Entrades amb l'etiqueta ‘boscos’

Tardor a Sant Llorenç de la Muga

dimecres, 25/10/2017
Excursió Muga.jpeg

Caminada a la vora del riu a Sant Llorenç de la Muga. © Òscar Marín

“Roger, vine. Anem a fer una volta per la Muga!” La mainada corre donant vida als carrers de Sant Llorenç de la Muga, un poble empordanès a tocar de l’alta Garrotxa. És un nucli petit però ben viu, bonic per dins i per fora. A l’interior de les antigues muralles, entre les cases de pedra vista amb portes de fusta, la canalla juga alegrement mentre els pares fan petar la xerrada a la terrassa de La Fraternitat i les àvies conversen a la porta de l’església sobre medicines, accidents domèstics i xacres de l’edat. I fora de les muralles, quan els colors de la tardor ja han transformat el paisatge però el fred encara no ha acabat d’instal·lar-se, ve de gust passejar per la riba de la Muga i observar les fulles que naveguen aigües avall com petites barques de fades i admirar des del riu el perfil imponent de l’església medieval, que ja apareix en documents del segle XII. Una mica més enllà, als boscos de la riba, s’hi troben preuats bolets i camins que enamoren els caçadors de paisatges tardorencs.

Fulla plàtan Muga.jpg

Algunes fulles resisteixen la força de l’aigua a la Muga. © ÒM

Sant Llorenç de la Muga.jpg

La plaça Carles Camps de Sant Llorenç de la Muga. © ÒM

Església Sant Llorenç Muga.jpg

L’església medieval de Sant Llorenç vista des del riu. © ÒM

És probable que els infants que passen aquí i allà, de casa al riu i del riu a casa, no hagin entrat mai a la Torre Laurentii, l’hotel de quatre estrelles que ocupa la casa més senyorial del poble. Adossada a la muralla medieval, aquesta casa de l’any 1611 amaga una petita bombolla de temps, un món que sembla portat des d’un altre punt de la història. La Torre Laurentii podria ser el somni d’un indià que acabés d’arribar del seu llarg viatge: llits amb grans capçals de marqueteria, cadires de canya d’estil colonial portades de les Filipines, llums d’aranya de vidre per il·luminar les seves set habitacions… En realitat, aquest va ser, fa molt de temps, el domicili del notari i recaptador d’impostos de la zona, i va passar a mans dels propietaris actuals a mitjan anys 90. Les complexes obres de restauració i la conversió de la casa en hotel van començar l’any 2002 i l’allotjament va obrir les portes l’estiu del 2006, preservant l’estructura i la decoració originals. Podríem dir que la decoració és ‘vintage’, ha respectat elements decoratius d’unes dècades enllà. Però tot i que l’ambient és clàssicament senyorial, l’atenció per part de la família propietària és casolà. La Cristina i l’Stephan, catalana i nord-americà, dirigeixen aquest projecte amb proximitat, com si es tractés d’una casa d’hostes, més que no pas d’un hotel de quatre estrelles.

Torre Laurentii Façana.jpg

La Torre Laurentii és un edifici del segle XVII convertit en hotel. © ÒM

Habitació Torre Laurentii.jpg

Habitació doble número 3 de la Torre Laurentii. © ÒM

Cadires Torre Laurentii.jpg

Un racó agradable de l’habitació número 3. © ÒM

Sala Torre Laurentii.jpg

Sala a la primera planta de la Torre Laurentii. © ÒM

A les habitacions, s’hi accedeix per una galeria porticada ideal per llegir un llibre, fullejar una revista o escoltar els ocells i els sons que arriben dels carrers del poble. I davant de la galeria s’estenen uns bucòlics jardins plens de racons deliciosos, com un petit templet recobert d’heures, algun arbre centenari, fonts, rosers i cadires per recarregar les bateries. Al costat del jardí, la piscina és un altre atractiu de la Torre Laurentii. I no us oblideu dels sopars i els esmorzars; una gastronomia simple però suculenta amb productes de la zona completa l’oferta d’aquest allotjament amb encant.

Esmorzar Torre Laurentii.jpg

Esmorzar amb embotits, formatges i delicioses melmelades casolanes. © ÒM

Galeria Torre Laurentii.jpg

Les habitacions es distribueixen al voltant d’una galeria que mira als jardins. © ÒM

Jardín de la Torre Laurentii.jpg

Els jardins tenen un aire romàntic, amb un templet cobert d’heures. © ÒM

Piscina Torre Laurentii.jpg

Vista de la piscina des de la terrassa de l’edifici. © ÒM

Fora de l’hotel ens espera un territori ideal per fer excursions amb la família o els amics, amb la remor de la Muga com a banda sonora. El consorci Salines Bassegoda s’encarrega de promocionar els pobles d’aquest racó del nord-oest de l’Alt Empordà, probablement la zona més desconeguda de la comarca, i al seu web ens ofereixen idees d’excursions, una agenda d’activitats i diverses propostes per gaudir al màxim d’aquest territori. Es poden visitar les gorges de la Muga, als afores d’Albanyà, i caminar per senders ben marcats entre els boscos que ens porten a miradors de gran bellesa. I si busques bé, pots endur-te un grapat de bolets per assaborir-los a casa, mentre recordes la magnífica escapada.

