Arxiu de la categoria ‘festes’

L’hospitalitat i l’estómac

divendres, 23/12/2016

Ho reconec, em segueix impactant la complexitat humana. Em continua semblant increïble que en una mateixa especie és puguin donar mostres tan confrontades de maldat i de bondat, d’indiferència davant el dolor de l’altre i de compromís amb els que pateixen. I en aquestes dates, em fa l’efecte que les contradiccions, paradoxes, hipocresies i misèries es mostren amb més cruesa.

El magazine digital La Conca 5.1 acaba de publicar-me l’article L’hospitalitas i la memòria dels grans homes. El text aprofita la recent creació del Centre de Visitants de l’Hospital del Coll de Balaguer, per parlar d’aquest hospital medieval —més conegut com l’Hospitalet de l’Infant— i especialment de la figura que el va impulsar, l’infant Pere d’Aragó i d’Anjou, fill de Jaume II. Es tracta d’un personatge molt interessant, cabdal a l’història de la Catalunya del segle XIV, del qual comencem a saber-ne més gracies a les investigacions d’historiadors com Eduard Juncosa.

Cercant informació sobre el món dels hospitals medievals vaig trobar un interessant article, publicat al web de Sàpiens, escrit per un dels grans investigadors de la matèria, Antoni Conejo, membre de l’IRCVM. El text explica que els antecedents d’aquests establiments es troben en la tardoantiguitat pagana i especialment en les iniciatives dels neocristians romans. Exemple d’això són els xenodochia, nascuts a l’imperi bizantí, des d’on es van estendre a altres regions mediterrànies. La paraula xenodocheion prové del grec —es va llatinitzar com a xenodochium i significa “casa per a estrangers”. Els més antics daten de mitjans del segle IV i sembla que durant l’alta edat mitjana els mots xenodochium i  hospitalis —que prové d’hospe, hoste— es van fer servir indistintament.

Arribats a aquest punt, no em vaig poder treure del cap el drama actual dels refugiats sirians. Com pot ser que ho estiguem fent tant malament. La història ens mostra que aquests errors —fruit de la por i la covardia— tard o d’hora es paguen. Estem obrint Europa a la por i aquest és la pitjor de les reaccions humanes, anul·la qualsevol capacitat de raonament.

Espero que les organitzacions humanitàries que estan alleugerint la nostra vergonya tinguin aquests dies, com a mínim, un augment de donacions. Encara que només sigui per tal que els àpats de Nadal no se’ns entravessin. Esperem que el 2017 arribi amb més llum. Bones Festes i Bon Any Nou!

Santuari de Delfos. Grècia

 

Palla, es necessita més palla

dijous, 4/02/2016

La Baixada del Pajaritu és, sens dubte, un dels actes més divertits i esbojarrats del Carnaval de Tarragona. Com explicava a l’anterior entrada del blog, es tracta d’un acte que ha vingut sent organitzat directament des d’associacions ciutadanes, la Colla Pajaritu i la Pipel Entertaiment. Enguany, és la XI edició. A més de les inscripcions, el finançament necessari s’ha aconseguit a partir d’un Verkami. És una mostra fantàstica del millor humor i dinamisme d’aquesta ciutat.

Es tracta d’un cursa d’andròmines i disfresses que es celebra el dissabte de Carnaval. És completament oberta a la imaginació i atreviment de tothom, infants i adults. La diversitat és la norma, també amb la velocitat. Atenció amb els espitats! Si a casa us sobra una bala de palla, porteu-la, segur que farà servei. Enguany la cursa es previst que acabi amb una paella (a la qual no es descarta que hi acabin posant rodes).

Lluentors, focus i ungles mossegades

dimecres, 3/02/2016

Ja és a punt una nova edició del concurs La Disfressa d’Or, un dels actes més esperats del Carnaval de Tarragona, especialment per part dels milers de persones que formen les comparses a la ciutat. Per a molts, és el moment de la veritat, el moment de pujar d’alt un escenari i mostrar el resultat d’hores i hores de feina. Hores i hores tallant, cosint, pintant, assajant… Ho he dit molts cops, aquesta és la dimensió que més em fascina d’aquesta festa, l’esforç personal i col·lectiu i l’ambició per millorar cada any.

