Entrades amb l'etiqueta ‘turisme’

T’has oblidat la crema?

dijous, 23/02/2017

Fa unes setmanes vam presentar el vídeo que ens van encarregar el 2016 per donar a conèixer Terres del Mestral, el territori que agrupa els municipis d’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs, Pratdip i Tivissa. El fotògraf i periodista Rafa Pérez i jo vam assumir el repte de mirar de plasmar en tres minuts la diversitat i riquesa de paisatges, patrimoni i possibilitats de lleure  a l’àrea,  que va des de l’Ebre a les platges del Coll de Balaguer (apa!).

Aquest és un d’aquells projectes que necessàriament han de preparar-se pensant en dos grans públics alhora: els visitants i la població. És a dir, a banda de la seva capacitat per contribuir a construir una determinada imatge de destinació, aquests materials audiovisuals, si es fan bé, si procuren fugir de la banalitat, poden contribuir als processos de construcció i reforçament d’identitats. És a dir, la gent la zona ha de sentir-se a gust i contenta amb el vídeo, sense caure però en cofoismes buits de continguts.

Aquest és un territori molt interessant, on estan succeint coses també interessants. Una d’elles és la mateixa MIDIT —el nostre client—, la mancomunitat que agrupa els tres municipis citats i que, a més, pertanyen a dues comarques diferents. No és gaire habitual encara trobar exemples com aquest al nostre país i tinc la sensació que  són a les beceroles del que pot arribar a donar una col·laboració d’aquest tipus (sempre que hi hagi prou voluntat política per apostar-hi, és clar).

Com vam plantejar el projecte? D’entrada teníem només una premissa clara: volíem intentar anar més enllà dels vídeos purament descriptius i mirar de crear una estructura narrativa, per petita que fos (és a dir, complicar-nos la vida). En segon lloc, tractant-se d’un vídeo de promoció turística, vam concretar amb l’equip tècnic de la MIDIT, a quin segment de visitants es dirigiria principalment el vídeo. El públic familiar va ser l’opció triada. Val a dir que la col·laboració  ha estat especialment agradable i fluida (no és habitual trobar equips que respectin tant la feina dels professionals).

En tercer lloc calia definir el missatge principal a transmetre. En aquest cas han estat els paisatges la font d’inspiració: “Un territori de muntanyes amb caràcter amb el blau de la Mediterrània per horitzó”. A més, el vídeo havia de mostrar un ventall ampli de les diferents possibilitats de lleure que ofereix el territori, des del descans rural glamurós als esports nàutics.

El següent pas però, era tocar de peus a terra (això ens costa molt, cal reconèixer-ho). Calia plantejar un guió que fos realitzable. Hem tingut la sort de comptar amb un fantàstic equip tècnic (Laura Folch, Toni Orensanz, Guillem i Sergi Sánchez, Rafa P. Garcia i Berna Rios). Ara bé, val a dir que hauríem naufragat si no hagués estat per la col·laboració generosa i entusiasta de veïns, amics, institucions i empreses. Estem amb deute especialment amb la família del Pau Lanceta i l’Anna Vernet (i amb la Judit, el Martí i la Jordina), els quals —sense saber gaire on es posaven—, van acceptar encarnar els protagonistes del vídeo. Els crèdits finals permeten comprovar el suport, l’ajuda i el compromís que vam trobar arreu. De tot el cor, moltes, moltes gràcies. Pot sonar a tòpic però és absolutament cert que sense ells aquest vídeo no hagués estat possible.

 

I love Salou, nou llibre per a la platja d’Europa

dissabte, 22/08/2015

portades_senseLogos_Página_2.jpgAquest estiu Salou ha estrenat llibre: I love Salou; en qual tingut el privilegi de coordinar i il·lustrar. L’obra és el resultat d’un gran treball col·lectiu i pretén ser una invitació a anar més enllà dels tòpics que arrossega aquesta ciutat.

