Entrades amb l'etiqueta ‘paisatges’

Camins amb gust de lava i oceà

dijous, 23/03/2017

Puntas de Gutierrez, la Isla Baja,Frontera, El Hierro, Canarias

La illa canària del Hierro és, sens dubte, un paradís pels excursionistes. Ara bé, és una destinació per a veritables amants de caminar. Els desnivells per baixar dels pobles a la costa, per exemple, són considerables. A canvi però, l’experiència de recórrer els seus camins resulta inoblidable. El Hierro compta amb un dels camins més formidables que mai he recorregut, el camí de Jinama. Es tracta de la via que han utilitzat durant segles els habitants de l’illa per traslladar-se temporalment —les famílies senceres amb el ramats—, des dels pobles situats a la part alta de l’illa fins a peu de mar. És el que es coneixia com a “mudadas”.

Camino de Jinama, camino histórico, siglo XVII, el Golfo,Frontera, Isla del Hierro, Canarias

Si us ve de gust, al web de Kamaleon hem publicat un article sobre el Hierro y el camí de Jinama, amb un excel·lent text de la Sara Sans i imatges d’un servidor.

Camino de las Playas a Isora, Valverde, El Hierro, Canarias

 

T’has oblidat la crema?

dijous, 23/02/2017

Fa unes setmanes vam presentar el vídeo que ens van encarregar el 2016 per donar a conèixer Terres del Mestral, el territori que agrupa els municipis d’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs, Pratdip i Tivissa. El fotògraf i periodista Rafa Pérez i jo vam assumir el repte de mirar de plasmar en tres minuts la diversitat i riquesa de paisatges, patrimoni i possibilitats de lleure  a l’àrea,  que va des de l’Ebre a les platges del Coll de Balaguer (apa!).

Aquest és un d’aquells projectes que necessàriament han de preparar-se pensant en dos grans públics alhora: els visitants i la població. És a dir, a banda de la seva capacitat per contribuir a construir una determinada imatge de destinació, aquests materials audiovisuals, si es fan bé, si procuren fugir de la banalitat, poden contribuir als processos de construcció i reforçament d’identitats. És a dir, la gent la zona ha de sentir-se a gust i contenta amb el vídeo, sense caure però en cofoismes buits de continguts.

Aquest és un territori molt interessant, on estan succeint coses també interessants. Una d’elles és la mateixa MIDIT —el nostre client—, la mancomunitat que agrupa els tres municipis citats i que, a més, pertanyen a dues comarques diferents. No és gaire habitual encara trobar exemples com aquest al nostre país i tinc la sensació que  són a les beceroles del que pot arribar a donar una col·laboració d’aquest tipus (sempre que hi hagi prou voluntat política per apostar-hi, és clar).

Com vam plantejar el projecte? D’entrada teníem només una premissa clara: volíem intentar anar més enllà dels vídeos purament descriptius i mirar de crear una estructura narrativa, per petita que fos (és a dir, complicar-nos la vida). En segon lloc, tractant-se d’un vídeo de promoció turística, vam concretar amb l’equip tècnic de la MIDIT, a quin segment de visitants es dirigiria principalment el vídeo. El públic familiar va ser l’opció triada. Val a dir que la col·laboració  ha estat especialment agradable i fluida (no és habitual trobar equips que respectin tant la feina dels professionals).

En tercer lloc calia definir el missatge principal a transmetre. En aquest cas han estat els paisatges la font d’inspiració: “Un territori de muntanyes amb caràcter amb el blau de la Mediterrània per horitzó”. A més, el vídeo havia de mostrar un ventall ampli de les diferents possibilitats de lleure que ofereix el territori, des del descans rural glamurós als esports nàutics.

El següent pas però, era tocar de peus a terra (això ens costa molt, cal reconèixer-ho). Calia plantejar un guió que fos realitzable. Hem tingut la sort de comptar amb un fantàstic equip tècnic (Laura Folch, Toni Orensanz, Guillem i Sergi Sánchez, Rafa P. Garcia i Berna Rios). Ara bé, val a dir que hauríem naufragat si no hagués estat per la col·laboració generosa i entusiasta de veïns, amics, institucions i empreses. Estem amb deute especialment amb la família del Pau Lanceta i l’Anna Vernet (i amb la Judit, el Martí i la Jordina), els quals —sense saber gaire on es posaven—, van acceptar encarnar els protagonistes del vídeo. Els crèdits finals permeten comprovar el suport, l’ajuda i el compromís que vam trobar arreu. De tot el cor, moltes, moltes gràcies. Pot sonar a tòpic però és absolutament cert que sense ells aquest vídeo no hagués estat possible.

