Ramon Casas, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Charles Deering… Els historiadors de l’art i els arquitectes els citen, els guies turístics els mencionen, els visitants els recorden. Els seus noms ressonen entre els murs dels dos edificis més emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat i el Palau Maricel. Aquí van projectar un conjunt artístic únic que es va convertir en epicentre de la vida cultural catalana a la darreria del segle XIX.
Tot va començar a la casa-taller que l’artista i escriptor Santiago Rusiñol es va fer construir al Racó de la Calma, on abans hi havia dues cases de pescadors. Allà hi va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats, que havia recollit per tot Catalunya. Anys després, Charles Deering, un americà amant de les arts, va viatjar a Barcelona atret per la pintura de Ramon Casas. Casas i Utrillo, amics de Santiago Rusiñol, van introduir Deering en la vida cultural de Sitges i fou aquí, al costat del Cau Ferrat, on l’americà volgué construir un palau que acollís la seva gran col·lecció artística. L’artista Miquel Urtillo es feu càrrec de la construcció del Palau Maricel, que va acollir la col·lecció de Deering durant uns pocs anys. “Maricel sembla el fruit d’un moment culminant de la civilització catalana moderna”, escrivia Joaquim Folch i Torres l’any 1912. I així va ser fins que, al 1921, Deering va tornar als Estats Units amb gran part de les seves obres.
Ara, després de quatre llargs anys de treballs, el Cau Ferrat i el Museu de Maricel tornen a obrir al públic. Restaurar per preservar i adaptar-se als nous temps. Aquest ha estat l’objectiu de la reforma, que a banda de recuperar els principals elements patrimonials dels edificis i consolidar la seva estructura, els ha adaptat als estàndards dels museus del segle XXI: serveis, sistemes de seguretat i conservació, una nova museografia… No oblidem, però, que el malestar ciutadà va acompanyar els inicis d’aquesta reforma. El clam contra alguns detalls del projecte (especialment l’impacte visual que havien de representar unes passeres a la façana marítima) va anar seguit d’una recollida de signatures i l’aparició de la polèmica en els principals mitjans de comunicació. La pressió social va afavorir que, finalment, es redissenyés el discurs museogràfic.
Hi podreu recórrer els 2.600 metres quadrats de superfície del conjunt i admirar-ne les col·leccions. Del contingut, s’han restaurat una quarantena de vitralls, set mil rajoles de ceràmica, trenta mobles d’època, una part de la col·lecció de ferro forjat, i també algunes pintures i escultures. Un llegat valuós que tornem a tenir a l’abast.