Arxiu de la categoria ‘món rural’

T’has oblidat la crema?

dijous, 23/02/2017

Fa unes setmanes vam presentar el vídeo que ens van encarregar el 2016 per donar a conèixer Terres del Mestral, el territori que agrupa els municipis d’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs, Pratdip i Tivissa. El fotògraf i periodista Rafa Pérez i jo vam assumir el repte de mirar de plasmar en tres minuts la diversitat i riquesa de paisatges, patrimoni i possibilitats de lleure  a l’àrea,  que va des de l’Ebre a les platges del Coll de Balaguer (apa!).

Aquest és un d’aquells projectes que necessàriament han de preparar-se pensant en dos grans públics alhora: els visitants i la població. És a dir, a banda de la seva capacitat per contribuir a construir una determinada imatge de destinació, aquests materials audiovisuals, si es fan bé, si procuren fugir de la banalitat, poden contribuir als processos de construcció i reforçament d’identitats. És a dir, la gent la zona ha de sentir-se a gust i contenta amb el vídeo, sense caure però en cofoismes buits de continguts.

Aquest és un territori molt interessant, on estan succeint coses també interessants. Una d’elles és la mateixa MIDIT —el nostre client—, la mancomunitat que agrupa els tres municipis citats i que, a més, pertanyen a dues comarques diferents. No és gaire habitual encara trobar exemples com aquest al nostre país i tinc la sensació que  són a les beceroles del que pot arribar a donar una col·laboració d’aquest tipus (sempre que hi hagi prou voluntat política per apostar-hi, és clar).

Com vam plantejar el projecte? D’entrada teníem només una premissa clara: volíem intentar anar més enllà dels vídeos purament descriptius i mirar de crear una estructura narrativa, per petita que fos (és a dir, complicar-nos la vida). En segon lloc, tractant-se d’un vídeo de promoció turística, vam concretar amb l’equip tècnic de la MIDIT, a quin segment de visitants es dirigiria principalment el vídeo. El públic familiar va ser l’opció triada. Val a dir que la col·laboració  ha estat especialment agradable i fluida (no és habitual trobar equips que respectin tant la feina dels professionals).

En tercer lloc calia definir el missatge principal a transmetre. En aquest cas han estat els paisatges la font d’inspiració: “Un territori de muntanyes amb caràcter amb el blau de la Mediterrània per horitzó”. A més, el vídeo havia de mostrar un ventall ampli de les diferents possibilitats de lleure que ofereix el territori, des del descans rural glamurós als esports nàutics.

El següent pas però, era tocar de peus a terra (això ens costa molt, cal reconèixer-ho). Calia plantejar un guió que fos realitzable. Hem tingut la sort de comptar amb un fantàstic equip tècnic (Laura Folch, Toni Orensanz, Guillem i Sergi Sánchez, Rafa P. Garcia i Berna Rios). Ara bé, val a dir que hauríem naufragat si no hagués estat per la col·laboració generosa i entusiasta de veïns, amics, institucions i empreses. Estem amb deute especialment amb la família del Pau Lanceta i l’Anna Vernet (i amb la Judit, el Martí i la Jordina), els quals —sense saber gaire on es posaven—, van acceptar encarnar els protagonistes del vídeo. Els crèdits finals permeten comprovar el suport, l’ajuda i el compromís que vam trobar arreu. De tot el cor, moltes, moltes gràcies. Pot sonar a tòpic però és absolutament cert que sense ells aquest vídeo no hagués estat possible.

 

El llibre dels camins en castellà

dilluns, 19/12/2016

Que soc un enamorat del antics camins, no és cap secret.  Comparteixo aquesta passió personal i professional amb bons amic, entre ells, amb el meu col·lega, el geògraf Xavier Campillo, estudiós, expert i pèrit judicial en aquesta matèria. Amb ell vam tirar endavant l’elaboració d’un llibre ben singular “El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets”, publicat per Arola Editors a finals del 2010. En vaig parlar en un entrada anterior del bloc amb el títol “Qui no porti bon camí que no esperi bona fi”.

Fa aproximadament un any que va sortir al mercat la segona edició i estem molt contents que el llibre s’hagi convertit en una referència pels amants de l’estudi i la defensa dels camins i de tot allò que té a veure amb la llibertat per caminar.

