Entrades amb l'etiqueta ‘patrimoni’

Els meus racons preferits de Montsant

dimecres, 18/01/2017

Després d’una intensa jornada d’experiències al Priorat de l’oli, ens vam proposar recórrer alguns dels indrets més emblemàtics i de més bellesa del Parc Natural de la Serra de Montsant i els seus voltants. Alguns ja els coneixíem i ens venia de gust tornar-hi, d’altres els vam descobrir gràcies a la recomanació dels nostres amics de Margalef.

Montsant paisatge.jpg

Formacions rocoses de la serra de Montsant al voltant del pantà de Margalef. © Òscar Marín

  • Ermita de Sant Salvador

Aixoplugada sota una inmensa roca, a tres quilòmetres i mig de Margalef de Montsant, trobem la modesta ermita de Sant Salvador. El temple original va ser construït al segle XVI, però l’any 1936 va ser incendiat i no va ser reconstruït fins als anys vuitanta. Adjacent a l’ermita hi ha l’antiga casa de l’ermità, amb habitacions precàries adaptades al relleu de la roca. Les postes de sol des d’aquest punt són espectaculars i l’àrea de lleure que s’estén al seu costat, amb barbacoes i una font generosa, és un indret privilegiat per passar-hi la tarda o tot un dia. Per Sant Salvador, el 6 d’agost, i Sant Marc, el 25 d’abril, s’hi celebren aplecs populars.

Ermita Sant Esteve.jpg

L’ermita de Sant Salvador es troba a uns 45 minuts a peu des de Margalef. © ÒM

Paisatge ermita Sant Esteve.jpg

La panoràmica des de Sant Salvador al capvespre. © ÒM

  • Cova d’en Ximet

Pujant cap a l’ermita de Sant Salvador, al barranc del mateix nom, en un paratge envoltat de formacions rocoses sorprenents, ens aturem a la Cova d’en Ximet. Aquesta cova pintoresa recull l’aigua que baixa del Montsant i just al davant s’hi ha habilitat una petita àrea d’esbarjo. Ens endinsem al seu interior, mirant bé on posem els peus, perquè la pedra humida ens pot fer relliscar. Un petit salt d’aigua transparent cau dins la cova i erosiona i poleix les roques des de fa segles.

Cova Montsant.jpg

Grans roques erosionades tanquen la gruta o Cova d’en Ximet. © ÒM

  • Embassament de Margalef

Construït al 1990, aquest embassament va representar una solució per al reg de les terres dels termes de Cabacés, la Bisbal de Falset i Margalef de Montsant. La seva construcció va estar envoltada de certa polèmica pel seu impacte ecològic, però actualment ofereix una de les postals més atractives d’aquest vessant de la serra. Fins i tot s’està estudiant la possibilitat de permetre-hi en el futur la navegació turística. A la vora de la presa hi ha una àrea d’acampada amb lavabos, barbacoes, taules i bancs.

Pantà Margalef.jpg

El riu Montsant s’embassa al pantà de Margalef, creant un paisatge de gran bellesa. © ÒM

Pantà Margalef cartell.jpg

Al costat de l’embassament hi ha una zona d’acampada i un mapa del parc natural. © ÒM

  • La Vilella Baixa

És imprescindible acostar-se a un dels pobles amb més encant de la comarca, la Vilella Baixa, porta d’entrada pel sud al Parc Natural de la Serra de Montsant. El seu nucli antic es troba situat dalt d’un turó on s’amaguen carrerons amb força encant. El fort desnivell del turó va obligar a construir cases de set o vuit pisos amb l’entrada principal a la quarta o cinquena planta. Per això, aquesta vila fou batejada per l’escriptor Josep Maria Espinàs com ‘la Nova York del Priorat’, pels seus “gratacels” elevats sobre el petit barranc. Un dels millors llocs per veure-ho és des del carrer Nou. En aquest carrer hi trobareu una de les botigues més antigues de la comarca: Cal Centro. L’Enric Sabaté hi prepara patés casolans amb avellana, amb olivada o amb herbes del Montsant.

Vilella Baixa 1.jpg

Carrers del nucli antic de la Vilella Baixa. © ÒM

Vilella Baixa.jpg

Vista dels “gratacels” de la Vilella Baixa sobre el riuet d’Escaladei. © ÒM

Cal Centro Vilella Baixa.jpg

Enric Sabaté, quarta generació de Cal Centro, ens ofereix embotits i deliciosos patés casolans. © ÒM

  • La Vilella Alta

Pel seu nom pot semblar un poble més important que la seva veïna Baixa, però la Vilella Alta és més petita. Tot i així, també val la pena passejar pels seus carrers i visitar-hi el Molí Nou de la Vinícola del Priorat, on els mètodes tradicionals i les tècniques més modernes permeten elaborar els olis d’oliva verge extra de gran qualitat que ofereixen productors com Priordei. Quan el molí està aturat, s’hi fan visites guiades. Hi veureu l’església parroquial de Santa Llúcia, del segle XVIII, i us podeu aturar a l’agrobotiga Lo Portalet, on la Teresa Rocamora hi ofereix els seus sabons naturals fet a mà i productes de km 0, com ara vins de les DO Priorat i Montsant, oli del raig, olives, vinagres i saboroses melmelades Del Pot Petit, elaborades per la seva cosina.

Vilella Alta.jpg

L’església barroca de Santa Llúcia, al centre de la Vilella Alta. © ÒM

Ecobotiga Vilella Alta.jpg

Fem parada a l’agrobotiga Lo Portalet i comprem alguns productes de la comarca. © ÒM

  • Escaladei

L’actual poble d’Escaladei té el seu origen en la conreria de la cartoixa d’Escaladei, un mas agregat a l’antic convent. Hi trobem el celler Scala Dei, un dels més antics i prestigiosos del Priorat, i una agrobotiga de visita imprescindible si volem endur-nos un bon record de la zona: El Molí d’Oli. La Neus ens hi rep amb simpatia i ens hi ofereix ametlles ecològiques del seu tros, conserves, melmelades artesanes, mel de Cabacés, oli del Montsant i estris de ceràmica tradicional. A dins s’hi ha conservat l’antic molí.

