Entrades amb l'etiqueta ‘museus’

‘Gaudí’s Pedrera: The origins’, La Pedrera com mai no l’has vist

dimarts, 15/12/2015
Columnes de la Pedrera.jpg

Sostre i columnes del vestíbul principal de La Pedrera. © Òscar Marín

Ens fascina, perquè és única. Entrar a La Pedrera és una experiència màgica. I fer-ho de nit, per gaudir d’una nova visita que ens capbussa en els orígens de l’edifici, resulta encara més estimulant. Llums, colors i formes inspirades en la natura ens sorprenen des que entrem al pati fins que arribem al terrat més oníric de la ciutat. “Gaudí’s Pedrera: The origins” és una evolució de la visita que es duia a terme fins ara en la franja nocturna: inclou un itinerari suggeridor per la casa i culmina amb una videoinstal·lació d’avantguarda sobre els elements escultòrics del terrat.

Celobert de la Pedrera.jpg

El gran celobert de la Casa Milà fotografiat des del pati. © ÒM

Vam accedir-hi a les 20.40 h per la porta del Passeig de Gràcia, i en aquest primer pati de la Casa Milà, la nostra guia ens va convidar a observar els elements més curiosos del vestíbul, les pintures amb motius florals de l’escala, les làmpares de formes sinuoses, els murs ondulants… La natura va inspirar la creativitat d’Antoni Gaudí fins a extrems insospitats i va marcar tots els racons d’aquesta gran obra. Sobre unes finestres del pati, vam contemplar una breu projecció de videomapatge (‘mapping’) amb fotografies d’espais emblemàtics de l’edifici.

Sostres del pati de la Pedrera.jpg

Sostres pintats al fresc amb motius naturals. © ÒM

Projecció al pati de la Pedrera.jpg

Breu projecció al pati d’accés a La Pedrera. © ÒM

Tot seguit vam pujar els set pisos d’escales que porten fins a l’Espai Gaudí, situat a les golfes, on vam fer un recorregut per l’exposició permanent, en la qual destaca la gran maqueta de la Casa Milà. La guia ens hi va explicar curiositats del disseny i de la construcció de la casa, anècdotes de l’època, i es va referir a les profundes conviccions religioses de Gaudí. Ell tenia clar que la natura és una creació de Déu i, per tant, les formes naturals són les més perfectes; acostar-se a les formes de la natura era, doncs, una manera d’acostar-se a Déu.

Maqueta de la Pedrera.jpg

Maqueta de la Casa Milà a l’Espai Gaudí, a les golfes de l’edifici. © ÒM

Però el que més us sorprendrà d’aquesta visita nocturna a La Pedrera –de fet, n’és la principal novetat– és la videoinstal·lació al terrat més singular de Barcelona, un ‘mapping’ excepcional que combina vídeo, llum i una simfonia emotiva en quatre moviments creada pel compositor Francesc Gener. Els ‘mappings’ s’acostumen a fer sobre volumetries regulars, habitualment sobre façanes. En aquest cas, l’aplicació de projeccions sobre elements escultòrics de volumetries irregulars i en diverses profunditats és una proposta pionera, atrevida, alhora que rigorosa.

Mapping als badalots de la Pedrera.jpg

Imatges submarines sobre els badalots del terrat. © ÒM

Video mapatge a la Pedrera.jpg

Arquitectures d’aires medievals projectades sobre els badalots. © ÒM

Aquest muntatge creat per la Fundació Catalunya-La Pedrera vol endinsar el visitant en la recerca constant de la natura i la lectura en clau espiritual que en feia Gaudí. Sobre les xemeneies antropomòrfiques i els grans badalots de set metres d’alçada es projecten imatges en moviment de flors i plantes, de fons marins, de fòssils, de camps de cereals, d’estrelles i planetes… La música acompanya el relat i el reforça. També hi és present Gaudí, el gran arquitecte de la natura, que se’ns fa més pròxim i entenedor després d’aquesta visita única.