Balcó a Sant Llorenç de la Muga.jpg

Sant Llorenç de la Muga ha sabut preservar la seva arquitectura tradicional. © ÒM

Carlina cardiguera_Corones de rei.jpg

Les corones de rei (carlina cardiguera) decoren algunes portes i protegeixen tradicionalment de bruixes, dracs i altres éssers perillosos. © ÒM

Pont Vell de Sant Llorenç de la Muga.jpg

El Pont Vell de Sant Llorenç de la Muga a la tardor. © ÒM

Enamorats de La Garriga de Castelladral

dijous, 23/03/2017
La Garriga de Castelladral, envoltada de camps.jpg

L’antiga masia restaurada, entre Súria i Castelladral, està envoltada de camps i boscos. © ÒM

Tornar a la terra, a la natura, al silenci. Desconnectar telèfons i connectar els cinc sentits amb l’entorn i amb els propis pensaments. Escoltar els ocells, deixar-se endur pel vent que passa entre les branques i trobar i atrapar la inspiració que havia quedat adormida…

Hi ha allotjaments que prometen. Te n’han parlat amics i coneguts, n’has llegit recomanacions i n’has vist fotografies en revistes de viatges. Els inclous a la llista d’escapades pendents, i un dia fas la reserva i t’hi acostes per comprovar si tants elogis eren certs. La Garriga de Castelladral compleix les promeses: un edifici històric, d’origen medieval, en un entorn extraordinari que convida a reconnectar amb els sons i els ritmes de la natura. Som en una masia que ens explica històries antigues. S’hi han trobat vestigis del segle XIII i va ser un important centre de producció d’oli, vi i cereals al segle XIX. Els actuals propietaris l’han reformat a poc a poc des del 1998, i han tingut molta cura a preservar elements que deixen parlar la història: cups, tines, bótes, portadores, premses, moles i anys cisellats a la llinda d’algunes portes i finestres.

Galeria La Garriga 1.jpg

Una elegant galeria porticada s’obre a la façana de La Garriga de Castelladral. © ÒM

Celler La Garriga.JPG

A l’antic celler de la masia s’hi han conservat les grans bótes del segle XIX. © ÒM

La Garriga de Castelladral ofereix catorze habitacions exquisides. Vuit són a l’edifici principal i sis més en un nou espai al costat de la masia que es va inaugurar l’any 2015. Treballar amb artesans locals va permetre recuperar antigues tècniques tradicionals: les rajoles de les terrasses són fetes a mà a la rajoleria Borrell de Cornellà de Terri, les habitacions s’han pintat amb pintures de calci ecològiques i la fusta utilitzada és de roure vell. Cada habitació està presidida per una obra d’art i tots els espais s’han dissenyat amb gust, però l’ambient que s’hi respira no és només resultat d’un bon disseny. El pas del temps i la proximitat de la natura influeixen en les sensacions que embolcallen la nostra experiència.

Habitació Índia.jpg

A l’habitació Índia destaquen els teixits utilitzats en la decoració i la calidesa de l’espai. © ÒM

Gat restaurant La Garriga.jpg

El gat Panda ens acompanya fins al restaurant de la masia, a l’antiga pallissa. © ÒM

El bon tracte i la gastronomia també són decisius. Ens reben amb un petit berenar, un pastís fet a casa pel xef de la masia, que prepara uns sopars molt recomanables. A l’antic paller, Albert López Hosta cuina plats de temporada amb productes de proximitat, alguns collits a l’hort que ell mateix cultiva. La senzillesa i la tradició defineixen els dos tipus de menús que s’hi serveixen, prèvia reserva: un menú degustació de 40€ i un menú lleuger de 30€, vins a banda. Pel matí, els esmorzars de La Garriga són un d’aquells luxes rurals que sovint trobem a faltar a la ciutat, amb tomàquets de l’hort, amb mel de romaní elaborada per les abelles de la masia, amb pa de pessic acabat de sortir del forn, amb embotits de la comarca i amb pa cruixent d’espelta fet a casa. La Núria ens proposa, però, començar el dia amb un suc verd saludable de verdures i fruites. És realment deliciós i ens n’explica tots els beneficis. Ens ha convençut i ja n’hem fet a casa.

El Paller de La Garriga 2.jpg

A l’antiga pallissa restaurada s’hi serveixen els sopars i els esmorzars. © ÒM

Esmorzar Garriga.jpg

Sucs naturals, embotits i una gran varietat d’aliments ens esperen de bon matí. © ÒM

El paller.jpg

Una gran terrassa s’obre davant l’antiga pallissa de La Garriga de Castelladral. © ÒM

Podeu rebre –o acomiadar– el dia als boscos que envolten la masia, o a la piscina amb vistes a Montserrat. Trobareu un balancí penjat dels arbres, bancs amagats entre la vegetació, algun cor dibuixat a terra… És un bosc viu, que convida a caminar-hi mentre escoltem una simfonia d’ocells que semblen donar-nos-hi la benvinguda. També podeu reservar una visita al petit spa amb jacuzzi, sauna i bany de vapor, i fins i tot encarregar un massatge. O podeu fer coincidir la vostra estada amb una de les activitats de ioga que s’hi organitzen de tant en tant –la Núria és fan d’aquesta disciplina. Si teniu prou temps podreu conversar amb els propietaris, deixar-vos recomanar visites de proximitat (som a pocs minuts de Súria i del bonic nucli de Castelladral) o descobrir les històries, antigues o recents, que amaga aquesta masia, com aquesta anècdota familiar relacionada amb la música: la Núria, pianista des de la seva infantesa, va acostar-se l’any 2007 a l’establiment de Jordi Font per comprar-hi un piano; allà es van conèixer i van començar a teixir somnis i projectes, un d’ells la firma de pianos Font & Roca, amb dissenys de colors vius i amb una bona relació qualitat-preu. Són només alguns dels secrets que hem descobert a La Garriga de Castelladral. Segur que en podreu descobrir d’altres, perquè cada visita és única.