 

Estanys singulars i rutes inoblidables: “El Cinquè Llac”

divendres, 28/10/2016

224-portada-36811.jpgAra és un moment perfecte. La tardor al Pallars i al Pirineu és, sens dubte, un dels grans moments per deixar-se seduir per boscos acolorits i camins humits. Aquest mes d’octubre la revista Descobrir ha dedicat el seu dossier central als camins del Pallars on es tracta amb detall la proposta de ruta coneguda com “El Cinquè Llac”. Les imatges han estat responsabilitat d’un servidor i hi trobareu textos de la Sara Sans (que ha caminat els més de cent quilòmetres de la ruta), del Pep Coll (profund coneixedor del substrat màgic de la ruta i del Pirineu), del Xavier Valls (encarregat de parlar de pobles i patrimoni)  i un darrer —dedicat als camins— escrit per un tal Rafael López-Monné.

Val a dir que ha estat un dels reportatges que més temps hi he dedicat i, alhora, que més he gaudit. Es podria pensar que ha estat perquè els paisatges per on transcorre la ruta són encisadors. I és veritat. La ruta transcorre per la falda del Pirineu, amb els grans cims com a decorat de fons. És a dir, per la part que històricament ha estat més viscuda pels habitants d’aquestes muntanyes. Així, la ruta descobreix ponts construïts pel diable, tombes que havien estat la casa de gegantes o un estany on es submergien els ossos de petits màrtirs quan calia demanar pluja. El resultat és recorregut magnífic per un territori profundament humanitzat, amb una xarxa de camins tradicionals sensacional, amb un enorme poder d’evocació. Tanmateix el paisatge no explica tot l’encant d’aquesta proposta.

Personalment crec que el gran secret de l’èxit del Cinquè Llac són les persones, els somriures, l’hospitalitat, la calidesa dels seus allotjaments, els sabors de la seva cuina i l’honestedat de tot plegat. La ruta i els seus amfitrions (els allotjament que la promouen) destil·len un profund compromís amb el país, amb els seus valors, un veritable respecte pel seu passat i unes enormes energies per arremangar-se i implicar-se en la construcció d’un futur que posi en valor el millor d’aquestes muntanyes. I això no són només paraules. Quan conegueu les filles de la Mireia corrent davant de Casa Leonardo ho entendreu tot.

Us deixo amb algunes de les imatges que no van trobar espai en el paper.

Com buscar el futur dins un bikini

dimarts, 26/01/2016

_Expo platges.jpegRecorden les postals de platges dels anys 50 i 60 del nostre segle XX? Recorden les senyores que encara es posaven el casquet al cap per banyar-se? També hi apareixen homes que passejaven amunt i avall amb pantalons llargs i samarreta imperi. A Tarragona, bona part de les imatges de les postals van ser captades per Ramon Segú Chinchilla i el seu pare Ramon Segú Palau. És tracta d’un “tresor” documental que, des de fa uns anys, resta dipositat a l’Arxiu Municipal.

Els arxius poden servir només per guardar documents, però en mans de bons gestors es converteixen en una font inesgotable per a la divulgació del passat. Fruit d’aquesta mentalitat i de la col·laboració amb el Patronat de Turisme de la ciutat, va néixer la iniciativa de realitzar una exposició que comparés l’evolució de les platges a partir de les postals de mitjans de segle. Platges de Tarragona 50 anys després ha estat el títol triat i un servidor ha tingut la sort de rebre l’encarreg de capturar la imatge actual.

L’exposició restarà oberta fins a finals de gener a l’Espai Turisme, al capdamunt del carrer Major. Després és previst que s’instal·li a l’Arxiu Municipal. Val a dir que ha tingut un molt bon èxit de públic (La Vanguardia o TV3, entre altres, van recollir la notícia). Suposo perquè ens agrada això de mirar al passat i al present alhora i comparar (és una mica com aquells entreteniments de trobar les diferències entre dos dibuixos, oi?).

