Sabors del Camp de Tarragona

diumenge, 2/04/2017 (Rafael López-Monné)

portada-descobrir-230-40215.jpgJa sortit el número d’abril del Descobrir. El dossier central de la revista està dedicat als pagesos i pescadors del Camp de Tarragona amb el títol “Sabors del Camp, productes de terra i mar per assaborir les comarques de Tarragona“. Hi trobareu històries personals amb gust d’oli verge, calçots acabats d’arrencar, vins generosos i gambes vermelles per llepar-se els dits!

Josep Pla la va encertar de ple amb aquella frase de “la cuina és el paisatge posat a la cassola”. Ara bé, a hores d’ara, els paisatges que veig a la cassola no sempre m’agraden gaire. És clar que, afortunadament, n’hi ha de magnífics i que tota una colla de gent arreu del país treballa intensament per reivindicar sabors i productes (llegiu, per exemple, el text de la Cristina Serret quan parla amb el Berna Rios i la recuperació de l’Embotada).

Tanmateix, a Catalunya en general, encara hi han masses restaurants on trobes a la taula olis molt justets, més si tenim en compte que aquí produïm alguns dels millors olis del món. Hi ha, per exemple, excesives cartes amb arròs de llamàntol (arribats en avió des del Canadà) i, en canvi, costa trobar un bon arròs de sardines, de crancs, de peix de roca… I no parlem de les paelles precuinades que inunden els nostres bars i que posen de manifest la més absoluta absència de cap escrúpol culinari, de cap respecte per allò que és (o que havia estat) la cuina del país. Quan veig els turistes menjant-se-les m’agafa una profunda tristor. Quasi que m’estimo més els barrets mexicans.

Som un país amb una riquesa vinícola excepcional. Només les comarques de Tarragona i l’Ebre compten amb sis denominacions d’origen (Tarragona, Conca de Barberà, Terra Alta, Priorat, Montsant i Penedès). Tanmateix, la seva presencia a les cartes dels restaurants, si bé ha millorat, escara és lluny de la que hauria de ser en un país orgullós dels seus productes i dels seus pagesos.

La darrera epidèmia que està assolant la gastronomia més bàsica, la més quotidiana —i per això absolutament fonamental— és el nou costum d’utilitzar tomàquet ratllat per fer el pa amb tomàquet. Ho trobo una veritable abominació! Amb aquest sistema, l’aigua del tomàquet mulla el pa i en destrueix completament la seva textura. Avui mateix, en el bar de la cooperativa d’un petit poble, que a més fa propaganda de preparar cuina casolana, he demanat el pa només amb oli… Que trist!

No puc entendre que permetem que es faci això amb el producte probablement més identitari de la nostra gastronomia. No diu res de bo de nosaltres com a país. De res serveix tenir un Ferran Adrià si no podem menjar un entrepà digne.

Sortosament hi ha motius d’esperança. Als reportatges d’aquest número del Descobrir en trobareu alguns. Si podeu, no deixeu de fer un vermut al bar El Safareix de Valls (us ho explica la Gemma Casalé) o tastar algun dels vins naturals que trobareu al restaurant Almosta, a Tarragona, amb verdures i carns ecològiques (la Cristina Serret en parla). Si passeu pel Serrallo de Tarragona i voleu menjar peix, deixeu-vos aconsellar pel Xavier Veciana, un antic pescador que respecta i estima la cuina marinera (a l’article de l’Isaac Albesa).

Com sempre, els bons productes estan lligats a persones honestes, orgulloses de la feina que fan. Ho entendreu bé a l’excel·lent article de l’Esteve Giralt, on coneixereu l’Alejandro Llauradó (fixeu-vos en el cognom). Coneixeu els enciams del Negre? L’article parla fonamentalment de l’oli, però jo tinc gravat a la memòria del plaer el gust d’un enciam que mai no havia tastat. Increïble!

Us deixo amb algunes de les imatges que no van poder entrar en el reportatge en paper.