Admetem-ho, això de pensar fa molta mandra i els tòpics són fantàstics, sempre a punt, sempre preparats precisament per això: no haver de qüestionar-se les coses. Sempre és més còmode deixar-se dur pel corrent, pel mainstream que es diu, i no portar la contrària. Humanament és un fet comprensible, que fins i tot els científics expliquen en clau d’evolució de l’espècie. Tanmateix, segueixo pensant (dieu-me il·lús) que alguns sectors professionals i formadors d’opinió haurien de ser capaços de qüestionar i d’anar més lluny dels discursos simplistes. És allò que en dèiem esperit crític, oi?

M’esglaia veure com suposats intel·lectuals i professionals de la comunicació menyspreen directament o indirecta els milers i milers de persones que a l’estiu decideixen passar las vacances a la platja en indrets com Salou. A mi, per exemple, el futbol o el Barça m’atreuen ben poc— per no dir gens—, però aquesta orientació personal no em porta a desqualificar a la gent que sí els agrada. A més, no em costa gaire diferenciar els brètols que de tant en tant surten a les televisions i diaris, del milers i milers de persones normals, amb seny, que cada diumenge omplen els estadis.

Salou, per començar, no és un resort, és una ciutat de prop de 30.000 habitants a l’hivern, sense turistes. Al llarg de la història les ciutats han sorgit per motius diversos: militars, comercials, cruïlles de comunicació, etc. En aquest cas, estem assistint al naixement d’una ciutat originada pel fenomen de desenvolupament social i econòmic més important a Europa d’ençà de la II Guerra Mundial: el lleure i el turisme.

Tal com assenyala Salvador Anton, “Salou no s’explica sense el turisme. Qualsevol imatge de Salou té a veure amb les vacances, l’entreteniment i la platja. Són més de 150 els anys d’història com un espai de vacances. Els mateixos que separen aquest llibre de la construcció de les primeres casetes de bany a l’actual platja de Ponent, l’any 1863”.

El fenomen del turisme, les vacances i la platja està directament connectat amb els importantíssims canvis culturals que durant el segle XVIII i especialment el XIX, transformarien radicalment la percepció dels europeus respecte al seu espai, especialment vers les muntanyes i la costa. Va ser a partir de llavors que vam aprendre a veure paisatges allí on només hi havia territori. Va ser des de la cultura que la visió de les costes es va transformar radicalment. Així, d’espais perillosos, lletjos, resultat de la violència del Diluvi Universal —és a dir, del càstig diví—, d’espais sense interès si no era per anar a cercar restes de naufragis; va anar transformant-se en espai de desig i somnis. Avui dia, milions de persones miren de trobar vora el mar un bocí del Paradís en el que tots somniem.

 I love Salou és un llibre prou singular. Neix de la voluntat del consistori i del patronat de turisme de comptar amb un nou “llibre de prestigi”. Tanmateix, va molt més enllà que la majoria d’aquestes obres (no hi trobareu, per exemple, les usuals salutacions oficials, quelcom molt intel·ligent d’altra banda). El seu principal impulsor, en Benet Presas, regidor de turisme de l’ajuntament, va apostar en ferm per aconseguir un llibre diferent. Fugir de la comoditat implica però, haver de gestionar reptes i dificultats. Treballar amb ell i amb l’equip del Patronat ha estat realment molt gratificant (gràcies per tot Berta!).

Un cop rebut l’encàrrec d’impulsar-lo, el primer va ser sumar al projecte el Salvador Anton, catedràtic de Geografia a la URV, un reputat expert internacional en turisme i, a més, un bon amic. El Salvador no només havia de ser qui escrivís els textos, sinó que el discurs del llibre havia de sortir d’un treball de reflexió conjunta (a partir de nombroses trobades en despatxos, cafeteries i bars). Textos i imatges havien d’estar al servei d’un relat que en cap cas no podia ser banal. No podíem perdre aquesta oportunitat per intentar anar més enllà de les idees preconcebudes. Així, de seguida vam tenir clar que el llibre no parlaria tant de Salou sinó d’allò que Salou representa a la nostra societat. L’index dels capítols del llibre ja permet intuir-ho: Salou, la ciutat; Beaching; Holiday making; Entertaining; Living i Celebrating.

