Entrades amb l'etiqueta ‘tardor’

Tardor a Sant Llorenç de la Muga

dimecres, 25/10/2017
Excursió Muga.jpeg

Caminada a la vora del riu a Sant Llorenç de la Muga. © Òscar Marín

“Roger, vine. Anem a fer una volta per la Muga!” La mainada corre donant vida als carrers de Sant Llorenç de la Muga, un poble empordanès a tocar de l’alta Garrotxa. És un nucli petit però ben viu, bonic per dins i per fora. A l’interior de les antigues muralles, entre les cases de pedra vista amb portes de fusta, la canalla juga alegrement mentre els pares fan petar la xerrada a la terrassa de La Fraternitat i les àvies conversen a la porta de l’església sobre medicines, accidents domèstics i xacres de l’edat. I fora de les muralles, quan els colors de la tardor ja han transformat el paisatge però el fred encara no ha acabat d’instal·lar-se, ve de gust passejar per la riba de la Muga i observar les fulles que naveguen aigües avall com petites barques de fades i admirar des del riu el perfil imponent de l’església medieval, que ja apareix en documents del segle XII. Una mica més enllà, als boscos de la riba, s’hi troben preuats bolets i camins que enamoren els caçadors de paisatges tardorencs.

Fulla plàtan Muga.jpg

Algunes fulles resisteixen la força de l’aigua a la Muga. © ÒM

Sant Llorenç de la Muga.jpg

La plaça Carles Camps de Sant Llorenç de la Muga. © ÒM

Església Sant Llorenç Muga.jpg

L’església medieval de Sant Llorenç vista des del riu. © ÒM

És probable que els infants que passen aquí i allà, de casa al riu i del riu a casa, no hagin entrat mai a la Torre Laurentii, l’hotel de quatre estrelles que ocupa la casa més senyorial del poble. Adossada a la muralla medieval, aquesta casa de l’any 1611 amaga una petita bombolla de temps, un món que sembla portat des d’un altre punt de la història. La Torre Laurentii podria ser el somni d’un indià que acabés d’arribar del seu llarg viatge: llits amb grans capçals de marqueteria, cadires de canya d’estil colonial portades de les Filipines, llums d’aranya de vidre per il·luminar les seves set habitacions… En realitat, aquest va ser, fa molt de temps, el domicili del notari i recaptador d’impostos de la zona, i va passar a mans dels propietaris actuals a mitjan anys 90. Les complexes obres de restauració i la conversió de la casa en hotel van començar l’any 2002 i l’allotjament va obrir les portes l’estiu del 2006, preservant l’estructura i la decoració originals. Podríem dir que la decoració és ‘vintage’, ha respectat elements decoratius d’unes dècades enllà. Però tot i que l’ambient és clàssicament senyorial, l’atenció per part de la família propietària és casolà. La Cristina i l’Stephan, catalana i nord-americà, dirigeixen aquest projecte amb proximitat, com si es tractés d’una casa d’hostes, més que no pas d’un hotel de quatre estrelles.

Torre Laurentii Façana.jpg

La Torre Laurentii és un edifici del segle XVII convertit en hotel. © ÒM

Habitació Torre Laurentii.jpg

Habitació doble número 3 de la Torre Laurentii. © ÒM

Cadires Torre Laurentii.jpg

Un racó agradable de l’habitació número 3. © ÒM

Sala Torre Laurentii.jpg

Sala a la primera planta de la Torre Laurentii. © ÒM

A les habitacions, s’hi accedeix per una galeria porticada ideal per llegir un llibre, fullejar una revista o escoltar els ocells i els sons que arriben dels carrers del poble. I davant de la galeria s’estenen uns bucòlics jardins plens de racons deliciosos, com un petit templet recobert d’heures, algun arbre centenari, fonts, rosers i cadires per recarregar les bateries. Al costat del jardí, la piscina és un altre atractiu de la Torre Laurentii. I no us oblideu dels sopars i els esmorzars; una gastronomia simple però suculenta amb productes de la zona completa l’oferta d’aquest allotjament amb encant.

Esmorzar Torre Laurentii.jpg

Esmorzar amb embotits, formatges i delicioses melmelades casolanes. © ÒM

Galeria Torre Laurentii.jpg

Les habitacions es distribueixen al voltant d’una galeria que mira als jardins. © ÒM

Jardín de la Torre Laurentii.jpg

Els jardins tenen un aire romàntic, amb un templet cobert d’heures. © ÒM

Piscina Torre Laurentii.jpg

Vista de la piscina des de la terrassa de l’edifici. © ÒM

Fora de l’hotel ens espera un territori ideal per fer excursions amb la família o els amics, amb la remor de la Muga com a banda sonora. El consorci Salines Bassegoda s’encarrega de promocionar els pobles d’aquest racó del nord-oest de l’Alt Empordà, probablement la zona més desconeguda de la comarca, i al seu web ens ofereixen idees d’excursions, una agenda d’activitats i diverses propostes per gaudir al màxim d’aquest territori. Es poden visitar les gorges de la Muga, als afores d’Albanyà, i caminar per senders ben marcats entre els boscos que ens porten a miradors de gran bellesa. I si busques bé, pots endur-te un grapat de bolets per assaborir-los a casa, mentre recordes la magnífica escapada.

Balcó a Sant Llorenç de la Muga.jpg

Sant Llorenç de la Muga ha sabut preservar la seva arquitectura tradicional. © ÒM

Carlina cardiguera_Corones de rei.jpg

Les corones de rei (carlina cardiguera) decoren algunes portes i protegeixen tradicionalment de bruixes, dracs i altres éssers perillosos. © ÒM

Pont Vell de Sant Llorenç de la Muga.jpg

El Pont Vell de Sant Llorenç de la Muga a la tardor. © ÒM

Un dia d’experiències al Priorat de l’oli

dilluns, 5/12/2016
Margalef de Montsant.jpg

Margalef de Montsant, un dels pobles més bonics del nord del Priorat. © Òscar Marín

El Priorat s’ha de viure en qualsevol moment de l’any i no només per enamorar-se dels seus vins. Els pobles del nord de la comarca són grans productors d’oli d’oliva verge extra i hem decidit acostar-nos-hi en plena tardor per participar en la campanya de recollida de l’oliva, una de les experiències d’oleoturisme que han posat en marxa l’Ajuntament de Margalef de Montsant i els elaboradors d’oli Priordei.

