Entrades amb l'etiqueta ‘aventura’

Un gran cap de setmana en família al Baix Llobregat

dimecres, 5/04/2017
OK Cripta Gaudí interior.jpg

La Cripta Gaudí és una de les visites estrella del Baix Llobregat. © Òscar Marín

La nostra comarca veïna té molts atractius, alguns coneguts pel gran públic, altres més amagats. L’any passat ja ens vam apuntar al Supermes que s’hi organitza al mes d’abril, una campanya que vol fer visible l’àmplia i diversa oferta turística del Baix Llobregat programant activitats especials i descomptes per a famílies. Una bona manera de difondre i dinamitzar espais naturals, museus i establiments turístics fora de la temporada alta. Enguany hi ha previstes passejades entre cirerers a Sant Boi i a Begues, bateigs d’escalada a Montserrat, rutes pel delta del Llobregat, excursions a cavall i amb bici, sortides guiades a la natura, circuits d’aventura, gimcanes nocturnes i visites teatralitzades, entre d’altres activitats amb preu reduït. A més hi ha ofertes en restaurants i allotjaments, per viure un cap de setmana intens sense haver de gastar molts diners.

OK Mainada mirant les ovelles.jpg

Visita al corral d’ovelles de Montbaig, a Sant Boi de Llobregat. © ÒM

El nostre super cap de setmana comença el dissabte ben d’hora, perquè a les 9.30 h ens esperen a Montbaig (la muntanya de Sant Ramon), als afores de Sant Boi de Llobregat. El punt de trobada és l’aparcament de terra del parc forestal de Montbaig, des d’on fem un recorregut pel camí de la font de Golbes amb la Clara, aprenent de pastor. Caminem muntanya amunt entre boscos, atents a les explicacions de la Clara, fins al corral on ens espera l’Edu, el pastor del ramat de La Gaiata. Allà ens expliquen les singularitats del seu ofici i curiositats dels seus animals, la mainada pot tocar els xais nascuts fa pocs dies i tot seguit fem un esmorzar amb pa, oli i formatge artesà. Sabíeu que aquestes són ovelles bomberes? Els diuen així perquè ajuden a mantenir el sotabosc a ratlla i, si mai hi ha un incendi a Montbaig, aquest no tindrà prou combustible per estendre’s. És hora de sortir a pasturar. Deixem pas a les ovelles, que surten en ramat cap a la muntanya, ben vigilades pel pastor i pel seu gos d’atura. Al cap d’una estona, l’Edu ens dóna permís per oferir pa sec a les ovelles. Algunes s’acosten sense por als infants que els donen menjar, d’altres prefereixen l’herba verda. Quina gran idea, ajudar els més petits a descobrir i entendre de primera mà una feina en vies de desaparició a l’àrea metropolitana. L’activitat és gratuïta per a menors de 18 anys i els adults paguen 5 euros.

OK Pastor amb un xai.jpg

La mainada s’emociona quan arriba el moment de tocar els petits xais. © ÒM

OK Ovelles a Montbaig.jpg

Les ovelles pasturen no gaire lluny de la popular ermita de Sant Ramon. © ÒM

OK Pastor Edu a Montbaig.jpg

L’Edu i el seu gos d’atura vigilen que el ramat no s’allunyi. © ÒM

Tot seguit conduïm fins a la Colònia Güell. Els dissabtes d’abril (excepte el dia 15), per cada adult que faci la visita guiada o audioguiada a la Cripta Gaudí a través del web del Supermes, un infant pot participar de manera gratuïta en un taller de vitralls. L’objectiu del taller és donar a conèixer de quina manera es va inspirar Antoni Gaudí a l’hora de crear els vitralls de la cripta, seguint les formes i colors de la natura. El resultat és un petit vitrall de papers de colors que es pot penjar en alguna finestra de casa. A les 12 h surt la visita guiada que recorre els carrers de la Colònia Güell, que encara conserva les cases dels treballadors, l’escola, el teatre i alguns edificis modernistes destacables. La Colònia encara és ben viva i alguns dels veïns són descendents dels antics treballadors de la fàbrica tèxtil d’Eusebi Güell. La visita culmina al punt més emblemàtic, la Cripta Gaudí, on el jove arquitecte va assajar les originals solucions arquitectòniques que després aplicaria a les seves construccions de maduresa.

OK Taller de vitralls a la Cripta Gaudí.jpg

Dues monitores ajuden la mainada a fer el seu propi vitrall modernista. © ÒM

OK Cripta Gaudí.jpg

Després del taller, fem la visita guiada a la Colònia Güell i a la fascinant Cripta Gaudí. © ÒM

Anem a dinar a Castelldefels, al restaurant Las Botas, un dels clàssics de la zona des de l’any 1970. Durant el Supermes hi ha postre gratuït per als més petits presentant el cupó que cal activar al web. El primer que ens crida l’atenció quan hi entrem és la decoració acollidora i l’aroma de bon menjar. L’Elena Massó i la seva mare reben amb cordialitat els comensals i els acompanyen fins a les taules, fent que se sentin com a casa. Aviat ens adonem que aquest és un restaurant on les famílies hi són molt ben acollides. A la taula hi ha dibuixos per pintar i llapis de colors, al jardí hi ha una petita àrea de jocs i una monitora pinta la cara de les nenes i nens que s’han acabat tot el dinar. Demanem un menú format per diversos entrants (ous a baixa temperatura, tallarines de platja amb salseta, seitons marinats, amanida, pa torrat amb tomàquet…) i un segon a escollir. Ens decantem per una paella ben bona.

OK Restaurant Las Botas.jpg

Las Botas té un ambient agradable i detalls pensats per a les famílies. © ÒM

OK Arròs de marisc a Las Botas.jpg

El deliciós menú de cap de setmana inclou la paella de marisc. © ÒM

Ja hem dinat i ens acostem al Canal Olímpic, una infraestructura que va acollir l’any 1992 les competicions de piragüisme dels Jocs Olímpics de Barcelona, i que avui permet practicar activitats aquàtiques durant tot l’any. Durant el Supermes, hi ha una oferta 2×1 en el lloguer del material (no inclou l’entrada al recinte) i una promoció d’entrada gratuïta al Canal Olímpic que es pot sumar a l’oferta anterior. Hi ha opcions com el caiac per parelles, les canoes, el passeig amb barca de passeig, els patins amb línia o els cotxes de pedals. Fa una mica de vent, però hem decidit agafar una barca. Al principi costa una mica de dirigir, però aviat posem rumb a l’altre extrem del canal. Compartim espai amb algun surfista que aprofita el vent de la tarda, mentre al voltant del canal hi ha gent que corre, mainada amb cotxes de pedals i unes famílies que celebren una festa d’aniversari.

OK Canal Olimpic.jpg

Al Canal Olímpic de Castelldefels s’hi poden practicar activitats nàutiques en família. © ÒM

Al capvespre conduïm fins a Collbató. Montserrat és una d’aquelles visites que sempre ens emocionen, per la singularitat del paisatge, per les vistes úniques, per la tranquil·litat que s’hi respira… És molt recomanable per a les famílies el Camí de la Santa Cova, però aquest cap de setmana ens apuntem a una ruta nocturna pel bosc de Colbató. Aquesta vila és coneguda per les magnífiques Coves de Montserrat (ara mateix estan tancades), però també hi podeu fer divertides activitats en família, com la ruta dels Minairons, que durant el Supermes té un important descompte. La ruta l’organitza Montserrat Camp Base i comença a l’oficina de turisme a les 20 h. Caminem en companyia de l’Ivan, el guia del grup, fins a uns boscos propers. Escoltem els sons de la natura. Els infants, emocionats, paren atenció. A la vora del camí busquem els Minairos, petits follets entremaliats que no deixen tranquils els veïns del poble amb les seves malifetes. Trobar un minairó no és una feina fàcil, però l’esforç té la seva recompensa… El matex equip de guies organitza tallers entre oliveres per conèixer les curiositats d’aquest cultiu centenari a Collbató.