Tanmateix, l’encàrrec comportava més d’un repte. En essència, els llibres institucionals han de fer patxoca, és a dir, ha de ser de tapa dura, han de pesar una mica i han de dur moltes fotos en colors i poc text. Habitualment s’obren al ser rebuts, es fullegen una vegada, es tanquen i, malauradament (o no) molts resten per sempre més abandonats en un prestatge (disculpeu la simplicitat i cruesa de la descripció). Com aconseguir que el llibre fos obert més d’una vegada? El meu amic Magí Seritjol em va donar la clau: amb la literatura. A I love Salou trobareu cinc fantàstics relats curts obra dels escriptors Joan Todó (“La samarreta”), Albert Vilaró (“C-14”), Toni Orensaz (“L’augur”), X. R. Trigo (“L’arquebisbe a la Torre”) i Roger Vila (“El vell caminaire”). L’objectiu no ha estat només provocar l’interès del lector, sinó contribuir a la creació d’espais simbòlics en una ciutat que tot just està naixent. La coordinació de l’apartat literari va recaure en el bon olfacte i experiència del Toni Orensanz. Al calaix han quedat alguns relats sensacionals, d’autors que no desvetllarem encara, que esperem puguin ser publicats en breu.

A més, cadascun dels relats compta amb un dibuix de la il·lustradora Cinta Vidal que ajuden a crear un espai singular dins el conjunt de l’obra. En aquest sentit, la responsabilitat de com havia de respirar el llibre ha anat a càrrec del dissenyador gràfic Xavier Gasol, de Simbòlic Comunicació. La feina no era fàcil en el cas d’un llibre tant complex. Él resultat a mi em sembla sensacional. No hi ha res com treballar amb gent extraordinària.

En aquest tipus de llibre, on la lectura visual és tant important, la responsabilitat de les imatges i la fluïdesa del discurs visual resulta fonamental. En aquest cas, el repte que tenia per davant era ben clar: les fotografies havien de reflectir Salou en la seva complexitat i riquesa. Ha calgut fotografiar la vida de Salou durant totes les estacions de l’any, i des de totes les perspectives que en han estat possibles: des d’helicòpter (i també penjat d’un parasailing), barques, catamarans, piragües… Hi ha un espai però que hem privilegiat conscientment per considerar-lo essencial: la platja, el gran escenari que ha donat vida a la ciutat i on es reflecteixen, any rera any, les expectatives i els somnis de felicitat de tantes i tantes persones. Val a dir però que la feina ja l’havíem començat a fer un any abans d’iniciar el projecte del llibre, per tal d’obtenir un bon arxiu fotogràfic per al Patronat de Turisme. Això explica en bona part la riquesa i matisos del treball fotogràfic.

Lunwerg Editores ha estat l’editorial triada per dur a terme l’edició (per cert, l’absència de logos a la portada és un petit homenatge al qui va ser l’ànima d’aquesta editorial, el meu amic, el gran Andrés Gamboa). Finalment però, seran els lectors qui jutjareu en quina mesura o no hem aconseguit allò que ens proposàvem: oferir una visió de Salou més complexa, rica, menys tòpica, més contrastada, en definitiva, més humana. De moment, us deixo amb algunes de les imatges que no van poder entrar al llibre.

Un turista al Palio de Siena. Cròniques toscanes

dijous, 10/07/2014

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Som a la plaça del Campo de Siena. Esperem la cursa del Palio. Manquen quasi tres hores per a que comenci. No hem pogut agafar primera fila i la plaça ja és mig plena. Les fotos seran les d’un turista baixet, en mig d’una gernació, desesperat buscant un forat entre milers de caps. Ho tinc fotut. Algú podria pensar que els professionals tenim ales, però no és així. En un esdeveniment multitudinari com aquest, sense acreditació no voles. No deixa de ser una cura d’humilitat ara que tothom te càmeres.