Mapping al terrat de la Pedrera.jpg

Els elements florals són omnipresents en l’obra de Gaudí. © ÒM

Badalot convertit en rosa a la Pedrera.jpg

Un dels badalots gegantins es transforma en una gran rosa. © ÒM

Badalots de la Pedrera.jpg

Estructures recargolades de ferro forjat en la videoinstal·lació. © ÒM

La vetllada acaba amb una copa de cava, mentre es comenten alguns detalls de la visita. La sensació que ens queda com a espectadors és que no hi ha res de semblant a les nits de la capital catalana. Caminar de nit per un edifici Patrimoni de la Humanitat, deixar-se embolcallar per imatges i música al terrat més original del país i sentir l’esperit de Gaudí ben a prop ens remou i ens emociona. Els amants de la cultura tenen una nova experiència pendent a Barcelona.

Gaudí a la Pedrera.jpg

Gaudí contempla la sortida del Sol sobre la Terra des de La Pedrera. © ÒM

Nova llum als Museus de Sitges

dijous, 18/12/2014

Ramon Casas, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Charles Deering… Els historiadors de l’art i els arquitectes els citen, els guies turístics els mencionen, els visitants els recorden. Els seus noms ressonen entre els murs dels dos edificis més emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat i el Palau Maricel. Aquí van projectar un conjunt artístic únic que es va convertir en epicentre de la vida cultural catalana a la darreria del segle XIX.

Palau Maricel 1.jpg

El Palau Maricel protagonitza la vista més fotogènica del Racó de la Calma. © ÒM

Tot va començar a la casa-taller que l’artista i escriptor Santiago Rusiñol es va fer construir al Racó de la Calma, on abans hi havia dues cases de pescadors. Allà hi va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats, que havia recollit per tot Catalunya. Anys després, Charles Deering, un americà amant de les arts, va viatjar a Barcelona atret per la pintura de Ramon Casas. Casas i Utrillo, amics de Santiago Rusiñol, van introduir Deering en la vida cultural de Sitges i fou aquí, al costat del Cau Ferrat, on l’americà volgué construir un palau que acollís la seva gran col·lecció artística. L’artista Miquel Urtillo es feu càrrec de la construcció del Palau Maricel, que va acollir la col·lecció de Deering durant uns pocs anys. “Maricel sembla el fruit d’un moment culminant de la civilització catalana moderna”, escrivia Joaquim Folch i Torres l’any 1912. I així va ser fins que, al 1921, Deering va tornar als Estats Units amb gran part de les seves obres.

Menjador Cau Ferrat.jpg

Rajoles i plats de ceràmica omplen el menjador del Cau Ferrat. © ÒM

Saló Cau Ferrat.jpg

El magnífic saló del Cau Ferrat acull la col·lecció de forja i vidre de Santiago Rusiñol. © ÒM

Ara, després de quatre llargs anys de treballs, el Cau Ferrat i el Museu de Maricel tornen a obrir al públic. Restaurar per preservar i adaptar-se als nous temps. Aquest ha estat l’objectiu de la reforma, que a banda de recuperar els principals elements patrimonials dels edificis i consolidar la seva estructura, els ha adaptat als estàndards dels museus del segle XXI: serveis, sistemes de seguretat i conservació, una nova museografia… No oblidem, però, que el malestar ciutadà va acompanyar els inicis d’aquesta reforma. El clam contra alguns detalls del projecte (especialment l’impacte visual que havien de representar unes passeres a la façana marítima) va anar seguit d’una recollida de signatures i l’aparició de la polèmica en els principals mitjans de comunicació. La pressió social va afavorir que, finalment, es redissenyés el discurs museogràfic.

Retrat de Dolors Vidal.jpg

El ‘Retrat de Dolors Vidal’, de Ramon Casas, una de les grans obres del Museu de Maricel. © ÒM

Museu Maricel.jpg

El Maricel acull la magnífica col·lecció d’art medieval del Doctor Pérez Rosales. © ÒM

Hi podreu recórrer els 2.600 metres quadrats de superfície del conjunt i admirar-ne les col·leccions. Del contingut, s’han restaurat una quarantena de vitralls, set mil rajoles de ceràmica, trenta mobles d’època, una part de la col·lecció de ferro forjat, i també algunes pintures i escultures. Un llegat valuós que tornem a tenir a l’abast.

