Arxiu de la categoria ‘Escapades d’art i patrimoni’

Racons de la Barcelona tranquil·la

dilluns, 24/04/2017

Segons una enquesta elaborada pel web OK Apartaments Barcelona, l’aspecte de la capital catalana que més critiquen els visitants és el turisme de masses: un de cada tres estrangers que viuen a la ciutat afirmen que hi ha massa turistes. El resultat va en la línia de l’enquesta sobre l’activitat turística que l’Ajuntament de Barcelona va fer pública l’estiu passat: el 58% dels enquestats alertaven que a la capital hi ha un volum de visitants massa elevat. És, sens dubte, un dels factors que generen més polèmica en una ciutat que ha vist augmentar l’afluència d’estiuejants de manera exponencial. Però Barcelona conserva molts racons tranquils, amb encant i amb història, allunyats dels circuits turístics. N’he seleccionat alguns dels meus preferits.

Parc del Turó del Putxet
Si les multituds us atabalen, aneu amb metro fins a l’estació de Vallcarca i pugeu per les escales mecàniques del carrer de Claudi Sabadell. A quatre passes, trobareu l’entrada del Parc del Turó del Putxet, un jardins oberts als quatre vents, a 178 metres d’alçada, que regalen algunes de les millors vistes de la ciutat. Aquí, la natura s’apodera de la petita muntanya, oferint racons plens de tranquil·litat. Un refugi per a enamorats, famílies, corredors o veïns que hi passegen el gos.

Turó Putxet.jpg

Escales i camins travessen els jardins boscosos del Turó del Putxet. © ÒM

Santuari de Santa Maria Reina de Pedralbes
El monestir de Pedralbes és un monument que recomano molt visitar, però ben a prop hi ha un santuari benedictí molt tranquil, poc conegut pel gran públic, envoltat de jardins, que ens transporta a la Itàlia renaixentista. Mentre puges l’escalinata de Santa Maria Reina de Pedralbes, pots imaginar que et trobes a la Toscana. De fet, aquest temple de Rubió i Tudurí presenta influències de la Capella Pazzi de Brunelleschi a la seva nau i del baptisteri de Sant Joan de Florència a la cúpula. Atenció: s’hi accedeix per darrere (carrer de Miret i Sans).

Santuari Montserrat de Pedralbes.jpg

El majestuós pòrtic d’entrada està flanquejat per dos claustres. © ÒM

Plaça de la Concòrdia
Som a prop de grans avingudes com la Diagonal o el carrer de Numància, però en aquesta plaça de les Corts hi predomina la calma i, com suggereix el seu nom, la “concòrdia”. S’hi viu la vida de barri: els veïns somriuen, les àvies passegen, una família pren un cafè i el centre cívic Can Deu programa activitats per a tothom dins un palauet modernista. La Farmàcia Antiga de les Corts roman oberta des del 1860 i l’església de Santa Maria del Remei data del 1846. La terrassa del bar que hi ha a la part posterior del centre cívic és una delícia.

Plaça Concòrdia.jpg

La plaça de la Concòrdia i els carrers dels voltants es van urbanitzar a mitjan segle XIX. © ÒM

Cementiri de Sarrià
Els cementiris solen ser llocs plàcids, amables, nostàlgics o tristos, segons el motiu que ens hi porta. Ens fan pensar, ens emocionen o ens relaxen, segons el moment. El cementiri de Sarrià és, probablement, el més tranquil de Barcelona. No és fàcil de trobar si no el busques, perquè queda ocult entre grans blocs de pisos. Hi ha enterrades personalitats com el poeta Carles Riba o la poetessa Clementina Arderiu i s’hi troben alguns panteons rellevants.

Cementiri de Sarrià.jpg

Tomba de Carles Riba i Clementina Arderiu al cementiri de Sarrià. © ÒM

Jardins de la Tamarita
Malgrat la seva ubicació en plena plaça Kennedy, al costat de l’hotel Abac, els jardins de la Tamarita passen força desapercebuts. Creats per Rubió i Tudurí, són pacífics i elegants. Hi ha dues parts diferenciades: uns jardins florits d’estil clàssic, amb escultures i fonts ornamentals, al voltant de la casa senyorial que actualment acull la Fundació Blanquerna i, en un nivell inferior, uns jardins ferèstecs d’ambient ombrívol i humit que aprofitaven el pas de l’antic torrent del Frare Blanc.

Jardins Tamarita.jpg

Els jardins de la Tamarita conserven l’aire burgès i la calma d’altres temps. © ÒM

La plaça d’Osca
És un gust treballar a prop d’aquesta placeta de Sants que conserva l’aire de poble. Els matins de primavera, quan el sol escalfa bancs i terrasses, val la pena seure i observar la gent del barri que hi passa mentre els ocells piulen. Fer un cafè mentre es llegeix un llibre o es conversa és un plaer. L’escapada ja és rodona si acaba amb un dinar casolà al Terra d’Escudella. I tot això al costat del transitat carrer de Sants i de la gran estació ferroviària.

Plaça Osca.jpg

La plaça d’Osca és un indret agradable i tranquil al cor del barri de Sants. © ÒM

Jardins de Laribal
Pot ser que s’hi hagi escapat algun turista, però normalment passen de llarg d’aquests jardins tranquils situats entre la Fundació Joan Miró i el Museu Etnològic, a Montjuïc. Als jardins de Laribal, urbanitzats per a l’Exposició Universal del 1929, la vegetació exuberant està travessada per camins, terrasses, pèrgoles, placetes, bancs, estanys i brolladors. El seu racó més popular és la Font del Gat, protagonista de la cançó ‘La Marieta de l’ull viu’, que té just al davant un antic restaurant obra de Josep Puig i Cadafalch.

Laribal.jpg

Als jardins de Laribal trobem escultures de Josep Viladomat i Jaume Otero. © ÒM

Biblioteca Pública Arús
No cal viatjar fins a Nova York per veure l’Estàtua de la Llibertat. A la Biblioteca Arús (passeig de Sant Joan, 26) s’hi amaga una rèplica més menuda, obra de Manel Fuxà, dalt de l’escala d’accés. Però això és només una petita sorpresa. A l’interior d’aquesta magnífica biblioteca creada fa més de cent anys amb l’ajuda d’intel·lectuals com Almirall, Verdaguer, Maragall i Casas, a més de calma hi trobareu mobiliari i llums d’època i un ampli fons especialitzat en els moviments socials contemporanis i la maçoneria.

Biblioteca Arús.jpg

Sales senyorials de la Biblioteca Pública Arús.

Plaça del Fènix
És petita i es troba força amagada, però si busqueu una plaça tranquil·la, camineu fins a la del Fènix, al barri de La Bordeta. Podríem ser al cor de qualsevol poble de l’interior del país, però un detall ens revela que encara som a Barcelona: la font fanal, un model creat per l’arquitecte municipal Pere Falqués l’any 1889 que té la seva mostra més emblemàtica en la Font de Canaletes, a la Rambla. Si voleu allargar la passejada, camineu per la nova rambla de Sants, que cobreix les vies del tren.

Plaça Fenix blog.jpg

La plaça del Fènix conserva una rèplica de la Font de Canaletes.

Els meus racons preferits de Montsant

dimecres, 18/01/2017

Després d’una intensa jornada d’experiències al Priorat de l’oli, ens vam proposar recórrer alguns dels indrets més emblemàtics i de més bellesa del Parc Natural de la Serra de Montsant i els seus voltants. Alguns ja els coneixíem i ens venia de gust tornar-hi, d’altres els vam descobrir gràcies a la recomanació dels nostres amics de Margalef.

Montsant paisatge.jpg

Formacions rocoses de la serra de Montsant al voltant del pantà de Margalef. © Òscar Marín

  • Ermita de Sant Salvador

Aixoplugada sota una inmensa roca, a tres quilòmetres i mig de Margalef de Montsant, trobem la modesta ermita de Sant Salvador. El temple original va ser construït al segle XVI, però l’any 1936 va ser incendiat i no va ser reconstruït fins als anys vuitanta. Adjacent a l’ermita hi ha l’antiga casa de l’ermità, amb habitacions precàries adaptades al relleu de la roca. Les postes de sol des d’aquest punt són espectaculars i l’àrea de lleure que s’estén al seu costat, amb barbacoes i una font generosa, és un indret privilegiat per passar-hi la tarda o tot un dia. Per Sant Salvador, el 6 d’agost, i Sant Marc, el 25 d’abril, s’hi celebren aplecs populars.

Ermita Sant Esteve.jpg

L’ermita de Sant Salvador es troba a uns 45 minuts a peu des de Margalef. © ÒM

Paisatge ermita Sant Esteve.jpg

La panoràmica des de Sant Salvador al capvespre. © ÒM

  • Cova d’en Ximet

Pujant cap a l’ermita de Sant Salvador, al barranc del mateix nom, en un paratge envoltat de formacions rocoses sorprenents, ens aturem a la Cova d’en Ximet. Aquesta cova pintoresa recull l’aigua que baixa del Montsant i just al davant s’hi ha habilitat una petita àrea d’esbarjo. Ens endinsem al seu interior, mirant bé on posem els peus, perquè la pedra humida ens pot fer relliscar. Un petit salt d’aigua transparent cau dins la cova i erosiona i poleix les roques des de fa segles.

Cova Montsant.jpg

Grans roques erosionades tanquen la gruta o Cova d’en Ximet. © ÒM

  • Embassament de Margalef

Construït al 1990, aquest embassament va representar una solució per al reg de les terres dels termes de Cabacés, la Bisbal de Falset i Margalef de Montsant. La seva construcció va estar envoltada de certa polèmica pel seu impacte ecològic, però actualment ofereix una de les postals més atractives d’aquest vessant de la serra. Fins i tot s’està estudiant la possibilitat de permetre-hi en el futur la navegació turística. A la vora de la presa hi ha una àrea d’acampada amb lavabos, barbacoes, taules i bancs.

Pantà Margalef.jpg

El riu Montsant s’embassa al pantà de Margalef, creant un paisatge de gran bellesa. © ÒM

Pantà Margalef cartell.jpg

Al costat de l’embassament hi ha una zona d’acampada i un mapa del parc natural. © ÒM

  • La Vilella Baixa

És imprescindible acostar-se a un dels pobles amb més encant de la comarca, la Vilella Baixa, porta d’entrada pel sud al Parc Natural de la Serra de Montsant. El seu nucli antic es troba situat dalt d’un turó on s’amaguen carrerons amb força encant. El fort desnivell del turó va obligar a construir cases de set o vuit pisos amb l’entrada principal a la quarta o cinquena planta. Per això, aquesta vila fou batejada per l’escriptor Josep Maria Espinàs com ‘la Nova York del Priorat’, pels seus “gratacels” elevats sobre el petit barranc. Un dels millors llocs per veure-ho és des del carrer Nou. En aquest carrer hi trobareu una de les botigues més antigues de la comarca: Cal Centro. L’Enric Sabaté hi prepara patés casolans amb avellana, amb olivada o amb herbes del Montsant.

Vilella Baixa 1.jpg

Carrers del nucli antic de la Vilella Baixa. © ÒM

Vilella Baixa.jpg

Vista dels “gratacels” de la Vilella Baixa sobre el riuet d’Escaladei. © ÒM

Cal Centro Vilella Baixa.jpg

Enric Sabaté, quarta generació de Cal Centro, ens ofereix embotits i deliciosos patés casolans. © ÒM

  • La Vilella Alta

Pel seu nom pot semblar un poble més important que la seva veïna Baixa, però la Vilella Alta és més petita. Tot i així, també val la pena passejar pels seus carrers i visitar-hi el Molí Nou de la Vinícola del Priorat, on els mètodes tradicionals i les tècniques més modernes permeten elaborar els olis d’oliva verge extra de gran qualitat que ofereixen productors com Priordei. Quan el molí està aturat, s’hi fan visites guiades. Hi veureu l’església parroquial de Santa Llúcia, del segle XVIII, i us podeu aturar a l’agrobotiga Lo Portalet, on la Teresa Rocamora hi ofereix els seus sabons naturals fet a mà i productes de km 0, com ara vins de les DO Priorat i Montsant, oli del raig, olives, vinagres i saboroses melmelades Del Pot Petit, elaborades per la seva cosina.

Vilella Alta.jpg

L’església barroca de Santa Llúcia, al centre de la Vilella Alta. © ÒM

Ecobotiga Vilella Alta.jpg

Fem parada a l’agrobotiga Lo Portalet i comprem alguns productes de la comarca. © ÒM

  • Escaladei

L’actual poble d’Escaladei té el seu origen en la conreria de la cartoixa d’Escaladei, un mas agregat a l’antic convent. Hi trobem el celler Scala Dei, un dels més antics i prestigiosos del Priorat, i una agrobotiga de visita imprescindible si volem endur-nos un bon record de la zona: El Molí d’Oli. La Neus ens hi rep amb simpatia i ens hi ofereix ametlles ecològiques del seu tros, conserves, melmelades artesanes, mel de Cabacés, oli del Montsant i estris de ceràmica tradicional. A dins s’hi ha conservat l’antic molí.

Escaladei.jpg

Vista del poble d’Escaladei, protegit per la majestuosa serra de Montsant. © ÒM

Botiga Escaladei.jpg

La Neus us espera a l’agrobotiga El Molí d’Oli, a la plaça del Priorat d’Escaladei. © ÒM

  • Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei

No es pot dir que es coneix la serra de Montsant sense haver visitat la primera cartoixa de la Península, fundada al segle XII per monjos cartoixans procedents de la Provença. Aquest centre espiritual, situat al fons d’una vall protegida per la serra, va viure un període d’esplendor que va permetre als cartoixans emprendre una important remodelació arquitectònica. Però l’any 1835, la desamortització de Mendizábal va portar a la dispersió dels monjos i al saqueig. La cartoixa va quedar en ruïnes. Després d’uns anys d’intensa restauració, la cartoixa va reobrir l’any 2013. La visita guiada permet fer-se una idea acurada de les dimensions del recinte i de la vida dels monjos a les cel·les, marcada pel silenci i l’oració.

Monestir Escaladei.jpg

Caminem en silenci per les ruïnes de la cartoixa d’Escaladei, una visita obligada. © ÒM

Claustre Escaladei.jpg

El claustre menor de la cartoixa va ser reconstruït amb peces originals l’any 2013. © ÒM

  • Escalada a Margalef de Montsant

Sabíeu que a Margalef de Montsant hi ha alguns dels cingles i barrancs més famosos del món per a la pràctica de l’escalada? La serra de Montsant ofereix moltes possibilitats per gaudir de la natura, ja sigui fent passejades o activitats més arriscades, com l’escalada per les muntanyes de roca conglomerada. És un tema tan interessant que en parlarem en un altre article.

Escalada Montsant.jpg

Un escalador italià practica l’escalada als afores de Margalef de Montsant. © ÒM

Escapada de Nadal a Perpinyà

dimecres, 14/12/2016
IMG_2215.jpg

El Castellet, porta d’entrada al barri de Sant Joan de Perpinyà. © ÒM

Feia temps que volíem visitar Perpinyà per Nadal i enguany n’hem pogut gaudir en família. No espereu trobar-hi una d’aquelles grans fires nadalenques del nord d’Europa que congreguen milers de turistes, ni tantes paradetes com al Barri Gòtic de Barcelona. El Nadal a Perpinyà és tranquil, petit, tradicional. I és així com ens agrada.

Malgrat que la tradició centreeuropea del Pare Noël hi és omnipresent, Perpinyà conserva les tradicions catalanes, com l’exposició de pessebres, el Caga Tió popular (el 17 de desembre a les 15 h a la plaça de Verdun) o la cavalcada dels Reis Mags (el 7 de gener a les 15 h a la plaça de la Victòria). Però d’entrada, el que més atreu l’atenció d’infants i adults és la gran roda de fira i les decoracions nadalenques de la plaça de la Victòria, just davant del Castellet vestit amb una garlanda de llums. És una petita aventura pujar a una de les cistelles i admirar les teulades, els monuments i els carrers de Perpinyà des de les altures, i si es fa de nit encara resulta més entranyable contemplar la ciutat ben il·luminada.

IMG_2052 (2).jpg

La gran roda, el trenet turístic i l’emblemàtic Castellet il·luminat. © ÒM

Aquest cop ens vam instal·lar a l’Hotel de France, un hotel amb molta història que, tot i presentar unes instal·lacions força envellides, s’està reformant a poc a poc i té una ubicació privilegiada al costat del Castellet i dels principals atractius de la fira. Des d’aquí s’estén el mercat de Nadal que segueix la riba de la Bassa, on artesans, productors i comerciants ofereixen regals i productes gastronòmics en petites cabanes de fusta. S’hi pot tastar el vi calent, fer una degustació d’ostres amb vi blanc o comprar embotits, formatges i altres productes tradicionals. Els plàtans nus del moll de Sébastien Vauban estan vestits amb ornaments lluminosos que es reflecteixen a la Bassa, on es poden llogar barques elèctriques per navegar-hi tranquil·lament.

IMG_2058 (2).jpg

Les parades del mercat de Nadal s’estenen al moll Vauban. © ÒM

IMG_2245 (2).jpg

Les barquetes lluminoses naveguen per la Bassa, al costat del mercat de Nadal. © ÒM

La casa del Pare Noël és oberta tots els dies de les vacances escolars, d’11 a 14 h i de 16 a 19 h. Els més petits poden seure al tron de Santa Claus i hi ha vestits disponibles per disfressar-se i fer-s’hi fotografies. Uns follets són allà per ajudar la mainada a escriure les seves cartes i organitzar activitats familiars. Al costat, al petit bosc dels desitjos, tothom hi pot escriure el seu desig en una petita targeta i penjar-lo en un avet. I al voltant, un seguit de bombolles de Nadal transparents presenten escenografies poètiques.

IMG_2269 (2).jpg

Parades de gastronomia alsaciana i bombolles decoratives a la plaça de la Victòria. © ÒM

Darrere el Castellet, s’hi ha instal·lat una exposició de pessebres. Algunes figures són portades de la Catalunya del Sud (Olot, Girona, Banyoles…), d’altres inspirades en països llunyans (Croàcia, Polònia, Bielorússia…), i al mig hi destaca un gran pessebre rossellonès. No hi falta la Sagrada Família, amb el Nen Jesús com a protagonista central; al voltant, els animals domèstics, els pastors, els àngels i els reis d’Orient que s’acosten. I en un racó s’amaga el caganer, que amb els anys ha esdevingut un personatge emblemàtic més enllà de les nostres fronteres. Una tradició que no només té lloc a les esglésies, sinó també a les cases i en edificis públics.

IMG_2210 (2).jpg

Exhibició de pessebres tradicionals a Perpinyà. © ÒM

Jaume II de Mallorca i Esclarmonda de Foix.jpg

Els gegants de Perpinyà, Jaume II de Mallorca i Esclarmonda de Foix, s’exhibeixen al Castellet. © ÒM

A la pista de gel, que s’ha traslladat enguany a la plaça de la República, hi patinen a gran velocitat els més avesats, mentre avancen amb prudència els qui ho proven per primera vegada. Són 200 metres quadrats de superfície lliscant que permeten emular les distraccions d’hivern de territoris més freds. Els dissabtes al matí, el mercat setmanal omple la plaça. Un bon moment per comprar-hi productes de la terra i seure a prendre un cafè en alguna terrassa. No us oblideu de comprar el Muscat de Noël, el vi dolç que els cellers de Ribesaltes elaboren especialment de cara a les festes. Potser des d’aquí sentireu unes veus que entonen melodies tradicionals. Si passegeu pel centre de Perpinyà el dissabte 17 a la tarda, trobareu dos cors que cantaran nadales pels carrers. També el carilló de la catedral de Sant Joan fa sonar les seves quaranta-sis campanes durant aquestes dates, a partir de les 17 h. I a més, el petit tren turístic fa les rutes habituals pel centre històric, però també ofereix visites especials de 17 a 20 h per descobrir la il·luminació nadalenca dels carrers.

IMG_2117 (2).jpg

La pista de gel s’ha instal·lat a la plaça de la República. © ÒM

Si passegeu pel nucli antic, no us perdeu un edifici que fins fa poc més d’un any estava tancat al públic i que ara es pot visitar de manera gratuïta: el majestuós palau Pams, construït originalment per Pierre Bardou, fundador de l’empresa de paper per a cigarretes J.O.B, i redissenyat de manera sumptuosa pel seu nebot, Jules Pams. Hi destaquen l’escala senyorial feta d’ònix, els frescos de Paul Gervais, els amplis salons i el pati-jardí. També la Casa Xanxo, un dels pocs edificis gòtics conservats a Perpinyà, és un dels punts que val la pena descobrir.

IMG_2145 (2).jpg

L’elegant pati del palau Pams, al carrer d’Émile Zola. © ÒM

IMG_2139 (3).jpg

El palau Pams sorprèn per la riquesa dels seus salons i els seus frescos modernistes. © ÒM

IMG_2099.jpg

La catedral de Sant Joan Baptista és una altra de les visites imprescindibles. © ÒM

De Perpinyà m’agraden moltes coses. La seva vitalitat comercial i turística, n’és una, i es pot viure amb intensitat durant els dies previs al Nadal. També la seva història admirable, el seu passat com a capital del regne de Mallorca (encara latent a la seva Llotja o al castell dels Reis de Mallorca), i la seva condició de ciutat lliure quan a la Catalunya del Sud hi manava el feixisme… I també m’agrada com, d’uns anys ençà, Perpinyà “la Catalana” defensa i reivindica amb força la seva catalanitat. De fet, gràcies al trajecte Barcelona-Girona-Perpinyà amb TGV, la Catalunya del Nord no havia tingut mai tan a prop els germans del sud. Feia temps que no veníem, i ens hem proposat tornar-hi més sovint. A reveure, Perpinyà!

IMG_2257 (2).jpg

La ciutat es mostra ben fotogènica durant els dies previs al Nadal. © ÒM

IMG_1999 (2).jpg

Els molls de la Bassa il·luminats al capvespre. © ÒM

Racons de l’Eivissa més autèntica

dimarts, 5/07/2016

Sant Carles Eivissa.jpg

Al nord d’Eivissa [a la foto, Sant Carles] trobem racons que semblen aturats en el temps. © Òscar Marín

Després de descobrir Dalt Vila i la platja d’en Bossa en les nostres primeres 24 hores a Eivissa, ens proposem recórrer els paisatges rurals de l’illa i alguns dels seus racons més autèntics. El nostre dia comença amb un bon bufet d’esmorzar a l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària des Riu, on hem dormit. Un hotel totalment renovat, amb un disseny d’aire mariner i tons clars, i amb una bona vista del mar i la costa de Santa Eulària.

Hotel Sol House Santa Eulària piscina.jpg

La piscina de l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària. © ÒM

Hotel Sol House Santa Eulària ioga.jpg

Ioga davant del mar als jardins de l’hotel Sol Beach House. © ÒM

Santa Eulària des Riu està coronada pel Puig de Missa, el primer nucli habitat d’aquesta zona, des d’on es contempla una bona vista de la ciutat i dels boscos i hortes que esquitxen el nucli urbà fins a la mar. Aquí hi trobem dos elements importants. Per una banda l’església parroquial de Santa Eulària, construïda com a església-fortalesa dalt de tot del puig. L’edifici és una obra mestra de l’arquitectura eivissenca del segle XVI, erigit sobre una capella destruïda pels turcs l’any XIV. Aquí és on es refugiaven els veïns del poble quan s’acostaven pirates. El temple és de planta quadrada amb un atri de tres naus, però el que més crida l’atenció són els porxos del segle XVIII. Al Puig de Missa també hi trobem el Museu Etnogràfic, ubicat a l’antiga finca de Can Ros. Presenta una col·lecció molt interessant d’armes, objectes d’artesania, vestits tradicionals i joies que permeten fer-se una idea de com era l’Eivissa rural en segles passats. Tot aquest nucli antic està conformat per un grup de cases blanques de forma cúbica que conforma un magnífic conjunt d’arquitectura popular eivissenca. En canvi, la Vila Nova ha crescut a la planúria que baixa fins al mar oblidant qualsevol inspiració en l’arquitectura tradicional.

Puig de Missa.jpg

Arquitectura tradicional al Puig de Missa de Santa Eulària des Riu. © ÒM

Museu Etnogràfic Puig de Missa.jpg

El Museu Etnogràfic d’Eivissa es troba a Can Ros, una antiga casa pagesa. © ÒM

Després de la visita a Santa Eulària, ens dirigim a la granja ecològica de Can Muson, on ens espera la Maria Marí per mostrar-nos la seva finca i ensenyar-nos a elaborar el flaó, el pastís més típic d’Eivissa, cuinat amb farina, sucre, llimona, anís, ou, formatge i un toc de menta. La Maria es dedicava a la moda “adlib” als anys setanta i més tard va engegar diversos negocis, però un dia la van convidar a un curs d’agricultura ecològica i va pensar “voler és poder”. Va establir-se en una finca de la família i va cultivar diversos horts. Avui rep visitants d’arreu del món als quals explica els cultius i les tradicions de l’illa, i també acull grups d’escolars que volen tenir contacte amb el món rural. Des de fa tres anys organitza, fins i tot, una escola d’estiu.

Can Musson Eivissa.jpg

Illencs i turistes s’acosten a Can Muson per comprar productes ecològics de l’horta. © ÒM

Can Musson.jpg

Aprenent a cuinar el típic flaó amb Maria Marí a Can Muson. © ÒM

Can Musson 2.jpg

Les cabres de la finca de Can Muson agraeixen la visita dels xiquets. © ÒM

A l’hora de dinar, ens dirigim a un indret amb molt d’encant, l’Oleoteca Ses Escoles, un molí d’oli on s’elabora des de l’any 2008 el Verge Extra Can Miquel Guasch. Els seus propietaris no es conformaven amb produir un dels millors olis d’Eivissa i l’any 2014 van ampliar el projecte amb la creació de la primera oleoteca de l’illa d’Eivissa, un espai on divulgar la cultura eivissenca de l’olivera i difondre les característiques de l’oli d’oliva verge extra, l’únic que no pateix cap procés químic. L’oleoteca es troba a l’edifici de les antigues escoles de Sant Llorenç, per això rep el nom de Ses Escoles. A l’ombra del seu pati cobert amb elements vegetals hi podem assaborir plats típics eivissencs amb un toc modern: coca de trempó amb peix, ous pagesos ecològics amb patates fregides, costelles de corder, escalivada amb formatge de cabra i olivada… Tot regat amb un oli d’oliva excel·lent. Per acabar, com no podia ser d’una altra manera, hem de tastar el típic flaó. Abans de sortir, hi podem adquirir alguns productes artesans de l’illa a la petita botiga.

Oleoteca Ses Escoles.jpg

El menjador de l’Oleoteca Ses Escoles, a la carretera que du a Portinatx. © ÒM

Ses Escoles.jpg

Ous pagesos ecològics i patates fregides, un plat simple però deliciós. © ÒM

Flaó Eivissa.jpg

Per postres, assaborim el dolç flaó tan típic d’Eivissa. © ÒM

Després de dinar, seguim la nostra ruta cap al nord de l’illa. Fem una petita parada al poble d’es Canar, a cinc quilòmetres de Santa Eulària. Es tracta d’un agradable nucli costaner envoltat de pinedes i amb una llarga platja d’uns 360 metres, amb tota mena de serveis turístics molt orientats a les famílies. Es troba al fons d’una entrada de la costa i queda ben protegit per un cap.

Es Canar.jpg

El ferri arriba a Es Canar procedent d’altres poblacions d’Eivissa. © ÒM

No gaire lluny, de camí a Sant Carles de Peralta, passem pel costat de Ses Dàlies, on s’organitza un mercat tradicional hippie tots els dissabtes. És una experiència pintoresca, però els preus no són aptes per a totes les butxaques. No ens aturem i continuem fins a Sant Carles, un dels nuclis d’interior que van ser punt de trobada del moviment hippie als anys setanta del segle XX. És un nucli molt diferent de les urbanitzacions turístiques de la costa. Està envoltat per bells paisatges de camps llaurats de terra vermella, amb ametllers i oliveres, en un ambient marcadament rural. El poble té una de les esglésies més boniques de l’illa, la de Sant Carles, del segle XVIII, amb un ampli pòrtic d’arcs amb suports de savina. A més, a Sant Carles hi ha un bar que era molt freqüentat pels hippies que van envair l’illa fa quaranta anys: el bar Anita. En destaquen les nombroses bústies antigues on el carter deixava la correspondència de totes les cases del poble.

Església de Sant Carles Eivissa.jpg

Interior de l’església de Sant Carles de Peralta. © ÒM

Bar Anita Eivissa.jpg

El bar Anita de Sant Carles, un dels històrics de l’illa. © ÒM

Volem veure la posta de sol a la cala de Benirràs, però abans ens aturem a Santa Gertrudis de Fruitera, un petit nucli rural molt allunyat del turisme de masses, construït al voltant de la seva església parroquial, de façana sòbria i campanar de paret o d’espadanya. A Santa Gertrudis hi ha alguns restaurants i botigues de moda i records, però el poble és conegut especialment pel Bar Costa, on es fan els entrepans més famosos d’Eivissa. Seure a gaudir d’un entrepà de pernil a la seva terrassa és tota una tradició. Antigament, era un bar de poble, però als anys seixanta el va comprar Vicent Roig Pi, que aviat va establir bona relació amb els hippies que van arribar a l’illa. El pintor xilè Andrés Monreal li va oferir abonar les seves consumicions amb quadres i en Vicent ho va acceptar. Va acabar arribant al mateix tracte amb altres artistes i aviat va començar a vendre quadres a turistes. Amb els diners, va adquirir noves peces, fins que la col·lecció va arribar gairebé al centenar de quadres, alguns de grans dimensions, que s’exhibeixen a les parets de l’establiment.

Santa Gertrudis.jpg

Fem parada a Santa Gertrudis, un poble tranquil amb agradables bars i restaurants. © ÒM

Conduïm fins a la costa nord i baixem fins a la cala Benirràs, un lloc conegut per la “festa dels tambors” que s’hi organitza els diumenges al capvespre. A l’estiu no hi cap ni una agulla, però a la primavera i a la tardor ve de gust veure des d’aquí com es pon el sol, ja que la cala té una orientació perfecta per contemplar aquest espectacle natural. A més, el cap Bernat, una roca coneguda també com el “dit de Déu”, fa més fotogènic el moment de la posta i els velers que naveguen davant la cala contribueixen a donar al conjunt un aire pictòric. Quan ja hem dit adéu al sol, caminem fins al restaurant 2000, a la mateixa cala, on ens serveixen una graellada de peix fresc, simple però deliciosa. Un bon àpat per acabar un dia memorable a través de l’Eivissa més rural.

Cala Benirràs.jpg

Petits i grans esperen el moment de la posta del sol a la cala de Benirràs. © ÒM

Posta de sol a cala Benirràs.jpg

L’espectacle més esperat, el sol ens diu adéu mentre sonen els tambors. © ÒM

L’endemà al matí, ens espera una excursió amb caiac de mar pels voltants de la Cala d’Hort. Ens llevem ben d’hora i conduïm cap al sud de l’illa, allà on s’aixeca l’imponent illot des Vedrà, probablement el paisatge més magnètic d’Eivissa. Practicar el caiac en aquest litoral no s’assembla a la navegació que podem experimentar en altres punts dels Països Catalans. Aquí la transparència de l’aigua és excepcional i la protagonista dels fons és la Posidonia oceànica, que és la responsable d’aquesta paleta de turqueses que contemplem des de la superfície. Navegar sobre aquestes aigües netíssimes, amb es Vedrà i es Vedranell a tocar, ens desperta sensacions noves.

Caiac Cala d'Hort.jpg

Caiacs preparats damunt la sorra de la Cala d’Hort, davant d’es Vedrà. © ÒM

Després del caiac, encara amb la sal a la pell, dinem al restaurant El Carmen, ubicat a la mateixa Cala d’Hort. Tant l’ambient com la cuina són senzills: entrants lleugers, bons arrossos, peix i marisc fresc. Tot molt bo. I hi ha pocs restaurants amb una vista tan privilegiada. Després de dinar tornem a mullar els peus a l’aigua. És un gest instintiu, perquè els nostres peus no volen pujar al cotxe que ens durà cap a l’aeroport. I si ens quedem uns dies més?

El Carmen Cala d'Hort.jpg

Terrassa del restaurant El Carmen, just davant de la Cala d’Hort. © ÒM

Restaurant El Carmen Cala d'Hort.jpg

Paella de mar i muntanya al restaurant El Carmen. © ÒM

Es Vedrà.jpg

Ens acomiadem d’Eivissa contemplant els màgics illots d’es Verdà i es Vedranell. © ÒM

24 hores al cor d’Eivissa

dilluns, 13/06/2016

M’agrada Eivissa a la primavera, perquè em mostra la seva cara més autèntica. És una Eivissa reposada, que conserva l’essència dels seus orígens i ha preservat racons fascinants sota la màscara d’illa noctàmbula. Si la busques, la trobes. S’amaga en part a Dalt Vila, el barri antic de la capital. Però també en altres racons que descobrirem a poc a poc en la nostra escapada a la més gran de les Pitiüses. Primer de tot, després d’aterrar a l’aeroport, ens dirigim cap a la platja d’en Bossa, una de les més llargues de l’illa. Entre els diversos hotels i restaurants d’aquesta zona, al sud de la ciutat, hi destaca el restaurant Lips Reartes, un local que combina una ubicació òptima davant la sorra amb una saborosa cuina mediterrània plena de tocs creatius.

Lips Reartes 2.jpg

La terrassa lluminosa del restaurant Lips Reartes, a la platja d’en Bossa. © Òscar Marín

El xef català David Reartes hi revisa receptes tradicionals com els arrossos i els plats de peix fresc amb un toc de frescor i modernitat, on la qualitat del producte de proximitat és el més important. “No volem una estrella Michelin”, ens confessa el xef. “Jo vull que aquest sigui el meu xiringuito a la platja”. Però és molt més que una simple guingueta al costat de la sorra. No en qualsevol baret de platja es poden tastar plats tan deliciosos com el pop a la brasa amb patata a la forquilla, el pollastre pagès amb gamba i llet d’ametlla o l’arròs de peu de porc negre amb espardenyes a la llauna. Felicitats, xef!

Lips Reartes 1.jpg

Pop a la brasa amb patata a la forquilla maridat amb una cervesa artesana. © ÒM

Lips Reartes 3.jpg

Pollastre pagès amb gamba i llet d’ametlla, una de les creacions de David Reartes. © ÒM

Després de dinar, ens acostem al nucli urbà de la capital. No gaire lluny del centre, es troba la necròpolis del Puig des Molins, on a més de descobrir amb sorpresa nombroses peces de joieria, escultures i estris d’origen fenici molt ben conservats que s’exposen al museu arqueològic, es pot accedir a una de les galeries subterrànies que els fenicis van excavar per enterrar els seus difunts. Encara es conserven tres mil tombes púniques en els centenars de galeries excavades al subsòl de la capital. La seva importància va ser decisiva perquè el conjunt de la ciutat fos declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1999.

Museu Eivissa.jpg

El bust de la deessa Tanit, una de les peces més importants del Museu de Puig des Molins. © ÒM

Museu Eivissa 2.jpg

Carpe diem, pensem mentre visitem les galeries subterrànies de la necròpolis. © ÒM

Després de la visita al jaciment i al museu, pugem a Dalt Vila per seguir descobrint aquella Eivissa mil·lenària que ens xiuxiueja velles històries a cau d’orella. Està feta per als qui agraeixen perdre’s per carrerons blancs i costeruts, plens de curiositats i aromes mediterranis. El barri de Dalt Vila ens proposa descansar a la plaça del Sol mentre gaudim d’un cafè o un refresc sota l’astre que li dóna nom; ens convida a pujar pels estrets carrers empedrats de Sant Antoni i Santa Anna, ascendir fins a la catedral robusta i austera i, des del mirador de Sant Jaume, passejar la vista sobre les teulades del barri de la Marina i les aigües del port.

Plaça del Sol.jpg

Un moment de relax a la plaça del Sol. © Òscar Marín

Carrers de Dalt Vila.jpg

Als carrers de Dalt Vila s’ha conservat l’arquitectura tradicional eivissenca. © ÒM

Escales plaça del Sol.jpg

Prenem un refresc a s’Escalinata, a prop del baluard de Sant Pere. © ÒM

Si es camina per aquests carrerons, s’ha d’entrar al centre d’interpretació Madina Yabisa, al carrer Major, que explica un dels períodes històrics menys coneguts de la ciutat: la dominació musulmana. Una altra parada gratificant per als amants de l’art i la història és el Museu Puget, al carrer de Sant Ciriac, que reuneix més d’un centenar d’olis, aquarel·les i dibuixos de dos pintors eivissencs molt interessants i poc coneguts: Narcís Puget Viñas i el seu fill. Tots dos s’inspiraven en l’Eivissa rural com a tema per a les seves obres.

Museu Puget.jpg

Val la pena entrar al Museu Puget i fer un passeig per l’Eivissa rural. © ÒM

Un cinturó de muralles cenyeix el nucli antic. El recorregut per aquest recinte emmurallat i els seus baluards ens submergeix en el passat i, de regal, ens ofereix unes vistes esplèndides, com les que s’obtenen des del Revellí i el baluard de Sant Bernat, que miren cap a Formentera i l’aeroport de l’illa. Algunes torres han estat museïtzades i en les seves entranyes s’han instal·lat petits centres d’interpretació. Al baluard de Sant Jaume hi ha un espai que mostra armament d’època renaixentista, i el visitant pot comprovar-hi quant pesava una bomba, pot provar una armadura i fins i tot sostenir una espasa voluminosa. Al baluard de Sant Pere hi ha un altre espai interactiu que explica la construcció de les muralles a través d’un relat acompanyat d’un diaporama.

Catedral Eivissa.jpg

La imponent catedral de la Mare de Déu de les Neus. © ÒM

Barri Marina.jpg

Vista del barri de la Marina i del port al capvespre des de la plaça de la Catedral. © ÒM

A l’altre costat de les muralles, entre l’església del convent de Sant Domènec i el Museu d’Art Contemporani, descobrim una vista ben fotogènica de Dalt Vila tot caminant pel baluard de Santa Llúcia. Més avall, a la cèntrica plaça de la Vila, ens esperen un bon nombre de restaurants agradables que al mes de maig ja tenen les terrasses plenes de visitants. Ens aturem a El Olivo Mío, un local acollidor amb un cert aire andalús on assaborim una bona selecció d’entrants (carpaccio de vedella amb parmesà, tàrtar de tonyina, burratina amb pesto d’alfàbrega) i un suculent turbot fresc amb tomàquet, tàperes i olives de la Toscana. Un menú lleuger i deliciós per acabar un dia magnífic a la capital eivissenca. Qui ho vulgui, encara pot allargar la jornada en algun dels clubs o discoteques de la ciutat, però nosaltres anem a dormir. Demà ens espera una gran ruta per l’Eivissa més autèntica

Olivo Mio.jpg

El Olivo Mío, una de les millors opcions per sopar a Dalt Vila. © ÒM

Olivo Mio 2.jpg

Turbot fresc amb tàperes, tomàquets i olives a El Olivo Mío. © ÒM

Dalt Vila Eivissa.jpg

Des del baluard de Santa Llúcia s’obté una de les millors vistes de Dalt Vila. © ÒM

‘Gaudí’s Pedrera: The origins’, La Pedrera com mai no l’has vist

dimarts, 15/12/2015
Columnes de la Pedrera.jpg

Sostre i columnes del vestíbul principal de La Pedrera. © Òscar Marín

Ens fascina, perquè és única. Entrar a La Pedrera és una experiència màgica. I fer-ho de nit, per gaudir d’una nova visita que ens capbussa en els orígens de l’edifici, resulta encara més estimulant. Llums, colors i formes inspirades en la natura ens sorprenen des que entrem al pati fins que arribem al terrat més oníric de la ciutat. “Gaudí’s Pedrera: The origins” és una evolució de la visita que es duia a terme fins ara en la franja nocturna: inclou un itinerari suggeridor per la casa i culmina amb una videoinstal·lació d’avantguarda sobre els elements escultòrics del terrat.

Celobert de la Pedrera.jpg

El gran celobert de la Casa Milà fotografiat des del pati. © ÒM

Vam accedir-hi a les 20.40 h per la porta del Passeig de Gràcia, i en aquest primer pati de la Casa Milà, la nostra guia ens va convidar a observar els elements més curiosos del vestíbul, les pintures amb motius florals de l’escala, les làmpares de formes sinuoses, els murs ondulants… La natura va inspirar la creativitat d’Antoni Gaudí fins a extrems insospitats i va marcar tots els racons d’aquesta gran obra. Sobre unes finestres del pati, vam contemplar una breu projecció de videomapatge (‘mapping’) amb fotografies d’espais emblemàtics de l’edifici.

Sostres del pati de la Pedrera.jpg

Sostres pintats al fresc amb motius naturals. © ÒM

Projecció al pati de la Pedrera.jpg

Breu projecció al pati d’accés a La Pedrera. © ÒM

Tot seguit vam pujar els set pisos d’escales que porten fins a l’Espai Gaudí, situat a les golfes, on vam fer un recorregut per l’exposició permanent, en la qual destaca la gran maqueta de la Casa Milà. La guia ens hi va explicar curiositats del disseny i de la construcció de la casa, anècdotes de l’època, i es va referir a les profundes conviccions religioses de Gaudí. Ell tenia clar que la natura és una creació de Déu i, per tant, les formes naturals són les més perfectes; acostar-se a les formes de la natura era, doncs, una manera d’acostar-se a Déu.

Maqueta de la Pedrera.jpg

Maqueta de la Casa Milà a l’Espai Gaudí, a les golfes de l’edifici. © ÒM

Però el que més us sorprendrà d’aquesta visita nocturna a La Pedrera –de fet, n’és la principal novetat– és la videoinstal·lació al terrat més singular de Barcelona, un ‘mapping’ excepcional que combina vídeo, llum i una simfonia emotiva en quatre moviments creada pel compositor Francesc Gener. Els ‘mappings’ s’acostumen a fer sobre volumetries regulars, habitualment sobre façanes. En aquest cas, l’aplicació de projeccions sobre elements escultòrics de volumetries irregulars i en diverses profunditats és una proposta pionera, atrevida, alhora que rigorosa.

Mapping als badalots de la Pedrera.jpg

Imatges submarines sobre els badalots del terrat. © ÒM

Video mapatge a la Pedrera.jpg

Arquitectures d’aires medievals projectades sobre els badalots. © ÒM

Aquest muntatge creat per la Fundació Catalunya-La Pedrera vol endinsar el visitant en la recerca constant de la natura i la lectura en clau espiritual que en feia Gaudí. Sobre les xemeneies antropomòrfiques i els grans badalots de set metres d’alçada es projecten imatges en moviment de flors i plantes, de fons marins, de fòssils, de camps de cereals, d’estrelles i planetes… La música acompanya el relat i el reforça. També hi és present Gaudí, el gran arquitecte de la natura, que se’ns fa més pròxim i entenedor després d’aquesta visita única.

Mapping al terrat de la Pedrera.jpg

Els elements florals són omnipresents en l’obra de Gaudí. © ÒM

Badalot convertit en rosa a la Pedrera.jpg

Un dels badalots gegantins es transforma en una gran rosa. © ÒM

Badalots de la Pedrera.jpg

Estructures recargolades de ferro forjat en la videoinstal·lació. © ÒM

La vetllada acaba amb una copa de cava, mentre es comenten alguns detalls de la visita. La sensació que ens queda com a espectadors és que no hi ha res de semblant a les nits de la capital catalana. Caminar de nit per un edifici Patrimoni de la Humanitat, deixar-se embolcallar per imatges i música al terrat més original del país i sentir l’esperit de Gaudí ben a prop ens remou i ens emociona. Els amants de la cultura tenen una nova experiència pendent a Barcelona.

Gaudí a la Pedrera.jpg

Gaudí contempla la sortida del Sol sobre la Terra des de La Pedrera. © ÒM

Les Nits Màgiques al terrat de la Casa Batlló

dimecres, 5/08/2015
Làmpada Casa Batlló.jpg

Detall del sostre del saló principal de la Casa Batlló. © Òscar Marín

Som privilegiats. El patrimoni modernista que tenim a la capital catalana és el més admirat del món, i nosaltres tenim l’oportunitat no tan sols de visitar-lo un dia qualsevol, sinó d’experimentar-lo com mai abans ho havíem fet. La Casa Batlló és un somni convertit en realitat, una majestuosa bombonera creada per la imaginació d’Antoni Gaudí, un palau excepcional que es troba dins el llistat de llocs que tots hauríem de visitar algun dia. I ara, la visita és més sorprenent; gràcies a la realitat augmentada és possible explorar-ne el mobiliari desaparegut de la planta noble i veure animacions sorprenents que fan al·lusió a les solucions arquitectòniques i estètiques de l’edifici.

Casa Batlló escala.jpg

L’escala principal suggereix la forma de l’espinada d’un drac. © ÒM

Casa Batlló visita.jpg

Gràcies a la realitat augmentada es poden descobrir aspectes poc coneguts de l’edifici. © ÒM

Però és a l’estiu quan la visita es pot viure més intensament, ja que es pot culminar amb una copa i una vetllada musical al terrat del Drac, durant les Nits Màgiques. No és un terrat com els altres; potser n’hi ha de més grans o amb més bones vistes, però aquest és un terrat únic, ubicat en un edifici únic, vestit amb xemeneies úniques. Al capvespre, il·luminat amb bombetes que el travessen de banda a banda, el terrat és encara més màgic. I amb una copa a les mans, compartint una conversa relaxada, la nit és encara més rodona. El moment culminant és l’actuació musical. Artistes com Carmen Porcar, Marga Mbande, Gigi MacFarlane i altres de reconegut prestigi posen la banda sonora a les Nits Màgiques de la Casa Batlló, que fa cinc estius que se celebren.

Susana Sheiman Batlló.jpg

La cantant Susana Sheiman actuant al terrat del Drac. © ÒM

Xemeneies Casa Batlló.jpg

L’activitat permet observar de ben a prop les xemeneies de la Casa Batlló. © ÒM

Terrat Casa Batlló.jpg

El terrat del Drac s’il·lumina de manera especial per a l’ocasió. © ÒM

L’activitat combinada (visita autoguiada a la Casa Batlló i accés a la terrassa amb dues copes i espectacle musical) té un preu de 36€. Una oportunitat de gaudir de la Casa Batlló d’una manera molt especial.

Copa al terrat Casa Batlló.jpg

Es pot escollir entre cava, cervesa o una copa de Martini. © ÒM

Descobrint el palau Mercader

dimecres, 21/01/2015

És un fet que sovint desconeixem racons sorprenents que tenim a prop de casa. Ho vam poder comprovar durant el tercer #BlogtripAMB, organitzat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb la col·laboració de DESCOBRIR. En aquesta trobada de tardor vam visitar tres parcs històrics del Baix Llobregat: Can Vidalet, Torreblanca i Can Mercader. Els tres són extraordinaris i és molt fàcil arribar-hi des de Barcelona amb transport públic, així que no hi ha excusa per no acostar-se a descobrir-los. Però hi ha un monument que va cridar especialment la meva atenció: el palau Mercader, que presideix el parc urbà més elegant de Cornellà de Llobregat. Amb més aspecte de castell que de casa d’estiueig, amb merlets i quatre torres octogonals a les cantonades, el palau Mercader va ser construït entre els anys 1865 i 1870 per encàrrec de Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc. Qui diria que durant el segle XX va passar molts anys abandonat? Els seus interiors sumptuosos s’han preservat fins avui i també bona part de les col·leccions de pintures dels segles XVII i XVIII, armes, ceràmiques italianes i altres peces d’art traslladades al palau a finals del segle XIX. S’hi exposen més de tres mil objectes!

Finestrals al voltant del pati central.jpg

Finestrals al voltant del pati central del palau Mercader. ©

Mercader.jpg

L’elegància aristocràtica es respira des de la primera sala de la planta noble. ©

Crida l’atenció especialment la decoració interna de la planta noble i el seu ric mobiliari, tot un museu de la vida aristocràtica catalana. Les sales estan distribuïdes al voltant d’un pati interior, a mode de claustre, i hi ha habitacions de totes les tendències i estils, des del saló de ball bellament decorat amb motius àrabs fins a cambres d’aire rococó. Un s’hi imagina els privilegiats comtes de Bell-lloc rebent-hi els convidats amb parsimònia, mostrant-los amb orgull les seves col·leccions. Tant Joaquim de Mercader i Belloch (1824-1904) com el seu fill i hereu, Arnau de Mercader (1852-1932), es van caracteritzar pel seu gran interès pels temes culturals i artístics. En morir sense descendència, l’hereva universal fou la seva muller, la cantant d’òpera Paulina Pozzali Crotti.

Salo arab Palau Mercader.jpg

El Saló Àrab presenta una magnífica decoració neomudèjar. ©

Sala Palau Mercader.jpg

El saló principal s’inspira en el rococó i en les sales de miralls dels palaus francesos. ©

L’any 1974, l’Ajuntament de Cornellà va fer-se càrrec del llegat, en pèssim estat de conservació. Va incloure el palau Mercader al catàleg d’edificacions històriques, va iniciar el projecte de recuperació del parc i l’any 1989 es va obrir a la ciutadania. Can Mercader es va convertir així en el primer parc públic de Cornellà. Entre els anys 1990 i 2004, el palau que domina el parc ha estat objecte de successives fases de rehabilitació, que van permetre que ja el 1995, s’obrís al públic com a museu d’arts plàstiques i decoratives i com a seu d’actes culturals. Ara s’hi organitzen visites guiades els diumenges i festius al matí.

Capella Palau Mercader.jpg

A la petita capella d’estil neogòtic s’hi ha conservat un valuós Crist d’ivori. ©

Palau Mercader.jpg

El popular parc de Can Mercader envolta el palau que li dóna nom. ©

Nova llum als Museus de Sitges

dijous, 18/12/2014

Ramon Casas, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Charles Deering… Els historiadors de l’art i els arquitectes els citen, els guies turístics els mencionen, els visitants els recorden. Els seus noms ressonen entre els murs dels dos edificis més emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat i el Palau Maricel. Aquí van projectar un conjunt artístic únic que es va convertir en epicentre de la vida cultural catalana a la darreria del segle XIX.

Palau Maricel 1.jpg

El Palau Maricel protagonitza la vista més fotogènica del Racó de la Calma. © ÒM

Tot va començar a la casa-taller que l’artista i escriptor Santiago Rusiñol es va fer construir al Racó de la Calma, on abans hi havia dues cases de pescadors. Allà hi va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats, que havia recollit per tot Catalunya. Anys després, Charles Deering, un americà amant de les arts, va viatjar a Barcelona atret per la pintura de Ramon Casas. Casas i Utrillo, amics de Santiago Rusiñol, van introduir Deering en la vida cultural de Sitges i fou aquí, al costat del Cau Ferrat, on l’americà volgué construir un palau que acollís la seva gran col·lecció artística. L’artista Miquel Urtillo es feu càrrec de la construcció del Palau Maricel, que va acollir la col·lecció de Deering durant uns pocs anys. “Maricel sembla el fruit d’un moment culminant de la civilització catalana moderna”, escrivia Joaquim Folch i Torres l’any 1912. I així va ser fins que, al 1921, Deering va tornar als Estats Units amb gran part de les seves obres.

Menjador Cau Ferrat.jpg

Rajoles i plats de ceràmica omplen el menjador del Cau Ferrat. © ÒM

Saló Cau Ferrat.jpg

El magnífic saló del Cau Ferrat acull la col·lecció de forja i vidre de Santiago Rusiñol. © ÒM

Ara, després de quatre llargs anys de treballs, el Cau Ferrat i el Museu de Maricel tornen a obrir al públic. Restaurar per preservar i adaptar-se als nous temps. Aquest ha estat l’objectiu de la reforma, que a banda de recuperar els principals elements patrimonials dels edificis i consolidar la seva estructura, els ha adaptat als estàndards dels museus del segle XXI: serveis, sistemes de seguretat i conservació, una nova museografia… No oblidem, però, que el malestar ciutadà va acompanyar els inicis d’aquesta reforma. El clam contra alguns detalls del projecte (especialment l’impacte visual que havien de representar unes passeres a la façana marítima) va anar seguit d’una recollida de signatures i l’aparició de la polèmica en els principals mitjans de comunicació. La pressió social va afavorir que, finalment, es redissenyés el discurs museogràfic.

Retrat de Dolors Vidal.jpg

El ‘Retrat de Dolors Vidal’, de Ramon Casas, una de les grans obres del Museu de Maricel. © ÒM

Museu Maricel.jpg

El Maricel acull la magnífica col·lecció d’art medieval del Doctor Pérez Rosales. © ÒM

Hi podreu recórrer els 2.600 metres quadrats de superfície del conjunt i admirar-ne les col·leccions. Del contingut, s’han restaurat una quarantena de vitralls, set mil rajoles de ceràmica, trenta mobles d’època, una part de la col·lecció de ferro forjat, i també algunes pintures i escultures. Un llegat valuós que tornem a tenir a l’abast.

Galeria Palau Maricel.jpg

La galeria del Museu de Maricel ofereix una vista única sobre la mar. © ÒM

Dama del Cau Ferrat.jpg

La Dama del Cau Ferrat, obra catalanovalenciana de la primera meitat del segle XV. © ÒM

Talles policromades del segle XV.jpg

Talles policromades del segle XV al Museu de Maricel. © ÒM

Sales del Museu Maricel.jpg

Maricel acull obres sitgetanes de relleu, com ‘La processó de Sant Bartomeu’, de Felip Masó. © ÒM

Antiga capella Maricel.jpg

Retaules a l’antiga capella de l’Hospital de Sant Joan, avui dins el Museu de Maricel. © ÒM

Un matí al jaciment de Mons Observans

dijous, 30/10/2014

Un turó de 120 metres s’aixeca en un enclavament estratègic, entre els municipis de Montmeló i Montornès del Vallès: el turó d’en Roina. Aparentment, no és un lloc especialment atractiu, per arribar-hi cal travessar una zona industrial desangelada, però al capdamunt del turó s’hi amaga un dels nostres jaciments romans més importants, datat al darrer terç del segle II aC: l’assentament romà de Can Tacó. Els arqueòlegs creuen que es tractava d’un praesidium, un establiment militar des del qual es controlava bona part del territori. I, realment, les vistes des d’aquí són sorprenents. Avui, declarat bé cultural d’interès nacional i rebatejat amb el nom de Mons Observans, és una parada obligada per als amants de l’arqueologia i del món romà.

Mons Observans 1.jpg

La Sàlvia ens guia per les estances del jaciment durant la visita teatralitzada. © ÒM

Es pot fer la visita amb guia o la visita teatralitzada amb un personatge romà. En el nostre cas, ens hi ha acompanyat la Sàlvia Iestàlvia, la dona d’un pintor romà que ens ha revelat els usos i particularitats de cada racó del jaciment amb l’acompanyament d’un dels guies de l’espai arqueològic. Ens hi expliquen que l’edifici es distribuïa en tres ales disposades al voltant d’un pati porxat, que els paviments eren d’opus signigum i els murs decorats amb pintures murals d’estil pompeià. Però allò que més sorprèn del jaciment estant és la seva ubicació privilegiada, dominant la plana del Vallès i les muntanyes que l’envolten. No oblidem que aquest era un important nus de comunicacions (com també ho és actualment), ja que la Via Heràclia, que després es va anomenar Via Augusta, passava molt a la vora d’aquí. Precisament aquesta ubicació privilegiada va afavorir que, fa dècades, es volgués urbanitzar la zona; les excavadores van estar a punt d’acabar amb el jaciment.

Mons Observans 3.jpg

Restes que s’utilitzen a l’aula d’arqueologia per introduir als més petits en els usos del jaciment. © ÒM

Mons Observans 2.jpg

Un grup de nens i nenes participa en el taller d’arqueologia a Mons Observans. © ÒM

Per als més petits hi ha l’opció de fer un singular taller d’aqueologia. Dos monitors porten els petits arqueòlegs al sorral de l’aula d’arqueologia, al vessant occidental del turó, enmig d’un bosc d’alzines i roures, on s’hi ha disposat una rèplica, a mida real, de dues estances del jaciment. Amb l’ajut de paletes i pinzells, nens i nenes van descobrint els objectes que hi ha enterrats (ànfores, restes de plats de ceràmica, ossos…) seguint una metodologia arqueològica, tot deduïnt quina era la funció de l’estança on han treballat. Si en voleu saber més, trobareu un reportatge sobre aquesta activitat a la revista Experiències Descobrir.

Mons Observans 5.jpg

Un guia explica les intervencions arqueològiques i arquitectòniques que s’han dut a terme. © ÒM

Mons Observans 4.jpg

A l’espai que ocupava la cuina s’hi van trobar enterrats dos esquelets de nadons. © ÒM