Entrades amb l'etiqueta ‘història’

Un refugi medieval a Mirambell

dijous, 26/05/2016
El poble de Mirambell.jpg

El poble de Mirambell es troba al Maestrat aragonès, a tocar del País Valencià. © Òscar Marín

Quan arribem a Las Moradas del Temple, no tenim la sensació d’entrar en un hotel. Som a casa de l’Adelaida i en Sergio, una parella de navarresos que van trobar al poble de Mirambell el lloc més adient on construir el seu projecte vital. Van comprar una casa del segle XVI i la van convertir en un allotjament amb personalitat on rebre viatgers d’arreu, on oferir-los un refugi per desconnectar del dia a dia i retrobar-se amb la tranquil·litat de la vida rural. Des que entrem a casa seva, ens convertim en “convidats”, en viatgers que seran atesos amb cura i familiaritat durant la seva estada. La cordialitat en el tracte és un dels punts forts de Las Moradas del Temple. També la personalitat del lloc i de l’entorn.

Las Moradas del Temple Adelaida Sergio.jpg

Els amables propietaris de Las Moradas del Temple, Adelaida i Sergio. © ÒM

Som a les portes del País Valencià, ja dins el Maestrat aragonès. Hem deixat la bonica Morella enrere i hem entrat a Mirambell, una petita vila amb molt d’encant envoltada en tot el seu perímetre per muralles, un nucli que ha conservat el seu aspecte medieval intacte. Però tindrem temps de descobrir el poble demà al matí. Ara volem gaudir de l’hotel. Un allotjament que ens recorda que som en un territori ple d’història, des dels noms de les habitacions (Doncella de Orleans, Cámara del Gran Maestre…) fins als llibres sobre el passat templer de la zona, passant per les majestuoses portes restaurades, les velles bigues de fusta o la col·lecció de navalles antigues, algunes trobades a la mateixa casa on ens allotgem.

Las Moradas del Temple.jpg

A l’entrada de la casa s’hi reprodueixen motius de la muralla medieval de Mirambell. © ÒM

En la restauració no s’han fet gaires concessions a les tendències constructives actuals, i s’han preservat bona part dels elements tradicionals. A més, els tapissos i cortinatges, la música antiga que sona o la reproducció de diversos motius de la façana del convent de les monges agustines donen un aire medieval als espais comuns. A les habitacions no hi ha televisió, tota una declaració d’intencions. Aquí hem vingut a descansar i a connectar amb el ritme d’abans que la tecnologia envaís cada minut de les nostres vides.

Habitació Doncella de Orleans Las Moradas del Temple.jpg

Vam dormir plàcidament a la suite Doncella de Orleans. © ÒM

Jardí Las Moradas del Temple.jpg

La suite té sortida directa a l’agradable jardí dels 9 Cavallers. © ÒM

Després d’una estona de descans al jardí dels 9 Cavallers, al qual tenim accés directe des de la nostra suite Doncella de Orleans, es fa l’hora de sopar. En Sergio s’encarrega de la cuina de Las Moradas del Temple, amb plats tradicionals i de temporada. Aquesta nit ha preparat unes croquetes casolanes de pernil com a entrant, una amanida “templera” amb panses, ametlles i fruites deshidratades i unes galtes de porc a la reducció de Pedro Ximénez. Per postres, vam tastar el brownie amb gelat de vainilla i el sorbet de cassis al cava. La beguda i el cafè estan inclosos en el sopar degustació, que destaca per la seva excel·lent relació qualitat-preu.

Galtes de porc a Las Moradas del Temple.jpg

Tendres galtes de porc servides a Las Moradas del Temple. © ÒM

Esmorzar a Las Moradas del Temple.jpg

Al menjador de la casa també s’hi serveixen uns complets esmorzars. © ÒM

El passat es fa present en els carrerons d’aquest poble limítrof amb la comarca dels Ports. L’excel·lent preservació del seu patrimoni arquitectònic li va valdre l’any 1981 la Medalla d’Or que atorga l’organització Europa Nostra, i la seva història i bellesa l’han convertit en escenari de novel·les com La venta de Mirambel, de Pío Baroja, i de pel·lícules com Terra i llibertat, de Ken Loach. El petit nucli urbà conté més d’una trentena d’edificis i elements defensius de gran interès patrimonial: torrasses, portals de muralla, esglésies, convents, palaus i grans casals. Una de les seves singularitats és el fet que tota la població es desenvolupa intramurs, un tret poc habitual en altres assentaments medievals, on és habitual que apareguin ravals. El seu aspecte és el d’un poble gairebé inalterat des de l’edat mitjana. Guardarem la descoberta al cor i recordarem l’estada a casa de l’Adelaida i en Sergio com una de les més agradables que hem viscut.

Ruta en família per Montserrat

divendres, 4/12/2015
© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El Monestir de Montserrat des del camí de la Santa Cova. © Òscar Marín

“Màgica” i “sagrada” són dues paraules que han acompanyat tradicionalment la muntanya de Montserrat. La màgia es fa evident en el seu perfil únic, que emergeix com un immens laberint d’estalagmites gegantines i es divisa des de molts quilòmetres a la rodona. El vessant més sagrat resta ocult als viatgers fins que no arriben al peu del monestir de Santa Maria, el principal centre de peregrinació del país, que acull la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, patrona dels catalans. La seva popularitat l’ha convertida en una de les muntanyes amb més facilitats d’accés de Catalunya. S’hi pot pujar a peu per diversos camins, amb cotxe per carretera, amb cremallera o amb telefèric. Per comoditat, freqüència de pas, vistes i bona comunicació amb tren des de Barcelona, pugem amb el cremallera, inaugurat l’any 2003 i gestionat per Ferrocarrils de la Generalitat. L’any 1892 ja es va posar en marxa un primer ferrocarril, a imitació dels trens de muntanya suïssos, però va finalitzar el seu servei l’any 1957. Avui, asseguts al costat d’una finestra panoràmica i en només 13 minuts anem des de la moderna estació de Monistrol Vila fins al peu de l’abadia benedictina, a 720 metres d’alçària.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La basílica de Montserrat té una estructura gòtica i ornamentació renaixentista. © ÒM

