Arxiu de la categoria ‘Escapades d’art i patrimoni’

Cal Vidal fa ‘Olor de colònia’

dimecres, 9/10/2013
Cal Vidal.JPG

Els pisos es disposaven al voltant de l’església, centre “espiritual” de la colònia. © Òscar Marín

La minisèrie ‘Olor de colònia’ de TV3, basada en el llibre de Sílvia Alcàntara (Edicions 1984), s’ambienta a Cal Vidal, una de les localitzacions principals del rodatge. Cal Vidal és un testimoni molt valuós de com eren les colònies industrials del Llobregat. És un museu a l’aire lliure, fonamental per entendre com vides senceres van girar al voltant de l’aprofitament de la força de l’aigua per moure la indústria tèxtil del país. Però malgrat tot, la impressió de ruïna d’aquest conjunt històric és evident en diversos racons i l’interès que desperta saber com vivien i treballaven els seus habitants contrasta amb l’estat de conservació del recinte. Moltes de les cases que formen la colònia es van vendre a la promotora Hines, la qual volia convertir una part dels edificis en pisos i altres equipaments, amb una inversió promesa que rondava els 120 milions d’euros, però amb la crisi encara no han fet cap pas per rehabilitar el conjunt. Les zones visitables han adquirit un cert aire decadent, i també la gran fàbrica. I potser és això el que ens provoca una sensació d’afligit respecte, com la que sentim en accedir a un jaciment arqueològic, més que no pas a un museu.

Cal Vidal f.JPG

La barberia, avui tancada, era un dels serveis imprescindibles que oferia la colònia. © ÒM

Cal Vidal j.JPG

Es pot visitar un dels pisos dels treballadors, el qual es conserva tal i com era fa dècades. © ÒM

VidalOk.jpg

Quatre elements sempre presents a les cases: la ràdio, el llibre d’escola, el calendari i, com a mínim, un parell d’imatges i símbols religiosos. © ÒM

Les escenes de la sèrie ‘Olor de colònia’ es van rodar en sis colònies diferents: Cal Prat, Cal Pons, Viladomiu Nou, Cal Marçal, Cal Bassacs, Cal Cases i Cal Vidal. Però aquesta última és la colònia on està ambientada la novel·la que va inspirar el guió i és la que avui us recomano visitar. El conjunt resta gairebé intacte. Podem visitar l’antic teatre de la colònia, on avui es projecta un petit audiovisual; es pot accedir a una de les cases dels obrers, senzilla, sense gaires comoditats; podem passar per l’oficina de Caixa de Manresa, a la qual els obrers i les obreres confiaven els seus minsos estalvis; després entrem a la peixateria, buida de sons i d’olors; i allà al fons, tot caminant arribem a l’antiga fàbrica, on s’han conservat uns telers per explicar als visitants com s’hi treballava. Poc s’ho pensaven aquells que vivien i treballaven a la Colònia Vidal que algun dia casa seva sortiria en pel·lícules que es projectarien en pantalles de televisió i de cinema. Sense anar més lluny, l’escola que apareix al film Pa negre, d’Agustí Villaronga, és la de Cal Vidal, aquesta que, en entrar-hi, ens recorda els temps en què “la letra con sangre entra” i tothom havia de “hablar en cristiano”.

Cal Vidal l.JPG

L’escola Vidal, localització d’una de les escenes més emocionants de ‘Pa negre’. © ÒM

Cal Vidal g.JPG

Una de les habitacions del pis dels treballadors, a la Colònia Vidal. © ÒM

Cal Vidal i.JPG

Malgrat que les dones també treballaven, eren les encarregades d’organitzar la cuina. © ÒM

Cal Vidal e.JPG

Al rebost, avui les ampolles són buides. © ÒM

Cal Vidal h.JPG

No us penseu que les begudes amb cacau són un invent recent… © ÒM

L’univers de les colònies és fascinant, sobretot perquè ens parla d’esforç: les persones que les van crear van construir un teixit industrial importantíssim per al desenvolupament del país i les persones que hi van treballar van deixar-hi suor, llàgrimes, alegries i alguns, fins i tot, la vida. Us recomano descobrir-ho in situ. El Museu de la Colònia Vidal, a rebuf de la sèrie, ofereix visites teatralitzades basades en una adaptació mixta del guió i de la novel·la (podeu consultar-ne preus i horaris al telèfon 93 829 04 58). Tan aviat com pugueu, remunteu el Llobregat i atureu-vos en alguna d’aquestes colònies on les olors, malgrat tot o afortunadament, ja no són les que eren.