Tal com s’explica a l’exposició “moltes coses han canviat en els últims cinquanta anys. La població de Tarragona ha augmentat de 57.428 a 136.689 habitants. El turisme també ha registrat un creixement meteòric i ha passat dels gairebé 30.000 visitants als més de dos milions de visitants a l’any, 400.000 dels quals pernocten a la ciutat. La Tarragona subdesenvolupada econòmicament d’inicis dels anys seixanta s’ha transformat en una de les àrees industrials i turístiques més dinàmiques de Catalunya”.

I les platges? com han canviat? El cert és que els tarragonins podem considerar que hem sortit prou ben parats dels anys de desarrollisme i dels somnis de Miami Beach d’alguns alcaldes. Tanmateix, també és cert que no n’em sortit indemnes. L’enorme pifiada de formigó de la platja del Miracle —que les males llengües asseguren va ajudar a omplir moltes butxaques i no precisament de sorra—, va arruïnar en bona mesura la platja més urbana, més propera a la ciutat.

D’altra banda, la preservació de la platja Llarga i l’aturada del projecte de passeig marítim es va aconseguir gràcies a la mobilització popular (que és el mateix que dir, gràcies a la tossuderia i coratge d’un petit grup de gent que, alhora, va ser capaç de convèncer a una bona part de la ciutadania). És curiós, en una ciutat molt poc avesada a les mobilitzacions ciutadanes, han estat les platges allò que més l’ha sacsejat. Un bon exemple de com la ciutadania se les estima.

Personalment m’encanten aquests exercicis de mirar el passat i el present alhora. Si es va més enllà de l’anècdota, poden convertir-se en  sensacionals catalitzadors de reflexions i de plantejaments pel futur. Més enllà dels casquets de banys i bikinis, l’exposició pot ajudar a percebre que la preservació de les platges de la ciutat ha estat més una qüestió de casualitats —la via del tren, per exemple— i de voluntats populars, que no pas de visions meditades i models compartits (i això encara és així).

Per exemple, no sabem que fer amb l‘antic preventori de la Savinosa perquè no ens fem les preguntes correctes (els interessats trobareu dues entrades al blog dedicades a aquest indret 1 2). Al meu entendre, abans que pensar en què fer, cal respondre a qüestions essencials com ara: quin litoral ens agradaria tenir? quina relació vol establir la ciutadania amb les seves platges?  com ens imaginem la costa d’aquí vint-i-cinc o cinquanta anys? Són les visions allò que ordena i dona sentit i coherència a les idees i els projectes. En canvi, les “grans” idees desconnectades poden resultar acabar sent enormes pífies (els tarragonins en tenim bona experiència d’això: el parking Jaume I o el mercat municipal, per exemple; i a l’horitzó els Jocs del Mediterrani…).

L’estada de l’exposició a l’Espai Turisme clourà d’una manera interessant, agradable i esperançadora. El dissabte 30 de gener, a les 7 del vespre, tindrà lloc la xerrada “Rieres, conreus, arenals, aiguamolls… Història de Platja Llarga i els seus voltants” a càrrec de la plataforma Cuidem la Platja Llarga. I si l’hivern continua com ara, encara podrem acabar banyant-nos a la platja.

Tenen ànima els paisatges?

divendres, 13/11/2015

acc9787860395c4cbed62adfb0921694_400x400.jpegTenen ànima els espais? Si no fos així, com és que hi han paisatges que ens commouen, que ens inspiren? com és que hi han territoris capaços d’evocar la vida i els anhels de generacions senceres d’avantpassats?, de crear estats d’ànim?, com és que hi han paisatges balsàmics, tranquil·litzadors?, com és que hi han espais que ens captiven i amb els quals establim lligams anímics, íntims?

És una evidència que els humans, amb diferències segons les cultures, establim relacions emocionals amb els espais. Tanmateix, els espais no tenen més ànima que la nostra, que la que nosaltres hi volem abocar. La natura és indeterminada i som nosaltres, les persones, les cultures, les arts les que la determinem. La connotació ètica i estètica dels espais és l’origen de la visió de paisatges allà on abans només hi havia territori. Una visió evidentment subjectiva, fruit dels mecanismes de la cultura. Aquesta conquesta cultural —esdevinguda a Europa a partir del segle XVIII i sobretot el XIX— ha resultat ser una extraordinària revolució que ha canviat profundament la nostra percepció de l’entorn.