Un cop a dalt és obligat visitar la basílica del complex monàstic, del segle XVI, i també és interessant entrar al museu que acull obres de Caravaggio, Renoir, Picasso i Dalí. Però no ens oblidem del paisatge excepcional que ens envolta, herència d’una evolució geològica singular. Per conèixer l’entorn natural, una de les rutes més populars i accessibles és la de la Santa Cova, ideal per fer en família. Primer cal agafar el funicular que baixa, superant un gran pendent, fins al camí de la Santa Cova. De l’estació inferior del funicular surt, cap a la dreta, el sender que porta fins al paratge on, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu negra fa més de mil anys. El recorregut és especialment recomanable per a famílies, ja que a l’aventura de baixar amb el funicular s’hi uneix el misteri d’arribar fins a la cova per un camí ben traçat i no gaire llarg. Això sí, hi ha trams amb escales i força desnivell que no el fan apte per a cotxets ni cadires de rodes.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

De camí a la Santa Cova trobarem diversos grups escoltòrics i bones vistes. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Reproducció de la imatge original a l’interior de la Santa Cova. © ÒM

Els punts d’interès de l’itinerari són variats. Hi trobem unes vistes sorprenents sobre la vall del Llobregat i les parets de Montserrat, amb els Pirineus i la serra de Collserola a l’horitzó. També al llarg de la ruta ens acompanya el Rosari Monumental, un conjunt escultòric modernista amb quinze obres religioses creades per arquitectes i escultors de renom com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch i Josep Llimona. La gran riquesa vegetal d’aquest vessant és un altre dels atractius de la caminada: l’espinosa argelaga, el bruc de flors blanques i l’estepa, de grans pètals rosats, segueixen els passos del viatger. El camí no té pèrdua i al cap d’uns vint minuts s’arriba a l’església edificada al voltant de la Santa Cova. La passejada per l’interior ens mostra una petita cavitat excavada a la roca i presidida per la imatge de la mare de déu, una sala amb centenars d’exvots i un claustre reduït i silenciós. A l’exterior ens hi esperen de nou les vistes del cel, de la plana i de les majestuoses agulles, alhora màgiques i sagrades.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La vista de la vall del Llobregat des del camí de la Santa Cova. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

De tornada amb el funicular, retrobem l’abadia de Montserrat. © ÒM

72 hores a Berlín: les 10 visites imprescindibles

dilluns, 21/09/2015

És possible veure Berlín en un cap de setmana? Sí, és possible, tot i que és millor disposar de tres dies per veure el més essencial de la capital alemanya. El primer que recomano per afrontar amb més comoditat el viatge és reservar amb antelació una Berlin Welcome Card, que permet estalviar temps i diners. És especialment recomanable la Berlin WelcomeCard Museuminsel, que a més d’incloure els desplaçaments il·limitats en transport públic durant 72 hores i descomptes de fins al 50% en diversos punts d’interès, proporciona entrada lliure als cinc grans centres de l’Illa dels Museus (Museuminsel). També podeu optar pel MuseumPass Berlin, que permet entrar a tots els museus durant tres dies. Les podeu reservar a través del web VisitBerlin. També val la pena descarregar-se al mòbil l’aplicació Going Local Berlin, plena d’informació per organitzar l’estada.

BerlinWelcomeCard MuseumPass.jpg

Tiquets i informació pràctica facilitats per l’Oficina de Turisme de Berlín. © ÒM

Arribem a Berlín el divendres a les 23.15 h amb l’últim vol de la companyia EasyJet. Per horari i servei, aquest és un vol de baix cost ideal per arribar a la capital alemanya des de Barcelona. Per cert, si voleu amb EasyJet, recomano portar una maleta Gladiator de mida cabina, que té la grandària permesa i el pes ideal per viatjar amb les aerolínies low cost. Des de l’aeroport de Schönefeld, de nit, es pot arribar al centre de la ciutat amb transport públic per 3,30 euros, fent alguns transbordaments (bus X7 o 171, metro U7 i metro U12), o amb taxi pagant al voltant de 50 euros. Ens decantem pel bus i el metro i arribem passada la mitjanit al nostre hotel. Hem escollit un allotjament econòmic, però ben equipat i amb una ubicació excel·lent: l’Ibis Budget Berlin Kurfürstendamm. Les habitacions són simples i netes, modernes, els llits són molt còmodes i es troba a prop del metro i de l’avinguda més famosa del Berlin occidental: Kurfürstendamm.

Catedral de Berlín.jpg

La catedral sobre el riu Spree, fotografiada des del James-Simon Park, una imatge “romàntica” de Berlín. © ÒM

  • Alexanderplatz

El dissabte al matí pugem al bus 100 disposats a submergir-nos en la capital alemanya i travessem la ciutat fins a AlexanderPlatz. Aquest autobús urbà permet fer un recorregut ple d’interès turístic pel preu d’un bitllet senzill: surt de l’estació Zoologischer Garten i passa pel Tiergarten i la gran avinguda Unter den Linden, oferint una bona vista del Reichstag i la porta de Brandenburg. Arribats a AlexanderPlatz, descobrim un dels punts neuràlgics de Berlín, un espai amb escassa personalitat, tot s’ha de dir, però ple d’història, en el qual s’aixeca un curiós “rellotge mundial”: el Weltzeituhr, que assenyala l’hora en les diverses zones horàries del món. L’altre element protagonista d’Alexanderplatz és la Berliner Fernsehturm, la imponent torre de telecomunicacions oberta als turistes que ofereix una panoràmica única de Berlín des dels 200 metres d’alçària.