Escaladei.jpg

Vista del poble d’Escaladei, protegit per la majestuosa serra de Montsant. © ÒM

Botiga Escaladei.jpg

La Neus us espera a l’agrobotiga El Molí d’Oli, a la plaça del Priorat d’Escaladei. © ÒM

  • Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei

No es pot dir que es coneix la serra de Montsant sense haver visitat la primera cartoixa de la Península, fundada al segle XII per monjos cartoixans procedents de la Provença. Aquest centre espiritual, situat al fons d’una vall protegida per la serra, va viure un període d’esplendor que va permetre als cartoixans emprendre una important remodelació arquitectònica. Però l’any 1835, la desamortització de Mendizábal va portar a la dispersió dels monjos i al saqueig. La cartoixa va quedar en ruïnes. Després d’uns anys d’intensa restauració, la cartoixa va reobrir l’any 2013. La visita guiada permet fer-se una idea acurada de les dimensions del recinte i de la vida dels monjos a les cel·les, marcada pel silenci i l’oració.

Monestir Escaladei.jpg

Caminem en silenci per les ruïnes de la cartoixa d’Escaladei, una visita obligada. © ÒM

Claustre Escaladei.jpg

El claustre menor de la cartoixa va ser reconstruït amb peces originals l’any 2013. © ÒM

  • Escalada a Margalef de Montsant

Sabíeu que a Margalef de Montsant hi ha alguns dels cingles i barrancs més famosos del món per a la pràctica de l’escalada? La serra de Montsant ofereix moltes possibilitats per gaudir de la natura, ja sigui fent passejades o activitats més arriscades, com l’escalada per les muntanyes de roca conglomerada. És un tema tan interessant que en parlarem en un altre article.

Escalada Montsant.jpg

Un escalador italià practica l’escalada als afores de Margalef de Montsant. © ÒM

La calma de l’Empordanet al Mas Roselló

dimarts, 18/10/2016
Mas Roselló.jpg

El Mas Roselló, a Calonge, data del segle XV. © Òscar Marín

Veníem amb ganes de desconnectar, i no hem trigat ni deu minuts a oblidar el ritme trepidant de la redacció, les alarmes de l’agenda i el trànsit de l’autopista. Quan travesses la reixa d’entrada del Mas Roselló, et retrobes amb la calma del vell Empordanet, el dels masos de pedra envoltats per un mosaic de camps i boscos. Sembla que no hagi passat el temps, per aquesta masia que es pensaven que era del segle XVIII, però que un historiador de Calonge ha situat a mitjan segle XV. La rehabilitació d’aquesta gran casa empordanesa per convertir-la en allotjament rural ha respectat les línies arquitectòniques de la construcció original i encara s’hi conserven detalls com l’antic molí d’oli, les escales de pedra o el sostre de doble volta catalana a la sala on serveixen els esmorzars.

Porxo exterior.jpg

L’antic molí d’oli i el porxo exterior, on se serveixen els esmorzars a l’estiu. © ÒM

Entrada Mas Roselló.jpg

L’entrada del mas conserva l’aire d’antany, però incorpora elements moderns en la decoració. © ÒM

En arribar, la Cristina ens convida a passar i ens guia fins al pis de dalt. No és la propietària de la casa, que pertany a una família andorrana que hi havia estiuejat i va decidir convertir-la en hotel, pero ella s’encarrega de que els hostes tinguin tot allò que necessiten. Ens obre la porta de l’habitació Albercoc, il·luminada pel sol de la tarda. Les habitacions del Mas Roselló tenen nom de fruits i algunes, com la nostra, disposen de petites terrasses amb vistes sobre els jardins, el bosc privat de la casa i els turons de les Gavarres. S’hi combinen mobles antics (en aquesta hi ha un armari del segle XVIII) i comoditats del segle XXI, com una cafetera amb càpsules a disposició dels clients. Els banys són amplis i també estan equipats amb materials i complements de disseny, però preservant l’estètica rústica de la finca.

Llit Albercoc.jpg

Llit doble amb dosser a l’habitació Albercoc. © ÒM

Terrassa Albercoc.jpg

Algunes habitacions disposen de terrassa amb una bona vista sobre els turons de Calonge. © ÒM

Fora de l’habitació, hi ha un parell de salons que presenten una decoració elegant i acollidora, amb sostres alts de rajola i bigues de fusta, mobiliari antic i sofàs tan còmodes que ens hi quedaríem aclofats tota la tarda. Si fa fred, els hostes poden refugiar-se al saló amb llar de foc o fullejar els llibres, alguns centenaris, del saló biblioteca. Però si les temperatures són altes, s’ha d’aprofitar la refrescant piscina exterior, i sobretot fer una caminada pel bosquet i els camps de la finca, amb 4 hectàrees d’arbres fruiters i espècies autòctones, on compartireu passeig amb libèl·lules, ocells, papallones i el rastre dels porcs senglars. Podria semblar que som lluny de la civilització, però en realitat ens trobem a tocar de l’autopista i a pocs minuts del mar. No hauríem mirat el rellotge si no fos perquè havíem reservat un massatge relaxant i un sopar a Palamós. Val la pena acostar-se a la ciutat, passejar pels seus carrerons i, si teniu temps, visitar el Museu de la Pesca.

Biblioteca Mas Roselló.jpg

El saló biblioteca del mas, amb sofàs i butaques ben còmodes i alguns mobles antics. © ÒM

Sala Mas Roselló.jpg

Sala amb llar de foc, televisió i zona de bar. © ÒM

Piscina Mas Roselló.jpg

Al jardí hi trobem una piscina ideal per als dies més calorosos. © ÒM

L’endemà, l’esmorzar casolà mereix tota la nostra atenció durant una hora: suc de taronja natural, pa amb tomàquet, embotits, formatges, una truita d’ous frescos, croissants, coca, melmelades i un bon cafè amb llet. La vista es desplaça per les menges delicioses i pel sostre antiquíssim de la sala. El Mas Roselló és un petit racó de la història empordanesa, preservat gràcies a la seva conversió en hotel rural. Després d’esmorzar fem un últim tomb pels jardins de la finca. Ens endurem un tros d’aquest silenci per començar la setmana amb energia renovada.

Saló esmorzar.jpg

La sala on se serveix l’esmorzar conserva l’antic sostre de doble volta catalana. © ÒM

Esmorzar Mas Roselló.jpg

Un esmorzar ben complet i saludable per començar el dia amb força. © ÒM

Hamaca Mas Roselló.jpg

A la finca hi trobem plàcids racons on gaudir de la natura. © ÒM

Racons de l’Eivissa més autèntica

dimarts, 5/07/2016

Sant Carles Eivissa.jpg

Al nord d’Eivissa [a la foto, Sant Carles] trobem racons que semblen aturats en el temps. © Òscar Marín

Després de descobrir Dalt Vila i la platja d’en Bossa en les nostres primeres 24 hores a Eivissa, ens proposem recórrer els paisatges rurals de l’illa i alguns dels seus racons més autèntics. El nostre dia comença amb un bon bufet d’esmorzar a l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària des Riu, on hem dormit. Un hotel totalment renovat, amb un disseny d’aire mariner i tons clars, i amb una bona vista del mar i la costa de Santa Eulària.

