Arxiu de la categoria ‘Descobrir el món’

Per què practiquem l’intercanvi de casa?

diumenge, 21/05/2017
Casa Vall del Loira OK.jpg

Aquesta va ser la nostra magnífica casa a la vall del Loira durant 15 dies. © Òscar Marín

Ens sedueixen els hotels amb encant, però quan organitzem un viatge de molts dies a l’estranger, ens decantem per l’intercanvi de casa. Ja fa anys que apostem per aquesta opció que ens permet submergir-nos en la vida quotidiana i entendre millor la realitat dels llocs que visitem. Quan ho expliquem, hi ha qui ho rebutja i hi ha qui ens en demana més informació. El concepte d’intercanvi de casa pot sonar una mica estrany, però és simple. En lloc de quedar-nos en un hotel o llogar un apartament, ens allotgem a casa dels nostres amfitrions mentre ells passen uns dies a casa nostra. Això ens permet, per una banda, estalviar diners i fer una estada més llarga i, per l’altra, ens ofereix la possibilitat de viure més intensament el viatge. Com? L’intercanvi de casa et situa a l’altra banda de la destinació, et fa connectar de manera més propera amb la gent del lloc i t’empeny a esbrinar com és el seu dia a dia. Es tracta de dedicar una part del temps del viatge a entendre com funcionen les coses a la casa d’un altre; a connectar amb els veïns i botiguers del barri; a acostar-se amb ulls i orelles ben oberts a la seva llengua, cultura i forma de vida, i a descobrir els seus llocs habituals fora dels punts turístics a partir de les seves pròpies recomanacions. Hi ha qui en diu “Viure com un local”, però em sembla agosarat. Seria més just descriure-ho com una possibilitat de conèixer el lloc a un nivell més profund. A més, l’intercanvi representa un tipus de turisme sostenible, honest, col·laboratiu, que no especula amb els recursos locals.

Amb bici Chenonceau OK.jpg

L’ús lliure de les bicicletes per descobrir l’entorn és una de les facilitats que ens ofereix l’intercanvi de casa. © Òscar Marín

De portals d’intercanvi n’hi ha molts, alguns de gratuïts, però el millor és HomeExchange, un web de referència a escala mundial que agrupa més de 65.000 ofertes d’intercanvi de llars a 150 països. La varietat d’opcions que ofereix és amplíssima i et dóna la seguretat que tots aquells que s’hi anuncien estan veritablement interessats en aquesta manera de viatjar, començant pel fet que tots paguen una quota anual per oferir la seva casa.

Tenim cura del gat OK.jpg

De vegades cal tenir cura d’algun animal de companyia, com vam fer a la Provença. © ÒM

Per intercanviar casa, has d’alliberar-te d’alguns prejudicis. Sí, una família es mourà per casa teva durant uns dies, fins i tot dormiran al teus llits, però a canvi et cediran casa seva. Podràs llegir els seus llibres, escoltar la seva música, fer ús de les seves bicicletes, fer vida al seu barri i, si cal, tenir cura del seu gat, i ells podran fer el mateix a casa teva. La confiança és la clau per poder gaudir d’un intercanvi, i la confiança s’ha de treballar amb uns mesos d’antelació. Cal paciència per trobar l’opció que s’adapti a les teves necessitats (recomano començar a buscar mig any abans de les vacances) i arribar a un acord per ambdues parts. Un cop has lligat l’intercanvi que t’interessa, és molt recomanable comunicar-se sovint amb els propietaris (per correu electrònic o per telèfon), seguir-se mútuament a les xarxes socials i conèixer una mica les persones que passaran uns dies a casa nostra.

Jardí amb jocs infantils OK.jpg

Quan es viatja amb mainada, és interessant triar una casa amb jardí i jocs infantils. © ÒM

Cases amb piscina OK.jpg

Les cases amb piscina són una de les opcions més demanades a l’estiu. © ÒM

La possibilitat d’establir-se a casa d’una altra persona i de descobrir una altra cultura és un regal i té molts beneficis, econòmics però també intangibles. Alhora et permet experimentar la sensació de ser un amfitrió del teu territori. Ens agrada ser amfitrions de Catalunya, explicar les nostres tradicions, recomanar tot el que val la pena veure a la nostra comarca i al nostre país… I ens agrada deixar-nos sorprendre per les recomanacions de les persones amb les quals fem intercanvi, que passen de ser uns desconeguts a formar part del nostre historial viatger.

Mercat provençal OK.jpg

Gràcies a les recomanacions de la família d’intercanvi, vam descobrir els millors mercats del Luberon. © ÒM

En intercanviar casa teva t’esforces per deixar-ho tot ben ordenat, deixant espai perquè els teus hostes puguin col·locar les seves coses, preparant els llits i les tovalloles, deixant una guia d’instruccions de la casa, mapes de la teva zona i recomanacions dels llocs que més t’agraden, i fins i tot donant-los la benvinguda amb algun petit obsequi: un vi, uns dolços locals… També és bona idea preparar un paquet bàsic de benvinguda, una ampolla d’aigua, llet, fruita, ous. Quan arribes tard a un lloc que no coneixes, en un país nou, s’agraeix tenir uns aliments a l’abast per passar les primeres hores. I és clar, abans d’anar-te’n procures deixar la casa tan ordenada i neta com l’has trobat. Entremig, has descobert moltes curiositats de la vida local, secrets ben guardats del territori, camins poc transitats, restaurants tradicionals, pastisseries que no surten a les guies… i te’n queda la sensació d’haver aprofitat i gaudit de les vacances de la millor manera possible.

Globus Vall del Loira OK.jpg

Un globus passant al capvespre davant la nostra casa d’intercanvi a la vall del Loira. © Òscar Marín

Jardí Provença OK.jpg

Una estona de descans al jardí després d’un dia intens de visites a la Provença. © ÒM

Racons de l’Eivissa més autèntica

dimarts, 5/07/2016

Sant Carles Eivissa.jpg

Al nord d’Eivissa [a la foto, Sant Carles] trobem racons que semblen aturats en el temps. © Òscar Marín

Després de descobrir Dalt Vila i la platja d’en Bossa en les nostres primeres 24 hores a Eivissa, ens proposem recórrer els paisatges rurals de l’illa i alguns dels seus racons més autèntics. El nostre dia comença amb un bon bufet d’esmorzar a l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària des Riu, on hem dormit. Un hotel totalment renovat, amb un disseny d’aire mariner i tons clars, i amb una bona vista del mar i la costa de Santa Eulària.

Hotel Sol House Santa Eulària piscina.jpg

La piscina de l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària. © ÒM

Hotel Sol House Santa Eulària ioga.jpg

Ioga davant del mar als jardins de l’hotel Sol Beach House. © ÒM

Santa Eulària des Riu està coronada pel Puig de Missa, el primer nucli habitat d’aquesta zona, des d’on es contempla una bona vista de la ciutat i dels boscos i hortes que esquitxen el nucli urbà fins a la mar. Aquí hi trobem dos elements importants. Per una banda l’església parroquial de Santa Eulària, construïda com a església-fortalesa dalt de tot del puig. L’edifici és una obra mestra de l’arquitectura eivissenca del segle XVI, erigit sobre una capella destruïda pels turcs l’any XIV. Aquí és on es refugiaven els veïns del poble quan s’acostaven pirates. El temple és de planta quadrada amb un atri de tres naus, però el que més crida l’atenció són els porxos del segle XVIII. Al Puig de Missa també hi trobem el Museu Etnogràfic, ubicat a l’antiga finca de Can Ros. Presenta una col·lecció molt interessant d’armes, objectes d’artesania, vestits tradicionals i joies que permeten fer-se una idea de com era l’Eivissa rural en segles passats. Tot aquest nucli antic està conformat per un grup de cases blanques de forma cúbica que conforma un magnífic conjunt d’arquitectura popular eivissenca. En canvi, la Vila Nova ha crescut a la planúria que baixa fins al mar oblidant qualsevol inspiració en l’arquitectura tradicional.

Puig de Missa.jpg

Arquitectura tradicional al Puig de Missa de Santa Eulària des Riu. © ÒM

Museu Etnogràfic Puig de Missa.jpg

El Museu Etnogràfic d’Eivissa es troba a Can Ros, una antiga casa pagesa. © ÒM

Després de la visita a Santa Eulària, ens dirigim a la granja ecològica de Can Muson, on ens espera la Maria Marí per mostrar-nos la seva finca i ensenyar-nos a elaborar el flaó, el pastís més típic d’Eivissa, cuinat amb farina, sucre, llimona, anís, ou, formatge i un toc de menta. La Maria es dedicava a la moda “adlib” als anys setanta i més tard va engegar diversos negocis, però un dia la van convidar a un curs d’agricultura ecològica i va pensar “voler és poder”. Va establir-se en una finca de la família i va cultivar diversos horts. Avui rep visitants d’arreu del món als quals explica els cultius i les tradicions de l’illa, i també acull grups d’escolars que volen tenir contacte amb el món rural. Des de fa tres anys organitza, fins i tot, una escola d’estiu.

