Arxiu de la categoria ‘fotografia’

Seduccions primaverals en boscos atlàntics

diumenge, 26/04/2015

Els gripaus no són únics, està clar. Potser encara és una mica d’hora, però als boscos atlàntics de la Vall d’Aran són a punt d’arribar les cerimònies d’aparellament dels galls fers. L’any passat vaig ser convidat per la consultora DNA Expertus i per Torisme Val d’Aran, a tastar un producte turístic molt singular i també exclusiu, tant per l’absència de conforts, com pel seu preu. Es tracta d’un producte pensat pels amants de la fotografia de naturalesa. Una empresa especialitzada de la vall, d’acord amb els responsables de l’administració en matèria de protecció de fauna, instal·len cada any uns petits hides (amagatalls per a fotògrafs) en un cantador del galls fers. És a dir, en una zona on els mascles d’aquestes aus, canten a l’albada per atreure les femelles i copular. Aquesta és una espècie protegida a casa nostra, una espècie molt fràgil, que no ho té gens fàcil per sobreviure rodejada de tanta transformació humana. Per tant, les coses han de fer-se amb molta, molta cura; amb molt, molt respecte.

Finals de maig. Hem quedat amb el guia a Viella. Es presenta puntual amb el tot terreny. És un tipus jove, molt agradable, de bona conversa i gran coneixedor dels animals que anem a observar. De fet, crec és més bon naturalista que no pas guia turístic; la qual cosa, en aquest cas, ja m’està bé que sigui així.

Els hides que utilitzen són petites tendes de campanya per a dues persones instal·lades on creuen que podrà observar-se millor la parada dels animals. La neu que encara resta a la zona sol servir de plataforma on instal·lar-les. L’entrada als hides cal fer-la la tarda abans, quan els galls fers són lluny de l’indret. Al caure el dia comencen a apropar-se, molt sigil·losament, mentre els intrusos (nosaltres) restem en silenci i intentem dormir, només aïllats de la neu pels prims matalassets que hem portat. No cal dir que cal disposar d’un bon sac. Jo tinc el meu de plomes a casa i he agafat el de les colònies del meu fill. Anem bé. Molt autèntic tot plegat, d’això no ens podem queixar.

Amb la tremolor de l’alba començen a sentir-se els primers cants. El soroll és molt característic. Em recorda el cops sords d’un d’aquells gots de plàstic dur sobre les taules de fusta de pic-nic. És l’hora de la veritat per un fotògraf. I si, a més, no és cap especialista en fotografiar “gallines” (perdó, volia dir aus), doncs encara més. Acosto el cap als forats de la tenda. Miro i miro… i miro. —Collons! no veig res! Nen! tu no serveixes per això—.  Val a dir que tinc una profunda admiració pels fotògrafs de naturalesa. No pels qui lloguen hides, sinó pels qui els construeixen, pels qui es passen dies, setmanes, mesos, pensant-se-les totes per intentar capturar una imatge. Jo no podria. En conec uns quants de bons. A més, dos, són grans amics meus. El seu treball m’entusiasma.

Em sento estrany. Com si envaís un territori que no em pertoca. Els galls només els sento. A veure si tindré la mala sort que no s’aproparà cap? M’assalten tots els dubtes tècnics i aquest extraordinari 500 mm que m’han deixat, pesa com un mort i em costa de moure. A més m’estic pixant i, és clar, no puc sortir de hide. No puc fer fotos si em pixo. L´única solució és acabar-me l’aigua que em queda a l’ampolla i …. Sí, ja ho se, això no és gaire glamurós, però… és el que m’han explicat que fa tothom i funciona.

Per fi! Ara sí. Acabo de veure un gall entre els trocs de la dreta. Ostres que maco que és! Aquest mateix individu va estar una estona llarga passejant davant meu. Potser es va adonar de la meva inexperiència i va decidir ajudar-me a que assegurés la foto. Fantàstic! Moltes gràcies. Prometo no tornar a anomenar-los “pollastres”.