El dossier central del número de novembre de Descobrir Catalunya, està dedicat de ple a parlar de paisatges, concretament, a parlar dels valors i significats dels paisatges del Priorat. Fer-ho ara té tot el sentit donat que aquest territori està impulsant una candidatura per tal de ser declarada paisatge cultural patrimoni mundial, per part de la Unesco.

El dossier comença amb una magnífica introducció de Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya i un dels nostres millors pensadors sobre paisatge. Hi trobareu un primer article escrit per Toni Orensanz, dedicat al caràcter mediterrani i excepcional del seu paisatge, és a dir, a les raons que fan que mereix ser inscrit en la llista de paisatges patrimoni de la Humanitat. El segon, escrit per Oriol Margalef, està dedicat a posar de relleu l’extraordinària diversitat dels paisatges dins aquest petit territori. El tercer, a càrrec de la Roser Vernet, parla de dos dels elements centrals que estructuren aquest territori: els pobles i els camins. Són els camins antics precisament, un dels element que millor permet evocar l’evolució d’aquesta comarca; són els fils de la memòria dels vells pagesos, dels Priorats passats i també dels actuals.

Jo he tingut el privilegi de il·lustrar-los amb imatges i també d’escriure el darrer article, el dedicat a l’espiritualitat. Per redactar-lo he recuperat una part d’un article propi publicat al llibre Priorat, publicat per Lunwerg fa més de quinze anys. M’ha resultat gratificant comprovar la persistència de la meva visió, però encara més l’evolució que m’ha portat més enllà d’aquella espiritualitat basada en la història dels eremites i cartoixans. A hores d’ara, entenc que l’espiritualitat d’aquest territori es connecta amb aspectes essencials del món clàssic, dels orígens de la nostra civilització. El Priorat em permet evocar les antigues relacions entre els homes, els déus i la naturalesa. El Priorat em permet retrobar, per exemple, les velles creences en Dionysos, el xenikos daimon —el dimoni estranger— i els orígens dels simbolisme del vi, les arrels de les qual s’allarguen probablement fins el Neolític. Vi, fermentacions, resurreccions…. Espero que a algú li resulti interessant i inspiradora aquesta regressió. Com hem començat dient, el paisatge no reflecteix res més que el que portem dins. Salut!

 

 

Paisatges civilitzats. Cròniques toscanes

divendres, 25/07/2014

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

La Toscana. La vall d’Orcia, Pienza. Culte a les harmonies, a les proporcions. Harmonies en el paisatge, en la població, en les dimensions turístiques. Calma. Repòs. Mesura. Taules petites al carrer que no obturen l’espai públic, que el respecten. Res és invasiu. El respecte forma part del ingredients bàsics de la bellesa del lloc.

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Aquest és un paisatge essencialment agrícola. Un paisatge de pagesos. Sense ells no existiria. Un paisatge mosaic, de conreus diversos —amb colors diversos—, de conreus i clapes d’arbres i també de boscos. Tot el contrari d’un paisatge  homogeni. La bellesa, l’harmonia sorgeixen de la diversitat. De la diversitat i de la proporció. Aquí, la mesura de tot és el l’home. Essència renaixentista.

L’altre element fonamental rau precisament en l’absència. Resulta essencial la inexistència de grans artefactes, de grans infraestructures o edificis que alterin les harmonies. Això no vol dir que no hi hagin carreteres, línies elèctriques, habitatges … Em fa l’efecte que hi ha de tot, però res no és desmesurat. No veig que la població que hi habita (ni els visitants) hagin hagut de renunciar a cap element substancial de progrés.

Ves per on, potser sí que es poden fer les coses d’una altra manera (i em vénen al cap un bon grapat de persones amb capacitat de decisió que m’agradaria que ho veiessin). I d’una altra manera que no implica transformar antics pobles en pessebres falsos, inventat una ruralitat que mai no ha existit, ple de façanes amb pedra vista que no són sinó horrorosos crocants.