OK Ruta Collbató.jpg

Els guies de Montserrat Camp Base ens acompanyen pels camps i boscos de Collbató. ©

Ja de nit, tornem fins a Castelldefels i fem el check-in a l’hotel Masd Mediterráneo, un establiment nou de quatre estrelles just davant la platja de Castelldefels. Durant el Supermes, a cada reserva hi apliquen un 10% de descompte. Aquest hotel té habitacions i apartaments amplis i funcionals, un petit spa i piscina climatitzada. La ubicació és bona, a prop del mar i també a prop de l’autopista que enllaça els pobles del Baix Llobregat amb el Barcelonès i el Garraf. Ara toca descansar, ha estat un dia molt intens i demà ens esperen altres activitats.

OK Habitació de l'hotel Masd.jpg

L’hotel Masd ofereix apartaments nous i ben equipats amb vistes a la platja. © ÒM

El diumenge al matí, tornem cap a Sant Boi de Llobregat. La ciutat bull d’activitats durant tot l’any, però avui s’hi celebra la Festa de la Carxofada i al centre de la vila no hi cap ni una agulla. A la plaça de l’Ajuntament ens hi espera l’equip de Som Bici per iniciar una ruta guiada amb bicicleta pel Parc Agrari del Baix Llobregat. Grans i petits agafem les bicicletes i, ben junts i amb compte, travessem un tram de carrils bici urbans abans d’endinsar-nos en els horts del Parc Agrari. Passem davant de la cooperativa agrícola i arribem a Cal Notari, un mas on l’Olivier porta fent de pagès des de fa cinc anys. Allà ens explica com cultiva carxofes, maduixes (ens les deixa tastar) i altres fruits i hortalisses ecològiques. No és una feina fàcil ni gaire ben reconeguda, però cada cop més consumidors prefereixen els productes naturals, sense pesticides, com els que ell cultiva. Si passeu un divendres pel Mercat de Pagès de Sant Boi podreu comprar els aliments del seu hort.

OK Amb bici al Parc Agrari.jpg

Pedalem entre els camps del Parc Agrari amb els guies de Som Bici fins arribar a Cal Notari. © ÒM

OK Cal Notari al Parc Agrari.jpg

L’Olivier ens explica curiositats de la feina de pagès davant el mas de Cal Notari. © ÒM

El mateix equip de Som Bici organitza també un joc de geopistes i altres recorreguts amb bicicleta pel Parc Agrari que inclouen un tast de productes. Una altra activitat interessant al Parc Agrari que també és inclosa dins el Supermes és la que es fa a prop de Viladecans, a l’Espai Agroambiental Delta, una finca on organitzen la festa agrícola Fem de pagès! tots els diumenges d’abril. L’activitat comença a les 11 h en un camp de calçots. Allà ens donaran les eines per poder-los collir i ens explicaran les particularitats d’aquest i d’altres cultius de l’horta del Baix Llobregat. Després, mentre els adults cuinen els calçots, els infants fan un taller de pagès. L’activitat s’acaba a les 16 h, amb la panxa plena de bons aliments, però això ho farem un altre cap de setmana.

Avui, després de la ruta amb bici, tornem al centre de Sant Boi per menjar carxofes. No ens podem estar de comprar uns tiquets per assaborir les creacions amb carxofa i gaudir de la celebració, mentre recordem les aventures d’aquest gran cap de setmana del Supermes. Aquestes són només algunes de les activitats que podem fer els caps de setmana d’abril. També hi ha visites a l’interessant palau Mercader, sortides als espais naturals del Delta del Llobregat, i algunes propostes exclusives pensades per a les famílies. Totes les podeu consultar i reservar al web elsupermes.cat.

Margalef de Montsant, paradís de l’escalada

dimecres, 15/02/2017
Escalador Margalef.JPG

Un escalador italià practica l’escalada als afores de Margalef de Montsant. © Òscar Marín

En Jordi Pou buscava un lloc on viure i dedicar-se a allò que més li agradava: escalar. Quan va arribar a Margalef de Montsant, es va dir: “Aquest és el lloc”. L’any 1996 va començar a obrir rutes d’escalada pels voltants de la població i va habilitar un refugi en una casa vella del poble. Gràcies a la insistència del Jordi, revistes com Vèrtex i Desnivel van publicar articles sobre les bondats de la pràctica de l’escalada a Margalef, fins que un dia, els millors escaladors del món van començar a venir a la serra de Montsant. En Jordi hi havia obert vies pensades especialment per als escaladors més experts. “Al principi, la gent del poble no es podia creure que aquestes roques poguessin fer venir gent de tan lluny”, afirma el responsable de què Margalef es trobi en el Top de l’escalada internacional.

Jordi Pou a Margalef.JPG

L’escalador Jordi Pou dirigeix El Racó de la Finestra a Margalef. © ÒM

Aquest febrer fa cinc anys que en Jordi Pou dirigeix un nou alberg, El Racó de la Finestra, al centre de Margalef, en un edifici propietat de l’Ajuntament. Hi vénen escaladors tot l’any, però sobretot arriben a la primavera i a la tardor, quan les temperatures moderades permeten gaudir amb comoditat de les activitats esportives a l’aire lliure. Precisament, durant la nostra visita a Margalef coincidim amb l’Aleksandra “Ola” Taistra, campiona de Polònia d’escalada, que ens parla de les bondats d’aquest territori, un regal per als màxims experts en la seva disciplina esportiva. “Margalef és un dels millors llocs del món!”, assegura. Aquí hi ha vies d’escalada de grau 9b, que vindrien a ser les de més dificultat. L’Aleksandra parla amb passió del sector La Catedral, i també d’Era Vella, oberta pel popular escalador Chris Sharma al maig del 2010, que s’ha convertit en la línia de novè grau de dificultat més popular del planeta, ja que l’han completat alguns dels millors escaladors del món.

Aleksandra “Ola” Taistra.JPG

L’escaladora polonesa Aleksandra “Ola” Taistra al pont de fusta de Margalef. © ÒM

Catalunya i Noruega concentren la major part de les vies de dificultat 9b i és concretament la serra de Montsant una de les més freqüentades pels amants de les parets abruptes i escarpades. Voltant pel nord de Margalef de Montsant, veiem grups d’escaladors grimpant per parets de conglomerat de formes sorprenents que sembla impossible vèncer. “Aquí hi ha rutes d’escalada per a tots els nivells”, explica l’Aleksandra. “De vegades, fins i tot s’ha de fer cua!” Ella s’ha enamorat d’aquest territori, com també ho ha fet el grup de joves italians que trobem al camí que porta a l’embassament de Margalef. Allà s’hi troben algunes de les ascensions més dures i complexes, amb noms tan inquietants com “Demència senil” o “El Laboratori”. Als que no som escaladors, no deixa de fascinar-nos que hi hagi éssers humans que gosin enfilar-se per les muntanyes més esquerpes. Els que vénen a Montsant asseguren que, des de dalt, el panorama és impressionant, i que vies com la Cabernet o el Racó de la Finestra ofereixen una vista sorprenent i una sensació de serenitat absoluta i de comunió amb l’entorn. Als que ens quedem a baix, només ens queda buscar el millor enquadrament per immortalitzar l’esforç dels esportistes.

Escalador Montsant.JPG

Escalada a Margalef (4).JPG

Margalef de Montsant.JPGEscalador Margalef de Montsant.JPG

Amb caiac per la costa del Garraf

dijous, 25/08/2016

El sol ha sortit fa poques hores. Ens acostem a la platja del Far de Vilanova i la Geltrú, una platja que pren el nom del far que s’hi aixeca des de l’any 1903 i que acaba de ser obert al públic convertit en museu del mar (Espai Far), acollint la cèlebre col·lecció de curiositats marineres que Francesc Roig Toqués atresorà al llarg de la seva vida. A la sorra ens hi esperen els monitors de Roc Roi, una de les empreses que ofereix activitats sota el paraigües de l’Estació Nàutica de Vilanova. Aprofitant el bon temps dels mesos d’estiu, ens disposem a navegar amb caiac de mar per la costa escarpada que separa Vilanova i Sitges.

