Entrades amb l'etiqueta ‘museus’

Així vam ressuscitar Francesc de Papiol

dilluns, 7/05/2012

Diumenge 6 de maig, l’equip de redacció del DESCOBRIR vam recollir el premi Eugeni Molero de periodisme imprès pel dossier ‘Garraf romàntic’, publicat al desembre del 2012. L’objectiu del reportatge era posar en valor un patrimoni magnífic i encara poc conegut del nostre país. Però no volíem presentar una simple descripció del patrimoni existent. Preteníem trobar un enfoc original. Durant el consell de redacció per donar forma al dossier va sorgir, entre d’altres, una idea que podria sonar extravagant: fer reviure el senyor Papiol, el fundador de la casa romàntica més emblemàtica del Garraf, i dedicar-li un dels articles. Volíem retornar-li la vida per entendre com era el seu dia a dia, volíem recrear els racons de la seva residència majestuosa tal com els va deixar.

Papiol0.JPG

El despatx del senyor Papiol fotografiat per al dossier 'Garraf romàntic'. © Òscar Marín

Ressuscitar algú que porta gairebé dos-cents anys mort no és fàcil. Cal submergir-se en la història per reproduir-ne els detalls, cal buscar algú que se li assembli, vestir-lo d’acord amb l’època i fer-lo caminar per les estances de la mansió. Ara per ara, aquesta és l’única manera de ressuscitar un personatge històric. I així ho vam fer. Amb el suport de l’equip del Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú, vam buscar els models més adients. Amb el poc pressupost de què disposàvem vam llogar el vestuari que corresponia a la categoria de cada personatge. Consultant la informació disponible, vam recrear escenes del dia a dia del noble vilanoví al llarg d’una jornada d’hivern. I amb el fotògraf Òscar Rodbag, autor de les imatges del reportatge, vam fer una apassionant sessió de fotos amb els actors, de la qual us adjunto alguns moments.

Papiol1.JPG

El fotògraf Òscar Rodbag retrata un Francesc de Papiol fictici a Can Papiol. © ÒM

Papiol2.JPG

El senyor Papiol es vestia a l'alcova, assistit per l'ajudant de cambra. © ÒM

No cal dir que us recomano visitar el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova, que ofereix visites guiades els divendres i dissabtes de 10 a 13 h i de 16 a 18 h, i els diumenges de 10 a 14 h. És un dels millors testimonis de com vivien les classes benestants a la Catalunya de principis del segle XIX. I aprofito per recomanar-vos que fullegeu el número de gener del DESCOBRIR, on trobareu fotografies i textos exclusius que us faran somiar en els temps en què el Garraf va viure un esplendor sense precedents.

Papiol3.JPG

La cuinera prepara la xocolata desfeta, l'esmorzar preferit de les classes benestants. © ÒM

Papiol4.JPG

El gran saló de ball de Can Papiol ens recorda palaus com el de Versalles. © ÒM

Papiol5.JPG

El graner de la casa, un dels espais que finalment no van aparèixer al reportatge. © ÒM

24 hores al cor d’Eivissa

dimarts , 22/02/2011
EivissaNit.jpg

El perfil de la capital eivissenca fotografiat a l'hora blava.

Vam aterrar a l’illa de matinada, gràcies a un retard de la companyia aèria. Sopàvem a la 1 al modest restaurant La Brasa i ens vam allotjar a una hora intempestiva en un hotel poc interessant de la platja Talamanca. Així que el grup de periodistes vam adormir-nos desitjant que el dia següent ens reservés alguna descoberta valuosa. I així va ser. De bon matí, el sol de setembre esclatava damunt l’illa. L’Emili Vergara, el nostre guia eivissenc, ens va portar fins al peu de les muralles de Dalt Vila i allà vam comprovar, seguint el rastre d’una sargantana lluent, que aquella capital havia sabut amagar un munt de racons fascinants sota la màscara superficial de ciutat depravada i noctàmbula.