Vaig decidir que aquest seria un viatge de vacances amb els amics. Res de feina. Ara però, confesso un neguit per no poder situar-me en el lloc que caldria per obtenir unes bones imatges de la festa. Potser hagués estat millor no haver portat la càmera. Potser sí, però no és fàcil. No.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

Un dels primers en entrar a la plaça és l’esquadra de carabinieri a cavall, amb vestit de gala, i el sabre a la ma. Fan goig. Després de la primera volta, a la senyal del capità (o el que sigui)  en fan una altra a la càrrega, amb l’arma estesa, apuntant al davant. Fan por! No puc mes que pensar en els desgraciats d’altres temps que veien apropar-se una càrrega de cavalleria com aquesta, però de veritat. Déu meu, que bé que vivim!

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

I comença el seguici històric, amb centenars de participants representants de totes les entitats sieneses que hom pot imaginar. Més d’una hora d’abanderats i personatges diversos. Els vestits i caracteritzacions són molt acurades i l’ambient renaixentista és sorprenent. També en el ritme. Tot va molt a poc a poc, una lentitud que contrastarà amb el poc temps que durarà la cursa. Uns 90 segons només. Com un ristretto exagerat. Tanmateix, com assenyala un amic meu, és una competició on la clau és la velocitat, però una velocitat animal, sense motor. Novament el passat es fa molt present a Siena.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

Continuo immers en un mar de turistes penitents —molts americans— i locals acostumats als ritmes de la festa. Davant, unes adolescents italianes. Dues bessones rialleres encantadores. S’agraeix.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

M’he assegut una estona terra per descansar peus i espatlla. La maquina penjada, amb el 200 mm posat, es fa notar. Ara si que no veig res. Només cames i pantalons. M’acaba de caure una patata fregida a sobre. La senyora americana del costat te gana, o potser mata el temps … Me la menjo (la patata). Començo a pensar que part de la emoció de la cursa es deu a que tot plegat està a punt d’acabar-se i el somni d’una cervesa fresca i una cadira és més a prop. Molt emocionant tot plegat. Sí.

De sobte, la gent s’activa al meu voltant. Alguna cosa passa. M’aixeco (però no noto gaire la diferència). Tothom és amb els braços alçats amb càmeres, telèfons, tablets, nens…  fins i tot novietes ufanoses a espatlles d’adolescents testosterònics. Finalment, després de la desfilada del seguici dels deu barris que corren avui (són disset en total) ha estrat a la plaça (just per on som) el gran carruatge on s’exhibeix el penó —el palio— que passarà a mans del guanyador. Fa l’efecte de ser la reminiscència d’un vexilium, els estàndards de les legions romanes. El carruatge em recorda les Roques del Corpus de València, origen dels actuals passos de Setmana Santa. Tot plegat fa molta patxoca, però allò realment m’ha impressionat són els quatre enormes bous blancs que l’arrosseguen com si res, com si fos de paper.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

Déu meu, mai havia vist uns bous tan enormes! El llom sobrepassava dos pams els caps dels seus cuidadors. Quina majestat! M’ha tornat a vindre al cap el relat de cerimònies romanes que alguna vegada m’han explicat els amics. La delimitació del perímetre de les ciutats, per exemple, o el ritus iniciàtics associats a la deessa Cibeles, on un bou era decapitat mentre la seva sang regalimava sobre l’iniciat. Blanc, vermell, mort, vida.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

El carruatge s’ha retirat i d’una de les portes del palau de l’Ajuntament comencen a sortir els cavalls i els genets, vestits amb els colors cridaners que identifiquen cada barri. La plaça és un ou. Només queda lliure la pista de terra sienesa que la volta. A les cases i palaus no hi ha una sola finestra o balcó que no estigui ocupat per ulls curiosos o emocionats que porten hores, dies o mesos esperant aquest moment.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

