Arxiu del mes: desembre 2013

Els articles més llegits del 2013

divendres, 20/12/2013

Ha passat un altre any ple de viatges, rutes i experiències que he compartit amb vosaltres al blog El plaer de viatjar i als perfils de Facebook i Twitter d’aquest blog. Com cada any, quan arriba desembre, m’agrada mirar cap enrere i veure quins són, de tots els articles publicats, els que han tingut més visites. Com sempre, a banda d’alguna escapada més llunyana, he volgut ser fidel a l’esperit de descoberta dels territoris més pròxims, perquè a prop de casa hi tenim uns paisatges, un patrimoni, uns allotjaments, una gastronomia i una gent del tot extraordinaris.  Us deixo, doncs, els deu articles més llegits del 2013, una bona excusa per recordar el millor de tot el que hem compartit al llarg d’aquest any:

Glamping.JPGUn dia de ‘glàmping’ al Cala Llevadó

Mas Salvi.JPGCinc hotels amb història a la Costa Brava

Mountaineer.jpg10 grans viatges turístics amb tren

Sant Pere del Bosc 1.JPGPetits plaers al Sant Pere del Bosc Hotel & Spa

Muntanya de Llibres.jpgLes millors llibreries de viatges

Horta de Sant Joan.JPG10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan

Semafor.JPGEl silenci de la platja del Semàfor

Mas Falet.JPG‘Tour’ empordanès pels Petits Grans Hotels

Castell de Tamarit.JPGDe càmping sota el sol de Tamarit

Bell-lloc.JPGEl luxe de la simplicitat a la Finca Bell-lloc

 

Perles gastronòmiques de l’estany de Salses

dimecres, 18/12/2013

“Ostres!”, vaig exclamar. Havia tastat les de Sant Carles de la Ràpita, però no sabia que al nord del Rosselló, al gran estany que dóna nom a l’imponent castell de Salses, s’hi cullen unes de les ostres més delicioses d’aquesta banda de la Mediterrània. I a la riba oriental de l’estany, a la zona del Grau de Leucata, la llei hi permet fer degustació de les ostres criades, una proposta que té molt d’èxit entre els visitants francesos, belgues i catalans. A la cabana de Chez Cul d’Oursin (can Cul d’Eriçó de Mar), la família Guinot obre tots els dies de l’any i serveix ostres i musclos a qualsevol hora. Tenen carta en català i hi ha un parell d’empleats que el parlen.

Chez Cul d'Oursin.JPG

Les cabanes dels criadors d'ostres es disposen a la riba d'un canal que connecta l'estany i la mar. © ÒM

Ostres Leucata.JPG

Les ostres es poden comprar ben fresques o tastar-les a taula amb un vi de Banyuls. © ÒM

A més d’assaborir el marisc en un ambient distès, podem veure com preparen les ostres abans de “plantar-les” al mar. Enganxen les cries per parelles en unes cordes d’uns dos metres de llarg. Així restaran, sota l’aigua, durant un any i mig fins que assoleixin una mida superior als sis centímetres. L’estany de Salses és un indret excel·lent per a la maduració de l’ostra: l’aigua dolça que arriba des del Pirineu, filtrant-se per sota terra, i l’aigua salada que hi aporta la Mediterrània conformen un caldo de cultiu ideal; i al voltant de l’estany no hi ha fàbriques ni contaminació. Asseguts a taula, fem un tast d’ostres i musclos acompanyats per un vi blanc de Banyuls.

Chez Cul d'Oursin 2.JPG

Els Guinot preparant les cries d'ostra abans de portar-les als vivers de l'estany. © ÒM

Musclos Leucata.JPG

Els musclos que es crien en aquesta zona també són deliciosos. © ÒM

Després d’aquest aperitiu mariner, ens acostem a un dels millors restaurants de la zona: el Klim&Co, situat en un paratge sorprenent, al camí del far de Leucata, en un edifici ben original des del qual es dominen les Corberes, la plana del Rosselló i bona part del golf de Lleó. Alexandre Klimenko i la seva dona Stéphanie s’inspiren aquí en els productes locals per oferir una cuina d’alta qualitat que els ha valgut l’obtenció de quatre toques (barrets de xef) a la guia gastronòmica francesa Gault & Millau.

