Entrades amb l'etiqueta ‘Costa Brava’

Cinc hotels amb història a la Costa Brava

dimarts , 21/05/2013

Rellegint els textos que Josep Pla va escriure fa setanta anys, la costa del Baix Empordà se’ns revela molt diferent de la que avui coneixem. Aquella costa de pescadors ha esdevingut una costa de turistes. El que abans eren tresors amagats, avui són espais concorreguts. On hi havia camins poc freqüentats, ara hi ha carreteres transitades. I per donar servei a tants viatgers que arribaven anhelant descobrir el litoral, van proliferar els hotels. Platja d’Aro n’és un exemple. “La zona s’ha omplert d’hotels i de blocs d’apartaments” a un ritme “expansiu i gairebé desenfrenat”, escrivia Pla. Entre tants establiments com hi ha des d’aleshores, no sempre és fàcil distingir-ne els més interessants. Una manera de fer-ho és cercar entre els allotjaments d’una marca que us doni confiança, com per exemple Costa Brava Hotels, que agrupa 25 establiments familiars independents d’una qualitat força superior a la mitjana d’aquest litoral. N’hi ha un que en forma part i que, ja en aquells inicis del turisme a casa nostra, l’escriptor considerava “capdavanter dels establiments hotelers de Platja d’Aro”. És l’hotel Costa Brava, situat sobre la mola de granit grisenc de la punta d’en Ramis, conquerint literalment el paisatge.

Hotel Costa Brava.JPG

La lluminosa terrassa de l'hotel Costa Brava, a Platja d'Aro. © Òscar Marín

L’any 1929, Leopoldo Prats va fundar el que seria el restaurant més conegut del poble. Després van venir les habitacions, i més de vuitanta anys després manté la fama d’hotel gastronòmic. Quan hi arribo, un grup d’estrangers practica el tango a la gran sala amb vistes al mar. Grups, casaments i convencions, però també moltes parelles que s’hi senten com a casa, són els clients principals, com m’explica la Carme Hospital, que parla amb passió del que ha representat per a ella i per al seu marit portar les regnes d’aquest projecte durant els darrers trenta anys. La majoria de les habitacions miren al mar, les familiars se situen sobre el camí de ronda. Un bon indret per fer una escapada de sol i sorra.

Hotel Costa Brava 1.JPG

El restaurant Can Poldo, a l'hotel Costa Brava, té una bona panoràmica de la cala Rovira. © ÒM

No marxem de Platja d’Aro sense fer una ullada a l’hotel NM Suites, un establiment molt atractiu situat al cor de la vila, allà on Pla destacava la quantitat considerable de torres i parcel·les on els pins havien estat “ensinistrats”. Els pins no hi falten, en aquesta zona tan tranquil·la, cenyits per edificis dels anys seixanta i setanta. I al bell mig, com un petit oasi, hi ha l’NM Suites, hereu dels antics apartaments NuriMar inaugurats fa cinquanta anys, que s’ha transformat del tot en l’última dècada, creant 39 habitacions pensades per a tres tipus de públics: per a famílies amb nens, per a les parelles que busquen un espai íntim o, les tipus suite, per als qui cerquen un punt d’exclusivitat (les dues suites de la planta baixa tenen, fins i tot, petites piscines privades). Els esmorzars són molt complets i, si us hi voleu quedar a dinar, hi trobareu un bon restaurant de cuina mediterrània, el Sa Cova.

NM Suites 1.JPG

El jardí i la piscina de l'hotel NM Suites, en una zona tranquil·la del centre de Platja d'Aro. © ÒM

NM Suites.JPG

Una de les suites amb piscina privada de l'hotel NM Suites. © ÒM

Més al nord, a Calella de Palafrugell, l’hotel Alga és una opció interessant, a només 200 metres de la coneguda platja del Port Bo. També és dels històrics, hi podem veure una fotografia de fa més de cinquanta anys en la qual aquesta era l’única construcció enmig del pla de terres de conreu de Calella. El poble ha crescut molt des d’aleshores, però l’hotel ha conservat, cosa inèdita, 7.000 hectàrees de jardins al bell mig de la població. Malgrat ser dels antics, les instal·lacions s’han anat renovant i comprovareu que bona part de les seixanta habitacions han adaptat decoració i serveis al gust del viatger del segle XXI. Un personal amable i atent, l’elevada qualitat del restaurant, l’amplitud de la piscina, la seva ubicació a cinc minuts de la platja, són altres aspectes que fan d’aquest hotel una recomanació que cal tenir en compte.

Bar Hotel Alga.JPG

El bar de l'hotel Alga és un dels espais que han estat renovats recentment. © ÒM

Hotel Alga.JPG

Una de les modernes habitacions de l'hotel Alga, a Calella de Palafrugell. © ÒM

A la platja de Pals, Sa Punta va obrir com a restaurant l’any 1976, adquirint ben aviat una fama merescuda. L’any 1990 es va inaugurar l’hotel, que des d’aleshores es manté obert tot l’any, però les habitacions i el restaurant funcionen de manera separada. Si us interessa quedar-vos-hi a dormir, podreu gaudir d’unes instal·lacions més pròpies d’un cinc estrelles, amb llits amplis, lavabos elegants i grans balcons amb vista sobre el jardí i la Mediterrània (des d’algunes habitacions podreu observar les illes Medes flotant en l’horitzó).

Hotel Sa Punta.JPG

Vista de l'ampli jardí, la terrassa del restaurant i la piscina de l'hotel Sa Punta. © ÒM

Sa Punta 1.JPG

Habitació doble de l'hotel Sa Punta, amb llit de dos metres d'ample. © ÒM

Si sou amants de la bona gastronomia, gaudireu amb la seva treballada carta d’aromes mediterrànies. Aconsellat per en Josep Font, hi vaig assaborir un excepcional saltat de verduretes amb llamàntol al grill i uns saborosos medallons de rap acompanyats per un mengívol arròs de Pals amb carxofes i oli d’herbes. L’arròs de Pals és sempre present a la carta del xef Jaume Font, però cada temporada hi ha noves creacions. Aquest estiu hi trobareu plats com la sopeta freda de tomata, xíndria, maduixa i gambes de Palamós; la pasta fresca amb marisc i la tradicional sarsuela de rap i llamàntol “sense feina”. I després d’un bon àpat, us ve de gust un bany refrescant a la seva piscina d’aigua de mar?