I de sobte, la plaça emmudeix. Es fa el silenci per escoltar la veu del jutge que canta en directe el sorteig de les posicions. Aquila, Pantera, Lupa … La sort és clau en aquesta competició, més que no pas l’esforç o el treball.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

La gent està molt inquieta, els nervis continguts es fan evidents. El gran moment s’acosta i jo em temo el pitjor. Serà impossible trobar un bon forat entre tants caps movent-se per poder disposar d’una bona vista del famós tomb de Sant Martino. I només hi passaran tres cops, i volant. Decideixo jugar-me-la i provar de fer les fotos amb la càmera alçada, les mas estirades, aguantat com pugui el 200, que avui sembla més llarg i pesat que mai. Passo a visió de pantalla, tot i que quasi no la veig. A més, això farà que els dispars amb ràfegues s’alenteixen considerablement. Fantàstic, només em falta que m’agafi una rampa.

Després d’una estona d’indecisions arriba la sortida bona. La corda cau (jo no veig res però), els genets surten esperitats (tampoc els veig) i l’emoció es desferma. Em sembla que estan arribant al tomb. Disparo. Així les tres vegades.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

La cursa s’ha acabat. Els seguidors del guanyador salten enfervorits a la pista per abraçar el genet i, sobretot, el cavall, el veritable heroi de la festa. Jo tinc la sensació de no haver vist res… Avui, més que mai, la càmera ha estat els meus ulls (i no se si m’ha agradat gaire).

De crucificacions i suïcidis (turístics)

divendres, 6/04/2012

Reflexions en una tarda de Divendres Sant

—”Es clar que sí, el turisme és molt important“.

Si sentiu aquesta afirmació de boca de polítics o d’alts funcionaris poseu-la, com a mínim, en dubte. Els fets, massa sovint, contradiuen descarnadament les paraules. Encara que ha millorat, el coneixement sobre la naturalesa de l’activitat turística continua sent ignorada per bona part dels nostres dirigents. Habitualment, tot el que supera l’edició de fulletons turístics i l’anada a Fitur és prescindible.

En el millor dels casos, durant aquests anys de bonança, han deixat fer als seus tècnics i, si han tingut la sort de tenir-ne de bons (o la casualitat, perquè pràcticament mai els han triat atenent a les seves capacitats professionals), les coses han rutllat bé, i fins i tot molt bé. Ara però, amb la crisi, la ignorància i la incompetència apareixen més despullades que mai.

Els exemples es succeeixen. El darrer que m’ha arribat ha tingut lloc a una comarca que conec bé. Acaben de fer fora al seu tècnic en turisme, una persona d’una vàlua extraordinària, un dels pocs que conec que porta incorporat el xip del segle XXI. Inconcebible. Algú que ha tingut un paper clau, decisiu, en el desenvolupament del turisme al seu territori en aquest darrers anys (un exemple, el seu web és considerat pels entesos com un dels millors de Catalunya). Els detalls del seu acomiadament són reveladors (cap reunió ni amb ell ni amb el sector per mirar de trobar alternatives) però tanmateix, no és el més important.

Allò que és fonamental és, al meu entendre, és la miopia respecte a la naturalesa territorial de l’activitat turística i la necessitat d’una mínima gestió pública. Els turistes, els visitants, ens movem, anem a munt i avall, volem conèixer, volem gaudir del territori, consumim territori i molts serveis relacionats. Exceptuant grans ressorts o parcs temàtics, la major part del consum turístic no té lloc en un recinte tancat ordenat empresarialment, amb responsables amb capacitat de gestió directa sobre tots els elements. Al contrari, el territori és divers i ple d’agents que hi intervenen en un sentit o en un altre. La gestió de la dimensió pública de l’activitat és imprescindible.

