Entrades amb l'etiqueta ‘fauna’

Fauna i estrelles a les planes de Son

dijous, 22/03/2012
MNP.JPG

L’edifici bioclimàtic de les planes de Son compta amb 94 places d’allotjament. ©

Cal invertir unes quantes hores per arribar-hi, però el lloc mereix l’esforç. El centre MónNatura Pirineus és un dels indrets on he gaudit amb més intensitat (i amb més comoditat) del descobriment dels paisatges pirinencs. A tocar del poble de Son, no gaire lluny d’Esterri d’Àneu, el paratge tranquil i solitari anomenat ‘les planes de Son’ té com a veïns els voltors, les mallerengues, els gaigs i els hostes que arriben al centre de natura construït ara fa deu anys per l’Obra Social de Caixa Catalunya. L’edifici, aixecat amb criteris sostenibles, és una finestra oberta a la natura dividida en tres àmbits principals: el centre de fauna salvatge, l’observatori astronòmic i el servei d’habitacions i d’àpats. Podria semblar un hotel, però la seva funció primordial no és la d’establiment hoteler, sinó la de facilitar als visitants una immersió en els paisatges i la fauna del Pirineu més profund.

Linx.JPG

El linx boreal és una de les espècies que podreu veure de ben a prop al centre. © Òscar Marín

Vaig arribar-hi cap al tard, just a temps de participar en la sessió d’astronomia. L’activitat comença al Planetari amb una agradable aproximació al cosmos i a l’origen mític dels noms de les constel·lacions, i permet fer un viatge virtual a planetes i galàxies llunyanes des de còmodes butaques. Després del sopar (l’àpat inclou plats tradicionals pirinencs com la sopa de pastor i el trinxat), el viatge per l’univers continua amb una activitat d’observació d’estels en viu, a través de telescopis i potents binocles instal·lats a l’exterior. Quin cel, el de les planes de Son! És net i lliure de contaminació lumínica, cosa que permet una observació òptima dels astres a simple vista (sempre que no hi hagi núvols). Tot seguit, es pot observar el cel profund amb el gran telescopi situat dins l’edifici de l’observatori astronòmic. Un se’n va a dormir amb una bona dosi d’humilitat. Quina minúcia, els humans, davant de l’Univers infinit, inabastable.

Observatori.JPG

L’Eugenio Rojas, director de MónNatura Pirineus, a l’observatori astronòmic. © ÒM

L’endemà al matí em vaig llevar ben d’hora per comprovar que allò que m’havien explicat era cert: la fauna es passejava lliure i tranquil·lament pels prats de Son. A uns cinquanta metres de la meva finestra, tres voltors comuns feien salts pel prat, de cop s’aturaven i observaven l’horitzó de boscos. Més a la vora, les mallerengues visitaven les menjadores. És probable que, algun dia, hi puguem observar també algun ós, espècie que ja habita els boscos propers de l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran. M’ho explicava en Miquel Rafa, director de l’àrea de Territori i Medi de l’Obra Social de CatalunyaCaixa: “Ens agradaria que algun dia, de la mateixa manera que podem veure cérvols o cabirols per les planes de Son, poguéssim veure-hi un ós bru.” Per sort, com ell em confirmava, al Pallars ja no hi ha tan “mala maror” com hi havia fa uns anys amb el tema de l’ós. “El temps ho equilibra tot.”

IMG_2341.JPG

En Miquel Rafa al terrat del centre MónNatura Pirineus, amb el Tésol al fons. © ÒM

MónNatura Pirineus2.JPG

Un mapa amb la ubicació de les espècies a l’entrada del centre de fauna salvatge. © ÒM