Sa Punta 2.JPG

Excel·lent saltat de verduretes amb llamàntol al grill al restaurant Sa Punta. © ÒM

Sa Punta 3.JPG

Medallons de rap sobre un arròs de Pals amb carxofes i oli d'herbes. © ÒM

Conduint uns minuts cap a l’interior arribem a l’hotel restaurant Mas Salvi, a només dos quilòmetres del nucli medieval de Pals. No us enganyo si us dic que l’entorn d’aquest mas empordanès del segle XVII és extraordinari. Som a molt poca distància del mar, però el paisatge ens podria recordar l’interior de la Toscana. Després d’una passejada pel Pedró de Pals i d’una parada al mirador de Josep Pla, vaig arribar-me xino-xano a aquesta masia envoltada de set hectàrees de bosc, al peu de la muntanya del Quermany. Em vaig allotjar en una de les sis habitacions de la masia, una suite sènior amb una terrassa deliciosa. A l’altra banda del jardí s’hi va inaugurar l’any 2010 un espai amb setze habitacions més, totes amb una petita terrassa oberta al camp. Una piscina climatitzada oberta de dia i de nit, una tranquil·la sala de lectura, un bar acollidor i un jardí ple d’encant permeten passar unes hores màgiques sense sortir del mas.

Mas Salvi.JPG

El Mas Salvi, una antiga masia empordanesa convertida en hotel de luxe. © ÒM

Mas Salvi 1.JPG

No cal allotjar-se al Mas Salvi per gaudir del seu Espai Gastronòmic. © ÒM

Després d’un sopar exquisit format per una vichyssoise amb tàrtar de salmó i un bacallà confitat amb espinacs a la catalana, vaig gaudir de l’observació dels estels a la terrassa de la suite, acompanyat pel cant esmortit dels gripaus i d’un mussol no gaire llunyà. L’endemà al matí, després d’un esmorzar completíssim, vaig pensar que no seria l’última vegada que escolliria els Costa Brava Hotels. Per la seva gastronomia, pel bon servei, per la qualitat de les instal·lacions i per una costa lluminosa que ja no és com la va descriure Josep Pla, però que conserva l’encant que busquen els viatgers més exigents.

Mas Salvi 2.JPG

Una de les habitacions d'inspiració campestre del Mas Salvi. © ÒM

Un dia de ‘glàmping’ al Cala Llevadó

dilluns, 15/04/2013

Practiqueu el ‘glàmping’? Aquest moviment, molt estès a Anglaterra, juga amb la fusió de les paraules ‘glamur’ i ‘càmping’ per anomenar els allotjaments amb encant ubicats en plena natura, generalment de dimensions reduïdes i amb un punt d’originalitat, fabricats amb productes naturals com fusta o tela i que ofereixen comoditats com les que trobaríem en una habitació d’hotel. Hi tindrien cabuda des de les cabanes als arbres, de les quals us parlava fa uns mesos, fins a les conegudes tendes de safari que representen una alternativa atractiva per dormir a la natura, passant per aquestes cabanes que hem estat els primers a estrenar.

Cabanes.JPG

L'únic càmping de la Península on trobareu aquestes cabanes és el Cala Llevadó. © Òscar Marín

El càmping Cala Llevadó de Tossa de Mar, un dels pioners de la Costa Brava, ha instal·lat unes peculiars cabanes forestals de forma arrodonida en una àrea privilegiada. Aquests nous bungalous ecològics sorprenen per la seva simplicitat. Fabricats amb fusta certificada a França i introduïts al nostre país per l’empresa catalana Casárbol, imiten la forma d’una tenda de campanya, però ofereixen les comoditats d’un petit apartament, amb capacitat per a quatre persones. D’entrada, tant els materials com les portes i la finestra de doble vidre faciliten l’aïllament tèrmic, per apaivagar la sensació de fred a les nits de primavera o la calor estiuenca, afavorint l’estalvi energètic. I en els seus 13 metres quadrats hi teniu tot el que us cal: un llit de matrimoni i un sofà convertible en dos llits individuals, un bany amb lavabo, WC i dutxa, pica, nevera, microones, cafetera, taula i tamborets per als àpats, i a l’exterior una terrassa de 6 metres quadrats amb dues gandules. Just al costat de cada cabana, hi ha un petit jardí de plantes aromàtiques i una taula amb cadires per dinar o sopar a l’aire lliure.

Cabanes Cala Llevadó.JPG

Interior acollidor, tot ben estudiat per al màxim aprofitament de l'espai. © ÒM

El concepte és ideal per a parelles o per a famílies amb un màxim de dos nens, ja que la zona on han estat ubicades les sis noves cabanes, separada amb una tanca de la resta del complex, disposa d’un espai de jocs i d’una àrea de pícnic exclusives per a les famílies que s’allotgin a les cabanes. I no ens oblidem de l’entorn, de la panoràmica des de la cabana sobre les grans extensions de pins que baixen fins al mar, fins a unes platges delicioses com la cala Figuera, que a l’abril encara és insòlitament solitària. Cada cop més, els viatgers amants de les experiències intenses, els “caçadors de sensacions” cerquem el glamur en l’elegància de les coses simples que ens regala la natura i en el bon gust de gaudir-ne amb tranquil·litat. Per això el ‘glàmping’ és una alternativa tan vigent i res millor que practicar-lo sense haver d’anar gaire lluny de casa.