Cal Vidal fàbrica.JPG

La gran fàbrica ha adquirit un aspecte fantasmagòric amb el pas del temps. © ÒM

Cal Vidal maquinària.JPG

La monumental màquina de vapor, dins la fàbrica tèxtil. © ÒM

Cal Vidal visites.JPG

Les visites guiades inclouen l’accés a l’antiga nau de telers. © ÒM

Trepitjant el Born del 1714

dimarts, 10/09/2013

Feia temps que esperàvem l’obertura del Born Centre Cultural, després d’anys de treballs arqueològics, i ha arribat el moment. L’any passat ja vaig tenir la sort de trepitjar l’espai mentre els arqueòlegs hi treballaven, tot un privilegi, perquè es tracta d’un jaciment singular, únic a Europa per les seves dimensions, excepcional per l’òptim estat de conservació de les ruïnes, un espai que permet fer un retrat minuciós de la vida quotidiana a Barcelona entre els segles XIV i XVIII i ens submergeix en les restes visibles de la ciutat enderrocada per les tropes de Felip V l’any 1714.

Centre Cultural Born 6.jpg

El jaciment del Born durant els treballs arqueològics. © Òscar Marín

Centre Cultural Born 1.JPG

La visita permet trepitjar els antics carrers del Born, avui desenterrats. © ÒM

En sabem fins i tot els noms de les places i dels carrers, abans enterrats, pels quals ara es pot tornar a passejar: el carrer dels Corders de Viola, el dels Xuclés, el del Joc de la Pilota, el dels Ventres, el de Bonaire, la plaça del Mercat, el Rec Comtal… També es coneixen els oficis que s’hi practicaven i les persones que vivien en la cinquantena de cases enderrocades. Es té constància de la taverna dels Colomer, de l’adrogueria Duran, de l’hostal de l’Alba… Precisament, l’artista Frederic Perers va penjar als balcons que envolten el Born Centre Cultural diverses lones amb els cognoms de les famílies expulsades del barri ara fa tres-cents anys, aquelles que van ser expropiades i obligades a enderrocar les seves llars abans de marxar.

Cognoms famílies Born.jpg

Entre reivindicacions veïnals, els cognoms dels qui vivien al Born al 1714. © Montse Angulo

Centre Cultural Born 8.JPG

Des de la plataforma superior es pot distingir el traçat de l'antic Born. © ÒM

Una exposició permanent, “Barcelona 1700. De les pedres a les persones”, explica com era aquella “zona zero” de la Barcelona humiliada per les tropes borbòniques i resumeix la importància de les troballes, amb una gran mostra de peces que ens descriuen clarament com era el dia a dia dels veïns i comerciants de la zona. Al costat, la col·lecció temporal “Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714” fa un repàs d’aquell moment històric amb muntatges audiovisuals i objectes emblemàtics com la bandera restaurada de Santa Eulàlia, penó que el conseller en cap Rafael Casanova va enarborar l’11 de setembre de 1714, a les 7 h, en el contraatac al terraplè de la muralla situat entre Jonqueres i el Portal Nou. I tot això, el jaciment i les exposicions, dins la monumental estructura de ferro del magnífic mercat del segle XIX.

Centre Cultural Born 5.JPG

Treballs arqueològics sota l'antic mercat de ferro. © ÒM

Centre Cultural Born 2.JPG

Fragments de plats, rajoles i estris de cuina trobats al jaciment. © Òscar Marín

No us perdeu aquesta visita excepcional. Després d’una Diada irrepetible, la visita al Born resultarà un bon estímul per a tots aquells que estimen la història de Catalunya i una descoberta per a qui encara no la conegui prou bé.

Centre Cultural Born 7.jpg

Nits d’història i llegenda al barri Gòtic

dimarts, 5/03/2013
Requesens 1.JPG

El pati del palau Requesens de nit. © Òscar Marín

De les moltes propostes originals que convida a fer Barcelona, una de les que recordareu, perquè no és com les altres, és aquest viatge en el temps al cor del barri Gòtic. Les Nits d’història i llegenda conjuguen plaer gastronòmic i coneixement històric. Tot comença al capvespre, per obrir la gana, amb una visita guiada per la història del nucli medieval de la ciutat. Hem quedat a les 19.45 h al palau Requesens, on soparem, per començar la ruta que ens descobrirà l’altra cara del barri de Sant Just, les històries que s’hi vivien de portes endins en els palaus i cases nobles. Després d’esperar que arribin tots els inscrits, amb una copa de cava per fer més agradable la contemplació del pati, la Leila, la nostra guia anglo-mallorquina, ens explica que la casa dels Requesens fou l’edifici residencial més gran de la Barcelona medieval; ens revela diverses històries de la plaça de Sant Just, de l’església que s’hi aixeca, de la font més antiga de la ciutat; ens descobreix el carrer Lledó seguint les restes amagades de la muralla romana fins arribar a la plaça dels Traginers. Acabem la ruta visitant l’interior del palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Les estances s’han modificat molt, però és interessant accedir a la galeria que forma part de l’antiga muralla de la ciutat, la qual fou devorada pels palaus que en van aprofitar les pedres.