Arribem a les 10 h a Margalef, un poble tranquil i ple d’encant a la riba del riu Montsant, on els paisatges d’oliveres disposades en feixes esglaonades amb marges de pedra seca (espones, com en diuen a la zona) dominen l’horitzó. En aquest poble han fet una aposta clara pel turisme vinculat al producte del qual viu una part important dels veïns, l’oli, i conviden a gaudir-ne en primera persona a tothom que s’hi acosti. Primer de tot passem per la Fonda Margalef, un restaurant amb vuit habitacions totalment renovades, on ens preparen un esmorzar tradicional amb formatges, remenat d’ous, embotits, pa amb tomàquet i oli d’oliva verge extra Priordei, que és el que s’elabora al poble. Hem d’agafar forces, perquè aquest matí haurem de fer de pagesos.

Esmorzar Priorat.jpg

Als esmorzars de la Fonda Margalef no hi falta el magnífic oli verge extra de la zona. © ÒM

Paisatge oliveres vinyes.jpg

Paisatges de tardor al Priorat de l’oli: oliveres verdes i vinyes de pàmpols groguencs. © ÒM

Som en plena collita de l’oliva arbequina i ens acostem a una de les finques dels afores de Margalef de Montsant per entendre com s’elabora el millor oli del Priorat i viure en primera persona tot el procés de producció. De manera manual, els pagesos dels pobles que formen part de la cooperativa Vinícola del Priorat recullen les olives als mesos de novembre i desembre. Les bones condicions climàtiques de la comarca i un curós procés artesanal permeten elaborar un producte de cinc estrelles a partir de les petites i sucoses olives arbequines. Participar en aquesta recollida manual del fruit amb un agricultor local és tota una experiència i permet entendre la duresa d’una feina que, tant si plou com si fa fred, s’ha de fer a poc a poc i amb cura fins a reunir milers de quilos d’olives per obtenir-ne el màgic or líquid.

Collita olives Margalef.jpg

A les feixes de Margalef encara es cullen les olives a mà, perquè no hi poden entrar tractors. © ÒM

Collita olives Margalef 2.jpg

Prèvia reserva, qualsevol persona pot participar en l’experiència de la collita de les olives. © ÒM

Olives arbequines.jpg

Les olives arbequines collides ja estan preparades per anar cap al molí i donar un oli de primera. © ÒM

Se’ns ha fet l’hora de dinar, i el pla que se’ns proposa és excel·lent: un tast de productes de la terra a l’ombra de les oliveres, envoltats d’un paisatge de postal. Ens han parat taula en una de les feixes més privilegiades del municipi, amb una vista preciosa de Margalef i de les muntanyes. És una activitat nova que es pot fer prèvia reserva i que resultarà fascinant tant per als amants dels petits luxes com per als aficionats a la natura i el món rural. En aquest cas, ens acompanya Jordi Ciuraneta, un dels principals impulsors d’aquesta experiència d’oleoturisme. Ell mateix ens explica que la seva voluntat és situar els olis del Priorat al mateix nivell de reconeixement que els vins de la comarca. Per això van començar fent un producte de molt alta gamma, i ara Priordei és un dels principals productors d’oli d’oliva del Priorat. Aquest és un dels negocis familiars de Ciuraneta, que va ser Conseller d’Agricultura, però en plena crisi a casa nostra van optar per exportar la producció. L’any passat, el 95% de les vendes d’oli Priordei estaven concentrades en països estrangers. És ara quan es vol revertir aquesta tendència i distribuir els olis Priordei als supermercats Bonpreu i Condis, per fer-los arribar a les llars del nostre país; això sí, en forma de producte gurmet.

Taula entre oliveres 1.jpg

Taula parada entre les oliveres de Margalef, una experiència única. © ÒM

Bacallà dinar.jpg

Un dels plats servits durant el dinar entre oliveres pel xef de la Fonda Margalef. © ÒM

Brindis entre oliveres.jpg

Fem un brindis perquè el Priorat de l’oli sigui tan reconegut com el Priorat del vi. © ÒM

Després de dinar, és hora de veure arribar els agricultors a la cooperativa, on agrupen les olives recollides durant el dia, olives que seran sotmeses a una primera mòlta al trull. Tothom qui vulgui participar en aquesta experiència d’oleoturisme podrà acostar-se a la Vilella Alta per veure en directe com es descarreguen les olives al molí de la cooperativa i comença l’elaboració de l’oli. A la zona de recepció es baixa l’oliva del camió i es fa entrar al circuit. Una ventadora (o bufadora) separa les branques i les fulles que hagin caigut. Les olives entren aleshores en unes bàscules que calculen automàticament els quilos de fruits que hi passen. Un remuntador les fa entrar a les tremuges, que funcionen com un embut. A la rentadora, s’eliminen les restes que pesen més (com ara petites pedres) i les olives arriben al molí ben netes. Allà es converteixen en una pasta homogènia que passa a la centrifugadora, on s’acaba obtenint l’oli verge extra. El procés de producció culmina amb l’envasat a la planta de Margalef, però no marxem del molí sense endur-nos una ampolleta del primer oli del raig sortit de les olives que vam collir.

Recepció olives.jpg

Les olives arbequines es descarreguen a la cooperativa de la Vilella Alta. © ÒM

Olives al molí.jpg

Un cop separades fulles i pedres i ben rentades les olives, els fruits entren al molí. © ÒM

Olivera arbequina.jpg

A prop de la cooperativa hi veureu una olivera centenària amb una soca ben recargolada. © ÒM

Hem après moltes coses de l’elaboració de l’oli d’oliva al Priorat, però encara en volem saber més. Al Molí d’Oli de Margalef, convertit en Centre d’Interpretació de les Economies Productives de Montsant, ens tenen preparat un tast d’olis de la zona. Aquest antic molí restaurat, que data del 1933, permet entendre com s’elaborava l’oli d’oliva a la primeria del segle XX i, a més, s’hi pot adquirir l’oli dels productors de la zona. Aquest és el context idoni per fer un tast amb un expert, que ens explica les diferències entre el millor oli (el verge extra) i la resta de productes comercialitzats. El de Margalef té un grau d’acidesa màxima de 0,2, i al nas en destaca el toc afruitat intens de l’oliva verda, on apareixen notes de kiwi i de fruits secs, i també de verdures com el tomàquet i la carxofa. És un oli fresc, amb un bon equilibri entre l’amargor, la dolçor i el picant.