Cabanes càmping Cala Llevadó.JPG

Les cabanes s'orienten al sud i aprofiten la llum solar durant tot el dia. © ÒM

Cala Figuera.JPG

A menys de deu minuts a peu des de la cabana trobem la bonica cala Figuera. © ÒM

Petits plaers al Sant Pere del Bosc Hotel & Spa

dilluns, 11/02/2013

El plaer té moltes formes, però sempre es manifesta amb una agradable sensació de benestar. Al Sant Pere del Bosc Hotel & Spa, a Lloret de Mar, és fàcil assolir aquesta sensació. Des del moment de l’arribada, som conscients de participar en una experiència especial. L’edifici, imponent, ja ens diu amb la seva grandesa que aquest no és un lloc qualsevol. Sembla impossible no deixar-se enlluernar per la façana de l’antic monestir, rehabilitat per Puig i Cadafalch, dominant un màgic escenari de boscos.

Sant Pere del Bosc 1.JPG

L'hotel s'aixeca en un paratge privilegiat del turó de Sant Pere del Bosc. © Òscar Marín

Abans d’anar-hi, havia llegit força sobre Sant Pere del Bosc, un indret amb una història de pel·lícula. Al segle X fou un monestir de l’orde dels benedictins. Fou destruït durant la guerra del Francès i reconstruït al segle XVIII, i l’any 1860 l’indià Nicolau Font va comprar l’edifici i va encarregar-ne la restauració a Puig i Cadafalch, que hi va afegir l’ala est (la que avui ocupa l’hotel). Aquesta part de l’edificació va ser destinada a asil, però avui l’interior ha estat completament renovat. Tot i així, encara hi trobem pistes que ens recorden la seva història. L’Eva Olmos, propietària i dissenyadora d’aquest projecte hoteler, ha volgut reciclar peces trobades a l’antic asil i les ha restaurat per integrar-les en els espais: un reclinatori té un nou ús al menjador, el mosaic hidràulic de l’habitació D. Fossey ha estat recuperat d’una antiga cambra, un vell escriptori de persiana ocupa avui l’habitació Rosalia de Castro,  una latrina de fusta fa de seient a la suite Havana, unes vares del pal·li de la verge llueixen al dosser de la suite Coral… Tot ens parla, discretament, en veu baixa, del passat d’aquest racó de la Costa Brava.

Sant Pere del Bosc 2.jpg

Cada habitació és diferent i cada llit té una història, per això cada estada pot ser única. © ÒM

Però anem a pams i deixeu-me explicar-vos l’estada en primera persona. Tan bon punt vam travessar la porta de l’hotel, se’ns va oferir la possibilitat de personalitzar la nostra experiència. Vam poder escollir d’entre quatre ambientadors de fragància discreta el que ens semblava més adient perquè ens perfumessin l’habitació. Tot seguit vam poder parlar amb el xef José Ciurletti per fer-li saber les nostres preferències culinàries. Amb una breu conversa, ell confecciona un sopar al gust de cada client. I perquè l’estada sigui del tot personal, podeu fer una ullada a la carta de coixins, de la qual podreu triar el que més s’adapti a les vostres necessitats. Vam deixar la maleta a l’habitació Silver, molt lluminosa gràcies als nombrosos finestrals, decorada amb tons grisos i amb una bona vista de les terrasses, de la piscina i dels boscos que envolten l’edifici.

Sant Pere del Bosc 3.JPG

L'habitació Silver combina butaques del segle XIX amb peces modernes de tons metàl·lics. © ÒM

Sant Pere del Bosc 4.JPG

La làmpada que presideix l'escala central suggereix un banc d'elegants meduses. © ÒM

La directora de l’hotel, la Cristina Bernat, ens va parlar de la il·lusió de tot l’equip per engegar aquest projecte tan singular, nascut l’octubre del 2011, i ens va explicar diverses curiositats que hi evidencien la importància dels detalls, com ara que aquest és un hotel molt femení, concebut i dirigit per dones, en el qual totes les habitacions tenen noms femenins. Un altre detall curiós és que la roba que duen les persones del servei està inspirada en els vestits de núvia de les joves del Nepal. Han estat fets a l’Índia i cada departament vesteix un color diferent. Això té el seu origen en l’estada que va fer l’Eva Olmos, creadora del projecte, al monestir de la mare Teresa de Calcuta. Però malgrat els aires indis que trobem aquí i allà, la connexió lloretenca és ben present a Sant Pere del Bosc, un paratge molt estimat pels veïns de la vila: els proveïdors són de Lloret, els llençols que s’ofereixen a les núvies que dormen a la suite llueixen puntes cosides per les puntaires de Lloret i, és clar, la directora també és de Lloret. Després d’un cafè, vam baixar a l’spa, ubicat a les antigues quadres. Vam repassar els noms inspiradors dels massatges: Lord Shyva, Mudra & Padda, Godess Parvati… No cal allotjar-se a l’hotel per gaudir-ne, podeu simplement regalar-vos un massatge per completar una visita a la costa de la Selva. Nosaltres vam submergir-nos a la piscina interior, que té l’aire d’uns banys àrabs, i ens hi vam relaxar de tal manera que se’ns va fer l’hora de sopar. Ens esperava el xef José Ciurletti per presentar-nos un àpat de sabors intensos en el qual la tradició i l’originalitat mantenen un diàleg interessant.