Berlin Alexanderplatz.jpg

La gran Torre Alex, o Fernsehturm, sota el cel ennuvolat de l’Alexanderplatz. © ÒM

  • Nikolaiviertel

Caminant des d’Alexanderplatz, s’arriba en pocs minuts al nucli fundacional de Berlín, el Nikolaiviertel, que va quedar arrasat per les bombes l’any 1944, però va ser reconstruït de manera fidel entre els anys 1981 i 1987. Avui, en aquest barri tranquil i pintoresc, dominat per l’església de Sant Nicolau (Nikolaikirche), hi trobem molt bones opcions per tastar la gastronomia típica alemanya. Són especialment recomanables els restaurants Georg braeu brauhauss, Bei Bolte, Gasthaus Julchen Hoppe i Zum Nussbaum. Des d’aquí, ens dirigim a peu cap a la Catedral de Berlín, la cúpula de la qual s’observa clarament des de la llunyania.

Berlin Nikolaiviertel.jpg

Un dels agradables restaurants amb terrassa del barri de Nikolaiviertel. © ÒM

  • Museuminsel (Illa dels Museus)

La gran Catedral de Berlín és un dels edificis imponents de la Museuminsel, l’Illa dels Museus, i es fotografia de meravella des del Lustgarten. Però el que ens motiva a visitar aquesta illa de l’Spree són els seus cinc museus declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Una recomanació important: si voleu visitar els espais d’art de la Museuminsel, reserveu hora amb antelació per Internet. Us estalviareu les llargues cues i aprofitareu més l’estada. Us heu d’inscriure al web dels Museus de Berlín i reservar les vostres entrades. Si heu reservat una Berlin WelcomeCard Museuminsel o un Museum Pass Berlin, teniu entrada gratuïta a aquests museus, per tant heu d’escollir l’opció del web que ho indica. Només així, reservant hora de visita per Internet podreu estalviar-vos les llargues cues. I si no podeu reservar abans, penseu que el migdia acostuma a ser l’hora de menor afluència de visitants. Dels molts tresors que s’allotgen a l’Illa dels Museus, és imprescindible visitar el magnífic bust de la reina Nefertiti (dins el Neues Museum) i les joies del Pergamonmuseum, com la porta del mercat romà de Milet i les portes d’Ishtar de Babilònia. L’Altar de Zeus de Pèrgam, el gran reclam d’aquest museu, no es podrà tornar a visitar fins l’any 2019, a causa d’uns treballs de restauració. Els altres espais culturals de l’illa són l’Altes Museum, que conté peces clàssiques gregues i llatines; l’Alte Nationalgalerie, dedicat a obres (especialment pintures) dels segles XVIII i XIX, i el Bode-Museum, amb una extensa col·lecció d’escultures, art bizantí, monedes i medalles.

Berlin Museuminsel.jpg

L’Alte Nationalgalerie acull una gran col·lecció de pintures del segle XIX. © ÒM

  • Scheunenviertel

Al cor de Berlín, el barri de Scheunenviertel coincideix amb l’antic barri jueu de la ciutat. S’hi pot arribar a peu des de l’Illa dels Museus. Entre la gran oferta de bars, botigues i restaurants, hi destaca el Hackescher Markt, un espai comercial format per diversos patis interiors que conserva l’ambient de l’antic Berlín. Algunes bones opcions per sopar en aquest barri són Barcomi’s Deli, un restaurant amagat en un pati interior molt agradable; Sophieneck, que ofereix plats típics de la gastronomia alemanya i austríaca, i Shiso Burger, on es poden tastar hamburgueses amb un aire oriental. És molt recomanable acabar la nit a l’antiga Clärchens Ballhaus, una sala de ball que conserva l’aspecte dels vells locals berlinesos. Una altra opció molt interessant per assaborir el Berlín de l’espectacle i el cabaret és reservar entrades per a ‘The Wyld’, que es representa al Friedrichstadt-Palast. Aquest teatre havia acollit en el passat espectacles de plomes i lluentons i ara destaca per les seves sorprenents posades en escena. Abans o després del teatre, els restaurants Dada Falafel i Ruben & Carla són bones opcions per sopar. I al restaurant Boulevard Friedrichstrasse, just al costat del Friedrichstadt-Palast, hi podreu assaborir les receptes més típiques de Berlín.

Berlin Scheunenviertel.jpg

El restaurant Barcomi’s Deli ocupa un dels patis acollidors del Scheunenviertel. © ÒM

  • Visita guiada gratuïta al Bundestag

El diumenge al matí agafem el bus 100 des de Bayreuther Strasse fins a la parada Reichstag / Bundestag (uns 15 minuts de trajecte). Hem reservat amb dos mesos d’antelació la visita guiada al Parlament alemany (es pot fer en aquest enllaç). És l’única manera d’assegurar-se l’entrada a aquest edifici emblemàtic i a la seva cúpula famosa, dissenyada per Norman Foster. Passat l’estricte control de seguretat, la guia ens explica, en anglès, la història d’aquest edifici, aturant-se especialment en el període de la segona guerra mundial i en l’ocupació del Reichstag per part de les tropes soviètiques. Encara hi podem veure inscripcions de l’època en alguns murs. També podem entrar a la sala de plens i pujar amb ascensor fins a la terrassa de l’edifici, on s’aixeca l’element més espectacular, una gran cúpula de vidre a la qual podem pujar gràcies a dues passarel·les. Des d’aquí s’obté una vista imponent de la ciutat i ja s’observa el monument que visitarem tot seguit i que és, probablement, l’espai més fotografiat de la capital alemanya: la porta de Brandenburg.

Berlin Bundestag.jpg

La cúpula de vidre i acer és un dels elements emblemàtics del Bundestag. © ÒM

  • Porta de Brandenburg

Som a la plaça de la ciutat on més ‘selfies’, retrats i panoràmiques es disparen per minut. Qui no ha fotografiat la porta de Brandenburg, sembla que no hagi passat per Berlín. Aquest símbol de la capital alemanya, enmig de la Pariser Platz, ha estat testimoni privilegiat dels moments més decisius de la història d’Alemanya. Des de la seva restauració, l’any 2002, aquesta obra construïda entre els anys 1789 i 1791, inspirada en els grans pòrtics clàssics, llueix com si fos nova. La gran porta és el punt d’inici de l’avinguda Unter den Linden, que al segle XVIII es va convertir en el carrer més elegant de Berlín. A prop d’aquí, visitem un altre monument emblemàtic, però de construcció molt més recent: el Memorial de l’Holocaust.