Caiac 1.jpg

Caiacs a punt damunt la sorra de la platja del Far de Vilanova. © Òscar Marín

Caiac 2.jpg

El grup escolta les instruccions dels monitors abans de sortir. © ÒM

Després d’escoltar les instruccions bàsiques del maneig del caiac, acostem les embarcacions a l’aigua, hi pugem i comencem a remar en direcció a Sitges. Si no bufa gaire vent i les onades són baixes, com avui, la navegació és plaent. Si ens ve de gust una mica d’aventura, també la tenim assegurada. Com que la costa és força pedregosa, hi ha algun pas estret entre roques que ens permet posar a prova la nostra perícia. La mar ha esculpit i erosionat durant milers d’anys aquest litoral, creant cales tranquil·les entre discrets penya-segats, i obrint-hi coves només accessibles des de l’aigua, com la que trobem a prop de la platja de l’Home Mort. Hi entrem amb els caiacs i ens hi aturem per contemplar-la i agafar forces mentre escoltem la remor de la mar.

CAiac.jpg

Un pas estret entre roques per als més intrèpids. © ÒM

Caiac pantalla.jpg

Acostant-nos a les coves amagades al peu dels penya-segats. © ÒM

Hi ha una ruta més llarga que continua fins a la primera platja de Sitges, però nosaltres fem mitja volta i, mentre posem rumb al far de Vilanova, contemplem ara amb més calma aquest litoral de roques i pinedes singular que té una mica de Costa Brava i una mica de Costa Daurada, sense ser cap de les dues. A l’Estació Nàutica us hi oferiran moltes altres activitats que es poden fer durant tot l’any: surf, vela, snorkel, surf de rem, lloguer d’embarcacions i, fins i tot, propostes d’interior, com ara sortides amb bicicleta de muntanya pel Parc Natural del Garraf.

Al canal de YouTube del blog trobareu aquest vídeo amb les millors imatges de la sortida:


Racons de l’Eivissa més autèntica

dimarts, 5/07/2016

Sant Carles Eivissa.jpg

Al nord d’Eivissa [a la foto, Sant Carles] trobem racons que semblen aturats en el temps. © Òscar Marín

Després de descobrir Dalt Vila i la platja d’en Bossa en les nostres primeres 24 hores a Eivissa, ens proposem recórrer els paisatges rurals de l’illa i alguns dels seus racons més autèntics. El nostre dia comença amb un bon bufet d’esmorzar a l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària des Riu, on hem dormit. Un hotel totalment renovat, amb un disseny d’aire mariner i tons clars, i amb una bona vista del mar i la costa de Santa Eulària.

Hotel Sol House Santa Eulària piscina.jpg

La piscina de l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària. © ÒM

Hotel Sol House Santa Eulària ioga.jpg

Ioga davant del mar als jardins de l’hotel Sol Beach House. © ÒM

Santa Eulària des Riu està coronada pel Puig de Missa, el primer nucli habitat d’aquesta zona, des d’on es contempla una bona vista de la ciutat i dels boscos i hortes que esquitxen el nucli urbà fins a la mar. Aquí hi trobem dos elements importants. Per una banda l’església parroquial de Santa Eulària, construïda com a església-fortalesa dalt de tot del puig. L’edifici és una obra mestra de l’arquitectura eivissenca del segle XVI, erigit sobre una capella destruïda pels turcs l’any XIV. Aquí és on es refugiaven els veïns del poble quan s’acostaven pirates. El temple és de planta quadrada amb un atri de tres naus, però el que més crida l’atenció són els porxos del segle XVIII. Al Puig de Missa també hi trobem el Museu Etnogràfic, ubicat a l’antiga finca de Can Ros. Presenta una col·lecció molt interessant d’armes, objectes d’artesania, vestits tradicionals i joies que permeten fer-se una idea de com era l’Eivissa rural en segles passats. Tot aquest nucli antic està conformat per un grup de cases blanques de forma cúbica que conforma un magnífic conjunt d’arquitectura popular eivissenca. En canvi, la Vila Nova ha crescut a la planúria que baixa fins al mar oblidant qualsevol inspiració en l’arquitectura tradicional.

Puig de Missa.jpg

Arquitectura tradicional al Puig de Missa de Santa Eulària des Riu. © ÒM

Museu Etnogràfic Puig de Missa.jpg

El Museu Etnogràfic d’Eivissa es troba a Can Ros, una antiga casa pagesa. © ÒM

Després de la visita a Santa Eulària, ens dirigim a la granja ecològica de Can Muson, on ens espera la Maria Marí per mostrar-nos la seva finca i ensenyar-nos a elaborar el flaó, el pastís més típic d’Eivissa, cuinat amb farina, sucre, llimona, anís, ou, formatge i un toc de menta. La Maria es dedicava a la moda “adlib” als anys setanta i més tard va engegar diversos negocis, però un dia la van convidar a un curs d’agricultura ecològica i va pensar “voler és poder”. Va establir-se en una finca de la família i va cultivar diversos horts. Avui rep visitants d’arreu del món als quals explica els cultius i les tradicions de l’illa, i també acull grups d’escolars que volen tenir contacte amb el món rural. Des de fa tres anys organitza, fins i tot, una escola d’estiu.

Can Musson Eivissa.jpg

Illencs i turistes s’acosten a Can Muson per comprar productes ecològics de l’horta. © ÒM

Can Musson.jpg

Aprenent a cuinar el típic flaó amb Maria Marí a Can Muson. © ÒM

Can Musson 2.jpg

Les cabres de la finca de Can Muson agraeixen la visita dels xiquets. © ÒM

A l’hora de dinar, ens dirigim a un indret amb molt d’encant, l’Oleoteca Ses Escoles, un molí d’oli on s’elabora des de l’any 2008 el Verge Extra Can Miquel Guasch. Els seus propietaris no es conformaven amb produir un dels millors olis d’Eivissa i l’any 2014 van ampliar el projecte amb la creació de la primera oleoteca de l’illa d’Eivissa, un espai on divulgar la cultura eivissenca de l’olivera i difondre les característiques de l’oli d’oliva verge extra, l’únic que no pateix cap procés químic. L’oleoteca es troba a l’edifici de les antigues escoles de Sant Llorenç, per això rep el nom de Ses Escoles. A l’ombra del seu pati cobert amb elements vegetals hi podem assaborir plats típics eivissencs amb un toc modern: coca de trempó amb peix, ous pagesos ecològics amb patates fregides, costelles de corder, escalivada amb formatge de cabra i olivada… Tot regat amb un oli d’oliva excel·lent. Per acabar, com no podia ser d’una altra manera, hem de tastar el típic flaó. Abans de sortir, hi podem adquirir alguns productes artesans de l’illa a la petita botiga.

Oleoteca Ses Escoles.jpg

El menjador de l’Oleoteca Ses Escoles, a la carretera que du a Portinatx. © ÒM

Ses Escoles.jpg

Ous pagesos ecològics i patates fregides, un plat simple però deliciós. © ÒM

Flaó Eivissa.jpg

Per postres, assaborim el dolç flaó tan típic d’Eivissa. © ÒM

Després de dinar, seguim la nostra ruta cap al nord de l’illa. Fem una petita parada al poble d’es Canar, a cinc quilòmetres de Santa Eulària. Es tracta d’un agradable nucli costaner envoltat de pinedes i amb una llarga platja d’uns 360 metres, envoltat de tota mena de serveis turístics molt orientats a les famílies. Es troba al fons d’una entrada de la costa i queda protegit per un cap.

Es Canar.jpg

El ferri arriba a Es Canar procedent d’altres poblacions d’Eivissa. © ÒM

No gaire lluny, de camí a Sant Carles de Peralta, passem al costat de Ses Dàlies, on s’organitza un mercat tradicional hippy tots els dissabtes. És una experiència pintoresca, però els preus no són aptes per a totes les butxaques. No ens aturem i continuem fins a Sant Carles, un dels nuclis d’interior que van ser lloc de trobada del moviment hippie als anys setanta del segle XX. És un nucli molt diferent de les urbanitzacions turístiques de la costa. Està envoltat per bells paisatges de camps llaurats de terra vermella, amb ametllers i oliveres, en un ambient marcadament rural. El poble té una de les esglésies més boniques de l’illa, la de Sant Carles, del segle XVIII, amb un ampli pòrtic d’arcs amb suports de savina. A més, a Sant Carles hi ha un bar que era molt freqüentat pels hippies que van envair l’illa fa quaranta anys: el bar Anita. En destaquen les nombroses bústies antigues on el carter deixava la correspondència de totes les cases del poble.