Can Musson Eivissa.jpg

Illencs i turistes s’acosten a Can Muson per comprar productes ecològics de l’horta. © ÒM

Can Musson.jpg

Aprenent a cuinar el típic flaó amb Maria Marí a Can Muson. © ÒM

Can Musson 2.jpg

Les cabres de la finca de Can Muson agraeixen la visita dels xiquets. © ÒM

A l’hora de dinar, ens dirigim a un indret amb molt d’encant, l’Oleoteca Ses Escoles, un molí d’oli on s’elabora des de l’any 2008 el Verge Extra Can Miquel Guasch. Els seus propietaris no es conformaven amb produir un dels millors olis d’Eivissa i l’any 2014 van ampliar el projecte amb la creació de la primera oleoteca de l’illa d’Eivissa, un espai on divulgar la cultura eivissenca de l’olivera i difondre les característiques de l’oli d’oliva verge extra, l’únic que no pateix cap procés químic. L’oleoteca es troba a l’edifici de les antigues escoles de Sant Llorenç, per això rep el nom de Ses Escoles. A l’ombra del seu pati cobert amb elements vegetals hi podem assaborir plats típics eivissencs amb un toc modern: coca de trempó amb peix, ous pagesos ecològics amb patates fregides, costelles de corder, escalivada amb formatge de cabra i olivada… Tot regat amb un oli d’oliva excel·lent. Per acabar, com no podia ser d’una altra manera, hem de tastar el típic flaó. Abans de sortir, hi podem adquirir alguns productes artesans de l’illa a la petita botiga.

Oleoteca Ses Escoles.jpg

El menjador de l’Oleoteca Ses Escoles, a la carretera que du a Portinatx. © ÒM

Ses Escoles.jpg

Ous pagesos ecològics i patates fregides, un plat simple però deliciós. © ÒM

Flaó Eivissa.jpg

Per postres, assaborim el dolç flaó tan típic d’Eivissa. © ÒM

Després de dinar, seguim la nostra ruta cap al nord de l’illa. Fem una petita parada al poble d’es Canar, a cinc quilòmetres de Santa Eulària. Es tracta d’un agradable nucli costaner envoltat de pinedes i amb una llarga platja d’uns 360 metres, amb tota mena de serveis turístics molt orientats a les famílies. Es troba al fons d’una entrada de la costa i queda ben protegit per un cap.

Es Canar.jpg

El ferri arriba a Es Canar procedent d’altres poblacions d’Eivissa. © ÒM

No gaire lluny, de camí a Sant Carles de Peralta, passem pel costat de Ses Dàlies, on s’organitza un mercat tradicional hippie tots els dissabtes. És una experiència pintoresca, però els preus no són aptes per a totes les butxaques. No ens aturem i continuem fins a Sant Carles, un dels nuclis d’interior que van ser punt de trobada del moviment hippie als anys setanta del segle XX. És un nucli molt diferent de les urbanitzacions turístiques de la costa. Està envoltat per bells paisatges de camps llaurats de terra vermella, amb ametllers i oliveres, en un ambient marcadament rural. El poble té una de les esglésies més boniques de l’illa, la de Sant Carles, del segle XVIII, amb un ampli pòrtic d’arcs amb suports de savina. A més, a Sant Carles hi ha un bar que era molt freqüentat pels hippies que van envair l’illa fa quaranta anys: el bar Anita. En destaquen les nombroses bústies antigues on el carter deixava la correspondència de totes les cases del poble.

Església de Sant Carles Eivissa.jpg

Interior de l’església de Sant Carles de Peralta. © ÒM

Bar Anita Eivissa.jpg

El bar Anita de Sant Carles, un dels històrics de l’illa. © ÒM

Volem veure la posta de sol a la cala de Benirràs, però abans ens aturem a Santa Gertrudis de Fruitera, un petit nucli rural molt allunyat del turisme de masses, construït al voltant de la seva església parroquial, de façana sòbria i campanar de paret o d’espadanya. A Santa Gertrudis hi ha alguns restaurants i botigues de moda i records, però el poble és conegut especialment pel Bar Costa, on es fan els entrepans més famosos d’Eivissa. Seure a gaudir d’un entrepà de pernil a la seva terrassa és tota una tradició. Antigament, era un bar de poble, però als anys seixanta el va comprar Vicent Roig Pi, que aviat va establir bona relació amb els hippies que van arribar a l’illa. El pintor xilè Andrés Monreal li va oferir abonar les seves consumicions amb quadres i en Vicent ho va acceptar. Va acabar arribant al mateix tracte amb altres artistes i aviat va començar a vendre quadres a turistes. Amb els diners, va adquirir noves peces, fins que la col·lecció va arribar gairebé al centenar de quadres, alguns de grans dimensions, que s’exhibeixen a les parets de l’establiment.

Santa Gertrudis.jpg

Fem parada a Santa Gertrudis, un poble tranquil amb agradables bars i restaurants. © ÒM

Conduïm fins a la costa nord i baixem fins a la cala Benirràs, un lloc conegut per la “festa dels tambors” que s’hi organitza els diumenges al capvespre. A l’estiu no hi cap ni una agulla, però a la primavera i a la tardor ve de gust veure des d’aquí com es pon el sol, ja que la cala té una orientació perfecta per contemplar aquest espectacle natural. A més, el cap Bernat, una roca coneguda també com el “dit de Déu”, fa més fotogènic el moment de la posta i els velers que naveguen davant la cala contribueixen a donar al conjunt un aire pictòric. Quan ja hem dit adéu al sol, caminem fins al restaurant 2000, a la mateixa cala, on ens serveixen una graellada de peix fresc, simple però deliciosa. Un bon àpat per acabar un dia memorable a través de l’Eivissa més rural.

Cala Benirràs.jpg

Petits i grans esperen el moment de la posta del sol a la cala de Benirràs. © ÒM

Posta de sol a cala Benirràs.jpg

L’espectacle més esperat, el sol ens diu adéu mentre sonen els tambors. © ÒM

L’endemà al matí, ens espera una excursió amb caiac de mar pels voltants de la Cala d’Hort. Ens llevem ben d’hora i conduïm cap al sud de l’illa, allà on s’aixeca l’imponent illot des Vedrà, probablement el paisatge més magnètic d’Eivissa. Practicar el caiac en aquest litoral no s’assembla a la navegació que podem experimentar en altres punts dels Països Catalans. Aquí la transparència de l’aigua és excepcional i la protagonista dels fons és la Posidonia oceànica, que és la responsable d’aquesta paleta de turqueses que contemplem des de la superfície. Navegar sobre aquestes aigües netíssimes, amb es Vedrà i es Vedranell a tocar, ens desperta sensacions noves.

Caiac Cala d'Hort.jpg

Caiacs preparats damunt la sorra de la Cala d’Hort, davant d’es Vedrà. © ÒM

Després del caiac, encara amb la sal a la pell, dinem al restaurant El Carmen, ubicat a la mateixa Cala d’Hort. Tant l’ambient com la cuina són senzills: entrants lleugers, bons arrossos, peix i marisc fresc. Tot molt bo. I hi ha pocs restaurants amb una vista tan privilegiada. Després de dinar tornem a mullar els peus a l’aigua. És un gest instintiu, perquè els nostres peus no volen pujar al cotxe que ens durà cap a l’aeroport. I si ens quedem uns dies més?

El Carmen Cala d'Hort.jpg

Terrassa del restaurant El Carmen, just davant de la Cala d’Hort. © ÒM

Restaurant El Carmen Cala d'Hort.jpg

Paella de mar i muntanya al restaurant El Carmen. © ÒM

Es Vedrà.jpg

Ens acomiadem d’Eivissa contemplant els màgics illots d’es Verdà i es Vedranell. © ÒM

72 hores a Berlín: les 10 visites imprescindibles

dilluns, 21/09/2015

És possible veure Berlín en un cap de setmana? Sí, és possible, tot i que és millor disposar de tres dies per veure el més essencial de la capital alemanya. El primer que recomano per afrontar amb més comoditat el viatge és reservar amb antelació una Berlin Welcome Card, que permet estalviar temps i diners. És especialment recomanable la Berlin WelcomeCard Museuminsel, que a més d’incloure els desplaçaments il·limitats en transport públic durant 72 hores i descomptes de fins al 50% en diversos punts d’interès, proporciona entrada lliure als cinc grans centres de l’Illa dels Museus (Museuminsel). També podeu optar pel MuseumPass Berlin, que permet entrar a tots els museus durant tres dies. Les podeu reservar a través del web VisitBerlin. També val la pena descarregar-se al mòbil l’aplicació Going Local Berlin, plena d’informació per organitzar l’estada.