Molí de Margalef.jpg

La visita a l’antic Molí d’Oli de Margalef ens descobreix com s’elaborava l’oli fa dècades. © ÒM

Tast d'olis Margalef.jpg

Un expert oleòleg ens explica els secrets de l’oli amb un tast de diverses varietats. © ÒM

Cau la nit i conduïm fins a un allotjament rural de la Vilella Baixa, La Perissada, un antic paller transformat en una casa moderna i còmoda que es lloga per setmanes i que ha conservat els materials originals, des de les parets de pedra fins a les bigues de fusta i la teulada de canyissos. Ara toca descansar. Ha estat un dia intens i demà ens hem proposat fer un passeig per alguns dels racons més emblemàtics de la serra de Montsant.

Habitació casa rural.jpg

Una de les habitacions de La Perissada, a la Vilella Baixa. © ÒM

Una nit de tardor a La Vella Farga

dilluns, 5/10/2015
Piscina La Vella Farga.jpg

Davant de la Caseta del Masover s’obre la piscina desbordant de La Vella Farga. © Òscar Marín

La natura envolta la gran masia, els boscos dominen l’horitzó. No ens sentim perduts, el paisatge i el silenci ens reconforten, i tan aviat com arribem davant la masia, just abans de la posta del sol, sentim una oberta sensació de benestar. Som a La Vella Farga, un hotel rural ple d’encant que neix de la rehabilitació d’un mas de l’any 1036, als afores del nucli solsonenc de Lladurs. Aquí han materilitzat el seu somni una parella d’emprenedors, la Gemma Ribera i en Martí Angrill, que ja portaven la casa rural Cirera d’Avall i que van apostar per la rehabilitació d’una altra masia propera. Aquí han invertit dos anys i mig de reformes, recuperant antics espais i creant-ne de nous, obrint finestrals perquè la llum i el paisatge entressin dins la casa, buscant peces singulars per decorar cadascun dels racons de la masia. Això sí, han respectat l’herència arquitectònica d’un edifici on encara es respira el passat rural. En aquesta gran casa s’hi conreaven cereals, s’hi criava bestiar, s’hi havia elaborat vi i oli, i s’hi treballava el ferro. D’aquest antic ofici ve el nom de Vella Farga, ja que a la planta baixa s’hi fabricaven peces de ferro forjat.

La Vella Farga façana.jpg

Façana restaurada de l’hotel rural La Vella Farga. A l’esquerra, el restaurant de l’hotel. © ÒM

Taula La Vella Farga.jpg

Els propietaris són amants de les antiguitats, cosa que observem en detalls com aquesta taula parada. © ÒM

El mas és avui un hotel Rusticae de quatre estrelles, d’aquells que ens agrada anomenar “amb encant”, perquè ve de gust estar-s’hi i gaudir tranquil·lament de tots els seus detalls. Totes les habitacions estan moblades amb cura i cadascuna de les tretze té algun element que la fa especial. En el cas de l’habitació doble El Bisbe, on vam dormir, el fragment d’un retaule barroc fa de capçal del llit. A l’altre extrem, presideix el bany una banyera de marbre que data de l’any 1900. I des de les finestres es contempla la terrassa de l’hotel i els boscos exuberants de la vora.

Habitació La Vella Farga.jpg

Els mobles antics i el retaule barroc del capçal donen un aire eclesiàstic a l’habitació El Bisbe. © ÒM

Bany La Vella Farga.jpg

Al bany hi trobareu una selecció de sabons i cremes de L’Occitane. © ÒM

A l’hora de sopar, els fogons de la Vella Farga proposen una cuina d’autor que aposta pel producte de proximitat i de temporada. Les elaboracions del xef de la casa, Edgar Suárez Vergés —format a les cuines d’Arola, Cruz i Jubany, entre d’altres—, es poden assaborir en forma de dos menús degustació. Hi vaig demanar el nou menú de tardor Arç Blanc, de 38 euros, una delícia des del principi fins al final: crema de carbassa violó infusionada a la citronel·la amb escamarlà de costa i oli de mandarina; exquisides vieires amb curioses textures d’oli, caviar de muntanya i fonoll; sandwich de cua de bou amb angules; garrí cruixent a baixa temperatura amb poma infusionada amb fruita de la passió i terra d’oliva de Kalamata; i per postres, un cremós de xocolata blanca, fruita de la passió i granisat d’alfàbrega. A banda d’aquests plats, també vam poder tastar l’arròs sec de muntanya amb costella de porc ibèric i ceps, una recepta molt recomanable. Acompanyant els plats, una selecció molt acurada de vins i caves completa l’experiència gastronòmica.

Menú Arç Blanc La Vella Farga.jpg

Vieires amb textures d’oli, caviar de muntanya i fonoll, un dels plats del menú Arç Blanc. © ÒM

Arròs La Vella Farga.jpg

Arròs sec de muntanya amb costella de porc ibèric i ceps. © ÒM

Menjador La Vella Farga.jpg

A l’hora de sopar, el menjador de La Vella Farga té un ambient càlid. © ÒM

Si el temps ho permet, val la pena fer un bany a la piscina desbordant. Si no, prendre el sol a la vora de l’aigua resulta molt agradable. Un passeig pels boscos propers, cercant bolets mentre escoltem el cant dels ocells, o una conversa a la terrassa, deixant que les hores passin relaxadament, ens connecta amb aquest entorn privilegiat. Hem aprofitat al 100% cada minut de la nostra escapada de tardor a La Vella Farga, i ens posem aquest hotel a la llista de preferits.

