Entrades amb l'etiqueta ‘Vielha’

Pirineu rima amb museu: els passaports de la cultura

dilluns, 5/12/2011

Darrerament s’han posat en marxa dues iniciatives molt similars al Pirineu. I amb dos noms molt similars: el PassaPorts de l’Alt Pirineu i Aran i el Passaport dels Museus d’Andorra. La mecànica, de fet, és la mateixa. Es tracta d’uns carnets que permeten visitar les infraestructures museístiques que hi ha escampades pel territori amb un descompte considerable. Dit això, tenen algunes diferències.

En el cas andorrà, el passaport té una vigència d’un any a partir de la data de la venda i es pot adquirir a tots els museus i oficines turístiques del Principat. Perquè ens entenguem, el passaport andorrà és un tiquet de museus, ja que la seva adquisició dóna accés automàtic a tots els espais. I, en aquest sentit, el preu és molt reduït: 12€ el passaport individual, 10€ per barba en grups de dues a sis persones, 8€ per als integrants de grups de set persones o més, i gratuït per als menors de dotze anys. Si dic que és molt reduït és perquè la iniciativa inclou divuit espais culturals, entre els quals recomano especialment la Farga Rossell (centre d’interpretació del ferro a la Massana), la Casa d’Areny Plandolit (Ordino), la Casa Rull (Sispony), el Museu del Tabac (Sant Julià de Lòria), el Museu de l’Electricitat (Encamp), el Centre de Natura de la Cortinada i el Centre d’Interpretació de l’Aigua i de la Vall del Madriu (Escaldes-Engordany), Patrimoni de la Humanitat.

Demostració del funcionament mecànic del martinet de la Farga Rossell, activat amb la força del riu Valira del Nord. (Foto: Farga Rossell)

Pel que fa a la iniciativa impulsada per l’Idapa (Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran), la compra del PassaPorts té una vigència de dos anys [el vídeo de presentació, molt ben fet i engrescador, el teniu aquí]. A diferència del seu homòleg andorrà, l’adquisició (5€) no permet accedir als equipaments culturals de manera gratuïta, però sí amb descomptes d’entre el 20 i el 50% sobre el preu de l’entrada. I vet aquí la principal diferència: si el turista visita sis o més d’aquests centres —i hi segella el seu PassaPorts, és clar—, podrà participar en una activitat exclusiva organitzada expressament per als titulars del carnet (us recomano que visiteu el web, tot hi és molt ben explicat). Els museus que participen d’aquesta iniciativa són catorze, dels cinquanta-cinc que integren la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran. Són aquests: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri), el Centre del Romànic de la Vall de Boí (Erill la Vall), el Museu dels Dinosaures (Coll de Nargó), el nou i flamant Espai Ermengol i el Museu Diocesà d’Urgell (tots dos a la Seu d’Urgell), el Museu de Gerri de la Sal, el Museu de la Conca Dellà (Isona), el Museu de les Trementinaires (Tuixén), el Museu Hidroelèctric de Capdella, el Museu dera Val d’Aran (Vielha), el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, el Museu dels Raiers de la Noguera Pallaresa (el Pont de Claverol), el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç (Salàs de Pallars) i el Museu de la Moto (Bassella).

Com veieu, hi ha de tot i molt. Qui pot dir que no hi ha vida cultural al Pirineu català? Posats a demanar, m’agradaria que tots plegats donéssim un suport més decidit a l’ecoturisme i al turisme rural a l’alt Pirineu. També desitjo que el perill de mort per inanició que amenaça la iniciativa Pireníssim (encarregada de donar a conèixer el formatge pirinenc i posar-lo en valor juntament amb els atractius de la zona), que tot just va néixer el 2010, no es consumi a causa de les retallades. I és que aquests exemples —i d’altres que ara seria llarg d’explicar— demostren que les comarques pirinenques avancen cap a un nou model turístic, culturalitzador i sostenible. En realitat, no tenen alternativa, però tots en podem sortir beneficiats. La gent del territori s’hi podrà quedar a viure perquè es guanyarà bé la vida. I els passavolants (turistes o no), podrem gaudir d’un territori bellíssim i ple de possibilitats de lleure. Traguem-nos, doncs, el passaport pirinenc.

