Entrades amb l'etiqueta ‘Descobrir Catalunya’

5 anys d’El Plaer de Viatjar

divendres, 12/06/2015

Abans del blog, els viatges ja formaven part del meu dia a dia. He pogut convertir una de les meves passions, la descoberta de territoris, paisatges i persones, en la meva feina des de fa quinze anys. He treballat en revistes i publicacions de turisme, viatges i natura. I va ser fa cinc anys que va sorgir la idea de compartir de manera més immediata les meves descobertes. ‘El Plaer de Viatjar‘ va néixer amb l’objectiu d’esdevenir un blog de viatges de qualitat, en català i basat en la proximitat: un 80% de les propostes conviden a conèixer llocs, experiències, allotjaments i restaurants del nostre país. Perquè el plaer de viatjar no es mesura en quilòmetres, sinó en la qualitat i en la intensitat de la descoberta. Aquest quadern de bitàcola virtual es manté, cinc anys després, més en forma que mai. Al mes de maig ha assolit una xifra rècord de visites, de visitants i de pàgines vistes, i s’ha situat des de fa temps com el blog més llegit dels que s’allotgen al web Descobrir.cat. A Facebook i a Twitter, ha anat sumant seguidors, i la col·laboració en altres blogs (com el de l’aerolínia Easyjet i la marca d’hotels Rusticae) m’ha permès compartir les recomanacions viatgeres més enllà d”El plaer de viatjar’. Però deixant de banda la quantitat de visites o de seguidors, allò que ens permetrà consolidar-nos i avançar és la qualitat dels continguts, que les propostes siguin útils a qui les llegeix i que aportin un valor afegit entre el maremàgnum de relats de viatges, escapades i voltes al món que circulen per Internet. Aquesta voluntat es mantindrà viva a ‘El plaer de viatjar’, esperem que sigui per molts anys més.

El plaer de viatjar.jpg

Trobada de bloguers al litoral metropolità

dilluns, 20/10/2014
BlogtripAMB 1.jpg

Els participants del segon #blogtripAMB, a la platja de Montgat. ©

He recorregut molts cops a peu la façana marítima de Badalona, però no ho havia fet encara dalt d’un Segway. Aquest estiu passat ho vaig fer amb els companys de l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona), amb qui vaig organitzar una nova trobada de bloguers, aquest cop pel litoral metropolità, de Sant Adrià de Besòs a Montgat. Al segon #blogtripAMB ens hi vam reunir una quinzena d’autors de blogs de turisme i viatges per descobrir aquesta cara no tan coneguda de la costa catalana, un litoral que en els darrers anys ha viscut una important transformació. Des de l’estació del Tram de Sant Adrià de Besòs és molt fàcil acostar-se a la desembocadura del Besòs, un dels espais més beneficiats amb la rehabilitació del litoral de Barcelona que s’ha dut a terme en els darrers anys, començant per la qualitat de la sorra, de l’aigua i de l’entorn natural. Fa dècades, ningú no gosava banyar-se a l’estiu en aquesta zona. Avui, s’hi poden veure espècies com la gavina capnegra, el corriol camanegre i el xatrac becllarg, entre moltes altres. I no només la fauna s’acosta més a la zona, també els ciutadans. Ara hi ha excel·lents platges, parcs i zones verdes dotades dels serveis necessaris per gaudir al màxim del litoral.

BlogtripAMB 2.jpg

Les platges de la desembocadura del Besòs han estat restaurades per l’AMB. © ÒM

A bord del segway (com he explicat en altres articles d’aquest blog, és un dels meus mitjans de transport preferits) vam passar sota les omnipresents xemeneies de la central tèrmica i vam resseguir el passeig marítim de Badalona fins arribar al fotogènic Pont del Petroli, en companyia dels guies de Barcelona Segway Tour. Aquest antic pantalà, construït als anys seixanta per descarregar-hi hidrocarburs des dels vaixells cisterna, és avui una plataforma d’estudi i divulgació del medi marí i també un mirador excepcional des d’on es pot contemplar bona part de la costa, des de Barcelona fins a Montgat; s’hi poden veure vogar els llaguts del Club Natació Badalona i permet observar amb perspectiva un dels emblemes de la història industrial del país: la fàbrica d’Anís del Mono.