La Vella Farga.jpg

Un passeig de tardor per Gallecs

dimarts, 28/10/2014
Gallecs Panoràmica.jpg

Gallecs és un excepcional pulmó verd situat al cor del Vallès Oriental. © Òscar Marín

Qui descobreix l’espai rural de Gallecs per primera vegada, no pot deixar de sorprendre’s. Sorprèn que a Mollet del Vallès, una ciutat tan industrialitzada, encara s’hi conservi un paratge rural de gran valor paisatgístic, ambiental i històric. Aquest ampli territori d’unes 730 hectàrees està travessat per camins freqüentats pels veïns de la població, senders que permeten acostar-se a la flora, a la fauna i al patrimoni arquitectònic, essencialment esglésies i masies. Gallecs és un exemple de supervivència. On ara hi ha camps i boscos, s’hi va projectar durant la dictadura una zona d’habitatges per acollir les fortes migracions que van arribar a l’àrea metropolitana (per entendre’ns, una població com ara Badia del Vallès). Els terrenys van ser expropiats, però el projecte no acabava de tirar endavant. Mentrestant, els antics propietaris van seguir treballant les seves terres, però sense fer-hi cap manteniment ni construcció, esperant que tard o d’hora els fessin fora definitivament i comencessin les obres. El moment, per sort, no va arribar mai, i avui Gallecs és un magnífic exemple d’un espai agrícola amb horts recreatius, espais verds, cultius ecològics i quilòmetres de camins.

Gallecs.jpg

L’eix bicicleta travessa Gallecs. Un camí accessible a peu, amb bici o amb cadira de rodes. © ÒM

Masia a Gallecs.jpg

Hi trobem masies com Can Jornet, Ca l’Andreu, Cal Ferrat, Ca l’Antich o la Torre d’en Malla. © ÒM

Gallecs està viu: s’hi fan calçotades, s’hi celebren aniversaris, s’hi organitzen caminades i no són pocs els veïns de Mollet que hi passegen els gossos o hi van a córrer després de la feina. També s’hi organitzen moltes activitats pedagògiques per a escoles, gestionades per les diverses entitats relacionades amb el territori: l’Associació Agroecològica de Gallecs, l’Associació Agroecològica de Gallecs, l’Escola de Natura del Corredor… Entre les activitats que s’hi fan hi destaca la construcció de caixes niu, l’explicació dels secrets de l’agricultura ecològica, tallers d’usos i aplicacions de les plantes i rondalles sobre la flora i la fauna de Gallecs. No deixeu de visitar l’agrobotiga, al costat de l’església de Santa Maria, on trobareu productes autòctons com la mongeta del Ganxet, les melmelades casolanes i la cervesa TOC d’espelta ecològica. La possibilitat de fer rutes, a peu o amb bicicleta, també és destacable. Hi ha quatre itineraris que es poden descarregar a través del web de l’espai natural. L’accés és molt fàcil, es troba a tocar de l’autopista AP-7. Ara només us queda gaudir-ne!

Blats i melmelades.jpg

S’hi conreen blats antics com la xeixa, l’espelta, el blat Montcada i el blat persa. © ÒM

Capvespre a Gallecs.jpg

Capvespre a l’espai rural protegit de Gallecs. © ÒM

Morella i l’autenticitat

dimecres, 4/12/2013

Hi ha dues poblacions d’origen medieval que m’han causat una impressió profunda en entrar-hi per primera vegada: Carcassona i Morella. En ambdues ciutats hi vaig arribar de nit, ambdues tenen muralles imponents i uns grans portals d’accés. Però Morella té una virtut afegida: l’autenticitat. Quan es penetra en la seva columna vertebral, s’observa que els carrers no s’han rendit als turistes, que als bars i restaurants hi ha veïns del poble fent-la petar, que les cases nobles i els porxos de pedra del carrer de Blasco d’Alagón no són fruit d’una recreació del segle XIX, sinó una bona mostra de l’arquitectura dels segles XVI i XVII. Per això i per molts altres motius, ens podem preguntar per què la Cité de Carcassonne és Patrimoni de la Humanitat i Morella encara no ho és. La població ha posat en marxa una recollida de signatures per sol·licitar la declaració de la Unesco.

Plaça de Braus de Morella.JPG

El portal de Sant Miquel i la plaça de bous des del castell de Morella. © Òscar Marín

Autèntic és el castell, situat estratègicament sobre un penyal a 1072 metres d’alçària. A Morella no hi ha vingut cap Viollet-le-Duc que en transformés l’aparença. S’ha restaurat i conservat amb cura allò que s’ha pogut perquè el conjunt no acabés en ruïnes, el més recent un fragment de muralla que va caure fa uns mesos després d’una forta tempesta. La situació privilegiada de la fortalesa, al vèrtex dels regnes de Catalunya, d’Aragó i de València, l’ha convertit en un enclavament desitjat que ha viscut nombrosos enfrontaments. Ibers, romans, àrabs i cristians han transformat i destruït diverses vegades tant el castell com els seus palaus i muralles. Alhora que visitem el castell, és interessant descobrir el bell convent gòtic de Sant Francesc, que fa d’accés al castell. Aquest antic convent havia d’esdevenir Parador de Turisme, però es manté buit per manca de pressupost.

Castell de Morella.JPG

El castell imponent, sobre el seu penyal, vist des del convent de Sant Francesc. © ÒM

Fotos antigues de Morella.JPG

L’historiador morellà Carlos Sangüesa ens mostra fotografies antigues del castell. © ÒM

Castell Morella.JPG

Una exposició presenta els principals personatges vinculats a la història de la fortalesa. © ÒM

Sortint de la fortalesa, vam fer una passejada pels carrerons de la població i ens van aturar en un altre monument emblemàtic, l’església de Santa Maria, un temple gòtic que presenta a la mateixa façana dues portalades de gran interès i que a l’interior acull dos elements sorprenents: l’escala de cargol del cor, amb escenes policromades de la vida de Crist, i l’orgue monumental del 1719 (un dels més grans i més ben conservats del País Valencià), el qual, cada estiu, és el protagonista del Festival Internacional de Música d’Orgue de Morella. També hi veureu un recarregat altar xorigueresc i vidrieres originals del segle XIV.