RLM160505_146BX©.jpg

portada caminos_1.jpgAnimats per companys i amics amb els qual compartim aquesta passió, hem engegat el projecte de traduir el llibre al castellà. No existeix una obra com aquesta en llengua castellana i creiem fermament que el tema s’ho val. Aquesta edició no compta amb cap ajuda oficial i per tal de fer-la possible, hem engegat un verkami. El plantejament és molt senzill: bàsicament es tracta de comprar el llibre per avançat (amb l’enviament gratuït) per tal de fer factible l’edició.

Per aquest motiu, si creieu que el projecte és prou interessant, us demanem que ens doneu un cop de ma a difondre’l.

Moltes gràcies!

Camino de Jinama entre muros en la meseta de Nizdafe, San Andrés, El Hierro, Canarias

 

Estanys singulars i rutes inoblidables: “El Cinquè Llac”

divendres, 28/10/2016

224-portada-36811.jpgAra és un moment perfecte. La tardor al Pallars i al Pirineu és, sens dubte, un dels grans moments per deixar-se seduir per boscos acolorits i camins humits. Aquest mes d’octubre la revista Descobrir ha dedicat el seu dossier central als camins del Pallars on es tracta amb detall la proposta de ruta coneguda com “El Cinquè Llac”. Les imatges ha estat responsabilitat d’un servidor i hi trobareu textos de la Sara Sans (que ha caminat els més de cent kilòmetres de la ruta), del Pep Coll (profund coneixedor del substrat màgic de la ruta i del Pirineu), del Xavier Valls (encarregat de parlar de pobles i patrimoni)  i un darrer —dedicat als camins— escrit per un tal Rafael López-Monné.

Val ha dir que ha estat un dels reportatges que més temps hi he dedicat i, alhora, que més he gaudit. Es podria pensar que ha estat perquè els paisatges per on transcorre la ruta són encisadors. I és veritat. La ruta transcorre per la falda del Pirineu, amb els grans cims com a decorat de fons. És a dir, per la part que històricament ha estat més viscuda pels habitants d’aquestes muntanyes. Així, la ruta descobreix ponts construïts pel diable, tombes que havien estat la casa de gegantes o un estany on es submergien els ossos de petits màrtirs quan calia demanar pluja. El resultat és recorregut magnífic per un territori profundament humanitzat, amb una xarxa de camins tradicionals sensacional, amb un enorme poder d’evocació. Tanmateix el paisatge no explica tot l’encant d’aquesta proposta.

Personalment crec que el gran secret de l’èxit del Cinquè Llac són les persones, els somriures, l’hospitalitat, la calidesa dels seus allotjaments, els sabors de la seva cuina i l’honestedat de tot plegat. La ruta i els seus amfitrions (els allotjament que la promouen) destil·len un profund compromís amb el país, amb els seus valors, un veritable respecte pel seu passat i unes enormes energies per arremengar-se i implicar-se en la construcció d’un futur que posi en valor el millor d’aquestes muntanyes. I això no són només paraules. Quan conegueu les filles de la Mireia corrent davant de Casa Leonardo ho entendreu tot.

Us deixo amb algunes de les imatges que no van trobar espai en el paper.

Tenen ànima els paisatges?

divendres, 13/11/2015

acc9787860395c4cbed62adfb0921694_400x400.jpegTenen ànima els espais? Si no fos així, com és que hi han paisatges que ens commouen, que ens inspiren? com és que hi han territoris capaços d’evocar la vida i els anhels de generacions senceres d’avantpassats?, de crear estats d’ànim?, com és que hi han paisatges balsàmics, tranquil·litzadors?, com és que hi han espais que ens captiven i amb els quals establim lligams anímics, íntims?

És una evidència que els humans, amb diferències segons les cultures, establim relacions emocionals amb els espais. Tanmateix, els espais no tenen més ànima que la nostra, que la que nosaltres hi volem abocar. La natura és indeterminada i som nosaltres, les persones, les cultures, les arts les que la determinem. La connotació ètica i estètica dels espais és l’origen de la visió de paisatges allà on abans només hi havia territori. Una visió evidentment subjectiva, fruit dels mecanismes de la cultura. Aquesta conquesta cultural —esdevinguda a Europa a partir del segle XVIII i sobretot el XIX— ha resultat ser una extraordinària revolució que ha canviat profundament la nostra percepció de l’entorn.