Sant Pere del Bosc 5.jpg

Una de les sales de massatges i la piscina interior amb circuit d'aigües. © ÒM

El restaurant l’Indià (el seu nom fa referència al comerciant Nicolau Font) ocupa una petita sala amb unes poques taules, un espai íntim reservat als clients de l’hotel. La discreció de l’espai contrasta amb el festival que arriba a taula. Com a entrants, la magdalena de rocafort amb pipes i el brioix de xoriço sorprenen embolcallant amb aparença dolça el seu gust salat, i tot seguit una cruixent gamba al curri arrebossada amb cereals ens acosta al mar amb un toc de l’Índia. El burrito de tàrtar de tonyina marinat amb soja i servit amb salsa guacamole és un plat que us recomano vivament si us agrada el peix cru. Si no, podeu decantar-vos pel risotto de verdures amb formatge brie i xips de carxofa, que ofereix una excel·lent combinació de textures. El calamar en la seva tinta amb ceba sobre parmentier de patata i gingebre és un fragment de mar posat al plat amb bon gust, sense estridències que en disfressin l’essència. I per acabar, la tendresa dels taquets de vedella al forn amb salsa d’all i mantega salada és una autèntica meravella. Vam acompanyar el sopar amb un Dido, un vi esplèndid de la DO Montsant. I per postres, una original pinya colada: a dalt un estofat de pinya amb rom, a sota un gelat de coco.

Sant Pere del Bosc 6.jpg

Algunes de les delícies creades a la cuina del xef José Ciurletti. © ÒM

L’elegància serena dels espais, la cura en els detalls, l’atenció d’un personal sempre amable, la gastronomia elaborada amb productes de primera qualitat, una estona de relaxació a l’spa o els sons de la natura en un entorn que s’ha preservat tal com era fa segles són elements que conflueixen per proporcionar-nos benestar al Sant Pere del Bosc Hotel & Spa. Una experiència que val la pena gaudir amb els cinc sentits.

Sant Pere del Bosc 7.JPG

Un esmorzar complet i equilibrat per rebre el nou dia amb energia. © ÒM

Sant Pere del Bosc 8.JPG

Abans d'acomiadar-me, una estona de descans a la lluminosa terrassa de l'hotel. ©

Un mirador sobre el Baix Ter

dimecres, 3/10/2012

Quan has pujat dues vegades a un segway, allò que semblava una màquina ingovernable es converteix en un dels mitjans de transport més còmodes i divertits. És la sensació que vaig tenir fent la ruta fins al puig de la Font Pasquala, als afores de Gualta. No és una ruta gaire transitada, i això que es troba a prop de l’Estartit i de Torroella de Montgrí. Però Gualta és un petit poble, molt tranquil, on els turistes passen de llarg. I aquesta és la gràcia. A la vora de la carretera que porta a Torroella trobareu la seu de l’empresa Ocitània, que organitza rutes alternatives per aquest racó de l’Empordà. La que us recomano és força breu, té uns set quilòmetres i una durada d’una hora, però quin gust arribar còmodament amb un segway silenciós, pujant per camins pedregosos sense cap dificultat, fins a un mirador magnífic des d’on es veu tot el massís del Montgrí i, al fons, les illes Medes i la mar. L’itinerari segueix un tram del GR-92 al seu pas per la plana del Baix Ter, passa a la vora d’uns camps de cultiu, s’acosta al pont romànic de cinc voltes i s’endinsa en els carrers de Gualta, on podem visitar una petita cooperativa apícola (s’hi elabora mel) i un antic molí que havia subministrat llum als habitants de l’entorn.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Al nord de Gualta hi ha el pont construït sobre el Daró entre els segles XV i XVII. © Òscar Marín

La pujada és costeruda, plena de sots i pedres, però aviat assolim el mirador del puig de la Font Pasquala, a 89 metres d’alçària, i contemplem les vistes de la plana empordanesa, amb el massís del Montgrí al nord i les illes Medes traient el cap de l’aigua. Si voleu, també podeu escollir una versió més llarga de la mateixa ruta, amb un recorregut de quinze quilòmetres, que a més de Gualta passa per Llabià, la zona de l’estany d’Ullastret, el poble de Fontanilles i la petita muntanya dels Gossos. La primera ruta té un preu de 29 euros i la segona, de 49 euros per participant. Les activitats es poden reservar directament a Ocitània o, com vaig fer jo, a través de l’Estació Nàutica de l’Estartit, on us oferiran assessorament sobre totes les activitats que es poden contractar a la zona, així com informació d’allotjaments i restaurants. Si passeu per aquí, podeu acostar-vos a l’Estartit i navegar fins a les Medes, pujant al vaixell amb fons de vidre per descobrir el litoral del Montgrí.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Des del puig de la Font Pasquala hi ha bones vistes del Montgrí i de les illes Medes. © Òscar Marín

7 platges tranquil·les i solitàries

dimecres, 19/09/2012

De platges, n’hi ha per a tots els gustos. Pels que som amants de la tranquil·litat i no ens agraden les grans concentracions, els millors mesos per banyar-se són els de setembre i octubre. Per què? Primer de tot, l’aigua de la mar encara és calenta (es troba a temperatures agradables, entre els 18 i els 22 graus) i la temperatura ambiental és força elevada. A més, la major part de la població ja ha acabat les vacances i a les platges, sobretot en les més allunyades dels nuclis urbans, hi ha molta menys gent que a l’agost. L’altre avantatge és que el sol ja no pica fort, amb la qual cosa es poden fer caminades arran de mar sense haver de patir per la calor. Us recomano algunes platges tranquil·les, solitàries a la tardor, on podreu remullar els peus, les cames o tot el cos lluny de la pressa i dels sorolls urbans.

Jugadora.JPG

Aigües turqueses i matollars de ginebró a la cala Jugadora. © Òscar Marín

  • Cala Jugadora (cap de Creus)

Una cala que em fascina pel seu entorn feréstec, per la transparència de les seves aigües de color turquesa i per la calma que hi impera a primera hora del matí, malgrat que es troba a uns dos-cents metres de la carretera que porta al far del cap de Creus. La sorra d’aquesta platja és gruixuda i hi trobareu algunes pedres, però si nedeu una mica veureu que els fons són de sorra. Després d’un bany val la pena pujar fins al far i prendre una copa o un cafè al restaurant que hi ha al costat. Molt a la vora podeu descobrir-hi les cales preferides de Salvador Dalí.