Espero que quan sàpiga més detalls, entendre la inevitabilitat del comiat però, a hores d’ara, l’únic que veig és un enorme pas enrere (vint anys si fa o no fa), una greu estocada a un dels dos únics motors amb que compta la comarca. Sovint comparo la situació actual a la d’un carro estacat en un fangar. És necessari i recomanable alleugerir pes, però cal saber molt bé que ens pot estirar fora, que ens pot fer créixer, crear llocs de treballs, etc. i el turisme continua sent una de les escasses activitats amb capacitat per resistir la crisi. De fet, i malgrat a fama d’inconsistència que comentaristes ignorants solen donar-li en bona part de les tertúlies mediàtiques, el turisme és l’activitat econòmica que millor ha resistit totes les crisis, des de la del petroli als anys setanta.

Però els turistes ja no venen sols. Cal decidir que volem? Afavorir un turisme coherent amb els valors del nostre territori? Afavorir la dimensió econòmica però també la humana que té aquesta activitat? O esperar a ser redimits per projectes com l’Euro-Vegas? Construir una oferta sobre el que som, sobre la nostra cultura mediterrània europea? O vendre’ns per un plat de llenties? Encara no ha cantat tres cops el gall i la por, l’egoisme (mantenir la cadira) o la simple incompetència, ja fet a molts negar el camí de la coherència.

M’espanta especialment aquesta mentalitat d’alguns gestors públics de “com no hi han diners hem de retallar”, “no podem fer perquè  no hi han diners”. No senyor, de cap manera. Gestionar ara és trobar els recursos, implicar-se amb els sectors productius, amb els privats. És temps d’aliances, d’intel·ligència i de valentia.

Diuen que al tercer dia va arribar la resurrecció. Per si de cas tarda una mica més, jo aniria fent per mirar de sortir-se’n.

(Us deixo amb algunes imatges de la processó del Sant Enterrament de Divendres Sant a Tarragona)

 

Calors, platges calentetes i… vacances

divendres, 22/07/2011

Arriba l’estiu i… ja se sap… arriben les vacances  (em sembla que començo a notar els símptomes de l’estrès post-traumàtic). Aquest blog també es relaxarà una temporadeta per intentar això que en diuen desconnectar  (algú sap com es fa?).

Mentre tant us deixo amb algunes imatges d’un projecte sobre platges que vaig construint a poc a poc. La platja em sembla un espai sensacional, no tant com usuari (hi vaig molt poc a l’estiu) sinó com observador. No hi ha cap altra espai similar. No hi ha cap altra espai tant ple de paradoxes i complementarietats. És l’indret on més gent entra en contacte més profund amb la naturalesa (quasi nus o nus directament). El sol a la pell, la sorra als peus, l’aigua, l’aire…, un espai estimat fins i tot per aquells que no tenen una especial sensibilitat pel mon natural. Un espai per anar-hi sol, en parella, amb amics, amb la família…Un espai on no fer res o bé, on no parar de fer coses; de relax o d’intensa activitat. Un espai de solituds o d’atapeïdes gernacions. Un espai on exhibir-se i, lògicament, un espai espectacle per a curiosos i “mirons”. Un espai molt familiar —el paradís dels nens— i, al mateix temps, un espai profundament connotat sexualment. La sorra marca una tàcita frontera molt estricte. Dins es permeten unes coses que fora serien un escàndol. Increible!.

De vegades em pregunto com  ho analitzaran els estudiosos d’aquí cent o dos-cents anys?

Bon estiu!

Suïssa, del turisme a peu al turisme urbà

dijous, 26/05/2011
Trompe l'œil en un carrer de Berna Berna, Suïssa

Trompe l'œil en un carrer de Berna, Suïssa. © RLM

Es pot aprendre molt de l’experiència suïssa en matèria de camins —ho he comentat més d’una vegada— i no sols del seu concepte de xarxa o del valor que atorguen als camins històrics i els esforços que hi dediquen per investigar-los i divulgar-los. També resulta molt interessant la manera amb que van decidir promocionar el seu país com a destinació de turisme a peu. En un post anterior d’ara fa un any, convidava a veure el magnific anunci de promoció del senderisme a Suïssa (“Hacemos todo para que sus vacaciones de senderismo sean perfectas“).