Requesens 3.JPG

Llenç i torre de la muralla a la plaça dels Traginers. © ÒM

Requesens 4.JPG

Elisabet de Requesens, pintada per Sanzio, ens mira des de la finestra del palau. © ÒM

La ruta dura poc menys d’una hora. Hem caminat força i és hora d’entaular-se al Tinellet del palau Requesens, que van ser les quadres de la casa. El menú que ens han preparat s’inspira en el receptari català del segle XIV, una cuina refinada que ens ha arribat gràcies a obres com el Llibre del Sent Soví, del 1324. A taula ens hi trobem, en seure, un bol de fruita. Cal recordar que els àpats de l’edat mitjana començaven pel que avui considerem les postres. Per poder tastar i valorar tots els plats, hem demanat dos menús diferents: el menú de la Virreina i el menú vegetarià. El primer comença amb un milfulles d’albergínia i pollastre amb salsa de mel, una recepta lleugera que recupera la tradició medieval de mesclar salat i dolç en el mateix plat. El jarret de vedella que ens serveixen de segon té un acompanyament de mitja poma dolça, tres grills de taronja i uns pals de canyella. Per postres, un pastís emborratxat amb sopa d’ametlles. El menú vegetarià és força més simple. La suculenta amanida de codony amb poma confitada i vinagreta de pinyons i ametlles ve seguida d’una discreta graellada de verdures servides amb una gustosa salsa que dóna vida al plat. Per postres, una macedònia de fruites de temporada i del bosc. El vi negre que ens ofereixen és un Xènius del Penedès.

Menu.jpg

Menú de la Virreina: fruita, milfulles d'albergínia, jarret de vedella i pastís. © ÒM

Requesens.jpg

Plats principals del menú vegetarià: amanida de codony amb poma i graellada de verdures. © ÒM

En acabar el sopar, la Leila ens fa una interessant xerrada. Pensava que ens parlaria de com eren els àpats en època medieval, tal com estava previst al web del palau Requesens per al dia 2 de març, però aquest cop se’ns explica com va ser el creixement de Barcelona entre els segles XIII i XIV, un tema no menys interessant. Si coneixeu altres propostes de Sternalia, com per exemple els Sopars amb Estrelles a l’Observatori Fabra, us podeu fer una idea de la qualitat d’aquest paquet medieval. Hi he trobat a faltar, però, la mà experta del xef de Laie, en David Agut, que brilla al Cafè de la Pedrera i que l’any passat es va encarregar del menú de les Nits del palau Requesens. Enguany als segons plats els falta un punt de lluminositat en la combinació de sabors, però aquest paquet medieval no deixa de ser un bon regal per submergir-se en la Barcelona del passat. Podeu reservar l’activitat a través del formulari en línia o trucant al telèfon 93 327 01 25.

Requesens 2.JPG

El sopar se serveix al Tinellet del palau Requesens, les antigues quadres. © ÒM

Un tast de romànic a la Val d’Aran

divendres, 23/11/2012
Unha.jpg

Vista del poble d’Unha amb l’església de Santa Eulària. © Òscar Marín

Hi ha pocs estils tan sorprenents com el romànic. En silenci, les pedres i els frescos parlen: apòstols de gest rígid, àngels immortals, monstres terribles amb dents esmolades, pecadors d’ulls aterrits… Emergeixen dels absis i dels capitells per sorprendre el viatger que s’hi acosta amb la mirada encuriosida. La Val d’Aran és un dels territoris que conserven un romànic més imponent. Seguim el Camin Reiau, a peu o amb bici, per gaudir dels sons i dels colors del paisatge i d’un patrimoni fascinant. Aquest és l’antic camí que va ser durant molts segles la via principal de comunicació entre els pobles de la vall. En la ruta hi trobem esglésies romàniques com Santa Eulària d’Unha, petita, però que conserva un munt de pintures que no van ser descobertes fins als anys noranta. Estaven amagades darrere d’un retaule barroc. Més tard s’hi van trobar uns frescos gòtics molt valuosos que representen escenes del Nou Testament, com el petó de Judes o la flagel·lació de Crist, i fa un parell d’estius, al 2010, s’hi van descobrir a sota d’una capa de calç unes altres pintures del segle XII, que en aquest cas estaven força malmeses. Sortint del poble d’Unha seguim pel Camin Reiau, que circula paral·lel a la carretera, i pedalant entre els camps arribem fins a l’església de Sant Andrèu de Salardú, que és una de les més importants i que també tenia guardades unes pintures que es van descobrir quan es va retirar una capa de calç. Els frescos són renaixentistes i estan considerats els millors de tot l’Aran. I a més a més, a l’altar major hi ha el Crist de Salardú, del segle XII, que és com una mena de Moreneta pels aranesos.