Església de Sant Carles Eivissa.jpg

Interior de l’església de Sant Carles de Peralta. © ÒM

Bar Anita Eivissa.jpg

El bar Anita de Sant Carles, un dels històrics de l’illa. © ÒM

Volem veure la posta de sol a la cala de Benirràs, però abans ens aturem a Santa Gertrudis de Fruitera, un petit nucli rural molt allunyat del turisme de masses, construït al voltant de la seva església parroquial, de façana sòbria i campanar de paret o d’espadanya. A Santa Gertrudis hi ha alguns restaurants i botigues de moda i records, però el poble és conegut especialment pel Bar Costa, on es fan els entrepans més famosos d’Eivissa. Seure a gaudir d’un entrepà de pernil a la seva terrassa és tota una tradició. Antigament, era un bar de poble, però als anys seixanta el va comprar Vicent Roig Pi, que aviat va establir bona relació amb els hippies que van arribar a l’illa. El pintor xilè Andrés Monreal li va oferir abonar les seves consumicions amb quadres i en Vicent ho va acceptar. Va acabar arribant al mateix tracte amb altres artistes i aviat va començar a vendre quadres a turistes. Amb els diners, va adquirir noves peces, fins que la col·lecció va arribar gairebé al centenar de quadres, alguns de grans dimensions, que s’exhibeixen a les parets de l’establiment.

Santa Gertrudis.jpg

Fem parada a Santa Gertrudis, un poble tranquil amb agradables bars i restaurants. © ÒM

Conduïm fins a la costa nord i baixem fins a la cala Benirràs, un lloc conegut per la “festa dels tambors” que s’hi organitza els diumenges al capvespre. A l’estiu no hi cap ni una agulla, però a la primavera i a la tardor ve de gust veure des d’aquí com es pon el sol, ja que la cala té una orientació perfecta per contemplar aquest espectacle natural. A més, el cap Bernat, una roca coneguda també com el “dit de Déu”, fa més fotogènic el moment de la posta i els velers que naveguen davant la cala contribueixen a atorgar al conjunt un aire pictòric. Quan ja hem dit adéu al sol, caminem fins al restaurant 2000, a la mateixa cala, on ens serveixen una graellada de peix fresc simple però deliciosa. Un bon àpat per acabar un dia memorable per l’Eivissa més rural.

Cala Benirràs.jpg

Petits i grans esperen el moment de la posta del sol a la cala de Benirràs. © ÒM

Posta de sol a cala Benirràs.jpg

L’espectacle més esperat, el sol ens diu adéu mentre sonen els tambors. © ÒM

L’endemà al matí, ens espera una excursió amb caiac de mar pels voltants de la Cala d’Hort. Ens llevem ben d’hora i conduïm cap al sud de l’illa, allà on s’aixeca l’imponent illot des Vedrà, probablement el paisatge més magnètic d’Eivissa. Practicar el caiac en aquest litoral no s’assembla a la navegació que podem experimentar en altres punts dels Països Catalans. Aquí la transparència de l’aigua és excepcional i la protagonista dels fons és la Posidonia oceànica, que és la responsable d’aquesta paleta de turqueses que contemplem des de la superfície. Navegar sobre aquestes aigües netíssimes, amb es Vedrà i es Vedranell a tocar, ens desperta sensacions noves.

Caiac Cala d'Hort.jpg

Caiacs preparats damunt la sorra de la Cala d’Hort, davant d’es Vedrà. © ÒM

Després del caiac, encara amb la sal a la pell, dinem al restaurant El Carmen, ubicat a la mateixa Cala d’Hort. Tant l’ambient com la cuina són senzills: entrants lleugers, bons arrossos, peix i marisc fresc. Tot molt bo. I hi ha pocs restaurants amb una vista tan privilegiada. Després de dinar tornem a mullar els peus a l’aigua. És un gest instintiu, perquè els nostres peus no volen pujar al cotxe que ens durà cap a l’aeroport. I si ens quedem uns dies més?

El Carmen Cala d'Hort.jpg

Terrassa del restaurant El Carmen, just davant de la Cala d’Hort. © ÒM

Restaurant El Carmen Cala d'Hort.jpg

Paella de mar i muntanya al restaurant El Carmen. © ÒM

Es Vedrà.jpg

Ens acomiadem d’Eivissa contemplant els màgics illots d’es Verdà i es Vedranell. © ÒM

El cap de Creus i el golf de Roses des de l’aire

dimarts, 19/01/2016
05 Cadaqués.jpg

Des del cel s’obté una vista inèdita de Cadaqués, el poble més oriental de Catalunya. © 

Pujar una estona al cel per contemplar el món a vista d’ocell és una experiència que s’hauria de provar un cop a la vida. El desig és fàcil d’acomplir a l’Alt Empordà. Aquí hi ha un dels aeròdroms més importants del món pel que fa a la pràctica del paracaigudisme (s’hi fan més de cent mil salts cada any) i s’hi organitzen plàcids vols amb avioneta a partir de la primavera. La bellesa de l’Empordà, lloada per escriptors i pintors, és comparable a la d’altres territoris mediterranis mítics, com la Provença o la Toscana: s’hi pot gaudir d’extraordinaris paisatges, de camps i boscos, platges, pobles medievals, cases rurals amb encant i una gastronomia de qualitat, i tenir aquest conjunt d’atractius als nostres peus és un plaer que arrodoneix qualsevol escapada.

01 Roses des de l'aire.jpg

Roses i el seu ampli golf, que s’obre entre el cap de Creus i el massís del Montgrí. © ÒM

Quan vaig arribar a l’aeròdrom d’Empuriabrava em va sorprendre la gran activitat que s’hi respirava. Davant la cafeteria plena s’estenia la pista, en un extrem de la qual els participants que s’havien inscrit als salts en paracaigudes feien un repàs del material abans d’enlairar-se i recordaven, amb un instructor, les mesures de seguretat bàsiques. En els camps propers hi aterraven homes i dones que baixaven del cel amb els paracaigudes oberts, sols o en tàndem (acompanyats per un monitor), al mateix temps que un avió s’enlairava. Més enllà baixava una avioneta, amb la qual jo volaria minuts més tard.

03 Sobre la platja de Canyelles Petites, Roses.jpg

Sobrevolant la platja de Canyelles Petites, al municipi de Roses. © ÒM

Per pujar a una avioneta no cal cap experiència ni coneixement previs, només ganes de fer-ho. Si esteu avesats a volar amb avió, el moment de l’enlairament no té gaire secret. El vehicle agafa velocitat i comença a ascendir amb gran facilitat, gràcies a la seva lleugeresa. El primer que sorprèn d’aquest viatge és la trama de canals de la urbanització d’Empuriabrava, un laberint d’aigua, teulades i piscines, una Venècia en versió “ciutat de vacances”. Amb un gir, sobrevolem la vila de Roses i, posant rumb cap al nord-est, veiem aparèixer el gran llom rocós del cap de Creus, l’extrem més oriental de la Península. Davant de la mar s’estenen les cases blanques de la vila de Cadaqués, on el pintor Salvador Dalí va passar tants estius des de la seva joventut. A Dalí li hauria agradat veure el seu refugi pictòric, situat a la badia de Portlligat, des d’un ocell metàl·lic com el nostre. Rengleres de llaguts i barques amarrats ran de platja puntegen el litoral, i el rastre de les llanxes i els velers convida a contractar alguna sortida per mar a l’Estació Nàutica de Roses-Cap de Creus abans d’emprendre el retorn a casa.

04 Portlligat i Cadaqués.jpg

Les badies de Portlligat i Cadaqués, a l’extrem oriental del cap de Creus. © ÒM

06 Badia de Portlligat.jpg

La Casa-Museu Salvador Dalí i l’illa de Portlligat al fons. © ÒM

L’avioneta descriu un cercle cap a l’oest per damunt del Port de la Selva i gira en direcció sud, allà on s’obre el gran golf de Roses, abans de tornar a l’aeròdrom. La nostra vista domina la badia, que presenta tres colors intensos: el blau de la mar, el blanc de la sorra i el verd del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, una àrea protegida plena de llacunes i estanys lluminosos on habiten nombrosos ocells aquàtics. Els aiguamolls són vigilats de ben a prop pels canals i els xalets d’Empuriabrava. A vista d’ocell hom s’adona de les veritables dimensions de la petjada humana.