Eivissa1.jpg

El lluminós barri de la Marina i el port d'Eivissa vistos des de Dalt Vila. © ÒM

Només el recorregut pel recinte emmurallat i els baluards ja mereix tot un matí. Les vistes des del Revellí i des del baluard de Sant Bernat, que miren cap a Formentera i cap a l’aeroport d’Eivissa, tenen una màgia poderosa. Altres torres han estat museïtzades i s’hi han instal·lat petits centres d’interpretació a les entranyes. Al baluard de Sant Jaume hi ha un espai que mostra armament d’època renaixentista, i el visitant hi pot comprovar el pes d’una bomba, emprovar-se una armadura i sostenir una espasa voluminosa. Al baluard de Sant Pere hi ha un altre espai interactiu que explica la construcció de les muralles d’Eivissa a través d’un relat acompanyat d’un diaporama. Malgrat l’interès d’aquestes exposicions, la  noia que atenia els visitants en un dels baluards ens va confessar que hi entrava poca gent.

Eivissa.jpg

Els carrers empedrats de Dalt Vila són fets de belles cases blanques. © ÒM

Potser els viatgers prefereixen perdre’s pels carrerons blancs i costeruts, plens de curiositats i de racons on no passa el temps: descansar a la plaça del Sol, pujar pels estrets carrers empedrats de sant Antoni i santa Anna, ascendir fins a la catedral robusta i austera i, des del proper mirador de Sant Jaume, deixar vagar la vista per damunt les teulades de la Marina i les aigües del port. Si camineu per allà dalt, no eviteu entrar al centre d’interpretació Madina Yabisa, al carrer Major; viatjareu a un dels períodes històrics menys coneguts de la ciutat: la dominació musulmana. Una altra parada gratificant és el Museu Puget, al carrer de Sant Ciriac, que reuneix més d’un centenar d’olis, aquarel·les i dibuixos de dos pintors poc coneguts: Narcís Puget Viñas i el seu fill. La llum i la pinzellada em recorden les obres del vilanoví Joaquim Mir.

Museu Puget.jpg

Una de les sales de l'interessant Museu Puget. © ÒM

No gaire lluny del centre, sortint pel Portal Nou (sota el baluard de Sant Pere) s’arriba a la necròpolis del Puig des Molins. A banda de les sorprenents i ben conservades peces de joieria i escultures que s’exposen al museu arqueològic, tindreu l’oportunitat d’entrar en una de les galeries subterrànies que els fenicis excavaven per enterrar-hi els seus difunts. Encara s’hi conserven tres mil tombes púniques en els centenars de galeries excavades al subsòl de la capital. La seva importància va fer que el conjunt fos declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1999. Per acabar la jornada, un agradable passeig pel barri de la Marina, als peus de Dalt Vila, i un refresc al passeig de Vara de Rey ens reconfortà després d’un dia intens. Al vespre, vam allunyar-nos del cor de Dalt Vila. Vam sopar al restaurant de l’Hotel Pacha i vam arribar-nos fins a la mítica discoteca. Després de descobrir una Eivissa allunyada dels tòpics, vam acabar caient a les mans del tòpic.

Estiuejar al monestir de Sant Benet

dijous, 27/01/2011
Món St Benet 1.jpg

Una de les sales modernistes de la residència d'estiu dels Casas. © ÒM

La família del pintor Ramon Casas va comprar el monestir romànic de Sant Benet de Bages a principis del segle XX. Estava en ruïnes i van convertir-lo en el seu refugi d’estiueig. Eren rics burgesos que es podien permetre excentricitats com aquesta, i els n’hem de donar les gràcies, perquè van recuperar un edifici religiós de gran valor artístic que havia estat espoliat i oblidat durant dècades. Al llarg d’un quants anys hi van anar portant mobles i obres d’art, donant a la seva residència d’estiu un aire romàntic i envoltant-la d’un agradable jardí. Un bon exemple de reciclatge immobiliari.

Una part de la visita a l’actual complex de Món St Benet se centra en la història dels Casas, especialment en la vida del reconegut pintor. Les estances i passadissos que van ocupar a partir dels anys vint s’han restaurat i teatralitzat amb jocs de llum i projeccions audiovisuals, de manera que es pot seguir un itinerari amè per la història de l’edifici i de la família. Cal destacar la banda sonora d’inspiració modernista creada expressament per Francesc Gener (si us agrada, podreu comprar el disc a la botiga del museu).