Passat un temps, el galls van anar allunyant-se de la zona del cantador. Quan tot va quedar tranquil, els voyers vam anar sortint de les tendes. Vam recollir-ho tot i vam abandonar el regne del bosc contents per haver assistit a un espectacle de la naturalesa. Encara avui però, no tinc clara la meva opinió sobre aquest tipus d’activitat. Pel que vaig poder observar —sense ser un expert— tot sembla fet amb una enorme cura per tal de no alterar la vida dels animals. Els organitzadors semblen tenir clar que l’èxit del seu producte rau precisament en mantenir aquest fràgil equilibri entre l’intervenció humana i la vida animal.

D’altra banda, em sembla raonable que, si les coses es van ben fetes, la conservació de la naturalesa pugui generar economies pels territoris on es desenvolupa. Hi han persones que “col·leccionen” obtenir imatges de fauna, que tenen prou poder adquisitiu per adquirir bons equips fotogràfics (millors que els d’alguns professionals) i que estan disposats a pagar per fer ús d’aquestes facilitats.

Els meus dubtes però, tenen més a veure  amb el perill de la banalització. Per exemple, jo havia assumit perfectament que aquests tipus d’experiències no estaven al meu abast. No tant per capacitat com per disposició. És a dir, no tinc prou passió per la fotografia de fauna com per dedicar-li el temps que demana (en canvi, per altres projectes fotogràfics sí que ho faig). Així de senzill, i no em suposava cap trauma. És més, tot i que l’experiència va ser molt gratificant, estic segur que no la vaig viure, ni de lluny, amb la profunditat dels fotògrafs que estudien, busquen i aconsegueixen, pels seus propis mitjans, fotografiar una espècie (i encara que no sigui tant emblemàtica com el gall fer).

Vaig retornar a casa admirant encara més els meus companys fotògrafs de natura i, alhora, convençut de les opcions personals que he triat. També vaig veure clar que el seu futur, com a fotògrafs professionals, difícilment passarà per la comercialització de les seves imatges i que, probablement, tots hi perdrem. Però aquesta és una altra història.

Retrats sense retrets

dimarts , 27/01/2015

Els fotògrafs de premsa, de viatges, de festes, els cronistes gràfics de la realitat ja ho comencen a tenir clar. Fotografiar gent és quasi pecat, i si són nens, pecat mortal. Justament a l’època on bona part de la població llença la seva intimitat per la finestra de les xarxes socials i es despulla impúdicament, fer fotos on es puguin reconèixer persones, pot acabar sent un delicte. Excepte en els casos que s’estigui informant de l’actualitat, en els demés, segons la llei, cal l’autorització per escrit de les persones que apareguin a la fotografia.

S’imaginen al mig de qualsevol festa major demanar a la gent que comenci a ompli formularis per tal que cedeixin els seus drets d’imatge? Aquest no és un tema fàcil, ho reconec. És delicat, complex, enrevessat i altres amb major coneixement l’han abordat millor que jo. En tot cas però, comencin a repassar els grans noms de fotògrafs que han retrat la quotidianitat. Ara podrien estar arruïnats per les demandes o engarjolats (si Cartier-Bresson aixequés el cap!).

Alguns diran que les lleis busquen garantir de totes totes els drets de les persones. Jo però, crec que es tracta fonamentalment d’un acte de droperia. Allò que cal és perseguir i castigar  els abusos, no els usos. Però ja se sap, ens agrada més allò de “mort el gos, morta la ràbia”.  “No fotos, no problem” que dirien alguns. Els qui, des del futur, vulguin estudiar el nostre temps, es trobaran amb tones, tones i tones d’imatges (píxels, volia dir), però amb menys relats visuals meditats, serens, aprofundits de qui som i que fem. Paradoxal, oi? Un senyal més dels processos d’idiotització als quals estem exposats.

Tanmateix, com sol passar, es tanquen unes portes i s’obren d’altres. Qui escriu aquestes línies s’ha format com a fotògraf a l’aire lliure; a la muntanya, al camp i al carrer. Difícilment trepitjava un estudi on, per cert, els fotògrafs li semblaven més mags que altre cosa en mig de tants artefactes i equips. Quan des de Tarragona Turisme li van proposar fotografiar personatges per a una sèrie d’entrevistes que havien de ser publicades al bloc Tarragona Experience, li va semblar una d’aquelles oportunitats que et donen els altres per encetar nous camins. Un repte, sí senyor.