Xelida.jpg

Els penya-segats amb pinedes que envolten la cala d'Aigua Xelida. © ÒM

  • Cala d’Aigua Xelida (Tamariu)

En aquesta petita cala, poc visitada fora de l’agost, hi vam anar a fer la fotografia de portada d’un número de la revista DESCOBRIR (us ho explicava en aquest altre post). Es troba a prop de Tamariu, al municipi de Palafrugell, i durant mesos el seu accés ha patit els efectes d’uns despreniments de terres. Però ja s’hi pot accedir sense dificultats i val la pena demanar les indicacions a algun veí de la zona per arribar-hi. Només té quaranta metres de llarg, però és suficient per aturar-se a escoltar la remor de les onades i contemplar les roques erosionades per la força de la mar.

Boadella.JPG

La cala Boadella vista des dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

  • Cala Boadella (Lloret de Mar)

La cala Boadella és atractiva per l’entorn, perquè està envoltada de penya-segats i de pinedes que baixen fins a l’aigua. Aquesta no és tan solitària com les anteriors, però sí que està prou allunyada del centre urbà com per poder oferir un bany relaxant. I a més a més es troba molt a prop dels elegants jardins de Santa Clotilde, que són una visita a tenir en compte. Altres platges interessants de Lloret de Mar són les que us explico en aquest altre post: “Dues cales màgiques al camí de ronda”.

Muntanyans nito.jpg

Els aiguamolls s'estenen a tocar de la sorra a la platja dels Muntanyans. ©

  • Platja dels Muntanyans (Torredembarra)

Una platja molt interessant des del punt de vista dels valors naturals és la dels Muntanyans. En arribar-hi, comprovareu que està envoltada d’urbanitzacions i que la via del tren hi passa a la vora, però per sort s’ha salvat una part important de l’arenal (uns 3 quilòmetres) i avui és l’únic espai d’aiguamolls costaners que tenim entre el delta de l’Ebre i el delta del Llobregat. Al voltant d’aquests aiguamolls hi viuen un munt d’animalons: gripaus, eriçons, sargantanes, i també hi ha plantes típiques de vora mar, com el lliri de mar, que floreix al final de l’estiu i que té una flor blanca d’una fragància molt intensa. Precisament per això és una planta tan escassa, la gent durant molts anys les arrencava per endur-se-les. Hem de recordar que tot i que a la platja dels Muntanyans ens hi podem banyar, és un espai protegit.

Tamarit alika.jpg

La silueta del castell domina la vista de l'arenal de Tamarit. ©

  • Platja de Tamarit

A la seva cançó Miami Beach, els Lax’n’Busto citaven la platja de Tamarit, que es troba al nord de Tarragona, ja tocant amb Altafulla. No és solitària, ja que hi ha cases a la vora, però és tranquil·la i té un decorat poc habitual, com és el castell d’origen medieval que s’aixeca en un penya-segat al costat del mar. Aquesta platja ofereix una bona escapada de cap de setmana, ja que hi ha restaurants de peix fresc a tocar de la sorra, i molt a prop, a la desembocadura del Gaià, hi ha un lloc on podreu fer al setembre una activitat molt curiosa: uns banys de fang.

Fonda nito.jpg

Un reducte de pau no gaire allunyat de Tarragona: la cala Fonda. ©

  • Cala Fonda (Tarragona)

La cala Fonda també és coneguda com a ‘cala Waikiki’, nom que suggereix el seu aire paradisíac, ja que costa una mica d’arribar fins a la sorra i normalment hi ha pocs banyistes. A més, està envoltada pel valuós bosc de la Marquesa. I si sou aficionats al submarinisme, encara teniu una altra excusa per anar-hi: davant d’aquesta platja hi descobrireu les restes enfonsades d’un avió bombarder alemany que va caure durant la Guerra Civil.

SantiRodriguez.jpg

El far és l'indret més fotogènic de la punta del Fangar. ©

  • Platja de la Punta del Fangar (delta de l’Ebre)

El videoclip de la cançó ‘Vertigo’ del grup U2 va ser rodat a la punta del Fangar, que és la península que s’estén al nord del Delta, just per davant de l’Ampolla. El grup irlandès buscava un desert on rodar el video i van escollir el delta de l’Ebre. De fet, aquí també s’hi van rodar unes escenes de la pel·lícula ‘Sàhara’, de l’any 2005. El Fangar és una gran extensió de dunes mòbils, la platja més gran del Delta: té 7 quilòmetres de llarg i 2,5 d’ample. El punt més emblemàtic és el far que la gent del Delta coneix com La Faroleta, un dels indrets més fotogènics de tot Catalunya.

I si el que busqueu són bones platges per a famílies, us agradaran els posts “6 platges refrescants per anar-hi amb nens” i ”6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)“.

Dormir a l’Estartit, somiar a les Medes

dimarts , 10/07/2012

En un viatge recent a l’Estartit, vaig allotjar-me a l’hotel Les Illes. Aquí hi havia, fa més de cinquanta anys, una vella taverna de pescadors: Can Llucenci, que l’estiu del 1958, quan els turistes ja pregonaven els encants dela Costa Brava, es va transformar en l’allotjament que avui ens acull de la mà de la família Dalmau. Es tracta d’un hotel de dues estrelles, amb una bona relació qualitat-preu, molt freqüentat per aficionats al submarinisme.