L’altra part de la visita (que es pot fer per separat o abans de l’itinerari modernista) és a l’església dessacralitzada del monestir. Allà se’ns explica la història de Sant Benet a través d’un vídeo i se’ns descriu com es va fundar el monestir i com hi vivien els monjos fins a la desamortització, l’any 1835. M’han dit que encara hi ha algun visitant que pregunta si el senyor que apareix i desapareix a l’altar és un actor de carn i ossos; no és un joc de màgia, és una projecció en tres dimensions. Tot seguit, entrareu a la cripta, passejareu pel claustre i descobrireu la història que amaguen el celler i les galeries monàstiques. La visita als dos espais (el medieval i el romàntic), costa 14,90 euros i us ocuparà tot el matí. Si voleu passar-hi la resta del dia, podeu dinar al restaurant i acostar-vos a descobrir la Fundació Alícia, un espai de recerca científica i gastronòmica liderat pel cuiner Ferran Adrià on podreu fer divertits tallers relacionats amb la percepció a través dels sentits.

Món St Benet 2.jpg

L'església del monestir va ser construïda cap a finals del segle XII. © ÒM

El museu dels records perduts

dijous, 9/12/2010

Fa unes setmanes, l’equip de redacció del Descobrir vam visitar el renovat Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, un recinte que ens acosta de manera amena i sorprenent a la història agrícola del nostre país. Aquest museu ens parla d’un passat no tan llunyà, un temps en què homes i dones vivien per treballar, esmerçaven els seus dies en sembrar, collir i conservar amb les pròpies mans els fruits que els donava la terra; calia estar atents a la meteorologia, tenir cura de la vinya i les oliveres, alimentar i cuidar els animals, esmolar les eines, fer-se els vestits i apedaçar la roba vella. No hi havia neveres farcides de menjar, ni diners per omplir els armaris, ni botigues plenes de queviures a l’abast de la mà, ni cotxes ni autopistes que els duguessin ràpidament d’un lloc a un altre. Els homes i les dones que vivien del camp, o de la mar, havien de ser hàbils i pacients, astuts i soferts, i fer del treball constant la seva vida. I, de tant en tant, es podien regalar un breu descans asseguts sota d’una figuera a l’estiu o a la vora del foc a l’hivern.

MuseuVidaRural3.jpg

Els frescos que adornen les sales del Museu són obra de Llucià Navarro. © ÒM

De la mà de l’escriptor Jordi Llavina, bon coneixedor del museu, vam fer un passeig per les sales plenes d’eines, fotografies i estris antics, mirant de comprendre com deuria ser el dia a dia d’un pagès, d’una filadora, d’un mestre, d’un apotecari, d’un barber, d’un mossèn o d’una mare de família fa cent o dos-cents anys en els pobles i masos catalans. I no cal anar tan lluny. Encara hi ha supervivents (cada cop menys) que mantenen viu el llegat i ens mostren, a través d’audiovisuals, el difícil procés de fabricació d’una bóta o la millor manera de conservar els préssecs en almívar.

MuseuVidaRural1.jpg

Part de l'equip del 'Descobrir' mirant un audiovisual sobre l'elaboració de l'oli. © ÒM

A molts joves (i no tan joves), aquest món ens pot semblar llunyà, dur, estrany, perquè la nostra societat no ha dedicat gaires esforços a posar en valor la vida rural, ni l’austeritat, ni el treball pacient, ni el temps pausat, ni el contacte amb la natura. Sembla que no són valors prou seductors, que els manca la màgia de valors que sí mouen diners, com l’aspecte físic, l’ambició econòmica o la possessió d’objectes. Per a molts membres d’aquestes noves generacions, la constatació més evident del pas de les estacions és el canvi de roba als aparadors dels grans magatzems. Per això felicitem la Fundació Lluís Carulla, per mantenir viu un museu que caldria visitar de tant en tant, per no oblidar d’on venim i per tenir present tot el que hem perdut pel camí.

MuseuVidaRural2.jpg

Aquest molí d'oli de la primera meitat del segle XIX va funcionar fins el 1985. © ÒM