Després de parlar amb en Miquel i de contemplar els cims que envolten aquestes planes (el més alt n’és el Tésol, de 2.700 m, ara enfarinat), vam iniciar la visita al centre de recuperació de fauna salvatge. Allà ens hi esperaven alguns exemplars d’espècies autòctones dels Pirineus que, per diversos motius, no han pogut sobreviure en llibertat i que en Pepe Guillén, biòleg i expert cuidador de fauna, mimava fins fa poc com si fossin els seus fills. M’ho explicà ell mateix: “Quan mor un dels animals, mor més que un amic, mor un fill. Jo els he donat molts biberons perquè vosaltres els pugueu veure de tan a prop”. En presència de Guillén, els cabirols, la geneta, l’isard, el teixó i l’esquerp gat salvatge es mostraven dòcils davant dels visitants. Els nens són els que més gaudeixen de la proximitat d’una fauna autòctona que difícilment veuran mai en llibertat. Les instal·lacions s’han ampliat per acollir-hi espècies noves: una parella de trencalossos, una marta, una fagina i un gall fer. Un total de set càmeres permeten fer un seguiment intensiu d’aquests animals i obtenir-ne imatges en moviment i fixes per estudiar-ne el comportament.

IMG_2413.JPG

En Pepe Guillén alimentant en Nyick, el cabirol més vell del centre. © ÒM

MónNatura Pirineus.JPG

Un grup d’escolars descobreix una geneta més a prop que mai. ©

Vacances en família a les cases de colònies

dilluns, 20/06/2011

Les cases de colònies no són territori exclusiu dels grups d’escolars. També són un allotjament econòmic, divertit, acollidor, ideal per passar-hi una setmana o un cap de setmana en família, gaudint del contacte amb la natura i de la convivència activa amb els fills i amb altres famílies. Vaig comprovar-ho fa pocs dies, a la finca de Can Mateu, a la riba del pantà de Sau. A les cases de colònies de la Fundació Catalana de l’Esplai hi trobem allotjaments de qualitat envoltats de prats, boscos i pantans, des del Pirineu fins a les Guilleries i el Montseny. I s’hi fan un grapat d’activitats. Però atenció: aquí no es tracta que el monitor distregui els nens, es demana que els pares participin, descobreixin i es diverteixin amb els fills, cosa que la feina i els compromisos quotidians no sempre permeten. Això sí, els monitors especialitzats ens guien en les activitats lúdiques i esportives i ens ofereixen un ampli ventall de possibilitats, preparant un programa a mida en funció dels interessos de les famílies que fan estada a la casa.

Cases de colònies.JPG

Aprendre a identificar insectes és una de les activitats que desperta més interès. © Òscar Marín

Hi ha temps per jugar a pilota, per banyar-se a la piscina o per descansar damunt l’herba, però els educadors potencien la descoberta del medi, ja sigui guiant un taller o donant el suport i el material als pares perquè ho facin ells mateixos. A banda de les excursions a peu i les sortides amb BTT pels voltants de la casa de colònies, que sempre diverteixen petits i grans, les activitats que més agraden són les de descobriment de la fauna. Anar a cercar “bitxos”, fer-los entrar suaument dins una ampolla i després posar-los en comú i identificar-los a través de fitxes permet passar una bona estona mentre aprenem a respectar el nostre entorn. L’exploració es converteix en sorpresa en arribar a la bassa o al rierol més proper, on els més menuts poden provar de capturar amb els salabrets una granota o un tritó per observar-lo de ben a prop, descobrint, probablement per primer cop, la lluentor, el tacte i els colors màgics d’aquests animals tan necessaris i, sovint, tan menyspreats.

A la bassa.JPG

Sota l’aigua de la bassa s’amaga tot un univers de vida. © ÒM

Tritó.JPG

Un tritó es passeja per les mans d’un nen amb curiositat i una mica de por. © ÒM

Imitar el cant d’un ocell i sentir-ne la resposta en alguna branca propera és d’allò més estimulant. És una altra de les activitats que proposen les cases de colònies. Els monitors faciliten uns reclams manuals que imiten el so dels ocells més comuns: el xiulet de la merla, el refilet del pit-roig, el cant de la mallerenga, el xerric misteriós del gaig… Un cop après el funcionament de cada estri, cal trobar un racó tranquil al bosc, seure a terra i començar a piular. Amb l’ajuda d’unes fitxes coneixem la morfologia de cada ocell, els seus costums, i el relacionem amb el seu cant. Amb atenció, escoltarem la resposta d’algun pit-roig, d’un pardal menut o de l’atrevida merla.