BerlinWelcomeCard MuseumPass.jpg

Tiquets i informació pràctica facilitats per l’Oficina de Turisme de Berlín. © ÒM

Arribem a Berlín el divendres a les 23.15 h amb l’últim vol de la companyia EasyJet. Per horari i servei, aquest és un vol de baix cost ideal per arribar a la capital alemanya des de Barcelona. Per cert, si voleu amb EasyJet, recomano portar una maleta Gladiator de mida cabina, que té la grandària permesa i el pes ideal per viatjar amb les aerolínies low cost. Des de l’aeroport de Schönefeld, de nit, es pot arribar al centre de la ciutat amb transport públic per 3,30 euros, fent alguns transbordaments (bus X7 o 171, metro U7 i metro U12), o amb taxi pagant al voltant de 50 euros. Ens decantem pel bus i el metro i arribem passada la mitjanit al nostre hotel. Hem escollit un allotjament econòmic, però ben equipat i amb una ubicació excel·lent: l’Ibis Budget Berlin Kurfürstendamm. Les habitacions són simples i netes, modernes, els llits són molt còmodes i es troba a prop del metro i de l’avinguda més famosa del Berlin occidental: Kurfürstendamm.

Catedral de Berlín.jpg

La catedral sobre el riu Spree, fotografiada des del James-Simon Park, una imatge “romàntica” de Berlín. © ÒM

  • Alexanderplatz

El dissabte al matí pugem al bus 100 disposats a submergir-nos en la capital alemanya i travessem la ciutat fins a AlexanderPlatz. Aquest autobús urbà permet fer un recorregut ple d’interès turístic pel preu d’un bitllet senzill: surt de l’estació Zoologischer Garten i passa pel Tiergarten i la gran avinguda Unter den Linden, oferint una bona vista del Reichstag i la porta de Brandenburg. Arribats a AlexanderPlatz, descobrim un dels punts neuràlgics de Berlín, un espai amb escassa personalitat, tot s’ha de dir, però ple d’història, en el qual s’aixeca un curiós “rellotge mundial”: el Weltzeituhr, que assenyala l’hora en les diverses zones horàries del món. L’altre element protagonista d’Alexanderplatz és la Berliner Fernsehturm, la imponent torre de telecomunicacions oberta als turistes que ofereix una panoràmica única de Berlín des dels 200 metres d’alçària.

Berlin Alexanderplatz.jpg

La gran Torre Alex, o Fernsehturm, sota el cel ennuvolat de l’Alexanderplatz. © ÒM

  • Nikolaiviertel

Caminant des d’Alexanderplatz, s’arriba en pocs minuts al nucli fundacional de Berlín, el Nikolaiviertel, que va quedar arrasat per les bombes l’any 1944, però va ser reconstruït de manera fidel entre els anys 1981 i 1987. Avui, en aquest barri tranquil i pintoresc, dominat per l’església de Sant Nicolau (Nikolaikirche), hi trobem molt bones opcions per tastar la gastronomia típica alemanya. Són especialment recomanables els restaurants Georg braeu brauhauss, Bei Bolte, Gasthaus Julchen Hoppe i Zum Nussbaum. Des d’aquí, ens dirigim a peu cap a la Catedral de Berlín, la cúpula de la qual s’observa clarament des de la llunyania.

Berlin Nikolaiviertel.jpg

Un dels agradables restaurants amb terrassa del barri de Nikolaiviertel. © ÒM

  • Museuminsel (Illa dels Museus)

La gran Catedral de Berlín és un dels edificis imponents de la Museuminsel, l’Illa dels Museus, i es fotografia de meravella des del Lustgarten. Però el que ens motiva a visitar aquesta illa de l’Spree són els seus cinc museus declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Una recomanació important: si voleu visitar els espais d’art de la Museuminsel, reserveu hora amb antelació per Internet. Us estalviareu les llargues cues i aprofitareu més l’estada. Us heu d’inscriure al web dels Museus de Berlín i reservar les vostres entrades. Si heu reservat una Berlin WelcomeCard Museuminsel o un Museum Pass Berlin, teniu entrada gratuïta a aquests museus, per tant heu d’escollir l’opció del web que ho indica. Només així, reservant hora de visita per Internet podreu estalviar-vos les llargues cues. I si no podeu reservar abans, penseu que el migdia acostuma a ser l’hora de menor afluència de visitants. Dels molts tresors que s’allotgen a l’Illa dels Museus, és imprescindible visitar el magnífic bust de la reina Nefertiti (dins el Neues Museum) i les joies del Pergamonmuseum, com la porta del mercat romà de Milet i les portes d’Ishtar de Babilònia. L’Altar de Zeus de Pèrgam, el gran reclam d’aquest museu, no es podrà tornar a visitar fins l’any 2019, a causa d’uns treballs de restauració. Els altres espais culturals de l’illa són l’Altes Museum, que conté peces clàssiques gregues i llatines; l’Alte Nationalgalerie, dedicat a obres (especialment pintures) dels segles XVIII i XIX, i el Bode-Museum, amb una extensa col·lecció d’escultures, art bizantí, monedes i medalles.

Berlin Museuminsel.jpg

L’Alte Nationalgalerie acull una gran col·lecció de pintures del segle XIX. © ÒM

  • Scheunenviertel

Al cor de Berlín, el barri de Scheunenviertel coincideix amb l’antic barri jueu de la ciutat. S’hi pot arribar a peu des de l’Illa dels Museus. Entre la gran oferta de bars, botigues i restaurants, hi destaca el Hackescher Markt, un espai comercial format per diversos patis interiors que conserva l’ambient de l’antic Berlín. Algunes bones opcions per sopar en aquest barri són Barcomi’s Deli, un restaurant amagat en un pati interior molt agradable; Sophieneck, que ofereix plats típics de la gastronomia alemanya i austríaca, i Shiso Burger, on es poden tastar hamburgueses amb un aire oriental. És molt recomanable acabar la nit a l’antiga Clärchens Ballhaus, una sala de ball que conserva l’aspecte dels vells locals berlinesos. Una altra opció molt interessant per assaborir el Berlín de l’espectacle i el cabaret és reservar entrades per a ‘The Wyld’, que es representa al Friedrichstadt-Palast. Aquest teatre havia acollit en el passat espectacles de plomes i lluentons i ara destaca per les seves sorprenents posades en escena. Abans o després del teatre, els restaurants Dada Falafel i Ruben & Carla són bones opcions per sopar. I al restaurant Boulevard Friedrichstrasse, just al costat del Friedrichstadt-Palast, hi podreu assaborir les receptes més típiques de Berlín.

Berlin Scheunenviertel.jpg

El restaurant Barcomi’s Deli ocupa un dels patis acollidors del Scheunenviertel. © ÒM

  • Visita guiada gratuïta al Bundestag

El diumenge al matí agafem el bus 100 des de Bayreuther Strasse fins a la parada Reichstag / Bundestag (uns 15 minuts de trajecte). Hem reservat amb dos mesos d’antelació la visita guiada al Parlament alemany (es pot fer en aquest enllaç). És l’única manera d’assegurar-se l’entrada a aquest edifici emblemàtic i a la seva cúpula famosa, dissenyada per Norman Foster. Passat l’estricte control de seguretat, la guia ens explica, en anglès, la història d’aquest edifici, aturant-se especialment en el període de la segona guerra mundial i en l’ocupació del Reichstag per part de les tropes soviètiques. Encara hi podem veure inscripcions de l’època en alguns murs. També podem entrar a la sala de plens i pujar amb ascensor fins a la terrassa de l’edifici, on s’aixeca l’element més espectacular, una gran cúpula de vidre a la qual podem pujar gràcies a dues passarel·les. Des d’aquí s’obté una vista imponent de la ciutat i ja s’observa el monument que visitarem tot seguit i que és, probablement, l’espai més fotografiat de la capital alemanya: la porta de Brandenburg.

Berlin Bundestag.jpg

La cúpula de vidre i acer és un dels elements emblemàtics del Bundestag. © ÒM

  • Porta de Brandenburg

Som a la plaça de la ciutat on més ‘selfies’, retrats i panoràmiques es disparen per minut. Qui no ha fotografiat la porta de Brandenburg, sembla que no hagi passat per Berlín. Aquest símbol de la capital alemanya, enmig de la Pariser Platz, ha estat testimoni privilegiat dels moments més decisius de la història d’Alemanya. Des de la seva restauració, l’any 2002, aquesta obra construïda entre els anys 1789 i 1791, inspirada en els grans pòrtics clàssics, llueix com si fos nova. La gran porta és el punt d’inici de l’avinguda Unter den Linden, que al segle XVIII es va convertir en el carrer més elegant de Berlín. A prop d’aquí, visitem un altre monument emblemàtic, però de construcció molt més recent: el Memorial de l’Holocaust.