Val a dir que, novament, he tingut la sort de treballar amb gent molt bona. Parlo de l’Oriol Margalef, un excel·lent periodista amb el qual preparem prèviament les entrevistes. De la barreja dels nostres punts de vista, d’influenciar-nos mútuament han anat sorgint fotos i textos. I crec que es nota aquesta manera de treballar.

No cal dir que el genere dels retrat té diversos avantatges. Per començar, els subjectes hi estan d’acord i no tenen intenció de denunciar-te (a no ser pel resultat, és clar). Parlant seriosament, és un privilegi poder conèixer gent interessant i compartir, encara que sigui una estoneta, un bocinet del seu món (i com jo soc molt lent treballant…). Encaro recordo, per exemple, el petit concert que em va regalar Richard White (al mig d’una rotonda) mentre s’amagava el sol. Confesso que vaig allargar la sessió tant com vaig poder. Us deixo amb els personatges del 2014. Els text de cada entrevista el trobareu a Tarragona Experience.

 

 

Els millors desitjos (dionisíacs)

diumenge, 28/12/2014

S’acaba l’any i els humans que compartim calendari s’afanyem a desitjar-nos el millor pel nou any que comença. Tinc la sensació que no és cap estupidesa, tot i que  sabem que l’any que començarà difícilment serà el que ens agradaria que fos; què és impossible canviar tot el que no ens agrada de cop i volta.

Sabem amb certesa però, que les coses poden anar a pitjor. També sabem que millorar-les depèn molt del que fem. Per començar, està bé desitjar-nos el millor. No es canvia res des del pessimisme, des de l’abatiment. Per sort, els humans sabem trobar refugis de felicitats —per petits que siguin— en la pitjor de les tempestes. Això ens fan grans, resistents, supervivents. I som ambiciosos. Volem més felicitat, encara que no sempre encertem on buscar-la.

Espero molt d’aquest any que arriba. Reconec alguns desitjos certament quimèrics, com el d’aconseguir reservar més temps per coses que m’agraden (aquest blog ha patit molt en els darrers mesos per culpa dels meus col·lapses organitzatius). M’agradaria que el temps anés més a poc a poc però… reconec que és una estupidesa. Som naltros els qui hauríem d’anar més a poc a poc. Donar a la gent, a les coses, als projectes el temps que els cal, que mereixen. Tinc però la sensació que tot s’ha accelerat de manera extraordinària i perillosa. Temo més la banalització que l’absència.

Aquest 2015 és l’any que veurà la llum l’inici del projecte “El retorn dels Déus“. Més d’una trentena de persones estan col·laborant per fer retornar, en primer lloc, al gran Διόνυσος, Dionís, al qui el romans anomenaran Bacus. N’esperem l’arribada pel inicis del mes de maig. Podeu començar a posar en quarantena els tòpics que d’ell tingueu perquè volem esmicolar-los!

Bon Any 2015BX

Santa Tecla Post Festum. Màscares

divendres, 3/10/2014

Què fotografies quan una cosa ja l’has retratat de mil maneres?  Aquesta sensació l’he tingut en més d’una ocasió, per exemple, a les festes de Santa Tecla, les meves, les de Tarragona. He tingut la sort de fotografiar-les per tres projectes editorials i per diversos articles i encàrrecs. Tant ha estat així, que festes i càmera han acabat fent un binómi díficil de separar. Em costa entendre la festa sense la càmera penjant. I com tot a la vida, això té aspectes bons i altres de no tant.

Crec que el millor, en aquests casos, és no agafar la càmera. Deixar refrescar els ulls. Però això no sempre és fàcil. Enguany m’havia proposat que fos una edició-guaret, un any per descansar. Ho he aconseguit… només en part. Confeso que vaig “pecar”. Hi van haver un parell d’estones que no em vaig poder-ho resistir i vaig agafar la càmera.

El repte rau en procurar mirar d’una altra manera. Tanmateix, això és quelcom ben dificil. És un repte del qual, en el millor dels casos, només t’en pots sortir a mitges, perquè mirem tal com som i canviar, canviar, tampoc no canviem gaire. De fet, em conformo amb aconseguir mirar més distesament, sense les obligacions d’un encàrrec, d’un projecte.

Les fotos fetes no han estat gaire diferents de les que habitualment faig, però el procés ha estat distés i el resultat incomplert i desequilibrat. És a dir, interessant. Entre altres coses, reflecteix neures i fixacions… i això ja m’agrada.