Spa La Garriga.jpg

El petit spa de La Garriga es reserva en exclusiva durant una hora per parella o familia.

La Garriga 1.jpg

Diversos camins permeten envoltar la masia a través de camps i boscos. © ÒM

Vista Montserrat des de La Garriga.jpg

El perfil de Montserrat domina els boscos del Bages al capvespre. © ÒM

10 salts d’aigua de Catalunya a la primavera

diumenge, 3/04/2016

Després de les nevades, poques però intenses, que ens ha deixat l’hivern, arriba el desglaç. El sol fon el mantell de neu que cobreix les muntanyes i els rius baixen amb més força, afavorits també per les pluges primaverals. Al pas de rius i rieres, trobem grans i petits salts d’aigua que amb la seva presència transformen el paisatge i conviden a treure la càmera per fotografiar-los. No cal anar lluny per veure aquestes cascades. N’hi ha de totes les formes, d’altes i majestuoses, de menudes i tranquil·les, i totes tenen un encant especial. La remor de l’aigua, la llum que passa entre les roques i les fulles dels arbres, i el fet que solen ser paratges allunyats i tranquils són factors que afavoreixen que els aficionats a la natura s’hi acostin per gaudir de la bellesa de l’espectacle. Us recomano 10 salts d’aigua imprescindibles de Catalunya.

  • Salt de la Foradada

Enmig de la riera de les Gorgues, al municipi de Cantonigròs, s’obre el paratge de la Foradada, un indret sorprenent i amb un aire màgic que fascina la mainada, però també els més avesats a descobrir racons de món. Es tracta d’un gorg envoltat de roques que deu el seu nom al forat que presenta una de les parets que l’abracen. L’excursió que hi porta és adequada per fer amb la mainada: és curta (una mitja hora d’anada i uns tres quarts de tornada) i sense gaire complicació. És un d’aquells paratges del nostre país que val la pena visitar un cop a la vida.

Cantonigros

  • Fonts del Llobregat

El naixement del Llobregat, a Castellar de n’Hug, és un paratge de gran bellesa que, sobretot a la primavera i a l’estiu, quan l’aigua baixa amb abundància, atreu milers de visitants. Una llegenda trista envolta les aigües: diuen que són les llàgrimes de les nenes mortes fa segles per la dona de n’Hug de Mataplana, que era bruixa i que no volia que cap nena de la contrada fos més maca que la seva filla, per això les matava i les llançava en aquest paratge. Aquestes llàgrimes llegendàries són benvingudes, perquè reguen i embelleixen mig país al llarg de 170 quilòmetres abans de desembocar al Prat de Llobregat. S’arriba a les fonts per la pista del Molí de les Fonts. El camí a peu té molt d’encant i el color vermellós de la terra harmonitza amb el verd de la vegetació de ribera. Des de la passarel·la es distingeixen els tres salts principals que brollen de les roques i que, després d’unir-se, donen origen al Llobregat. No gaire lluny de les fonts, seguint avall el curs de les aigües, hi ha una agradable zona de pícnic.

Fonts del Llobregat web.jpg

  • Salt de Sallent

Al nostre país hi ha pocs salts d’aigua tan majestuosos com el Salt de Sallent, a prop de Rupit. Esvelt, amb una caiguda llarga i amb una bona vista per als amants de la fotografia. La ruta que hi arriba des de Rupit és fàcil i té una durada d’una hora i mitja. Hi ha dues opcions, baixar pel marge esquerre de la riera cap a Sallent, a través d’un túnel, o baixar pel marge dret fins al Molí Rodó. Més endavant cal creuar la riera i s’arriba a un bon mirador. La ruta s’acaba en un salt d’aigua espectacular, sobretot en època de pluges, ja que el salt s’alimenta de l’aigua que baixa de la riera de Rupit. Pel camí de baixada trobem les restes de diversos molins. Una mica més amunt del Salt de Sallent trobem una ermita romànica, Sant Joan de Fàbregues, amb restes de tombes antropomòrfiques excavades a la roca.

Salt del Sallent web.jpg

  • Sauth deth Pish

Potser és el salt d’aigua més sorprenent de la Vall d’Aran. Per la seva ubicació, sens dubte, el Sauth deth Pish és el més accessible i fotogènic. A la sortida d’Arròs, a la Vall d’Aran, neix una pista de muntanya que remunta la vall i el riu Varradòs fins arribar al plan des Artiguetes, un prat d’alta muntanya cobert de flors a partir de la primavera. Després de creuar un pont s’arriba fàcilment al Saut deth Pish, un salt d’aigua espectacular de 25 metres de caiguda. Des del plan des Artiguetes la pista continua fins a Bagergue, un itinerari recomanable per a cotxes tot terreny.