El dossier central del número de novembre de Descobrir Catalunya, està dedicat de ple a parlar de paisatges, concretament, a parlar dels valors i significats dels paisatges del Priorat. Fer-ho ara té tot el sentit donat que aquest territori està impulsant una candidatura per tal de ser declarada paisatge cultural patrimoni mundial, per part de la Unesco.

El dossier comença amb una magnífica introducció de Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya i un dels nostres millors pensadors sobre paisatge. Hi trobareu un primer article escrit per Toni Orensanz, dedicat al caràcter mediterrani i excepcional del seu paisatge, és a dir, a les raons que fan que mereix ser inscrit en la llista de paisatges patrimoni de la Humanitat. El segon, escrit per Oriol Margalef, està dedicat a posar de relleu l’extraordinària diversitat dels paisatges dins aquest petit territori. El tercer, a càrrec de la Roser Vernet, parla de dos dels elements centrals que estructuren aquest territori: els pobles i els camins. Són els camins antics precisament, un dels element que millor permet evocar l’evolució d’aquesta comarca; són els fils de la memòria dels vells pagesos, dels Priorats passats i també dels actuals.

Jo he tingut el privilegi de il·lustrar-los amb imatges i també d’escriure el darrer article, el dedicat a l’espiritualitat. Per redactar-lo he recuperat una part d’un article propi publicat al llibre Priorat, publicat per Lunwerg fa més de quinze anys. M’ha resultat gratificant comprovar la persistència de la meva visió, però encara més l’evolució que m’ha portat més enllà d’aquella espiritualitat basada en la història dels eremites i cartoixans. A hores d’ara, entenc que l’espiritualitat d’aquest territori es connecta amb aspectes essencials del món clàssic, dels orígens de la nostra civilització. El Priorat em permet evocar les antigues relacions entre els homes, els déus i la naturalesa. El Priorat em permet retrobar, per exemple, les velles creences en Dionysos, el xenikos daimon —el dimoni estranger— i els orígens dels simbolisme del vi, les arrels de les qual s’allarguen probablement fins el Neolític. Vi, fermentacions, resurreccions…. Espero que a algú li resulti interessant i inspiradora aquesta regressió. Com hem començat dient, el paisatge no reflecteix res més que el que portem dins. Salut!

 

 

Foc pirinenc pel solstici d’estiu

dimarts, 23/06/2015

Reconeguem-ho, ens agrada el foc. I això ve de lluny, lluny. Ja sigui a l’hivern (com a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola) o l’estiu, com les que es celebren al Pirineu. Estic a punt de marxar de sopar de Sant Joan i no és moment per submergir-me en simbolismes que, d’altra banda, ja hom coneix si fa o no fa. En canvi, sí que m’agradaria compartir unes imatges recents (calentetes, calentetes…) de les Falles de Durro, les primeres del calendari de les que es celebren a la Vall de Boí, ara que precisament opten a ser declarades Patrimoni Mundial. Que la nit mes curta de l’any us sigui generosa!

Transparències líquides

divendres, 1/05/2015

Per a molts dels amants de vi, el cap de setmana de l’1 de maig està vinculat a la Fira del Vi que es celebra a Falset (Priorat) i que enguany compleix 20 anys.  Felicitats! El que ha succeït amb la fira des de ja fa una bona colla d’anys és ben interessant. Sense cap planificació —crec—, han anat sorgint i consolidant-se tastos i actes en diferents pobles de la comarca coincidint amb les dates de la fira, i la Fira els ha anat integrant. Sensacional!

El que ha succeït pot semblar normal, lògic, però, de veritat, no ho és gens. El comportament humà més habitual hagués estat muntar una fira en cada poble cada setmana de l’any…  i fer la guerra cadascú per la seva banda.  Amb aquesta altra estratègia, en canvi, tots hi surten guanyant. Uns aprofiten la inèrcia, els altres en surten reforçats i més grans. Intel·ligència col·laborativa, vaja, i defensant cadascú els seus interessos.

Vint anys celebrant una fira no és poca cosa. La fira funciona i ha aguantat bé aquests anys difícils; tot i amb això, crec que encara continua lluny de les seves possibilitats, que són enormes. Us deixo amb imatges de dos dels  tastos que més m’agraden, el Tast amb Llops de Gratallops i el Tast de Cal Compte a Torroja. Bons indrets on gaudir d’excel·lents vins i dels jocs entre rostres, rialles, transparències i reflexos de felicitats dins les copes.