Darrerament, aquesta ciutat no va sobrada d’ambició i això encara posa més en valor els esforços del Carnaval. I no sols pel que fa als vessants de més lluentors i plomes, també és el cas de la divertidíssima Baixada del Pajaritu (espero dedicar-hi una propera entrada al bloc). La crisi va ajudar a que fos la ciutadania la que s’espavilés per tirar endavant aquests actes del Carnaval. Fantàstic! No se m’acut un esperit mes carnavaler que aquest. És com si entreguessin que la diversió carnavalera és una cosa massa seriosa com per deixar-la en mans dels representants polítics.

Tant la Disfressa d’Or com la Baixada del Pajaritu són esdeveniments organitzats de manera privada per empreses i associacions. Les entrades són la font de finançament del primer esdeveniment (a la venda aquí), mentre que el segon ha optat enguany per un Verkami.  En el cas de la Disfressa d’Or, l’ambició de la que parlàvem va portar els organitzadors (Abril Producciones – Music From Tamarit) a canviar l’antic recinte firal per la TAP, la Tarraco Arena Plaça, la antiga plaça de toros. No ha de ser fàcil, no. Tanmateix, en la primera edició a la TAP, els organitzadors se’n van sortir molt bé. Felicitats!

Al recordar-la, em venen al cap algunes reflexions i aspectes que m’atreveixo a compartir per si poden ser d’alguna utilitat (des d’una profunda humilitat i respecte, està clar, i sabent que, des de fora, les coses són molt diferents que vistes des de la responsabilitat de l’organització).

Per començar, als fotògrafs ens anava molt bé el fet que hi haguessin diverses sessions. Entenc però, que això queda fora de lloc donades les dimensions de la nova ubicació. D’altra banda però, la il·luminació, tot i correcta, va ser excessivament plana. Vaig enyorar, i molt, el joc de llums i colors darrera dels personatges d’altres edicions, que aportaven unes possibilitats plàstiques sensacionals. Això, sumat al fet d’haver de treballar des de molta distància durant pràcticament tota la gala va condicionar molt el tipus de fotografies que es podien obtenir.

Un podria pensar que l’aposta per un nou escenari i una major “espectacularitat”  hauria d’haver repercutit una també en una millora de les possibilitats fotogràfiques de relatar l’esdeveniment. Malauradament no ha estat així sinó, més aviat, el contrari.

L’augment de les dimensions de l’escenari i de l’espai comporta cert riscos. Allò més gran no sempre és millor (els artistes saben bé que la bellesa es troba en la proporció i l’equilibri). Omplir un escenari no és fàcil i segons la mida que tingui, pot no estar a l’abast de totes les comparses.

També vaig trobar a faltar bona part de l’escalfor que generava la proximitat de participants i public, tot i els  esforços i bon ofici del presentador. Tampoc hi va ajudar l’exagerada rivalitat entre el públic que, a l’hora d’animar o reconèixer l’esforç de les actuacions, em va semblar que només ho feia vers la pròpia comparsa .

De tota manera, el balanç de tot plegat és absolutament positiu i engrescador. L’espectacle és ple de il·lusió, d’imaginació i d’esforç i a hores d’ara, mentre els muntadors i tècnics ultimen els detalls, segur que hi han mans amb ungles molt i molt retallades. Bona sort a tothom!

Podeu veure una selecció més àmplia i a pantalla complerta! al nou espai per a exposicions virtuals que ha inaugurat el web de Tarragona Turisme amb el nom de Tarragona ara!

 

Ai, diables, quina vergonya sentir com blasmeu Tarragona!

dimarts, 29/09/2015

Setembre ja es a les acaballes i això vol dir que l’olor de pólvora de Santa Tecla és a punt de desaparèixer. Com a totes les festes arrelades i viscudes, les persones acabem generant les nostres pròpies litúrgies. A banda de treure a pasejar el braç de la Santa, la festa gran de Santa Tecla deixa moments per al gust de tothom (i també pel disgust). Precisament, en això d’emprenyar, el Ball de Diables de Tarragona té ofici i tradició. Un dels moments més adients per tocar els nassos és, sens dubte,  la lectura dels versots, en tornar d’Ofici el dia 23. És costum que es llegeixin sota el balcó de l’Ajuntament, on, els polítics aguanten —amb millor o pitjor cara— l’estracanada verbal dels diables malcarats.