Hotel Sol House Santa Eulària piscina.jpg

La piscina de l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària. © ÒM

Hotel Sol House Santa Eulària ioga.jpg

Ioga davant del mar als jardins de l’hotel Sol Beach House. © ÒM

Santa Eulària des Riu està coronada pel Puig de Missa, el primer nucli habitat d’aquesta zona, des d’on es contempla una bona vista de la ciutat i dels boscos i hortes que esquitxen el nucli urbà fins a la mar. Aquí hi trobem dos elements importants. Per una banda l’església parroquial de Santa Eulària, construïda com a església-fortalesa dalt de tot del puig. L’edifici és una obra mestra de l’arquitectura eivissenca del segle XVI, erigit sobre una capella destruïda pels turcs l’any XIV. Aquí és on es refugiaven els veïns del poble quan s’acostaven pirates. El temple és de planta quadrada amb un atri de tres naus, però el que més crida l’atenció són els porxos del segle XVIII. Al Puig de Missa també hi trobem el Museu Etnogràfic, ubicat a l’antiga finca de Can Ros. Presenta una col·lecció molt interessant d’armes, objectes d’artesania, vestits tradicionals i joies que permeten fer-se una idea de com era l’Eivissa rural en segles passats. Tot aquest nucli antic està conformat per un grup de cases blanques de forma cúbica que conforma un magnífic conjunt d’arquitectura popular eivissenca. En canvi, la Vila Nova ha crescut a la planúria que baixa fins al mar oblidant qualsevol inspiració en l’arquitectura tradicional.

Puig de Missa.jpg

Arquitectura tradicional al Puig de Missa de Santa Eulària des Riu. © ÒM

Museu Etnogràfic Puig de Missa.jpg

El Museu Etnogràfic d’Eivissa es troba a Can Ros, una antiga casa pagesa. © ÒM

Després de la visita a Santa Eulària, ens dirigim a la granja ecològica de Can Muson, on ens espera la Maria Marí per mostrar-nos la seva finca i ensenyar-nos a elaborar el flaó, el pastís més típic d’Eivissa, cuinat amb farina, sucre, llimona, anís, ou, formatge i un toc de menta. La Maria es dedicava a la moda “adlib” als anys setanta i més tard va engegar diversos negocis, però un dia la van convidar a un curs d’agricultura ecològica i va pensar “voler és poder”. Va establir-se en una finca de la família i va cultivar diversos horts. Avui rep visitants d’arreu del món als quals explica els cultius i les tradicions de l’illa, i també acull grups d’escolars que volen tenir contacte amb el món rural. Des de fa tres anys organitza, fins i tot, una escola d’estiu.

Can Musson Eivissa.jpg

Illencs i turistes s’acosten a Can Muson per comprar productes ecològics de l’horta. © ÒM

Can Musson.jpg

Aprenent a cuinar el típic flaó amb Maria Marí a Can Muson. © ÒM

Can Musson 2.jpg

Les cabres de la finca de Can Muson agraeixen la visita dels xiquets. © ÒM

A l’hora de dinar, ens dirigim a un indret amb molt d’encant, l’Oleoteca Ses Escoles, un molí d’oli on s’elabora des de l’any 2008 el Verge Extra Can Miquel Guasch. Els seus propietaris no es conformaven amb produir un dels millors olis d’Eivissa i l’any 2014 van ampliar el projecte amb la creació de la primera oleoteca de l’illa d’Eivissa, un espai on divulgar la cultura eivissenca de l’olivera i difondre les característiques de l’oli d’oliva verge extra, l’únic que no pateix cap procés químic. L’oleoteca es troba a l’edifici de les antigues escoles de Sant Llorenç, per això rep el nom de Ses Escoles. A l’ombra del seu pati cobert amb elements vegetals hi podem assaborir plats típics eivissencs amb un toc modern: coca de trempó amb peix, ous pagesos ecològics amb patates fregides, costelles de corder, escalivada amb formatge de cabra i olivada… Tot regat amb un oli d’oliva excel·lent. Per acabar, com no podia ser d’una altra manera, hem de tastar el típic flaó. Abans de sortir, hi podem adquirir alguns productes artesans de l’illa a la petita botiga.

Oleoteca Ses Escoles.jpg

El menjador de l’Oleoteca Ses Escoles, a la carretera que du a Portinatx. © ÒM

Ses Escoles.jpg

Ous pagesos ecològics i patates fregides, un plat simple però deliciós. © ÒM

Flaó Eivissa.jpg

Per postres, assaborim el dolç flaó tan típic d’Eivissa. © ÒM

Després de dinar, seguim la nostra ruta cap al nord de l’illa. Fem una petita parada al poble d’es Canar, a cinc quilòmetres de Santa Eulària. Es tracta d’un agradable nucli costaner envoltat de pinedes i amb una llarga platja d’uns 360 metres, envoltat de tota mena de serveis turístics molt orientats a les famílies. Es troba al fons d’una entrada de la costa i queda protegit per un cap.

Es Canar.jpg

El ferri arriba a Es Canar procedent d’altres poblacions d’Eivissa. © ÒM

No gaire lluny, de camí a Sant Carles de Peralta, passem al costat de Ses Dàlies, on s’organitza un mercat tradicional hippy tots els dissabtes. És una experiència pintoresca, però els preus no són aptes per a totes les butxaques. No ens aturem i continuem fins a Sant Carles, un dels nuclis d’interior que van ser lloc de trobada del moviment hippie als anys setanta del segle XX. És un nucli molt diferent de les urbanitzacions turístiques de la costa. Està envoltat per bells paisatges de camps llaurats de terra vermella, amb ametllers i oliveres, en un ambient marcadament rural. El poble té una de les esglésies més boniques de l’illa, la de Sant Carles, del segle XVIII, amb un ampli pòrtic d’arcs amb suports de savina. A més, a Sant Carles hi ha un bar que era molt freqüentat pels hippies que van envair l’illa fa quaranta anys: el bar Anita. En destaquen les nombroses bústies antigues on el carter deixava la correspondència de totes les cases del poble.