 

Refugi Rosta + PyrenMuseu = un establiment amb ànima

dimecres, 11/05/2011

Sovint tenim una imatge estereotipada de la Vall d’Aran, i no ens manca raó. El domini abassegador de la marca Baqueira Beret condiciona el perfil turístic del nostre particular territori occità. D’uns anys ençà, els esports d’hivern —i els seus practicants més mediàtics i benestants— s’enduen el protagonisme tant als mitjans de comunicació com al propi sector turístic local. I tanmateix, la Vall d’Aran és molt més que quilòmetres de pistes d’esquí.

Només cal contemplar l’església romànica de Santa Maria d’Arties, amb el seu fantàstic retaule gòtic i els sorprenents murals renaixentistes que la decoren. O deixar-se caure per la crema deth Haro de Les, una festa que transporta a l’arrel profunda de la cultura pirinenca. O visitar Ço de Perejoan (a Escunhau, terme de Vielha e Mijaran), una impressionant casa senyorial del segle XIV, mostra de la singular arquitectura civil aranesa. I podríem ampliar indefinidament la llista amb la descoberta de la gastronomia de la zona, del patrimoni arqueològic industrial, dels petits pobles d’alta muntanya, de les seves llegendes i tradicions…

shutterstock_40216909.jpg

La natura és el principal valor turístic de la Vall d’Aran. (Foto: Shutterstock.)

Però sobretot, l’Aran destaca per l’exuberància de la natura. Per la simfonia de colors que hi dibuixen les estacions: des del verd rutilant fins al blanc enlluernador, passant per tota la gamma d’ocres que la paleta de la tardor és capaç d’imaginar. Aquests paisatges alpins són des de fa molt de temps un punt d’atracció irresistible per als excursionistes de banda i banda dels Pirineus. (Cal recordar que l’Aran és l’única vall atlàntica del nostre país i que mira, per tant, cap al nord.)

El Refugi Rosta de Salardú (Naut Aran) és un dels establiments més veterans de la Vall d’Aran. De fet, va ser la base d’operacions dels primers pirineistes, gent que a les acaballes del segle XIX fruïa recorrent la serralada amb una vocació a mig camí del treball de camp científic i el repte esportiu. Cent cinquanta anys després, el Refugi Rosta continua allà, al peu de la carretera d’Esterri a Vielha, acollint amants de la muntanya, perquè l’esperit pirineista l’impregna completament. Dormitoris per a grups amb sacs de dormir; parets de pedra i paraments de fusta, sostres, escales i terra inclosos; fogons casolans i reconstituents; taules compartides per desfermar complicitats… La senzillesa de la casa (indistintament un refugi de muntanya situat al nucli vell de Salardú, o una fonda de poble a tocar del bosc de Mont-romies, vet aquí el secret) és la seva autenticitat.

La il·lusió del Manel, l’Àngels i la resta de la família garanteix la continuïtat del Rosta. I el fa créixer, mantenint-ne l’ànima original. Des de fa uns mesos, la fonda exhibeix una interessant col·lecció permanent de material relacionat amb el pirineisme: des de botes de trescar, piolets i grampons antics fins a mapes, fotos i documents de l’època en què el Pirineu era un immens continent per explorar. És el PyrenMuseu, una modesta contribució al coneixement dels inicis de l’excursionisme català que projecta els valors del refugi portes enllà. Encara més, els incombustibles dinamitzadors es veuen amb cor d’assenyalar noves fites (com la recent organització de les jornades Pyrenades) i, doncs, d’escampar per tot el país els valors culturals i naturals de l’alta muntanya pirinenca. Aquest és, crec jo, el veritable perfil turístic de la Vall d’Aran.

PanoramafilkaI.jpg

La sala menjador del Refugi Rosta, folrada de material utilitzat pels primers excursionistes a la Vall d’Aran. A la foto, una de les xerrades de les jornades Pyrenades.

Póster_A3.jpg

El cartell de les jornades Pyrenades, organitzades pel Refugi Rosta - PyrenMuseu durant la passada Setmana Santa.