Reclams d'ocells.JPG

Cridant la mallerenga carbonera al bosc amb una petita flauta. © ÒM

Hi ha molt més: rutes amb caiac pel pantà de Sau, observació astronòmica del cel pirinenc, descoberta de les flors del Montseny, activitats de neu a l’hivern… El programa Natura en família està actiu durant tot l’any. Només cal fer la reserva amb una mica d’antelació. L’estada a la natura es completa amb bons àpats, senzills i nutritius: macarrons, sopa, pollastre a la cassola, truita de patates, croquetes… El menjador és l’espai on es comparteixen les experiències viscudes i on es pot començar a pensar en la propera sortida, amb la satisfacció d’haver compartit moments inoblidables en família.

Caseta d'ocell.JPG

Una caseta de fusta per als ocells a la finca de Can Mateu, a Osona. © Òscar Marín

Visita al CRAM, l’hospital dels animals marins

dissabte, 26/03/2011
IMG_6093.JPG

Els més menuts poden observar les tortugues gràcies als murs de vidre que protegeixen les piscines de recuperació. © Òscar Marín

El passat dissabte 19 de març vaig assistir a la inauguració del nou Centre de Recuperació d’Animals Marins (CRAM) ubicat a la platja del Prat de Llobregat, en els terrenys de l’antic golf. La fundació CRAM és tot un referent en el tractament de la fauna marina i acaba d’obrir les instal·lacions més modernes a nivell europeu dissenyades exclusivament per al tractament de tortugues, cetacis i aus aquàtiques. Un gran hospital per als animals ferits. A banda de les activitats de rescat i recuperació d’espècies, el centre estarà obert a les escoles i a les famílies a través de les visites guiades que s’hi organitzaran periòdicament. L’objectiu és sensibilitzar la societat de les problemàtiques que afecten l’entorn marí.

IMG_6023.JPG

L’alcalde del Prat, Lluís Tejedor; el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, i el director del CRAM, Ferran Alegre, durant l’acte d’inauguració del nou centre. © ÒM

IMG_6104.JPG

L’edifici de la clínica acull les sales d’operacions i cures i els tancs de recuperació. © ÒM

El centre neuràlgic de les noves instal·lacions és l’àrea de cures i de clínica, que inclou sales de raigs X, quiròfans, ecògrafs i altres aparells que permetran treballar als veterinaris en el diagnòstic i cura dels casos que se’ls presentin. També s’hi troben els tancs d’aigua salada amb parets de vidre on els pacients podran viure mentre es recuperin. L’objectiu és tractar els exemplars arribats al centre i reintroduir-los al mar en el menor temps possible, malgrat que hi ha pacients que no podran tornar a ser alliberats per la gravetat de les seves ferides i es quedaran a viure al CRAM.

IMG_6050.JPG

Una de les tortugues marines que es recuperen als tancs del CRAM. © ÒM

Com arriba una tortuga ferida o un cetaci malalt a les instal·lacions del CRAM? Evidentment, no hi arriben sols. El paper dels pescadors és fonamental en el procés. Són ells els qui, mentre naveguen a mar obert, poden trobar algun cetaci ferit o alguna tortuga enganxada per accident en un dels seus hams, i són ells els qui avisen el CRAM perquè tingui cura de l’exemplar afectat. Per això, el discurs que sovint assegura que els pescadors són uns dels principals causants de la mort de les espècies protegides s’hauria de moderar i matisar si es pretén que el sector pesquer col·labori activament en el rescat dels animals en perill. De fet, segons fonts d’aquest sector, agafar una tortuga ferida i pujar-la a bord vol dir haver de tenir-ne cura fins arribar a port, llançar-li aigua constantment i estar pendent que no es mengi cap dels peixos recollits. Els pescadors es queixen que no reben cap mena de compensació per recuperar els animals ferits, al mateix temps que es veuen tractats sovint com a enemics del medi marí. Esperem que les dues parts arribin aviat a una entesa cordial en benefici de la nostra fauna.

IMG_6079.JPG

Algunes tortugues, com la de la imatge, es mostren curioses amb els visitants. © ÒM

IMG_6108.JPG

Una de les guies explica els problemes als quals ha de fer front la fauna marina. © ÒM

A banda de la clínica i de l’àrea de cures, el nou CRAM té un edifici destinat a l’educació, amb diversos panells interactius i una sala de projecció d’audiovisuals sobre les problemàtiques que afecten els nostres mars i oceans, des de la contaminació fins a la sobreexplotació pesquera en algunes zones del planeta. El coneixement d’aquests problemes permet els alumnes i les famílies que visiten el centre analitzar en quina mesura podem ajudar a conservar els ecosistemes marins i la seva biodiversitat. Les visites són guiades pels educadors del centre, amb els quals es realitza un circuit per totes les instal·lacions, des de la clínica i els tancs de recuperació fins a les sales d’audiovisuals. Una pineda amb taules de pícnic convida al descans després de l’itinerari. Desitgem molta sort als membres del CRAM en la seva nova ubicació i esperem que el brogit dels avions que s’enlairen cada cinc minuts al costat del complex no destorbi gaire el repòs de les tortugues.

IMG_6125.JPG

En diverses pantalles s’expliquen aspectes de la fauna marina dels cinc continents. © ÒM

IMG_6106.JPG

La fidel reproducció d’un tauró a mida real presideix l’àrea d’educació del CRAM. © ÒM

Orenetes, les petites grans viatgeres

dissabte, 19/03/2011

Arriben cada any pels volts de Sant Josep, quan la primavera ja s’olora, i pugen al terrat a xisclar. Es tracta de les primeres orenetes que tornen a sobrevolar camps i ciutats, després d’un exili temporal a terres africanes. Als camps hi xiscla l’oreneta vulgar, de cos estilitzat, gola vermellosa i cua en forma de forca esmolada. A ciutat serà cada dia més fàcil veure l’oreneta cuablanca, més rodona, amb la panxa blanca, les ales marró fosc i el plomatge superior d’un negre blavós. Totes dues s’acosten als nius que van fer la tardor de l’any passat o en construeixen de nous sota teulades o balcons amb fang i herbes seques. En la seva recerca d’insectes per menjar i d’elements per fer el niu, les orenetes volen ran de terra, vora l’aigua de les basses o entre carrers, moment en què podem observar-les de més a prop.

shutterstock_54949735.jpg

La filla espera amb la boca oberta l’aliment que li porta la mare. © Mircea Bezergheanu

L’última espècie en arribar serà l’oreneta de ribera, de ventre també clar, però amb les ales i el cap de color marró. Més lligada a estanys i rius, aquesta oreneta no fa el niu a les altures, sinó que l’excava en talussos sorrencs o en penya-segats terrosos. Allà, a partir de l’abril, hi naixeran els polls. Les orenetes viuran entre nosaltres fins al setembre o l’octubre, fent giragonses sobre els caps, regalant-nos els refilets característics que associem amb el bon temps, acostant-se a les llacunes per beure, acompanyades sovint de falciots. Al final de l’estiu, a les orenetes els arribarà el moment d’emigrar, d’iniciar el viatge de retorn cap al sud. Com si fessin pinya per establir un itinerari comú, durant l’agost les veurem més juntes, aturades en grup sobre els fils telefònics o els cables elèctrics, a prop de camps i conreus. Descansaran per recuperar energies després d’una intensa cacera d’insectes, ja que hauran d’alimentar-se bé i guanyar pes per tenir reserves de cara al llarg viatge. Faran parades en aiguamolls i altres zones humides abans de desaparèixer, posant rumb a països com Libèria, Ghana o Zaire.

És fàcil veure reposar les orenetes en algun cable elèctric.

‘Birding’ a Catalunya: caçar ocells amb binocles

dimarts, 15/02/2011
Egretta garzetta.jpg

Un martinet blanc busca aliment entre els arrossars del delta de l'Ebre. © Iliuta Goean

Molts ocells passen la tardor i l’hivern a les nostres zones humides. És un bon moment per anar a “caçar-los” amb uns bons binocles. El seu paisatge preferit són els estanys i basses, i també els boscos que acompanyen els rius en el seu camí cap a la mar. Hi són especialment vistosos els ocells de la família dels martinets (com l’esplugabous, el bernat pescaire i el martinet blanc). S’agrupen a la vora de l’aigua perquè hi troben el seu aliment predilecte: petits peixos, granotes i insectes. També sobrevolen pastures, granges i conreus, compartint espai amb bous i vaques, però al capvespre retornen sempre a la riba i reposen entre les branques, als anomenats dormidors. L’esplugabous –blanc, potes fosques i bec ataronjat– és més petit que el martinet blanc, que té el bec negre i els peus grocs. El bernat pescaire s’hi assembla, però és fàcil de distingir pel seu color grisós. En veureu, entre altres punts, al llarg de l’Onyar, especialment als termes de Salt i Girona; als deltes de l’Ebre i del Llobregat; als canyissars del Segre; als Aiguamolls de l’Empordà, i en petites zones humides, com l’estany de Sils, el de Cal Raba (Tordera) o l’aiguamoll de la Bòbila (Santpedor). Al baix Ter també hi podreu veure ocells com l’arpella, l’ànec coll-verd (quan no fa molt de fred) i el corriol camanegre. I si el vostre objectiu no són els ocells aquàtics, sinó els grans rapinyaires, al Montsec hi trobareu un dels grans refugis europeus de voltors i diverses rutes per observar-los.

Birding Empordà.jpg

Els britànics són els turistes més interessats en els viatges d'observació ornitològica.

Fa temps que l’observació d’ocells va esdevenir una excusa per fer turisme (l’anomenat birding o birdwatching) i cada cop hi ha més viatgers al nostre país que es desplacen amb l’objectiu principal de contemplar la fauna. Catalunya és un dels grans paradisos de l’observació ornitològica a Europa: tenim la colònia més important del món de gavina corsa, una de les poblacions europees més grans de trencalòs al Prepirineu i al Pirineu, i a l’hivern gairebé tota la població mundial de baldriga balear es concentra a la costa catalana. Els europeus amants de la natura són molt conscients de la nostra gran diversitat ornitològica. De fet, el nostre país manté des de l’any 2005 el rècord europeu d’espècies diferents d’ocells divisades en 24 hores. Si fem un repàs de les principals empreses especialitzades en el turisme ornitològic que hi ha a casa nostra, ens adonarem que un bon nombre tenen el seu web escrit en anglès i van dirigides a viatgers d’arreu del continent. És el cas de Catalan Bird Tours, creada per Stephen Christopher; Birding in Spain, gestionada per Steve West, o Iberian Wildlife, de Mike Lockwood, empreses que organitzen safaris des del Pirineu fins al Delta de l’Ebre i que s’han adonat que el birdwatching és un valor en alça encara poc conegut pels mateixos catalans. Trobareu més informació sobre les nostres espècies d’ocells i les rutes per seguir-los al web de l’Institut Català d’Ornitologia.

La llum dels Aiguamolls de l’Empordà

dijous, 13/01/2011
Aiguamolls.JPG

Per observar els ocells dels Aiguamolls, millor anar-hi al matí o al capvespre, equipats amb uns prismàtics. A la fotografia, l’estany del Cortalet. © ÒM

En una enquesta apareguda al web de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries es preguntava als usuaris: “Quin és el reclam turístic més important del municipi?”. Les dues respostes més votades, de llarg, eren “El patrimoni del nucli antic” i “Els canals d’Empuriabrava”. El més insòlit és que els Aiguamolls de l’Empordà reunien amb prou feines el 6% dels vots. Empuriabrava és un reclam per a molts, especialment per als que hi tenen iot i casa, però el gran tresor de Castelló d’Empúries són els seus aiguamolls, la segona zona humida del país després del delta de l’Ebre, i és prou inquietant que no siguin percebuts com un reclam turístic de primer ordre. Es van salvar gràcies a la insistència, la tossuderia, la bel·ligerància d’un grup de persones (el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, avui Iaeden, i molts veïns que els van donar suport) que tenien clar que cap projecte urbanístic pot prevaldre davant la preservació dels valors naturals. A finals dels anys setanta, quan ja feia deu anys de la creació d’Empuriabrava, van aconseguir aturar la construcció de dues noves urbanitzacions amb canals entre la Muga i el Fluvià (el Port Llevant i Fluvià Marina), informant-ne l’opinió pública amb debats, col·loquis, manifestacions, ocupacions i altres activitats. Gràcies a ells, el litoral empordanès va salvar-se de ser un pastitx de canals i xalets amb piscina.

Empuriabrava.jpg

Allà on hi havia paisatges idíl·lics avui hi ha els xalets d’Empuriabrava, una mostra del que es volia executar a tota la badia de Roses. © ÒM

Quan els empordanesos van ser conscients de tot el que podien perdre per culpa de l’ànsia de lucre d’uns pocs, van demanar a crits la protecció legal del territori. A l’àrea protegida se la va conèixer amb el nom de Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, però ni tot el parc està ocupat pels aiguamolls –de fet només una cinquena part–, ni tots els aiguamolls empordanesos es troben dins dels límits del parc. Des d’un punt de vista poètic, jo l’anomenaria Parc Natural de la Llum de l’Empordà. La gran planúria permet el sol il·luminar amb força camps i llacunes, la llum circula lliure i rotundament, amb vehemència al migdia, amb una serenor reconfortant a la tarda, envoltant la fauna i la flora amb una aurèola particular. Quan hi aneu, gaudiu de la llum, i penseu també en la sort que tenim d’haver preservat aquests magnífics paisatges. Fa trenta anys, podrien haver desaparegut per sempre.

Aiguamolls 2.JPG

A les closes, prats envoltats d’arbres i petits canals de drenatge, hi pasturen cavalls blancs. Fixeu-vos també en les daines que campen per les àrees menys concorregudes del Parc. © ÒM

La dansa de tardor dels estornells

dimarts, 2/11/2010

Volen en grup, enèrgicament, com si fossin un de sol. Avancen pel cel creant formes inesperades per tal de confondre els seus depredadors. Passejar pels camps i observar els grans estols d’estornells és un espectacle que podem disfrutar fàcilment a la tardor, abans del fred hivernal, quan a les poblacions sedentàries se’ls uneixen les que arriben del nord fugint del fred glacial. Aquests ocells de costums gregaris semblen viatjar erràticament, sense un rumb definit, movent-se amunt i avall tot creant núvols de perfils misteriosos. Per què ho fan? L’objectiu és complicar la cacera als seus depredadors, principalment les àligues i els falcons, que davant del grup immens d’ocells són incapaços de centrar-se en un sol individu. Un comportament similar al dels bancs de peixos.

EstornellsCat.jpg

Els núvols d’estornells travessen el cel als mesos de tardor, creant danses improvisades.

Atrets per l’aliment i les comoditats que ofereixen les ciutats i els pobles –on la temperatura sempre és lleugerament més alta que a camp obert–, els estornells s’han adaptat bé als ambients urbans, i per això mateix hi ha qui els qualifica d’espècie problemàtica: els seus xiscles són insistents, els seus excrements embruten el mobiliari urbà i les restes dels nius obturen canonades i desguassos. Ciutats com Figueres van instal·lar, fa més d’una dècada, robots espantaocells en forma de caçador per dissuadir els animals. Però aquest sistema només és efectiu durant una o dues temporades: els estornells acaben descobrint l’engany i s’acostumen als robots amenaçandors. La solució va ser instal·lar uns altaveus que reproduissin els crits de por que fa un estornell quan és atrapat per un rapinyaire. El gran estol d’estornells de Figueres es va desplaçar als Aiguamolls de l’Empordà, on ja n’hi havia un bon nombre. Aquest parc natural és, doncs, un dels indrets on és fàcil de veure els estornells en ple vol.