Des de fa un parell d’anys que bufen aires atrevits i renovadors. I s’agreix. Sense deixar l’estructura tradicional, la posada en escena és més satírica que mai, i alguns comentaris afilats punxen de debò (a banda que algunes caracteritzacions poden acabar cremant retines sensibles).

Enguany els versots han girat al voltant dels Jocs del Mediterrani. Sens dubte, la natació sincronitzada és, també a Tarragona, una de les disciplines que generen més expectació. I és que, quan hi ha glamur… D’altra banda, les incerteses i els costos d’oportunitat que s’albiren prometen, em temo, més d’una edició monogràfica de versots dedicada als Jocs. “Ai, diables, quina vergonya sentir com blasmeu Tarragona!” Ai! Sant Miquel, perseguidor de blasfems i irresponsables, em temo que se us gira feina.

Els mes curiosos, després de les imatges, podreu llegir el text complert dels versots d’aquesta Santa Tecla 2015.

Foc pirinenc pel solstici d’estiu

dimarts, 23/06/2015

Reconeguem-ho, ens agrada el foc. I això ve de lluny, lluny. Ja sigui a l’hivern (com a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola) o l’estiu, com les que es celebren al Pirineu. Estic a punt de marxar de sopar de Sant Joan i no és moment per submergir-me en simbolismes que, d’altra banda, ja hom coneix si fa o no fa. En canvi, sí que m’agradaria compartir unes imatges recents (calentetes, calentetes…) de les Falles de Durro, les primeres del calendari de les que es celebren a la Vall de Boí, ara que precisament opten a ser declarades Patrimoni Mundial. Que la nit mes curta de l’any us sigui generosa!

Tarraco Viva, les rotondes i el salami

diumenge, 3/05/2015

Poster_TRA-2.jpgArriba el maig i també el festival Tarraco Viva. Un any més. I van disset. Els catàlegs (en català i castella) i la programació dia a dia, es poden consultar i descarregar del web del Festival. Si us ve de gust, una petita recerca dins el blog, us portarà a diverses entrades d’anys anteriors dedicades aquest singular festival.

Probablement, la majoria pensaran que, amb disset edicions i un progressiu augment d’espectadors —més de 100.000— es tracta d’un festival plenament consolidat. Potser sí, però jo no ho acabo de veure clar. En les actuals circumstàncies, municipals, catalanes, europees i més enllà, res està tant en risc com la cultura. Anys de crisi i unes elits tramposes, que han saquejat el sistema i han socialitzat les pèrdues, ens han deixat un panorama no gaire encoratjador que se suma a canvis més profunds.

La idea que la cultura és quelcom prescindible, quelcom de més a més, ha anat calant. L’augment de l’IVA al 21% és un bon exemple, però no l’únic. El repartiment de pressupostos ho deixa molt clar a tots els nivells de l’administració. Per exemple, podem gastar-nos el que no tenim en infraestructures, en formigó; en canvi,  els pressupostos en cultura han quedar reduïts a un tall transparent de salami, i de no gaire bona qualitat.

Amb més infraestructures, amb més trens d’alta velocitat, per exemple, guanyarem uns minuts per arribar a la feina, per anar de vacances… i? No em malinterpretin, no dic que no calguin millorar les carreteres, les comunicacions. Són importants i ens fan la vida més còmoda, és cert però, les rotondes ens fan més feliços? (en una prop de casa meva s’han gastat més de 50 milions d’euros, segons tinc entès). La cultura, els valors, el pensament, l’art, són el grans instruments que hem creat els humans per donar sentit al món, per donar sentit a la nostra existència. I això no és poca cosa. Per exemple, són els valors nascuts de la nostra cultura els que ens han portat a organitzar una sanitat pública com la que tenim. Els diners són necessaris, és clar, però no és una qüestió de diners.