Galeria Palau Maricel.jpg

La galeria del Museu de Maricel ofereix una vista única sobre la mar. © ÒM

Dama del Cau Ferrat.jpg

La Dama del Cau Ferrat, obra catalanovalenciana de la primera meitat del segle XV. © ÒM

Talles policromades del segle XV.jpg

Talles policromades del segle XV al Museu de Maricel. © ÒM

Sales del Museu Maricel.jpg

Maricel acull obres sitgetanes de relleu, com ‘La processó de Sant Bartomeu’, de Felip Masó. © ÒM

Antiga capella Maricel.jpg

Retaules a l’antiga capella de l’Hospital de Sant Joan, avui dins el Museu de Maricel. © ÒM

Trepitjant el Born del 1714

dimarts, 10/09/2013

Feia temps que esperàvem l’obertura del Born Centre Cultural, després d’anys de treballs arqueològics, i ha arribat el moment. L’any passat ja vaig tenir la sort de trepitjar l’espai mentre els arqueòlegs hi treballaven, tot un privilegi, perquè es tracta d’un jaciment singular, únic a Europa per les seves dimensions, excepcional per l’òptim estat de conservació de les ruïnes, un espai que permet fer un retrat minuciós de la vida quotidiana a Barcelona entre els segles XIV i XVIII i ens submergeix en les restes visibles de la ciutat enderrocada per les tropes de Felip V l’any 1714.

Centre Cultural Born 6.jpg

El jaciment del Born durant els treballs arqueològics. © Òscar Marín

Centre Cultural Born 1.JPG

La visita permet trepitjar els antics carrers del Born, avui desenterrats. © ÒM

En sabem fins i tot els noms de les places i dels carrers, abans enterrats, pels quals ara es pot tornar a passejar: el carrer dels Corders de Viola, el dels Xuclés, el del Joc de la Pilota, el dels Ventres, el de Bonaire, la plaça del Mercat, el Rec Comtal… També es coneixen els oficis que s’hi practicaven i les persones que vivien en la cinquantena de cases enderrocades. Es té constància de la taverna dels Colomer, de l’adrogueria Duran, de l’hostal de l’Alba… Precisament, l’artista Frederic Perers va penjar als balcons que envolten el Born Centre Cultural diverses lones amb els cognoms de les famílies expulsades del barri ara fa tres-cents anys, aquelles que van ser expropiades i obligades a enderrocar les seves llars abans de marxar.

Cognoms famílies Born.jpg

Entre reivindicacions veïnals, els cognoms dels qui vivien al Born al 1714. © Montse Angulo

Centre Cultural Born 8.JPG

Des de la plataforma superior es pot distingir el traçat de l'antic Born. © ÒM

Una exposició permanent, “Barcelona 1700. De les pedres a les persones”, explica com era aquella “zona zero” de la Barcelona humiliada per les tropes borbòniques i resumeix la importància de les troballes, amb una gran mostra de peces que ens descriuen clarament com era el dia a dia dels veïns i comerciants de la zona. Al costat, la col·lecció temporal “Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714” fa un repàs d’aquell moment històric amb muntatges audiovisuals i objectes emblemàtics com la bandera restaurada de Santa Eulàlia, penó que el conseller en cap Rafael Casanova va enarborar l’11 de setembre de 1714, a les 7 h, en el contraatac al terraplè de la muralla situat entre Jonqueres i el Portal Nou. I tot això, el jaciment i les exposicions, dins la monumental estructura de ferro del magnífic mercat del segle XIX.

Centre Cultural Born 5.JPG

Treballs arqueològics sota l'antic mercat de ferro. © ÒM

Centre Cultural Born 2.JPG

Fragments de plats, rajoles i estris de cuina trobats al jaciment. © Òscar Marín

No us perdeu aquesta visita excepcional. Després d’una Diada irrepetible, la visita al Born resultarà un bon estímul per a tots aquells que estimen la història de Catalunya i una descoberta per a qui encara no la conegui prou bé.