Saut deth Pish web.jpg

  • Gorg dels Banyuts

El gorg dels Banyuts és una gorga situada a la riera de Garfull, sota el camí que porta al santuari de Montgrony, i la seva bellesa no és l’únic reclam per anar-hi. L’aspecte mític esdevé un dels atractius de la visita a aquest gorg, perquè ens ofereix la possibilitat de recuperar les històries relacionades amb el comte Arnau i altres personatges que habiten en l’imaginari popular d’aquesta vall del Prepirineu. De fet, la llegenda diu que un boc va precipitar el comte Arnau al gorg dels Banyuts, que aquest gorg és una de les portes de l’infern i que el comte en surt les nits de lluna plena a fer de les seves. Potser encara us semblarà sentir la seva presència entre la remor de l’aigua…

Gorg dels Banyuts

  • Salt dels Murris

A la Garrotxa hi ha un salt no gaire conegut, però molt interessant, tant a la primavera com a l’estiu, quan el gorg del Molí dels Murris es converteix en una preciosa zona de bany. Els veïns de les Planes d’Hostoles coneixen bé aquest espai i el seu salt d’aigua. Amagat en ple territori de volcans, en destaca la seva aigua cristal·lina, especialment al voltant del salt, on es poden veure les pedres del fons. Val la pena observar les formacions de travertí que s’hi ha format amb el pas del temps. El camí que hi arriba des de l’oficina de turisme de les Planes d’Hostoles està senyalitzat i la ruta es pot fer a peu i amb bicicleta, però també s’arriba amb cotxe fins a la riera de Cogolls.

Murris Waterfall

  • Salt de Santa Margarida

També a la Garrotxa, entre Amer i les Planes d’Hostoles, a tocar de la fàbrica d’embotits Pirene, surt un camí que porta fins al gorg de Santa Margarida, un paratge magnífic on trobem un salt d’aigua especial, pel fet que s’hi pot passar per darrere amb facilitat. Aquest és un racó força conegut, ja que s’hi van rodar alguns capítols de la segona temporada de la sèrie ‘Polseres Vermelles’. Una excursió excel·lent per als mesos de primavera i estiu.

Santa Margarida web.jpg

  • Salts d’aigua de la vall de Núria

Mentre anem pujant a la vall de Núria des de Queralbs, ja sigui a peu o amb el popular cremallera, veiem als nostres peus com l’aigua forma gorgs i salts de gran bellesa. La millor època per fer la ruta del Camí Vell de Núria és a la darreria de la primavera, quan afloren arreu brolladors i salts d’aigua. El camí ressegueix el curs del riu Núria tot fent marrades per superar el fort desnivell. Pel camí tindrem una bona vista del fons de la vall i del barranc de Fontalba, que baixa ben carregat; també gaudirem del salt del Sastre i del salt de la Cua de Cavall, potser el més emblemàtic de la zona, abans d’arribar al pla de Sallent i, finalment, al santuari de Núria.

Salts de la vall de Núria web.jpg

  • Gorgs de Campdevànol

No és un. Són set els salts d’aigua que trobem als gorgs de Campdevànol. L’itinerari recomanat, d’uns 10 quilòmetres, s’inicia a l’aparcament de l’àrea de lleure de la Font del Querol, a uns tres quilòmetres de Campdevànol, i el camí ens porta còmodament fins al torrent. El primer gorg del conjunt és el de la Cabana. El camí es va enfilant i planeja després cap a la dreta, paral·lel al torrent. S’arriba al gorg de la Tosca i, per un corriol paral·lel al riu, trobem el gorg de l’Olla. Gairebé a tocar, un corriol baixa fins el gorg de la Bauma. Més endavant trobem el gorg del Forat, el gorg Petit del Colomer i el gorg del Colomer. Cada gorg té el seu propi salt. Gaudiu del paisatge i de la remor tranquil·la de l’aigua.

Gorgs de Campdevànol web.jpg

  • Salt de Ratera

Una de les rutes més conegudes i recomanables del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és l’excursió als llacs de Sant Maurici, Ratera i Amitges. Es pot arribar amb cotxe fins a l’aparcament situat a uns 4 quilòmetres d’Espot. A partir d’aquest punt s’ha de continuar a peu per la Ruta de l’Isard, ben senyalitzada, que segueix un camí d’uns 4 quilòmetres fins a l’estany de Sant Maurici. Més endavant, a 25 minuts caminant de l’estany de Sant Maurici, trobem un altre paratge de gran bellesa: el salt (o cascada) de Ratera, sovint envoltat per roques gebrades.

Cascada de Ratera web.jpg

Un passeig de tardor per Gallecs

dimarts, 28/10/2014
Gallecs Panoràmica.jpg

Gallecs és un excepcional pulmó verd situat al cor del Vallès Oriental. © Òscar Marín

Qui descobreix l’espai rural de Gallecs per primera vegada, no pot deixar de sorprendre’s. Sorprèn que a Mollet del Vallès, una ciutat tan industrialitzada, encara s’hi conservi un paratge rural de gran valor paisatgístic, ambiental i històric. Aquest ampli territori d’unes 730 hectàrees està travessat per camins freqüentats pels veïns de la població, senders que permeten acostar-se a la flora, a la fauna i al patrimoni arquitectònic, essencialment esglésies i masies. Gallecs és un exemple de supervivència. On ara hi ha camps i boscos, s’hi va projectar durant la dictadura una zona d’habitatges per acollir les fortes migracions que van arribar a l’àrea metropolitana (per entendre’ns, una població com ara Badia del Vallès). Els terrenys van ser expropiats, però el projecte no acabava de tirar endavant. Mentrestant, els antics propietaris van seguir treballant les seves terres, però sense fer-hi cap manteniment ni construcció, esperant que tard o d’hora els fessin fora definitivament i comencessin les obres. El moment, per sort, no va arribar mai, i avui Gallecs és un magnífic exemple d’un espai agrícola amb horts recreatius, espais verds, cultius ecològics i quilòmetres de camins.

