambrils.jpg

Trinxat de trumfos i bolets a la Fonda ca l’Agustí. © ÒM

Després de dinar, anem fins al Salí de Cambrils, que es troba molt a prop de la Fonda ca l’Agustí. Aquí descobrireu la història d’unes salines que es nodrien d’una font salada que es troba uns metres més amunt. Les instal·lacions de l’antic recinte d’extracció de sal han estat totalment renovades i ara s’hi permet fer banys de sal, una manera molt agradable de fer salut. Aquests banys milloren els problemes de pell, serveixen per combatre l’estrès i l’insomni, afavoreixen la circulació de la sang i col·laboren a eliminar toxines, entre molts altres beneficis. El paisatge muntanyós acompanya el bany relaxant abans o després de fer la visita guiada on s’explica la història del lloc i el funcionament de les salines. Una manera ideal d’acomiadar-se d’aquesta comarca, fins a la propera escapada!

Salí de Cambrils.jpg

L’antic molí de sal restaurat del Salí de Cambrils. © ÒM

Tardor a Sant Llorenç de la Muga

dimecres, 25/10/2017
Excursió Muga.jpeg

Caminada a la vora del riu a Sant Llorenç de la Muga. © Òscar Marín

“Roger, vine. Anem a fer una volta per la Muga!” La mainada corre donant vida als carrers de Sant Llorenç de la Muga, un poble empordanès a tocar de l’alta Garrotxa. És un nucli petit però ben viu, bonic per dins i per fora. A l’interior de les antigues muralles, entre les cases de pedra vista amb portes de fusta, la canalla juga alegrement mentre els pares fan petar la xerrada a la terrassa de La Fraternitat i les àvies conversen a la porta de l’església sobre medicines, accidents domèstics i xacres de l’edat. I fora de les muralles, quan els colors de la tardor ja han transformat el paisatge però el fred encara no ha acabat d’instal·lar-se, ve de gust passejar per la riba de la Muga i observar les fulles que naveguen aigües avall com petites barques de fades i admirar des del riu el perfil imponent de l’església medieval, que ja apareix en documents del segle XII. Una mica més enllà, als boscos de la riba, s’hi troben preuats bolets i camins que enamoren els caçadors de paisatges tardorencs.

Fulla plàtan Muga.jpg

Algunes fulles resisteixen la força de l’aigua a la Muga. © ÒM

Sant Llorenç de la Muga.jpg

La plaça Carles Camps de Sant Llorenç de la Muga. © ÒM

Església Sant Llorenç Muga.jpg

L’església medieval de Sant Llorenç vista des del riu. © ÒM

És probable que els infants que passen aquí i allà, de casa al riu i del riu a casa, no hagin entrat mai a la Torre Laurentii, l’hotel de quatre estrelles que ocupa la casa més senyorial del poble. Adossada a la muralla medieval, aquesta casa de l’any 1611 amaga una petita bombolla de temps, un món que sembla portat des d’un altre punt de la història. La Torre Laurentii podria ser el somni d’un indià que acabés d’arribar del seu llarg viatge: llits amb grans capçals de marqueteria, cadires de canya d’estil colonial portades de les Filipines, llums d’aranya de vidre per il·luminar les seves set habitacions… En realitat, aquest va ser, fa molt de temps, el domicili del notari i recaptador d’impostos de la zona, i va passar a mans dels propietaris actuals a mitjan anys 90. Les complexes obres de restauració i la conversió de la casa en hotel van començar l’any 2002 i l’allotjament va obrir les portes l’estiu del 2006, preservant l’estructura i la decoració originals. Podríem dir que la decoració és ‘vintage’, ha respectat elements decoratius d’unes dècades enllà. Però tot i que l’ambient és clàssicament senyorial, l’atenció per part de la família propietària és casolà. La Cristina i l’Stephan, catalana i nord-americà, dirigeixen aquest projecte amb proximitat, com si es tractés d’una casa d’hostes, més que no pas d’un hotel de quatre estrelles.

Torre Laurentii Façana.jpg

La Torre Laurentii és un edifici del segle XVII convertit en hotel. © ÒM

Habitació Torre Laurentii.jpg

Habitació doble número 3 de la Torre Laurentii. © ÒM

Cadires Torre Laurentii.jpg

Un racó agradable de l’habitació número 3. © ÒM

Sala Torre Laurentii.jpg

Sala a la primera planta de la Torre Laurentii. © ÒM

A les habitacions, s’hi accedeix per una galeria porticada ideal per llegir un llibre, fullejar una revista o escoltar els ocells i els sons que arriben dels carrers del poble. I davant de la galeria s’estenen uns bucòlics jardins plens de racons deliciosos, com un petit templet recobert d’heures, algun arbre centenari, fonts, rosers i cadires per recarregar les bateries. Al costat del jardí, la piscina és un altre atractiu de la Torre Laurentii. I no us oblideu dels sopars i els esmorzars; una gastronomia simple però suculenta amb productes de la zona completa l’oferta d’aquest allotjament amb encant.

Esmorzar Torre Laurentii.jpg

Esmorzar amb embotits, formatges i delicioses melmelades casolanes. © ÒM

Galeria Torre Laurentii.jpg

Les habitacions es distribueixen al voltant d’una galeria que mira als jardins. © ÒM

Jardín de la Torre Laurentii.jpg

Els jardins tenen un aire romàntic, amb un templet cobert d’heures. © ÒM

Piscina Torre Laurentii.jpg

Vista de la piscina des de la terrassa de l’edifici. © ÒM

Fora de l’hotel ens espera un territori ideal per fer excursions amb la família o els amics, amb la remor de la Muga com a banda sonora. El consorci Salines Bassegoda s’encarrega de promocionar els pobles d’aquest racó del nord-oest de l’Alt Empordà, probablement la zona més desconeguda de la comarca, i al seu web ens ofereixen idees d’excursions, una agenda d’activitats i diverses propostes per gaudir al màxim d’aquest territori. Es poden visitar les gorges de la Muga, als afores d’Albanyà, i caminar per senders ben marcats entre els boscos que ens porten a miradors de gran bellesa. I si busques bé, pots endur-te un grapat de bolets per assaborir-los a casa, mentre recordes la magnífica escapada.