Per aquesta entrada he  triat dos elements del Seguici que m’agraden especialment: els nanos i el ball del Set pecats Capitals. Crec que m’atrauen perquè en els dos casos l’element fonamental és la màscara, una màscara que amaga els portadors i els confereixen un altre rol. En el cas dels nanos, la màscara és, a més a més, sobredimensionada. D’alguna manera, crec representen elments molt carnavalescos dins la festa major.

 

Pólvora pel solstici i … per tot l’any

dimarts , 24/06/2014

calendari-festes-pirotecnia-manel-carrera-botarga.jpg“La pólvora és una substancia sòlida, una espècie de pols terrosa de color fosc, que és fruit de combinar elements vegetals (sobretot carbó) amb diferents components químics (bàsicament  nitrat de potassa —salnitre— i sofre). Es fabrica artificialment mitjançant un acurat procés de mescla d’aquests elements en una proporció coneguda. L’ingredient fonamental és el salnitre, present de forma natural en les dejeccions dels ratpenats que es troben acumulades a moltes coves. En donar-li foc, la mescla reacciona  i, en funció de com estigui preparada, provoca un doll d’espurnes de llum, les guspires, o bé un esclat, el tro.” Aquestes és un fragment de l’excel·lent text introductori del llibre Calendari de festes amb pirotècnia, de Manel Carrera i Escudé, que m’acaba d’arribar. Per a tots els que l’olor de pólvora us altera l’ànim, aquest és un llibre mooooolt recomanable!

Es tracta del segon volum de la col·lecció Els llibres de Festes.org. El primer va ser Calendari de festes amb foc, del qual en vaig escriure una entrada en aquest blog. En essència, es tracta novament d’un magnífic llibre escrit i amb imatges d’un dels millors experts en festes populars dels territoris de llengua catalana. Aquest és un dels llibre que fa cultura amb majúscules, fruït de la investigació, de l’esforç i de molta, molta il·lusió. Novament no es tracta d’un llibre institucional, malgrat que obres com aquestes resulten claus en el món de la cultura popular. És un llibre molt lliure, nascut de dèries i banyes, de la màgia de la pólvora i fet realitat  a partir  d’un projecte de micro-mecenatge; és a dir, gràcies a compartir la il·lusió i fer-la col·lectiva. Vaja, una metàfora del millor que té aquest país.

Com he subratllat abans, la presentació és molt bona. El Manel ens explica, per exemple, que “a casa nostra està documentat l’ús de pólvora al segle XIII per part de Jaume I, que ja disposava, a més a més de la tècnica per fabricar-la, del magatzem més important de salnitre d’Europa en aquella època: les coves del Salnitre de Collbató, a Montserrat, popularment conegudes com a “coves del ratpenat”…”. La pólvora però, per a la majoria de nosaltres, fa olor de festa, de carretilles de diables, de tronades i de castells de focs. M’encanta el fet que hàgim estat capaços de transformar un element associat a tantes desgràcies i guerres patides, en un sinònim de festa (això és homeopatia de veritat!). El preu del llibre és de 30 € despeses d’enviament incloses. Es ven principalment per internet, tot i que hi ha algunes llibreries que el tenen. En trobareu informació al web Festes.org, que dirigeix el propi Manel Carrera, i es pot demanar directament a l’adreça info@botarga.cat

Us deixo amb algunes imatges meves que he seleccionat, inspirat per les del Manel, amb l’ànim que serveixin per celebrar aquest estiu que comença. Salut i molta pólvora!

Carretilles.Pirotèctia Catalana. Vimbodí, Conca de Barberà, Tarragona

Carretilles. Pirotècnia Catalana. Vimbodí, Conca de Barberà. © RLM

Tronada. Festes de Sant Pere, Reus, Baix Camp, Tarragona2001

Tronada. Festes de Sant Pere, Reus. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla. Tarragona. © RLM

Ball de Serrallonga, entrada d'Ofici, festes de Santa Tecla, Tarragona, Tarragonès, Tarragona2001.09.23

Ball de Serrallonga, entrada d’Ofici, festes de Santa Tecla, Tarragona. © RLM

La Tronada, traca executada pels trabucaires que té lloc en acabar els ballets a la plaça.Festa major de Solsona.Solsona, Solsonès, Lleida