Berlin Porta de Brandenburg.jpg

Viatgers d’arreu del món es troben a la Pariser Platz, on s’aixeca la Porta de Brandenburg. © ÒM

  • Memorial de l’Holocaust

A pocs metres de la Porta de Brandenburg, just davant de l’ambaixada dels Estats Units d’Amèrica, s’estén el Memorial de l’Holocaust, o Memorial Jueu, un homenatge als centenars de milers de jueus assassinats pels nazis en els camps d’extermini. Aquest monument colpidor, inaugurat l’any 2005, està format per 2.711 blocs de formigó i ocupa 20.000 metres quadrats al cor històric de la ciutat. Visitants arribats de tots els racons del món s’entrecreuen pels estrets carrers del Memorial, alguns fan fotografies, d’altres s’aturen a reflexionar… Aquesta obra de l’arquitecte nord-americà Peter Eisenman també disposa d’un centre d’informació al soterrani on es detallen els noms i cognoms dels jueus morts en els camps de concentració.

Berlin Memorial.jpg

Un visitant camina entre els blocs de formigó del Memorial de l’Holocaust. © ÒM

  • GendarmenMarkt

La plaça del GendarmenMarkt és una de les més interessants de Berlín perquè conserva edificis imponents que no van ser destruïts durant la segona guerra mundial. En una banda, la Französische Friedrichststdtkirche (entrada gratuïta de 12 a 17 h), i a l’altra l’església bessona del Deuscher Dom (oberta de 10 a 19 h). Al mig de la gran plaça hi trobem la Konzerthaus, una sala de concerts on, per tan sols 13 euros per persona, podreu gaudir d’un bon concert en una tarda de diumenge. Per dinar, és molt recomanable el restaurant Meisterstuck, on es poden tastar les salsitxes i cerveses més típiques d’Alemanya. També és una molt bona opció el cafè Quchnia, a la mateixa plaça, un local acollidor que ofereix esmorzars i dinars lleugers a base d’entrepans i amanides, i que té una bona vista del GendarmenMarkt. També hi podeu tastar un cafè de categoria abans de marxar cap a la Potsdamer Platz.

Berlin GendarmenMarkt.jpg

La Französische Friedrichststdtkirche està envoltada per nombrosos bars i restaurants. © ÒM

  • Potsdamer Platz i Sony Center

Agafem el metro i aviat arribem a la Potsdamer Platz, que va ser una de les places més vitals i amb més trànsit d’Europa abans de la segona guerra mundial. S’hi va instal·lar el primer semàfor del continent, que ha estat reconstruït al mateix lloc on era, i encara s’hi troba un fragment del Mur que dividia la ciutat. Després de la guerra, i durant moltes dècades, es va convertir en un espai desolador, però amb la reunificació alemanya es va decidir reconstruir la zona i s’hi van edificar diversos gratacels i edificis moderns. D’aquella reconstrucció, el Sony Center n’és l’edifici més ambiciós i interessant des del punt de vista arquitectònic. La sorprenent cúpula que tanca aquest gran espai comercial, dissenyada per Helmut Hahn i inaugurada l’any 2000, sorprèn els visitants i obliga a treure la càmera. En aquesta zona hi ha el Filmmuseum (Museu del Cinema), l’Stella-Musical-Theater (el teatre musical més gran de Berlín) i les extenses galeries comercials Arkaden. També hi ha una bona oferta de cafès i restaurants per acabar el dia amb un bon àpat.

Berlin Potsdamer Platz.jpg

Un fragment del Mur de Berlín al costat de la moderna estació de Potsdamer Platz. © ÒM

Berlin Sony Center.jpg

La cúpula sorprenent del Sony Center, al costat de la Potsdamer Platz. © ÒM

  • Kaiser Wilhelm Memorial Church

El dilluns al matí el dediquem a visitar l’avinguda més animada del Berlín occidental, Kurfürstendamm, plena de botigues i restaurants. Val la pena passejar-hi i assaborir la seva vitalitat. Però la visita que més ens atreu d’aquesta zona de la ciutat és l’església del Kaiser Wilhelm, que va ser bombardejada durant la guerra i tan sols conserva la torre original de 63 metres i el vestíbul principal. Al seu voltant s’hi van afegit quatre cossos entre els anys 1951 i 1961. Al vestíbul original hi destaquen els mosaics neobizantins de vius colors. A l’altar modern hi destaca la figura daurada de Crist, suspesa davant dels murs de vitralls blaus, que creen un agradable efecte òptic.

Berlin Kaiser Wilhelm Memorial Church.jpg

L’altar de l’església memorial Kaiser Wilhelm, a la famosa avinguda Kurfürstendamm. © ÒM

Molt a prop, a la Tauentzienstraße, trobem la coneguda escultura ‘Berlín’, que simbolitza una cadena trencada, fent referència als efectes del mur de Berlín, i també hi podem visitar els grans magatzems KaDeWe, considerats uns dels més grans i antics d’Europa. No podem marxar de Berlín sense tastar la típica Currywurst en un dels quioscos de la Wittenbergplatz. Amb el regust de curry d’aquesta salsitxa tradicional, abandonem la ciutat i agafem el tren que porta a l’aeroport de Schönefeld. En dos dies i mig hem vist el més essencial de Berlín. Com en qualsevol gran ciutat, ens hi queden coses per veure, però també ens queda la il·lusió que algun dia hi tornarem.