Balcó a Sant Llorenç de la Muga.jpg

Sant Llorenç de la Muga ha sabut preservar la seva arquitectura tradicional. © ÒM

Carlina cardiguera_Corones de rei.jpg

Les corones de rei (carlina cardiguera) decoren algunes portes i protegeixen tradicionalment de bruixes, dracs i altres éssers perillosos. © ÒM

Pont Vell de Sant Llorenç de la Muga.jpg

El Pont Vell de Sant Llorenç de la Muga a la tardor. © ÒM

Pels camins de la serra de Guara

dimarts, 17/10/2017
IMG_7420.JPG

Las Ventanas del Mascún és un dels sectors preferits pels escaladors a la serra de Guara. © Òscar Marín

No és gaire lluny de casa. La serra aragonesa de Guara és un dels espais naturals més interessants del Prepirineu peninsular i s’ha convertit en les últimes dècades en sinònim d’esports d’aventura, de descens de canons, d’escalada, de senderisme i d’observació d’ocells. Fa poc vam decidir visitar aquest espai natural; havíem sentit a parlar molt de les seves virtuts i teníem ganes de caminar-hi. Vam fer una reserva a l’Hostería de Guara, un hotel molt agradable situat als peus del petit poble de Bierge, al sud del parc natural. Aquest allotjament de gestió familiar, envoltat de camps, ofereix una bona vista del poble i de la serra des dels finestrals i les terrasses de les habitacions. A l’estiu, la piscina i el jardí són dos punts forts de l’hotel, però a la tardor i l’hivern, ve més de gust estar-se al petit saló de lectura, als sofàs disposats al costat de la llar de foc o a la cafeteria. Les germanes Viñuales us ajudaran a sentir-vos com a casa i us proposaran les activitats que més s’adaptin als vostres gustos. Com ens va comentar l’Eva Viñuales: “els meus hostes no vénen fins aquí per quedar-se a l’hotel, a la zona hi ha moltes activitats a fer!”.

IMG_7372.JPG

El poble de Bierge és la porta d’entrada al Parc Natural de la Serra de Guara. © ÒM

IMG_7324.JPG

L’Hostería de Guara és l’allotjament més recomanable per gaudir d’aquest territori. © ÒM

IMG_7383.JPG

Les zones comunes i les habitacions de l’Hostería de Guara han estat renovades. © ÒM

L’Eva ens va posar en contacte amb l’Àlex Castro, de l’empresa Guías de Guara, un expert coneixedor de la zona que ens va recomanar una passejada familiar per la riba del Mascún. Aquest guia titulat, català d’origen però instal·lat des de fa anys a la zona, ens va explicar que la serra de Guara està solcada per nombrosos rius que han anat perforant canons de gran bellesa, alguns de fama internacional des del punt de vista paisatgístic i esportiu, com el de Mascún. Des del poble de Rodellar, a 18 quilòmetres del nostre hotel, surten diverses rutes per descobrir els paisatges del riu Mascún i fins allà vam conduir amb l’Àlex per descobrir una de les rutes més interessants d’aquesta zona. Vam sortir del barri de la Honguera, seguint el sender que baixa fins al fons del barranc, mentre contemplàvem les primeres vistes d’aquest paisatge imponent. Un cop al fons del barranc, vam començar a remuntar el curs del riu, havent de creuar l’aigua per sobre les roques i trobant diversos tolls d’aigües cristal·lines que conviden al bany.

IMG_7402.JPG

Creuant les aigües del riu Mascún amb l’ajuda de l’Àlex Castro, de l’empresa Guías de Guara. © ÒM

IMG_7389.JPG

El barranc del Mascún amaga diversos abrics, alguns dels quals conserven pintures rupestres. © ÒM

En aquest tram del canó, hi ha un gran nombre de vies d’escalada i una gran concentració d’escaladors (molts d’ells catalans i francesos). Després d’uns dos quilòmetres de camí, arribem a la Surgència del Mascún, una deu permanent d’aigua que brolla a l’exterior fruit de les filtracions d’aquesta àrea muntanyosa d’origen calcari. La Surgència es troba als peus d’una alta paret rocosa, al mig de la qual destaca una singular cavitat anomenada La Ventana, també coneguda com ‘El Delfín’ per la seva similitud amb aquest animal. Les orenetes sobrevolen el riu, però també, a més alçada, podem veure el perfil d’ocells com el trencalòs, l’aufrany, el voltor comú, l’àguila reial o el falcó pelegrí. Al migdia, ens vam aturar al costat del riu per menjar uns entrepans i recuperar forces. La sortida ens va agradar tant que ja hem planejat nous reptes: a la propera visita, ens atrevirem amb el barranquisme.

IMG_7414.JPG

Un tram ideal per a petites aventureres a la vora del riu. © ÒM

IMG_7422.JPG

Passada la surgència del Mascún, mireu cap amunt. Veureu la cavitat anomenada ‘El Delfín’. © ÒM

Després de caminar unes hores per la muntanya, reconforta tornar a una habitació àmplia, càlida i ben decorada dins la tradició dels hotels de camp. Els matalassos i coixins són còmodes i el bany, modern i amb tots els detalls per relaxar-se. També s’agraeix deixar volar la vista des de la terrassa. Abans de sopar, val la pena fer un volt pel petit nucli de Bierge o acostar-se a la presa del mateix nom, un paratge refrescant a només 2 quilòmetres de l’Hostería de Guara. Per sopar, hi ha diverses opcions dins mateix de l’allotjament: pots fer un àpat informal a base de tapes, amanides i entrepans al Bistró de Guara o pots entaular-te al restaurant de l’hotel i assaborir plats com el timbal d’espinacs amb formatge de cabra, el pollastre de corral amb llagostins de la Matilde, el conill amb salsa d’ametlles o els peus de porc amb cargols, tot regat amb vins del Somontano. Plats deliciosos que podem compartir mentre recordem les experiències de la jornada.

