Arxiu de la categoria ‘Escapades d’art i patrimoni’

Els colors del retaule de Rubió

dimarts, 19/04/2011

El dia que vaig visitar el parc eòlic de Rubió (el més gran de Catalunya) perquè m’expliquessin com es recollia l’energia generada per aquella trentena de gegants, vaig aprofitar per acostar-me fins a l’església d’aquest poble de l’Anoia. M’havien assegurat que s’hi custodiava un retaule de gran valor artístic. El temple es troba just davant del restaurant El Castell de Rubió i he d’admetre que vaig donar prioritat a la ingesta d’una selecció de suculents plats de la terra abans de demanar al senyor Antonio, ja amb la panxa plena, la clau de l’església. Si hi passeu a dinar o a esmorzar, ell us oferirà de bon grat una visita a l’interior de l’edifici medieval. Vist des de fora, el temple és un robust cub de pedra amb un estret campanar que té l’aire d’un far escapçat. Però aquest edifici gran i auster guarda un tresor: una de les obres pictòriques més rellevants de l’art gòtic català. No deixa de sorprendre que el retaule de Rubió (segle XIV) restés durant dècades al marge dels itineraris de la pintura gòtica catalana. De fet, no és una obra gaire coneguda pel gran públic.

Retaule.jpg

El retaule, obra del Mestre de Rubió, data del segle XIV però va ser restaurat al segle XX. © Òscar Marín

El primer que crida l’atenció quan accedim a l’interior de l’església és la brillantor dels colors vius del retaule, recuperats després d’una intensa restauració. Com veureu, el retaule està dedicat a la Verge i al centre s’hi observa Jesús posant sobre el cap de Maria una corona d’or, amb tot d’àngels presidint l’escena. També s’hi representen l’adoració de Jesús per part de pastors i dels Tres Reis d’Orient, i la Verge asseguda en un tron i envoltada pels dotze apòstols agenollats. A la part inferior s’hi disposen les escenes de dolor : la traïció de Judes, la flagel·lació de Jesús, el Via Crucis, el davallament de la creu… La calma de l’indret, l’austeritat de l’església fortificada i la gran qualitat de les pintures del Mestre de Rubió mereixen una visita. Els diumenges, d’11 a 13h, l’església obre perquè s’hi fa missa. Si no us agrada escoltar sermons, l’Ajuntament també us pot facilitar l’entrada a l’església prèvia reserva. Si passeu per Rubió, no oblideu admirar els colors del retaule.

Rubió 1.JPG

Els molins del parc eòlic formen part del paisatge que envolta el poble de Rubió. © ÒM

Estiuejar al monestir de Sant Benet

dijous, 27/01/2011
Món St Benet 1.jpg

Una de les sales modernistes de la residència d'estiu dels Casas. © ÒM

La família del pintor Ramon Casas va comprar el monestir romànic de Sant Benet de Bages a principis del segle XX. Estava en ruïnes i van convertir-lo en el seu refugi d’estiueig. Eren rics burgesos que es podien permetre excentricitats com aquesta, i els n’hem de donar les gràcies, perquè van recuperar un edifici religiós de gran valor artístic que havia estat espoliat i oblidat durant dècades. Al llarg d’un quants anys hi van anar portant mobles i obres d’art, donant a la seva residència d’estiu un aire romàntic i envoltant-la d’un agradable jardí. Un bon exemple de reciclatge immobiliari.

Una part de la visita a l’actual complex de Món St Benet se centra en la història dels Casas, especialment en la vida del reconegut pintor. Les estances i passadissos que van ocupar a partir dels anys vint s’han restaurat i teatralitzat amb jocs de llum i projeccions audiovisuals, de manera que es pot seguir un itinerari amè per la història de l’edifici i de la família. Cal destacar la banda sonora d’inspiració modernista creada expressament per Francesc Gener (si us agrada, podreu comprar el disc a la botiga del museu).