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Aquí a la vall, la rellevància de l’agricultura es tal —visualment, és clar—, que els il·lustrats espanyols del segle XIX s’emocionarien davant les “vistes” que es divisen des dels pobles. La majoria van ser bastits dalt de turons, no pas pensant en turistes sinó en les necessitats defensives, i generalment encara conserven part de les muralles antigues que avui s’ha reconvertit en deliciosos miradors. Em fa l’efecte que sense balconades no hi ha paisatge.

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Prendre una copa de vi mentre el sol de tarda daura els pujols conreats de la vall d’Orcia pot resultar una experiència intensament reveladora o fins i tot pertorbadora. Depèn, és clar, de l’observador. Una advertència, la bellesa pot resultar excessiva, irreal (mentre contemplo l’horitzó, no m’estranyaria veure aparèixer els crèdits de la pel·lícula impresos al cel).

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Al capdamunt de la majoria de turons hi apareix un mas, més o menys gran. Alguns són magnífics. Un bon grapat han estat reconvertits en allotjaments turístics, Tanmateix, una bona colla mantenen clarament l’activitat agrària. Hi han coberts, pallisses, tractors… Què bé! Quin goig!

Aquest gran nombre de masos em fa pensar que la propietat de la terra deu ser prou repartida. Els paisatges latifundistes no són així. Ves per on, potser la bellesa —com a mínim aquesta— té a veure amb el repartiment de la riquesa.

Elogi de les pedres

dimecres, 11/09/2013

explorar_1_4.jpgAcabo de llegir el llibre Marges, de Roger Vilà, i m’ha encantat (Editorial Barcino, 2013). No havia llegit comentaris a favor o en contra, sols la recomanació d’una bona amiga i ja en tenia prou. És un llibre que parla només d’un petit poble, Margalef, i una mica de la comarca on es troba, el Priorat. No se si això li haurà valgut l’etiqueta d’autor local, però no m’estranyaria. Ves quina bajanada. Com si no ho fossin locals tots els autors (d’un lloc o altre vull dir). Com si la qualitat d’una obra depengués des d’on es publica. En canvi, llegint Marges, la universalitat del missatge és ben palesa (em fa pensar en Jesús Montcada).

El llibre m’ha enamorat per moltes raons, i una és precisament aquesta universalitat. És un llibre poderós. Parla d’introspecció personal, de relació íntima amb l’entorn, de valoració i de respecte pel treball de les anteriors generacions, per exemple.

L’obra descriu uns espais i un univers que em són molt propers, molt familiars. Reconec personatges, reconec indrets i, sobretot, reconec sensacions, sentiments. I tot en una clau interpretativa que comparteixo. I és clar, les sensacions són molt agradables.

A banda d’aquestes sensacions més personals, segons jo ho veig, un dels grans valors de l’obra és la seva contribució a la construcció present del paisatge prioratí i, molt concretament, a la de Margalef i el seu entorn, aquesta part de Montsant, per a molts, encara massa poc coneguda.

És l’art qui crea els paisatges, és a dir, qui construeix una determinada manera de veure i interpretar estèticament i emocionalment el territori; i la literatura ha jugat un gran paper en aquests processos. Abans que arribessin els pintors, van ser els poetes i escriptors de finals del XVIII els que van iniciar el canvi de percepció dels europeus sobre la muntanya, sobre els Alps concretament.

La construcció cultural del paisatge prioratí és quelcom més recent. De fa dos dies podríem dir. I les contribucions literàries —tot i haver-les i de molt interesants—, en conjunt, encara no han jugat el paper que poden arribar a representar. En aquest sentit, val la pena destacar el paper dinamitzador que està jugant a la comarca el Centre Quim Soler de la literatura i el vi i les magnifiques trobades d’escriptors Priorat en persona.

Només per donar més credibilitat als elogis descrits, crec que em sobra el petit apèndix fotogràfic. Les imatges són interessants des d’un punt de vista informatiu, però queden molt lluny d’un text que atrapa, que sedueix. Permeteu-me compartir un bocinet d’aquest text:

“Tot el Priorat és ple de costers escrits, travessats per aquestes línies cal·ligràfiques on les lletres han estat substituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi llegir el que ens han volgut dir, el que hi han deixat gravat, és arribar al moll de l’os del territori, comprendre com eren els qui hi van treballar en altres èpoques.”