Seduccions primaverals en boscos atlàntics

diumenge, 26/04/2015

Els gripaus no són únics, està clar. Potser encara és una mica d’hora, però als boscos atlàntics de la Vall d’Aran són a punt d’arribar les cerimònies d’aparellament dels galls fers. L’any passat vaig ser convidat per la consultora DNA Expertus i per Torisme Val d’Aran, a tastar un producte turístic molt singular i també exclusiu, tant per l’absència de conforts, com pel seu preu. Es tracta d’un producte pensat pels amants de la fotografia de naturalesa. Una empresa especialitzada de la vall, d’acord amb els responsables de l’administració en matèria de protecció de fauna, instal·len cada any uns petits hides (amagatalls per a fotògrafs) en un cantador del galls fers. És a dir, en una zona on els mascles d’aquestes aus, canten a l’albada per atreure les femelles i copular. Aquesta és una espècie protegida a casa nostra, una espècie molt fràgil, que no ho té gens fàcil per sobreviure rodejada de tanta transformació humana. Per tant, les coses han de fer-se amb molta, molta cura; amb molt, molt respecte.

Finals de maig. Hem quedat amb el guia a Viella. Es presenta puntual amb el tot terreny. És un tipus jove, molt agradable, de bona conversa i gran coneixedor dels animals que anem a observar. De fet, crec és més bon naturalista que no pas guia turístic; la qual cosa, en aquest cas, ja m’està bé que sigui així.

Els hides que utilitzen són petites tendes de campanya per a dues persones instal·lades on creuen que podrà observar-se millor la parada dels animals. La neu que encara resta a la zona sol servir de plataforma on instal·lar-les. L’entrada als hides cal fer-la la tarda abans, quan els galls fers són lluny de l’indret. Al caure el dia comencen a apropar-se, molt sigil·losament, mentre els intrusos (nosaltres) restem en silenci i intentem dormir, només aïllats de la neu pels prims matalassets que hem portat. No cal dir que cal disposar d’un bon sac. Jo tinc el meu de plomes a casa i he agafat el de les colònies del meu fill. Anem bé. Molt autèntic tot plegat, d’això no ens podem queixar.

Amb la tremolor de l’alba començen a sentir-se els primers cants. El soroll és molt característic. Em recorda el cops sords d’un d’aquells gots de plàstic dur sobre les taules de fusta de pic-nic. És l’hora de la veritat per un fotògraf. I si, a més, no és cap especialista en fotografiar “gallines” (perdó, volia dir aus), doncs encara més. Acosto el cap als forats de la tenda. Miro i miro… i miro. —Collons! no veig res! Nen! tu no serveixes per això—.  Val a dir que tinc una profunda admiració pels fotògrafs de naturalesa. No pels qui lloguen hides, sinó pels qui els construeixen, pels qui es passen dies, setmanes, mesos, pensant-se-les totes per intentar capturar una imatge. Jo no podria. En conec uns quants de bons. A més, dos, són grans amics meus. El seu treball m’entusiasma.

Em sento estrany. Com si envaís un territori que no em pertoca. Els galls només els sento. A veure si tindré la mala sort que no s’aproparà cap? M’assalten tots els dubtes tècnics i aquest extraordinari 500 mm que m’han deixat, pesa com un mort i em costa de moure. A més m’estic pixant i, és clar, no puc sortir de hide. No puc fer fotos si em pixo. L´única solució és acabar-me l’aigua que em queda a l’ampolla i …. Sí, ja ho se, això no és gaire glamurós, però… és el que m’han explicat que fa tothom i funciona.

Per fi! Ara sí. Acabo de veure un gall entre els trocs de la dreta. Ostres que maco que és! Aquest mateix individu va estar una estona llarga passejant davant meu. Potser es va adonar de la meva inexperiència i va decidir ajudar-me a que assegurés la foto. Fantàstic! Moltes gràcies. Prometo no tornar a anomenar-los “pollastres”.