Sensacional! És un relat (té estructura narrativa) amb tensió dramàtica, simpatia i molta, molta humanitat; i va directe a tocar l’anhel que té qualsevol de nosaltres quan viatgem (quan exercim de turistes): que ens ajudin a ser una mica més feliços.

Carrers de Berna Berna, Suïssa

Berna, Suïssa. © RLM

Aquesta primavera van anunciar amb el trailer “Dos hombres entran en un nuevo mundo” una segona part dirigida a potenciar el turisme urbà. Bé, ja ha sortit l’espot complert: “Suiza, mucho más que montañas“. No sorprèn tant com el primer, però val molt la pena donar-li un cop d’ull. Hi trobareu molts tocs d’humor i, novament, bones lliçons de comunicació turística.




Records de Marc Aureli. Roma I

dimecres, 6/10/2010
Estatua ecuestre de Marco Aurelio. Museos Capitolinos (Musei Capitolini)Roma, Italia.

Estàtua de l'emperador Marc Aureli, Museus Capitolins, Roma. © RLM

A finals de setembre vaig estar uns dies a Roma, teòricament per feina però a la pràctica, ha estat més un plaer que un treball. Vaig acompanyar al Magí Seritjol —el creador i gestor de Tàrraco Viva— i a part del seu magnífic equip. En Seritjol va estar convidat pel Museo della Civiltà Romana a donar una conferència en les primeres jornades de reconstrucció històrica romanes que s’han celebrat enguany a Roma. Els elogis a Tàrraco Viva, per part d’experts italians, van ser constants.  Curiosament, la petita Tàrraco, sense cap pretensió de comparar-se a les joies arqueològiques que guarda la capital imperial, en aquests moments és un referent a Roma i a Europa pel que fa a com divulgar la història. Un exemple de com fer les coses ben fetes.

Això em recorda una reflexió que sovint fem amb el Salvador Anton respecte als recursos turístics de casa nostra: tenim el hardware que tenim (que habitualment no esta gens malament), però en l’aspecte on realment podem ser competitius és amb el sofware. És a dir, a nivell de patrimoni romà, per exemple, a Tarragona Déu n’hi do el que disposem, ara bé, ni podem competir amb Roma, ni som la ciutat romana més ben conservada. En absolut. Tanmateix, el camp del pensament, la reflexió i els coneixements no té més límits que els de les pròpies capacitats i, Tarragona, pel que fa al coneixement de com divulgar la història —el famós know how—, en aquests moments ocupa posicions capdavanteres a nivell internacional. Ho sabrem aprofitar com a ciutat per desenvolupar una veritable indústria cultural a partir de quelcom realment creat aquí? o pel contrari ens emmirallarem i dedicarem els esforços a aconseguir alguna o altra franquícia?

Estatua colosal de Constantino. Museos Capitolinos (Musei Capitolini)Roma, Italia.

Cap de l'estàtua gegantina de Constantí, Museus Capitolins, Roma. © RLM

Roma és fantàstica però, veure-la de la ma d’aquests homes és un veritable privilegi. Carai, quina manera de gaudir de les pedres… i de la pasta. Passejar-hi amb els ulls de la romanitat i la cultura és reconèixer els orígens de la nostra civilització europea i d’un mateix —abans que Gifrè el Pilós, m’agrada pensar que el meu referent fonamental és August. Més enllà de la fascinant i enlluernadora grandiositat de Roma, hi han continues lliçons de com organitzar-se, de com governar, de com intentar ser més justos, més ciutadans. Llàstima que el prejudicis del Hollywood més religiós i purità —entre altres— continuïn desvirtuant i estigmatitzat un passat utilíssim per entendre el present.

Foros Imperiales desde el balcon de los Museos Capitolinos (Musei Capitolini)Roma, Italia.