Klim&Co 1.JPG

L'edifici que allotja el Klim&Co rep el nom de Le Grand Cap, en referència al cap de Leucata. © ÒM

Klim&Co.JPG

Les taules del Klim&Co es disposen davant dels finestrals amb vistes de la Mediterrània. © ÒM

Al menjador amb amplis finestrals, on l’horitzó mediterrani és el gran protagonista, ens serveixen un entrant de crema Esaú servida freda amb ous de truita en caputxino; un ou escaldat semi-fred a la manera Dubarry surant dins una crema de tòfona, i espatlla de cabrit amb crosta, puré de llegums del moment i salsa pebrada. Els primers plats són servits amb un Château La Voulte-Gasparets, del massís de les Corberes, i els segons s’acompanyen amb un vi Le Pilou, de la denominació Costes Catalanes. Per postres, assaborim una combinació de poma, litxi refrescant a la llimona i coulis de xocolata blanca.

Resto Klim&Co.jpg

Els plats elaborats pel xef Alexandre Klimenko, molt ben valorats per la guia Gault & Millau. © ÒM

Per fer la digestió, la millor opció és acostar-se al castell de Salses, a l’altre costat de l’estany, i fer la visita guiada en català per la història d’aquest territori de frontera. Ara fa tretze anys que vaig visitar per primer cop aquesta fortalesa, però no deixa de sorprendre’m. Aquest castell està considerat una obra mestra de l’arquitectura militar, entre altres coses pel seu soterrament estratègic (no el veureu fins que us hi trobeu ben a prop), per la gran quantitat de passadissos laberíntics que el foraden i pel seu sistema hidràulic, avançadíssim per a l’època. Entre les històries que us explicaran hi ha una revelació sorprenent: sota les vinyes dels voltants van apareixent encara restes dels soldats; en la derrota del 19 de juliol del 1639 van morir, entre catalans i francesos, trenta mil homes!

Castell de Salses 1.JPG

La fortalesa de Salses va marcar durant segles els límits entre terres catalanes i franceses. © ÒM

Castell de Salses.JPG

Al voltant del pati d'armes s'hi disposaven les dependències dels soldats. © ÒM

Morella i l’autenticitat

dimecres, 4/12/2013

Hi ha dues poblacions d’origen medieval que m’han causat una impressió profunda en entrar-hi per primera vegada: Carcassona i Morella. En ambdues ciutats hi vaig arribar de nit, ambdues tenen muralles imponents i uns grans portals d’accés. Però Morella té una virtut afegida: l’autenticitat. Quan es penetra en la seva columna vertebral, s’observa que els carrers no s’han rendit als turistes, que als bars i restaurants hi ha veïns del poble fent-la petar, que les cases nobles i els porxos de pedra del carrer de Blasco d’Alagón no són fruit d’una recreació del segle XIX, sinó una bona mostra de l’arquitectura dels segles XVI i XVII. Per això i per molts altres motius, ens podem preguntar per què la Cité de Carcassonne és Patrimoni de la Humanitat i Morella encara no ho és. La població ha posat en marxa una recollida de signatures per sol·licitar la declaració de la Unesco.

Plaça de Braus de Morella.JPG

El portal de Sant Miquel i la plaça de bous des del castell de Morella. © Òscar Marín

Autèntic és el castell, situat estratègicament sobre un penyal a 1072 metres d’alçària. A Morella no hi ha vingut cap Viollet-le-Duc que en transformés l’aparença. S’ha restaurat i conservat amb cura allò que s’ha pogut perquè el conjunt no acabés en ruïnes, el més recent un fragment de muralla que va caure fa uns mesos després d’una forta tempesta. La situació privilegiada de la fortalesa, al vèrtex dels regnes de Catalunya, d’Aragó i de València, l’ha convertit en un enclavament desitjat que ha viscut nombrosos enfrontaments. Ibers, romans, àrabs i cristians han transformat i destruït diverses vegades tant el castell com els seus palaus i muralles. Alhora que visitem el castell, és interessant descobrir el bell convent gòtic de Sant Francesc, que fa d’accés al castell. Aquest antic convent havia d’esdevenir Parador de Turisme, però es manté buit per manca de pressupost.

Castell de Morella.JPG

El castell imponent, sobre el seu penyal, vist des del convent de Sant Francesc. © ÒM

Fotos antigues de Morella.JPG

L’historiador morellà Carlos Sangüesa ens mostra fotografies antigues del castell. © ÒM

Castell Morella.JPG

Una exposició presenta els principals personatges vinculats a la història de la fortalesa. © ÒM

Sortint de la fortalesa, vam fer una passejada pels carrerons de la població i ens van aturar en un altre monument emblemàtic, l’església de Santa Maria, un temple gòtic que presenta a la mateixa façana dues portalades de gran interès i que a l’interior acull dos elements sorprenents: l’escala de cargol del cor, amb escenes policromades de la vida de Crist, i l’orgue monumental del 1719 (un dels més grans i més ben conservats del País Valencià), el qual, cada estiu, és el protagonista del Festival Internacional de Música d’Orgue de Morella. També hi veureu un recarregat altar xorigueresc i vidrieres originals del segle XIV.

Església de Morella.JPG

L’església arxiprestal de Santa Maria fou construïda entre els segles XIII i XVI. © ÒM

Interior Església Morella.JPG

Visitants a l’interior de l’església, davant del cor i de l’escala de cargol policromada. © ÒM

Escala església Santa Maria.JPG

El naixement de Jesús, una de les escenes representades a l’escala del cor. © ÒM

La Raquel Ferrer, cuinera del restaurant El Mesón del Pastor i presidenta de l’Associació d’Empresaris Turístics de Morella, ens va oferir un excepcional menú degustació amb ingredients de temporada, com els bolets i la trufa. De primer, un carpaccio de ceps amb ametlla i oli verge d’oliveres mil·lenàries. Tot seguit, un “desayuno morellano”, una torrada amb mantega, tòfona laminada i oli. Al massís del Port, la tòfona es comença a collir al desembre i al febrer li dediquen unes jornades, ara és el moment de tastar-la ben fresca. A continuació, vam assaborir la típica croqueta morellana, la croqueta de perdiu i la gírgola de panical. Ens vam delectar amb uns fideus fregits amb camagrocs i foie i, just després, amb un caputxino de fredolic, carabassa i cremós d’ou. Per acabar, carn d’ibèric amb salsa de Porto, xips de iuca, patates violeta i ceba caramel·litzada, acompanyat amb un Clos d’Esgarracordes, un vi negre de la IGP Castelló. I per postres, un original caramel de xocolata acompanyat d’un gelat de farigola. Tots els plats eren deliciosos, així que us recomano sincerament que us hi acosteu a dinar o a sopar. Altres molt bones opcions per fer un àpat són els restaurants Vinatea, Casa Roque i La Fonda.

Mesón del Pastor 6.jpg

Una mostra de les delícies cuinades al restaurant El Mesón del Pastor. © ÒM

Per la tarda ens vam acostar a la formatgeria El Pastor de Morella, d’on surten alguns dels millors formatges dels Països Catalans, fets amb llet crua d’ovella. La Lola Mur ens hi explica que els seus formatges viatgen arreu del món: es venen a Londres i a Nova York. Quina sort que tenim de tenir-los tan a prop! Un altre producte ben típic d’aquestes terres és la manta morellana. Aquestes mantes no viatgen pel món, com els formatges, però són una tradició molt arrelada al País Valencià que ha sobreviscut als temps del Made in China. En Julià Garcia ens mostra com teixeix les últimes mantes morellanes a la manera tradicional. El taller familiar el van fundar l’any 1846, i encara s’hi fan les mantes de manera artesanal com fa gairebé 170 anys.

Formatges Morella.JPG

La formatgera Lola Mur amb els formatges del Pastor de Morella. © ÒM

Manta morellana.JPG

Julià Garcia a la botiga taller de mantes morellanes fundat al segle XIX. © ÒM

Per acabar la jornada, vam acostar-nos a un mirador situat als afores de la vila. Quan les muralles i el castell de la ciutat s’il·luminen (a causa de les retallades, passa en comptades ocasions), val la pena fotografiar el perfil de Morella de nit. És una de les imatges que perduraran a la retina molt després d’abandonar la ciutat.

Vista Morella.JPG

Morella al capvespre, amb el castell i les muralles ben il·luminats. © ÒM