Malauradament però, el problema amb la cultura va més enllà d’un o altre alcalde, d’un o altre govern. En un recent article  de  diari l’Ara titulat L’agonia de la classe creativa cultural, el seu director es feia ressò del llibre Culture crash: the killing of creative class, de Scott Timberg; un assaig amb “un punt de depriment per realista” on es fa “una descripció de com la crisi, els canvis socials i la tecnologia estan matant de gana els creadors culturals“. És un clam, una alerta vers un procés que crec que molts estem constatant dia a dia. Jo sovint parlo de l’afebliment del múscul cultural i considero la gratuïtat com una veritable arma de destrucció massiva.

En una recent entrada en aquest blog (Seduccions primaverals en boscos atlàntics), expressava els meus dubtes i pressentiments en relació amb el futur dels professionals de la fotografia de natura. El tema va motivar uns excel·lents comentaris de lectors que van enriquir el debat. El que està passat però, va molt més enllà del paper que puguin tenir els nous productes turístics pensats per a l’observació d’aus en llibertat, els quals, val la pena subratllar-ho, habitualment són molt escrupolosos pel que fa a minimitzar els impactes que pugin tenir sobre la fauna observada.

El repte, com assenyala Timberg, és la desaparició dels professionals creadors de continguts culturals. Realment creiem que podem prescindir d’escriptors, de músics, de fotògrafs, de pensadors, d’artistes… de bons periodistes? Què no passarà res? De veritat creiem què tenim prou amb els continguts fabricats i controlats pels grans imperis mediàtics? No cal ser gaire llest per saber on porta aquest camí, tant a nivell individual com a col·lectiu. I en el nostre cas, no podem oblidar les dimensions del nostre país.

El valor d’un festival cultural com Tarraco Viva va més lluny del seu contingut directe. Va molt més enllà i té a veure amb la gent que relaciona, amb el pensament i les reflexions que provoca, amb les atmosferes que genera, o, per exemple, amb les propostes que a partir d’ell comencen a sorgir per tal de generar una veritable indústria cultural a la ciutat, basada en la divulgació de la història,. Sense adonar-nos, molts dels milers de persones que hi han assistit i participat s’han emportat alguna cosa del festival dins seu. Potser és el gaudi d’una bona estona viscuda, el plaer d’experiències que busquen tenir sentit i allunyar-se de la banalitat. Potser són reflexions que, inconscientment, motivaran decisions futures que resultaran transformadores.

La cultura ja ho té això, ens humanitza i canvia realitats. Tanmateix, sembla que arriben temps que ens exigiran major compromís en els valors que considerem fonamentals. Com deia aquell pensador, si creiem que invertir en cultura resulta car, esperem a veure el preu de la incultura. Ens cal estar disposats a pagar i defensar la cultura, a exigir un major pes dins l’acció dels nostres governants i ens cal també recuperar el prestigi que dona invertir-hi per aconseguir més mecenatges que mai.

Com diu el lema del festival, esperem que el passat ens permeti descobrir nous futurs. Us deixo amb algunes imatges de l’any passat  i amb el convenciment que  fruireu molt d’aquesta nova edició de TARRACO VIVA!

Transparències líquides

divendres, 1/05/2015

Per a molts dels amants de vi, el cap de setmana de l’1 de maig està vinculat a la Fira del Vi que es celebra a Falset (Priorat) i que enguany compleix 20 anys.  Felicitats! El que ha succeït amb la fira des de ja fa una bona colla d’anys és ben interessant. Sense cap planificació —crec—, han anat sorgint i consolidant-se tastos i actes en diferents pobles de la comarca coincidint amb les dates de la fira, i la Fira els ha anat integrant. Sensacional!

El que ha succeït pot semblar normal, lògic, però, de veritat, no ho és gens. El comportament humà més habitual hagués estat muntar una fira en cada poble cada setmana de l’any…  i fer la guerra cadascú per la seva banda.  Amb aquesta altra estratègia, en canvi, tots hi surten guanyant. Uns aprofiten la inèrcia, els altres en surten reforçats i més grans. Intel·ligència col·laborativa, vaja, i defensant cadascú els seus interessos.