Església de Morella.JPG

L’església arxiprestal de Santa Maria fou construïda entre els segles XIII i XVI. © ÒM

Interior Església Morella.JPG

Visitants a l’interior de l’església, davant del cor i de l’escala de cargol policromada. © ÒM

Escala església Santa Maria.JPG

El naixement de Jesús, una de les escenes representades a l’escala del cor. © ÒM

La Raquel Ferrer, cuinera del restaurant El Mesón del Pastor i presidenta de l’Associació d’Empresaris Turístics de Morella, ens va oferir un excepcional menú degustació amb ingredients de temporada, com els bolets i la trufa. De primer, un carpaccio de ceps amb ametlla i oli verge d’oliveres mil·lenàries. Tot seguit, un “desayuno morellano”, una torrada amb mantega, tòfona laminada i oli. Al massís del Port, la tòfona es comença a collir al desembre i al febrer li dediquen unes jornades, ara és el moment de tastar-la ben fresca. A continuació, vam assaborir la típica croqueta morellana, la croqueta de perdiu i la gírgola de panical. Ens vam delectar amb uns fideus fregits amb camagrocs i foie i, just després, amb un caputxino de fredolic, carabassa i cremós d’ou. Per acabar, carn d’ibèric amb salsa de Porto, xips de iuca, patates violeta i ceba caramel·litzada, acompanyat amb un Clos d’Esgarracordes, un vi negre de la IGP Castelló. I per postres, un original caramel de xocolata acompanyat d’un gelat de farigola. Tots els plats eren deliciosos, així que us recomano sincerament que us hi acosteu a dinar o a sopar. Altres molt bones opcions per fer un àpat són els restaurants Vinatea, Casa Roque i La Fonda.

Mesón del Pastor 6.jpg

Una mostra de les delícies cuinades al restaurant El Mesón del Pastor. © ÒM

Per la tarda ens vam acostar a la formatgeria El Pastor de Morella, d’on surten alguns dels millors formatges dels Països Catalans, fets amb llet crua d’ovella. La Lola Mur ens hi explica que els seus formatges viatgen arreu del món: es venen a Londres i a Nova York. Quina sort que tenim de tenir-los tan a prop! Un altre producte ben típic d’aquestes terres és la manta morellana. Aquestes mantes no viatgen pel món, com els formatges, però són una tradició molt arrelada al País Valencià que ha sobreviscut als temps del Made in China. En Julià Garcia ens mostra com teixeix les últimes mantes morellanes a la manera tradicional. El taller familiar el van fundar l’any 1846, i encara s’hi fan les mantes de manera artesanal com fa gairebé 170 anys.

Formatges Morella.JPG

La formatgera Lola Mur amb els formatges del Pastor de Morella. © ÒM

Manta morellana.JPG

Julià Garcia a la botiga taller de mantes morellanes fundat al segle XIX. © ÒM

Per acabar la jornada, vam acostar-nos a un mirador situat als afores de la vila. Quan les muralles i el castell de la ciutat s’il·luminen (a causa de les retallades, passa en comptades ocasions), val la pena fotografiar el perfil de Morella de nit. És una de les imatges que perduraran a la retina molt després d’abandonar la ciutat.

Vista Morella.JPG

Morella al capvespre, amb el castell i les muralles ben il·luminats. © ÒM

Collint castanyes als boscos de Viladrau

dimarts, 22/10/2013

Quan torna la Fira de la Castanya amb més tradició del Montseny, la de Viladrau, ens agrada acostar-nos-hi per collir un grapat de castanyes i caçar bolets. L’any passat vam fer estada al Mas Vilarmau (en vaig deixar constància en aquest post), tot i que hi ha altres allotjaments a la vora. La Fira que avui aplega tants visitants va néixer l’any 1995 per recuperar la castanya com a producte autòcton de Viladrau i del Montseny. Ara és un esdeveniment consolidat que ofereix actes al llarg de tota una setmana, tot i que concentra la seva activitat durant el primer cap de setmana d’octubre i la vigília de Tots sants. Dels esdeveniments programats destaquen les passejades comentades pel bosc, la torrada de castanyes a la plaça i les passejades amb poni per als més petits. Diumenge se celebra el tast gastronòmic, un dels actes més esperats, ja que els restaurants de la vila elaboren i serveixen plats que tenen la castanya com a ingredient principal. A partir de les 11 h s’inicia la venda de tiquets per al tast a les parades d’informació de la plaça Major.

Castanyes.JPG

Torrada de castanyes a la plaça Major de Viladrau. © Òscar Marín

Castanyes Viladrau.JPG

L’olor de llenya i de castanyes torrades s’estén per tota la plaça. © ÒM

Val la pena endinsar-se en els boscos dels contorns (de les rutes que es poden fer a la zona, en trobareu informació al Centre Cultural Europeu de la Natura i a l’Espai Montseny). Una de les rutes més conegudes és la del castanyer de les Nou Branques, un dels més grans del Montseny, amb 23 metres d’alçada i un tronc amb 6,5 metres de perímetre. De les nou branques que el van fer famós, dues són mortes i dues més li han desaparegut (hi ha qui en diu ‘de les Set Branques’), però encara dóna un bon grapat de castanyes cada tardor. Per arribar-hi, des del carrer Ramon Bofill cal caminar fins a trobar en una cruïlla el pal indicador de la SL-C81. Hi ha una suau pujada, es passa per la font de les Paitides i per la masia de la Vila i s’arriba ben aviat al costat del gran castanyer. La passejada està ben senyalitzada.