Església de Sant Carles Eivissa.jpg

Interior de l’església de Sant Carles de Peralta. © ÒM

Bar Anita Eivissa.jpg

El bar Anita de Sant Carles, un dels històrics de l’illa. © ÒM

Volem veure la posta de sol a la cala de Benirràs, però abans ens aturem a Santa Gertrudis de Fruitera, un petit nucli rural molt allunyat del turisme de masses, construït al voltant de la seva església parroquial, de façana sòbria i campanar de paret o d’espadanya. A Santa Gertrudis hi ha alguns restaurants i botigues de moda i records, però el poble és conegut especialment pel Bar Costa, on es fan els entrepans més famosos d’Eivissa. Seure a gaudir d’un entrepà de pernil a la seva terrassa és tota una tradició. Antigament, era un bar de poble, però als anys seixanta el va comprar Vicent Roig Pi, que aviat va establir bona relació amb els hippies que van arribar a l’illa. El pintor xilè Andrés Monreal li va oferir abonar les seves consumicions amb quadres i en Vicent ho va acceptar. Va acabar arribant al mateix tracte amb altres artistes i aviat va començar a vendre quadres a turistes. Amb els diners, va adquirir noves peces, fins que la col·lecció va arribar gairebé al centenar de quadres, alguns de grans dimensions, que s’exhibeixen a les parets de l’establiment.

Santa Gertrudis.jpg

Fem parada a Santa Gertrudis, un poble tranquil amb agradables bars i restaurants. © ÒM

Conduïm fins a la costa nord i baixem fins a la cala Benirràs, un lloc conegut per la “festa dels tambors” que s’hi organitza els diumenges al capvespre. A l’estiu no hi cap ni una agulla, però a la primavera i a la tardor ve de gust veure des d’aquí com es pon el sol, ja que la cala té una orientació perfecta per contemplar aquest espectacle natural. A més, el cap Bernat, una roca coneguda també com el “dit de Déu”, fa més fotogènic el moment de la posta i els velers que naveguen davant la cala contribueixen a atorgar al conjunt un aire pictòric. Quan ja hem dit adéu al sol, caminem fins al restaurant 2000, a la mateixa cala, on ens serveixen una graellada de peix fresc simple però deliciosa. Un bon àpat per acabar un dia memorable per l’Eivissa més rural.

Cala Benirràs.jpg

Petits i grans esperen el moment de la posta del sol a la cala de Benirràs. © ÒM

Posta de sol a cala Benirràs.jpg

L’espectacle més esperat, el sol ens diu adéu mentre sonen els tambors. © ÒM

L’endemà al matí, ens espera una excursió amb caiac de mar pels voltants de la Cala d’Hort. Ens llevem ben d’hora i conduïm cap al sud de l’illa, allà on s’aixeca l’imponent illot des Vedrà, probablement el paisatge més magnètic d’Eivissa. Practicar el caiac en aquest litoral no s’assembla a la navegació que podem experimentar en altres punts dels Països Catalans. Aquí la transparència de l’aigua és excepcional i la protagonista dels fons és la Posidonia oceànica, que és la responsable d’aquesta paleta de turqueses que contemplem des de la superfície. Navegar sobre aquestes aigües netíssimes, amb es Vedrà i es Vedranell a tocar, ens desperta sensacions noves.

Caiac Cala d'Hort.jpg

Caiacs preparats damunt la sorra de la Cala d’Hort, davant d’es Vedrà. © ÒM

Després del caiac, encara amb la sal a la pell, dinem al restaurant El Carmen, ubicat a la mateixa Cala d’Hort. Tant l’ambient com la cuina són senzills: entrants lleugers, bons arrossos, peix i marisc fresc. Tot molt bo. I hi ha pocs restaurants amb una vista tan privilegiada. Després de dinar tornem a mullar els peus a l’aigua. És un gest instintiu, perquè els nostres peus no volen pujar al cotxe que ens durà cap a l’aeroport. I si ens quedem uns dies més?

El Carmen Cala d'Hort.jpg

Terrassa del restaurant El Carmen, just davant de la Cala d’Hort. © ÒM

Restaurant El Carmen Cala d'Hort.jpg

Paella de mar i muntanya al restaurant El Carmen. © ÒM

Es Vedrà.jpg

Ens acomiadem d’Eivissa contemplant els màgics illots d’es Verdà i es Vedranell. © ÒM

L’encant de Calaceit i l’hotel Cresol

dimecres, 8/06/2016
Calaceit.jpg

Un dels carrers encisadors de Calaceit, al Matarranya. © Òscar Marín

El Matarranya és un tresor de llum i pedra. El nucli antic de viles com Calaceit, Vall-de-roures, la Freixneda o la Torre del Comte concentra veritables sorpreses arquitectòniques medievals i renaixentistes: esglésies, ajuntaments, cases nobles i elegants places porxades. De tots aquests pobles, Calaceit és probablement el més interessant i el que ha atret més escriptors i intel·lectuals en les últimes dècades. Els seus carrerons estrets i costeruts s’esmunyen entre casals imponents fins arribar al capdamunt de la vila. El carrer Major presenta un magnífic conjunt de casalots i palauets; al carrer Maella admirem treballades balustrades de pedra i ferro forjat, finestrals gòtics i façanes de construccions tradicionals ornamentades amb flors, i al carrer Roquetes trobem la casa Moix —origen de la nissaga Moix, de Terenci i Anna Maria—, una construcció del 1767, l’extraordinària façana de la qual es va reproduir al Poble Espanyol de Barcelona.

Plaça Major de Calaceit.jpg

L’edifici de l’Ajuntament és el més emblemàtic de la plaça Major de Calaceit. © ÒM

Església de l'Assumpció de Calaceit.jpg

L’església de l’Assumpció, del segle XVIII, segueix models barrocs i renaixentistes. © ÒM

Part de la muralla que protegia la vila segueix encara dempeus i sobre els seus antics portals s’aixequen les capelles del Pilar i de Sant Antoni, del segle XVIII. Els portals es recolzen sobre pilastres i arcs de mig punt procedents d’un temple gòtic que va ser substituït per l’actual església barroca de l’Assumpció, un dels millors exponents de l’art barroc al Matarranya. I a la plaça Major hi destaca l’Ajuntament, que ocupa un edifici d’estil manierista del 1610 i disposa d’una llotja a la part inferior. Però no hem vingut a Calaceit només per conèixer el seu patrimoni i la seva història. També hem vingut a relaxar-nos i a descobrir un dels hotels amb més encant de la comarca: l’hotel Cresol. En aquest allotjament del carrer de Santa Bàrbara s’hi respira una elegància rústica, està ben decorat i es troba ubicat en un punt elevat del nucli antic, oferint una panoràmica privilegiada sobre els paisatges del nord del Matarranya.