La Tronada. Festa major de Solsona. © RLM

Concurs internacional de focs artificials Ciutat de Tarragona,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Concurs internacional de focs artificials Ciutat de Tarragona. © RLM

Ball de Diables de Tarragona, Cercavila dia 22, festes de Santa Tecla,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona,  festes de Santa Tecla, Tarragona. © RLM

Ball de Diables de Tarragona, Cercavila dia 22, festes de Santa Tecla,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona,  festes de Santa Tecla, Tarragona. © RLM 

Els Diables petits,Festa Major dels Petits, festes de Sant Fèlix,Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, Barcelona

Els Diables petits, festes de Sant Fèlix,Vilafranca del Penedès. © RLM

Festa Major dels Petits, festes de Sant Fèlix,Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, Barcelona

Festes de Sant Fèlix,Vilafranca del Penedès. © RLM

Ball de Diables Colla Vella,Sant Bartomeu, Festa Major de Sitges,Sitges, Garraf, Barcelona1997

Ball de Diables Colla Vella, festes de Sant Bartomeu, Sitges. © RLM

Ball de Diables Colla Vella,Sant Bartomeu, Festa Major de Sitges,Sitges, Garraf, Barcelona1997

Ball de Diables Colla Vella, festes de Sant Bartomeu, Sitges. © RLM

Cercavila matinal fins l'ermita de Sant Pau, festa major de Sant Pau,Sant Pere de Ribes, Garraf, Barcelona2000.01

Cercavila matinal fins l’ermita de Sant Pau, festa major de Sant Pau, Sant Pere de Ribes. © RLM

La Mulassa, amb la figura del genet Antoniu Ricu muntant-la.Festa major de Solsona.Solsona, Solsonès, Lleida

La Mulassa, amb la figura del genet Antoniu Ricu muntant-la. Festa major de Solsona. © RLM

El Drac, Cercavila dia 22, festes de Santa Tecla,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

El Drac, festes de Santa Tecla,Tarragona. © RLM

El Drac (un dels més antics de Catalunya amb més de 300 anys).Festa major de Solsona.Solsona, Solsonès, Lleida

El Drac (un dels més antics de Catalunya amb més de 300 anys). Festa major de Solsona. © RLM

Sant Fèlix, festa majorEl DracVilafranca del Penedès, Alt Penedès, Barcelona1997

El Drac. Festes de Sant Fèlix. Vilafranca del Penedès. © RLM

La Víbria, sortida d'Ofici, dia 23, festes de Santa Tecla,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Víbria, festes de Santa Tecla, Tarragona. © RLM

Festa major de Cambrils, Festa Major Mare de Déu del CamíNit de Foc, 15a edició, correfocCambrils, Baix Camp, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona. Nit de Foc. Festes de la Mare de Déu del Camí, Cambrils. © RLM

 

Festa major de Cambrils, Festa Major Mare de Déu del CamíNit de Foc, 15a edició, correfocCambrils, Baix Camp, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona. Nit de Foc. Festes de la Mare de Déu del Camí, Cambrils. © RLM

Festa Major de Sant Roc, Hospitalet de l'InfantNit de FocVandellòs i Hospitalet de l'Infant, Baix Camp, Tarragona2006.08.13

Nit de Foc. Festa Major de Sant Roc, Hospitalet de l’Infant. © RLM

Trobada de Diables Centenaris.Correfoc conjunt. Diables de l'ArboçVilafranca del Penedès, Alt Penedès, Barcelona1995

Diables de l’Arboç. Trobada de Diables Centenaris. Correfoc conjunt. Vilafranca del Penedès. © RLM

Festa Major de Sant Roc, Hospitalet de l'InfantNit de FocVandellòs i Hospitalet de l'Infant, Baix Camp, Tarragona2006.08.13

Nit de Foc. Festa Major de Sant Roc, Hospitalet de l’Infant. © RLM

Festa Major de Sant Roc, Hospitalet de l'InfantNit de FocVandellòs i Hospitalet de l'Infant, Baix Camp, Tarragona2006.08.13

Nit de Foc. Festa Major de Sant Roc, Hospitalet de l’Infant. © RLM

Festa major de Cambrils, Festa Major Mare de Déu del CamíNit de Foc, 15a edició, correfocCambrils, Baix Camp, Tarragona

imonis de Massalfassar. Nit de Foc. Festes de la Mare de Déu del Camí, Cambrils. © RLM