BlogtripAMB Pont del Petroli.jpg

El Pont del Petroli és un dels elements destacats de la renovada façana marítima de Badalona. © ÒM

BlogtripAMB Club Natació.jpg

Un llagut del Club Natació Badalona passa a prop del Pont del Petroli en un matí d’entrenament. © ÒM

Després d’un breu esmorzar, vam fer una visita guiada a la fàbrica d’Anís del Mono, gentilesa del Museu de Badalona. A més de l’Anís del Mono, s’hi elaboren les Aromes de Montserrat amb els alambins originals, i moltes altres begudes espirituoses: Crema Catalana, Licor d’Avellana, Ratafia…

BlogtripAMB Anís del Mono.jpg

Interior de la fàbrica d’Anís del Mono, a Badalona. © ÒM

Des de la fàbrica, vam continuar per la façana marítima de Badalona, força castigada per construccions de diverses èpoques i pel pas de la via del tren, però amb unes platges molt ben equipades. Agafant un desviament, s’arriba al parc de Can Solei i Ca l’Arnús, un parc romàntic de gran interès botànic Entre les curiositats d’aquest jardí trobem una de les primeres estacions meteorològiques de registre continu de Catalunya, l’anomenada Torre del Rellotge. El 1883 es va instal·lar als jardins del Teatre Líric de Barcelona, però quan el van enderrocar, el 1901, la van traslladar pedra a pedra fins a la finca de Ca l’Arnús. L’AMB, el Museu de Ciències Naturals i l’Ajuntament de Badalona organitzen tallers de meteorologia i visites guiades a la Torre del Rellotge (consulteu-ne l’agenda).

BlogtripAMB Torre del Rellotge.jpg

La Torre del Rellotge, una de les sorpreses del parc de Can Solei i Ca l’Arnús. © ÒM

Seguint el passeig del litoral, a la vora de platges i cales de gran afluència a l’estiu i força més tranquil·les a la tardor i l’hivern, s’aixeca el turó de Montgat, un cim discret (40 metres sobre el nivell de la mar), però de gran importància històrica: hi va haver un important assentament cap al 3500 aC, s’hi van trobar restes romanes, s’hi va construir el primer túnel ferroviari de la península Ibèrica i s’hi va fundar el Centre Excursionista de Catalunya, entre d’altres fets remarcables. També resulta interessant a nivell geològic, ja que s’hi troben roques ígnies, metamòrfiques i sedimentàries datades entre el Paleozoic i el Terciari, uns materials que solen trobar-se al fons de la mar, sota quatre quilòmetres de sediments. Just davant de la petita muntanya trobem la caleta del Turó de Montgat, l’única cala natural de l’àrea metropolitana.

BlogtripAMB cala Montgat.jpg

La caleta del Turó de Montgat es troba als peus d’aquest històric turó metropolità. © ÒM

La nostra ruta va acabar amb un dinar al costat del mar, al singular bar Baños Virgen del Carmen, just a l’inici de la platja de Montgat. Es tracta d’un espai format per antigues casetes familiars de pescadors amb un pati comú, on avui es disposen diverses taules de fusta amb estovalles de plàstic. Conserven l’atmosfera dels banys tradicionals i s’hi poden tastar plats senzills i deliciosos a molt bon preu, des d’unes gambes a la planxa o unes sardines a la brasa fins a un plat de botifarra amb mongetes, una amanida casolana o unes patates amb allioli. Vam assaborir una selecció de plats tot compartint les experiències d’una jornada que va combinar història, natura, aire lliure i bon menjar. Aviat repetirem aquesta combinació. Ja estem preparant el #BlogtripAMB de tardor!

BlogtripAMB Virgen del Carmen.jpg

Els banys Virgen del Carmen conserven l’ambient dels antics quiosquets de platja. © ÒM

BlogtripAMB Baños Virgen del Carmen.jpg

Plats senzills i casolans sobre estovalles de quadres. © ÒM

BlogtripAMB Baños Virgen del Carmen Montgat.jpg

Des de les taules hi ha una vista privilegiada de la mar i de les platges de Montgat. © ÒM

Trobada de bloguers al Parc del Llobregat

dilluns, 4/11/2013
BlogtripAMB.JPG

Els participants del primer #blogtripAMB, somrients al Parc Nou del Prat de Llobregat. ©

Un dels projectes que he tingut entre mans darrerament ha estat l’organització d’una trobada de bloguers amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En aquesta primera edició, que s’ha celebrat al Parc del Llobregat, hi hem convocat blogs que donen especial importància en els seus continguts a les escapades per Catalunya perquè, com repetim sovint a la redacció del DESCOBRIR, no cal anar lluny per gaudir de racons sorprenents. Les ribes del Llobregat, per posar un exemple, reserven sorpreses inesperades. Els Ferrocarrils de la Generalitat permeten arribar còmodament amb bicicleta des de Barcelona fins a Sant Boi, a les portes del Parc del Llobregat. Per això vam escollir aquesta estació de FGC com a punt d’inici de la ruta.

Parc Llobregat Sant Boi BlogtripAMB.JPG

Des del Parc fluvial de Sant Boi de Llobregat s'observa la parròquia de Sant Baldiri. © ÒM

Les ribes del Llobregat han canviat molt. Val a dir que, durant molts anys, les indústries van fer un ús inten­siu de l’aigua del riu i, en molts casos, la retornaven al medi en un estat greu de contaminació, la qual cosa va fer empitjorar la qualitat ambi­ental d’aquest ecosistema. Tot això va pro­piciar que els municipis del tram final del Llo­bregat fessin vida d’esquena al riu, sense tenir-lo en compte com un espai d’ús social i de lleure. Però l’any 2007 es va posar en marxa el pro­jecte de recuperació del Llobregat, liderat per l’Àrea Metropolitana de Bar­celona (AMB): per una banda s’han construït deflectors, elements de pedra que serveixen per estimular la tendència del riu a generar meandres i facilitar l’aparició de platges naturals de sorra i llim, uns espais que havien desaparegut, i que són els preferits per moltes espècies d’ocells per fer-hi els nius. D’aquesta manera, es propicia el retorn de la fauna autòctona. Alhora, per facilitar un accés còmode i segur al riu per part de la població s’han creat passeres, carrils bici, guals, miradors, parcs i s’han plantat centenars d’arbres per recuperar l’antic bosc de ribera, molt alterat a causa de les espècies invasores. Tothom està convidat a conèixer aquest entorn de manera fàcil, perquè es pot circular amb bicicleta gairebé fins a la desembocadura del riu.

Parc riu Llobregat BlogtripAMB.JPG

El Llobregat passa ben ple d'aigua sota la passarel·la de Cornellà, construïda l'any 2005. © ÒM

Podem dir que la trobada de bloguers convocada per donar a conèixer aquests espais ha estat un èxit. No solament perquè d’aquesta jornada se n’han derivat interessants posts en un bon nombre de blogs, divulgant l’interès d’aquests espais naturals. També ha estat un èxit perquè ens ha deixat satisfets, tant als convidats com als organitzadors, satisfets de descobrir i ajudar a descobrir un territori tan proper a Barcelona i encara tan poc conegut. Per copsar el grau de satisfacció dels bloguers, l’educadora ambiental Pilar Herrera, que va fer de guia de la trobada, va proposar la idea de demanar als participants que escrivissin en un full, de manera anònima i sincera, les impressions que els havia deixat aquell dia. Us n’adjunto algunes de les respostes. “Ha estat una experiència positiva, que ens ha permès conèixer un espai natural que, tot i ser molt proper, és desconegut i encara poc valorat.” “No cal anar lluny per gaudir d’espais màgics que transmeten sensacions intenses.” “Una experiència sorprenent molt a prop de la gran ciutat.” “Un espai ple d’activitats on cada cap de setmana hi podria fer coses noves.” “Satisfacció de veure un entorn natural i un patrimoni cultural recuperat per a tothom.” “Una gran experiència en un entorn que, sembla mentida, tenim tant a prop i ens és tan desconegut. Sens dubte repetiré la sortida.” Ja veieu què en pensen els bloguers. Ara us toca a vosaltres descobrir-ho.

Parc Llobregat BlogtripAMB.JPG

Una de les grans torres de descàrrega del tub de salmorres fa de mirador sobre el Parc Lúdic Fluvial. © ÒM

Aquí teniu altres posts per descobrir el Parc del Llobregat:

Parc Lúdic fluvial.jpg

El Parc Lúdic Fluvial té com a eix vertebrador un passeig d'1,8 km a la riba del Llobregat.

Compartint els millors racons de Catalunya

dimarts, 5/06/2012

Ara fa dos anys, va néixer El plaer de viatjar, un bloc amb el qual he volgut fer arribar als navegants de parla catalana propostes, idees i racons més o menys coneguts del nostre país i, puntualment, d’altres indrets del món. M’he proposat compartir-hi, amb paraules i fotografies, bones experiències viatgeres, des d’allotjaments de qualitat fins a camins interessants i paisatges valuosos. Coincidint amb el segon aniversari del bloc, us he d’anunciar que l’anhel de compartir els viatges es multiplica: a partir d’ara també podreu llegir algunes de les meves experiències en el bloc oficial de l’Agència Catalana de Turisme, que porta per títol M’agrada compartir.

ACT.jpg

Us hi deixaré cada setmana un nou suggeriment per descobrir Catalunya a fons, amb activitats de turisme actiu, rutes aptes per fer en família, cases rurals amb encant i altres idees per gaudir dels mesos de primavera i estiu. La periodista Lídia Penelo completarà el web amb entrevistes i notícies. Això sí, no us oblideu de visitar El plaer de viatjar, perquè hi seguiré explicant les meves experiències arreu del territori. Si voleu estar informats quan aparegui un nou post, feu-vos seguidors d’El plaer de viatjar a Facebook o a Twitter. Allà us notificaré les noves publicacions als dos blocs. El més important és continuar compartint junts experiències viatgeres. No sé vosaltres, però a mi M’agrada compartir.

Com a banda sonora per escoltar mentre llegiu el bloc, us deixo la cançó que la Beth Rodergas ha enregistrat per a la campanya ‘M’agrada compartir’, amb l’objectiu de promocionar el turisme a Catalunya durant la temporada d’estiu: ‘T’espero’.

Així vam ressuscitar Francesc de Papiol

dilluns, 7/05/2012

Diumenge 6 de maig, l’equip de redacció del DESCOBRIR vam recollir el premi Eugeni Molero de periodisme imprès pel dossier ‘Garraf romàntic’, publicat al desembre del 2012. L’objectiu del reportatge era posar en valor un patrimoni magnífic i encara poc conegut del nostre país. Però no volíem presentar una simple descripció del patrimoni existent. Preteníem trobar un enfoc original. Durant el consell de redacció per donar forma al dossier va sorgir, entre d’altres, una idea que podria sonar extravagant: fer reviure el senyor Papiol, el fundador de la casa romàntica més emblemàtica del Garraf, i dedicar-li un dels articles. Volíem retornar-li la vida per entendre com era el seu dia a dia, volíem recrear els racons de la seva residència majestuosa tal com els va deixar.

Papiol0.JPG

El despatx del senyor Papiol fotografiat per al dossier 'Garraf romàntic'. © Òscar Marín

Ressuscitar algú que porta gairebé dos-cents anys mort no és fàcil. Cal submergir-se en la història per reproduir-ne els detalls, cal buscar algú que se li assembli, vestir-lo d’acord amb l’època i fer-lo caminar per les estances de la mansió. Ara per ara, aquesta és l’única manera de ressuscitar un personatge històric. I així ho vam fer. Amb el suport de l’equip del Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú, vam buscar els models més adients. Amb el poc pressupost de què disposàvem vam llogar el vestuari que corresponia a la categoria de cada personatge. Consultant la informació disponible, vam recrear escenes del dia a dia del noble vilanoví al llarg d’una jornada d’hivern. I amb el fotògraf Òscar Rodbag, autor de les imatges del reportatge, vam fer una apassionant sessió de fotos amb els actors, de la qual us adjunto alguns moments.

Papiol1.JPG

El fotògraf Òscar Rodbag retrata un Francesc de Papiol fictici a Can Papiol. © ÒM

Papiol2.JPG

El senyor Papiol es vestia a l'alcova, assistit per l'ajudant de cambra. © ÒM

No cal dir que us recomano visitar el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova, que ofereix visites guiades els divendres i dissabtes de 10 a 13 h i de 16 a 18 h, i els diumenges de 10 a 14 h. És un dels millors testimonis de com vivien les classes benestants a la Catalunya de principis del segle XIX. I aprofito per recomanar-vos que fullegeu el número de gener del DESCOBRIR, on trobareu fotografies i textos exclusius que us faran somiar en els temps en què el Garraf va viure un esplendor sense precedents.

Papiol3.JPG

La cuinera prepara la xocolata desfeta, l'esmorzar preferit de les classes benestants. © ÒM

Papiol4.JPG

El gran saló de ball de Can Papiol ens recorda palaus com el de Versalles. © ÒM

Papiol5.JPG

El graner de la casa, un dels espais que finalment no van aparèixer al reportatge. © ÒM

Dies de fred i neu als Pirineus

divendres, 17/12/2010

La contemplació dels paisatges nevats, com la dels deserts, té un efecte hipnòtic. Podem passar llargues estones destriant els diversos tons del blanc dins del blanc, observant els jocs de la llum i del vent sobre la neu. A muntanya, quan el mantell de l’hivern cau sobre el paisatge, canvia la percepció de l’entorn. L’esclat de colors de la tardor deixa pas, al novembre, a una postal en blanc i negre, i desembre i gener, amb les seves fredorades extremes, mantenen els cims ben emblanquinats. Els beneficiats no són només l’observador atent i les pistes d’esquí; les pastures, les collites i les reserves d’aigua acullen amb satisfacció les precipitacions hivernals.

Port del Comte.jpg

El tossal d'Estivella des de l'estació d'esquí del Port del Comte. © ÒM

Els paisatges nevats més espectaculars del país els trobem als Pirineus que ja duen la neu dins el nom mateix. Els cims hi són més elevats i tortuosos i la mirada en repassa el llom amb admiració: arestes altives i vessants abruptes han esdevingut llençols tous que amaguen l’aridesa de les roques pelades. El paisatge dorm, esperant que en qualsevol moment faci acte de presència una nova i potent tempesta. Observar aquests paisatges des dels finestrals d’un alberg de muntanya, a recer del fred, a la vora del foc, amb un cafè o una xocolata calenta a les mans, és una experiència molt recomanable abans o després d’aventurar-se a descobrir-los.

Port del Comte2.jpg

La serra del Verd des dels finestrals del refugi Bages, a Prat Donadó (Solsonès). © ÒM

Si els paisatges de neu us fan posar la pell de gallina (en el bon sentit de l’expressió), si sou dels que us agrada esquiar, caminar amb raquetes pels boscos nevats o portar les vostres filles a fer ninots de neu, no oblideu consultar el número de gener del Descobrir, que estarà al quiosc el 27 de desembre. La revista inclou més de 50 pàgines de propostes i aventures a la neu i us descobreix des dels millors turons per on llançar-se amb trineu fins als vessants més sorprenents per als qui vulguin provar l’esquí de muntanya.

Descobrir152.jpg

El museu dels records perduts

dijous, 9/12/2010

Fa unes setmanes, l’equip de redacció del Descobrir vam visitar el renovat Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, un recinte que ens acosta de manera amena i sorprenent a la història agrícola del nostre país. Aquest museu ens parla d’un passat no tan llunyà, un temps en què homes i dones vivien per treballar, esmerçaven els seus dies en sembrar, collir i conservar amb les pròpies mans els fruits que els donava la terra; calia estar atents a la meteorologia, tenir cura de la vinya i les oliveres, alimentar i cuidar els animals, esmolar les eines, fer-se els vestits i apedaçar la roba vella. No hi havia neveres farcides de menjar, ni diners per omplir els armaris, ni botigues plenes de queviures a l’abast de la mà, ni cotxes ni autopistes que els duguessin ràpidament d’un lloc a un altre. Els homes i les dones que vivien del camp, o de la mar, havien de ser hàbils i pacients, astuts i soferts, i fer del treball constant la seva vida. I, de tant en tant, es podien regalar un breu descans asseguts sota d’una figuera a l’estiu o a la vora del foc a l’hivern.

MuseuVidaRural3.jpg

Els frescos que adornen les sales del Museu són obra de Llucià Navarro. © ÒM

De la mà de l’escriptor Jordi Llavina, bon coneixedor del museu, vam fer un passeig per les sales plenes d’eines, fotografies i estris antics, mirant de comprendre com deuria ser el dia a dia d’un pagès, d’una filadora, d’un mestre, d’un apotecari, d’un barber, d’un mossèn o d’una mare de família fa cent o dos-cents anys en els pobles i masos catalans. I no cal anar tan lluny. Encara hi ha supervivents (cada cop menys) que mantenen viu el llegat i ens mostren, a través d’audiovisuals, el difícil procés de fabricació d’una bóta o la millor manera de conservar els préssecs en almívar.

MuseuVidaRural1.jpg

Part de l'equip del 'Descobrir' mirant un audiovisual sobre l'elaboració de l'oli. © ÒM

A molts joves (i no tan joves), aquest món ens pot semblar llunyà, dur, estrany, perquè la nostra societat no ha dedicat gaires esforços a posar en valor la vida rural, ni l’austeritat, ni el treball pacient, ni el temps pausat, ni el contacte amb la natura. Sembla que no són valors prou seductors, que els manca la màgia de valors que sí mouen diners, com l’aspecte físic, l’ambició econòmica o la possessió d’objectes. Per a molts membres d’aquestes noves generacions, la constatació més evident del pas de les estacions és el canvi de roba als aparadors dels grans magatzems. Per això felicitem la Fundació Lluís Carulla, per mantenir viu un museu que caldria visitar de tant en tant, per no oblidar d’on venim i per tenir present tot el que hem perdut pel camí.

MuseuVidaRural2.jpg

Aquest molí d'oli de la primera meitat del segle XIX va funcionar fins el 1985. © ÒM

Música i bolets a l’hotel Monegal

dijous, 11/11/2010

Hem tocat pianos més ben afinats que el del Monegal, però cal dir que no hi ha gaires allotjaments rurals que tinguin un piano de cua a disposició dels hostes. En aquest hotel deliciós, mig amagat en un bosc proper a Sant Llorenç de Morunys, la música és present dins i fora de l’edifici. A l’exterior, els sons de la natura: les branques tremoloses dels arbres, la veu dels ocells, les aigües del torrent dels Plans passant als nostres peus… A l’interior, s’organitzen vetllades poètiques i musicals de petit format des de fa cinc anys: la present temporada de tardor inclou l’espectacle Los Tangos, amb la col·laboració de Mayte Martín, el 15 d’octubre; un concert de Katia Michel, el 12 de novembre, i una actuació del tenor Roger Padullés, el 19 de novembre.

ElMonegal.jpg

La càlida sala del primer pis de l'hotel Monegal, on tenen lloc els concerts.

Els concerts poden ser una bona excusa per visitar l’hotel Monegal, però també ho és l’aventura d’anar a buscar bolets. Aquest és un excel·lent punt de partida per als caçadors de ceps, pinetells o fredolics. Mentre mig país se cita als boscos del Berguedà i del Ripollès, els paisatges del Solsonès regalen una bona collita als boletaires astuts que fugen dels camins més trillats (vegeu el número 125 del Descobrir dedicat al Solsonès). La vall de Lord és un dels paradisos on l’equip del Descobrir ens vam perdre durant tot un matí de tardor a la recerca de bolets, després d’un magnífic esmorzar de productes ecològics al Monegal. El fruit de la nostra cacera es pot veure en aquesta fotografia.

Solsones1.jpg

El cistell gairebé ple de suculents fruits del bosc collits a la vall de Lord. © ÒM

Una cala de portada

dimecres, 6/10/2010

Ara fa un any, el fotògraf Òscar Rodbag ens va trucar per anunciar-nos que tenia la localització perfecta per a la portada del Descobrir dedicat a la Bona vida a l’Empordà. Després de dies de recerca i de recórrer més de quatre mil quilòmetres fotografiant tot l’Empordà (el de dalt i el de baix) durant els mesos d’agost i setembre, havia arribat a la cala Xelida –també dita Aigua Xelida–, un minúscul paradís ocult a la vora de Tamariu. Allà hi havia una antiga barraca de platja des de la qual tindríem una panoràmica esplèndida per a la fotografia de la coberta. Després de contactar amb els actuals propietaris de la caseta i demanar-los permís per accedir a la terrassa i fer-hi diverses fotografies, l’equip de redacció de la revista vam posar rumb a la cala Xelida.

Cala Xelida 2.JPG

L'equip de redacció i el fotògraf es preparen per la sessió de fotos a la cala Xelida. © Maria Rosa Vila

Vam acostar-nos a la platja amb uns barrets de palla i un llibre sota el braç: Aigua de mar, de Josep Pla. L’escriptor empordanès hi deixa testimoni del curiós personatge de l’Hermós, un veí que va anar a buscar la “vida lliure” en una barraca solitària d’aquesta platja a principis del segle XX. Aleshores no era còmode arribar-hi, fins a tal punt que Pla es confessa “un pelegrí d’Aigua-xellida”: “S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena de fer un petit esforç; era una calanca de color de carmí pàl·lid, tocat per les ombres de les branques dels pins. […] La solitud era completa.”

Per als que som de mar, aquest paratge s’acosta a una certa idea del paradís. Una petita cala d’aigües blaves i cristal·lines, un amfiteatre de modestos penya-segats daurats i un vel de pins cobrint el rocam fins gairebé tocar les onades. Quan Josep Pla va escriure aquell relat, la cala Xelida era un espai verge, allunyat del brogit humà. Avui, quan visites la zona lamentes que sobre aquest petit paradís terrenal s’abraoni una urbanització de xalets infernals construïts a la dècada dels setanta. Però la platja no deixa de ser magnífica i solitària fora de la temporada d’estiu, quan ja ningú no té interès a submergir-se en les seves aigües gèlides. A més, el bon fotògraf ha de saber “amagar” certes realitats amb l’enquadrament i l’Òscar Rodbag va trobar l’angle perfecte per evitar la visió d’aquells xalets espantosos i aconseguir una excel·lent portada pel Descobrir de novembre del 2009. Si voleu llegir l’opinió del fotògraf sobre aquest reportatge i veure algunes imatges inèdites que no es van arribar a publicar a la revista, visiteu el seu bloc: +q1000paraules.

DC138.jpg