Moltes gracies Roger per aquesta preciosa obra. Us deixo amb algunes imatges de marges prioratins i pedra seca.

Poda de vinyes velles a la serra de la Figuera.Jaume Roca, Celler Ficària Vins, DO Montsant.La Figuera, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinyes del celler Mas de Sant Rafel.DO Montsant.La Torre de Fontaubella, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinya de l'Ermita, celler Alvaro Palacios, DOQ PrioratTorroja, Priorat, Tarragona2004.01

© RLM

Vinyes de coster, llicorella, partida dels Masos d'en Ferrer,DOQ Priorat,Porrera, Priorat, Tarragona2001.11

© RLM

Empeltat de vinyes velles al coster del Riuet, DOQ Priorat,La Vilella Baixa, Priorat, Tarragona2003.02

© RLM

Barranc de les Escomelles, camí del Mas de la Plana del Sebes, costers de llicorella, vinyes del celler Vall Llac, DOQ Priorat, Porrera, Priorat, Tarragona

© RLM

Bancals d'oliveres al barranc del Coll de Manxa, Montsant,La Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Camí del Grau GranLa Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Serrall de les Roques, antic camí ral de Cabacés a Margalef Parc Natural del Montsant.Cabacés, Priorat, Tarragona

© RLM

 

 

Priorat i pell… més Priorat que mai

dijous, 20/09/2012

Tinc un bon amic que afirma que la propera revolució important en el món del turisme, de la cultura i de les relacions socials, no vindrà de la tecnologia, sinó que serà “la de la pell”. Sí, la revolució de la pell, de la proximitat, d’allò que no és virtual, que és pot tocar, que és imperfecte però autèntic, que és humà, que és de veritat.

L’evolució de les pràctiques turístiques, les noves tendències, no són sinó un reflex de la nostra evolució com a societat. Ara que segurament tenim centenars d’amics al facebook, de seguidors al Twitter, val la pena pensar quants d’ells estarien disposats a escoltar els teus problemes amb un ampolla de vi sobre la taula, o arreglar el món en una tarda, o riure com a marrecs per qualsevol collonada i… deixar-se anar, deixar-se anar… És temps de recuperar la paraula, la conversa, la tertúlia, la proximitat. Temps de retrobar els sabors de les coses fetes amb il·lusió, amb passió, els petits grans plaers que ja coneixem i que tan feliços ens han fet. En efecte, estic convençut que són molts els que coneixen els secret de la felicitat. A què esperem?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

El Priorat és precisament, un territori de pell, un territori d’intensitats, de duresa i d’autenticitats (pregunteu-ho als cellers de grans personatges que venien a menjar-se’l i han sortit escaldats). Amb l’actual context de crisi, la major part de gent del Priorat té clar que aquí no aterrarà Eurovegas, ni Barcelona World (ni ho volen). Al Priorat no caben les grans operacions, les grans ostentacions. El paisatge cataclismàtic que deia Josep Pla no ho posa fàcil. Els prioratins (nascuts o arrelats) saben que no vindran de fora a salvar-los. S’han de reinventar. I ho fan a partir del que són, del que tenen.

Al Molar, la Roser Vernet, lletraferida de mena i prioratina compromesa fins a la medul·la, regenta el Perxe, un dels allotjaments rurals amb més personalitat del Priorat (la seva). Perxe és també la seu del Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi,  una associació cultural que, d’una bada, recull el fons de l’escriptor Joaquim Soler Ferret i vol fomentar l’estudi i la difusió de la seua obra; i de l’altra, vol ser un espai que vinculi la literatura i el vi, dos realitats, dos passions, que al llarg de la història de la humanitat han tingut molts vincles.

Perxe, residència-casa de pagès i Centre Quim Soler, centre de documentació i activitats entorn de la literatura i el viEl Molar, Priorat, Tarragona

Perxe i Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi. El Molar, Priorat. © RLM

La Roser acaba de llançar una proposta que em sembla fantàstica, excel·lent, vinculada amb el món de la literatura, l’art i la cultura: Priorat, versió original. Us imagineu poder parlar tranquil·lament, per exemple, amb algun dels escriptors que us agraden? És tracta de compartir un cap de setmana al Priorat amb un convidat (un escriptor, un pensador, un artista…), i com a molt 10 persones més. Com diu la proposta, “una estada feta al gust i les ganes de qui convidem, per  enraonar de la seua obra, d’allò que, més ençà o més enllà s’hi relaciona o la caracteritza, i de  tot allò que es vulgui proposar durant l’estada”. La primera convidada, el 5, 6 i 7 d’octubre serà l’escriptora Maria Barbal i ja estan confirmats Sílvia Alcántara (novembre) i Ramon Solsona (desembre). Sensacional.