Gallecs.jpg

L’eix bicicleta travessa Gallecs. Un camí accessible a peu, amb bici o amb cadira de rodes. © ÒM

Masia a Gallecs.jpg

Hi trobem masies com Can Jornet, Ca l’Andreu, Cal Ferrat, Ca l’Antich o la Torre d’en Malla. © ÒM

Gallecs està viu: s’hi fan calçotades, s’hi celebren aniversaris, s’hi organitzen caminades i no són pocs els veïns de Mollet que hi passegen els gossos o hi van a córrer després de la feina. També s’hi organitzen moltes activitats pedagògiques per a escoles, gestionades per les diverses entitats relacionades amb el territori: l’Associació Agroecològica de Gallecs, l’Associació Agroecològica de Gallecs, l’Escola de Natura del Corredor… Entre les activitats que s’hi fan hi destaca la construcció de caixes niu, l’explicació dels secrets de l’agricultura ecològica, tallers d’usos i aplicacions de les plantes i rondalles sobre la flora i la fauna de Gallecs. No deixeu de visitar l’agrobotiga, al costat de l’església de Santa Maria, on trobareu productes autòctons com la mongeta del Ganxet, les melmelades casolanes i la cervesa TOC d’espelta ecològica. La possibilitat de fer rutes, a peu o amb bicicleta, també és destacable. Hi ha quatre itineraris que es poden descarregar a través del web de l’espai natural. L’accés és molt fàcil, es troba a tocar de l’autopista AP-7. Ara només us queda gaudir-ne!

Blats i melmelades.jpg

S’hi conreen blats antics com la xeixa, l’espelta, el blat Montcada i el blat persa. © ÒM

Capvespre a Gallecs.jpg

Capvespre a l’espai rural protegit de Gallecs. © ÒM

Silencis romànics al comtat de Comenge

divendres, 8/11/2013

La carretera que s’endinsa en l’Alta Garona per l’oest de la Vall d’Aran travessa un mosaic de camps i boscos verdíssims en el qual apareixen pobles amb interessants esglésies romàniques, com Saint-Geniès de Baishòs i Saint-André de Burgalais, però per trobar el veritable tresor de l’antic comtat de Comenge cal conduir uns trenta minuts més cap al nord. En una plana, entre prats i camps de pomeres, la basílica de Sant Just de Vathcrabèra (Saint-Just de Valcabrère) regala al viatger una magnífica postal, amb la catedral de Santa Maria de Sant Bertran de Comenge (Saint-Bertrand-de-Comminges) emergint poderosa en la llunyania, dalt d’un promontori. La importància d’aquest enclavament rau en la utilització de restes d’època romana en la seva construcció: sarcòfags, baix relleus, capitells, columnes, màscares teatrals romanes i inscripcions llatines apareixen aquí i allà integrades en l’edifici. Els arqueòlegs han estudiat a fons aquesta peculiaritat, i han conclòs que les restes més antigues procedeixen de la veïna ciutat romana de Lugdunum Convenarum, avui desapareguda. A la sorprenent portalada, considerada l’última obra romànica del bisbat de Comenge, ens beneeix un Crist davant la mirada atenta de quatre columnes humanes que representen diversos màrtirs cristians: Sant Just i Sant Esteve, a l’esquerra, i Sant Pastor i Santa Elena, a la dreta.

Saint Juste 1.jpg

Des de la basílica de Valcabrère tenim una bona vista de la catedral de Sant Bertran. © Òscar Marín

A només un parell de quilòmetres de Valcabrère, la catedral de Sant Bertran es presenta com una harmònica barreja d’estils sota els quals sobreviuen encara trets del segle XII, especialment al claustre. Al centre cultural i turístic Les Olivétains, just davant del monument, expliquen als visitants que el pilar dels Evangelistes que destaca de manera evident en la columnata del claustre va ser esculpit pel mateix artista que va tallar les estàtues-columnes de la portalada de Valcabrère i que els capitells historiats de l’ala oest són similars als que es conserven a la col·legiata de Sent Gaudenç (Saint-Gaudens). Aquí és fàcil traslladar-se a l’edat mitjana amb la imaginació, no solament per les pedres, també pel paisatge: només hi ha boscos i camps silenciosos més enllà del claustre.

Saint Bertrand 0.jpg

El claustre és un espai màgic dins la catedral de Sant Bertran. © ÒM 

Claustre Saint Bertrand 1.jpg

El pilar romànic dels Evangelistes, força malmès però de gran valor. © ÒM

Paisatge des del claustre 1.jpg

Un paisatge de camps i boscos envolta Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Respirem l’aire fresc i contemplem la panoràmica abans de perdre’ns pels carrerons empedrats i costeruts d’aquesta població. Aquí un petit restaurant, allà una façana amb entramat de fusta, més enllà una curiosa portalada de pedra… Val la pena fer un passeig per la vila abans de reprendre el viatge. Si voleu veure més romànic en aquesta zona, arribeu-vos fins a Sent Gaudenç. La seva col·legiata ha sofert moltes restauracions, però val la pena admirar-ne el claustre i recordar els artistes que van deixar també la seva empremta a les pedres de Sant Bertran.

Casa Saint Bertrand 1.jpg

Façana d’una casa de Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Collint castanyes als boscos de Viladrau

dimarts, 22/10/2013

Quan torna la Fira de la Castanya amb més tradició del Montseny, la de Viladrau, ens agrada acostar-nos-hi per collir un grapat de castanyes i caçar bolets. L’any passat vam fer estada al Mas Vilarmau (en vaig deixar constància en aquest post), tot i que hi ha altres allotjaments a la vora. La Fira que avui aplega tants visitants va néixer l’any 1995 per recuperar la castanya com a producte autòcton de Viladrau i del Montseny. Ara és un esdeveniment consolidat que ofereix actes al llarg de tota una setmana, tot i que concentra la seva activitat durant el primer cap de setmana d’octubre i la vigília de Tots sants. Dels esdeveniments programats destaquen les passejades comentades pel bosc, la torrada de castanyes a la plaça i les passejades amb poni per als més petits. Diumenge se celebra el tast gastronòmic, un dels actes més esperats, ja que els restaurants de la vila elaboren i serveixen plats que tenen la castanya com a ingredient principal. A partir de les 11 h s’inicia la venda de tiquets per al tast a les parades d’informació de la plaça Major.