Hotel Les Illes 1.JPG

Façana de l'hotel Les Illes, davant del port de l'Estartit. © Òscar Marín

La seva façana mira al port de l’Estartit, per això és tan bona opció si el que voleu és contractar alguna activitat a l’Estació Nàutica de l’Estartit – Illes Medes. A més, des del propi hotel us poden organitzar la immersió pels fons que envolten el conegut arxipèlag de les Medes, així com també activitats de caiac i snorkelling, ja que disposen de monitors, de dos vaixells i de tot el material necessari. A l’hotel no hi busqueu luxes, és un hostatge senzill, però no us hi faltarà res per gaudir d’una estada confortable. Tenen 63 habitacions, algunes de dobles, d’altres de triples, fins i tot amb quatre llits i bressols, per si viatgeu en família o en grup. Us hi serviran un bon esmorzar al saló decorat amb un banc de peixos brillants, i també dinars tipus bufet. Abans de sopar, l’hotel és un bon punt de partida per recórrer els carrers de l’Estartit i observar-hi alguns racons populars com la plaça de l’Església.

Hotel Les Illes 2.JPG

Una de les habitacions familiars de l'hotel Les Illes. © ÒM

Hotel Les Illes 3.JPG

El menjador de l'hotel acull els hostes a l'hora d'esmorzar. © ÒM

Al dia següent, havent esmorzat, és imprescindible pujar al vaixell que porta fins a les Medes. Surt del port, a pocs metres de l’hotel Les Illes, i navega al ritme de la música electrònica per la costa del Montgrí (potser uns ritmes menys enèrgics farien més plàcid el passeig). El catamarà es diu Nautilus, manllevant el nom al submarí que va imaginar Jules Verne en dues de les seves novel·les més llegides, i fa una ruta que porta cap al nord fins a la fotografiada roca Foradada i torna després cap a l’Estartit per envoltar les Medes.

Nautilus 1.JPG

Un passeig relaxant per la costa a bord del Nautilus. © ÒM

Ens trobem en un dels espais marins més rics de la Mediterrània. Des de mar obert, les illes Medes adopten formes inèdites, desconegudes des de terra ferma. És com descobrir la cara oculta de la lluna. Podríem estar navegant per un arxipèlag remot, allunyat de la civilització, on els illots prenen formes de temples estranys i humits, on els gavians i els corbs marins que dominen el cel i els peixos que omplen la mar cedeixen per un moment el seu territori secret als humans que s’acosten, tafaners, a bord d’una gran nau groga.

Nautilus 2.JPG

Un vaixell porta els submarinistes fins a la Meda petita. © ÒM

Però no som lluny de casa, som a les Medes. I el millor és que ens podem sentir tripulants del misteriós submarí de Jules Verne si ens acostem a les finestres inferiors del vaixell, amb vistes als fons. La visió no és cristal·lina, però ens podem fer una idea de la vida que es desplega sota l’aigua, una vida aliena al nostre entorn quotidià, protagonitzada per peixos lluents com l’orada i plantes ondulants com la posidònia. L’experiència submarina és breu, però pot ser l’inici d’un intens vincle amb la mar.

Nautilus 3.JPG

El peix lluna és una de les espècies que ens saluda durant el trajecte. © ÒM

Nautilus 4.JPG

La mirada d'un nen observant els fons des de les finestres submarines. © ÒM

 

Compartint els millors racons de Catalunya

dimarts , 5/06/2012

Ara fa dos anys, va néixer El plaer de viatjar, un bloc amb el qual he volgut fer arribar als navegants de parla catalana propostes, idees i racons més o menys coneguts del nostre país i, puntualment, d’altres indrets del món. M’he proposat compartir-hi, amb paraules i fotografies, bones experiències viatgeres, des d’allotjaments de qualitat fins a camins interessants i paisatges valuosos. Coincidint amb el segon aniversari del bloc, us he d’anunciar que l’anhel de compartir els viatges es multiplica: a partir d’ara també podreu llegir algunes de les meves experiències en el bloc oficial de l’Agència Catalana de Turisme, que porta per títol M’agrada compartir.

ACT.jpg

Us hi deixaré cada setmana un nou suggeriment per descobrir Catalunya a fons, amb activitats de turisme actiu, rutes aptes per fer en família, cases rurals amb encant i altres idees per gaudir dels mesos de primavera i estiu. La periodista Lídia Penelo completarà el web amb entrevistes i notícies. Això sí, no us oblideu de visitar El plaer de viatjar, perquè hi seguiré explicant les meves experiències arreu del territori. Si voleu estar informats quan aparegui un nou post, feu-vos seguidors d’El plaer de viatjar a Facebook o a Twitter. Allà us notificaré les noves publicacions als dos blocs. El més important és continuar compartint junts experiències viatgeres. No sé vosaltres, però a mi M’agrada compartir.

Com a banda sonora per escoltar mentre llegiu el bloc, us deixo la cançó que la Beth Rodergas ha enregistrat per a la campanya ‘M’agrada compartir’, amb l’objectiu de promocionar el turisme a Catalunya durant la temporada d’estiu: ‘T’espero’.

Dues cales màgiques al camí de ronda

dijous, 23/02/2012
Cala Banys 1.JPG

Al bell mig de Cala Banys s'hi amaga un petit bar que obre a partir del 9 de març. © Òscar Marín

Cala Banys és un d’aquells indrets on un pensa que hi podria viure d’aquí a l’eternitat, amb un daiquiri en una mà i un bon llibre a l’altra. L’antic camí de ronda ens porta fins als peus d’un bar amb terrassa on, des de mitjans de març fins a la tardor, serveixen un dels millors daiquiris de Lloret de Mar (sabíeu que aquest combinat el va crear un lloretenc a l’Havana?). Hi treuria les palmeres, que no són pròpies d’aquestes cales, i les canviaria per pins, però aquest racó amagat mereix una escapada de primavera. Si és la primera vegada que veniu a Lloret, potser us costarà trobar la caleta. Pregunteu a l’Oficina de Turisme i us en donaran els detalls.