Sant Andreu.jpg

El robust campanar de Sant Andrèu de Salardú. © ÒM

Salardú.JPG

Els frescos de Salardú van ser restaurats amb cura fa pocs anys. © Òscar Marín

A poc a poc, arribarem fins al poble d’Arties, on hi ha l’església romànica de Santa Maria, que és del segle XII, però que té un campanar gòtic i uns frescos del segle XV molt impactants, amb dracs que mengen pecadors i dimonis que cuinen homes i dones en grans olles d’aigua bullent. L’església ha estrenat restauració aquesta tardor. S’hi ha canviat el paviment i s’ha renovat la calefacció, s’ha restaurat la finestra gòtica de la portada sud i s’ha rehabilitat el cor de fusta i la balconada interior. També les pintures murals de les voltes han estat restaurades. Són conscients que el romànic és un dels atractius que farà que els turistes no deixin de venir a la Val d’Aran, sigui hivern o estiu, malgrat els molts quilòmetres que la separen dels grans nuclis urbans del país.

Arties.jpg

Els magnífics frescos de Santa Maria d’Arties. © Òscar Marín

Amb la Blancaneu i Ángela Molina a la Geltrú

dijous, 27/09/2012
Blancanieves.JPG

L’actriu Ángela Molina a la casa de la Geltrú on es van rodar escenes de ‘Blancanieves’. © Òscar Marín

Hi havia una vegada una nena vestida de comunió. El seu nom real era Sofia, però li tocava transformar-se en Blancaneu per a l’última pel·lícula de Pablo Berger: ‘Blancanieves‘. Les últimes escenes del rodatge es feien al barri de la Geltrú, el nucli medieval de Vilanova, i allà vaig trobar la Sofia, jugant amb les veïnes entre escena i escena. L’actriu Ángela Molina va arribar més tard i va entrar directament a la casa dels meus pares, on s’havia de rodar una part del film. Els tècnics corrien amunt i avall, el director donava ordres més enllà, la maquilladora perseguia els actors. Un rebombori gens propi d’un barri tranquil i familiar com és la Geltrú. Els carrers tenien aquell dia l’aparença d’un poble de principis del segle XX. Un Hispano-Suiza esperava a la porta de la casa. Un mercat improvisat ocupava la plaça de l’Assumpció i un grapat de figurants vestits d’època esperaven a la porta de l’església de Santa Maria la sortida d’unes nenes vestides de cerimònia.

Blancanieves 1.JPG

L’actriu Sofía Oria, amb vestit de comunió, interpreta la petita Blancaneu. ©

Blancanieves 3.JPG

L’Hispano-Suiza que porta la Blancaneu a casa de la madrastra espera al carrer dels Arengaders. ©

Blancanieves 2.JPG

Ángela Molina parlant amb un dels figurants a la plaça de l’Assumpció. ©

Blancanieves 4.JPG

Nenes vestides de comunió i el director del film, Pablo Berger. ©

Blancanieves‘ és una versió arriscada, muda i en blanc i negre, del popular conte dels germans Grimm. L’adaptació que n’ha fet el realitzador Pablo Berger està ambientada als anys 20 al sud d’Espanya, en una Andalusia que, en part, ha estat rodada a Catalunya (entre Sant Esteve Sesrovires, Barcelona i Vilanova i la Geltrú). La cinta, que té imatges realment hipnòtiques, està protagonitzada per Maribel Verdú, Ángela Molina, Macarena García i la petita Sofía Oria, i fou la pel·lícula espanyola seleccionada per competir a la gala dels Oscar. Però la polèmica l’acompanya: les escenes en places de braus han aixecat molts comentaris en contra a través de les xarxes socials. La tauromàquia és un espectacle del gust de pocs, però el que sí que puc assegurar-vos que us agradarà és el barri de la Geltrú, que us mostro en aquestes fotografies inèdites del rodatge.

Blancanieves 5.JPG

Escena a la sortida de l’església de Santa Maria, amb capellà i escolans inclosos. ©