Castanyes.JPG

Torrada de castanyes a la plaça Major de Viladrau. © Òscar Marín

Castanyes Viladrau.JPG

L’olor de llenya i de castanyes torrades s’estén per tota la plaça. © ÒM

Val la pena endinsar-se en els boscos dels contorns (de les rutes que es poden fer a la zona, en trobareu informació al Centre Cultural Europeu de la Natura i a l’Espai Montseny). Una de les rutes més conegudes és la del castanyer de les Nou Branques, un dels més grans del Montseny, amb 23 metres d’alçada i un tronc amb 6,5 metres de perímetre. De les nou branques que el van fer famós, dues són mortes i dues més li han desaparegut (hi ha qui en diu ‘de les Set Branques’), però encara dóna un bon grapat de castanyes cada tardor. Per arribar-hi, des del carrer Ramon Bofill cal caminar fins a trobar en una cruïlla el pal indicador de la SL-C81. Hi ha una suau pujada, es passa per la font de les Paitides i per la masia de la Vila i s’arriba ben aviat al costat del gran castanyer. La passejada està ben senyalitzada.

Castanyer Nou Branques.jpg

El castanyer de les Nou Branques, un dels emblemes de Viladrau. © ÒM

Bolets.JPG

Alerta, bolets verinosos a la vista! © ÒM

Castanyers.JPG

Un llit de castanyes entapissa els camins. Compte amb les que cauen de les branques. © ÒM

Castanyes.jpg

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. © ÒM

Aneu amb compte si passeu per Viladrau la nit del 31 d’octubre. La vila es converteix en un punt de trobada de bruixes, que rememoren les reunions que s’hi feien al segle XVII i la  cruel execució de dones acusades de bruixeria que va tenir lloc entre els anys 1618 i 1622. L’esperat Ball de les Bruixes se celebra entorn d’un gran foc que crema al mig de la plaça de la Vila i compta amb la col·laboració de tots veïns, fins i tot dels més petits.

Tots Sants Viladrau.JPG

Senyal de perill a la plaça Major per la presència de bruixes a Viladrau. © ÒM

-Altres posts de tardor: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/etiqueta/tardor/

Un dia de ‘glàmping’ al Cala Llevadó

dilluns, 15/04/2013

Practiqueu el ‘glàmping’? Aquest moviment, molt estès a Anglaterra, juga amb la fusió de les paraules ‘glamur’ i ‘càmping’ per anomenar els allotjaments amb encant ubicats en plena natura, generalment de dimensions reduïdes i amb un punt d’originalitat, fabricats amb productes naturals com fusta o tela i que ofereixen comoditats com les que trobaríem en una habitació d’hotel. Hi tindrien cabuda des de les cabanes als arbres, de les quals us parlava fa uns mesos, fins a les conegudes tendes de safari que representen una alternativa atractiva per dormir a la natura, passant per aquestes cabanes que hem estat els primers a estrenar.

Cabanes.JPG

L'únic càmping de la Península on trobareu aquestes cabanes és el Cala Llevadó. © Òscar Marín

El càmping Cala Llevadó de Tossa de Mar, un dels pioners de la Costa Brava, ha instal·lat unes peculiars cabanes forestals de forma arrodonida en una àrea privilegiada. Aquests nous bungalous ecològics sorprenen per la seva simplicitat. Fabricats amb fusta certificada a França i introduïts al nostre país per l’empresa catalana Casárbol, imiten la forma d’una tenda de campanya, però ofereixen les comoditats d’un petit apartament, amb capacitat per a quatre persones. D’entrada, tant els materials com les portes i la finestra de doble vidre faciliten l’aïllament tèrmic, per apaivagar la sensació de fred a les nits de primavera o la calor estiuenca, afavorint l’estalvi energètic. I en els seus 13 metres quadrats hi teniu tot el que us cal: un llit de matrimoni i un sofà convertible en dos llits individuals, un bany amb lavabo, WC i dutxa, pica, nevera, microones, cafetera, taula i tamborets per als àpats, i a l’exterior una terrassa de 6 metres quadrats amb dues gandules. Just al costat de cada cabana, hi ha un petit jardí de plantes aromàtiques i una taula amb cadires per dinar o sopar a l’aire lliure.

Cabanes Cala Llevadó.JPG

Interior acollidor, tot ben estudiat per al màxim aprofitament de l'espai. © ÒM

El concepte és ideal per a parelles o per a famílies amb un màxim de dos nens, ja que la zona on han estat ubicades les sis noves cabanes, separada amb una tanca de la resta del complex, disposa d’un espai de jocs i d’una àrea de pícnic exclusives per a les famílies que s’allotgin a les cabanes. I no ens oblidem de l’entorn, de la panoràmica des de la cabana sobre les grans extensions de pins que baixen fins al mar, fins a unes platges delicioses com la cala Figuera, que a l’abril encara és insòlitament solitària. Cada cop més, els viatgers amants de les experiències intenses, els “caçadors de sensacions” cerquem el glamur en l’elegància de les coses simples que ens regala la natura i en el bon gust de gaudir-ne amb tranquil·litat. Per això el ‘glàmping’ és una alternativa tan vigent i res millor que practicar-lo sense haver d’anar gaire lluny de casa.