Cala Banys 2.JPG

El camí de ronda avança entre roques fins a l'escultura de la Dona Marinera. © ÒM

Des de Cala Banys, el camí de ronda s’enfila fins al mirador de la Dona Marinera, un punt elevat damunt les roques on una escultura de bronze recorda, des del 1966, les dones que es quedaven a terra, cuidant la casa i la família, mentre els marits navegaven mar endins. Precisament algunes d’aquestes lloretenques van ser pioneres del turisme a la Costa Brava: empeses sovint per la necessitat, van tenir la idea de llogar l’habitació buida de la casa i oferir àpats als primers turistes que passaven per Lloret, als anys cinquanta. A falta d’hotels, elles oferien casa seva als viatgers. Sobre aquest tema se n’ha fet un interessant documental: “Pensió completa“, d’Amaranta Gibert.

Lloret de Mar.JPG

Des del mirador de la Dona Marinera s'observa tot el passeig marítim de Lloret. © ÒM

El camí de ronda continua més enllà de l’extensa platja de Lloret, pujant pel castell d’en Plaja i resseguint els penya-segats rocosos i les cales més recòndites. S’ha desdibuixat amb el pas dels anys, entre urbanitzacions i passeigs marítims, però les marques blanques i vermelles del GR 92 mantenen viu l’itinerari i recorden que aquest camí és encara l’espina dorsal de la Costa Brava. La ruta fins al terme de Tossa de Mar és força exigent (unes tres hores de camí amb alts i baixos), però val la pena si esteu avesats a caminar. Abans d’arribar a Tossa, el cos ens demana aturar-nos i gaudir d’una altra platja encisadora, entre les millors del nostre litoral. Cala Canyelles és un petit edèn. Qui vulgui calma, la trobarà (fora dels mesos d’estiu) a la cara més oriental de la platja, a la vora d’una caseta blanca de pescadors envoltada de barques i d’una pineda atapeïda.

Cala Canyelles 1.JPG

Cala Canyelles: sorres daurades, onades turquesa i pins que arriben fins al mar. © ÒM

Els amants de la navegació i dels esports aquàtics trobaran a ponent l’únic port de Lloret, des d’on s’organitzen activitats nàutiques entre els mesos de primavera i tardor. Aquest moll també és el refugi dels pocs pescadors que queden a la vila i que venen el seu peix directament a restaurants de la costa. Assaborir un peix més fresc és impossible. Ho comprovem al restaurant Cala Canyelles, conegut per les seves paelles i pels seus plats cuinats amb ingredients de la mar. Ens hi reben amb un exquisit cruixent de marisc amb vieira, escamarlà i gamba. El segueix un rèmol a la planxa amb verdures a la brasa, d’una magnífica senzillesa. Acompanya el menú un vi blanc de l’Empordà i una bona conversa. A la terrassa hi toca el sol. No cal res més per gaudir de la bona vida.

Cala Canyelles 2.JPG

El maître Pedro Torres serveix l'àpat al restaurant Cala Canyelles. © ÒM

Cala Canyelles 3.JPG

Sobre un llit de salsa de tomàquet, reposa el cruixent farcit de marisc. © ÒM

Cala Canyelles 4.JPG

La terrassa del restaurant és a peu de platja. Després de dinar, mulleu-vos els peus. © ÒM

Records des del Far de Sant Sebastià

dijous, 1/09/2011
Far Sant Sebastià.JPG

Des del 1857, un far avisa els navegants des del cim de Sant Sebastià, a Llafranc. © Òscar Marín

Fa un parell d’anys, vaig pujar per primer cop a la muntanya de Sant Sebastià. El mirador de l’hotel restaurant El Far va ser el punt escollit per a una sessió fotogràfica amb l’equip de la revista DESCOBRIR. Vam prendre uns cafès, vam admirar les vistes imponents i vam fer fotografies fins que es va pondre el sol. Fa tres mesos que vaig tornar-hi, aquest cop per dinar amb l’Èlia, en David i la Charo. El cuiner Tony Sáez, que fins fa poc més d’un any havia estat xef de l’hotel Mas de Torrent, ens hi havia preparat un menú especial que volia que provéssim.

Hotel El Far.JPG

Tot preparat per degustar un menú de luxe al gran saló del restaurant El Far. © ÒM

Des de la taula es contemplava la mar, però aviat l’esguard es va decantar cap a les tovalles i els plats que ens hi arribaven. Vam començar amb la versió contemporània d’un clàssic de Festa Major: el braç de gitano de tonyina, maionesa, pebrot, puré de patata, ou, olives negres… Tot fusionat dins d’una copa! Cada cullerada era un record del plat original, amb la mida justa de cada ingredient, però convertit en una crema de textura i gust sublims. No era l’única recepta clàssica que en Tony Sáez havia estat treballant i revisant a la seva manera. De la coca de recapte de tota la vida n’havia fet una tapa, culminada amb formatge de cabra, olivada i melmelada de gerds. No ens en vam deixar ni els puntets decoratius. I això només havia estat el començament.

Hotel El Far 2.JPG

La copa de braç de gitano, com una lluna plena amb cràters d’ou i olivada. © ÒM

Hotel El Far 3.JPG

Un fragment de coca, profús, sobre un fons mengívolament pictòric. © ÒM

Ja feia estona que sentíem l’aroma tan familiar de l’arròs, que havia superat les portes de la cuina i fluïa per la sala. Efectivament, en Tony va presentar-nos un arròs mig caldós fet a foc fort, tradició amb majúscules, condensada en un plat on cada gra era com l’espurna d’un castell de focs. Tota una festa. Entre plat i plat, ens parlava d’ingredients, de tècniques, de sabors; en definitiva, de la seva passió per la cuina. “I quin és el teu plat preferit?”, li vam preguntar. “I quin és el fill més bo? No es pot escollir un plat si t’agraden tots”, va sentenciar en Tony, confirmant l’estima amb què confecciona cada recepta.