Hort d'enciams, varietat: enciam negre. Alejandro Llauradó, pagès de Maspujols. Maspujols, Baix Camp, Tarragona

Josep Maria Llauradó, propietari del Celler Mas del Botó.Poda de vinyes velles de coster. Vall del Cortiella (Priorat). DO TarragonaAlforja, Baix Camp, Tarragona

Quico Amill, pagès.Conreu de calçots.Valls, Alt Camp, Tarragona

Quico Amill, pagès.Conreu de calçots.Valls, Alt Camp, Tarragona

Pesca de la gamba de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Pesca de la gamba de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Camins amb gust de lava i oceà

dijous, 23/03/2017 (Rafael López-Monné)

Puntas de Gutierrez, la Isla Baja,Frontera, El Hierro, Canarias

La illa canària del Hierro és, sens dubte, un paradís pels excursionistes. Ara bé, és una destinació per a veritables amants de caminar. Els desnivells per baixar dels pobles a la costa, per exemple, són considerables. A canvi però, l’experiència de recórrer els seus camins resulta inoblidable. El Hierro compta amb un dels camins més formidables que mai he recorregut, el camí de Jinama. Es tracta de la via que han utilitzat durant segles els habitants de l’illa per traslladar-se temporalment —les famílies senceres amb el ramats—, des dels pobles situats a la part alta de l’illa fins a peu de mar. És el que es coneixia com a “mudadas”.

Camino de Jinama, camino histórico, siglo XVII, el Golfo,Frontera, Isla del Hierro, Canarias

Si us ve de gust, al web de Kamaleon hem publicat un article sobre el Hierro y el camí de Jinama, amb un excel·lent text de la Sara Sans i imatges d’un servidor.

Camino de las Playas a Isora, Valverde, El Hierro, Canarias

 

No tothom vol que arribi el bon temps

dijous, 2/03/2017 (Rafael López-Monné)

La idea de bon temps que la majoria de gent té al cap, coincideix amb dies assolellats, temperatures agradables, calma… Si a més es pensa en Salou, per exemple, el més habitual és vincular aquesta ciutat amb l’estiu, les vacances, la platja, els banyistes, la cervesa freda…

En canvi, l’hivern és el moment més interessant i esperat per un col·lectiu pels quals, el mal temps sol ser sinònim d’alegria. Els vaig poder veure en acció fa no gaire i, la veritat és que és tot un espectacle. Ho explico en un petit article publicat al web especialitzat en viatges Kamaleon.

RLM170122_093©.jpg

T’has oblidat la crema?

dijous, 23/02/2017 (Rafael López-Monné)

Fa unes setmanes vam presentar el vídeo que ens van encarregar el 2016 per donar a conèixer Terres del Mestral, el territori que agrupa els municipis d’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs, Pratdip i Tivissa. El fotògraf i periodista Rafa Pérez i jo vam assumir el repte de mirar de plasmar en tres minuts la diversitat i riquesa de paisatges, patrimoni i possibilitats de lleure  a l’àrea,  que va des de l’Ebre a les platges del Coll de Balaguer (apa!).

Aquest és un d’aquells projectes que necessàriament han de preparar-se pensant en dos grans públics alhora: els visitants i la població. És a dir, a banda de la seva capacitat per contribuir a construir una determinada imatge de destinació, aquests materials audiovisuals, si es fan bé, si procuren fugir de la banalitat, poden contribuir als processos de construcció i reforçament d’identitats. És a dir, la gent la zona ha de sentir-se a gust i contenta amb el vídeo, sense caure però en cofoismes buits de continguts.

Aquest és un territori molt interessant, on estan succeint coses també interessants. Una d’elles és la mateixa MIDIT —el nostre client—, la mancomunitat que agrupa els tres municipis citats i que, a més, pertanyen a dues comarques diferents. No és gaire habitual encara trobar exemples com aquest al nostre país i tinc la sensació que  són a les beceroles del que pot arribar a donar una col·laboració d’aquest tipus (sempre que hi hagi prou voluntat política per apostar-hi, és clar).