Castanyer Nou Branques.jpg

El castanyer de les Nou Branques, un dels emblemes de Viladrau. © ÒM

Bolets.JPG

Alerta, bolets verinosos a la vista! © ÒM

Castanyers.JPG

Un llit de castanyes entapissa els camins. Compte amb les que cauen de les branques. © ÒM

Castanyes.jpg

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. © ÒM

Aneu amb compte si passeu per Viladrau la nit del 31 d’octubre. La vila es converteix en un punt de trobada de bruixes, que rememoren les reunions que s’hi feien al segle XVII i la  cruel execució de dones acusades de bruixeria que va tenir lloc entre els anys 1618 i 1622. L’esperat Ball de les Bruixes se celebra entorn d’un gran foc que crema al mig de la plaça de la Vila i compta amb la col·laboració de tots veïns, fins i tot dels més petits.

Tots Sants Viladrau.JPG

Senyal de perill a la plaça Major per la presència de bruixes a Viladrau. © ÒM

-Altres posts de tardor: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/etiqueta/tardor/

Cales de tardor a la costa del Garraf

dimecres, 16/10/2013

Si us agrada gaudir de la bona vida sense gastar gaires diners, us agradarà descobrir aquest fragment de la costa del Garraf. La ruta per la zona dels Colls i Miralpeix, senzilla i gratificant, surt del far de Vilanova i la Geltrú, un dels llocs més suggeridors on començar una ruta ran de mar. Després de visitar l’Espai Far, dedicat a la llarga tradició marinera de la capital del Garraf, ascendim al costat de l’ermita de Sant Cristòfol per agafar el camí dels Colls, que segueix el litoral en direcció a Sitges. Aquesta és una costa força escarpada i, entre roques i penya-segats, s’arreceren petites cales pedregoses. A l’estiu, la ruta és molt transitada per turistes i aficionats al nudisme. Tot l’any, coincidireu amb amants del jòguing que s’allunyen dels tubs d’escapament i vénen a fer esport i a respirar aire fresc. Hi ha poques zones d’ombra, per això la tardor i la primavera són les millors èpoques per passejar-hi, especialment quan el sol s’acaba de llevar per l’horitzó.

Cales del Garraf.JPG

La cala de l’Home Mort i la punta de la Desenrocada. © Òscar Marín

Un punt d’aturada interessant és la Punta Llarga, on s’hi troben diversos bufadors, escletxes a les roques per on les onades penetren amb força i surten transformades en una mena de guèisers, deixant un rastre d’esquitxos d’aigua cristal·lina sobre les roques. És reconfortant seure una estona i observar com les onades desapareixen sota el rocam, lluiten per travessar les parets foradades i, quan troben la sortida, esclaten en l’aire amb un brogit inesperat. Mentrestant, davant la costa observareu ara un vaixell de pesca solitari, ara un grup de caiacs, ara un veler i, fins i tot, algun nedador experimentat que s’atreveix a arribar-se nedant a alguna cala.

Garraf.JPG

A la Punta Llarga hi trobem diversos bufadors per on l’aigua surt amb força. © ÒM

Cales Garraf.JPG

Una de les petites cales de difícil accés que trobem camí de Sitges. © ÒM

Anem seguint les cales, unes àmplies, d’altres estretes, les altres menudes: la cala dels Colls, la dels Gegants, la punta de la Desenrocada, la platja de l’Home Mort… Entre cala i cala, entre pujades i baixades pedregoses, les parets esquerpes baixen fins a les aigües formant cavitats, algunes de les quals només són accessibles des de la mar. La més important és la cova del Gegant, un indret de molt difícil accés on l’any 1954 s’hi va descobrir un jaciment paleolític. Però la història no s’acaba aquí: l’any 2005, dos investigadors de la UB van revisar el material recollit durant l’expedició del 1954 a l’Arxiu Històric de Sitges i van trobar-hi les restes d’una mandíbula que no havia estat datada. Gràcies a les tècniques de datació radioactiva per urani-tori s’ha pogut confirmar que la mandíbula té 53.000 anys d’antiguitat i correspon a un neandertal. De fet, és una de les poques restes humanes anteriors a l’Homo sapiens trobades a Catalunya.

Cales Sitges.JPG

L’accés a la cova del Gegant ha estat protegit per evitar accidents. © ÒM

Trobareu versions d’aquest itinerari que comencen a Sitges, però no us ho recomano. Les cales es troben a uns 4 quilòmetres de l’estació sitgetana de Rodalies i cal travessar tota la població per arribar-hi. En canvi, aquestes cales es troben a uns mil metres de l’estació de Vilanova i la Geltrú, amb la qual cosa es pot sortir del tren en direcció al far, recórrer les cales i tornar enrere en unes dues hores, amb prou temps per gaudir del paisatge. Un altre punt de vista de la mateixa ruta és des del mar. A l’Estació Nàutica de Vilanova es pot llogar una ruta guiada amb caiac, que dura unes tres hores i que ens ofereix la possibilitat de contemplar la costa i explorar petites coves i racons que si fem el camí per terra ferma no ens serà possible veure.

Cales Vilanova.JPG

Alguns trams passen a tocar de la via del tren. © ÒM

Cales vista Sitges.JPG

Vista de Sitges, amb el massís del Garraf al fons, des de la punta de les Coves. © ÒM

Escapada de tardor al Mas Vilarmau

dimecres, 7/11/2012
IMG_7822.JPG

El Mas Vilarmau és una robusta masia de finals de segle XVIII. © Òscar Marín

Al Montseny, el fred arriba de cop. Dissabte, el termòmetre marcava 14ºC i al matí següent la temperatura va baixar sota zero. La nostra visita va coincidir amb la Fira de la Castanya. A Viladrau, la pluja venia i la gent es refugiava als bars o a les botigues, la pluja marxava i tothom sortia a gaudir de la festa, de les castanyes torrades al centre de la plaça, de les parades de neules i formatges, de les rutes amb poni pel bosc… Vam dinar al restaurant de l’Hostal Bofill, un edifici amb molta història, però amb un menú discret. Potser era a causa de la gran afluència de públic aquells dies de fira que alguns plats arribaven freds a taula. Era més bo (també més car) el menú de La Vinya, a la plaça Major, que vam tastar al dia següent, amb la crema de carbassa i moniato i la botifarra de castanyes. A mitja tarda vam conduir fins al Mas Vilarmau, una masia imponent envoltada de boscos, a tan sols deu minuts de Viladrau. Realment el paisatge enamora, especialment a la tardor, quan grocs i marrons comencen a restar protagonisme als verds. I s’agraeix trobar en una clariana del bosc, al peu del Matagalls, una masia robusta com el Mas Vilarmau per refugiar-s’hi. Si una cosa s’ha de destacar d’aquesta casa rural és l’hospitalitat, la cordialitat de la Pilar, sempre atenta, i la diversitat d’espai comuns on descansar.

Mas Vilarmau.JPG

A les golfes hi trobareu un espai per jugar i descansar. © ÒM

Habitació Barroca.JPG

L’habitació Barroca és senzilla, però els llits són còmodes. © ÒM

Com que érem quatre persones, ens van adjudicar l’habitació Barroca. Jo hi faria alguns retocs en la decoració, més eclèctica que no pas barroca, però com que el nostre objectiu no era quedar-nos gaire estona a l’habitació, la qüestió estètica va quedar en anècdota. De nit vam tenir un petit inconvenient: la calefacció no funcionava. Però ens van servir de seguida un calefactor. En un hotel de luxe hauríem posat el crit al cel, però quan anem de turisme rural, els luxes que valorem de debò són la calma, el bon menjar, el tracte familiar… I al Mas Vilarmau hi ha tranquil·litat, et tracten bé i s’hi menja bé. Menjar casolà, això sí: crema de carbassó, uns espàrrecs, pollastre a la brasa, una truita per esmorzar amb un bon pa amb tomàquet… Abans o després de menjar, els espais comuns són plens de butaques i seients acollidors on es pot llegir, escoltar música o, simplement, deixar passar el temps. A l’exterior, quan fa bon temps, ens podem estirar a les hamaques sota els arbres, seure als gronxadors penjats d’algunes branques o als bancs davant del prat, es pot gaudir de la piscina quan fa calor i de la natura en estat pur: aquí només els ocells, les fulles i el vent trenquen el silenci.

IMG_7819.JPG

Espai d’hamaques just davant de la masia. © ÒM

Un dissabte plujós, però suau, va venir seguit d’un diumenge de tramuntana gèlida que feia mal a les orelles. Ens vam quedar una bona estona xerrant a la vora del foc. A mig matí, però, el sol ja escalfava els camins i, ben abrigats, vam sortir a collir castanyes i bolets pels boscos del voltant. La Pilar ens va recomanar una ruta molt agradable fins a la Font de Viladrau i ens va deixar uns guants per protegir les mans dels pellons punxants de les castanyes. En un tram del camí, la pluja de castanyes era constant, en podríem haver agafat moltes més, però ens vam conformar amb mig cistell. Els humans som recol·lectors ambiciosos, ens enduríem tot allò que trobem, siguin castanyes o bolets. Però qui us escriu té el costum de no agafar més que allò que necessita. I la pau i l’hospitalitat recollida en aquest petit racó del Montseny ja ens bastava.

Castanyes.jpg

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. ©

Es Vedrà: el paisatge més magnètic d’Eivissa

dimecres, 24/10/2012
Es Vedrà.jpg

Una parella contempla Es Vedrà des de la Cala d’Hort. © Òscar Marín

Molt abans que el músic Mike Olfield els fes aparèixer a la portada d’un dels seus treballs discogràfics, els illots des Vedrà i es Vedranell ja tenien fama d’indrets màgics. Tot ho afavoreix: la dificultat per arribar-hi i el perfil imponent accentuen el seu caràcter enigmàtic; la posició privilegiada davant la costa i la presència de bons punts d’observació al litoral fan que milers d’ulls puguin contemplar-los des de fa mil·lennis. Un mirador perfecte per veure els illots són els penya-segats que envolten la Cala d’Hort, una platja de sorra que a l’estiu és conquerida per centenars de banyistes i que a la tardor, en canvi, és un dels paratges més tranquils de la costa sud d’Eivissa. S’hi arriba posant rumb a l’oest des de Sant Josep de Sa Talaia per una carretera que travessa grans extensions de pinedes. L’últim tram l’haurem de fer a peu per un camí de terra.

EsVedrà.jpg

A l’extrem sud-oest de l’illa trobem es Vedranell, a l’esquerra, i es Vedrà, a la dreta. © Òscar Marín

Cala d'Hort.jpg

La tranquil·la Cala d’Hort fotografiada al mes d’octubre. © Òscar Marín

Es Vedrà és un illot agrest al qual s’atribueixen fenòmens misteriosos. El catàleg d’esdeveniments paranormals es remunta a l’estada de l’ermità Francesc Palau, entre els anys 1854 i 1860. Aquest pare carmelita va prendre nota d’aparicions d’éssers lluminosos (els més pragmàtics acceptareu que la manca de menjar i l’aïllament el portessin a delirar en més d’una ocasió). D’aquí ve la llegenda de la Dama Blanca des Vedrà, un ésser celestial que vagava per la penya al segle XIX. Igual de llegendari és el gegant que s’havia refugiat en una de les moltes coves de l’illot. Diuen que els coloms missatgers perdien el rumb quan passaven a la vora de la gran roca i que els instruments de navegació es tornaven bojos pel fort magnetisme de la zona. Però tot queda en l’àmbit de la llegenda. De fet, aquest és un enclavament excepcional per als ocells marins i per això es va crear la reserva natural des Vedrà i es Vedranell, que ha estat declarada zona d’especial protecció per a les aus. El que no es pot negar és que ens trobem davant d’un paratge màgic. No és habitual trobar dues immenses roques que emergeixen de l’horitzó i que sembla que en el moment més inesperat podrien allunyar-se tot navegant com icebergs o vaixells de pedra cap a qualsevol punt de la Mediterrània.

Per ampliar aquesta escapada, llegiu el post ‘24 hores al cor d’Eivissa‘.