Cabanes càmping Cala Llevadó.JPG

Les cabanes s'orienten al sud i aprofiten la llum solar durant tot el dia. © ÒM

Cala Figuera.JPG

A menys de deu minuts a peu des de la cabana trobem la bonica cala Figuera. © ÒM

Escapada de tardor al Mas Vilarmau

dimecres, 7/11/2012
IMG_7822.JPG

El Mas Vilarmau és una robusta masia de finals de segle XVIII. © Òscar Marín

Al Montseny, el fred arriba de cop. Dissabte, el termòmetre marcava 14ºC i al matí següent la temperatura va baixar sota zero. La nostra visita va coincidir amb la Fira de la Castanya. A Viladrau, la pluja venia i la gent es refugiava als bars o a les botigues, la pluja marxava i tothom sortia a gaudir de la festa, de les castanyes torrades al centre de la plaça, de les parades de neules i formatges, de les rutes amb poni pel bosc… Vam dinar al restaurant de l’Hostal Bofill, un edifici amb molta història, però amb un menú discret. Potser era a causa de la gran afluència de públic aquells dies de fira que alguns plats arribaven freds a taula. Era més bo (també més car) el menú de La Vinya, a la plaça Major, que vam tastar al dia següent, amb la crema de carbassa i moniato i la botifarra de castanyes. A mitja tarda vam conduir fins al Mas Vilarmau, una masia imponent envoltada de boscos, a tan sols deu minuts de Viladrau. Realment el paisatge enamora, especialment a la tardor, quan grocs i marrons comencen a restar protagonisme als verds. I s’agraeix trobar en una clariana del bosc, al peu del Matagalls, una masia robusta com el Mas Vilarmau per refugiar-s’hi. Si una cosa s’ha de destacar d’aquesta casa rural és l’hospitalitat, la cordialitat de la Pilar, sempre atenta, i la diversitat d’espai comuns on descansar.

Mas Vilarmau.JPG

A les golfes hi trobareu un espai per jugar i descansar. © ÒM

Habitació Barroca.JPG

L’habitació Barroca és senzilla, però els llits són còmodes. © ÒM

Com que érem quatre persones, ens van adjudicar l’habitació Barroca. Jo hi faria alguns retocs en la decoració, més eclèctica que no pas barroca, però com que el nostre objectiu no era quedar-nos gaire estona a l’habitació, la qüestió estètica va quedar en anècdota. De nit vam tenir un petit inconvenient: la calefacció no funcionava. Però ens van servir de seguida un calefactor. En un hotel de luxe hauríem posat el crit al cel, però quan anem de turisme rural, els luxes que valorem de debò són la calma, el bon menjar, el tracte familiar… I al Mas Vilarmau hi ha tranquil·litat, et tracten bé i s’hi menja bé. Menjar casolà, això sí: crema de carbassó, uns espàrrecs, pollastre a la brasa, una truita per esmorzar amb un bon pa amb tomàquet… Abans o després de menjar, els espais comuns són plens de butaques i seients acollidors on es pot llegir, escoltar música o, simplement, deixar passar el temps. A l’exterior, quan fa bon temps, ens podem estirar a les hamaques sota els arbres, seure als gronxadors penjats d’algunes branques o als bancs davant del prat, es pot gaudir de la piscina quan fa calor i de la natura en estat pur: aquí només els ocells, les fulles i el vent trenquen el silenci.

IMG_7819.JPG

Espai d’hamaques just davant de la masia. © ÒM

Un dissabte plujós, però suau, va venir seguit d’un diumenge de tramuntana gèlida que feia mal a les orelles. Ens vam quedar una bona estona xerrant a la vora del foc. A mig matí, però, el sol ja escalfava els camins i, ben abrigats, vam sortir a collir castanyes i bolets pels boscos del voltant. La Pilar ens va recomanar una ruta molt agradable fins a la Font de Viladrau i ens va deixar uns guants per protegir les mans dels pellons punxants de les castanyes. En un tram del camí, la pluja de castanyes era constant, en podríem haver agafat moltes més, però ens vam conformar amb mig cistell. Els humans som recol·lectors ambiciosos, ens enduríem tot allò que trobem, siguin castanyes o bolets. Però qui us escriu té el costum de no agafar més que allò que necessita. I la pau i l’hospitalitat recollida en aquest petit racó del Montseny ja ens bastava.

Castanyes.jpg

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. ©

La secreta vall de Lis

dimecres, 10/10/2012

El seu nom és tan suggeridor com el seu contingut. Us parlo d’una vall petita, tranquil·la, força apartada dels circuits turístics: la vall de Lis. No és difícil de trobar, però algú t’ha d’assenyalar on es troba: és a l’extrem sud del departament occità de l’Alta Garona, i s’hi arriba sortint de la Vall d’Aran per l’oest. El dia que vaig anar a buscar-la des de Bossòst, vaig travessar el portilló d’Albi i, de baixada, vaig topar amb una primera sorpresa, mig amagada en un revolt: un salt d’aigua que apareixia en el meu mapa amb el nom evocador de Sidonie. Una parella escoltava en silenci la remor de l’aigua des d’una roca i vaig fotografiar-la.