Passat un temps, el galls van anar allunyant-se de la zona del cantador. Quan tot va quedar tranquil, els voyers vam anar sortint de les tendes. Vam recollir-ho tot i vam abandonar el regne del bosc contents per haver assistit a un espectacle de la naturalesa. Encara avui però, no tinc clara la meva opinió sobre aquest tipus d’activitat. Pel que vaig poder observar —sense ser un expert— tot sembla fet amb una enorme cura per tal de no alterar la vida dels animals. Els organitzadors semblen tenir clar que l’èxit del seu producte rau precisament en mantenir aquest fràgil equilibri entre l’intervenció humana i la vida animal.

D’altra banda, em sembla raonable que, si les coses es van ben fetes, la conservació de la naturalesa pugui generar economies pels territoris on es desenvolupa. Hi han persones que “col·leccionen” obtenir imatges de fauna, que tenen prou poder adquisitiu per adquirir bons equips fotogràfics (millors que els d’alguns professionals) i que estan disposats a pagar per fer ús d’aquestes facilitats.

Els meus dubtes però, tenen més a veure  amb el perill de la banalització. Per exemple, jo havia assumit perfectament que aquests tipus d’experiències no estaven al meu abast. No tant per capacitat com per disposició. És a dir, no tinc prou passió per la fotografia de fauna com per dedicar-li el temps que demana (en canvi, per altres projectes fotogràfics sí que ho faig). Així de senzill, i no em suposava cap trauma. És més, tot i que l’experiència va ser molt gratificant, estic segur que no la vaig viure, ni de lluny, amb la profunditat dels fotògrafs que estudien, busquen i aconsegueixen, pels seus propis mitjans, fotografiar una espècie (i encara que no sigui tant emblemàtica com el gall fer).

Vaig retornar a casa admirant encara més els meus companys fotògrafs de natura i, alhora, convençut de les opcions personals que he triat. També vaig veure clar que el seu futur, com a fotògrafs professionals, difícilment passarà per la comercialització de les seves imatges i que, probablement, tots hi perdrem. Però aquesta és una altra història.

Però no eren de sang freda?

diumenge, 5/04/2015

 

 

Paisatges civilitzats. Cròniques toscanes

divendres, 25/07/2014

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

La Toscana. La vall d’Orcia, Pienza. Culte a les harmonies, a les proporcions. Harmonies en el paisatge, en la població, en les dimensions turístiques. Calma. Repòs. Mesura. Taules petites al carrer que no obturen l’espai públic, que el respecten. Res és invasiu. El respecte forma part del ingredients bàsics de la bellesa del lloc.

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Aquest és un paisatge essencialment agrícola. Un paisatge de pagesos. Sense ells no existiria. Un paisatge mosaic, de conreus diversos —amb colors diversos—, de conreus i clapes d’arbres i també de boscos. Tot el contrari d’un paisatge  homogeni. La bellesa, l’harmonia sorgeixen de la diversitat. De la diversitat i de la proporció. Aquí, la mesura de tot és el l’home. Essència renaixentista.

L’altre element fonamental rau precisament en l’absència. Resulta essencial la inexistència de grans artefactes, de grans infraestructures o edificis que alterin les harmonies. Això no vol dir que no hi hagin carreteres, línies elèctriques, habitatges … Em fa l’efecte que hi ha de tot, però res no és desmesurat. No veig que la població que hi habita (ni els visitants) hagin hagut de renunciar a cap element substancial de progrés.

Ves per on, potser sí que es poden fer les coses d’una altra manera (i em vénen al cap un bon grapat de persones amb capacitat de decisió que m’agradaria que ho veiessin). I d’una altra manera que no implica transformar antics pobles en pessebres falsos, inventat una ruralitat que mai no ha existit, ple de façanes amb pedra vista que no són sinó horrorosos crocants.

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Aquí a la vall, la rellevància de l’agricultura es tal —visualment, és clar—, que els il·lustrats espanyols del segle XIX s’emocionarien davant les “vistes” que es divisen des dels pobles. La majoria van ser bastits dalt de turons, no pas pensant en turistes sinó en les necessitats defensives, i generalment encara conserven part de les muralles antigues que avui s’ha reconvertit en deliciosos miradors. Em fa l’efecte que sense balconades no hi ha paisatge.