Prop de Porrera, un dels allotjaments rurals de més prestigi del país, Mas Ardèvol, està a punt de llençar una proposta també molt temptadora. Mas Ardèvol és regentat per la Gemma Peyrí, una altra de les grans dones d’aquesta comarca, pionera en el turisme rural i incansable emprenedora. És ella, per exemple, la impulsora i ànima de la línia de productes cosmètics d’alta qualitat Nina Mas Ardèvol, basats en el vi i les avellanes. Podeu imaginar quelcom més arrelat a la terra?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

En aquest cas, la iniciativa va de vi, de paisatge i també de tertúlies. Amb el nom de Vins Panoràmics és proposa un cap de setmana per descobrir algun dels grans vins que s’elaboren a Porrera de la ma dels propis enòlegs, tot passejant entre vinyes d’alçada i participant en un sopar amb els creadors dels vins. L’estada inclou una passejada amb guia per camins entre vinyes  per contemplar els grans horitzons dels paisatges del vi —que tan identifiquen al Priorat— i conèixer les històries humanes que van transformar la comarca. A mig camí, entre les vinyes, es fa un tast del vi proposat que, per iniciar la sèrie sembla que serà del prestigiós celler Cims de Porrera.

Ambdues propostes respiren coherència, honestedat i sensibilitat. Ambdues persones viuen del turisme, però no el conceben únicament com una activitat econòmica, sinó com una activitat que posa en relació persones, una activitat on la satisfacció d’uns és també la satisfacció dels altres; una activitat que persegueix un objectiu d’una enorme transcendència: intentar ser una miqueta més feliços. Bona sort!

10. La platja. Miracles a l’abast

dimarts, 24/07/2012
Platja dels Trabucador, Parc Natural del Delta de l'EbreSant Carles de la Rapita, Montsia, Tarragona2002.07

Platja del Trabucador, Parc Natural del Delta de l'Ebre, Montsià © RLM

Potser Jesucrist va tenir problemes de flebitis i li van recomanar caminar per les aigües. O senzillament li agradava sentir l’aigua tèbia als peus. Qui sap. Però segur que li hauria agradat passejar per aquest paratge irreal, com ho fa Daniel Espuny. Aquest és el regne dels horitzons. Son les aigües del Trabucador, al Parc Natural del Delta de l’Ebre. / RLM

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

Sang, vent i paisatges

dissabte, 7/07/2012

La Terra Alta, els nous emprenedors, les brigades internacionals a la Batalla de l’Ebre, els lluitadors per la memòria, aquests són alguns dels aspectes que recollirà el dossier central de la revista Descobrir Catalunya en el número del proper setembre. Fa pocs dies que vaig acabar les sessions fotogràfiques i els records són frescos, intensos, molt intensos i també contradictoris. Aquest número de la revista promet. Aquesta terra no deixa indiferent, la seva gent tampoc.

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a BotHorta, Terra Alta, Tarragona

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a Bot. Horta, Terra Alta. © RLM

Reconec que m’ha costat tornar a la Terra Alta. Per a mi era la terra dels grans horitzons agraris. La vista davallava dels dels Ports i s’estenia, serena, antiga, com fa centenars d’anys, dins les planes i turons de l’Aragó, sense aturador, fins a trobar les muntanyes del Pirineu. Sovint pensava que aquesta serenor contrastava amb l’horror i la tragèdia que aquestes terres havien viscut durant la Guerra Civil. M’agradava creure que aquesta serenor havia de ser balsàmica, que podria ajudar a tancar ferides…

La nostra visió estètica i emocional del territori —és a dir, allò que en diem paisatge— sempre és personal i subjectiva, si bé la compartim més o menys amb els altres (i això ens fa especialment feliços). És evident que allí on jo veia serenor, bellesa, identitat agrària, altres veien desesperança, improductivitat, emigració, o res. Un passat ple privacions, i amb la tragèdia de la Guerra Civil amarant-ho tot, no facilita precisament la generació de paisatges. La connotació estètica dels territoris és fruit de la cultura. Les societats més cultes generen visions —paisatges— més riques, més complexes i les doten d’un major valor identitari. És quan el paisatge es converteix en part de la nostra identitat que serveix per saber qui som, per enfrontar-se als canvis, al futur sabent on tenim els peus, sabent millor discernir entre allò que és essencial del que no ho es tant, o directament del que és banal.