Blancanieves 6.JPG

El carrer dels Arengaders convertit en la Calle Ateca. ©

Blancanieves 7.JPG

Un mercat d’època va transformar per unes hores la plaça de l’Assumpció. ©

La Geltrú va ser un barri deixat de la mà de déu durant anys, tot i que va ser el nucli medieval fundacional de la ciutat de Vilanova. Les seves places eren racons oblidats, però alguna cosa ha canviat. El renaixement del barri ve de la mà de l’encant de poble que encara conserva, de la presència de famílies amb nens, del seu patrimoni… L’església de Santa Maria, del segle XVIII, conserva un interessant retaule barroc policromat del segle XVII, dedicat a l’Assumpció de Maria. Just davant, el castell de la Geltrú, on va viure el temut senyor feudal, va ser restaurat al segle XIX després de segles en ruïnes i s’hi van incorporar, entre d’altres detalls, finestres d’algunes cases nobles enderrocades per obrir la Via Laietana de Barcelona. Places con la dels Lledoners o la del Sagrat Cor tornen a bategar amb la presència de cafès i petits restaurants. I una mica més enllà, al carrer Major, a cinc minuts de passeig, hi trobareu el Museu Romàntic Can Papiol, que us vam mostrar en el número del DESCOBRIR dedicat al Garraf romàntic. Escenaris perfectes per a una pel·lícula en blanc i negre.

Blancanieves 8.jpg

L’església de Santa Maria, que també surt al film, domina les teulades de la Geltrú. ©

Jazz entre les xemeneies de Gaudí

dijous, 19/07/2012
Jazz Pedrera.JPG

El músic Benjamin Herman durant una actuació a la Pedrera. © Òscar Marín

El terrat de la Pedrera no és cap secret, el visiten milers de persones cada dia, el fotografien centenars de càmeres cada hora, però no és tan habitual caminar-hi de nit, seure en un dels graons i escoltar a pocs metres el piano d’un mestre del jazz com Ignasi Terraza o la calidesa del  saxo de Benjamin Herman. Això sí que és un plaer. Per això les nits de jazz a la Pedrera (els dijous, divendres i dissabtes de juliol, agost i setembre) són una de les propostes culturals més atractives de l’estiu barceloní. Us recomano arribar-hi d’hora, cap a les 21.30 h. Hi assisteixen moltes persones, només dos ascensors donen accés al terrat i es forma una petita cua que es pot evitar amb una mica de previsió. A més, si arribeu amb temps passejareu tranquil·lament pel terrat i gaudireu de les vistes de Barcelona, tot amb una copa de cava a la mà (inclosa en el preu de l’entrada). A les 22 h, la música comença a ressonar pel pati de llum ondulat de l’edifici modernista.

La Pedrera.JPG

El pati de llum modernista vist des del terrat il·luminat al capvespre. © ÒM

Els visitants emmudeixen sota la mirada atenta de les xemeneies-guerrers, vestides de gala amb llums que els atorguen encara més protagonisme. Alguns són barcelonins, d’altres són turistes arribats de lluny, tots han coincidit a compartir una nit diferent en un indret peculiar. A ritme de jazz, la vista adverteix els senyals que marquen els límits de la ciutat. Enllà, uns feixos delaten la presència de Montjuïc, dues torres bessones assenyalen la direcció del mar, els llums vermells de tres xemeneies gegantines vigilen la frontera del Besòs… Aquí, en el particular jardí enrajolat de Gaudí, un solo de contrabaix, un somriure còmplice, un petó amb gust de cava, transformen la nit en un record especial.

Jazz La Pedrera.JPG

Una parella gaudeix de l’original concert. © ÒM

Si us ha agradat aquesta experiència, us recomano que llegiu el post ‘Quin gust tenes les estrelles?‘.

Jazz a la Pedrera.JPG

Els graons es converteixen en seients d’un auditori refrescant. © ÒM 

Així vam ressuscitar Francesc de Papiol

dilluns, 7/05/2012

Diumenge 6 de maig, l’equip de redacció del DESCOBRIR vam recollir el premi Eugeni Molero de periodisme imprès pel dossier ‘Garraf romàntic’, publicat al desembre del 2012. L’objectiu del reportatge era posar en valor un patrimoni magnífic i encara poc conegut del nostre país. Però no volíem presentar una simple descripció del patrimoni existent. Preteníem trobar un enfoc original. Durant el consell de redacció per donar forma al dossier va sorgir, entre d’altres, una idea que podria sonar extravagant: fer reviure el senyor Papiol, el fundador de la casa romàntica més emblemàtica del Garraf, i dedicar-li un dels articles. Volíem retornar-li la vida per entendre com era el seu dia a dia, volíem recrear els racons de la seva residència majestuosa tal com els va deixar.

Papiol0.JPG

El despatx del senyor Papiol fotografiat per al dossier 'Garraf romàntic'. © Òscar Marín

Ressuscitar algú que porta gairebé dos-cents anys mort no és fàcil. Cal submergir-se en la història per reproduir-ne els detalls, cal buscar algú que se li assembli, vestir-lo d’acord amb l’època i fer-lo caminar per les estances de la mansió. Ara per ara, aquesta és l’única manera de ressuscitar un personatge històric. I així ho vam fer. Amb el suport de l’equip del Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú, vam buscar els models més adients. Amb el poc pressupost de què disposàvem vam llogar el vestuari que corresponia a la categoria de cada personatge. Consultant la informació disponible, vam recrear escenes del dia a dia del noble vilanoví al llarg d’una jornada d’hivern. I amb el fotògraf Òscar Rodbag, autor de les imatges del reportatge, vam fer una apassionant sessió de fotos amb els actors, de la qual us adjunto alguns moments.