Com vam plantejar el projecte? D’entrada teníem només una premissa clara: volíem intentar anar més enllà dels vídeos purament descriptius i mirar de crear una estructura narrativa, per petita que fos (és a dir, complicar-nos la vida). En segon lloc, tractant-se d’un vídeo de promoció turística, vam concretar amb l’equip tècnic de la MIDIT, a quin segment de visitants es dirigiria principalment el vídeo. El públic familiar va ser l’opció triada. Val a dir que la col·laboració  ha estat especialment agradable i fluida (no és habitual trobar equips que respectin tant la feina dels professionals).

En tercer lloc calia definir el missatge principal a transmetre. En aquest cas han estat els paisatges la font d’inspiració: “Un territori de muntanyes amb caràcter amb el blau de la Mediterrània per horitzó”. A més, el vídeo havia de mostrar un ventall ampli de les diferents possibilitats de lleure que ofereix el territori, des del descans rural glamurós als esports nàutics.

El següent pas però, era tocar de peus a terra (això ens costa molt, cal reconèixer-ho). Calia plantejar un guió que fos realitzable. Hem tingut la sort de comptar amb un fantàstic equip tècnic (Laura Folch, Toni Orensanz, Guillem i Sergi Sánchez, Rafa P. Garcia i Berna Rios). Ara bé, val a dir que hauríem naufragat si no hagués estat per la col·laboració generosa i entusiasta de veïns, amics, institucions i empreses. Estem amb deute especialment amb la família del Pau Lanceta i l’Anna Vernet (i amb la Judit, el Martí i la Jordina), els quals —sense saber gaire on es posaven—, van acceptar encarnar els protagonistes del vídeo. Els crèdits finals permeten comprovar el suport, l’ajuda i el compromís que vam trobar arreu. De tot el cor, moltes, moltes gràcies. Pot sonar a tòpic però és absolutament cert que sense ells aquest vídeo no hagués estat possible.

 

L’hospitalitat i l’estómac

divendres, 23/12/2016 (Rafael López-Monné)

Ho reconec, em segueix impactant la complexitat humana. Em continua semblant increïble que en una mateixa especie és puguin donar mostres tan confrontades de maldat i de bondat, d’indiferència davant el dolor de l’altre i de compromís amb els que pateixen. I en aquestes dates, em fa l’efecte que les contradiccions, paradoxes, hipocresies i misèries es mostren amb més cruesa.

El magazine digital La Conca 5.1 acaba de publicar-me l’article L’hospitalitas i la memòria dels grans homes. El text aprofita la recent creació del Centre de Visitants de l’Hospital del Coll de Balaguer, per parlar d’aquest hospital medieval —més conegut com l’Hospitalet de l’Infant— i especialment de la figura que el va impulsar, l’infant Pere d’Aragó i d’Anjou, fill de Jaume II. Es tracta d’un personatge molt interessant, cabdal a l’història de la Catalunya del segle XIV, del qual comencem a saber-ne més gracies a les investigacions d’historiadors com Eduard Juncosa.

Cercant informació sobre el món dels hospitals medievals vaig trobar un interessant article, publicat al web de Sàpiens, escrit per un dels grans investigadors de la matèria, Antoni Conejo, membre de l’IRCVM. El text explica que els antecedents d’aquests establiments es troben en la tardoantiguitat pagana i especialment en les iniciatives dels neocristians romans. Exemple d’això són els xenodochia, nascuts a l’imperi bizantí, des d’on es van estendre a altres regions mediterrànies. La paraula xenodocheion prové del grec —es va llatinitzar com a xenodochium i significa “casa per a estrangers”. Els més antics daten de mitjans del segle IV i sembla que durant l’alta edat mitjana els mots xenodochium i  hospitalis —que prové d’hospe, hoste— es van fer servir indistintament.

Arribats a aquest punt, no em vaig poder treure del cap el drama actual dels refugiats sirians. Com pot ser que ho estiguem fent tant malament. La història ens mostra que aquests errors —fruit de la por i la covardia— tard o d’hora es paguen. Estem obrint Europa a la por i aquest és la pitjor de les reaccions humanes, anul·la qualsevol capacitat de raonament.

Espero que les organitzacions humanitàries que estan alleugerint la nostra vergonya tinguin aquests dies, com a mínim, un augment de donacions. Encara que només sigui per tal que els àpats de Nadal no se’ns entravessin. Esperem que el 2017 arribi amb més llum. Bones Festes i Bon Any Nou!