IMG_7239.JPG

Habitació doble superior amb capacitat per a 4 persones a l’Hostería de Guara. © ÒM

IMG_7259.JPG

Bany amb banyera i dutxa d’hidromassatge, decorat amb molt bon gust. © ÒM

IMG_7380.JPG

Restaurant de l’Hostería de Guara. © ÒM

IMG_7449.JPG

La piscina i el poble de Bierge des de la terrassa de l’habitació superior. © ÒM

IMG_7327.JPG

La presa de l’embassament de Guara, als afores de Bierge. © ÒM

La Casassa de Ribes, gaudint del Pirineu en família

dilluns, 5/06/2017
Casassa de Ribes.JPG

La Casassa de Ribes ha estat restaurada respectant el seu aspecte original. © Òscar Marín

Sempre que anàvem a Ribes de Freser, ho fèiem de pas. Hi deixàvem el cotxe per agafar el Cremallera de Núria o hi passàvem camí de Queralbs o cap a altres racons del Pirineu. Però aquest cop, hi vam dormir. Ens havien parlat molt bé de La Casassa de Ribes, una antiga masoveria als afores del poble convertida, com per art de màgia, en uns apartaments rurals de luxe amb vistes a la vall de Ribes. Però allò que per a algú que acaba d’arribar sembla una màgica casualitat és el fruit de l’esforç de la família Roma, que ha rehabilitat un edifici del segle XVII que, per les seves característiques singulars, forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. No som en un allotjament rural qualsevol. L’antiga masoveria dels Montagut té molta història i es troba en un vessant privilegiat de la muntanya, a recer del vent i encarada al sud, aprofitant al màxim les hores de sol. Quan hi vam arribar, ens va cridar l’atenció la solidesa de la gran casa de pedra i la simetria dels seus llargs balcons oberts a la façana, embellits amb flors. Va ser una bona primera impressió abans de comprovar que els interiors han estat tractats amb el mateix bon gust que s’aprecia en la restauració exterior.

Casassa apartament.JPG

L’apartament Pericó té una gran sala d’estar que integra la cuina i el menjador. © ÒM

Casassa terrassa.JPG

La terrassa amb vistes de la vall de Ribes és un lloc ideal per descansar i gaudir d’una copa. © ÒM

Casassa jardí.JPG

El jardí de La Casassa, envoltat de camps i boscos, vist des de l’apartament Pericó. © ÒM

En Ramon Roma ens va explicar molt amablement la història d’aquesta casa, que els seus avis van comprar juntament amb les grans extensions de prats que l’envolten. Amb el temps, la part de la masoveria on hi havia el bestiar i la palla es va esfondrar (encara se’n poden veure les restes) i la part on vivia la família és la que, des de fa deu anys, en Ramon obre als hostes que busquen retrobar la calma de la natura. El propietari ens va acompanyar fins a l’apartament superior Pericó, on vam comprovar que la fusta té un protagonisme especial en els apartaments de La Casassa, tots equipats amb detalls d’alt nivell. Aquest és un allotjament privat ampli (uns 100 metres quadrats) amb dues habitacions de matrimoni, dues habitacions dobles, dos banys, un ampli saló amb xemeneia i una cuina on no hi falta de res: nevera, rentadora, rentaplats microones, vitroceràmica… A més, hi ha televisor amb pantalla plana a cada habitació, un escriptori de treball amb ordinador i impressora, wifi gratuït, roba de llit i tovalloles, SmartTV amb DVD al saló, una llar de foc per a l’hivern i una àmplia terrassa amb mobiliari d’exterior per contemplar les vistes còmodament amb una copa de vi entre les mans.

Casassa Habitació.JPG

Les habitacions acollidores de La Casassa de Ribes conserven l’aire rústic d’antany. © ÒM

Casassa bany.JPG

Un dels dos banys de l’apartament Pericó, amb dutxa d’hidromassatge. © ÒM

La casa s’aixeca a prop de la carretera poc transitada que porta al poble de Campelles, en una ubicació força aïllada que facilita la desconnexió i el retrobament amb la natura. El vent, les esquelles d’un ramat i alguns ocells són els sons que predominen mentre contemplem l’horitzó de muntanyes, amb el Taga imponent davant per davant. Si la mainada vol esbargir-se, a la part posterior de la casa hi ha un petit camp de futbol i una zona de jocs amb gronxadors i tobogan. I per a les estones de descans, podem estirar-nos a les gandules del jardí amb vista a les muntanyes. La Casassa és un allotjament molt recomanable per a les famílies, ja que permet a la canalla córrer i jugar amb total seguretat pel voltant de la masia. L’endemà al matí es pot esmorzar a l’apartament o demanar que us el serveixin al jardí o a la sala. Vam demanar aquesta última opció, per comoditat i per tastar els productes de la Vall de Ribes. I després d’esmorzar, val la pena passejar per Ribes de Freses (fins i tot el diumenge hi ha botigues obertes) o pujar a la Vall de Núria. La Casassa es troba molt a prop de l’estació Enllaç del cremallera i en Ramon ofereix als seus clients uns vals de descompte del 10% per pujar al tren més alt del país.

Casassa zona de jocs.JPG

La zona de jocs de La Casassa de Ribes s’estén rere la masia, amb una bona vista del Taga. © ÒM

Casassa gronxadors.JPG

La mainada gaudeix intensament dels diversos gronxadors i del tobogan de la zona de jocs. © ÒM

Papallona.JPG

Als prats de la masia podeu observar papallones, com aquesta blanca de la col. © ÒM

Casassa nit.JPG

La Casassa de Ribes il·luminada de nit. A l’entrada hi ha l’antiga Font Roma. © ÒM

Enamorats de La Garriga de Castelladral

dijous, 23/03/2017
La Garriga de Castelladral, envoltada de camps.jpg

L’antiga masia restaurada, entre Súria i Castelladral, està envoltada de camps i boscos. © ÒM

Tornar a la terra, a la natura, al silenci. Desconnectar telèfons i connectar els cinc sentits amb l’entorn i amb els propis pensaments. Escoltar els ocells, deixar-se endur pel vent que passa entre les branques i trobar i atrapar la inspiració que havia quedat adormida…

Hi ha allotjaments que prometen. Te n’han parlat amics i coneguts, n’has llegit recomanacions i n’has vist fotografies en revistes de viatges. Els inclous a la llista d’escapades pendents, i un dia fas la reserva i t’hi acostes per comprovar si tants elogis eren certs. La Garriga de Castelladral compleix les promeses: un edifici històric, d’origen medieval, en un entorn extraordinari que convida a reconnectar amb els sons i els ritmes de la natura. Som en una masia que ens explica històries antigues. S’hi han trobat vestigis del segle XIII i va ser un important centre de producció d’oli, vi i cereals al segle XIX. Els actuals propietaris l’han reformat a poc a poc des del 1998, i han tingut molta cura a preservar elements que deixen parlar la història: cups, tines, bótes, portadores, premses, moles i anys cisellats a la llinda d’algunes portes i finestres.