Centre Cultural Born 7.jpg

Així vam ressuscitar Francesc de Papiol

dilluns, 7/05/2012

Diumenge 6 de maig, l’equip de redacció del DESCOBRIR vam recollir el premi Eugeni Molero de periodisme imprès pel dossier ‘Garraf romàntic’, publicat al desembre del 2012. L’objectiu del reportatge era posar en valor un patrimoni magnífic i encara poc conegut del nostre país. Però no volíem presentar una simple descripció del patrimoni existent. Preteníem trobar un enfoc original. Durant el consell de redacció per donar forma al dossier va sorgir, entre d’altres, una idea que podria sonar extravagant: fer reviure el senyor Papiol, el fundador de la casa romàntica més emblemàtica del Garraf, i dedicar-li un dels articles. Volíem retornar-li la vida per entendre com era el seu dia a dia, volíem recrear els racons de la seva residència majestuosa tal com els va deixar.

Papiol0.JPG

El despatx del senyor Papiol fotografiat per al dossier 'Garraf romàntic'. © Òscar Marín

Ressuscitar algú que porta gairebé dos-cents anys mort no és fàcil. Cal submergir-se en la història per reproduir-ne els detalls, cal buscar algú que se li assembli, vestir-lo d’acord amb l’època i fer-lo caminar per les estances de la mansió. Ara per ara, aquesta és l’única manera de ressuscitar un personatge històric. I així ho vam fer. Amb el suport de l’equip del Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú, vam buscar els models més adients. Amb el poc pressupost de què disposàvem vam llogar el vestuari que corresponia a la categoria de cada personatge. Consultant la informació disponible, vam recrear escenes del dia a dia del noble vilanoví al llarg d’una jornada d’hivern. I amb el fotògraf Òscar Rodbag, autor de les imatges del reportatge, vam fer una apassionant sessió de fotos amb els actors, de la qual us adjunto alguns moments.

Papiol1.JPG

El fotògraf Òscar Rodbag retrata un Francesc de Papiol fictici a Can Papiol. © ÒM

Papiol2.JPG

El senyor Papiol es vestia a l'alcova, assistit per l'ajudant de cambra. © ÒM

No cal dir que us recomano visitar el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova, que ofereix visites guiades els divendres i dissabtes de 10 a 13 h i de 16 a 18 h, i els diumenges de 10 a 14 h. És un dels millors testimonis de com vivien les classes benestants a la Catalunya de principis del segle XIX. I aprofito per recomanar-vos que fullegeu el número de gener del DESCOBRIR, on trobareu fotografies i textos exclusius que us faran somiar en els temps en què el Garraf va viure un esplendor sense precedents.

Papiol3.JPG

La cuinera prepara la xocolata desfeta, l'esmorzar preferit de les classes benestants. © ÒM

Papiol4.JPG

El gran saló de ball de Can Papiol ens recorda palaus com el de Versalles. © ÒM

Papiol5.JPG

El graner de la casa, un dels espais que finalment no van aparèixer al reportatge. © ÒM

Estiuejar al monestir de Sant Benet

dijous, 27/01/2011
Món St Benet 1.jpg

Una de les sales modernistes de la residència d'estiu dels Casas. © ÒM

La família del pintor Ramon Casas va comprar el monestir romànic de Sant Benet de Bages a principis del segle XX. Estava en ruïnes i van convertir-lo en el seu refugi d’estiueig. Eren rics burgesos que es podien permetre excentricitats com aquesta, i els n’hem de donar les gràcies, perquè van recuperar un edifici religiós de gran valor artístic que havia estat espoliat i oblidat durant dècades. Al llarg d’un quants anys hi van anar portant mobles i obres d’art, donant a la seva residència d’estiu un aire romàntic i envoltant-la d’un agradable jardí. Un bon exemple de reciclatge immobiliari.

Una part de la visita a l’actual complex de Món St Benet se centra en la història dels Casas, especialment en la vida del reconegut pintor. Les estances i passadissos que van ocupar a partir dels anys vint s’han restaurat i teatralitzat amb jocs de llum i projeccions audiovisuals, de manera que es pot seguir un itinerari amè per la història de l’edifici i de la família. Cal destacar la banda sonora d’inspiració modernista creada expressament per Francesc Gener (si us agrada, podreu comprar el disc a la botiga del museu).