Terrassa Hotel Cresol.jpg

La terrassa de la suite Hojiblanca ofereix una bona vista sobre el poble i l’entorn. © ÒM

Suite Hojiblanca Hotel Cresol.jpg

La suite Hojiblanca és una habitació àmplia i lluminosa de 35 metres quadrats. © ÒM

La Rosa ens obre amb amabilitat les portes de casa seva, un edifici de pedra que havia estat un antic molí d’oli. Al soterrani encara s’hi conserven les restes del vell molí, que són part de la història d’una població que avui té en el turisme i en l’agricultura els principals motors econòmics. La Rosa és una gran amfitriona. Ens mostra tots els racons de la casa explicant-nos la seva història i els seus detalls. Ens parla dels vells cresols o gresols, les llànties d’oli que il·luminaven les estances de la casa quan l’electricitat no era ni un somni. Ens explica tot el que podem descobrir al voltant de l’hotel, als carrers de Calaceit, al poblat ibèric de Sant Antoni i als pobles del Matarranya.

Recepció Hotel Cresol.jpg

La recepció de l’hotel Cresol. © ÒM

L’hotel Cresol té diverses habitacions, totes amb algun element que les diferencia i les fa especials. Tenim la sort d’allotjar-nos a la suite Hojiblanca, a la planta més alta de l’hotel, una habitació que té tot el que pot buscar i satisfer el viatger amant dels hotels especials: un llit ample amb un matalàs i uns coixins confortables, un bany amb dutxa d’efecte pluja, una terrassa assolellada amb unes vistes sorprenents que abracen la comarca de la Terra Alta i l’imponent massís dels Ports de Tortosa-Beseit. La tarda és càlida, però la nit és fresca a Calaceit. Per això és tan agradable trobar refugi entre els murs i els llençols de l’hotel Cresol. L’endemà al matí, gaudim d’un esmorzar servit a taula amb suc de taronja natural, embotits i formatges del Matarranya, una truita de tres ous, pa torrat amb tomàquet i quatre olis d’oliva de la zona, un tast de pastes fetes a casa i un bon cafè. No hi podria haver millor manera de començar una nova jornada. I mentre esmorzem, donem un cop d’ull al mapa. Quina nova destinació ens espera?

Esmorzar a l'Hotel Cresol.jpg

És tot un luxe gaudir d’un esmorzar tan complet servit a taula. © ÒM

Menjador de l'Hotel Cresol.jpg

Al costat del menjador de l’hotel Cresol hi ha un espai de lectura amb llar de foc. © ÒM

Un refugi medieval a Mirambell

dijous, 26/05/2016
El poble de Mirambell.jpg

El poble de Mirambell es troba al Maestrat aragonès, a tocar del País Valencià. © Òscar Marín

Quan arribem a Las Moradas del Temple, no tenim la sensació d’entrar en un hotel. Som a casa de l’Adelaida i en Sergio, una parella de navarresos que van trobar al poble de Mirambell el lloc més adient on construir el seu projecte vital. Van comprar una casa del segle XVI i la van convertir en un allotjament amb personalitat on rebre viatgers d’arreu, on oferir-los un refugi per desconnectar del dia a dia i retrobar-se amb la tranquil·litat de la vida rural. Des que entrem a casa seva, ens convertim en “convidats”, en viatgers que seran atesos amb cura i familiaritat durant la seva estada. La cordialitat en el tracte és un dels punts forts de Las Moradas del Temple. També la personalitat del lloc i de l’entorn.

Las Moradas del Temple Adelaida Sergio.jpg

Els amables propietaris de Las Moradas del Temple, Adelaida i Sergio. © ÒM

Som a les portes del País Valencià, ja dins el Maestrat aragonès. Hem deixat la bonica Morella enrere i hem entrat a Mirambell, una petita vila amb molt d’encant envoltada en tot el seu perímetre per muralles, un nucli que ha conservat el seu aspecte medieval intacte. Però tindrem temps de descobrir el poble demà al matí. Ara volem gaudir de l’hotel. Un allotjament que ens recorda que som en un territori ple d’història, des dels noms de les habitacions (Doncella de Orleans, Cámara del Gran Maestre…) fins als llibres sobre el passat templer de la zona, passant per les majestuoses portes restaurades, les velles bigues de fusta o la col·lecció de navalles antigues, algunes trobades a la mateixa casa on ens allotgem.

Las Moradas del Temple.jpg

A l’entrada de la casa s’hi reprodueixen motius de la muralla medieval de Mirambell. © ÒM

En la restauració no s’han fet gaires concessions a les tendències constructives actuals, i s’han preservat bona part dels elements tradicionals. A més, els tapissos i cortinatges, la música antiga que sona o la reproducció de diversos motius de la façana del convent de les monges agustines donen un aire medieval als espais comuns. A les habitacions no hi ha televisió, tota una declaració d’intencions. Aquí hem vingut a descansar i a connectar amb el ritme d’abans que la tecnologia envaís cada minut de les nostres vides.

Habitació Doncella de Orleans Las Moradas del Temple.jpg

Vam dormir plàcidament a la suite Doncella de Orleans. © ÒM

Jardí Las Moradas del Temple.jpg

La suite té sortida directa a l’agradable jardí dels 9 Cavallers. © ÒM

Després d’una estona de descans al jardí dels 9 Cavallers, al qual tenim accés directe des de la nostra suite Doncella de Orleans, es fa l’hora de sopar. En Sergio s’encarrega de la cuina de Las Moradas del Temple, amb plats tradicionals i de temporada. Aquesta nit ha preparat unes croquetes casolanes de pernil com a entrant, una amanida “templera” amb panses, ametlles i fruites deshidratades i unes galtes de porc a la reducció de Pedro Ximénez. Per postres, vam tastar el brownie amb gelat de vainilla i el sorbet de cassis al cava. La beguda i el cafè estan inclosos en el sopar degustació, que destaca per la seva excel·lent relació qualitat-preu.

Galtes de porc a Las Moradas del Temple.jpg

Tendres galtes de porc servides a Las Moradas del Temple. © ÒM

Esmorzar a Las Moradas del Temple.jpg

Al menjador de la casa també s’hi serveixen uns complets esmorzars. © ÒM

El passat es fa present en els carrerons d’aquest poble limítrof amb la comarca dels Ports. L’excel·lent preservació del seu patrimoni arquitectònic li va valdre l’any 1981 la Medalla d’Or que atorga l’organització Europa Nostra, i la seva història i bellesa l’han convertit en escenari de novel·les com La venta de Mirambel, de Pío Baroja, i de pel·lícules com Terra i llibertat, de Ken Loach. El petit nucli urbà conté més d’una trentena d’edificis i elements defensius de gran interès patrimonial: torrasses, portals de muralla, esglésies, convents, palaus i grans casals. Una de les seves singularitats és el fet que tota la població es desenvolupa intramurs, un tret poc habitual en altres assentaments medievals, on és habitual que apareguin ravals. El seu aspecte és el d’un poble gairebé inalterat des de l’edat mitjana. Guardarem la descoberta al cor i recordarem l’estada a casa de l’Adelaida i en Sergio com una de les més agradables que hem viscut.