Galeria La Garriga 1.jpg

Una elegant galeria porticada s’obre a la façana de La Garriga de Castelladral. © ÒM

Celler La Garriga.JPG

A l’antic celler de la masia s’hi han conservat les grans bótes del segle XIX. © ÒM

La Garriga de Castelladral ofereix catorze habitacions exquisides. Vuit són a l’edifici principal i sis més en un nou espai al costat de la masia que es va inaugurar l’any 2015. Treballar amb artesans locals va permetre recuperar antigues tècniques tradicionals: les rajoles de les terrasses són fetes a mà a la rajoleria Borrell de Cornellà de Terri, les habitacions s’han pintat amb pintures de calci ecològiques i la fusta utilitzada és de roure vell. Cada habitació està presidida per una obra d’art i tots els espais s’han dissenyat amb gust, però l’ambient que s’hi respira no és només resultat d’un bon disseny. El pas del temps i la proximitat de la natura influeixen en les sensacions que embolcallen la nostra experiència.

Habitació Índia.jpg

A l’habitació Índia destaquen els teixits utilitzats en la decoració i la calidesa de l’espai. © ÒM

Gat restaurant La Garriga.jpg

El gat Panda ens acompanya fins al restaurant de la masia, a l’antiga pallissa. © ÒM

El bon tracte i la gastronomia també són decisius. Ens reben amb un petit berenar, un pastís fet a casa pel xef de la masia, que prepara uns sopars molt recomanables. A l’antic paller, Albert López Hosta cuina plats de temporada amb productes de proximitat, alguns collits a l’hort que ell mateix cultiva. La senzillesa i la tradició defineixen els dos tipus de menús que s’hi serveixen, prèvia reserva: un menú degustació de 40€ i un menú lleuger de 30€, vins a banda. Pel matí, els esmorzars de La Garriga són un d’aquells luxes rurals que sovint trobem a faltar a la ciutat, amb tomàquets de l’hort, amb mel de romaní elaborada per les abelles de la masia, amb pa de pessic acabat de sortir del forn, amb embotits de la comarca i amb pa cruixent d’espelta fet a casa. La Núria ens proposa, però, començar el dia amb un suc verd saludable de verdures i fruites. És realment deliciós i ens n’explica tots els beneficis. Ens ha convençut i ja n’hem fet a casa.

El Paller de La Garriga 2.jpg

A l’antiga pallissa restaurada s’hi serveixen els sopars i els esmorzars. © ÒM

Esmorzar Garriga.jpg

Sucs naturals, embotits i una gran varietat d’aliments ens esperen de bon matí. © ÒM

El paller.jpg

Una gran terrassa s’obre davant l’antiga pallissa de La Garriga de Castelladral. © ÒM

Podeu rebre –o acomiadar– el dia als boscos que envolten la masia, o a la piscina amb vistes a Montserrat. Trobareu un balancí penjat dels arbres, bancs amagats entre la vegetació, algun cor dibuixat a terra… És un bosc viu, que convida a caminar-hi mentre escoltem una simfonia d’ocells que semblen donar-nos-hi la benvinguda. També podeu reservar una visita al petit spa amb jacuzzi, sauna i bany de vapor, i fins i tot encarregar un massatge. O podeu fer coincidir la vostra estada amb una de les activitats de ioga que s’hi organitzen de tant en tant –la Núria és fan d’aquesta disciplina. Si teniu prou temps podreu conversar amb els propietaris, deixar-vos recomanar visites de proximitat (som a pocs minuts de Súria i del bonic nucli de Castelladral) o descobrir les històries, antigues o recents, que amaga aquesta masia, com aquesta anècdota familiar relacionada amb la música: la Núria, pianista des de la seva infantesa, va acostar-se l’any 2007 a l’establiment de Jordi Font per comprar-hi un piano; allà es van conèixer i van començar a teixir somnis i projectes, un d’ells la firma de pianos Font & Roca, amb dissenys de colors vius i amb una bona relació qualitat-preu. Són només alguns dels secrets que hem descobert a La Garriga de Castelladral. Segur que en podreu descobrir d’altres, perquè cada visita és única.

Spa La Garriga.jpg

El petit spa de La Garriga es reserva en exclusiva durant una hora per parella o familia.

La Garriga 1.jpg

Diversos camins permeten envoltar la masia a través de camps i boscos. © ÒM

Vista Montserrat des de La Garriga.jpg

El perfil de Montserrat domina els boscos del Bages al capvespre. © ÒM

Margalef de Montsant, paradís de l’escalada

dimecres, 15/02/2017
Escalador Margalef.JPG

Un escalador italià practica l’escalada als afores de Margalef de Montsant. © Òscar Marín

En Jordi Pou buscava un lloc on viure i dedicar-se a allò que més li agradava: escalar. Quan va arribar a Margalef de Montsant, es va dir: “Aquest és el lloc”. L’any 1996 va començar a obrir rutes d’escalada pels voltants de la població i va habilitar un refugi en una casa vella del poble. Gràcies a la insistència del Jordi, revistes com Vèrtex i Desnivel van publicar articles sobre les bondats de la pràctica de l’escalada a Margalef, fins que un dia, els millors escaladors del món van començar a venir a la serra de Montsant. En Jordi hi havia obert vies pensades especialment per als escaladors més experts. “Al principi, la gent del poble no es podia creure que aquestes roques poguessin fer venir gent de tan lluny”, afirma el responsable de què Margalef es trobi en el Top de l’escalada internacional.