L’altra part de la visita (que es pot fer per separat o abans de l’itinerari modernista) és a l’església dessacralitzada del monestir. Allà se’ns explica la història de Sant Benet a través d’un vídeo i se’ns descriu com es va fundar el monestir i com hi vivien els monjos fins a la desamortització, l’any 1835. M’han dit que encara hi ha algun visitant que pregunta si el senyor que apareix i desapareix a l’altar és un actor de carn i ossos; no és un joc de màgia, és una projecció en tres dimensions. Tot seguit, entrareu a la cripta, passejareu pel claustre i descobrireu la història que amaguen el celler i les galeries monàstiques. La visita als dos espais (el medieval i el romàntic), costa 14,90 euros i us ocuparà tot el matí. Si voleu passar-hi la resta del dia, podeu dinar al restaurant i acostar-vos a descobrir la Fundació Alícia, un espai de recerca científica i gastronòmica liderat pel cuiner Ferran Adrià on podreu fer divertits tallers relacionats amb la percepció a través dels sentits.

Món St Benet 2.jpg

L'església del monestir va ser construïda cap a finals del segle XII. © ÒM

El museu dels records perduts

dijous, 9/12/2010

Fa unes setmanes, l’equip de redacció del Descobrir vam visitar el renovat Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, un recinte que ens acosta de manera amena i sorprenent a la història agrícola del nostre país. Aquest museu ens parla d’un passat no tan llunyà, un temps en què homes i dones vivien per treballar, esmerçaven els seus dies en sembrar, collir i conservar amb les pròpies mans els fruits que els donava la terra; calia estar atents a la meteorologia, tenir cura de la vinya i les oliveres, alimentar i cuidar els animals, esmolar les eines, fer-se els vestits i apedaçar la roba vella. No hi havia neveres farcides de menjar, ni diners per omplir els armaris, ni botigues plenes de queviures a l’abast de la mà, ni cotxes ni autopistes que els duguessin ràpidament d’un lloc a un altre. Els homes i les dones que vivien del camp, o de la mar, havien de ser hàbils i pacients, astuts i soferts, i fer del treball constant la seva vida. I, de tant en tant, es podien regalar un breu descans asseguts sota d’una figuera a l’estiu o a la vora del foc a l’hivern.

MuseuVidaRural3.jpg

Els frescos que adornen les sales del Museu són obra de Llucià Navarro. © ÒM

De la mà de l’escriptor Jordi Llavina, bon coneixedor del museu, vam fer un passeig per les sales plenes d’eines, fotografies i estris antics, mirant de comprendre com deuria ser el dia a dia d’un pagès, d’una filadora, d’un mestre, d’un apotecari, d’un barber, d’un mossèn o d’una mare de família fa cent o dos-cents anys en els pobles i masos catalans. I no cal anar tan lluny. Encara hi ha supervivents (cada cop menys) que mantenen viu el llegat i ens mostren, a través d’audiovisuals, el difícil procés de fabricació d’una bóta o la millor manera de conservar els préssecs en almívar.

MuseuVidaRural1.jpg

Part de l'equip del 'Descobrir' mirant un audiovisual sobre l'elaboració de l'oli. © ÒM

A molts joves (i no tan joves), aquest món ens pot semblar llunyà, dur, estrany, perquè la nostra societat no ha dedicat gaires esforços a posar en valor la vida rural, ni l’austeritat, ni el treball pacient, ni el temps pausat, ni el contacte amb la natura. Sembla que no són valors prou seductors, que els manca la màgia de valors que sí mouen diners, com l’aspecte físic, l’ambició econòmica o la possessió d’objectes. Per a molts membres d’aquestes noves generacions, la constatació més evident del pas de les estacions és el canvi de roba als aparadors dels grans magatzems. Per això felicitem la Fundació Lluís Carulla, per mantenir viu un museu que caldria visitar de tant en tant, per no oblidar d’on venim i per tenir present tot el que hem perdut pel camí.

MuseuVidaRural2.jpg

Aquest molí d'oli de la primera meitat del segle XIX va funcionar fins el 1985. © ÒM