Papiol1.JPG

El fotògraf Òscar Rodbag retrata un Francesc de Papiol fictici a Can Papiol. © ÒM

Papiol2.JPG

El senyor Papiol es vestia a l'alcova, assistit per l'ajudant de cambra. © ÒM

No cal dir que us recomano visitar el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova, que ofereix visites guiades els divendres i dissabtes de 10 a 13 h i de 16 a 18 h, i els diumenges de 10 a 14 h. És un dels millors testimonis de com vivien les classes benestants a la Catalunya de principis del segle XIX. I aprofito per recomanar-vos que fullegeu el número de gener del DESCOBRIR, on trobareu fotografies i textos exclusius que us faran somiar en els temps en què el Garraf va viure un esplendor sense precedents.

Papiol3.JPG

La cuinera prepara la xocolata desfeta, l'esmorzar preferit de les classes benestants. © ÒM

Papiol4.JPG

El gran saló de ball de Can Papiol ens recorda palaus com el de Versalles. © ÒM

Papiol5.JPG

El graner de la casa, un dels espais que finalment no van aparèixer al reportatge. © ÒM

Tarragona, vacances a la romana

dimarts, 14/02/2012
Amfiteatre.jpg

L'amfiteatre de Tarragona vist des de les escales que baixen al Miracle. © Òscar Marín

Em veig a mi mateix, encara un nen, baixant les escales que porten a la platja del Miracle, observant el gran amfiteatre sense entendre per què aquell trencaclosques de pedres té una aparença tan polsosa i desolada. La mar es manté plana, però el talús és pronunciat i temo aventurar-me dins l’aigua. Després torno a enfilar les escales que porten fins als carrers on fa molts segles s’estenia l’arena del circ romà. No és un record com un altre. Haver jugat a la platja que presideix l’amfiteatre i dormit al barri que cobreix part del pretori i del circ fa més viu el convenciment que els romans que van fundar Tàrraco van ser savis conqueridors. Van triar una costa brillant i fructífera amb platges orientades al sol naixent, per construir la seva principal base militar a Hispània. En realitat, els emperadors no venien a Tarragona a intrigar o a lluitar: venien a descansar, com va fer August vers el 26 aC. El poeta Luci Anneu la va descriure com “la ciutat més agradable i estimada per al descans”.

Circ nito.jpg

La capçalera del circ romà des de la torre del Pretori, seu del Museu d'Història. © Nito /Shutterstock

D’aquells temps en queden les restes d’un amfiteatre amb vistes al mar —on el rugit de les onades ens retorna la memòria dels animals que devoraven cristians a l’arena— i les ruïnes d’un circ monumental, amb capacitat per a trenta mil espectadors, que presenta la capçalera més ben conservada del món i amaga gran part de la seva estructura sota de les cases que envolten la plaça de la Font. Un periodista extremeny em comentava fa un temps, mentre caminàvem per la ciutat, que les ruïnes de Tàrraco estaven molt fragmentades. “En Mérida se conservan mucho mejor”. D’acord, a Tarragona bona part de les restes imperials van quedar mig ocultes sota casals, places i avingudes que van difuminar el perfil clàssic de la ciutat. Un passeig pels carrers de la Part Alta ens descobrirà les pedres caigudes del Fòrum Provincial, que fou la plaça pública més gran de l’Imperi, i fins i tot s’ha trobat part del temple romà a la catedral. Sota la ciutat medieval i moderna batega encara el seu cor clàssic, i cada vegada que s’obre una rasa apareixen tresors nous, molts dels quals es poden veure al Museu Nacional Arqueològic, un espai de conservació ideal per entendre l’origen de la romanització de la Península.

Pont Diable Lagui.jpg

L'aqüeducte de les Ferreres, conegut com a Pont del Diable. © Lagui / Shutterstock