Jordi Pou a Margalef.JPG

L’escalador Jordi Pou dirigeix El Racó de la Finestra a Margalef. © ÒM

Aquest febrer fa cinc anys que en Jordi Pou dirigeix un nou alberg, El Racó de la Finestra, al centre de Margalef, en un edifici propietat de l’Ajuntament. Hi vénen escaladors tot l’any, però sobretot arriben a la primavera i a la tardor, quan les temperatures moderades permeten gaudir amb comoditat de les activitats esportives a l’aire lliure. Precisament, durant la nostra visita a Margalef coincidim amb l’Aleksandra “Ola” Taistra, campiona de Polònia d’escalada, que ens parla de les bondats d’aquest territori, un regal per als màxims experts en la seva disciplina esportiva. “Margalef és un dels millors llocs del món!”, assegura. Aquí hi ha vies d’escalada de grau 9b, que vindrien a ser les de més dificultat. L’Aleksandra parla amb passió del sector La Catedral, i també d’Era Vella, oberta pel popular escalador Chris Sharma al maig del 2010, que s’ha convertit en la línia de novè grau de dificultat més popular del planeta, ja que l’han completat alguns dels millors escaladors del món.

Aleksandra “Ola” Taistra.JPG

L’escaladora polonesa Aleksandra “Ola” Taistra al pont de fusta de Margalef. © ÒM

Catalunya i Noruega concentren la major part de les vies de dificultat 9b i és concretament la serra de Montsant una de les més freqüentades pels amants de les parets abruptes i escarpades. Voltant pel nord de Margalef de Montsant, veiem grups d’escaladors grimpant per parets de conglomerat de formes sorprenents que sembla impossible vèncer. “Aquí hi ha rutes d’escalada per a tots els nivells”, explica l’Aleksandra. “De vegades, fins i tot s’ha de fer cua!” Ella s’ha enamorat d’aquest territori, com també ho ha fet el grup de joves italians que trobem al camí que porta a l’embassament de Margalef. Allà s’hi troben algunes de les ascensions més dures i complexes, amb noms tan inquietants com “Demència senil” o “El Laboratori”. Als que no som escaladors, no deixa de fascinar-nos que hi hagi éssers humans que gosin enfilar-se per les muntanyes més esquerpes. Els que vénen a Montsant asseguren que, des de dalt, el panorama és impressionant, i que vies com la Cabernet o el Racó de la Finestra ofereixen una vista sorprenent i una sensació de serenitat absoluta i de comunió amb l’entorn. Als que ens quedem a baix, només ens queda buscar el millor enquadrament per immortalitzar l’esforç dels esportistes.

Escalador Montsant.JPG

Escalada a Margalef (4).JPG

Margalef de Montsant.JPGEscalador Margalef de Montsant.JPG

Els meus racons preferits de Montsant

dimecres, 18/01/2017

Després d’una intensa jornada d’experiències al Priorat de l’oli, ens vam proposar recórrer alguns dels indrets més emblemàtics i de més bellesa del Parc Natural de la Serra de Montsant i els seus voltants. Alguns ja els coneixíem i ens venia de gust tornar-hi, d’altres els vam descobrir gràcies a la recomanació dels nostres amics de Margalef.

Montsant paisatge.jpg

Formacions rocoses de la serra de Montsant al voltant del pantà de Margalef. © Òscar Marín

  • Ermita de Sant Salvador

Aixoplugada sota una inmensa roca, a tres quilòmetres i mig de Margalef de Montsant, trobem la modesta ermita de Sant Salvador. El temple original va ser construït al segle XVI, però l’any 1936 va ser incendiat i no va ser reconstruït fins als anys vuitanta. Adjacent a l’ermita hi ha l’antiga casa de l’ermità, amb habitacions precàries adaptades al relleu de la roca. Les postes de sol des d’aquest punt són espectaculars i l’àrea de lleure que s’estén al seu costat, amb barbacoes i una font generosa, és un indret privilegiat per passar-hi la tarda o tot un dia. Per Sant Salvador, el 6 d’agost, i Sant Marc, el 25 d’abril, s’hi celebren aplecs populars.

Ermita Sant Esteve.jpg

L’ermita de Sant Salvador es troba a uns 45 minuts a peu des de Margalef. © ÒM

Paisatge ermita Sant Esteve.jpg

La panoràmica des de Sant Salvador al capvespre. © ÒM

  • Cova d’en Ximet

Pujant cap a l’ermita de Sant Salvador, al barranc del mateix nom, en un paratge envoltat de formacions rocoses sorprenents, ens aturem a la Cova d’en Ximet. Aquesta cova pintoresa recull l’aigua que baixa del Montsant i just al davant s’hi ha habilitat una petita àrea d’esbarjo. Ens endinsem al seu interior, mirant bé on posem els peus, perquè la pedra humida ens pot fer relliscar. Un petit salt d’aigua transparent cau dins la cova i erosiona i poleix les roques des de fa segles.

Cova Montsant.jpg

Grans roques erosionades tanquen la gruta o Cova d’en Ximet. © ÒM

  • Embassament de Margalef

Construït al 1990, aquest embassament va representar una solució per al reg de les terres dels termes de Cabacés, la Bisbal de Falset i Margalef de Montsant. La seva construcció va estar envoltada de certa polèmica pel seu impacte ecològic, però actualment ofereix una de les postals més atractives d’aquest vessant de la serra. Fins i tot s’està estudiant la possibilitat de permetre-hi en el futur la navegació turística. A la vora de la presa hi ha una àrea d’acampada amb lavabos, barbacoes, taules i bancs.