Festa de la Fil·loxera. La Representació, Fil·loxera grossaSant Sadurní d'Anoia, Alt Penedès, Barcelona2003.09.08

Festa de la Fil·loxera. Sant Sadurní d’Anoia. © RLM

Concurs internacional de focs artificials Ciutat de Tarragona,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Concurs internacional de focs artificials Ciutat de Tarragona. © RLM

Festes de Santa TeclaFocs artificials fi de Santa Tecla, després del CorrefocTarragona, Tarragonès, Tarragona

Festes de Santa Tecla. Tarragona.  © RLM

Castell de Focs vist des de les teulades de la Part Alta, festes de Santa Tecla,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Castell de Focs vist des de les teulades de la Part Alta, festes de Santa Tecla,Tarragona. © RLM

Concurs internacional de focs artificials Ciutat de Tarragona,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Concurs internacional de focs artificials Ciutat de Tarragona. © RLM

 

Qui té un amic… aprèn a fer anar el flash

dimarts , 1/04/2014

Tots venim d’un lloc o altre, oi? Com a fotògraf jo vinc de les muntanyes, dels paisatges, dels trípodes i de les llums daurades dels capvespres. També dels viatges i de remirar una vegada i altra els National Geographics quan era jovenet. Després van arribar les festes tradicionals, el foc dels diables, el llibre de les Festes de Catalunya de Lunwerg, la col·lecció Post Festum d’Arola Editors… Gaire bé sempre espais oberts i  reportatges periodístics. La contraposició entre les solituds i calmes dels grans paisatges i la tensió i les dificultats de la fotografia de festes, ha resultat molt positiva i inspiradora. Funciona.

En canvi, he tingut molt poc contacte amb el món de la fotografia que en diuen d’estudi. Si cal, endavant, però m’agrada més que em toqui l’aire. A més, confesso una nul·la atracció pel món tecnològic de la fotografia, més enllà dels aspectes que em resulten imprescindibles. Això no vol dir però, que no sigui conscient que sempre hi han coses per aprendre i millorar. El món del flash era un d’aquestes assignatures, però la solució  d’apuntar-me a un curs (la més lògica i recomanable), en el meu cas, era molt complicada.

És llavors (com tants altres cops) que recorro als meus amics (i en aquest sentit confesso que soc molt afortunat). Per exemple, estic en deute permanent amb el José Carlos León, o amb el Rafa Pérez (sort que vivim en un gran país de vi). Amb el tema del flash vaig anar a buscar el millor, el Síqui Sánchez. El Siqui és un mestre dels flashos (a més dels waters, és clar). Certament hi han molts bons fotògrafs especialistes en il·luminació amb flashos, però la barreja d’atreviment i classicisme del Síqui m’encanta. Mireu, per exemple, el darrer retrat que ha penjat al seu blog: “Retrato (no tan) clásico” o bé el “Retrato de verano“. Té treballs exquisits.

Us deixo amb uns quants dels retrats apareguts al blog de Tarragona Turisme on vaig provant això dels flashos (els textos de les entrevistes —de l’Oriol Margalef— sí que són bons).  Estic a “Flash, nivell pàrvuls”, però hi poso moltes ganes, de veritat.

 

El Priorat sota les bombes

dimecres, 7/08/2013

Si aquest país funciona, malgrat tot el que ens ha caigut a sobre, és pel neguit de fer que tenen alguns individus. És per les passions que ens mouen per dins, barrejades amb conviccions, però passions al cap i la fi. I el Priorat, afortunadament, és un territori fèrtil en passions.

Cartell horari bo.jpgUn exemple recent d’això és l’exposició ‘Bombes al Priorat’, una mostra que commemora el bombardeig que durant la Guerra Civil Espanyola van patir Falset i altres pobles prioratins a l’estiu del 1938. Es pot veure fins el 11 de setembre a l’absis del castell de Falset i està organitzada per l’Ajuntament de Falset, l’Arxiu Comarcal del Priorat i la Biblioteca de Falset. De tota manera, en un moment de recursos quasi inexistents, l’exposició es fa, bàsicament, per la dèria dels seus comissaris, el Toni Orensanz, el Miquel Perelló Segura i el Josep Munté Mateu, a més de la col·laboració altruista de tots els que s’han creuat pel seu camí.