Santuari de Delfos. Grècia

 

El llibre dels camins en castellà

dilluns, 19/12/2016 (Rafael López-Monné)

Que soc un enamorat del antics camins, no és cap secret.  Comparteixo aquesta passió personal i professional amb bons amic, entre ells, amb el meu col·lega, el geògraf Xavier Campillo, estudiós, expert i pèrit judicial en aquesta matèria. Amb ell vam tirar endavant l’elaboració d’un llibre ben singular “El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets”, publicat per Arola Editors a finals del 2010. En vaig parlar en un entrada anterior del bloc amb el títol “Qui no porti bon camí que no esperi bona fi”.

Fa aproximadament un any que va sortir al mercat la segona edició i estem molt contents que el llibre s’hagi convertit en una referència pels amants de l’estudi i la defensa dels camins i de tot allò que té a veure amb la llibertat per caminar.

RLM160505_146BX©.jpg

portada caminos_1.jpgAnimats per companys i amics amb els qual compartim aquesta passió, hem engegat el projecte de traduir el llibre al castellà. No existeix una obra com aquesta en llengua castellana i creiem fermament que el tema s’ho val. Aquesta edició no compta amb cap ajuda oficial i per tal de fer-la possible, hem engegat un verkami. El plantejament és molt senzill: bàsicament es tracta de comprar el llibre per avançat (amb l’enviament gratuït) per tal de fer factible l’edició.

Per aquest motiu, si creieu que el projecte és prou interessant, us demanem que ens doneu un cop de ma a difondre’l.

Moltes gràcies!

Camino de Jinama entre muros en la meseta de Nizdafe, San Andrés, El Hierro, Canarias

 

Estanys singulars i rutes inoblidables: “El Cinquè Llac”

divendres, 28/10/2016 (Rafael López-Monné)

224-portada-36811.jpgAra és un moment perfecte. La tardor al Pallars i al Pirineu és, sens dubte, un dels grans moments per deixar-se seduir per boscos acolorits i camins humits. Aquest mes d’octubre la revista Descobrir ha dedicat el seu dossier central als camins del Pallars on es tracta amb detall la proposta de ruta coneguda com “El Cinquè Llac”. Les imatges ha estat responsabilitat d’un servidor i hi trobareu textos de la Sara Sans (que ha caminat els més de cent kilòmetres de la ruta), del Pep Coll (profund coneixedor del substrat màgic de la ruta i del Pirineu), del Xavier Valls (encarregat de parlar de pobles i patrimoni)  i un darrer —dedicat als camins— escrit per un tal Rafael López-Monné.

Val ha dir que ha estat un dels reportatges que més temps hi he dedicat i, alhora, que més he gaudit. Es podria pensar que ha estat perquè els paisatges per on transcorre la ruta són encisadors. I és veritat. La ruta transcorre per la falda del Pirineu, amb els grans cims com a decorat de fons. És a dir, per la part que històricament ha estat més viscuda pels habitants d’aquestes muntanyes. Així, la ruta descobreix ponts construïts pel diable, tombes que havien estat la casa de gegantes o un estany on es submergien els ossos de petits màrtirs quan calia demanar pluja. El resultat és recorregut magnífic per un territori profundament humanitzat, amb una xarxa de camins tradicionals sensacional, amb un enorme poder d’evocació. Tanmateix el paisatge no explica tot l’encant d’aquesta proposta.

Personalment crec que el gran secret de l’èxit del Cinquè Llac són les persones, els somriures, l’hospitalitat, la calidesa dels seus allotjaments, els sabors de la seva cuina i l’honestedat de tot plegat. La ruta i els seus amfitrions (els allotjament que la promouen) destil·len un profund compromís amb el país, amb els seus valors, un veritable respecte pel seu passat i unes enormes energies per arremengar-se i implicar-se en la construcció d’un futur que posi en valor el millor d’aquestes muntanyes. I això no són només paraules. Quan conegueu les filles de la Mireia corrent davant de Casa Leonardo ho entendreu tot.