‘Gaudí’s Pedrera: The origins’, La Pedrera com mai no l’has vist

dimarts, 15/12/2015
Columnes de la Pedrera.jpg

Sostre i columnes del vestíbul principal de La Pedrera. © Òscar Marín

Ens fascina, perquè és única. Entrar a La Pedrera és una experiència màgica. I fer-ho de nit, per gaudir d’una nova visita que ens capbussa en els orígens de l’edifici, resulta encara més estimulant. Llums, colors i formes inspirades en la natura ens sorprenen des que entrem al pati fins que arribem al terrat més oníric de la ciutat. “Gaudí’s Pedrera: The origins” és una evolució de la visita que es duia a terme fins ara en la franja nocturna: inclou un itinerari suggeridor per la casa i culmina amb una videoinstal·lació d’avantguarda sobre els elements escultòrics del terrat.

Celobert de la Pedrera.jpg

El gran celobert de la Casa Milà fotografiat des del pati. © ÒM

Vam accedir-hi a les 20.40 h per la porta del Passeig de Gràcia, i en aquest primer pati de la Casa Milà, la nostra guia ens va convidar a observar els elements més curiosos del vestíbul, les pintures amb motius florals de l’escala, les làmpares de formes sinuoses, els murs ondulants… La natura va inspirar la creativitat d’Antoni Gaudí fins a extrems insospitats i va marcar tots els racons d’aquesta gran obra. Sobre unes finestres del pati, vam contemplar una breu projecció de videomapatge (‘mapping’) amb fotografies d’espais emblemàtics de l’edifici.

Sostres del pati de la Pedrera.jpg

Sostres pintats al fresc amb motius naturals. © ÒM

Projecció al pati de la Pedrera.jpg

Breu projecció al pati d’accés a La Pedrera. © ÒM

Tot seguit vam pujar els set pisos d’escales que porten fins a l’Espai Gaudí, situat a les golfes, on vam fer un recorregut per l’exposició permanent, en la qual destaca la gran maqueta de la Casa Milà. La guia ens hi va explicar curiositats del disseny i de la construcció de la casa, anècdotes de l’època, i es va referir a les profundes conviccions religioses de Gaudí. Ell tenia clar que la natura és una creació de Déu i, per tant, les formes naturals són les més perfectes; acostar-se a les formes de la natura era, doncs, una manera d’acostar-se a Déu.

Maqueta de la Pedrera.jpg

Maqueta de la Casa Milà a l’Espai Gaudí, a les golfes de l’edifici. © ÒM

Però el que més us sorprendrà d’aquesta visita nocturna a La Pedrera –de fet, n’és la principal novetat– és la videoinstal·lació al terrat més singular de Barcelona, un ‘mapping’ excepcional que combina vídeo, llum i una simfonia emotiva en quatre moviments creada pel compositor Francesc Gener. Els ‘mappings’ s’acostumen a fer sobre volumetries regulars, habitualment sobre façanes. En aquest cas, l’aplicació de projeccions sobre elements escultòrics de volumetries irregulars i en diverses profunditats és una proposta pionera, atrevida, alhora que rigorosa.

Mapping als badalots de la Pedrera.jpg

Imatges submarines sobre els badalots del terrat. © ÒM

Video mapatge a la Pedrera.jpg

Arquitectures d’aires medievals projectades sobre els badalots. © ÒM

Aquest muntatge creat per la Fundació Catalunya-La Pedrera vol endinsar el visitant en la recerca constant de la natura i la lectura en clau espiritual que en feia Gaudí. Sobre les xemeneies antropomòrfiques i els grans badalots de set metres d’alçada es projecten imatges en moviment de flors i plantes, de fons marins, de fòssils, de camps de cereals, d’estrelles i planetes… La música acompanya el relat i el reforça. També hi és present Gaudí, el gran arquitecte de la natura, que se’ns fa més pròxim i entenedor després d’aquesta visita única.

Mapping al terrat de la Pedrera.jpg

Els elements florals són omnipresents en l’obra de Gaudí. © ÒM

Badalot convertit en rosa a la Pedrera.jpg

Un dels badalots gegantins es transforma en una gran rosa. © ÒM

Badalots de la Pedrera.jpg

Estructures recargolades de ferro forjat en la videoinstal·lació. © ÒM

La vetllada acaba amb una copa de cava, mentre es comenten alguns detalls de la visita. La sensació que ens queda com a espectadors és que no hi ha res de semblant a les nits de la capital catalana. Caminar de nit per un edifici Patrimoni de la Humanitat, deixar-se embolcallar per imatges i música al terrat més original del país i sentir l’esperit de Gaudí ben a prop ens remou i ens emociona. Els amants de la cultura tenen una nova experiència pendent a Barcelona.

Gaudí a la Pedrera.jpg

Gaudí contempla la sortida del Sol sobre la Terra des de La Pedrera. © ÒM

Ruta en família per Montserrat

divendres, 4/12/2015
© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El Monestir de Montserrat des del camí de la Santa Cova. © Òscar Marín

“Màgica” i “sagrada” són dues paraules que han acompanyat tradicionalment la muntanya de Montserrat. La màgia es fa evident en el seu perfil únic, que emergeix com un immens laberint d’estalagmites gegantines i es divisa des de molts quilòmetres a la rodona. El vessant més sagrat resta ocult als viatgers fins que no arriben al peu del monestir de Santa Maria, el principal centre de peregrinació del país, que acull la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, patrona dels catalans. La seva popularitat l’ha convertida en una de les muntanyes amb més facilitats d’accés de Catalunya. S’hi pot pujar a peu per diversos camins, amb cotxe per carretera, amb cremallera o amb telefèric. Per comoditat, freqüència de pas, vistes i bona comunicació amb tren des de Barcelona, pugem amb el cremallera, inaugurat l’any 2003 i gestionat per Ferrocarrils de la Generalitat. L’any 1892 ja es va posar en marxa un primer ferrocarril, a imitació dels trens de muntanya suïssos, però va finalitzar el seu servei l’any 1957. Avui, asseguts al costat d’una finestra panoràmica i en només 13 minuts anem des de la moderna estació de Monistrol Vila fins al peu de l’abadia benedictina, a 720 metres d’alçària.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La basílica de Montserrat té una estructura gòtica i ornamentació renaixentista. © ÒM