L’altra part de la visita (que es pot fer per separat o abans de l’itinerari modernista) és a l’església dessacralitzada del monestir. Allà se’ns explica la història de Sant Benet a través d’un vídeo i se’ns descriu com es va fundar el monestir i com hi vivien els monjos fins a la desamortització, l’any 1835. M’han dit que encara hi ha algun visitant que pregunta si el senyor que apareix i desapareix a l’altar és un actor de carn i ossos; no és un joc de màgia, és una projecció en tres dimensions. Tot seguit, entrareu a la cripta, passejareu pel claustre i descobrireu la història que amaguen el celler i les galeries monàstiques. La visita als dos espais (el medieval i el romàntic), costa 14,90 euros i us ocuparà tot el matí. Si voleu passar-hi la resta del dia, podeu dinar al restaurant i acostar-vos a descobrir la Fundació Alícia, un espai de recerca científica i gastronòmica liderat pel cuiner Ferran Adrià on podreu fer divertits tallers relacionats amb la percepció a través dels sentits.

Món St Benet 2.jpg

L'església del monestir va ser construïda cap a finals del segle XII. © ÒM

El museu dels records perduts

dijous, 9/12/2010

Fa unes setmanes, l’equip de redacció del Descobrir vam visitar el renovat Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, un recinte que ens acosta de manera amena i sorprenent a la història agrícola del nostre país. Aquest museu ens parla d’un passat no tan llunyà, un temps en què homes i dones vivien per treballar, esmerçaven els seus dies en sembrar, collir i conservar amb les pròpies mans els fruits que els donava la terra; calia estar atents a la meteorologia, tenir cura de la vinya i les oliveres, alimentar i cuidar els animals, esmolar les eines, fer-se els vestits i apedaçar la roba vella. No hi havia neveres farcides de menjar, ni diners per omplir els armaris, ni botigues plenes de queviures a l’abast de la mà, ni cotxes ni autopistes que els duguessin ràpidament d’un lloc a un altre. Els homes i les dones que vivien del camp, o de la mar, havien de ser hàbils i pacients, astuts i soferts, i fer del treball constant la seva vida. I, de tant en tant, es podien regalar un breu descans asseguts sota d’una figuera a l’estiu o a la vora del foc a l’hivern.

MuseuVidaRural3.jpg

Els frescos que adornen les sales del Museu són obra de Llucià Navarro. © ÒM

De la mà de l’escriptor Jordi Llavina, bon coneixedor del museu, vam fer un passeig per les sales plenes d’eines, fotografies i estris antics, mirant de comprendre com deuria ser el dia a dia d’un pagès, d’una filadora, d’un mestre, d’un apotecari, d’un barber, d’un mossèn o d’una mare de família fa cent o dos-cents anys en els pobles i masos catalans. I no cal anar tan lluny. Encara hi ha supervivents (cada cop menys) que mantenen viu el llegat i ens mostren, a través d’audiovisuals, el difícil procés de fabricació d’una bóta o la millor manera de conservar els préssecs en almívar.

MuseuVidaRural1.jpg

Part de l'equip del 'Descobrir' mirant un audiovisual sobre l'elaboració de l'oli. © ÒM

A molts joves (i no tan joves), aquest món ens pot semblar llunyà, dur, estrany, perquè la nostra societat no ha dedicat gaires esforços a posar en valor la vida rural, ni l’austeritat, ni el treball pacient, ni el temps pausat, ni el contacte amb la natura. Sembla que no són valors prou seductors, que els manca la màgia de valors que sí mouen diners, com l’aspecte físic, l’ambició econòmica o la possessió d’objectes. Per a molts membres d’aquestes noves generacions, la constatació més evident del pas de les estacions és el canvi de roba als aparadors dels grans magatzems. Per això felicitem la Fundació Lluís Carulla, per mantenir viu un museu que caldria visitar de tant en tant, per no oblidar d’on venim i per tenir present tot el que hem perdut pel camí.