Tony Sáez.JPG

En Tony Sáez, xef del restaurant El Far, gaudeix parlant de productes i temps de cocció. © ÒM

Hotel El Far 4.JPG

Un arròs mig caldós, de gust excepcional, cuinat a foc fort a la cuina d’El Far. © ÒM

Us podria parlar d’altres plats que podeu tastar a l’hotel restaurant El Far, des del suquet de sardines fins als ravioli de carn de bou farcits de tonyina, passant per l’amanida de verat amb tàrtar de tomàquet i vinagreta d’escalunyes. Us podria descriure els postres, tradicionals però presentats de manera original, com el mel i mató amb pinyons i gelat o la sopa de maduixes amb gelat de mascarpone. Però preferiria que ho provéssiu. Reserveu-hi taula. Tingueu en compte que El Far també és un magnífic hotel, adscrit als Petits Grans Hotels de Catalunya. De fet, aquí ja hi havia una hostatgeria al segle XVIII, quan encara era un convent. La gent gran de Palafrugell explica que els frares sempre tenien una gran olla amb aigua calenta i que els veïns que pujaven a Sant Sebastià a passar-hi el dia bullien els arrossos amb aquella aigua. La tradició d’acollir viatgers i pelegrins en aquesta muntanya ve de lluny. Quants bons moments, quants bons records haurà generat la visita a aquest indret de la costa empordanesa?

Hotel El Far 5.JPG

Les habitacions de l'hotel donen al pati interior, en les antigues dependències del convent. © ÒM

Hotel El Far 6.JPG

Un cafè a la terrassa, tot admirant les vistes, un regal per a una tarda d’estiu. © ÒM

Retorn a Lloret per Santa Cristina

dilluns, 18/07/2011
Ermita Santa Cristina.JPG

La lluminosa ermita de Santa Cristina, a tres quilòmetres del centre de Lloret de Mar. © Òscar Marín

Aquell migdia de maig, l’ermita blanca i neta de Santa Cristina era tota silenci. El sol esclatava sobre els murs i la mar lluïa un to blau amb transparències. M’hi va portar en Salvador Palaudelmàs, obrer major de la centenària Obreria de Santa Cristina, qui em va mostrar el notable interior del temple i em va descobrir el proper mirador de Sorolla, des d’on el pintor valencià havia traçat feia gairebé cent anys l’estudi del quadre Catalunya. També em va recordar que davant d’aquesta venerada ermita, sota el pi de Santa Cristina, va celebrar-hi consell l’any 1934 el Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys.

Nau Santa Cristina.JPG

Dins l'ermita hi destaca l'altar genovès de marbre i els exvots mariners. © ÒM

Quin contrast, aquesta pau al voltant de l’ermita, tot rememorant instants de la història, amb els crits de festa que s’hi senten cada 24 de juliol. Per Santa Cristina,  patrona de Lloret, aquest turó i la platja que s’estén als seus peus es transformen gràcies a una festa que es perpetua des de fa segles. Els lloretencs tanquen botigues i obliden tots els compromisos per afegir-se a la celebració de la seva santa italiana. Tot comença ben d’hora a tres quilòmetres d’aquí, al centre de Lloret. La processó, formada pels membres de l’Obreria de Santa Cristina i per diverses autoritats, surt religiosament el dia 24 de l’església de Sant Romà, un conegut temple lloretenc acolorit per ceràmiques lluminoses, i arriba fins a la platja d’on salpen una desena d’embarcacions en direcció a Santa Cristina. Les barques i vaixells són acompanyats de ben a prop per nombrosos llaguts de rem.

Processó Santa Cristina.JPG

La processó marítima amb la relíquia de la santa i Lloret al fons. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Del miler i mig de passatgers que conformen la comitiva, la majoria no estan avesats a navegar; se n’apodera un sentiment de sorpresa per la visió de la costa des del mar, de delit pel vent que toca la pell, de suspens pels vaivens improvisats de les onades… Alguns amb més devoció, d’altres amb menys, tots avancen fins que s’albira, dalt d’un turó, el monestir de Sant Pere del Bosc. Aleshores s’aturen motors i braços i per la megafonia es canta la Salve marinera. Els vogadors dels llaguts, en senyal de respecte, aixequen els seus rems.

Llaguts.jpg

Els vogadors aixequen els rems en el moment de cantar la Salve. © Arxiu Obreria Santa Cristina

L’aturada serveix per marcar el punt d’inici de la tradicional regata de llaguts S’amorra, amorra. No hi ha gaire distància fins a la platja de Santa Cristina, per això els vogadors inverteixen totes les seves forces des del primer moment. La cursa és discutida: que si aquell estava més endavant, que si tal club de rem ha arribat abans… Però el més important és tocar la sorra, on banyistes i devots que han preferit arribar per terra ferma animen amb crits i aplaudiments l’esforç dels remadors.

Platja Santa Cristina.JPG

La platja de Santa Cristina a l'arribada dels llaguts i els vaixells. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Santa Cristina 1908.jpg

Fotografia de l'any 1908 amb els llaguts arribats a la platja. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Després d’atracar les embarcacions, cal continuar tots junts la processó a peu fins a l’ermita blanca per un camí amb força pendent. Cap a les 10 comença la missa, en la qual es veneren les lúgubres restes de Santa Cristina: un antic crani portat l’any 1784, anomenat “Sa Relíquia”. Cap a les 11, sortint de missa, els voltants de l’ermita són un formiguer de gent esperant degustar el tradicional estofat, que es reparteix de manera gratuïta als presents. Un cop satisfeta la gana, tant espiritual com corporal, es torna a formar la processó i la comitiva baixa de nou a la platja i puja a les barques per navegar de retorn al cor de Lloret. Per la tarda, la festa continua a la vila, amb el tradicional ball de plaça, però l’ermita de Santa Cristina torna a quedar muda, blanca i neta, com jo la vaig veure aquell migdia de maig, tocada pel sol i voltada per una mar intensament blava.

Estofat.JPG

Un miler de persones degusta l'estofat davant l'ermita. © Arxiu Obreria Santa Cristina