Un cop a dalt és obligat visitar la basílica del complex monàstic, del segle XVI, i també és interessant entrar al museu que acull obres de Caravaggio, Renoir, Picasso i Dalí. Però no ens oblidem del paisatge excepcional que ens envolta, herència d’una evolució geològica singular. Per conèixer l’entorn natural, una de les rutes més populars i accessibles és la de la Santa Cova, ideal per fer en família. Primer cal agafar el funicular que baixa, superant un gran pendent, fins al camí de la Santa Cova. De l’estació inferior del funicular surt, cap a la dreta, el sender que porta fins al paratge on, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu negra fa més de mil anys. El recorregut és especialment recomanable per a famílies, ja que a l’aventura de baixar amb el funicular s’hi uneix el misteri d’arribar fins a la cova per un camí ben traçat i no gaire llarg. Això sí, hi ha trams amb escales i força desnivell que no el fan apte per a cotxets ni cadires de rodes.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

De camí a la Santa Cova trobarem diversos grups escoltòrics i bones vistes. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Reproducció de la imatge original a l’interior de la Santa Cova. © ÒM

Els punts d’interès de l’itinerari són variats. Hi trobem unes vistes sorprenents sobre la vall del Llobregat i les parets de Montserrat, amb els Pirineus i la serra de Collserola a l’horitzó. També al llarg de la ruta ens acompanya el Rosari Monumental, un conjunt escultòric modernista amb quinze obres religioses creades per arquitectes i escultors de renom com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch i Josep Llimona. La gran riquesa vegetal d’aquest vessant és un altre dels atractius de la caminada: l’espinosa argelaga, el bruc de flors blanques i l’estepa, de grans pètals rosats, segueixen els passos del viatger. El camí no té pèrdua i al cap d’uns vint minuts s’arriba a l’església edificada al voltant de la Santa Cova. La passejada per l’interior ens mostra una petita cavitat excavada a la roca i presidida per la imatge de la mare de déu, una sala amb centenars d’exvots i un claustre reduït i silenciós. A l’exterior ens hi esperen de nou les vistes del cel, de la plana i de les majestuoses agulles, alhora màgiques i sagrades.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La vista de la vall del Llobregat des del camí de la Santa Cova. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

De tornada amb el funicular, retrobem l’abadia de Montserrat. © ÒM

Descobrint el palau Mercader

dimecres, 21/01/2015

És un fet que sovint desconeixem racons sorprenents que tenim a prop de casa. Ho vam poder comprovar durant el tercer #BlogtripAMB, organitzat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb la col·laboració de DESCOBRIR. En aquesta trobada de tardor vam visitar tres parcs històrics del Baix Llobregat: Can Vidalet, Torreblanca i Can Mercader. Els tres són extraordinaris i és molt fàcil arribar-hi des de Barcelona amb transport públic, així que no hi ha excusa per no acostar-se a descobrir-los. Però hi ha un monument que va cridar especialment la meva atenció: el palau Mercader, que presideix el parc urbà més elegant de Cornellà de Llobregat. Amb més aspecte de castell que de casa d’estiueig, amb merlets i quatre torres octogonals a les cantonades, el palau Mercader va ser construït entre els anys 1865 i 1870 per encàrrec de Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc. Qui diria que durant el segle XX va passar molts anys abandonat? Els seus interiors sumptuosos s’han preservat fins avui i també bona part de les col·leccions de pintures dels segles XVII i XVIII, armes, ceràmiques italianes i altres peces d’art traslladades al palau a finals del segle XIX. S’hi exposen més de tres mil objectes!

Finestrals al voltant del pati central.jpg

Finestrals al voltant del pati central del palau Mercader. ©

Mercader.jpg

L’elegància aristocràtica es respira des de la primera sala de la planta noble. ©

Crida l’atenció especialment la decoració interna de la planta noble i el seu ric mobiliari, tot un museu de la vida aristocràtica catalana. Les sales estan distribuïdes al voltant d’un pati interior, a mode de claustre, i hi ha habitacions de totes les tendències i estils, des del saló de ball bellament decorat amb motius àrabs fins a cambres d’aire rococó. Un s’hi imagina els privilegiats comtes de Bell-lloc rebent-hi els convidats amb parsimònia, mostrant-los amb orgull les seves col·leccions. Tant Joaquim de Mercader i Belloch (1824-1904) com el seu fill i hereu, Arnau de Mercader (1852-1932), es van caracteritzar pel seu gran interès pels temes culturals i artístics. En morir sense descendència, l’hereva universal fou la seva muller, la cantant d’òpera Paulina Pozzali Crotti.

Salo arab Palau Mercader.jpg

El Saló Àrab presenta una magnífica decoració neomudèjar. ©

Sala Palau Mercader.jpg

El saló principal s’inspira en el rococó i en les sales de miralls dels palaus francesos. ©

L’any 1974, l’Ajuntament de Cornellà va fer-se càrrec del llegat, en pèssim estat de conservació. Va incloure el palau Mercader al catàleg d’edificacions històriques, va iniciar el projecte de recuperació del parc i l’any 1989 es va obrir a la ciutadania. Can Mercader es va convertir així en el primer parc públic de Cornellà. Entre els anys 1990 i 2004, el palau que domina el parc ha estat objecte de successives fases de rehabilitació, que van permetre que ja el 1995, s’obrís al públic com a museu d’arts plàstiques i decoratives i com a seu d’actes culturals. Ara s’hi organitzen visites guiades els diumenges i festius al matí.

Capella Palau Mercader.jpg

A la petita capella d’estil neogòtic s’hi ha conservat un valuós Crist d’ivori. ©

Palau Mercader.jpg

El popular parc de Can Mercader envolta el palau que li dóna nom. ©

Nova llum als Museus de Sitges

dijous, 18/12/2014

Ramon Casas, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Charles Deering… Els historiadors de l’art i els arquitectes els citen, els guies turístics els mencionen, els visitants els recorden. Els seus noms ressonen entre els murs dels dos edificis més emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat i el Palau Maricel. Aquí van projectar un conjunt artístic únic que es va convertir en epicentre de la vida cultural catalana a la darreria del segle XIX.