Us deixo amb algunes de les imatges que no van trobar espai en el paper.

La platja regeneradora

divendres, 19/08/2016 (Rafael López-Monné)

M’agradaria saber quins són els ingredients que fan que una ciutat sigui reivindicativa, que sigui contestatària amb el poder, especialment quan aquest cedeix a la comoditat de les butaques, quan es fa covard per triar entre els diferents futurs possibles, quan es fa irresponsable davant la història. Comptar amb col·lectius compromesos i incomodes és una garantia de democràcia i un revulsiu per a la millora d’una classe política que, d’altra banda, arreu del país mostra una manca de visions realment alarmant.

Per les raons que siguin, la meva ciutat no es distingeix per la capacitat reivindicativa de la seva societat civil. Ara mateix, estem a les envistes d’organitzar uns Jocs del Mediterrani que no semblen il·lusionar a ningú (em puc equivocar), que a hores d’ara pràcticament ningú no creu que serveixin de res, que resulten ser una franquícia del segle XX completament caducada i que, aparentment, no s’inscriuen en cap estratègia de ciutat basada en l’esport o quelcom similar. A més a més, la manca de finançament amenaça d’arruïnar tota una generació de tarragonins. Paradoxalment però, ningú no sembla reaccionar davant el que em sembla intuir que pot passar.

Em venen al cap reflexions del filòsof César Renduelles quan assegura que la mercantilització de tots els àmbits de la existència humana ens ha portat a un escepticisme que ens tenalla, que ens incapacita per veure les possibilitats de canvi, i que ens a convertit en uns veritables cínics de la realitat. Aquest és, segons ell, el gran triomf del capitalisme.

Tanmateix espero que tot siguin paranoies meves. Segurament em manca informació i la cosa no deu ser tant greu com imagino. Vull creure que els nostres dirigents són gent responsable, preocupada pel bé comú i que, si cal, sabran prendre decisions valentes en comptes de caure en la temptació de les fugides endavant, cegues i suïcides per a la ciutat.

En tot cas, Tarragona compta amb algunes excepcions a l’apatia més generalitzada i una de les més destacades és la defensa de la platja Llarga. Aquest és, de fet, un dels escassos fronts de reivindicació activa d’un model alternatiu de ciutat. Fa ja uns anys que la mobilització popular va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que semblava dat i beneit. La visió que es defensava anava molt més enllà del passeig i plantejava una qüestió fonamental encara per resoldre: quina ha de ser la relació de la ciutat amb el seu litoral i amb el patrimoni natural, històric i cultural que atresora?

Platja Llarga des de la Punta de la Creueta. Espai natural del Bosc de la Marquesa.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Llarga és una platja escassament urbanitzada que, al seu extrem nord, enllaça amb l’espai natural protegit del Bosc de la Marquesa: un veritable tresor. Per a demà dissabte 20 d’agost hi ha prevista una cadena humana per tal de reivindicar que cal continuar els esforços per recuperar tant com sigui possible el seus valors naturals.

No se si estic al 100% d’acord amb tots els punts del manifest que han redactat, però tenen tot el meu suport. D’entrada, admiro profundament l’esforç de les persones compromeses amb aquesta causa, i el que és més important: comparteixo els valors de respecte ver el territori, aquesta visió d’una ciutat i un litoral més amable on els ciutadans puguin gaudir dels efectes balsàmics que ofereix la naturalesa, que ofereix, per exemple, la contemplació de l’horitzó.

Estic convençut que aquesta és una aposta de futur; que les ciutats exitoses del segle XXI seran les que apostin per la civilitat, per la cultura, pel respecte entre persones i pel respecte amb l’entorn. I això no ve mai donat ni s’aconsegueix amb campanyes de publicitat.