Berlin Porta de Brandenburg.jpg

Viatgers d’arreu del món es troben a la Pariser Platz, on s’aixeca la Porta de Brandenburg. © ÒM

  • Memorial de l’Holocaust

A pocs metres de la Porta de Brandenburg, just davant de l’ambaixada dels Estats Units d’Amèrica, s’estén el Memorial de l’Holocaust, o Memorial Jueu, un homenatge als centenars de milers de jueus assassinats pels nazis en els camps d’extermini. Aquest monument colpidor, inaugurat l’any 2005, està format per 2.711 blocs de formigó i ocupa 20.000 metres quadrats al cor històric de la ciutat. Visitants arribats de tots els racons del món s’entrecreuen pels estrets carrers del Memorial, alguns fan fotografies, d’altres s’aturen a reflexionar… Aquesta obra de l’arquitecte nord-americà Peter Eisenman també disposa d’un centre d’informació al soterrani on es detallen els noms i cognoms dels jueus morts en els camps de concentració.

Berlin Memorial.jpg

Un visitant camina entre els blocs de formigó del Memorial de l’Holocaust. © ÒM

  • GendarmenMarkt

La plaça del GendarmenMarkt és una de les més interessants de Berlín perquè conserva edificis imponents que no van ser destruïts durant la segona guerra mundial. En una banda, la Französische Friedrichststdtkirche (entrada gratuïta de 12 a 17 h), i a l’altra l’església bessona del Deuscher Dom (oberta de 10 a 19 h). Al mig de la gran plaça hi trobem la Konzerthaus, una sala de concerts on, per tan sols 13 euros per persona, podreu gaudir d’un bon concert en una tarda de diumenge. Per dinar, és molt recomanable el restaurant Meisterstuck, on es poden tastar les salsitxes i cerveses més típiques d’Alemanya. També és una molt bona opció el cafè Quchnia, a la mateixa plaça, un local acollidor que ofereix esmorzars i dinars lleugers a base d’entrepans i amanides, i que té una bona vista del GendarmenMarkt. També hi podeu tastar un cafè de categoria abans de marxar cap a la Potsdamer Platz.

Berlin GendarmenMarkt.jpg

La Französische Friedrichststdtkirche està envoltada per nombrosos bars i restaurants. © ÒM

  • Potsdamer Platz i Sony Center

Agafem el metro i aviat arribem a la Potsdamer Platz, que va ser una de les places més vitals i amb més trànsit d’Europa abans de la segona guerra mundial. S’hi va instal·lar el primer semàfor del continent, que ha estat reconstruït al mateix lloc on era, i encara s’hi troba un fragment del Mur que dividia la ciutat. Després de la guerra, i durant moltes dècades, es va convertir en un espai desolador, però amb la reunificació alemanya es va decidir reconstruir la zona i s’hi van edificar diversos gratacels i edificis moderns. D’aquella reconstrucció, el Sony Center n’és l’edifici més ambiciós i interessant des del punt de vista arquitectònic. La sorprenent cúpula que tanca aquest gran espai comercial, dissenyada per Helmut Hahn i inaugurada l’any 2000, sorprèn els visitants i obliga a treure la càmera. En aquesta zona hi ha el Filmmuseum (Museu del Cinema), l’Stella-Musical-Theater (el teatre musical més gran de Berlín) i les extenses galeries comercials Arkaden. També hi ha una bona oferta de cafès i restaurants per acabar el dia amb un bon àpat.

Berlin Potsdamer Platz.jpg

Un fragment del Mur de Berlín al costat de la moderna estació de Potsdamer Platz. © ÒM

Berlin Sony Center.jpg

La cúpula sorprenent del Sony Center, al costat de la Potsdamer Platz. © ÒM

  • Kaiser Wilhelm Memorial Church

El dilluns al matí el dediquem a visitar l’avinguda més animada del Berlín occidental, Kurfürstendamm, plena de botigues i restaurants. Val la pena passejar-hi i assaborir la seva vitalitat. Però la visita que més ens atreu d’aquesta zona de la ciutat és l’església del Kaiser Wilhelm, que va ser bombardejada durant la guerra i tan sols conserva la torre original de 63 metres i el vestíbul principal. Al seu voltant s’hi van afegit quatre cossos entre els anys 1951 i 1961. Al vestíbul original hi destaquen els mosaics neobizantins de vius colors. A l’altar modern hi destaca la figura daurada de Crist, suspesa davant dels murs de vitralls blaus, que creen un agradable efecte òptic.

Berlin Kaiser Wilhelm Memorial Church.jpg

L’altar de l’església memorial Kaiser Wilhelm, a la famosa avinguda Kurfürstendamm. © ÒM

Molt a prop, a la Tauentzienstraße, trobem la coneguda escultura ‘Berlín’, que simbolitza una cadena trencada, fent referència als efectes del mur de Berlín, i també hi podem visitar els grans magatzems KaDeWe, considerats uns dels més grans i antics d’Europa. No podem marxar de Berlín sense tastar la típica Currywurst en un dels quioscos de la Wittenbergplatz. Amb el regust de curry d’aquesta salsitxa tradicional, abandonem la ciutat i agafem el tren que porta a l’aeroport de Schönefeld. En dos dies i mig hem vist el més essencial de Berlín. Com en qualsevol gran ciutat, ens hi queden coses per veure, però també ens queda la il·lusió que algun dia hi tornarem.

10 frases inspiradores sobre viatges

diumenge, 1/03/2015

El viatge és una de les experiències vitals més transformadores per a l’ésser humà. Han estat centenars els escriptors, viatgers, pensadors, artistes, que han escrit frases vinculades amb el plaer de viatjar. De totes les que hem llegit, n’hem recollit 10 de sàvies i inspiradores sobre les que val la pena reflexionar.

1. “No es recorden els dies, es recorden els moments.” Cesare Pavese 01. Cesare Pavese.jpg 2. “Un viatger savi mai no menysprea el seu propi país.” Carlo Goldoni 02. Carlo Goldoni.jpg 3. “No són les persones les que fan els viatges, sinó els viatges els que fan les persones.” John Steinbeck 03. John Steinbeck.jpg 4. “És millor viatjar ple d’esperança que arribar.” Proverbi japonès 04. Proverbi japones.jpg 5. “No hi ha res com tornar a un lloc que no ha canviat per adonar-te de com has canviat tu.” Nelson Mandela 05. Nelson Mandela.jpg 6. “El viatge és una mena de porta. A través d’ella sortim de la realitat.” Guy de Maupassant 06. Guy de Maupassant.jpg 7. “He descobert que no hi ha manera més segura de saber si estimes o odies algú que fer un viatge amb ell.” Mark Twain 07. Mark Twain.jpg 8. “No viatjo per anar enlloc, sinó per anar. Pel fet de viatjar. La qüestió és moure’s.” Robert Louis Stevenson 08. Robert L. Stevenson.jpg 9. “El món és un llibre i aquells que no viatgen només llegeixen una pàgina.” Sant Agustí 09. Sant Agusti.jpg 10. “El moment més bell d’un viatge és el seu record.” Laurence Sterne 010. Laurence Sterne.jpg

Belgrad: 10 llocs imprescindibles de la capital sèrbia

divendres, 16/01/2015

Em desperto a les 7 del matí a l’habitació 904 del Metropol Palace de Belgrad. Les primeres llums del dia toquen els edificis del barri de Palilula, a l’est del centre. Trec la càmera per la finestra i encerto a fotografiar l’església ortodoxa de Sant Marc (Crkva Svetog Marka), que emergeix entre la verdor del parc Tašmajdan. Als meus peus, com en tantes ciutats del món, homes i dones passegen els seus gossos abans d’anar a treballar. Al fons, el Danubi (que no és blau) i dotzenes de cotxes que el travessen. Cap rastre aparent d’aquella guerra que, fa vint anys, ens va tenir pendents dels Balcans a través del televisor.

Sant Marc Belgrad.JPG

L’església de Sant Marc domina el parc Tasmajdan. A l’esquerra, la cúpula del Parlament serbi. © ÒM

Em disposo a descobrir la capital sèrbia. Al hall de l’hotel m’hi espera la Simonida, guia oficial de Belgrad, que amb una frase em defineix molt bé la ciutat. “Belgrad és com una dona que no és especialment guapa, però sí molt interessant.” M’agrada la sentència, defineix molt bé la sensació que transmet la capital de Sèrbia. Potser li manca l’encant de les grans urbs europees, però és una de les capitals del continent amb una història més densa. Ha suportat més de cent quaranta batalles i ha estat destruïda i reconstruïda unes quaranta vegades. Qui conqueria Belgrad tenia poder sobre el principal nus de comunicacions d’Europa. Belgrad era la gran fortalesa del Danubi, dominava el gran riu que, des de temps antics, va ser la via més curta entre Orient i Occident.