Pantà Margalef.jpg

El riu Montsant s’embassa al pantà de Margalef, creant un paisatge de gran bellesa. © ÒM

Pantà Margalef cartell.jpg

Al costat de l’embassament hi ha una zona d’acampada i un mapa del parc natural. © ÒM

  • La Vilella Baixa

És imprescindible acostar-se a un dels pobles amb més encant de la comarca, la Vilella Baixa, porta d’entrada pel sud al Parc Natural de la Serra de Montsant. El seu nucli antic es troba situat dalt d’un turó on s’amaguen carrerons amb força encant. El fort desnivell del turó va obligar a construir cases de set o vuit pisos amb l’entrada principal a la quarta o cinquena planta. Per això, aquesta vila fou batejada per l’escriptor Josep Maria Espinàs com ‘la Nova York del Priorat’, pels seus “gratacels” elevats sobre el petit barranc. Un dels millors llocs per veure-ho és des del carrer Nou. En aquest carrer hi trobareu una de les botigues més antigues de la comarca: Cal Centro. L’Enric Sabaté hi prepara patés casolans amb avellana, amb olivada o amb herbes del Montsant.

Vilella Baixa 1.jpg

Carrers del nucli antic de la Vilella Baixa. © ÒM

Vilella Baixa.jpg

Vista dels “gratacels” de la Vilella Baixa sobre el riuet d’Escaladei. © ÒM

Cal Centro Vilella Baixa.jpg

Enric Sabaté, quarta generació de Cal Centro, ens ofereix embotits i deliciosos patés casolans. © ÒM

  • La Vilella Alta

Pel seu nom pot semblar un poble més important que la seva veïna Baixa, però la Vilella Alta és més petita. Tot i així, també val la pena passejar pels seus carrers i visitar-hi el Molí Nou de la Vinícola del Priorat, on els mètodes tradicionals i les tècniques més modernes permeten elaborar els olis d’oliva verge extra de gran qualitat que ofereixen productors com Priordei. Quan el molí està aturat, s’hi fan visites guiades. Hi veureu l’església parroquial de Santa Llúcia, del segle XVIII, i us podeu aturar a l’agrobotiga Lo Portalet, on la Teresa Rocamora hi ofereix els seus sabons naturals fet a mà i productes de km 0, com ara vins de les DO Priorat i Montsant, oli del raig, olives, vinagres i saboroses melmelades Del Pot Petit, elaborades per la seva cosina.

Vilella Alta.jpg

L’església barroca de Santa Llúcia, al centre de la Vilella Alta. © ÒM

Ecobotiga Vilella Alta.jpg

Fem parada a l’agrobotiga Lo Portalet i comprem alguns productes de la comarca. © ÒM

  • Escaladei

L’actual poble d’Escaladei té el seu origen en la conreria de la cartoixa d’Escaladei, un mas agregat a l’antic convent. Hi trobem el celler Scala Dei, un dels més antics i prestigiosos del Priorat, i una agrobotiga de visita imprescindible si volem endur-nos un bon record de la zona: El Molí d’Oli. La Neus ens hi rep amb simpatia i ens hi ofereix ametlles ecològiques del seu tros, conserves, melmelades artesanes, mel de Cabacés, oli del Montsant i estris de ceràmica tradicional. A dins s’hi ha conservat l’antic molí.

Escaladei.jpg

Vista del poble d’Escaladei, protegit per la majestuosa serra de Montsant. © ÒM

Botiga Escaladei.jpg

La Neus us espera a l’agrobotiga El Molí d’Oli, a la plaça del Priorat d’Escaladei. © ÒM

  • Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei

No es pot dir que es coneix la serra de Montsant sense haver visitat la primera cartoixa de la Península, fundada al segle XII per monjos cartoixans procedents de la Provença. Aquest centre espiritual, situat al fons d’una vall protegida per la serra, va viure un període d’esplendor que va permetre als cartoixans emprendre una important remodelació arquitectònica. Però l’any 1835, la desamortització de Mendizábal va portar a la dispersió dels monjos i al saqueig. La cartoixa va quedar en ruïnes. Després d’uns anys d’intensa restauració, la cartoixa va reobrir l’any 2013. La visita guiada permet fer-se una idea acurada de les dimensions del recinte i de la vida dels monjos a les cel·les, marcada pel silenci i l’oració.

Monestir Escaladei.jpg

Caminem en silenci per les ruïnes de la cartoixa d’Escaladei, una visita obligada. © ÒM

Claustre Escaladei.jpg

El claustre menor de la cartoixa va ser reconstruït amb peces originals l’any 2013. © ÒM

  • Escalada a Margalef de Montsant

Sabíeu que a Margalef de Montsant hi ha alguns dels cingles i barrancs més famosos del món per a la pràctica de l’escalada? La serra de Montsant ofereix moltes possibilitats per gaudir de la natura, ja sigui fent passejades o activitats més arriscades, com l’escalada per les muntanyes de roca conglomerada. És un tema tan interessant que en parlarem en un altre article.

Escalada Montsant.jpg

Un escalador italià practica l’escalada als afores de Margalef de Montsant. © ÒM

Amb caiac per la costa del Garraf

dijous, 25/08/2016

El sol ha sortit fa poques hores. Ens acostem a la platja del Far de Vilanova i la Geltrú, una platja que pren el nom del far que s’hi aixeca des de l’any 1903 i que acaba de ser obert al públic convertit en museu del mar (Espai Far), acollint la cèlebre col·lecció de curiositats marineres que Francesc Roig Toqués atresorà al llarg de la seva vida. A la sorra ens hi esperen els monitors de Roc Roi, una de les empreses que ofereix activitats sota el paraigües de l’Estació Nàutica de Vilanova. Aprofitant el bon temps dels mesos d’estiu, ens disposem a navegar amb caiac de mar per la costa escarpada que separa Vilanova i Sitges.

Caiac 1.jpg

Caiacs a punt damunt la sorra de la platja del Far de Vilanova. © Òscar Marín

Caiac 2.jpg

El grup escolta les instruccions dels monitors abans de sortir. © ÒM

Després d’escoltar les instruccions bàsiques del maneig del caiac, acostem les embarcacions a l’aigua, hi pugem i comencem a remar en direcció a Sitges. Si no bufa gaire vent i les onades són baixes, com avui, la navegació és plaent. Si ens ve de gust una mica d’aventura, també la tenim assegurada. Com que la costa és força pedregosa, hi ha algun pas estret entre roques que ens permet posar a prova la nostra perícia. La mar ha esculpit i erosionat durant milers d’anys aquest litoral, creant cales tranquil·les entre discrets penya-segats, i obrint-hi coves només accessibles des de l’aigua, com la que trobem a prop de la platja de l’Home Mort. Hi entrem amb els caiacs i ens hi aturem per contemplar-la i agafar forces mentre escoltem la remor de la mar.