Descobrint el palau Mercader

dimecres, 21/01/2015

És un fet que sovint desconeixem racons sorprenents que tenim a prop de casa. Ho vam poder comprovar durant el tercer #BlogtripAMB, organitzat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb la col·laboració de DESCOBRIR. En aquesta trobada de tardor vam visitar tres parcs històrics del Baix Llobregat: Can Vidalet, Torreblanca i Can Mercader. Els tres són extraordinaris i és molt fàcil arribar-hi des de Barcelona amb transport públic, així que no hi ha excusa per no acostar-se a descobrir-los. Però hi ha un monument que va cridar especialment la meva atenció: el palau Mercader, que presideix el parc urbà més elegant de Cornellà de Llobregat. Amb més aspecte de castell que de casa d’estiueig, amb merlets i quatre torres octogonals a les cantonades, el palau Mercader va ser construït entre els anys 1865 i 1870 per encàrrec de Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc. Qui diria que durant el segle XX va passar molts anys abandonat? Els seus interiors sumptuosos s’han preservat fins avui i també bona part de les col·leccions de pintures dels segles XVII i XVIII, armes, ceràmiques italianes i altres peces d’art traslladades al palau a finals del segle XIX. S’hi exposen més de tres mil objectes!

Finestrals al voltant del pati central.jpg

Finestrals al voltant del pati central del palau Mercader. ©

Mercader.jpg

L’elegància aristocràtica es respira des de la primera sala de la planta noble. ©

Crida l’atenció especialment la decoració interna de la planta noble i el seu ric mobiliari, tot un museu de la vida aristocràtica catalana. Les sales estan distribuïdes al voltant d’un pati interior, a mode de claustre, i hi ha habitacions de totes les tendències i estils, des del saló de ball bellament decorat amb motius àrabs fins a cambres d’aire rococó. Un s’hi imagina els privilegiats comtes de Bell-lloc rebent-hi els convidats amb parsimònia, mostrant-los amb orgull les seves col·leccions. Tant Joaquim de Mercader i Belloch (1824-1904) com el seu fill i hereu, Arnau de Mercader (1852-1932), es van caracteritzar pel seu gran interès pels temes culturals i artístics. En morir sense descendència, l’hereva universal fou la seva muller, la cantant d’òpera Paulina Pozzali Crotti.

Salo arab Palau Mercader.jpg

El Saló Àrab presenta una magnífica decoració neomudèjar. ©

Sala Palau Mercader.jpg

El saló principal s’inspira en el rococó i en les sales de miralls dels palaus francesos. ©

L’any 1974, l’Ajuntament de Cornellà va fer-se càrrec del llegat, en pèssim estat de conservació. Va incloure el palau Mercader al catàleg d’edificacions històriques, va iniciar el projecte de recuperació del parc i l’any 1989 es va obrir a la ciutadania. Can Mercader es va convertir així en el primer parc públic de Cornellà. Entre els anys 1990 i 2004, el palau que domina el parc ha estat objecte de successives fases de rehabilitació, que van permetre que ja el 1995, s’obrís al públic com a museu d’arts plàstiques i decoratives i com a seu d’actes culturals. Ara s’hi organitzen visites guiades els diumenges i festius al matí.

Capella Palau Mercader.jpg

A la petita capella d’estil neogòtic s’hi ha conservat un valuós Crist d’ivori. ©

Palau Mercader.jpg

El popular parc de Can Mercader envolta el palau que li dóna nom. ©

Nova llum als Museus de Sitges

dijous, 18/12/2014

Ramon Casas, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Charles Deering… Els historiadors de l’art i els arquitectes els citen, els guies turístics els mencionen, els visitants els recorden. Els seus noms ressonen entre els murs dels dos edificis més emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat i el Palau Maricel. Aquí van projectar un conjunt artístic únic que es va convertir en epicentre de la vida cultural catalana a la darreria del segle XIX.

Palau Maricel 1.jpg

El Palau Maricel protagonitza la vista més fotogènica del Racó de la Calma. © ÒM

Tot va començar a la casa-taller que l’artista i escriptor Santiago Rusiñol es va fer construir al Racó de la Calma, on abans hi havia dues cases de pescadors. Allà hi va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats, que havia recollit per tot Catalunya. Anys després, Charles Deering, un americà amant de les arts, va viatjar a Barcelona atret per la pintura de Ramon Casas. Casas i Utrillo, amics de Santiago Rusiñol, van introduir Deering en la vida cultural de Sitges i fou aquí, al costat del Cau Ferrat, on l’americà volgué construir un palau que acollís la seva gran col·lecció artística. L’artista Miquel Urtillo es feu càrrec de la construcció del Palau Maricel, que va acollir la col·lecció de Deering durant uns pocs anys. “Maricel sembla el fruit d’un moment culminant de la civilització catalana moderna”, escrivia Joaquim Folch i Torres l’any 1912. I així va ser fins que, al 1921, Deering va tornar als Estats Units amb gran part de les seves obres.

Menjador Cau Ferrat.jpg

Rajoles i plats de ceràmica omplen el menjador del Cau Ferrat. © ÒM

Saló Cau Ferrat.jpg

El magnífic saló del Cau Ferrat acull la col·lecció de forja i vidre de Santiago Rusiñol. © ÒM

Ara, després de quatre llargs anys de treballs, el Cau Ferrat i el Museu de Maricel tornen a obrir al públic. Restaurar per preservar i adaptar-se als nous temps. Aquest ha estat l’objectiu de la reforma, que a banda de recuperar els principals elements patrimonials dels edificis i consolidar la seva estructura, els ha adaptat als estàndards dels museus del segle XXI: serveis, sistemes de seguretat i conservació, una nova museografia… No oblidem, però, que el malestar ciutadà va acompanyar els inicis d’aquesta reforma. El clam contra alguns detalls del projecte (especialment l’impacte visual que havien de representar unes passeres a la façana marítima) va anar seguit d’una recollida de signatures i l’aparició de la polèmica en els principals mitjans de comunicació. La pressió social va afavorir que, finalment, es redissenyés el discurs museogràfic.

Retrat de Dolors Vidal.jpg

El ‘Retrat de Dolors Vidal’, de Ramon Casas, una de les grans obres del Museu de Maricel. © ÒM

Museu Maricel.jpg

El Maricel acull la magnífica col·lecció d’art medieval del Doctor Pérez Rosales. © ÒM

Hi podreu recórrer els 2.600 metres quadrats de superfície del conjunt i admirar-ne les col·leccions. Del contingut, s’han restaurat una quarantena de vitralls, set mil rajoles de ceràmica, trenta mobles d’època, una part de la col·lecció de ferro forjat, i també algunes pintures i escultures. Un llegat valuós que tornem a tenir a l’abast.