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Prendre una copa de vi mentre el sol de tarda daura els pujols conreats de la vall d’Orcia pot resultar una experiència intensament reveladora o fins i tot pertorbadora. Depèn, és clar, de l’observador. Una advertència, la bellesa pot resultar excessiva, irreal (mentre contemplo l’horitzó, no m’estranyaria veure aparèixer els crèdits de la pel·lícula impresos al cel).

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Al capdamunt de la majoria de turons hi apareix un mas, més o menys gran. Alguns són magnífics. Un bon grapat han estat reconvertits en allotjaments turístics, Tanmateix, una bona colla mantenen clarament l’activitat agrària. Hi han coberts, pallisses, tractors… Què bé! Quin goig!

Aquest gran nombre de masos em fa pensar que la propietat de la terra deu ser prou repartida. Els paisatges latifundistes no són així. Ves per on, potser la bellesa —com a mínim aquesta— té a veure amb el repartiment de la riquesa.

Pessebres molt vius

dijous, 26/12/2013

Captura de pantalla 2013-12-26 a les 9.59.53.jpg“Natalis Solis Invicti, aquest era el nom que rebia a l’antiga Roma la festa del solstici d’hivern, el dia en què celebraven el naixement del sol invicte, del sol que a partir de llavors tornaria a allargar els dies i escurçar les foscors.”

Així comença un nou llibre de la col·lecció Post Festum, d’Arola Editors, dedicat aquest cop al Pessebre Vivent de Sant Guim de la Plana, amb textos de Ferran Baile i fotos d’un tal López-Monné.

En efecte, abans que el Nadal portés aquest nom, ja el festejavem. Els antics romans celebraven el naixement del Sol Invicte (Dies Natalis Solis Invicti), una festivitat associada al naixement del déu Apol·lo com el déu solar Heli. La tradició de fer-se regals també ve de llavors, de les Saturnals, festes vinculades al solstici d’hivern, durant les quals, les famílies es visitaven i compartien regals.

El bisbe siríac Jacob Bar-Salibi, del segle XII, explica l’adopció cristiana d’aquesta festa pagana (com moltes altres). “Era costum pagà el de celebrar el mateix 25 de desembre l’aniversari del sol, durant el qual encenien espelmes en senyal de festivitat. Els cristians també prenien part d’aquestes solemnitats i celebracions. Sembla que quan els doctors de l’Església veieren que aquest festival era del gust dels cristians, decidiren que la veritable celebració del naixement s’hauria de solemnitzar aquell dia”.

Els pessebres vivents van arribar més tard, a l’Edat Mitjana. Tal com explica Baile al llibre, sembla que va ser sant Francesc d’Assís qui va realitzar la primera representació popular del naixement amb persones, la primera escenificació viva del pessebre. A Greccio, en una pobre gruta al mig del bosc, la nit de Nadal del 1223, Francesc d’Assís va oficiar la missa acompanyat del naixement, dotze camperols, un petit burro i un bou. Hi varen assistir la gent del poble i els habitants del castell que portaven torxes enceses.

El Pessebre de Sant Guim de la Plana és, sens dubte, un dels més interessants de Catalunya. Mes que no pas descriure escenes bíbliques (només hi ha el Naixement) el pessebre de Sant Guim gira al voltant de la ruralitat i els antics oficis, molts dels quals han desaparegut. De fet, Sant Guim és un excel·lent exemple de com, un esdeveniment de caire religiós es converteix en una celebració cultural que transcendeix aquesta primera dimensió per convertir-se en una festa reivindicativa d’identitats, en aquest cas, la rural i la segarrenca.

En aquest moments d’involucions democràtiques que estem vivint, no puc deixar de pensar en una de les dificultats més serioses a les que s’ha d’hagut d’enfrontar el pessebre de Sant Guim. A més dels rigors hivernals, el pessebre ha hagut de superar el conflicte amb un alcalde que va intentar prohibir-lo i va arribar a enviar els Mossos d’Esquadra. Es van fer famosos titular a la premsa com ara “Detinguin aquest pessebre!” Per sort, el pessebre vivent és més viu que mai i m’agradaria pensar que aquest llibre pugui ajudar a renovar il·lusions, ben bé com la renovació del Solis Invicti.

El llibre és pot adquirir a Sant Guim durant les representacions del Pessebre Vivent. És possible que encara tardi en arribar a les llibreries però també es pot comprar directament a l’editorial a través del seu web.