Tant el Museu com el fòrum i el circ (pilars de l’antiga Tàrraco) estan protegits per les muralles, el monument més antic i més ben conservat de la capital, que va ser construïda amb blocs de pedra, extreta de la pedrera del Mèdol, a nou quilòmetres. Aquesta pedrera és un dels molts llegats romans que s’han conservat al voltant de la metròpoli primitiva. Acostar-nos fins a l’aqüeducte del segle I dC anomenat Pont del Diable ens permetrà entendre per què l’enginyeria romana estava avançada al seu temps (hi havia qui pensava que era obra del mateix dimoni). També fora de la ciutat s’ha conservat part de la luxosa vil·la dels Munts, a Altafulla, que va ser una residència de camp de nobles, així com la vil·la de Centcelles de Constantí, famosa pels seus mosaics. I si s’entra a Tarragona per l’N-340, s’ensopega amb l’impressionant Arc de Berà, erigit en plena Via Augusta al segle I aC, i poc després amb la Torre dels Escipions, un edifici funerari que veu passar per davant milers d’automòbils cada dia. Alguns d’aquests cotxes transporten visitants d’un dia, d’altres viatgers de cap de setmana, però el millor és quedar-se a Tarragona uns mesos, com va fer l’emperador August, amb prou temps per descobrir les joies menys tangibles de la ciutat. I si no podeu passar-hi unes vacances, escapeu-vos-hi algun dia entre el 17 i el 27 de maig, durant les jornades ‘Tarraco Viva’, quan la ciutat somia en allò que va ser.

TarracoViva.jpg

Al festival Tarraco Viva s'hi fan, entre d'altres actes, exhibicions de guerrers. © Òscar Marín

 

Retorn a Lloret per Santa Cristina

dilluns, 18/07/2011
Ermita Santa Cristina.JPG

La lluminosa ermita de Santa Cristina, a tres quilòmetres del centre de Lloret de Mar. © Òscar Marín

Aquell migdia de maig, l’ermita blanca i neta de Santa Cristina era tota silenci. El sol esclatava sobre els murs i la mar lluïa un to blau amb transparències. M’hi va portar en Salvador Palaudelmàs, aleshores obrer major de la centenària Obreria de Santa Cristina, qui em va mostrar el notable interior del temple i em va descobrir el proper mirador de Sorolla, des d’on el pintor valencià havia traçat feia gairebé cent anys l’estudi del quadre Catalunya. També em va recordar que davant d’aquesta venerada ermita, sota el pi de Santa Cristina, va celebrar-hi consell l’any 1934 el Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys.

Nau Santa Cristina.JPG

Dins l’ermita hi destaca l’altar genovès de marbre i els exvots mariners. © ÒM

Quin contrast, aquesta pau al voltant de l’ermita, tot rememorant instants de la història, amb els crits de festa que s’hi senten cada 24 de juliol. Per Santa Cristina,  patrona de Lloret, aquest turó i la platja que s’estén als seus peus es transformen gràcies a una festa que es perpetua des de fa segles. Els lloretencs tanquen botigues i obliden tots els compromisos per afegir-se a la celebració de la seva santa italiana. Tot comença ben d’hora al centre de Lloret. La processó, formada pels membres de l’Obreria de Santa Cristina i per diverses autoritats, surt religiosament el dia 24 de l’església de Sant Romà, un conegut temple lloretenc acolorit per ceràmiques lluminoses, i arriba fins a la platja d’on salpen una desena d’embarcacions en direcció a Santa Cristina. Les barques i vaixells són acompanyats de ben a prop per llaguts de rem.

Processó Santa Cristina.JPG

La processó marítima amb la relíquia de la santa i Lloret al fons. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Del miler i mig de passatgers que conformen la comitiva, la majoria no estan avesats a navegar; se n’apodera un sentiment de sorpresa per la visió de la costa des del mar, de delit pel vent que toca la pell, de suspens pels vaivens improvisats de les onades… Alguns amb més devoció, d’altres amb menys, tots avancen fins que s’albira, dalt d’un turó, l’antic edifici de Sant Pere del Bosc. Aleshores s’aturen motors i braços i per la megafonia es canta la Salve marinera. Els vogadors dels llaguts, en senyal de respecte, aixequen els seus rems.

Llaguts.jpg

Els vogadors aixequen els rems en el moment de cantar la Salve. © Arxiu Obreria Santa Cristina

L’aturada serveix per marcar el punt d’inici de la tradicional regata de llaguts S’amorra, amorra. No hi ha gaire distància fins a la platja de Santa Cristina, per això els vogadors inverteixen totes les seves forces des del primer moment. La cursa és discutida: que si aquell estava més endavant, que si tal club de rem ha arribat abans… Però el més important és tocar la sorra, on banyistes i devots que han preferit arribar per terra ferma animen amb crits i aplaudiments l’esforç dels remadors.