El passat més de juliol es va acomplir el 75è aniversari del bombardeig de pobles del Baix Priorat, com a primera rereguarda de la Batalla de l’Ebre. Les imatges que s’exposen mostren edificis i carrers de Falset castigats per l’aviació franquista el 29, 30 i 31 de juliol de 1938, així com les seqüències aèries de diversos dels atacs sobre Marçà, Falset, Masroig i els Guiamets. El bombardeig que va patir el Priorat va deixar anar, en només dos dies (29 i 30 de juliol de 1938) fins a 62.000 kilograms de bombes.

El principal atractiu de la mostra és la presència d’una vintena d’imatges —inèdites, en la seva majoria— dels bombardeigs de Falset procedents de diversos arxius i entre les quals n’hi ha del cèlebre fotoperiodista Agustí Centelles. Al marge de les imatges de Centelles, la resta de fotos exposades provenen de la Biblioteca Nacional de España i de l’Arxiu de la Biblioteca de Montserrat, on es troba el Fons Ramon Perera (l’enginyer que va construir els refugis de Barcelona).

458 copy.jpg

© Arxiu de la Biblioteca de Montserrat (Fons Ramon Perera)

L’exposició també mostra, per primera vegada, imatges del refugi antiaeri de Falset. A qui has d’enredar en les aventures personals sinó als amics? Aquest cop, em va tocar agafar la càmera, el trípode, un frontal i un llum de carburo, i baixar sota la plaça de la Quartera. Us deixo amb algunes de les imatges d’aquesta petita sessió històrico-subterrània.

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera.Falset, Priorat, Tarragona

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera. Falset, Priorat. © RLM

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera.Falset, Priorat, Tarragona

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera. Falset, Priorat. © RLM

 

“Objetivo Coruña”, una iniciativa d’èxit

dimarts , 2/07/2013

A Coruña celebra, a partir de demà i fins diumenge, la segona edició d’una iniciativa ben interessant “Objetivo Coruña“. Es tracta d’una trobada de cinc fotògrafs seleccionats a nivell nacional i contractats per tal que durant cinc dies fotografiin la ciutat.  Turismo Coruña busca així dotar-se d’un bon arxiu d’imatges per a la promoció de la ciutat, que inclogui mirades diverses de professionals amb experiència en la fotografia de viatges. En un moment en que sembla que tot val, que no cal invertir en fotos perquè es poden trobar gratis, que qualsevol foto —amb un bon filtre és clar—  ja serveix , no deixa de sorprendre l’aposta de La Corunya.

Ben mirat però, no ens hauria de sorprendre tant. En un món farcit de missatges i  d’imatges, afinar el discurs, resulta fonamental. A més sembla lògic intentar fer-ho amb prou qualitat per tal que el missatge arribi clar, precís, net, directe. Els professionals de la fotografia, amb major o menor encert, ens dediquem precisament a això, a traduir  idees i pensaments en imatges; a construir relats visuals.

Mirada així, la proposta ja és interessant, però a més, aquesta gent de La Corunya, han reblat el clau i l’han transformat en un esdeveniment social. Genial! Els fotògrafs donen xerrades i, a més, durant un matí, són acompanyats per grups d’unes quinze persones interessades en acompanyar els fotògrafs i veure com treballen, com plantegen els temes, com fan la seva feina. En només dos dies, les places per assistir a les xerrades i a les sortides, es van esgotar. Tot un èxit.

L’edició d’enguany us la podré explicar en directe (@lopezmonne) perquè he tingut la sort de ser un dels cinc fotògrafs seleccionats. A més de la satisfacció de participar en un esdeveniment que em sembla molt ben pensat, em fa una il·lusió tremenda compartir uns dies amb grans fotògrafs com són el Lucas Vallecillos, el Gonzalo Azumendi, el Ángel Martínez Bermejo, i l’Oscar Domínguez.

Us deixo un vídeo que recull part dels treballs dels fotògrafs de l’any passat. Sensacional!