Kalemegdan.JPG

Dins la fortalesa Kalemegdan hi ha edificis com l’Institut per a la Protecció dels Monuments. © ÒM

  • Kalemegdan

Ser un permanent camp de batalla ha atorgat a la ciutat diverses particularitats. La més evident: la monumental ciutadella de Kalemegdan. Dalt d’un turó de 125 metres, dominant la confluència dels rius Sava i Danubi, Kalemegdan és el nucli originari de Belgrad i, milers d’anys després, el seu principal atractiu històric i turístic. Acull la monumental Torre del Rellotge, el Museu de la Fortalesa, el Museu Militar, el zoològic i un ampli mirador presidit per l’estàtua Pobednik, monument que commemora la primera victòria del bloc aliat durant la Primera Guerra Mundial. I al voltant de les muralles, el parc Kalemegdan conforma la zona verda més gran de la capital, on veïns i visitants passen les hores conversant sota els til·lers, escoltant els ocells, patinant o llegint.

Kalemegdan jardí.jpg

Un dels reclams del recinte emmurallat és la col·lecció de vehicles blindats i artilleria. © ÒM

  • Belgrad underground

És al parc Kalemegdan on se’ns revela la cara més oculta de Belgrad: un entramat de túnels, passadissos i búnquers d’uns catorze quilòmetres de llargària obert en el subsòl de la ciutat. És l’anomenat ‘Belgrad underground‘, que des de fa pocs mesos permet als turistes accedir a alguns espais misteriosos amb molta història. Una porta secreta, a prop del mirador del parc, ens endinsa en el búnquer que Tito va manar construir durant la guerra freda, convençut que els russos castigarien Belgrad; no apte per a claustrofòbics.

Belgrad underground 1.jpg

Dins l’anomenat ‘búnquer de Tito’, sota la fortalesa Kalemegdan. © ÒM

A Kalemegdan trobem també unes antigues cavitats que els austríacs havien utilitzat com a magatzem de pólvora i que més tard van acollir un club nocturn, Barutana. Desaparegut aquell local, la cavitat serveix avui de museu on s’exposen esteles, sarcòfags i escultures d’època romana. Sortim de la fortalesa pel vessant sud i caminem fins a Karadjordjeva, un llarg carrer sense cap atractiu aparent que segueix el curs del Sava. En aquest vessant s’obren un seguit de túnels que daten del segle XIX. Durant dècades, aquestes cavitats eren utilitzades com a cellers on s’hi produïa un vi aspre, d’elevada acidesa. En els darrers anys s’hi han instal·lat diverses tavernes, en una de les quals ens aturem a fer un tast de vi abans de dinar (no hi busqueu semblances amb els vins del Penedès).

Belgrad underground.JPG

Unes cavitats excavades en la roca acullen avui una col·lecció de troballes d’època romana. © ÒM

  • Restaurant Vuk

Anem caminant fins  al centre de la ciutat i dinem al restaurant Vuk, un local típic especialitzat en cuina sèrbia. Famílies, treballadors de la zona i grups d’amics s’hi troben per dinar en els salons d’ambient típicament serbi. Els plats són saborosos i combinen els productes mediterranis amb les receptes del centre d’Europa. Ens hi serveixen sopa de vedella (teleca corba), mongetes amb ceba i pebre vermell (prebranac), pebrot amb crema (paprika u pavlaci), pollastre arrebossat (becka snicla), mussaka amb iogurt i vedella amb arròs (teleci ribic u kajmaku). No hi falta una copeta de la beguda balcànica per excel·lència, la rakia, un licor d’elevada graduació similar a l’orujo.

Restaurant Vuk 3.jpg

La sopa de vedella és un dels plats més típics de la gastronomia sèrbia. © ÒM

Restaurant Vuk 1.jpg

Vuk conserva l’ambient tradicional dels restaurants del centre i l’est d’Europa. © ÒM

  • Knez Mihailova

Després de dinar, passegem per la concorreguda Knez Mihailova (carrer del príncep Miquel), la principal artèria comercial de la ciutat, una avinguda peatonal que segueix el traçat de l’antiga ciutat romana de Singidunum. Considerada una de les zones comercials més atractives de l’Europa de l’Est, uneix la fortalesa Kalemegdan amb la concorreguda plaça de la República, i s’hi concentren dotzenes de botigues i terrasses de cafès. També s’hi troben edificis rellevants com l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de Sèrbia i la Biblioteca de la Ciutat.

Knez Mihailova 1.jpg

Knez Mihailova és com la Rambla de Belgrad, sempre plena de vida. © ÒM

  • Hotel Moskva

Des d’aquí, s’arriba en pocs minuts a l’encreuament presidit per l’hotel Moskva, un dels més antics de la ciutat, construït en estil Secessió (la branca vienesa del modernisme). Aquest hotel és ben conegut entre els gurmets pels pastissos típics que serveixen a la seva cafeteria. El seu ambient ens recorda el dels elegants cafès vienesos, amb els sostres alts i els seients entapissats. Hi podeu demanar l’intens cafè serbi (o turc) i una Sacher o deixar-vos aconsellar entre les múltiples varietats de pastissos.

Hotel Moskva (2).JPG

Ambient elegant i dolces especialitats al cafè de l’Hotel Moskva. © ÒM

  • Savamala

El barri de Savamala mira cap als molls del riu Sava. Quan cau la tarda, aquest és un lloc ideal per contemplar les llums de la ciutat i del pont de Branko reflectint-se sobre el riu. Però la zona atreu, sobretot, els amants de la cuina moderna i la bona música. En aquests antics molls, a tocar de l’aigua, es disposen avui diversos restaurants musicals freqüentats pels belgradins. Entrem a l’Iguana, un local amb encant on els sopars s’acompanyen amb música de jazz interpretada en directe. Una amanida de meló, pernil i mozzarella caprese, o de pollastre rostit amb poma i endívia; salmó amb mel i tòfona; entrecot a la graella amb mantega i crema de tahina; i per postres, iogurt gelat amb gelatina de cogombre i meló cantalup. Són algunes de les delícies que hi podeu assaborir a la llum de les espelmes mentre us arriben les notes de jazz a la taula.

Sava Mala.JPG

Als molls del Sava hi trobareu dotzenes de locals on sopar, ballar o prendre una copa. © ÒM

Iguana Sava Mala.JPG

Iguana és un dels locals més interessants, amb jazz en directe i plats deliciosos. © ÒM

  • Zemun

L’endemà, de bon matí, després de passar a fer una ullada per l’església ortodoxa de Sant Marc, on se celebra una missa cada diumenge, ens arribem fins al districte de Zemun, l’antic barri de pescadors de Belgrad. S’hi pot anar amb taxi o amb una de les sortides guiades que organitza l’oficina de turisme. Som a Belgrad, però prou lluny del centre com per observar-hi una identitat pròpia. Zemun sembla més aviat un bucòlic poble d’Àustria o d’Hongria, i de fet va estar en mans de l’Imperi Austrohongarès des del 1718 fins a la primera guerra mundial. Després de fer un volt pel mercat ple de parades de fruites, verdures i fruits secs, descobrim, gràcies a la nostra guia, un mirador excepcional: la torre de Gardoš (kula Gardoš). Des d’aquí contemplem tot Zemun, darrere la confluència del Sava i el Danubi, i més enllà la fortalesa Kalemegdan. Són molts els veïns de la ciutat que s’acosten a Zemun a comprar i passejar a la vora del riu, on és costum que les famílies amb nens llancin molles de pa als cignes que s’acosten a la riba.

Zemun.JPG

El barri de Zemun des del mirador de la torre de Gardoš. © ÒM

Zemun 1.jpg

Una munió de cignes es deixen observar i alimentar pels visitants de Zemun. © ÒM

  • Restaurant Lorenzo & Kakalamba

De nou al centre de Belgrad, descobrim un local singular: Lorenzo & Kakalamba. La decoració és una mica esbojarrada, mesclant elements italians i serbis, com la seva carta. Els propietaris, una parella serbo-italiana, han basat el seu projecte gastronòmic en les receptes tradicionals dels seus respectius països. Hi tastem l’ajvar (pebrot rostit), una taula d’embotits i formatges típics, una amanida de tomàquets amb formatge del sud de Sèrbia, pebrots amb carn, fulla de parra farcida de carn i altres especialitats sèrbies. També hi assaborim un parell de plats de pasta. No hi falta el gotet de rakia, ben típica dels Balcans.

Lorenzo and Kakalamba 2.JPG

Una bona selecció d’entrants serbis a Lorenzo & Kakalamba. © ÒM

Lorenzo and Kakalamba 1.JPG

Un restaurant amb una decoració ben particular i una carta suculenta. © ÒM

  • Catedral de Sant Sava

Com la Sagrada Família de Barcelona, l’església de Sant Sava (Hram Svetog Save) encara està en construcció; les obres van iniciar-se l’any 1935 i està finançada amb donatius. El temple ortodox més gran del món, d’estil neobizantí, domina un turó al cor del barri de Neimar on, segons la tradició, les restes de Sant Sava, que fou primer arquebisbe de Sèrbia, van ser cremades pels turcs. L’interior està inacabat, però la sensació és de grandesa. Un degoteig constant de feligresos i turistes acuden a contemplar-lo.

Sant Sava.jpg

Sant Sava, un dels temples més grans del món. © ÒM

  • Skadarlija

Montmartre és a París el que Skadarlija és a Belgrad. Les principals figures culturals i intel·lectuals del segle XIX se citaven aquí, en el barri més bohemi de la ciutat. El seu empedrat i la decoració dels seus restaurants tradicionals (kafanes) ens ajuden a fer un viatge en el temps. De nit, el barri bull i congrega veïns i visitants i s’anima amb la música de grups de folk que recorren les taules convidant els comensals a cantar o, simplement, a escoltar les cançons tradicionals balcàniques. És una experìencia que deixa un bon regust abans de tornar a l’hotel, sabent que l’endemà cal tornar a agafar l’avió de tornada a Barcelona. Es fa difícil explicar en un sol post totes les sensacions que transmet Belgrad, però espero que us hagi vingut de gust descobrir-la.

Skadarlija 1.JPG

Els músics interpreten cançons típiques entre les taules il·luminades amb espelmes. © ÒM

Viatge a les Highlands d’Escòcia

dijous, 18/09/2014

Els romans no van poder mai sotmetre Escòcia. “Els amos dels climes més bells i florents de la Terra”, escrivia l’historiador Edward Gibbon, “van donar l’esquena amb menyspreu als pujols ombrius assaltats per tempestes hivernals, als llacs coberts per boires blaves i a les brugueres fredes i solitàries per on una tropa de bàrbars nus caçava cérvols.” Això era així fa dos mil anys. Avui, Escòcia és un dels països més atractius d’Europa i una de les destinacions preferides pels amants de la natura i els paisatges solitaris. Ara que se’n parla més que mai, aprofito per compartir amb vosaltres el meu viatge a l’oest de les terres altes d’Escòcia, les cèlebres Highlands, i recomanar-vos alguns dels paisatges més imponents d’aquest territori:

· Loch Katrine
Al nord de Glasgow hi trobem un dels llacs més famosos d’Escòcia, amb permís del llac Ness: el loch Lomond, que ha inspirat nombrosos poemes i cançons al llarg dels segles. I molt a prop d’aquest, sense sortir del Parc Nacional dels Trossachs, hi ha un llac més petit, menys conegut, però de bellesa similar: el loch Katrine. Es pot recórrer amb dos vaixells turístics, un dels quals porta en funcionament més d’un segle i pren el nom de l’escriptor Sir Walter Scott, que es va inspirar en el loch Katrine per a la seva obra La dama del llac. El preu del recorregut d’una hora costa entre 10 i 13 lliures.

Loch Katrine.jpg

Blau, verd i gris, colors omnipresents a les Highlands. A la imatge, navegant pel ‘loch’ Katrine. © ÒM

· Glencoe
La carretera de les Highlands, l’A-82, travessa un dels paratges més corprenedors del país: la vall de Glencoe. Amb uns setze quilòmetres de llargària i un màxim de set-cents metres d’amplada, Glencoe està flanquejada per algunes de les muntanyes més altes del Regne Unit, com el Buachaille Etive Mòr o les conegudes Three Sisters. El riu Coe acompanya la carretera a través de la vall, creant en alguns punts cascades d’un blau refrescant que contrasten, a l’estiu, amb la verdor que tot ho cobreix. Arribats a la petita població de Glencoe, val la pena acostar-se al Glencoe Lochan, una llacuna idíl·lica envoltada de vegetació exuberant, amb un camí totalment accessible que convida a fer la volta a aquest preciós mirall d’aigua prou allunyat del nucli urbà.

Glencoe Scotland.jpg

Hi ha pocs paisatges tan intensos a Escòcia com la vall de Glencoe. © ÒM

· Jacobite Steam Train
El viatge amb aquest tren de vapor és una de les activitats més emocionants que es poden fer a les Highlands. Surt de l’estació de Fort William i fa un recorregut de 60 km a través de les terres altes d’Escòcia fins arribar a Malaigh, a l’extrem oest del país. El Jacobite Steam Train té com a curiositat que és el tren que surt a les pel·lícules de Harry Potter, tot i que a la ficció porta el nom de Hogwarts Express. Funciona entre els mesos de maig i octubre, que és quan el clima de les Highlands és més agradable i, en conseqüència, quan hi arriben més turistes. El recorregut té trams realment espectaculars, passa a la vora del Ben Nevis, la muntanya més alta del Regne Unit, i un dels paratges més fotografiats és el del viaducte de Glenfinnan, un gran pont de 30 metres d’alçada que travessa un dels paisatges més bucòlics del país. Des del port de Malaigh, on acaba el recorregut amb tren, es pot arribar amb ferry fins a l’illa de Skye. El preu és de 34 lliures per persona, anada i tornada.

Jacobite.jpg

El pas pel viaducte de Glenfinnan és un dels moments àlgids del viatge amb el Jacobite. © ÒM

· Dormir als Loch Linnhe Lodges
Vam llogar una de les cabanes disposades just davant del loch Linnhe, a tocar de l’aigua, i hi vam passar alguns dels millors dies de la nostra ruta escocesa. El loch Linnhe no és ben bé un llac, ja que les seves aigües són salades i té sortida a l’oceà per l’extrem oest; és un fiord de gran amplitud, amb quinze quilòmetres de longitud i uns dos quilòmetres de distància entre les dues ribes. Des d’aquestes cabanes situades entre Glencoe i Oban, en un racó tranquil de la costa, s’hi poden contemplar algunes de les postes de sol més majestuoses d’aquest litoral. Els Loch Linnhe Lodges tenen dues habitacions, una àmplia sala d’estar i una cuina ben equipada. A tocar hi teniu el Holly Tree Hotel, que ofereix servei de restaurant i bugaderia i permet nedar a la seva piscina.

Loch Linne.jpg

El sol es pon darrere la península de Morvern, al loch Linnhe. © ÒM

· El castell Stalker
Hi ha castells més conegut a Escòcia, com el de Balmoral o l’Eilean Donan, però el castell Stalker és un dels més fotogènics, ubicat en una illa mareal a pocs metres de la costa oest. Va servir d’escenari de la divertida pel·lícula Monty Python and the Holy Grail. No admet visites, però es pot contemplar còmodament des de la costa. Especialment llaminer és observar-lo amb un té o un cafè calent entre les mans des dels finestrals de la sala de la cafeteria The View & Co, un espai que fa alhora de centre d’informació i de mirador excepcional, situat en un punt elevat del litoral.

Stalker.jpg

El castell Stalker vist des de la cafeteria The View & Co. ©

· Cuil Bay
De platges boniques i solitàries n’hi ha moltes arreu. Totes tenen en comú que cal pensar-s’ho dues vegades abans de ficar-se dins l’aigua, ja que les baixes temperatures no conviden a submergir-s’hi. Però és ben agradable de passejar a la vora de l’aigua en badies com la Cuil Bay. Es troba a una mitja milla de Duror i ofereix una bona vista sobre la solitària península de Morvern i més enllà.

Cuil Bay.jpg

Cuil Bay és el paradigma de les platges tranquil·les i solitàries d’Escòcia. © ÒM

Un passeig pel Coserans medieval

dilluns, 7/07/2014
Saint-Lizier1.jpg

Saint-Lizier (Sent Líser) és considerat un dels pobles més bells de França. © Òscar Marín

Val la pena escapar-se a l’altre costat del Pirineu, a terres occitanes, per descobrir la vila de Saint-Lizier. En aquest poble de carrerons estrets, totes les opcions ens porten a la plaça de la catedral, on la presència d’alguns vehicles aparcats ens recorda que estem al segle XXI. Les cases i, sobretot, el seu gran temple romànic han conservat l’aspecte dels temps en què només vaques i veïns a peu rondaven la plaça. “No hi ha al Coserans ni a l’antic comtat de Comenge frescos com els de Saint-Lizier”, assegura Danièle Pelata, directora de l’oficina de turisme, mentre ens guia pel temple. “Moltes esglésies van perdre les seves pintures i aquestes són les més antigues que han arribat fins a nosaltres.” En observar el fresc del Crist en majestat que domina l’altar, no és estrany recordar altres pintures vistes al Pirineu català. L’investigador John Ottaway situa la creació d’aquestes figures al voltant de l’any 1070 i ha apuntat que, per la seva naturalesa bizantina, el seu autor podria ser el mateix mestre d’origen italià que va treballar en la col·legiata del castell d’Àger, a la Noguera.

Catedral Saint Lizier.jpg

La catedral de Saint-Lizier data del segle XI, però la població ja era seu episcopal al segle V. © ÒM

St Lizier.jpg

Saint-Lizier fotografiat des de l’aire. El gran palau dels bisbes (una part s’ha convertit en hotel) domina el nucli medieval des del punt més elevat de la vila. © Òscar Marín

Després de la visita imprescindible a la capital històrica del Coserans, ens acostem fins a Saint-Girons, la capital moderna. Un passeig pel centre ens descobreix l’austera església de Saint-Valier i, si ens desplacem cap als afores, a Eycheil trobem una interessant ermita dedicada a Sant Joan Baptista. Però l’església més imponent del Coserans s’aixeca a vint minuts al sud, al poble de Vic d’Oust. És un plaer accedir a la preciosa Notre-Dame-de-Vic i observar la seva nau inusualment profunda i el sostre cassetonat del segle XVI, decorat amb petits motius, tots diferents, pintats amb bells colors. Al poble veí de Seix, la capella de Saint-Sernin, molt més discreta, també roman ancorada en l’edat mitjana. Per la tarda, transitant per les valls que s’obren a l’oest de Saint-Girons trobem altres petits temples que tenen el seu origen en el període del romànic i que mantenen el seu interès, encara que hagin sofert modificacions posteriors: Moulis, Luzenac (a la imatge inferior), Antras, Balacet… En cada poble, una església. En cada església, mil històries. Com m’explica la historiadora Pauline Chaboussou: “Les esglésies ens recorden que aquestes terres han estat habitades al llarg dels temps i, encara avui, són un patrimoni viu. La gent encara hi és batejada, es casen i són enterrats aquí, com fa segles. Les esglésies romàniques formen part de les nostres arrels.”

Couserans.jpg

L’església de Notre-Dame de Luzenac, a Moulis, té l’origen al segle XII. © ÒM

Saint Lizier.jpg

Un dels carrers de Saint-Lizier. La vila forma part del Camí de Sant Jaume i el seu llegat romànic és Patrimoni de la Humanitat. © ÒM

Les ciutats i el pas del temps

dimarts, 4/03/2014
Museum of London.jpg

El Tower Bridge cap al 1920 i fa unes setmanes. © Museum of London

Quan viatjo, quan em perdo pels carrers de pobles i ciutats, em fascina imaginar què ha canviat i què es manté, intento esbrinar quines façanes i botigues ja existien fa cent o fa cinquanta anys, travessar places on abans hi havia fàbriques, visitar carrers on encara hi ha algun element que recorda temps antics, tocar les pedres que han acumulat el tacte de milers de mans i, fent un pas més enllà, imaginar els sons i olors que deurien formar part del dia a dia dels nostres avantpassats. A falta d’una màquina del temps, ens poden servir la imaginació i les fotografies que es conserven en nombrosos museus i arxius, però la tecnologia mòbil posa a l’abast de qualsevol viatger la visualització del passat de les ciutats. Una de les aplicacions que ho faciliten és Streetmuseum, realitzada pel Museu de Londres, la qual permet juxtaposar imatges històriques de la ciutat amb imatges actuals. Aquesta aplicació utilitza la realitat augmentada per superposició de fotos antigues de Londres sobre la visió actual que ens ofereix la càmera del mòbil. Per difondre la nova versió d’aquesta aplicació, que inclou un centenar de noves localitzacions, el Museu de Londres ha publicat diverses imatges d’arxiu de gran valor, sobreposades amb imatges recents dels mateixos indrets, i el resultat posa la pell de gallina.

Covent Garden.jpg

Covent Garden en l'actualitat i cap al 1930. © Museum of London

Blackfriars station.jpg

L'estació de Blackfriars als anys 30 i al 2014. © Museum of London

Bow Lane.jpg

Bow Lane al 2014 i vers el 1930. © Museum of London

Paul Martin – Museum of London.jpg

Cheapside en dues imatges del 1893 i del 2014. © Museum of London

Victoria station.jpg

L'estació Victoria als anys 50 i en l'actualitat. © Museum of London

Piccadilly Circus.jpg

El brogit forma part de Piccadilly Circus, tant al 1953 com al 2014. © Museum of London

Neix l’Associació de Guies Catalans del Món

dijous, 25/04/2013

Tot va començar amb una pregunta. Si els catalans som grans viatgers, per què ens hem de conformar a ser atesos en castellà quan demanem els serveis d’un guia a través d’una agència de viatges o quan volem fer la visita guiada a una ciutat? Vaig començar a cercar les agències i els guies catalans que treballaven arreu del món oferint els seus serveis en llengua catalana. Sabia que n’hi havia força. Vaig parlar amb molts d’ells i, quan vaig haver reunit el gruix de la informació, vaig escriure’n un article pel diari Ara que es va publicar l’estiu del 2011 i que podeu llegir en dues parts en aquest blog: aquí la primera i aquí la segona.

DiariAra.jpg

Reportatge publicat al diari Ara l'agost del 2011.

Un any i mig més tard us puc anunciar que aquells guies que van participar en l’article s’han agrupat per donar forma a la primera Associació de Guies Catalans del Món. La Maria Hernàndez, creadora de Romaquí, que fa visites guiades a Roma, explica que “des que vaig començar a fer visites en català, ara fa sis anys, tenia al cap estendre el meu projecte a altres països i ciutats, però fa uns anys era molt difícil trobar guies en català pel món i la idea va quedar encallada”. Però l’article va actuar com a catalitzador. “L’agost del 2011 és quan tu publiques l’article”, em recorda la Maria, “i crec que és un any clau. Ben segur que el teu article va ajudar moltíssim, perquè ets el primer que se n’adona del fenomen i l’exposa, i això empeny encara a més guies, ajuda a que els catalans ens coneguin més i ens dóna un altre impuls. El teu article em dóna la força a mi també de crear quelcom més sòlid que un web.” La Vanessa Barberà, de Descobreix Holanda, va participar amb la Maria Hernàndez del naixement de l’Associació: “Després de l’article on es parlava de la possibilitat de viatjar en català pel món i on molts de nosaltres hi érem esmentats, ens vam posar en contacte. La idea de l’associació es va gestar a través de correus electrònics i finalment, el desembre passat, vam fer una trobada a Barcelona”.

El naixement de l’Associació ha fet sortir guies catalans de sota les pedres i el grup va creixent. L’objectiu de Guies Catalans del Món és continuar en la recerca de guies autoritzats (siguin catalans o no) que ofereixin visites en català i estendre aquest servei arreu del planeta. Volen animar els guies que treballen en altres idiomes a fer-ho també en català. “Volem canviar la manera de fer turisme dels catalans, donar a conèixer els nostres serveis perquè tothom pugui fer turisme en català si ho desitja. I volem que el català sigui reconegut com a llengua oficial del turisme en llocs on encara no ho és (com a Itàlia, per exemple)”, assegura la Maria Hernàndez, “però queda molt camí per fer”. Queda molt camí, sí, però és un camí ple d’esperança en la normalització d’una de les llengües més maltractades del món occidental.

10 grans viatges turístics amb tren

dimarts, 2/04/2013

La Marta Romagosa em va convidar al programa ‘El Mirall’, de Catalunya Ràdio, per parlar de viatges amb tren (podeu escoltar el programa en aquest enllaç). Podríem haver parlat durant hores del plaer de viatjar dalt d’un tren, dels grans mites ferroviaris i de tots els avantatges del viatge amb aquest mitjà de transport. Podríem haver enumerat tots els trens d’època, revivint els moments daurats de la història del ferrocarril. És el que ofereixen molts trens turístics, recuperar aquella sensació d’exclusivitat que donava el viatge amb tren quan els vagons eren fets amb les millors fustes, els cotxes restaurant eren autèntics salons i els desplaçaments duraven moltes més hores. Amb la rapidesa del tren d’alta velocitat i de l’avió ha arribat també la desaparició del plaer del viatge; ja no ens importa tant gaudir del recorregut com arribar aviat al final del trajecte. Avui us proposo el contrari, gaudir del camí i oblidar el nom de la destinació final. Us proposo 10 viatges amb tren, tots ells emocionants; alguns coneguts, d’altres no tant; alguns lluny d’aquí i d’altres a prop.

Dels viatges amb tren que he fet, probablement el més rodó ha estat el recorregut amb el Jacobite Steam Train, un tren de vapor que surt de l’estació de Fort William i fa un recorregut de 60 km a través de les Highlands d’Escòcia fins arribar a la costa oest del país. Té com a curiositat que és el tren que surt a les pel·lícules de Harry Potter, tot i que a la ficció porta el nom de Hogwarts Express. Funciona entre els mesos de maig i octubre, que és quan el clima de les Highlands és més agradable i, en conseqüència, quan hi arriben més turistes. Aquest tren té trams realment espectaculars, passa a la vora del Ben Nevis, la muntanya més alta del Regne Unit, i un dels paratges més fotografiats és el del viaducte de Glenfinnan, un gran pont de 30 metres d’alçada que travessa un dels paisatges més bucòlics d’Escòcia. Des del port de Malaigh, on acaba el recorregut amb tren, es pot arribar amb ferry fins a l’illa de Skye. El preu és d’uns 25 euros per persona.

Jacobite.jpg

El Jacobite travessa el viaducte de Glennfinan, una obra que data del 1898. © Shutterstock

Dels trens turístics que tenim al país, segurament el més emblemàtic és el Tren Groc, conegut com el Canari del Pirineu pel seu color groc llampant. Es va posar en servei l’any 1910 i el seu traçat enllaça Vilafranca de Conflent amb la Tor de Querol a través de Montlluís, en un recorregut de 62,5 km. Puja des dels 427 metres d’alçada a Vilafranca fins als 1.593 metres a Bolquera-Eina (al coll de la Perxa), que és l’estació ferroviària més alta de la xarxa SNCF. Circula tot l’any, però a l’estiu té la particularitat que hi ha vagons descoberts que permeten gaudir al màxim de la panoràmica. Els primers 28 km a través del Conflent són plens de túnels i de ponts sorprenents, com els de Sejourné i Gisclard. El bitllet costa 10,20 euros, anada i tornada.

Tren Groc.jpg

El Tren Groc segueix la vall del riu Tet i creua l’Alta Cerdanya fins a la Tor de Querol. ©

La línia principal del Transsiberià uneix Moscou amb Vladivostok amb una línia de 9.000 km passant per la Sibèria i Mongòlia. És el servei de tren amb el recorregut més llarg del món. Per la mateixa via circulen diversos trens. Hi ha combois que podríem dir que estan força atrotinats, amb cabines compartides, amb banys que no tenen un servei de neteja gaire “acurat”, que són trens que els mateixos russos fan servir diàriament per desplaçar-se entre ciutats; és a dir, que no és un tren turístic malgrat que l’agafin molts turistes. Aquesta opció permet fer la ruta a partir dels 350 o 400 euros. I per la mateixa línia hi ha trens de luxe que fan el mateix recorregut. Hi ha, per exemple, el Golden Eagle, una mena d’Orient Express amb elegants cotxes d’època. També hi ha el Silk Road, que segueix les vies de l’anomenat Transmongolià, que surt de Moscou, però que en lloc d’arribar a Vladivostok té com a destinació la ciutat xinesa de Pequín.

Transsiberià.jpg

El Transsiberià aturat a l’estació de Vladivostok, al sud-est de Rússia. © Northfoto

Aquest tren inspirat en el famós Orient Express porta el nom de l’arqueòleg que va descobrir les ruïnes del Machu-Picchu i ens transporta des de Cusco fins al jaciment inca en un viatge de tres hores i mitja a través del massís dels Andes. La panoràmica des de les finestres és sorprenent. Va pujant fins als gairebé 2.500 metres sobre el nivell del mar i al llarg del recorregut es poden degustar plats típics de la gastronomia peruana al cotxe restaurant. El preu ronda els 500 euros per persona.

Hiram.jpg

El cotxe restaurant del Hiram Bingham ofereix un dinar amb les millors vistes del Perú. ©

Un viatge extraordinari a través de les muntanyes Rocalloses del Canadà. El paisatge es pot observar en tota la seva magnitud gràcies als vagons amb cúpula de vidre que permeten gaudir còmodament d’unes panoràmiques espectaculars del Canadà més salvatge, asseguts a la butaca. El trajecte d’un dia, de Vancouver a Whistler, costa uns 250 euros, però hi ha altres opcions de més dies que poden arribar a costar 8.000 euros, com és el cas del trajecte de 15 dies de costa a costa.

Mountaineer.jpg

Impressionants paisatges canadencs per a un dels trens turístics més coneguts. © Shutterstock

La línia Lleida-La Pobla funciona tots els dies de l’any, però entre la setmana santa i el mes de setembre, cada dissabte, es pot fer el recorregut amb una locomotora dièsel dels anys 60, que és un model de locomotores conegudes amb el nom de ‘ye-yés’, i els passatgers viatgen en quatre cotxes d’època, cosa que permet viure l’experiència tal com era fa cinquanta anys. El trajecte té unes vistes impressionants sobre un paisatge molt divers: anem des dels camps de conreu de la plana de Lleida fins a la riba d’embassaments de grans dimensions com el de Sant Antoni o el pantà de Camarasa, passant a la vora dels penya-segats del Montsec. Dues característiques del viatge són que hi ha un grup de teatre que amenitza el trajecte i que als passatgers se’ls ofereix rebosteria típica de la Noguera i del Pallars.

Bar Tren dels Llacs.JPG

El cotxe bar del Tren dels Llacs, restaurat tal com era fa cinquanta anys. © FGC

El més famós dels trens és l’Orient Express, sobretot des que l’escriptora Agatha Christie el va convertir en l’escenari d’un dels seus crims més cèlebres. Actualment, ofereix moltes rutes, però la més emblemàtica és la París-Venècia a través dels Alps. Aquest tren va néixer a finals del segle XIX i va deixar de circular als anys 70, fins que l’any 1982 es va reprendre el servei recuperant algunes de les cabines originals d’estil Art Decó. Avui enllaça diverses ciutats europees amb tots els luxes, però els luxestenen un preu: el bitllet costa entre els 1.900 euros per una nit de trajecte i els 12.000 euros per cinc nits en el servei de París a Istanbul. Aquest preu inclou tots els àpats i el privilegi de viatjar en un tren mític. Hi ha diverses rutes i al 2013 s’ha inaugurat la ruta entre Venècia i Estocolm.

Orient.jpg

Un dels mítics vagons de la Compagnie des wagons-lits, a l’Orient Express. © Shutterstock

A Austràlia hi ha quatre trens turístics: el Southern Spirit (que recorre la part sudest del país), l’Indian Pacific (que travessa tota l’illa pel sud, entre Perth i Sydney), l’Overland (que fa un breu recorregut pel sudest) i el Ghan, que recorre Australia de sud a nord des d’Adelaida fins a Darwin. Aquest últim és el més espectacular perquè s’estén gairebé 3.000 km durant dos dies sencers. A més és un dels trens més llargs del món, perquè està format per dues locomotores i 42 vagons, amb la qual cosa tot el comboi té aproximadament un quilòmetre de longitud. Es va inaugurar l’any 2004.

Aquest tren turístic surt de Salta, al nord-oest de l’Argentina, i arriba fins al viaducte de la Polvorilla, a 4.200 metres d’alçària, gràcies a una línia de 217 km que s’obre pas de manera feixuga per les muntanyes dels Andes al llarg de setze hores. És un viatge espectacular, recomanable per a aquells que no tinguin vertigen, ja que es passa a la vora de grans penya-segats que treuen l’alè. La panoràmica des de la finestra és el que interessa. El viatge costa uns 900 euros per persona.

La Polvorilla.jpg

El vertiginós viaducte de la Polvorilla, punt culminant del Tren a las Nubes. © Alfredo Cerra

Aquest tren que travessa exuberants paisatges de Singapur, Malàisia i Tailàndia mereix ser destacat entre els millors del món. El tren compta amb compartiments de luxe i al seu restaurant s’hi serveixen àpats pensats per xefs de renom. També té un elegant cotxe-bar, però el millor d’aquest tren són les vistes i l’atractiu recorregut, de Singapur a Bangkok. Els preus es mouen entre els 3.000 i els 6.000 euros per persona.

De trens turístics que encara conserven aquest concepte del viatge del segle XIX n’hi ha molts altres, per exemple el Transcantàbric i l’Al-Andalus, a Espanya, o el Shangri-La Express, que recorre el tram xinès de la Ruta de la Seda sortint de Xian i travessa paisatges desèrtics i muntanyosos durant deu dies. Aquests viatges de luxe tenen diversos inconvenients, des del meu punt de vista. El primer i el més evident és el preu. L’altre inconvenient és l’efecte bombolla que es produeix, com també passa amb els creuers marítims, i és que passes moltes hores del dia dins del tren i moltes vegades el paisatge es converteix en un simple acompanyament. Justament l’objectiu d’aquests viatges no és anar a descobrir nous territoris i conèixer la gent que hi viu, que és el que més ens estimula a molts viatgers, sinó que l’objectiu és la mateixa experiència de desplaçar-se dins un ferrocarril d’època. El més positiu, sens dubte, és la comoditat i la seguretat de que tindràs tots els serveis a l’abast i que, per exemple, no hauràs de buscar un lloc on dinar, perquè a l’hora dels àpats només et cal anar fins al cotxe restaurant i gaudir del plat i de les vistes. Que gaudiu del viatge!