Galeria Palau Maricel.jpg

La galeria del Museu de Maricel ofereix una vista única sobre la mar. © ÒM

Dama del Cau Ferrat.jpg

La Dama del Cau Ferrat, obra catalanovalenciana de la primera meitat del segle XV. © ÒM

Talles policromades del segle XV.jpg

Talles policromades del segle XV al Museu de Maricel. © ÒM

Sales del Museu Maricel.jpg

Maricel acull obres sitgetanes de relleu, com ‘La processó de Sant Bartomeu’, de Felip Masó. © ÒM

Antiga capella Maricel.jpg

Retaules a l’antiga capella de l’Hospital de Sant Joan, avui dins el Museu de Maricel. © ÒM

Un matí al jaciment de Mons Observans

dijous, 30/10/2014

Un turó de 120 metres s’aixeca en un enclavament estratègic, entre els municipis de Montmeló i Montornès del Vallès: el turó d’en Roina. Aparentment, no és un lloc especialment atractiu, per arribar-hi cal travessar una zona industrial desangelada, però al capdamunt del turó s’hi amaga un dels nostres jaciments romans més importants, datat al darrer terç del segle II aC: l’assentament romà de Can Tacó. Els arqueòlegs creuen que es tractava d’un praesidium, un establiment militar des del qual es controlava bona part del territori. I, realment, les vistes des d’aquí són sorprenents. Avui, declarat bé cultural d’interès nacional i rebatejat amb el nom de Mons Observans, és una parada obligada per als amants de l’arqueologia i del món romà.

Mons Observans 1.jpg

La Sàlvia ens guia per les estances del jaciment durant la visita teatralitzada. © ÒM

Es pot fer la visita amb guia o la visita teatralitzada amb un personatge romà. En el nostre cas, ens hi ha acompanyat la Sàlvia Iestàlvia, la dona d’un pintor romà que ens ha revelat els usos i particularitats de cada racó del jaciment amb l’acompanyament d’un dels guies de l’espai arqueològic. Ens hi expliquen que l’edifici es distribuïa en tres ales disposades al voltant d’un pati porxat, que els paviments eren d’opus signigum i els murs decorats amb pintures murals d’estil pompeià. Però allò que més sorprèn del jaciment estant és la seva ubicació privilegiada, dominant la plana del Vallès i les muntanyes que l’envolten. No oblidem que aquest era un important nus de comunicacions (com també ho és actualment), ja que la Via Heràclia, que després es va anomenar Via Augusta, passava molt a la vora d’aquí. Precisament aquesta ubicació privilegiada va afavorir que, fa dècades, es volgués urbanitzar la zona; les excavadores van estar a punt d’acabar amb el jaciment.

Mons Observans 3.jpg

Restes que s’utilitzen a l’aula d’arqueologia per introduir als més petits en els usos del jaciment. © ÒM

Mons Observans 2.jpg

Un grup de nens i nenes participa en el taller d’arqueologia a Mons Observans. © ÒM

Per als més petits hi ha l’opció de fer un singular taller d’aqueologia. Dos monitors porten els petits arqueòlegs al sorral de l’aula d’arqueologia, al vessant occidental del turó, enmig d’un bosc d’alzines i roures, on s’hi ha disposat una rèplica, a mida real, de dues estances del jaciment. Amb l’ajut de paletes i pinzells, nens i nenes van descobrint els objectes que hi ha enterrats (ànfores, restes de plats de ceràmica, ossos…) seguint una metodologia arqueològica, tot deduïnt quina era la funció de l’estança on han treballat. Si en voleu saber més, trobareu un reportatge sobre aquesta activitat a la revista Experiències Descobrir.

Mons Observans 5.jpg

Un guia explica les intervencions arqueològiques i arquitectòniques que s’han dut a terme. © ÒM

Mons Observans 4.jpg

A l’espai que ocupava la cuina s’hi van trobar enterrats dos esquelets de nadons. © ÒM

Un passeig de tardor per Gallecs

dimarts, 28/10/2014
Gallecs Panoràmica.jpg

Gallecs és un excepcional pulmó verd situat al cor del Vallès Oriental. © Òscar Marín

Qui descobreix l’espai rural de Gallecs per primera vegada, no pot deixar de sorprendre’s. Sorprèn que a Mollet del Vallès, una ciutat tan industrialitzada, encara s’hi conservi un paratge rural de gran valor paisatgístic, ambiental i històric. Aquest ampli territori d’unes 730 hectàrees està travessat per camins freqüentats pels veïns de la població, senders que permeten acostar-se a la flora, a la fauna i al patrimoni arquitectònic, essencialment esglésies i masies. Gallecs és un exemple de supervivència. On ara hi ha camps i boscos, s’hi va projectar durant la dictadura una zona d’habitatges per acollir les fortes migracions que van arribar a l’àrea metropolitana (per entendre’ns, una població com ara Badia del Vallès). Els terrenys van ser expropiats, però el projecte no acabava de tirar endavant. Mentrestant, els antics propietaris van seguir treballant les seves terres, però sense fer-hi cap manteniment ni construcció, esperant que tard o d’hora els fessin fora definitivament i comencessin les obres. El moment, per sort, no va arribar mai, i avui Gallecs és un magnífic exemple d’un espai agrícola amb horts recreatius, espais verds, cultius ecològics i quilòmetres de camins.