MuseuVidaRural2.jpg

Aquest molí d'oli de la primera meitat del segle XIX va funcionar fins el 1985. © ÒM

El teatre més petit del món

dilluns, 23/08/2010

Un petit saló decorat amb frescos, cortines de vellut vermell, un piano de cua sota la llum de les espelmes… El músic i compositor Lluís de Arquer ha creat, al cor del barri barceloní de Gràcia, un espai íntim que recrea els concerts d’altres èpoques, quan la música de Beethoven o de Chopin no s’interpretava en àmplies sales de concerts (ni s’escoltava, evidentment, en Ipods ni en Walkmans), sinó en íntims salons privats amb capacitat per a quinze o vint privilegiats. L’ha anomenat El Teatre més Petit del Món, i deu ser cert. Des de la porta de la casa, on ens espera per donar-nos la benvinguda, fins al saló no hi deu haver més de quinze passes.

Teatre petit.jpg

El piano espera l'arribada del pianista al fons del petit saló.

Un cop a la cambra, la sensació és impagable: a la llum de les espelmes, el pianista explica les peces i les interpreta a un parell de metres dels seus convidats. Precisament la sensació de ser un convidat, i no un espectador, incrementa el plaer de l’experiència estètica. Les notes ressonen amb intensitat, el músic toca amb precisió i, sobretot, amb emoció. Lluís de Arquer, que ha creat diverses bandes sonores de pel·lícules, també ofereix un tast de les seves pròpies composicions, inspirades en viatges i en paisatges naturals.

Al final de la vetllada, músic i melòmans surten al jardí per compartir sensacions i opinions i brindar, amb una copa de cava, per la Música amb majúscules, la que es gaudeix en directe, sense trampes, entregada per l’intèrpret com un obsequi preciós.

Jardi.jpg

Les espelmes il·luminen el jardí del teatre més petit del món.

El record més exclusiu de Sitges

dilluns, 9/08/2010
Palau Maricel.JPG

Un turista fotografia la façana neomedieval del Palau Maricel. © ÒM

Tots els turistes que fan estada a Sitges en guarden, més o menys, els mateixos records: una fotografia del baluard, una visita al Palau Maricel o al Cau Ferrat, un dinar al passeig de la Ribera, una nit de ball al carrer del Pecat… Però hi ha un record reservat a uns pocs privilegiats: un cep de malvasia. La malvasia és un tipus de raïm molt peculiar del qual només sobreviuen uns centenars de ceps a Sitges. Representen un dels signes d’identitat més valuosos de la vila i amb ells es fa un excel·lent vi dolç que, ara per ara, assegura la pervivència del cultiu. L’Hospital de Sant Joan Baptista, propietari de les vinyes de malvasia de la vila, ens ofereix apadrinar un dels 684 ceps que s’han plantat recentment en els seus terrenys. L’apadrinament, obert a qualsevol persona, dóna dret (per 30€) a un diploma acreditatiu, un plànol on s’indica la localització del cep i una fotografia d’aquest quan compleixi tres anys i doni el primer most, a banda del sentiment de ser padrí d’un trosset de la història de Sitges. Fins ara se n’han apadrinat més d’un centenar.

Vinya_vella.JPG

Vinyes de malvasia als terrenys de l'Hospital de Sant Joan Baptista.

La vinya que es va plantar fa pocs mesos als terrenys de l’Hospital de Sant Joan Baptista és l’única que hi ha dins el nucli urbà. La vinya original (de la qual s’han extret els empelts per a la nova vinya) es troba a l’Aiguadolç, a tocar de la carretera de les costes de Garraf, i fou un llegat de Manuel Llopis, l’últim hereu d’una rica casa pairal sitgetana. Amb el fruit d’aquestes vinyes s’han elaborat en els darrers anys tres productes: la Malvasia Dolça, la Malvasia Seca i el vi Blanc Subur. “Però per degustar la malvasia de la nova vinya”, m’explica en Roland Sierra, administrador de l’Hospital, “caldrà esperar, com a mínim, set anys”. Es calcula que els ceps joves donaran el primer most d’aquí a tres o quatre anys, i el vi haurà de reposar a la bóta quatre anys més. Caldrà tenir paciència, el més bo es fa esperar.