Vint anys celebrant una fira no és poca cosa. La fira funciona i ha aguantat bé aquests anys difícils; tot i amb això, crec que encara continua lluny de les seves possibilitats, que són enormes. Us deixo amb imatges de dos dels  tastos que més m’agraden, el Tast amb Llops de Gratallops i el Tast de Cal Compte a Torroja. Bons indrets on gaudir d’excel·lents vins i dels jocs entre rostres, rialles, transparències i reflexos de felicitats dins les copes.

Benaurats somriures (Carnaval de Tarragona II)

dijous, 12/02/2015

I arriben les rues de Carnaval! Diuen que a Tarragona aprofitem qualsevol excusa per sortir al carrer i desfilar amunt i avall. I possiblement és cert. Ens agrada trobar-nos al carrer, ens agrada lluir, ens agrada mirar, ens agrada criticar… Diuen aquesta dèria de les desfilades és una herència del nostre passat romà. Potser sí. M’agrada la idea. El fet és que, en el cas del Carnaval, som davant les poques festes que no van poder assimilar completament el poder que ha estat hegemònic durant tots aquests segles. Hi han investigadors que els vinculen amb les saturnals, també amb les lupercals, i fins i tot amb els ritus en honor a Isis, com l’obertura del mar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAAl món romà, cada primavera s’obria la navegació pel Mediterrani amb una cerimònia que tenia origen egipci: el Navigium Isidis. Després dels mesos d’hivern, en què la navegació era perillosa, a molts ports de la Mediterrània i a través d’un magnifica cerimònia en honor a la deessa Isis, s’obria el període de navegació, el mare apertum. La festa de Navigium Isidis es celebrava el 5 de març i es coneix amb gran detall, ja que Apuleu la va descriure fa quasi dos mil anys a la part final de la seva novel·la L’Ase d’or. Es tractava d’una gran festa de primavera que començava amb la processió d’Isis per arribar al mar, on es celebrava la cerimònia principal. La comitiva anava precedida per una mascarada carnavalesca de persones disfressades amb màscares, entre d’altres la del fidel gos guardià Anubis. D’alguna manera els podem considerar probablement origen dels grups de gegants i capgrossos que obren els seguicis de les nostres festes.

Probablement, és de la barreja de records de festes alegres i transgressores que Carnaval ha aconseguit arribar fins els nostres dies. El Carnaval ha estat, durant segles, un forat per respirar en un ambient de profund control i ofec moral, una oportunitat de reivindicar l’alegria. Estic convençut que el d’ara continua acomplint funcions similars. Funcions balsàmiques. D’acord, és ple de contradiccions. Són les nostres com a societat. Però quan veig una rua (a qualsevol localitat), el que veig és una expressió de profunda humanitat, veig esforç, treball, molt treball en comú per aconseguir il·lusions, anhels; esforç per sortir a buscar la felicitat en comptes d’esperar a que vingui.

Us deixo amb algunes imatges de la rua del Carnaval de Tarragona del 2014 i amb el (tradicional) portfoli que he preparat. També podeu veure la col·lecció d’imatges al web de Tarragona Turisme.

 A tots els que ho fan possible, moltes gràcies pels vostres somriures!

Benaurades plomes (Carnaval de Tarragona I)

dimarts, 10/02/2015

“Cal ser atrevits per passar-ho bé”. És una frase de Jordi Viñolas, un activista cultural i fester de la meva ciutat, algú que aprecio i admiro, algú que desborda energia i bon humor. La frase és d’una entrevista apareguda al blog de Tarragona Turisme. Quan la vaig llegir em va encantar. Cal atreviment, valentia. Res més seriós i important que l’humor, que l’alegria. Els amics i seguidors del blog ja saben de la meva debilitat pel Carnaval (si poseu la paraula al buscador del blog us sortirà les entrades dels anys anteriors). Se que no és una passió compartida per tothom però, com més voltes li dono, més m’agrada que la gent perdi la xaveta per disfressar-se (del que sigui), i per desafiar l’hivern i desfilar carre amunt i carrer avall. Sí, d’acord, pot semblar que no tingui gaire sentit, però el té tot.