Els fòrums Imperials des de la balconada dels Museus Capitolins, Roma. © RLM

A més de fotografiar peces als museus pensant en les properes edicions de Tàrraco Viva, em vaig dedicar a un dels meus temes preferits: “nosaltres els turistes”, és a dir, retratar el que més o menys tots fem quan exercim de turistes, els rituals, els comportaments, les ocupacions més o menys pacífiques de carrers, places, etc. Tenia pensat tractar les fotos de tots els dies abans de penjar el post però… la feina se’m menja. De moment penjo un petit tastet del primer dia.

Arrivederci


Turistas, al fondo, la columna de Trajano.Roma, Italia.

Roma, al fons, la columna de Trajà. © RLM

Plaza del Campidoglio ('Capitolio'), remodelada según diseño de Miguel Ángel.Roma, Italia.

Plaça del Capitoli i còpia de l'estàtua de l'emperador Marc Aureli, Roma. © RLM

Roma, Italia.

Souvenirs, Roma. © RLM

Roma, Italia.

Souvenirs, Roma. © RLM

La Fuente de Trevi (Fontana di Trevi) es la mayor y más ambiciosa de las fuentes barrocas de Roma.Roma, Italia.

La font de Trevi, Roma. © RLM

El Panteón de Agripa o Panteón de Roma [Il Pantheon en italiano] es un templo circular construido en Roma a comienzos del Imperio romano dedicado a todos los dioses (la palabra panteón significa templo de todos los dioses). Roma, Italia.

Sortida del Panteó i plaça de la Rotonda, Roma. © RLM

Piazza della Rotonda, situada frente al Panteon.Roma, Italia.

Plaça de la Rotonda, Roma. © RLM

Plaza NabonaRoma, Italia.

Plaça Nabona, Roma. © RLM

Plaza NabonaRoma, Italia.

Plaça Nabona, Roma. © RLM

Pintures, cultura i turisme (va de jornades)

dimarts, 15/06/2010

A Olot, els proper dies 17 i 18 de juny, es celebraran les V  Jornades Culturals Euroregionals amb el títol “Nous Turismes Culturals“. L’objectiu és debatre com resoldre la tensió entre el turisme i la cultura, com acosseguir que els nous productes de turisme cultural satisfacin, per una banda, el manteniment de l’autenticitat i la qualitat del recurs cultural i, per l’altra, les demandes de rendibilitat comercial del sector turístic. Els organitzadors m’han convidat a participar en una de les taules rodones (moltes gràcies), concretament la que abordarà la creació de discursos a partir dels recursos culturals.

Programa de les jornades Nous Turismes Culturals

Pintures que decoren les finestres cegades de l'Hostal de Sant Salvador de Bianya, una estrella Michelin,La Vall de Bianya, Garrotxa, Girona

Pintures que decoren les finestres tapiades de l'Hostal de Sant Salvador de Bianya, La Vall de Bianya, Garrotxa. © RLM

Pels qui poden estan interessats en pintures murals araneses (en vaig parlar el 27 del mes passat a l’article “Color, color, color…”), el Conselh Generau d’Aran i l’Institut per el Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran (IDAPA) organitzen a Salardú unes Jornades del patrimoni i turisme al Pirineu dedicades precisament a la “Pintura mural gòtica i renaixentista del segle XV al segle XVIII a l’Aran. La valorització turística del patrimoni“.

Les pintures murals araneses són extraordinàries perquè, a banda del seu gran valor artístic i històric, la major part es poden veure en el lloc on van ser creades. Detesto cada cop més anar a veure obres d’art als museus. Concretament en el cas de les pintures murals, soc conscient que en un determinat moment històric va ser la millor opció per salvar-les, per protegir-les; ara bé, mancades del seu entorn, del seu context, no expliquen ni aconsegueixen transmetre allò pel qual van ser creades. M’estimo més una bona reproducció al lloc que un original en un museu (cada cop els museus em recorden més els zoològics).

Programa de les jornades Pintures Aran

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals gòtiques (finals del s. XV o inicis del s. XVI) que fan referència a la vida de Sant Germà d'Auxerre, un sant del primers temps del cristianisme, que va cristianitzar part de la Gal·lia i de Bretanya. Unha, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM