Ara fa un any, el fotògraf Òscar Rodbag ens va trucar per anunciar-nos que tenia la localització perfecta per a la portada del Descobrir dedicat a la Bona vida a l’Empordà. Després de dies de recerca i de recórrer més de quatre mil quilòmetres fotografiant tot l’Empordà (el de dalt i el de baix) durant els mesos d’agost i setembre, havia arribat a la cala Xelida –també dita Aigua Xelida–, un minúscul paradís ocult a la vora de Tamariu. Allà hi havia una antiga barraca de platja des de la qual tindríem una panoràmica esplèndida per a la fotografia de la coberta. Després de contactar amb els actuals propietaris de la caseta i demanar-los permís per accedir a la terrassa i fer-hi diverses fotografies, l’equip de redacció de la revista vam posar rumb a la cala Xelida.

L'equip de redacció i el fotògraf es preparen per la sessió de fotos a la cala Xelida. © Maria Rosa Vila

Vam acostar-nos a la platja amb uns barrets de palla i un llibre sota el braç: Aigua de mar, de Josep Pla. L’escriptor empordanès hi deixa testimoni del curiós personatge de l’Hermós, un veí que va anar a buscar la “vida lliure” en una barraca solitària d’aquesta platja a principis del segle XX. Aleshores no era còmode arribar-hi, fins a tal punt que Pla es confessa “un pelegrí d’Aigua-xellida”: “S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena de fer un petit esforç; era una calanca de color de carmí pàl·lid, tocat per les ombres de les branques dels pins. […] La solitud era completa.”

Per als que som de mar, aquest paratge s’acosta a una certa idea del paradís. Una petita cala d’aigües blaves i cristal·lines, un amfiteatre de modestos penya-segats daurats i un vel de pins cobrint el rocam fins gairebé tocar les onades. Quan Josep Pla va escriure aquell relat, la cala Xelida era un espai verge, allunyat del brogit humà. Avui, quan visites la zona lamentes que sobre aquest petit paradís terrenal s’abraoni una urbanització de xalets infernals construïts a la dècada dels setanta. Però la platja no deixa de ser magnífica i solitària fora de la temporada d’estiu, quan ja ningú no té interès a submergir-se en les seves aigües gèlides. A més, el bon fotògraf ha de saber “amagar” certes realitats amb l’enquadrament i l’Òscar Rodbag va trobar l’angle perfecte per evitar la visió d’aquells xalets espantosos i aconseguir una excel·lent portada pel Descobrir de novembre del 2009. Si voleu llegir l’opinió del fotògraf sobre aquest reportatge i veure algunes imatges inèdites que no es van arribar a publicar a la revista, visiteu el seu bloc: +q1000paraules.