Vuitanta cobres, una mòmia i un cadàver

dimarts, 17/05/2016 (Rafael López-Monné)

Poster420x594.jpgEgipte, el Nil, els faraons… la fascinació per aquest món és ben antiga. Els nostres avantpassats romans ja van quedar atrapats per Kemet, la terra negra —el nom amb que els antics egipcis identificaven el seu país—, i no va ser només la personalitat de Cleòpatra allò que els va captivar. L’edició d’enguany del festival cultural TARRACO VIVA aborda les relacions entre aquestes dues grans cultures mediterrànies per acabar mostrant com —per a sorpresa de molts— alguns trets de la nostra personalitat provenen precisament de la vora del Nil. Al web del festival es trobar informació sobre la programació i descarregar el programa-catàleg.

El festival és ple de propostes molt interessants i, entre aquestes, estic esperant amb moltes ganes les representacions “MÒMIA. El viatge al més enllà”  i “SOPANT A LES PORTES DEL DUAT. El banquet funerari”. Aquests mesos previs he pogut seguir d’aprop els preparatius dels grups que les portaran a terme (Argos i MV Arte), i estic ben encuriosit. Puc assegurar-vos que aquella fascinació per tot el que té a veure amb Egipte i la mort continua ben present. Podeu veure’n un tastet en aquest vídeo que ha preparat la fotògrafa Gabriella Nonino.

Sessió preparació Tarraco Viva 2016.

Sessió preparació Tarraco Viva 2016.

Celebrar una nova edició del festival, tal com estan les coses, és un motiu d’alegria i d’optimisme (al com diu el lema de la família d’Ernest Shakelton: “resistir és vèncer”). Necessitem més que mai la cultura, la reflexió, el coneixement, però també ara més que mai costa convèncer els governants que la cultura és un element estratègic fonamental, precisament per poder superar la crisi amb èxit i construir un futur millor.

Permeteu-me transcriure la cita de Gregorio Luri amb la que es presenta enguany el festival. L’he trobat sensacional.

A començaments de la Segona Guerra Mundial l’armada americana va decidir ocupar els edificis del Saint John’s College d’Annapolis, a Maryland, per tal d’ampliar les instal·lacions de la seva acadèmia naval, la qual cosa feia impossible l’activitat a les aules en un moment en què les autoritats acadèmiques volien posar en marxa un ambiciós pla d’estudis centrat en els grans llibres de la humanitat. Com a últim recurs, el rector va enviar a Washington el professor que havia dissenyat el pla d’estudis perquè s’entrevistés amb James Forrestad, secretari de Marina, que el va rebre d’una manera intimidatòria: «Té exactament un minut per a convèncer-me de per què no hem d’utilitzar els seus edificis per a ajudar l’acadèmia naval en temps de guerra.» El professor va treure la seva pipa i la seva petaca. Va atacar el tabac a la seva cassoleta i la va encendre. Va fer una pipada. Va comprovar que tirava bé. Havien transcorregut cinquanta-cinc segons. Aleshores li contestà: «Perquè sense el que el Saint John’s intenta fer, ara aquest país no estaria lluitant contra els nazis.»

Aquest professor era Jacob Klein, un filòsof jueu especialista en Plató que, fugint de la bogeria nazi, havia trobat refugi als Estats Units. El 1949 va ser nomenat rector del Saint John’s.

A continuació, algunes imatges del muntatge de l’exposició “KEMET, la terra negra”.

 

Palla, es necessita més palla

dijous, 4/02/2016 (Rafael López-Monné)

La Baixada del Pajaritu és, sens dubte, un dels actes més divertits i esbojarrats del Carnaval de Tarragona. Com explicava a l’anterior entrada del blog, es tracta d’un acte que ha vingut sent organitzat directament des d’associacions ciutadanes, la Colla Pajaritu i la Pipel Entertaiment. Enguany, és la XI edició. A més de les inscripcions, el finançament necessari s’ha aconseguit a partir d’un Verkami. És una mostra fantàstica del millor humor i dinamisme d’aquesta ciutat.

Es tracta d’un cursa d’andròmines i disfresses que es celebra el dissabte de Carnaval. És completament oberta a la imaginació i atreviment de tothom, infants i adults. La diversitat és la norma, també amb la velocitat. Atenció amb els espitats! Si a casa us sobra una bala de palla, porteu-la, segur que farà servei. Enguany la cursa es previst que acabi amb una paella (a la qual no es descarta que hi acabin posant rodes).