CAiac.jpg

Un pas estret entre roques per als més intrèpids. © ÒM

Caiac pantalla.jpg

Acostant-nos a les coves amagades al peu dels penya-segats. © ÒM

Hi ha una ruta més llarga que continua fins a la primera platja de Sitges, però nosaltres fem mitja volta i, mentre posem rumb al far de Vilanova, contemplem ara amb més calma aquest litoral de roques i pinedes singular que té una mica de Costa Brava i una mica de Costa Daurada, sense ser cap de les dues. A l’Estació Nàutica us hi oferiran moltes altres activitats que es poden fer durant tot l’any: surf, vela, snorkel, surf de rem, lloguer d’embarcacions i, fins i tot, propostes d’interior, com ara sortides amb bicicleta de muntanya pel Parc Natural del Garraf.

Al canal de YouTube del blog trobareu aquest vídeo amb les millors imatges de la sortida:


Racons de l’Eivissa més autèntica

dimarts, 5/07/2016

Sant Carles Eivissa.jpg

Al nord d’Eivissa [a la foto, Sant Carles] trobem racons que semblen aturats en el temps. © Òscar Marín

Després de descobrir Dalt Vila i la platja d’en Bossa en les nostres primeres 24 hores a Eivissa, ens proposem recórrer els paisatges rurals de l’illa i alguns dels seus racons més autèntics. El nostre dia comença amb un bon bufet d’esmorzar a l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària des Riu, on hem dormit. Un hotel totalment renovat, amb un disseny d’aire mariner i tons clars, i amb una bona vista del mar i la costa de Santa Eulària.

Hotel Sol House Santa Eulària piscina.jpg

La piscina de l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària. © ÒM

Hotel Sol House Santa Eulària ioga.jpg

Ioga davant del mar als jardins de l’hotel Sol Beach House. © ÒM

Santa Eulària des Riu està coronada pel Puig de Missa, el primer nucli habitat d’aquesta zona, des d’on es contempla una bona vista de la ciutat i dels boscos i hortes que esquitxen el nucli urbà fins a la mar. Aquí hi trobem dos elements importants. Per una banda l’església parroquial de Santa Eulària, construïda com a església-fortalesa dalt de tot del puig. L’edifici és una obra mestra de l’arquitectura eivissenca del segle XVI, erigit sobre una capella destruïda pels turcs l’any XIV. Aquí és on es refugiaven els veïns del poble quan s’acostaven pirates. El temple és de planta quadrada amb un atri de tres naus, però el que més crida l’atenció són els porxos del segle XVIII. Al Puig de Missa també hi trobem el Museu Etnogràfic, ubicat a l’antiga finca de Can Ros. Presenta una col·lecció molt interessant d’armes, objectes d’artesania, vestits tradicionals i joies que permeten fer-se una idea de com era l’Eivissa rural en segles passats. Tot aquest nucli antic està conformat per un grup de cases blanques de forma cúbica que conforma un magnífic conjunt d’arquitectura popular eivissenca. En canvi, la Vila Nova ha crescut a la planúria que baixa fins al mar oblidant qualsevol inspiració en l’arquitectura tradicional.

Puig de Missa.jpg

Arquitectura tradicional al Puig de Missa de Santa Eulària des Riu. © ÒM

Museu Etnogràfic Puig de Missa.jpg

El Museu Etnogràfic d’Eivissa es troba a Can Ros, una antiga casa pagesa. © ÒM

Després de la visita a Santa Eulària, ens dirigim a la granja ecològica de Can Muson, on ens espera la Maria Marí per mostrar-nos la seva finca i ensenyar-nos a elaborar el flaó, el pastís més típic d’Eivissa, cuinat amb farina, sucre, llimona, anís, ou, formatge i un toc de menta. La Maria es dedicava a la moda “adlib” als anys setanta i més tard va engegar diversos negocis, però un dia la van convidar a un curs d’agricultura ecològica i va pensar “voler és poder”. Va establir-se en una finca de la família i va cultivar diversos horts. Avui rep visitants d’arreu del món als quals explica els cultius i les tradicions de l’illa, i també acull grups d’escolars que volen tenir contacte amb el món rural. Des de fa tres anys organitza, fins i tot, una escola d’estiu.

Can Musson Eivissa.jpg

Illencs i turistes s’acosten a Can Muson per comprar productes ecològics de l’horta. © ÒM

Can Musson.jpg

Aprenent a cuinar el típic flaó amb Maria Marí a Can Muson. © ÒM

Can Musson 2.jpg

Les cabres de la finca de Can Muson agraeixen la visita dels xiquets. © ÒM

A l’hora de dinar, ens dirigim a un indret amb molt d’encant, l’Oleoteca Ses Escoles, un molí d’oli on s’elabora des de l’any 2008 el Verge Extra Can Miquel Guasch. Els seus propietaris no es conformaven amb produir un dels millors olis d’Eivissa i l’any 2014 van ampliar el projecte amb la creació de la primera oleoteca de l’illa d’Eivissa, un espai on divulgar la cultura eivissenca de l’olivera i difondre les característiques de l’oli d’oliva verge extra, l’únic que no pateix cap procés químic. L’oleoteca es troba a l’edifici de les antigues escoles de Sant Llorenç, per això rep el nom de Ses Escoles. A l’ombra del seu pati cobert amb elements vegetals hi podem assaborir plats típics eivissencs amb un toc modern: coca de trempó amb peix, ous pagesos ecològics amb patates fregides, costelles de corder, escalivada amb formatge de cabra i olivada… Tot regat amb un oli d’oliva excel·lent. Per acabar, com no podia ser d’una altra manera, hem de tastar el típic flaó. Abans de sortir, hi podem adquirir alguns productes artesans de l’illa a la petita botiga.