Davant aquesta crisi que ens ha tocat viure, davant els perills de l’abatiment, de la desesperança; els somriures, les plomes, els colors, són essencials, transgressors, alliberadors, terapèutics… És cert que cadascú busca la millor manera de combatre les tristors i mediocritats que ens han caigut a sobre. Tanmateix, la recerca d’ànim, d’il·lusió, intueixo que té més a veure amb l’estomac que amb el cap. “El somni de la raó produeix monstres”, recordeu-ho. Atreviu-vos!

Us deixo amb algunes imatges de la Disfressa d’Or del 2014 del Carnaval de Tarragona, que apareixen al porfoli que he preparat. Si en voleu saber més, us recomano l’article de Jordi Suriñach a fet a Tarragona “Disfressa de platí” i podeu veure la col·lecció d’imatges al web de Tarragona Turisme. A més, a l’Espai Turisme (carrer Major) s’acaba d’inaugurar una exposició fotogràfica col·lectiva de l’Agrupació Fotogràfica de Tarragona.

 

 

Retrats sense retrets

dimarts, 27/01/2015

Els fotògrafs de premsa, de viatges, de festes, els cronistes gràfics de la realitat ja ho comencen a tenir clar. Fotografiar gent és quasi pecat, i si són nens, pecat mortal. Justament a l’època on bona part de la població llença la seva intimitat per la finestra de les xarxes socials i es despulla impúdicament, fer fotos on es puguin reconèixer persones, pot acabar sent un delicte. Excepte en els casos que s’estigui informant de l’actualitat, en els demés, segons la llei, cal l’autorització per escrit de les persones que apareguin a la fotografia.

S’imaginen al mig de qualsevol festa major demanar a la gent que comenci a ompli formularis per tal que cedeixin els seus drets d’imatge? Aquest no és un tema fàcil, ho reconec. És delicat, complex, enrevessat i altres amb major coneixement l’han abordat millor que jo. En tot cas però, comencin a repassar els grans noms de fotògrafs que han retrat la quotidianitat. Ara podrien estar arruïnats per les demandes o engarjolats (si Cartier-Bresson aixequés el cap!).

Alguns diran que les lleis busquen garantir de totes totes els drets de les persones. Jo però, crec que es tracta fonamentalment d’un acte de droperia. Allò que cal és perseguir i castigar  els abusos, no els usos. Però ja se sap, ens agrada més allò de “mort el gos, morta la ràbia”.  “No fotos, no problem” que dirien alguns. Els qui, des del futur, vulguin estudiar el nostre temps, es trobaran amb tones, tones i tones d’imatges (píxels, volia dir), però amb menys relats visuals meditats, serens, aprofundits de qui som i que fem. Paradoxal, oi? Un senyal més dels processos d’idiotització als quals estem exposats.

Tanmateix, com sol passar, es tanquen unes portes i s’obren d’altres. Qui escriu aquestes línies s’ha format com a fotògraf a l’aire lliure; a la muntanya, al camp i al carrer. Difícilment trepitjava un estudi on, per cert, els fotògrafs li semblaven més mags que altre cosa en mig de tants artefactes i equips. Quan des de Tarragona Turisme li van proposar fotografiar personatges per a una sèrie d’entrevistes que havien de ser publicades al bloc Tarragona Experience, li va semblar una d’aquelles oportunitats que et donen els altres per encetar nous camins. Un repte, sí senyor.

Val a dir que, novament, he tingut la sort de treballar amb gent molt bona. Parlo de l’Oriol Margalef, un excel·lent periodista amb el qual preparem prèviament les entrevistes. De la barreja dels nostres punts de vista, d’influenciar-nos mútuament han anat sorgint fotos i textos. I crec que es nota aquesta manera de treballar.

No cal dir que el genere dels retrat té diversos avantatges. Per començar, els subjectes hi estan d’acord i no tenen intenció de denunciar-te (a no ser pel resultat, és clar). Parlant seriosament, és un privilegi poder conèixer gent interessant i compartir, encara que sigui una estoneta, un bocinet del seu món (i com jo soc molt lent treballant…). Encaro recordo, per exemple, el petit concert que em va regalar Richard White (al mig d’una rotonda) mentre s’amagava el sol. Confesso que vaig allargar la sessió tant com vaig poder. Us deixo amb els personatges del 2014. Els text de cada entrevista el trobareu a Tarragona Experience.