Palau Maricel 1.jpg

El Palau Maricel protagonitza la vista més fotogènica del Racó de la Calma. © ÒM

Tot va començar a la casa-taller que l’artista i escriptor Santiago Rusiñol es va fer construir al Racó de la Calma, on abans hi havia dues cases de pescadors. Allà hi va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats, que havia recollit per tot Catalunya. Anys després, Charles Deering, un americà amant de les arts, va viatjar a Barcelona atret per la pintura de Ramon Casas. Casas i Utrillo, amics de Santiago Rusiñol, van introduir Deering en la vida cultural de Sitges i fou aquí, al costat del Cau Ferrat, on l’americà volgué construir un palau que acollís la seva gran col·lecció artística. L’artista Miquel Urtillo es feu càrrec de la construcció del Palau Maricel, que va acollir la col·lecció de Deering durant uns pocs anys. “Maricel sembla el fruit d’un moment culminant de la civilització catalana moderna”, escrivia Joaquim Folch i Torres l’any 1912. I així va ser fins que, al 1921, Deering va tornar als Estats Units amb gran part de les seves obres.

Menjador Cau Ferrat.jpg

Rajoles i plats de ceràmica omplen el menjador del Cau Ferrat. © ÒM

Saló Cau Ferrat.jpg

El magnífic saló del Cau Ferrat acull la col·lecció de forja i vidre de Santiago Rusiñol. © ÒM

Ara, després de quatre llargs anys de treballs, el Cau Ferrat i el Museu de Maricel tornen a obrir al públic. Restaurar per preservar i adaptar-se als nous temps. Aquest ha estat l’objectiu de la reforma, que a banda de recuperar els principals elements patrimonials dels edificis i consolidar la seva estructura, els ha adaptat als estàndards dels museus del segle XXI: serveis, sistemes de seguretat i conservació, una nova museografia… No oblidem, però, que el malestar ciutadà va acompanyar els inicis d’aquesta reforma. El clam contra alguns detalls del projecte (especialment l’impacte visual que havien de representar unes passeres a la façana marítima) va anar seguit d’una recollida de signatures i l’aparició de la polèmica en els principals mitjans de comunicació. La pressió social va afavorir que, finalment, es redissenyés el discurs museogràfic.

Retrat de Dolors Vidal.jpg

El ‘Retrat de Dolors Vidal’, de Ramon Casas, una de les grans obres del Museu de Maricel. © ÒM

Museu Maricel.jpg

El Maricel acull la magnífica col·lecció d’art medieval del Doctor Pérez Rosales. © ÒM

Hi podreu recórrer els 2.600 metres quadrats de superfície del conjunt i admirar-ne les col·leccions. Del contingut, s’han restaurat una quarantena de vitralls, set mil rajoles de ceràmica, trenta mobles d’època, una part de la col·lecció de ferro forjat, i també algunes pintures i escultures. Un llegat valuós que tornem a tenir a l’abast.

Galeria Palau Maricel.jpg

La galeria del Museu de Maricel ofereix una vista única sobre la mar. © ÒM

Dama del Cau Ferrat.jpg

La Dama del Cau Ferrat, obra catalanovalenciana de la primera meitat del segle XV. © ÒM

Talles policromades del segle XV.jpg

Talles policromades del segle XV al Museu de Maricel. © ÒM

Sales del Museu Maricel.jpg

Maricel acull obres sitgetanes de relleu, com ‘La processó de Sant Bartomeu’, de Felip Masó. © ÒM

Antiga capella Maricel.jpg

Retaules a l’antiga capella de l’Hospital de Sant Joan, avui dins el Museu de Maricel. © ÒM

Un matí al jaciment de Mons Observans

dijous, 30/10/2014

Un turó de 120 metres s’aixeca en un enclavament estratègic, entre els municipis de Montmeló i Montornès del Vallès: el turó d’en Roina. Aparentment, no és un lloc especialment atractiu, per arribar-hi cal travessar una zona industrial desangelada, però al capdamunt del turó s’hi amaga un dels nostres jaciments romans més importants, datat al darrer terç del segle II aC: l’assentament romà de Can Tacó. Els arqueòlegs creuen que es tractava d’un praesidium, un establiment militar des del qual es controlava bona part del territori. I, realment, les vistes des d’aquí són sorprenents. Avui, declarat bé cultural d’interès nacional i rebatejat amb el nom de Mons Observans, és una parada obligada per als amants de l’arqueologia i del món romà.

Mons Observans 1.jpg

La Sàlvia ens guia per les estances del jaciment durant la visita teatralitzada. © ÒM

Es pot fer la visita amb guia o la visita teatralitzada amb un personatge romà. En el nostre cas, ens hi ha acompanyat la Sàlvia Iestàlvia, la dona d’un pintor romà que ens ha revelat els usos i particularitats de cada racó del jaciment amb l’acompanyament d’un dels guies de l’espai arqueològic. Ens hi expliquen que l’edifici es distribuïa en tres ales disposades al voltant d’un pati porxat, que els paviments eren d’opus signigum i els murs decorats amb pintures murals d’estil pompeià. Però allò que més sorprèn del jaciment estant és la seva ubicació privilegiada, dominant la plana del Vallès i les muntanyes que l’envolten. No oblidem que aquest era un important nus de comunicacions (com també ho és actualment), ja que la Via Heràclia, que després es va anomenar Via Augusta, passava molt a la vora d’aquí. Precisament aquesta ubicació privilegiada va afavorir que, fa dècades, es volgués urbanitzar la zona; les excavadores van estar a punt d’acabar amb el jaciment.

Mons Observans 3.jpg

Restes que s’utilitzen a l’aula d’arqueologia per introduir als més petits en els usos del jaciment. © ÒM

Mons Observans 2.jpg

Un grup de nens i nenes participa en el taller d’arqueologia a Mons Observans. © ÒM

Per als més petits hi ha l’opció de fer un singular taller d’aqueologia. Dos monitors porten els petits arqueòlegs al sorral de l’aula d’arqueologia, al vessant occidental del turó, enmig d’un bosc d’alzines i roures, on s’hi ha disposat una rèplica, a mida real, de dues estances del jaciment. Amb l’ajut de paletes i pinzells, nens i nenes van descobrint els objectes que hi ha enterrats (ànfores, restes de plats de ceràmica, ossos…) seguint una metodologia arqueològica, tot deduïnt quina era la funció de l’estança on han treballat. Si en voleu saber més, trobareu un reportatge sobre aquesta activitat a la revista Experiències Descobrir.

Mons Observans 5.jpg

Un guia explica les intervencions arqueològiques i arquitectòniques que s’han dut a terme. © ÒM

Mons Observans 4.jpg

A l’espai que ocupava la cuina s’hi van trobar enterrats dos esquelets de nadons. © ÒM