Gallecs.jpg

L’eix bicicleta travessa Gallecs. Un camí accessible a peu, amb bici o amb cadira de rodes. © ÒM

Masia a Gallecs.jpg

Hi trobem masies com Can Jornet, Ca l’Andreu, Cal Ferrat, Ca l’Antich o la Torre d’en Malla. © ÒM

Gallecs està viu: s’hi fan calçotades, s’hi celebren aniversaris, s’hi organitzen caminades i no són pocs els veïns de Mollet que hi passegen els gossos o hi van a córrer després de la feina. També s’hi organitzen moltes activitats pedagògiques per a escoles, gestionades per les diverses entitats relacionades amb el territori: l’Associació Agroecològica de Gallecs, l’Associació Agroecològica de Gallecs, l’Escola de Natura del Corredor… Entre les activitats que s’hi fan hi destaca la construcció de caixes niu, l’explicació dels secrets de l’agricultura ecològica, tallers d’usos i aplicacions de les plantes i rondalles sobre la flora i la fauna de Gallecs. No deixeu de visitar l’agrobotiga, al costat de l’església de Santa Maria, on trobareu productes autòctons com la mongeta del Ganxet, les melmelades casolanes i la cervesa TOC d’espelta ecològica. La possibilitat de fer rutes, a peu o amb bicicleta, també és destacable. Hi ha quatre itineraris que es poden descarregar a través del web de l’espai natural. L’accés és molt fàcil, es troba a tocar de l’autopista AP-7. Ara només us queda gaudir-ne!

Blats i melmelades.jpg

S’hi conreen blats antics com la xeixa, l’espelta, el blat Montcada i el blat persa. © ÒM

Capvespre a Gallecs.jpg

Capvespre a l’espai rural protegit de Gallecs. © ÒM

Somnis modernistes al Mas Passamaner

diumenge, 14/09/2014
Mas Passamaner 1.JPG

El magnífic Mas Passamaner, a la Selva del Camp, és avui un hotel de luxe. © ÒM

No es dorm cada dia en un palauet modernista dissenyat per Lluís Domènech i Montaner. A Barcelona, l’arquitecte va reformar el restaurant de l’Hotel Espanya, que continua obert, i va projectar la Casa Fuster, un hotel de luxe que queda fora del nostre pressupost. Però hi ha una alternativa, un pèl més econòmica, ubicada al cor del camp de Tarragona, entre Reus i la Selva del Camp: el Mas Passamaner, una casa atribuïda a l’arquitecte i al seu fill Pere Domènech Roura, que fou propietat del president de la Cambra de Comerç de Reus. Des de fa uns anys, ha esdevingut un hotel de cinc estrelles, i és un d’aquells allotjaments especials que formen part de l’Associació Monumenta de Propietaris de Castells i Edificis Catalogats de Catalunya.

Mas Passamaner 3.JPG

El balcó flanquejat per columnes tornejades presideix la façana, amb un mirador adossat de finestra geminada, amb capitells de pedra esculpida. © ÒM

Mas Passamaner 6.JPG

Un dels múltiples espais de repòs als jardins del Mas Passamaner. © ÒM

El que més ens atreu d’aquest tipus d’hotels és la seva història i el solatge que en queda, perceptible en detalls que hi ha hostes que valoren de manera positiva, com ara que els antics porticons de fusta de les finestres no acabin d’encaixar del tot, o que les vidrieres interiors, que separen les habitacions de l’escala principal, grinyolin lleugerament en obrir-se. No cal dir que l’embolcall és impecable, la façana ha estat ben restaurada, les rajoles i els esgrafiats en tons blaus llueixen com el primer dia. Les habitacions estan ben equipades, amb llits d’amplada especial, i tenen bones vistes als camps, tot i que el seu eclecticisme decoratiu desconcerta una mica. Al voltant del mas s’hi han afegit una sèrie d’habitacions amb terrassa, un spa petit però suficient per una horeta de desconnexió, una piscina exterior i un restaurant, La Gigantea, dirigit pel xef Joaquim Koerper, que té molt d’encant i oferteix uns plats deliciosos. La proximitat a Reus permet acostar-se a la capital del Baix Camp a passejar i sopar… Una bona opció per als aficionats a descobrir allotjaments amb encant.

Mas Passamaner 4.JPG

La banyera de la nostra habitació tenia bones vistes als camps que envolten la masia. © ÒM

Mas Passamaner 2.JPG

L’edifici conserva la fusteria original de portes, balcons i finestres, pintades en blau. © ÒM

Un dia al Salou del rei Jaume I

dilluns, 8/09/2014

Així com Barcelona va construir un gran monument a Cristòfor Colom al port, i el va posar de cara al mar —encara que Amèrica es troba en la direcció contrària—, Salou va dedicar una escultura al rei Jaume I el Conqueridor al passeig marítim, mirant cap a Mallorca. El monument data de l’any 1965 i rememora la sortida del monarca català d’aquestes platges, el 5 de setembre del 1229, amb un estol de més de cent cinquanta vaixells per conquerir la més gran de les Balears. L’objectiu era l’annexió de les Illes i va representar la victòria més gran de Jaume I contra els sarraïns. El fet és tan rellevant que Salou no podia deixar passar l’oportunitat de celebrar-ho amb una festa medieval, com les que es fan en d’altres poblacions catalanes, sí, però amb un motiu més sòlid. Pels carrers del nucli antic s’hi troben, durant el primer cap de setmana de setembre, algunes parades típiques d’aquestes fires: d’herbes remeieres, de coques i pastissos, d’embotits, de fruits secs, de peces d’artesania… No hi falta un grup de música tradicional, uns contacontes al pati de la biblioteca, un ferrer que fa una demostració del seu ofici al carrer o un ballarí que imita les danses dels dervixos giròvags de l’Orient Mitjà.

Festa Jaume I Salou 02.2.jpg

Una versió acolorida de la dansa dels dervixos a la Festa del rei Jaume I. © ÒM

Festa Jaume I Salou 01.jpg

Grups de músics recorren els carrers plens de parades del nucli antic de Salou. © ÒM

El punt fort de la celebració és la desfilada que surt el dissabte al vespre, però que es prepara a consciència durant les setmanes anteriors. Prop de tres-centes persones, moltes de les quals són veïns de Salou i voltants, hi representen soldats, nobles, dames i camperols. Junts formen una comitiva que acompanya el rei Jaume I i la seva esposa, Violant d’Hongria, des de la Torre Vella fins a la platja de Llevant, d’on van salpar aquells famosos vaixells, ara fa 785 anys. Hem pogut accedir a la Torre Vella durant els preparatius de la festa, hem constatat la il·lusió dels salouencs per recuperar un episodi decisiu de la seva (de la nostra) història, i malgrat que la recreació medieval pot semblar fora de context passant entre carrers de moderns apartaments, aplaudida per turistes russos, britànics i francesos, dins la Torre Vella es viu un ambient que bé pot recordar els anys en què Salou era un dels ports més importants de la Corona d’Aragó.