 

Objetivo Coruña 2013.jpg

 

 

Caramels termals

dijous, 31/01/2013

Dissabte passat, mentre jeia endormiscat al sofà després de dinar —mig en aquest món, mig en un altre— va sonar el mòbil: —És vostè Rafael López-Monné? Li comuniquem que acaba de guanyar el premi Pica d’Estats, que convoca la Diputació de Lleida, en la modalitat de fotografia, pel reportatge fotogràfic “Pirineu termal“, publicat a la revista Descobrir Catalunya.

Sortosament ningú no va fer una foto de la meva cara d’idiota. La sorpresa va ser majúscula perquè, per començar, van ser els meus companys de la revista els que van presentar-me al concurs…i jo no sabia res.

Deixeu-me que aprofiti aquesta bona ocasió per felicitar-los a ells, agrair-los la seva bona tasca i, sobretot, l’amabilitat i com de fàcil resulta treballar amb ells. En aquests moment de dificultats, les relacions humanes tenen més importància que mai.

No exagero quan dic la revista Descobrir s’han convertit en un patrimoni per a tots els que ens agrada la fotografia i el periodisme de viatges (i no m’imagino un país independent que no tingui un mitja on explicar relats sobre el seu territori, els seus paisatges, la seva gent).

D’altra banda, tinc molts deutes pendents amb tots els que vam ajudar-me durant el reportatge. A tots, moltes gràcies per la vostra paciència i suport.

L’octubre passat vaig publicar una entrada parlant d’aquest dossier central amb el títol “T’agrada que et cuidin?”, on trobareu algunes de les imatges que no van cabre a la revista. A més, podeu veure una selecció de les imatges publicades a la galeria que han preparat al web de la revista: Pirineu termal, banys d’aigües càlides entre muntanyes.

Relaxeu-vos…

Somriures i plomes contra la crisi

divendres, 25/01/2013

Els carnavals estan a punt d’arribar i, a Tarragona, és fa festa gran.  Ja he confessat altres cops la meva debilitat per aquesta festa. A l’entrada “El Carnaval ha mort, visca el Carnaval” hi trobaren les raons principals que em fan defensar-la apassionadament. Cada cop hi crec més. Crec més en el valor del treball conjunt de les colles, en el teixit social que això ajuda a construir, i cada cop crec més en les coses que tenen un punt d’insensatesa, d’atreviment, de manca d’estricta racionalitat.

No es pot negar que desfilar mig vestit, mig despullat, en ple més de febrer és una insensatesa. És veritat, aparentment no té ni solta ni volta. Però només aparentment. Ara mateix, la majoria dels poders volen que ens resignem que ens tornem més grisos, que ens apaguem, que obeïm, que siguem raonables, prudents… Ara mateix, omplir-se de plomes o  disfressar-se de granota,  tan se val, o d’arquebisbe (amb un fulard amb els colors de la bandera gay) és un acte de supervivència. Serveix, fonamentalment, per respirar. Uns trien la crítica directa, punyent, desvergonyida. Fantàstic! Altres decideixen les lluentors, les plomes, per revelar-se contra una quotidianitat que pot resultar profundament alienant; per revelar-se contra la dictadura d’un glamour mediàtic prohibit per a la majoria de la gent. Ambdues opcions —la satírica i la de lluïment— tenen més en comú del que podria semblar.

El carnaval és higiènic, saludable, balsàmic. I podem remuntar-nos com a mínim a l’època romana per trobar-ne els orígens. Desfilar, ocupar el carrer, provocar, seduir i riure, sobretot riure. És bo recordar-nos l’enorme poder desmitificador, i per tant alliberador, que té el riure. Tothom sap que el dimecres de cendra arribarà. I n’hi haurà un de definitiu. I què? Com deia aquell savi, l’important no és saber si hi ha vida després de la mort. L’essencial és saber si n’hi ha abans de la mort.

El de Tarragona, segons els entesos, és un dels carnavals més rellevants de l’Estat, si bé no dels més coneguts. La seva seqüència ritual és molt rica i la festa s’enriqueix encara més amb actes tan divertits com “La baixa del Pajaritu“, un descens pels carrers de la part Alta amb andròmines i molt, molt bon humor (aquí teniu el programa d’enguany).

Us deixo amb algunes imatges del Concurs de la Disfressa d’Or i de la rua de l’any passat. Pels qui tinguin gana de més, podeu donar un cop al recull maquetat del Carnaval de Tarragona que he penjat a Issuu … i comenceu a somriure!