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Bona part del paisatge d’aquesta comarca s’ha transformat de manera dràstica recentment. Passejar en cotxe per la carretera que uneix la Fatarella amb Vilalba dels Arcs, sota els enormes aerogeneradors, és una experiència impressionant, molt interessant, molt recomanable.

Reconec que m’encanten aquestes bèsties de 120 m  (tot i que arriben a fer una mica de por). Gegants blancs que es retallen sovint en un blau immens, cadenciosos, imperturbables, indiferents al que passa sota els seus peus, amb la mirada posada en l’horitzó, esperant ansiosos que el vent els doni vida. M’agrada veure’ls entre vinyes, ametllers o oliveres, com si d’una altra plantació es tractés. Un nombre reduït em semblen molt atractius, tanmateix, a la Terra Alta, a un parc el segueix un altre, i un altre i un altre … La seva dimensió és extraordinària (l’edifici més alt de Tarragona fa la meitat d’alçada) i seu número és tal que aquell paisatge obert, generòs, ple de matisos, ple d’humanitats antigues, ha desaparegut. Els molins xuclen totes les mirades. Ara el paisatge són ells.

Central eòlica de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Central eòlica de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. Al fons, els Ports. © RLM

Els nostres governants consideren inevitable sacrificar tots els horitzons (i dic tots sense exagerar gaire) del sud de Catalunya en pro de l’obtenció d’energia eòlica. Però, si us plau, que no ho venguin com ecologisme. El paradigma que hi ha al darrera del model d’implantació que hem triat segueix sent el mateix de sempre: produir més per gastar més, per fer més negoci, per continuar afavorint les grans empreses productores d’energia i els seus monopolis. Seguim sense voler entendre que el món ha canviat. Crec fermament que hem d’acabar tancant les nuclears el més aviat possible, crec en les energies renovables, però seguim sense posar l’accent en la reducció del consum d’energia.

A hores d’ara estem en camí de sacrificar els paisatges d’un terç del país—i una part de la seva identitat— per tal que les botigues continuïn tenint les portes obertes tot l’any, per gelar-nos de fred en els cinemes durant l’estiu o anant amb màniga curta a l’hivern, per il·luminar mig univers durant la nit i quedar-nos sense estels, per continuar dissenyant edificis sense ventilació natural on siguin imprescindibles els aires condicionats, per obrir les  finestres dels instituts a l’hivern quan la calefacció es fa insuportable, etc., etc. Però això és el sud. Sacrificarem paisatges abans d’haver-los pogut valorar. Un altre cop, sembla que arribem tard. És veritat que la misèria només engendra misèria…

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Els incomptables aerogenerados de la Terra Alta no deixen de semblar-me (potser només a mi) desenes i desenes de piques verticals clavades en la mil·lenària horitzontalitat ferida del seu paisatge. No puc evitar pensar que a aquest territori encara no li ha arribat la pau, que les ferides continuen obertes. Les identitats han de ser molt fràgils si el territori només és vist com un recurs  productiu.

Un exemple: l’indret conegut com Quatre Camins, davant Vilalba dels Arcs, va ser el trist escenari d’un dels episodis més terribles i dramàtics que van tenir lloc durant la Batalla del Ebre. L’assalt de la punta Targa (un simple turonet) per part de les tropes franquistes del Terç de Montserrat va ser absolutament esgarrifós. El terra encara ha d’estar amarat de sang. Això però, no ha estat cap impediment per instal·lar-hi a tocar dos aerogeneradors. Em sembla una trista mostra de menyspreu, del nivell moral de la nostra societat i dels nostres governants, una imprudència històrica greu, una mostra també de la miopia davant un patrimoni, el de la Guerra Civil, d’abast internacional.