Oleoteca Ses Escoles.jpg

El menjador de l’Oleoteca Ses Escoles, a la carretera que du a Portinatx. © ÒM

Ses Escoles.jpg

Ous pagesos ecològics i patates fregides, un plat simple però deliciós. © ÒM

Flaó Eivissa.jpg

Per postres, assaborim el dolç flaó tan típic d’Eivissa. © ÒM

Després de dinar, seguim la nostra ruta cap al nord de l’illa. Fem una petita parada al poble d’es Canar, a cinc quilòmetres de Santa Eulària. Es tracta d’un agradable nucli costaner envoltat de pinedes i amb una llarga platja d’uns 360 metres, amb tota mena de serveis turístics molt orientats a les famílies. Es troba al fons d’una entrada de la costa i queda ben protegit per un cap.

Es Canar.jpg

El ferri arriba a Es Canar procedent d’altres poblacions d’Eivissa. © ÒM

No gaire lluny, de camí a Sant Carles de Peralta, passem pel costat de Ses Dàlies, on s’organitza un mercat tradicional hippie tots els dissabtes. És una experiència pintoresca, però els preus no són aptes per a totes les butxaques. No ens aturem i continuem fins a Sant Carles, un dels nuclis d’interior que van ser punt de trobada del moviment hippie als anys setanta del segle XX. És un nucli molt diferent de les urbanitzacions turístiques de la costa. Està envoltat per bells paisatges de camps llaurats de terra vermella, amb ametllers i oliveres, en un ambient marcadament rural. El poble té una de les esglésies més boniques de l’illa, la de Sant Carles, del segle XVIII, amb un ampli pòrtic d’arcs amb suports de savina. A més, a Sant Carles hi ha un bar que era molt freqüentat pels hippies que van envair l’illa fa quaranta anys: el bar Anita. En destaquen les nombroses bústies antigues on el carter deixava la correspondència de totes les cases del poble.

Església de Sant Carles Eivissa.jpg

Interior de l’església de Sant Carles de Peralta. © ÒM

Bar Anita Eivissa.jpg

El bar Anita de Sant Carles, un dels històrics de l’illa. © ÒM

Volem veure la posta de sol a la cala de Benirràs, però abans ens aturem a Santa Gertrudis de Fruitera, un petit nucli rural molt allunyat del turisme de masses, construït al voltant de la seva església parroquial, de façana sòbria i campanar de paret o d’espadanya. A Santa Gertrudis hi ha alguns restaurants i botigues de moda i records, però el poble és conegut especialment pel Bar Costa, on es fan els entrepans més famosos d’Eivissa. Seure a gaudir d’un entrepà de pernil a la seva terrassa és tota una tradició. Antigament, era un bar de poble, però als anys seixanta el va comprar Vicent Roig Pi, que aviat va establir bona relació amb els hippies que van arribar a l’illa. El pintor xilè Andrés Monreal li va oferir abonar les seves consumicions amb quadres i en Vicent ho va acceptar. Va acabar arribant al mateix tracte amb altres artistes i aviat va començar a vendre quadres a turistes. Amb els diners, va adquirir noves peces, fins que la col·lecció va arribar gairebé al centenar de quadres, alguns de grans dimensions, que s’exhibeixen a les parets de l’establiment.

Santa Gertrudis.jpg

Fem parada a Santa Gertrudis, un poble tranquil amb agradables bars i restaurants. © ÒM

Conduïm fins a la costa nord i baixem fins a la cala Benirràs, un lloc conegut per la “festa dels tambors” que s’hi organitza els diumenges al capvespre. A l’estiu no hi cap ni una agulla, però a la primavera i a la tardor ve de gust veure des d’aquí com es pon el sol, ja que la cala té una orientació perfecta per contemplar aquest espectacle natural. A més, el cap Bernat, una roca coneguda també com el “dit de Déu”, fa més fotogènic el moment de la posta i els velers que naveguen davant la cala contribueixen a donar al conjunt un aire pictòric. Quan ja hem dit adéu al sol, caminem fins al restaurant 2000, a la mateixa cala, on ens serveixen una graellada de peix fresc, simple però deliciosa. Un bon àpat per acabar un dia memorable a través de l’Eivissa més rural.

Cala Benirràs.jpg

Petits i grans esperen el moment de la posta del sol a la cala de Benirràs. © ÒM

Posta de sol a cala Benirràs.jpg

L’espectacle més esperat, el sol ens diu adéu mentre sonen els tambors. © ÒM

L’endemà al matí, ens espera una excursió amb caiac de mar pels voltants de la Cala d’Hort. Ens llevem ben d’hora i conduïm cap al sud de l’illa, allà on s’aixeca l’imponent illot des Vedrà, probablement el paisatge més magnètic d’Eivissa. Practicar el caiac en aquest litoral no s’assembla a la navegació que podem experimentar en altres punts dels Països Catalans. Aquí la transparència de l’aigua és excepcional i la protagonista dels fons és la Posidonia oceànica, que és la responsable d’aquesta paleta de turqueses que contemplem des de la superfície. Navegar sobre aquestes aigües netíssimes, amb es Vedrà i es Vedranell a tocar, ens desperta sensacions noves.

Caiac Cala d'Hort.jpg

Caiacs preparats damunt la sorra de la Cala d’Hort, davant d’es Vedrà. © ÒM

Després del caiac, encara amb la sal a la pell, dinem al restaurant El Carmen, ubicat a la mateixa Cala d’Hort. Tant l’ambient com la cuina són senzills: entrants lleugers, bons arrossos, peix i marisc fresc. Tot molt bo. I hi ha pocs restaurants amb una vista tan privilegiada. Després de dinar tornem a mullar els peus a l’aigua. És un gest instintiu, perquè els nostres peus no volen pujar al cotxe que ens durà cap a l’aeroport. I si ens quedem uns dies més?

El Carmen Cala d'Hort.jpg

Terrassa del restaurant El Carmen, just davant de la Cala d’Hort. © ÒM

Restaurant El Carmen Cala d'Hort.jpg

Paella de mar i muntanya al restaurant El Carmen. © ÒM

Es Vedrà.jpg

Ens acomiadem d’Eivissa contemplant els màgics illots d’es Verdà i es Vedranell. © ÒM