02 Badia de Roses.jpg

El gran golf de Roses i els Aiguamolls de l’Empordà. © ÒM

Vins i bicicletes als camins del Penedès

dimecres, 21/10/2015
© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Ruta amb bicicleta per les vinyes de Subirats. © Òscar Marín

Llargues fileres de ceps s’estenen fins a l’horitzó, alternades amb camps de presseguers i oliveres, entre bosquets de pins i alzines. És el mosaic mediterrani que ens acompanya pels camins de Subirats, un municipi extens que va adoptar el lema de “Capital de la Vinya” per la importància d’aquest cultiu en la seva economia (és el municipi de Catalunya amb més superfície dedicada a aquest conreu). Una de les maneres més còmodes i divertides de descobrir els paisatges de l’Alt Penedès és dalt d’una bicicleta de muntanya, i això és el que vam fer un matí amb Vicicling, una de les empreses de Subirats que ofereixen activitats d’enoturisme i combinen l’esport amb la descoberta del món del vi. Després d’ajustar el selló i de posar-nos el casc vam emprendre una ruta de deu quilòmetres pels voltants de Sant Pau d’Ordal. Passant a la vora de les vinyes, el guia Albert Massana ens va explicar un bon grapat de curiositats sobre la història d’aquests cultius. Ell coneix bé el món del vi, la seva família és propietària d’un dels setze cellers de Subirats que fan agricultura ecològica. Els primers del país a especialitzar-se van ser Albet i Noya i després els van seguir els altres productors de Subirats. Al final de l’itinerari, es fa un tast d’aquests vins ecològics. Mentrestant, observàvem el perfil del Penedès més seductor. Aquí, els camins no són plans, fan pujades i baixades, però després d’un ascens costerut el paisatge ens gratifica amb un petit mirador o amb una baixada refrescant. Allà un castell enrunat, aquí una masia, més enllà un petit nucli habitat, i arreu els vinyets omnipresents.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El grup surt de Sant Pau d’Ordal i s’endinsa en els camins del Penedès. © ÒM

A mig camí vam aturar-nos a les vinyes de les Caves Llopart per observar els ceps i comentar de ben a prop aspectes del treball diari en una vinya ecològica, com ara la utilització de feromones en els cultius per desorientar els insectes i evitar que s’instal·lin a les plantes. Les explicacions d’un guia expert són el principal valor afegit de la ruta a l’aire lliure, ja que ens permeten entendre la cara menys evident d’aquest paisatge i rememorar la seva evolució al llarg dels temps. Em confirmaven a l’oficina de turisme que aquestes rutes guiades amb bicicleta entre les vinyes eren cada cop més sol·licitades pels turistes internacionals que visiten Barcelona, gràcies a la comunicació directa de Subirats amb tren (45 minuts des de l’estació de Sants). El punt de sortida de la ruta és la mateixa estació de Rodalies de Subirats, i en només una hora, els visitants passen del brogit de la capital catalana a la tranquil·litat dels paisatges vinícoles més exuberants del nostre país. Una alternativa original són els recorreguts amb Segway, però la bicicleta permet arribar a racons més desconeguts i amb més rapidesa.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Descobrim les característiques del cultiu ecològic a les vinyes de les Caves Llopart. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Un grup fa la visita guiada a les Caves Llopart de Subirats. © ÒM

Sobre dues rodes vam arribar fins al celler Eudald Massana Noya, un dels que ofereixen visites guiades a les seves instal·lacions. Durant nou generacions, els propietaris d’aquesta finca han treballat la terra i avui l’Eudald Massana recupera i aplica tècniques ancestrals que tenen en compte, per exemple, la influència dels cicles lunars en el creixement de la vinya. A la sala de tasts, on l’Eudald ens va convidar a assaborir un cava reserva i una copa de La Creueta, hi pengen eines antigues i fotografies dels seus avantpassats treballant al camp. “En els moments més durs, miro aquestes fotografies i penso en tot el que ells van treballar per aixecar aquest celler”, ens explicava. En tan sols quatre hores havíem gaudit d’una enriquidora lliçó d’enologia i havíem observat, escoltat, assaborit, olorat i tocat el paisatge del Penedès més autèntic.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Tast de La Creueta, un cupatge de Cabernet Sauvignon i Merlot elaborat per Massana Noya. © ÒM

Cap de setmana en família al Vallès Oriental

dilluns, 3/11/2014

És una evidència que no cal anar lluny perquè les nostres filles i fills visquin un cap de setmana ple de sorpreses i experiències memorables. El Consell Comarcal del Vallès Oriental ho ha volgut demostrar convidant alguns bloguers de viatges perquè gaudíssim d’algunes de les principals visites i activitats a l’aire lliure que es poden fer amb la canalla en aquesta comarca tan propera a Barcelona i tan plena d’atractius turístics. A continuació us descric els llocs que vam visitar, tots molt recomanables per anar-hi amb nens.

A la finca El Saüc d’Aiguafreda hi ha EcoSalgot, una granja de productes ecològics on podreu conèixer com viuen i es crien els porcs ecològics. A diferència d’altres granges, aquí es prenen mesures per afavorir el benestar dels animals: les naus estan orientades al sud per afavorir la radiació solar directa, els porcs poden moure’s en espais exteriors generosos que afavoreixen seu comportament natural (instint maternal, joc, etc). L’alimentació dels porcs és totalment ecològica, amb ingredients com l’ordi, el blat, els pèsols i l’oli d’oliva; la palla i el farratge es cultiven a la mateixa finca. El resultat final d’aquest procés tan curós amb els animals i el seu entorn són uns embotits d’un alt nivell de qualitat, amb un gust i unes aromes intenses. Amb la visita guiada podreu descobrir tot això i més. Té una durada d’una hora i 15 minuts i inclou una degustació d’embotits ecològics: fuet, llonganissa de Vic i botifarra d’ou.

EcoSalgot.jpg

Els garrins juguen en espais a l’aire lliure a la finca El Saüc. © ÒM

EcoSalgot 1.jpg

Els nens poden llançar glans als porquets. Aquest fruit els encanta. © ÒM

Ara entrarem en un museu, però no deixarem de relacionar-nos amb la natura. El Museu Arxiu Tomàs Balvey està dedicat, sobretot, al món de la farmàcia, les plantes remeieres i la salut gràcies al llegat d’un conegut apotecari de Cardedeu. Hi destaca el mobiliari original d’una farmàcia del segle XIX, amb tot el seu utillatge. També agrupa el variat fons històric i etnogràfic de Cardedeu i s’hi fan activitats per a tota la família: passejades per l’entorn natural, itineraris de patrimoni, exposicions i tallers. Nens i nenes gaudiran especialment al jardí de plantes aromàtiques, descobrint els seus noms i les seves olors, i també hauran de cercar el follet Verdet, que té la seva casa en un racó amagat del jardí. Per cert, l’últim cap de setmana de cada mes, l’entrada és gratuïta.

Farmàcia Balbey.jpg

Els mobles de la farmàcia Balbey daten del 1780 i es conserven dins el Museu de Cardedeu. © ÒM

Museu de Cardedeu 1.jpg

Els més petits aprendran com es fabricaven els remeis i les píndoles a la farmàcia. © ÒM

Museu de Cardedeu.jpg

El jardí de plantes aromàtiques del Museu de Cardedeu. © ÒM

Can Putxet és una casa de colònies que té servei de restaurant per a grups i, a més, acull l’empresa Daema Aventura. Al restaurant ens hi van servir plats casolans: amanides, carns a la brasa, macarrons per als nens… I després de l’àpat vam poder triar entre un gran ventall d’activitats divertides i diferents: circuit amb Segway, BTT i bicicleta elèctrica, gimcana groga, paintball o futbol fang. Vam escollir fer un tast de Segway per la finca, mentre els petits es divertien iniciant-se en l’escalada al rocòdrom i fent un tomb amb un quad en companyia d’un monitor. Si, a banda de fer alguna activitat d’aventura, voleu endinsar-vos en els camins del Montseny, podeu contactar amb l’empresa ADEMC, els guies de la qual són bons coneixedors del vessant vallesà del massís. Fan itineraris pedagògics diversos: alguns centrats en els bolets, d’altres en el passat medieval del Montseny, en les plantes i els remeis casolans o en les llegendes relacionades amb els rius, gorgs, fonts i salts d’aigua.

Can Putxet 1.jpg

Can Putxet, als peus del Montseny, ofereix allotjament i entreteniment per a petits i grans. © ÒM

Can Putxet 2.jpg

Mentre els adults proven el Segway, les nenes pugen al petit quad i fan escalada al rocòdrom. © ÒM

En arribar a la granja de Can Turró, cal seguir les indicacions de les propietàries, que amb amabilitat ens introdueixen en la vida a pagès. Primer de tot us oferiran un tast de llet de les seves vaques, amb un tros de pastís de poma o de pa de pessic. Aquest moment serveix per fer les salutacions, fer una breu introducció i perquè les famílies que han vingut a visitar la granja es coneguin una mica entre elles. Després arriba l’hora de conèixer els animals de granja. Hi ha cent-vint vaques de raça frisona, quaranta xais, cinquanta gallines, un vintena de conills, dos porcs, dues oques, un poni… La canalla podrà acostar-se als vedells, donar-los el biberó i, fins i tot, posar-los la mà a la boca (reconforta saber que els remugants no els poden mossegar). També es poden tocar els conills nascuts fa unes setmanes i donar garrofes al poni. Les ovelles també estan encantades que els donem menjar. Rialles, crits i cares de sorpresa s’alternen durant la visita a Can Turró. Un cop acabat el recorregut, es pot fer un pícnic o un berenar a la propera font dels Enamorats.

Can Turró.jpg

Can Turró és una explotació agrícola i ramadera on ens ensenyen com és fer de pagès. © ÒM

Can Turró 2.jpg

Als vedells els encanta que els nens els acostin el biberó. © ÒM

Can Turró 3.jpg

Acaronar els conills i donar menjar a les ovelles són dues de les activitats estrella. © ÒM

Després d’un dia intens de descobertes a l’aire lliure, allotjar-se en un bungalou de fusta, en un càmping ubicat a tocar de la riera de Caldes, és una excel·lent opció. El Pasqualet ofereix un ambient molt adequat per a les famílies que vulguin acostar-se al Vallès Oriental durant un cap de setmana, i és un bon punt de partida per a diverses excursions a la natura. Hi trobareu tots els serveis necessaris, fins i tot us organitzaran una ruta nocturna amb les criatures pels boscos de l’entorn del càmping.

Càmping El Pasqualet.jpg

El Pasqualet està molt ben situat, a prop de Caldes de Montbui, però en plena natura. © ÒM

Un turó de 120 metres s’aixeca en un enclavament estratègic, entre els municipis de Montmeló i Montornès del Vallès: el turó d’en Roina. Al capdamunt s’hi amaga un dels jaciments romans més importants del darrer terç del segle II aC: l’assentament de Can Tacó. Els arqueòlegs creuen que es tractava d’un praesidium, un establiment militar des del qual es controlava bona part del territori. Avui, declarat bé cultural d’interès nacional i rebatejat amb el nom de Mons Observans, és una parada obligada per als pares interessats en la història romana i per als nens i nenes que vulguin descobrir el món apassionant de l’arqueologia. Dos monitors porten els petits arqueòlegs al sorral de l’aula d’arqueologia, que conté la rèplica, a mida real, de dues estances del jaciment. Amb l’ajut de paletes i pinzells, els més joves van descobrint els objectes que hi ha enterrats seguint una metodologia arqueològica, tot deduïnt quina era la funció de l’estança on han treballat. Mentrestant, els adults poden fer la visita guiada amb un guia o la visita teatralitzada amb un personatge romà.

Mons Observans 2.jpg

Taller infantil a l’aula d’arqueologia per descobrir què s’amaga sota terra. © ÒM

Vam dinar a Can Sala, una casa pairal del segle XIV que es podria descriure com un petit paradís per als més petits de la casa. En aquesta masia que forma part de la història de la comarca (hi va viure el cabdill remença Bartomeu Sala, que va alliberar els pagesos remences de la servitud feudal i que avui inspira un dels gegants de Montornès del Vallès), hi fan dinars casolans per a grups i famílies, i un menú especial per als menors (macarrons, pit de pollastre arrebossat amb patates, gelat…). Però el principal interès és la visita a la granja, que es fa en grup, de la mà d’una monitora. Es pot donar el biberó a les ovelles petites, es poden collir els ous de les gallines, es pot donar de menjar a les daines, es pot fer una volta amb carro per la finca i es poden veure zebres i estrussos, entre d’altres animals. Tenen una opció per a pares esgotats: primer dinen els nens i després ho fan els pares, mentre els menuts fan la visita a la granja de la mà de la monitora.

Cargols Can Sala.jpg

Per als adults, plats casolans: cargols, amanides, carns a la brasa… © ÒM

Can Sala 1.jpg

Els animals més petits agraeixen que els acostin un biberó ben ple de llet. © ÒM

Qui descobreix Gallecs per primera vegada, no pot deixar de sorprendre’s. A Mollet, una ciutat força industrialitzada, s’hi conserva un paratge rural de gran valor paisatgístic, ambiental i històric: Gallecs. Aquest ampli territori d’unes 730 hectàrees està travessat per camins frequentats pels veïns de la població, senders que permeten acostar-se a la flora i fauna i al patrimoni arquitectònic, essencialment esglésies i masies. Gallecs és un exemple de supervivència. On ara hi ha camps i boscos, s’hi va projectar fa dècades una zona d’habitatges per acollir les fortes migracions que van arribar a l’àrea metropolitana. Els terrenys van ser expropiats, però mentrestant, els antics propietaris van seguir treballant les terres, sense fer-hi cap manteniment ni construcció, esperant que tard o d’hora comencessin les obres. El moment, per sort, no va arribar mai, i avui Gallecs és un magnífic exemple d’un espai agrícola amb horts recreatius, espais verds, cultius ecològics i més de trenta quilòmetres de camins. No deixeu de visitar l’agrobotiga, al costat de l’església de Santa Maria, on trobareu productes autòctons com la mongeta del Ganxet, les melmelades casolanes i la cervesa TOC d’espelta ecològica.

Gallecs.jpg

Un agradable passeig amb bicicleta per Gallecs al capvespre. © ÒM

Amb bici per la Via Verda de la Terra Alta

divendres, 24/01/2014

Que sóc un enamorat dels paisatges de la Terra Alta, ja us ho havia dit. Fa uns mesos us recomanava al blog 10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan i també us parlava dels sabors i aromes de la comarca. Ara us proposo descobrir la Via Verda de la Terra Alta, un itinerari turístic que transcorre entre les antigues estacions ferroviàries d’Arnes-Lledó i el Pinell de Brai i pel qual només es pot transitar a peu, amb bicicleta o a cavall. Fa unes setmanes vaig recórrer el tram entre Horta i Prat de Comte, un tram fàcil, tot de baixada, apte fins i tot per a qui no li agradi pedalar. Podeu dur-hi les vostres bicis o, una opció còmoda, contractar els serveis d’alguna de les empreses que faciliten el lloguer de bicicletes i la recollida en el punt de la ruta que vulgueu.

Via Verda Terra Alta.JPG

Amics, famílies, tot tipus de públic gaudeix de l'antic traçat ferroviari. © Òscar Marín

De bon matí, sortim de l’hotel Miralles i ens acostem fins a l’antiga estació, avui abandonada, d’Horta de Sant Joan. Aviat observarem davant nostre la muntanya de Santa Bàrbara, emblema del municipi, emmarcada en un paisatge majestuós de grans muntanyes cobertes d’ametllers, oliveres i pinedes. Més endavant, ens saluda la Mola d’en Canar, poc abans de trobar-nos amb el riu Canaletes, fresc, vigorós, que ens segueix de ben a prop fins ben bé el final de la ruta. Túnels i viaductes s’alternen, i entre aquests darrers destaquen el que salva el barranc del Molí del Cap (km 8,5) i el que creua el barranc de la Balloca (km 10), amb els seus arcs estilitzats.

Via Verda.JPG

Un dels grans aqüeductes que es van construir perquè hi passés el tren. © ÒM

IMG_6718.JPG

El riu Canaletes ens acompanya durant bona part del recorregut. © ÒM

La vista de l’ermita de Sant Josep, cap al quilòmetre 13, ens anuncia l’arribada a Bot. El poble, situat al costat de l’estació, és punt obligat d’aprovisionament. Oli, ametlles i vi són els productes típics de la població, a més dels embotits. Recorrent la via, entre trinxeres, viaductes i túnels, es passa sota la Mola d’en Canar. L’últim túnel d’aquest tram és el més llarg de la ruta, amb 739 metres. Uns petits llums il·luminen amb prou feines el túnel. A la sortida d’aquesta llarga galeria apareixen les ruïnes de l’estació de Prat de Comte, que dista del poble al qual dóna nom uns quatre quilòmetres. Aquí acabem el nostre recorregut. A l’estació ens hi espera un vehicle per recollir les bicicletes i portar-nos fins a Horta de Sant Joan, punt d’inici de la ruta.

Bot.JPG

L'antiga estació abandonada ens anuncia l'arribada al poble de Bot. © ÒM

Túnel Via Verda.JPG

El túnel més llarg que trobem a la Via Verda té més de 700 metres de llarg. © ÒM

Si voleu continuar, passareu per la Fontcalda, un paratge encisador i un bon lloc de repòs, i travessareu els Estrets de Dalt, on el Canaletes s’encaixa entre penyes. Un camí tallat a la roca permet recórrer aquest estret i arribar fins a una singular zona de banys. En aquesta zona destaca el grandiós viaducte ferroviari que salva el rierol de la Fontcalda. Aquest nou tram de via, fins a l’estació del Pinell de Brai, ha estat aprofitat per al traçat d’una ruta de senderisme de la Terra Alta: la PR-C-98. Sobre nous viaductes i túnels arribareu al quilòmetre 20. En aquest punt se situa el túnel “culpable” de la clausura del ferrocarril, en produir-se un important enfonsament. Per això, s’ha aprofitat una pista que esquiva el túnel per l’exterior. El punt final són les andanes de l’estació del Pinell de Brai. Aquí finalitza la Via Verda de la Terra Alta, però no les possibilitats de ruta. Des d’aquest mateix punt, és possible continuar l’itinerari fins a Tortosa, seguint la Via Verda del Baix Ebre. 26 km addicionals evocant el viatge dels trens del “Sarmentero”.

Bici Via Verda.JPG

Un moment de repòs per contemplar el magnífic paisatge de pins i oliveres. © ÒM

Amb segway per les platges de Barcelona

dimarts, 11/06/2013
Segway2.JPG

Pel passeig marítim de la Barceloneta amb els amics de Dinamic Solutions. © Òscar Marín

Si no fos pel preu de l’invent, el segway (en català, patinet elèctric d’autobalanceig) seria la manera més popular de moure’s per la ciutat. Quan l’has provat, t’adones que és el vehicle més còmode per desplaçar-se en distàncies curtes, sobretot perquè no cal fer cap mena d’esforç a l’hora de conduir-lo i perquè t’ofereix una gran llibertat de moviments. Però podem viure l’experiència sense haver de comprar-ne cap. Hi ha unes quantes empreses que s’han especialitzat en fer sortides amb segway. Ja us havia parlat de les rutes dalt d’un d’aquests patinets al camp, entre les vinyes del celler Jean Leon, i a la muntanya, fins a un mirador sobre el Baix Ter, però tenia ganes de provar aquest giny a la ciutat. Per això vaig quedar un matí amb els amics de Dinamic Solutions, que organitzen circuits guiats per a grups per Barcelona (i per altres llocs de Catalunya), i m’ho vaig passar fenomenal.

Segway5.JPG

Passant pel pont de la ronda Litoral després de recórrer el passeig de Colom. © ÒM

Vam sortir de l’Hotel Arts a les 11 h i vam dedicar dues hores a recórrer bona part de la façana marítima amb total comoditat. Ens va acompanyar una Genny 2.0, un nou model de segway pensat especialment per a les persones amb mobilitat reduïda, un invent extraordinari que s’està començant a comercialitzar i que permet desplaçar-se amb el simple moviment del tronc, sense haver d’utilitzar braços ni cames per avançar. Així, tots plegats, vam resseguint el passeig marítim de la Barceloneta en dos grups de sis persones.

Segway1.JPG

Escoltant les explicacions de la Laura a la Barceloneta. D'esquena, el model Genny 2.0. © ÒM

Per seguretat, els grups no poden tenir més de sis o set integrants, ja que ens trobem en una àrea amb gran afluència de turistes, i també per seguretat no podem passar dels 10 km/h. Mentre la Laura, que és guia oficial, ens explicava curiositats del paisatge urbà, els grans canvis que ha experimentat aquest litoral en les últimes dècades, vam arribar fins a l’hotel W, una estructura faraònica que fa ombra a la platja de Sant Sebastià, per endinsar-nos tot seguit en el Port Vell i arribar-nos fins a l’estàtua de Colom, que en lloc d’assenyalar cap Amèrica assenyala Algèria, per no donar l’esquena al port. Podeu contractar fàcilment aquesta ruta a través del web de Dinamic Solutions. Potser heu pensat que també es pot fer l’itinerari a peu i que surt més barat. Però us recomano que proveu de fer-ho amb segway: és més còmode, permet veure moltes més coses en menys temps, d’una manera original i divertida, i tot sense emetre sorolls ni gasos contaminants. En definitiva, ja estic desitjant reservar la propera sortida amb segway. Qui s’hi apunta?

Segway4.JPG

El segway permet avançar sense esforç, amb el simple balanceig del cos. © ÒM

Segway6.JPG

Arribant a la Torre de les Aigües, al tram final de la nostra ruta urbana. © ÒM

10 grans viatges turístics amb tren

dimarts, 2/04/2013

La Marta Romagosa em va convidar al programa ‘El Mirall’, de Catalunya Ràdio, per parlar de viatges amb tren (podeu escoltar el programa en aquest enllaç). Podríem haver parlat durant hores del plaer de viatjar dalt d’un tren, dels grans mites ferroviaris i de tots els avantatges del viatge amb aquest mitjà de transport. Podríem haver enumerat tots els trens d’època, revivint els moments daurats de la història del ferrocarril. És el que ofereixen molts trens turístics, recuperar aquella sensació d’exclusivitat que donava el viatge amb tren quan els vagons eren fets amb les millors fustes, els cotxes restaurant eren autèntics salons i els desplaçaments duraven moltes més hores. Amb la rapidesa del tren d’alta velocitat i de l’avió ha arribat també la desaparició del plaer del viatge; ja no ens importa tant gaudir del recorregut com arribar aviat al final del trajecte. Avui us proposo el contrari, gaudir del camí i oblidar el nom de la destinació final. Us proposo 10 viatges amb tren, tots ells emocionants; alguns coneguts, d’altres no tant; alguns lluny d’aquí i d’altres a prop.

Dels viatges amb tren que he fet, probablement el més rodó ha estat el recorregut amb el Jacobite Steam Train, un tren de vapor que surt de l’estació de Fort William i fa un recorregut de 60 km a través de les Highlands d’Escòcia fins arribar a la costa oest del país. Té com a curiositat que és el tren que surt a les pel·lícules de Harry Potter, tot i que a la ficció porta el nom de Hogwarts Express. Funciona entre els mesos de maig i octubre, que és quan el clima de les Highlands és més agradable i, en conseqüència, quan hi arriben més turistes. Aquest tren té trams realment espectaculars, passa a la vora del Ben Nevis, la muntanya més alta del Regne Unit, i un dels paratges més fotografiats és el del viaducte de Glenfinnan, un gran pont de 30 metres d’alçada que travessa un dels paisatges més bucòlics d’Escòcia. Des del port de Malaigh, on acaba el recorregut amb tren, es pot arribar amb ferry fins a l’illa de Skye. El preu és d’uns 25 euros per persona.

Jacobite.jpg

El Jacobite travessa el viaducte de Glennfinan, una obra que data del 1898. © Shutterstock

Dels trens turístics que tenim al país, segurament el més emblemàtic és el Tren Groc, conegut com el Canari del Pirineu pel seu color groc llampant. Es va posar en servei l’any 1910 i el seu traçat enllaça Vilafranca de Conflent amb la Tor de Querol a través de Montlluís, en un recorregut de 62,5 km. Puja des dels 427 metres d’alçada a Vilafranca fins als 1.593 metres a Bolquera-Eina (al coll de la Perxa), que és l’estació ferroviària més alta de la xarxa SNCF. Circula tot l’any, però a l’estiu té la particularitat que hi ha vagons descoberts que permeten gaudir al màxim de la panoràmica. Els primers 28 km a través del Conflent són plens de túnels i de ponts sorprenents, com els de Sejourné i Gisclard. El bitllet costa 10,20 euros, anada i tornada.

Tren Groc.jpg

El Tren Groc segueix la vall del riu Tet i creua l’Alta Cerdanya fins a la Tor de Querol. ©

La línia principal del Transsiberià uneix Moscou amb Vladivostok amb una línia de 9.000 km passant per la Sibèria i Mongòlia. És el servei de tren amb el recorregut més llarg del món. Per la mateixa via circulen diversos trens. Hi ha combois que podríem dir que estan força atrotinats, amb cabines compartides, amb banys que no tenen un servei de neteja gaire “acurat”, que són trens que els mateixos russos fan servir diàriament per desplaçar-se entre ciutats; és a dir, que no és un tren turístic malgrat que l’agafin molts turistes. Aquesta opció permet fer la ruta a partir dels 350 o 400 euros. I per la mateixa línia hi ha trens de luxe que fan el mateix recorregut. Hi ha, per exemple, el Golden Eagle, una mena d’Orient Express amb elegants cotxes d’època. També hi ha el Silk Road, que segueix les vies de l’anomenat Transmongolià, que surt de Moscou, però que en lloc d’arribar a Vladivostok té com a destinació la ciutat xinesa de Pequín.

Transsiberià.jpg

El Transsiberià aturat a l’estació de Vladivostok, al sud-est de Rússia. © Northfoto

Aquest tren inspirat en el famós Orient Express porta el nom de l’arqueòleg que va descobrir les ruïnes del Machu-Picchu i ens transporta des de Cusco fins al jaciment inca en un viatge de tres hores i mitja a través del massís dels Andes. La panoràmica des de les finestres és sorprenent. Va pujant fins als gairebé 2.500 metres sobre el nivell del mar i al llarg del recorregut es poden degustar plats típics de la gastronomia peruana al cotxe restaurant. El preu ronda els 500 euros per persona.

Hiram.jpg

El cotxe restaurant del Hiram Bingham ofereix un dinar amb les millors vistes del Perú. ©

Un viatge extraordinari a través de les muntanyes Rocalloses del Canadà. El paisatge es pot observar en tota la seva magnitud gràcies als vagons amb cúpula de vidre que permeten gaudir còmodament d’unes panoràmiques espectaculars del Canadà més salvatge, asseguts a la butaca. El trajecte d’un dia, de Vancouver a Whistler, costa uns 250 euros, però hi ha altres opcions de més dies que poden arribar a costar 8.000 euros, com és el cas del trajecte de 15 dies de costa a costa.

Mountaineer.jpg

Impressionants paisatges canadencs per a un dels trens turístics més coneguts. © Shutterstock

La línia Lleida-La Pobla funciona tots els dies de l’any, però entre la setmana santa i el mes de setembre, cada dissabte, es pot fer el recorregut amb una locomotora dièsel dels anys 60, que és un model de locomotores conegudes amb el nom de ‘ye-yés’, i els passatgers viatgen en quatre cotxes d’època, cosa que permet viure l’experiència tal com era fa cinquanta anys. El trajecte té unes vistes impressionants sobre un paisatge molt divers: anem des dels camps de conreu de la plana de Lleida fins a la riba d’embassaments de grans dimensions com el de Sant Antoni o el pantà de Camarasa, passant a la vora dels penya-segats del Montsec. Dues característiques del viatge són que hi ha un grup de teatre que amenitza el trajecte i que als passatgers se’ls ofereix rebosteria típica de la Noguera i del Pallars.

Bar Tren dels Llacs.JPG

El cotxe bar del Tren dels Llacs, restaurat tal com era fa cinquanta anys. © FGC

El més famós dels trens és l’Orient Express, sobretot des que l’escriptora Agatha Christie el va convertir en l’escenari d’un dels seus crims més cèlebres. Actualment, ofereix moltes rutes, però la més emblemàtica és la París-Venècia a través dels Alps. Aquest tren va néixer a finals del segle XIX i va deixar de circular als anys 70, fins que l’any 1982 es va reprendre el servei recuperant algunes de les cabines originals d’estil Art Decó. Avui enllaça diverses ciutats europees amb tots els luxes, però els luxestenen un preu: el bitllet costa entre els 1.900 euros per una nit de trajecte i els 12.000 euros per cinc nits en el servei de París a Istanbul. Aquest preu inclou tots els àpats i el privilegi de viatjar en un tren mític. Hi ha diverses rutes i al 2013 s’ha inaugurat la ruta entre Venècia i Estocolm.

Orient.jpg

Un dels mítics vagons de la Compagnie des wagons-lits, a l’Orient Express. © Shutterstock

A Austràlia hi ha quatre trens turístics: el Southern Spirit (que recorre la part sudest del país), l’Indian Pacific (que travessa tota l’illa pel sud, entre Perth i Sydney), l’Overland (que fa un breu recorregut pel sudest) i el Ghan, que recorre Australia de sud a nord des d’Adelaida fins a Darwin. Aquest últim és el més espectacular perquè s’estén gairebé 3.000 km durant dos dies sencers. A més és un dels trens més llargs del món, perquè està format per dues locomotores i 42 vagons, amb la qual cosa tot el comboi té aproximadament un quilòmetre de longitud. Es va inaugurar l’any 2004.

Aquest tren turístic surt de Salta, al nord-oest de l’Argentina, i arriba fins al viaducte de la Polvorilla, a 4.200 metres d’alçària, gràcies a una línia de 217 km que s’obre pas de manera feixuga per les muntanyes dels Andes al llarg de setze hores. És un viatge espectacular, recomanable per a aquells que no tinguin vertigen, ja que es passa a la vora de grans penya-segats que treuen l’alè. La panoràmica des de la finestra és el que interessa. El viatge costa uns 900 euros per persona.

La Polvorilla.jpg

El vertiginós viaducte de la Polvorilla, punt culminant del Tren a las Nubes. © Alfredo Cerra

Aquest tren que travessa exuberants paisatges de Singapur, Malàisia i Tailàndia mereix ser destacat entre els millors del món. El tren compta amb compartiments de luxe i al seu restaurant s’hi serveixen àpats pensats per xefs de renom. També té un elegant cotxe-bar, però el millor d’aquest tren són les vistes i l’atractiu recorregut, de Singapur a Bangkok. Els preus es mouen entre els 3.000 i els 6.000 euros per persona.

De trens turístics que encara conserven aquest concepte del viatge del segle XIX n’hi ha molts altres, per exemple el Transcantàbric i l’Al-Andalus, a Espanya, o el Shangri-La Express, que recorre el tram xinès de la Ruta de la Seda sortint de Xian i travessa paisatges desèrtics i muntanyosos durant deu dies. Aquests viatges de luxe tenen diversos inconvenients, des del meu punt de vista. El primer i el més evident és el preu. L’altre inconvenient és l’efecte bombolla que es produeix, com també passa amb els creuers marítims, i és que passes moltes hores del dia dins del tren i moltes vegades el paisatge es converteix en un simple acompanyament. Justament l’objectiu d’aquests viatges no és anar a descobrir nous territoris i conèixer la gent que hi viu, que és el que més ens estimula a molts viatgers, sinó que l’objectiu és la mateixa experiència de desplaçar-se dins un ferrocarril d’època. El més positiu, sens dubte, és la comoditat i la seguretat de que tindràs tots els serveis a l’abast i que, per exemple, no hauràs de buscar un lloc on dinar, perquè a l’hora dels àpats només et cal anar fins al cotxe restaurant i gaudir del plat i de les vistes. Que gaudiu del viatge!