7 platges tranquil·les i solitàries

dimecres, 19/09/2012

De platges, n’hi ha per a tots els gustos. Pels que som amants de la tranquil·litat i no ens agraden les grans concentracions, els millors mesos per banyar-se són els de setembre i octubre. Per què? Primer de tot, l’aigua de la mar encara no és freda (es troba a temperatures entre els 17 i els 22 graus) i la temperatura ambiental és força elevada. A més, la major part de la població ja ha acabat les vacances i a les platges, sobretot en les més allunyades dels nuclis urbans, hi ha molta menys gent que a l’agost. L’altre avantatge és que el sol ja no pica fort, amb la qual cosa es poden fer caminades arran de mar sense haver de patir per la calor. Us recomano algunes platges tranquil·les, solitàries a la tardor, on podreu remullar els peus, les cames o tot el cos lluny de la pressa i dels sorolls urbans.

Jugadora.JPG

Aigües turqueses i matollars de ginebró a la cala Jugadora. © Òscar Marín

  • Cala Jugadora (cap de Creus)

Una cala que em fascina pel seu entorn feréstec, per la transparència de les seves aigües de color turquesa i per la calma que hi impera a primera hora del matí, malgrat que es troba a uns dos-cents metres de la carretera que porta al far del cap de Creus. La sorra d’aquesta platja és gruixuda i hi trobareu algunes pedres, però si nedeu una mica veureu que els fons són de sorra. Després d’un bany val la pena pujar fins al far i prendre una copa o un cafè al restaurant que hi ha al costat. Molt a la vora podeu descobrir-hi les cales preferides de Salvador Dalí.

Xelida.jpg

Els penya-segats amb pinedes que envolten la cala d’Aigua Xelida. © ÒM

  • Cala d’Aigua Xelida (Tamariu)

En aquesta petita cala, poc visitada fora de l’agost, hi vam anar a fer la fotografia de portada d’un número de la revista DESCOBRIR (us ho explicava en aquest altre post). Es troba a prop de Tamariu, al municipi de Palafrugell, i durant mesos el seu accés ha patit els efectes d’uns despreniments de terres. Però ja s’hi pot accedir sense dificultats i val la pena demanar les indicacions a algun veí de la zona per arribar-hi. Només té quaranta metres de llarg, però és suficient per aturar-se a escoltar la remor de les onades i contemplar les roques erosionades per la força de la mar.

Boadella.JPG

La cala Boadella vista des dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

  • Cala Boadella (Lloret de Mar)

La cala Boadella és atractiva per l’entorn, perquè està envoltada de penya-segats i de pinedes que baixen fins a l’aigua. Aquesta no és tan solitària com les anteriors, però sí que està prou allunyada del centre urbà com per poder oferir un bany relaxant. I a més a més es troba molt a prop dels elegants jardins de Santa Clotilde, que són una visita a tenir en compte. Altres platges interessants de Lloret són les que us explico en aquest altre post: “Dues cales màgiques al camí de ronda”.

Muntanyans nito.jpg

Els aiguamolls s’estenen a tocar de la sorra a la platja dels Muntanyans. ©

  • Platja dels Muntanyans (Torredembarra)

Una platja molt interessant des del punt de vista dels valors naturals és la dels Muntanyans. En arribar-hi, comprovareu que està envoltada d’urbanitzacions i que la via del tren hi passa a la vora, però per sort s’ha salvat una part important de l’arenal (uns 3 quilòmetres) i avui és l’únic espai d’aiguamolls costaners que tenim entre el delta de l’Ebre i el delta del Llobregat. Al voltant d’aquests aiguamolls hi viuen un munt d’animalons: gripaus, eriçons, sargantanes, i també hi ha plantes típiques de vora mar, com el lliri de mar, que floreix al final de l’estiu i que té una flor blanca d’una fragància molt intensa. Precisament per això és una planta tan escassa, la gent durant molts anys les arrencava per endur-se-les. Hem de recordar que tot i que a la platja dels Muntanyans ens hi podem banyar, és un espai protegit.

Tamarit alika.jpg

La silueta del castell domina la vista de l’arenal de Tamarit. ©

  • Platja de Tamarit

A la seva cançó Miami Beach, els Lax’n’Busto citaven la platja de Tamarit, que es troba al nord de Tarragona, ja tocant amb Altafulla. No és solitària, ja que hi ha el càmping Tamarit Park Resort a la vora i una filera de cases de pescadprs, però és tranquil·la i té un decorat poc habitual, com és el castell d’origen medieval que s’aixeca en un penya-segat al costat del mar. Aquesta platja ofereix una bona escapada de cap de setmana, ja que hi ha restaurants de peix fresc a tocar de la sorra, i molt a prop, a la desembocadura del Gaià, hi ha un lloc on podreu fer al setembre una activitat molt curiosa: uns banys de fang.

Fonda nito.jpg

Un reducte de pau no gaire allunyat de Tarragona: la cala Fonda. ©

  • Cala Fonda (Tarragona)

La cala Fonda també és coneguda com a ‘cala Waikiki’, nom que suggereix el seu aire paradisíac, ja que costa una mica d’arribar fins a la sorra i normalment hi ha pocs banyistes. A més, està envoltada pel valuós bosc de la Marquesa. I si sou aficionats al submarinisme, encara teniu una altra excusa per anar-hi: davant d’aquesta platja hi descobrireu les restes enfonsades d’un avió bombarder alemany que va caure durant la Guerra Civil.

SantiRodriguez.jpg

El far és l’indret més fotogènic de la punta del Fangar. ©

  • Platja de la Punta del Fangar (delta de l’Ebre)

El videoclip de la cançó ‘Vertigo’ del grup U2 va ser rodat a la punta del Fangar, que és la península que s’estén al nord del Delta, just per davant de l’Ampolla. El grup irlandès buscava un desert on rodar el video i van escollir el delta de l’Ebre. De fet, aquí també s’hi van rodar unes escenes de la pel·lícula ‘Sàhara’, de l’any 2005. El Fangar és una gran extensió de dunes mòbils, la platja més gran del Delta: té 7 quilòmetres de llarg i 2,5 d’ample. El punt més emblemàtic és el far que la gent del Delta coneix com La Faroleta, un dels indrets més fotogènics de tot Catalunya. I si el que busqueu són bones platges per a famílies, us agradaran els posts “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (3a part)“, “6 platges refrescants per anar-hi amb nens” i “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)“.