Platja Santa Cristina.JPG

La platja de Santa Cristina a l’arribada dels llaguts i els vaixells. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Santa Cristina 1908.jpg

Fotografia de l’any 1908 amb els llaguts arribats a la platja. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Després d’atracar les embarcacions, cal continuar tots junts la processó a peu fins a l’ermita blanca per un camí amb força pendent. Cap a les 10 comença la missa, en la qual es veneren les lúgubres restes de Santa Cristina: un antic crani portat l’any 1784, anomenat “Sa Relíquia”. Cap a les 11, sortint de missa, els voltants de l’ermita són un formiguer de gent esperant degustar el tradicional estofat, que es reparteix de manera gratuïta als presents. Un cop satisfeta la gana, tant espiritual com corporal, es torna a formar la processó i la comitiva baixa de nou a la platja i puja a les barques per navegar de retorn al cor de Lloret. Per la tarda, la festa continua a la vila, amb el tradicional ball de plaça, però l’ermita de Santa Cristina torna a quedar muda, blanca i neta, com jo la vaig veure aquell migdia de maig, tocada pel sol i voltada per una mar intensament blava.

Estofat.JPG

Un miler de persones degusta l’estofat davant l’ermita. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Jornades amb gust de mar a Lloret

divendres, 20/05/2011
Lloret1.JPG

Una estampa típica de Lloret, el passeig Verdaguer presidit per l’Ajuntament i la platja. © Òscar Marín

Lloret de Mar és seductora, té milers de pretendents que se li acosten. Alguns només amb l’impuls de trobar-hi uns dies de sol i festa. D’altres són savis i s’aturen a escoltar les experiències exquisides que la vila els pot regalar. Un d’aquests regals són les Jornades Gastronòmiques de l’Arròs de l’Art, que protagonitzen durant el mes de maig les cartes de trenta restaurants i hotels de Lloret. Què és la gastronomia de l’art? Es tracta del suculent dinar que els pescadors d’antany preparaven en una cassola de fang amb el peix recollit a tocar de la platja. El peix es pescava amb una llarga xarxa que una barca estenia mar endins i que diversos homes estiraven des de la sorra. Aquesta tradició (la tirada a l’art) es reprodueix encara a la platja central de Lloret, de manera simbòlica, dos dies l’any: els últims diumenges de febrer i desembre.

Però tornem a l’arròs que es cou a la cassola. Ara ja no el preparen els pescadors a la platja, com abans, sinó que surt de les cuines de Lloret tot preservant, això sí, la recepta original que ha passat de generació en generació. Escòrpores, lluernes, raps, aranyes, santperes i alguna sípia fan xup-xup dins aquesta poció, tan màgica com senzilla, composta per un sofregit de tomàquets escalivats, ceba, all i oli d’oliva, arròs, aigua i un raig de vi rosat.

Lloret2.JPG

Un plat d’arròs de l’art servit al restaurant de l’hotel Santa Marta. © ÒM

Vaig acostar-me a Lloret per tastar aquest magnífic plat tradicional, de profundes arrels marineres. Vaig dinar al restaurant del gran hotel Santa Marta, una de les cuines que perpetua aquesta recepta durant les jornades gastronòmiques de maig. El menú que m’hi van oferir estava format per uns aperitius lleugers, una terrina de fetge d’ànec amb figues i melmelada de tomàquet i, tot seguit, l’autèntic arròs de l’art. Mentre el gust de la mar s’apoderava dels sentits i les onades s’apropaven a la lluminosa platja de Santa Cristina, vaig anar repassant les visites que havia fet aquell matí: l’església parroquial de Sant Romà, amb els seus lluents afegits modernistes; el Museu del Mar, un viatge als anys de bonança en què els indians enriquits al Carib tornaven per construir cases venerables; la blanca ermita de Santa Cristina, on cada juliol té lloc un dels aplecs més emocionants de la Costa Brava, i els magnífics jardins de Santa Clotilde, que durant la primavera llueixen esplèndids com mai.

Lloret3.JPG

La plaça de les Sirenes és un dels espais principals dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

Situats damunt d’un penya-segat que s’endinsa en la mar, aquests jardins foren encarregats pel marquès de Roviralta a un jove Nicolau Rubió i Tudurí. Es fa difícil imaginar que damunt de l’espadat on s’estenen aquests jardins, entre la cala Boadella i la platja de Fenals, hi havia fins a principis del segle xx una mar de vinyes verdes. Avui hi trobem uns jardins esplèndids d’estil italià, els quals han estat sotmesos durant els darrers anys a una curosa restauració. Per salvar els desnivells, llargues escales cobertes d’heures ens porten, entre les siluetes dels xiprers i les escultures d’estil clàssic, cap al blau de la mar que batega a tocar dels jardins. Personatges mitològics, guerrers i sirenes de dues cues ens surten a rebre pels racons més inesperats. Sí, són aquí, les sirenes que canten la màgia de l’altre Lloret, l’autèntic, el Lloret que molt abans de l’arribada dels turistes ja rebia elogis per ser una de les poblacions més belles de la Costa Brava.

Lloret4.JPG

Les sirenes de bronze van ser creades per Maria llimona, filla de l’escultor Josep Llimona. © ÒM