Festa Jaume I Salou 04.jpg

El rei Jaume I mira a càmera mentre les dames assagen el seu ball al pati de la Torre Vella. © ÒM

Festa Jaume I Salou 08.jpg

La reina Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, amb un dels cavallers de la cort. © ÒM

Festa Jaume I Salou 09.jpg

Unes tres-centes persones vestides d’època participen en la desfilada medieval. © ÒM

Festa Jaume I Salou 12.jpg

També hi ha nens en la comitiva que acompanya els monarques pels carrers de Salou. © ÒM

Festa Jaume I Salou 07.jpg

Hi són representats des dels membres de la cort fins a les classes populars. © ÒM

Festa Jaume I Salou 06.jpg

La desfilada surt de la Torre Vella, del segle XVI, i arriba a la platja de Llevant. © ÒM

Festa Jaume I Salou 05.jpg

Veïns de Salou i altres viles properes participen amb il·lusió en la recreació històrica. © ÒM

Si voleu experimentar amb tots els sentits el passat medieval de Salou, podeu completar l’experiència assaborint els menús especials que ofereixen alguns restaurants de la vila durant el cap de setmana. Cadascun elabora la seva versió a partir de l’antic receptari Sent Soví, escrit l’any 1324, el primer receptari conegut de la cuina catalana. Vaig tastar l’excel·lent menú del restaurant José Luis Arceiz, format per un petit entrant d’esferificació d’oli d’oliva i piruleta de formatge de cabra; un milfulls de paté, poma i baldana amb avellanes caramelitzades; un bloc de xai a baixa temperatura amb puré de moniato, i una poma al forn farcida de gelat de vainilla. Després d’aquesta contundent i saborosa revisió d’un àpat medieval, un últim passeig relaxat per la fira és la millor opció abans de tornar al ritme trepidant del segle XXI.

Sent Soví Salou 1.jpg

Una versió actualitzada dels milfulls medievals, en aquest cas amb paté i poma. © ÒM

Sent Soví Salou 2.jpg

El xai era un dels ingredients principals de moltes receptes medievals. © ÒM

Sent Soví Salou 3.jpg

Refrescant poma al forn amb gelat i cruixent de cereals i xocolata. © ÒM

Un passeig pel Coserans medieval

dilluns, 7/07/2014
Saint-Lizier1.jpg

Saint-Lizier (Sent Líser) és considerat un dels pobles més bells de França. © Òscar Marín

Val la pena escapar-se a l’altre costat del Pirineu, a terres occitanes, per descobrir la vila de Saint-Lizier. En aquest poble de carrerons estrets, totes les opcions ens porten a la plaça de la catedral, on la presència d’alguns vehicles aparcats ens recorda que estem al segle XXI. Les cases i, sobretot, el seu gran temple romànic han conservat l’aspecte dels temps en què només vaques i veïns a peu rondaven la plaça. “No hi ha al Coserans ni a l’antic comtat de Comenge frescos com els de Saint-Lizier”, assegura Danièle Pelata, directora de l’oficina de turisme, mentre ens guia pel temple. “Moltes esglésies van perdre les seves pintures i aquestes són les més antigues que han arribat fins a nosaltres.” En observar el fresc del Crist en majestat que domina l’altar, no és estrany recordar altres pintures vistes al Pirineu català. L’investigador John Ottaway situa la creació d’aquestes figures al voltant de l’any 1070 i ha apuntat que, per la seva naturalesa bizantina, el seu autor podria ser el mateix mestre d’origen italià que va treballar en la col·legiata del castell d’Àger, a la Noguera.

Catedral Saint Lizier.jpg

La catedral de Saint-Lizier data del segle XI, però la població ja era seu episcopal al segle V. © ÒM

St Lizier.jpg

Saint-Lizier fotografiat des de l’aire. El gran palau dels bisbes (una part s’ha convertit en hotel) domina el nucli medieval des del punt més elevat de la vila. © Òscar Marín

Després de la visita imprescindible a la capital històrica del Coserans, ens acostem fins a Saint-Girons, la capital moderna. Un passeig pel centre ens descobreix l’austera església de Saint-Valier i, si ens desplacem cap als afores, a Eycheil trobem una interessant ermita dedicada a Sant Joan Baptista. Però l’església més imponent del Coserans s’aixeca a vint minuts al sud, al poble de Vic d’Oust. És un plaer accedir a la preciosa Notre-Dame-de-Vic i observar la seva nau inusualment profunda i el sostre cassetonat del segle XVI, decorat amb petits motius, tots diferents, pintats amb bells colors. Al poble veí de Seix, la capella de Saint-Sernin, molt més discreta, també roman ancorada en l’edat mitjana. Per la tarda, transitant per les valls que s’obren a l’oest de Saint-Girons trobem altres petits temples que tenen el seu origen en el període del romànic i que mantenen el seu interès, encara que hagin sofert modificacions posteriors: Moulis, Luzenac (a la imatge inferior), Antras, Balacet… En cada poble, una església. En cada església, mil històries. Com m’explica la historiadora Pauline Chaboussou: “Les esglésies ens recorden que aquestes terres han estat habitades al llarg dels temps i, encara avui, són un patrimoni viu. La gent encara hi és batejada, es casen i són enterrats aquí, com fa segles. Les esglésies romàniques formen part de les nostres arrels.”

Couserans.jpg

L’església de Notre-Dame de Luzenac, a Moulis, té l’origen al segle XII. © ÒM

Saint Lizier.jpg

Un dels carrers de Saint-Lizier. La vila forma part del Camí de Sant Jaume i el seu llegat romànic és Patrimoni de la Humanitat. © ÒM