Sidonie.jpg

Escoltant l'aigua davant del salt de Sidonie. © Òscar Marín

Vaig continuar avall per la carretera de revolts flanquejada per boscos espessos fins a l’entrada de Luchon, una antiga vila termal amb un aire romàntic i decadent. Calia anar a trobar el camí cap a l’estació d’esquí de Superbagnères i la vall de Lis, la D-46. L’asfalt em portava encara més avall, passant de llarg el solitari grup de cases de l’Artiga de Cargat i travessant el pont sobre el Lis, el riu que dóna nom a la vall. La carretera seguia de ben a prop el curs d’aigua i al fons ja s’observava l’imponent circ dels Crabioules tancant el paisatge. Sis quilòmetres més endavant, passat el desviament a l’estació d’esquí i més enllà del nucli de les Bordes de Lis, envoltat de prats d’un verd intens, vaig arribar al fons de la vall. El cotxe es va quedar a l’aparcament de l’acollidor alberg Les Délices du Lys. Aquest, a 1.132 metres d’alçada, és el punt de partida de nombroses rutes. N’hi ha de dures, especialment a l’hivern, com la caminada per veure el llac Verd, i d’altres de molt senzilles, com la que ens porta xino-xano fins al proper salt de l’Infern (cascade d’Enfer), on l’aigua cau des dels 70 metres fent un brogit considerable. Diuen que és un dels salts d’aigua més bonics del Pirineu. Segur que és un dels més esvelts, perquè l’aigua s’ha d’obrir pas per una escletxa estreta oberta a la roca.

Vall de Lis.jpg

El salt de l'Infern, al fons de la vall de Lis. © Òscar Marín

L’entorn verd i tancat de la vall de Lis, amb aquests vessants boscosos i el riu d’aigües gèlides a través dels prats, té un aire de vall alpina. A l’hivern, aquest paratge poc assolellat és ideal per fer-hi passejades en família, amb trineu o amb raquetes. A la primavera i a la tardor és un racó tranquil on es poden observar papallones i el magnífic contrast de colors dels faigs i dels avets. A l’estiu, els senderistes omplen els camins. De fet, el Pirineu ja no és cap secret, però si escoltem la veu de l’aigua que cau i tanquem els ulls ens semblarà que som els únics habitants d’aquest racó remot.

Vall de Lis 2.jpg

Fotografiant papallones a la vora del camí, a la vall de Lis. © Òscar Marín

Tardor en família a la Garrotxa

dimecres, 7/12/2011

Cada cop queden menys fulles a les branques dels faigs. ©

Diria un poeta que les fulles s’esquerden sota els nostres peus amb un cruixit d’adéu. Adéu a les branques on no tornaran. Adéu a la tardor que s’encamina, novament, cap a l’hivern… Però una mirada melancòlica no pot combatre la il·lusió de les criatures trepitjant les fulles seques, les rialles dels infants que contemplen els mil colors del bosc amb sorpresa, celebrant la bellesa d’una natura sovint massa allunyada dels seus dies. De boscos on gaudir de la tardor en família n’hi ha molts, però la fageda d’en Jordà, dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, se n’enduu la categoria d’estrella, i les opcions per gaudir-ne són múltiples. Hi ha qui escull els carruatges de cavalls per fer una ruta circular sota les capçades del bosc, els més atrevits poden fer l’itinerari a lloms d’un cavall i els que no tinguin pressa poden seguir a peu els camins que travessen la fageda. Molt a prop trobem una coneguda granja on fabriquen productes làctics i on conviden grans i petits a veure de ben a prop les vaques i a tastar els iogurts més cremosos. Unes postres excel·lents per culminar la sortida per la fageda. Això sí, és obligatori reservar la visita a la granja amb antelació. Molt a prop d’aquesta fageda, es troba la vila medieval de Santa Pau, on val la pena descobrir l’hotel restaurant Cal Sastre.

Cavall fageda.jpg

A la fageda s’hi poden fer diverses rutes amb carro o a cavall. © ÒM

Jordà.jpg

Un dels molts camins màgics que travessen la fageda d’en Jordà. ©

Hi ha un altre paratge que no atreu l’atenció de tants visitants, però que és d’un gran interès: el Parc de Pedra Tosca, en els límits d’Olot i Les Preses, un paratge volcànic farcit de cabanes que servien d’aixopluc als pagesos de la contrada. Aquesta visita és ideal per passar-hi la tarda després d’un volt per la fageda i els volcans (el Croscat és el més interessant, ja que està tallat com un pastís i se n’aprecia millor el perfil). Podeu consultar altres activitats per fer en família al web de Turisme de la Garrotxa.

Per fer nit, us recomano l’hotel La Perla d’Olot. Aquest hotel fa més de quaranta anys que es va inaugurar i els seus propietaris ho van celebrar pintant algunes de les habitacions amb motius de la faràndula olotina, personatges del bestiari popular com ara el Porc i el Xai, els Gegants o la Cabreta del Cornamusam. Aquest tret els diferencia de la resta d’hotels de la comarca a l’hora d’atreure famílies amb nens, a banda de trobar-se al costat d’un tranquil parc amb gronxadors. Fa uns anys ja van decorar les habitacions amb motius infantils, però ho van fer amb personatges de la Warner. Amb el temps van pensar, molt encertadament, que era més útil i divertit promoure els personatges típics d’Olot que no pas els de Hollywood. Felicitats, és el camí que cal seguir. La globalització és imparable, però cal defensar i difondre allò que ens dóna personalitat. Si no, tots els hotels serien iguals.

Olot3.JPG

Una de les habitacions familiars de l’hotel La Perla d’Olot. © ÒM

Olot.JPG

Dibuix del Porc i el Xai en una de les habitacions decorades amb personatges festius. © ÒM

Olot2.JPG

Els personatges de la faràndula olotina us donen la benvinguda a l’hotel. © ÒM