Entrades amb l'etiqueta ‘policromia’

Vuitanta cobres, una mòmia i un cadàver

dimarts, 17/05/2016

Poster420x594.jpgEgipte, el Nil, els faraons… la fascinació per aquest món és ben antiga. Els nostres avantpassats romans ja van quedar atrapats per Kemet, la terra negra —el nom amb que els antics egipcis identificaven el seu país—, i no va ser només la personalitat de Cleòpatra allò que els va captivar. L’edició d’enguany del festival cultural TARRACO VIVA aborda les relacions entre aquestes dues grans cultures mediterrànies per acabar mostrant com —per a sorpresa de molts— alguns trets de la nostra personalitat provenen precisament de la vora del Nil. Al web del festival es trobar informació sobre la programació i descarregar el programa-catàleg.

El festival és ple de propostes molt interessants i, entre aquestes, estic esperant amb moltes ganes les representacions “MÒMIA. El viatge al més enllà”  i “SOPANT A LES PORTES DEL DUAT. El banquet funerari”. Aquests mesos previs he pogut seguir d’aprop els preparatius dels grups que les portaran a terme (Argos i MV Arte), i estic ben encuriosit. Puc assegurar-vos que aquella fascinació per tot el que té a veure amb Egipte i la mort continua ben present. Podeu veure’n un tastet en aquest vídeo que ha preparat la fotògrafa Gabriella Nonino.

Sessió preparació Tarraco Viva 2016.

Sessió preparació Tarraco Viva 2016.

Celebrar una nova edició del festival, tal com estan les coses, és un motiu d’alegria i d’optimisme (al com diu el lema de la família d’Ernest Shakelton: “resistir és vèncer”). Necessitem més que mai la cultura, la reflexió, el coneixement, però també ara més que mai costa convèncer els governants que la cultura és un element estratègic fonamental, precisament per poder superar la crisi amb èxit i construir un futur millor.

Permeteu-me transcriure la cita de Gregorio Luri amb la que es presenta enguany el festival. L’he trobat sensacional.

A començaments de la Segona Guerra Mundial l’armada americana va decidir ocupar els edificis del Saint John’s College d’Annapolis, a Maryland, per tal d’ampliar les instal·lacions de la seva acadèmia naval, la qual cosa feia impossible l’activitat a les aules en un moment en què les autoritats acadèmiques volien posar en marxa un ambiciós pla d’estudis centrat en els grans llibres de la humanitat. Com a últim recurs, el rector va enviar a Washington el professor que havia dissenyat el pla d’estudis perquè s’entrevistés amb James Forrestad, secretari de Marina, que el va rebre d’una manera intimidatòria: «Té exactament un minut per a convèncer-me de per què no hem d’utilitzar els seus edificis per a ajudar l’acadèmia naval en temps de guerra.» El professor va treure la seva pipa i la seva petaca. Va atacar el tabac a la seva cassoleta i la va encendre. Va fer una pipada. Va comprovar que tirava bé. Havien transcorregut cinquanta-cinc segons. Aleshores li contestà: «Perquè sense el que el Saint John’s intenta fer, ara aquest país no estaria lluitant contra els nazis.»

Aquest professor era Jacob Klein, un filòsof jueu especialista en Plató que, fugint de la bogeria nazi, havia trobat refugi als Estats Units. El 1949 va ser nomenat rector del Saint John’s.

A continuació, algunes imatges del muntatge de l’exposició “KEMET, la terra negra”.

 

Un any genial!

dijous, 22/01/2015

Diuen que per aconseguir quelcom, el primer és estar-ne convençut, oi? Doncs aquest 2015 serà genial! Com a mínim que no falti l’optimisme. L’inici m’enxampa amb la llengua fora (cosa que comença a ser massa habitual). La sensació que el món va més depresa que les meves cames és una evidència física i metafísica. La sensació de no arribar… comença a cronificar-se. No passa res, però. Estem al ball i haurem de ballar, oi? I el ball té a veure ara, per exemple, amb dos llibres que espero poder compartir ben aviat.

Una altra de les músiques que sonen cada cop amb més intensitat són les feines de preparació de la nova edició del festival Tarraco Viva . Un dels protagonistes de l’edició del 2015 serà novament la proposta de policromia de l’August de Prima Porta. Segons sembla, és probable que enguany incorpori complements (com la Nancy, suposo).

El nostre estimat August en colors va atreure l’atenció i va provocar l’admiració d’alguns dels millors especialistes de l’antiguitat clàssica que van assistir al passat II Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic, que va celebrar-se a Tarragona el passat mes de novembre. Al desembre, la edició espanyola de National Geographic, va dedicar una doble pàgina precisament a parlar de l’August policromat de Tarragona. Poc a poc, aquesta extraordinària proposta de divulgació històrica va sent coneguda arreu. Enhorabona als seus creadors —Emma Zahonero i Jesús Mendiola— i al festival i el seu director —Magí Seritjol— que van impulsar el projecte. Per algú com jo, “obsessionat” per la policromia en el món antic, aquesta proposta ha estat un regal sensacional que permet començar a percebre l’art clàssic des d’una altra perspectiva. Visca el colooooor!!!

Aquesta propera edició del festival també oferirà una exposició molt especial en la qual hi estic involucrat molt directament. Però això ho començarem a descobrir una mica més endavant…

NG12.AugustExploraBX.jpg

August, els colors i els perills d’empetitir un país

dimarts, 19/08/2014

D’acord, ho reconec, la policromia en l’art antic és una de les meves debilitats (i obsessions). Segur que exagero però em fa l’efecte que, des del maig passat, i gràcies al festival Tarraco Viva, en aquests moments Tarragona és probablement capdavantera mundial pel que fa a les interpretacions de la policromia en l’art clàssic. No és broma. Ho tenim tant a prop que ens costa reconèixer-ho i, a més a més, hi juguen en contra certs complexes d’inferioritat i la incapacitat manifesta de les grans capitals de mirar fora dels seus límits estrictes, com si la cultura només hi pogués créixer allí.

 

Encara hi ha molta gent que continua pensant en l’escultura i l’arquitectura clàssica, com l’art del marbre blanc. Res més allunyat de la realitat. El món antic era un món en color. Color, color i més color. Durant segles, ens han “estafat” la veritable història de l’art. D’una banda, les modes enamorades de la fàcil i elegant abstracció que regala el blanc marmori i, de l’altra, la incapacitat o covardia generalitzada de la majoria de responsables de museus per anar mes allà de les restes trobada i atrevir-se a interpretar —amb tot el rigor és clar— la realitat primigènia dels objectes, la seva estètica, les seves funcions, la ideologia a que responia cada obra. És a dir, parlo de l’aclaparadora absència de voluntat per intentar copsar la mirada dels nostres avantpassats.

 

images.jpegFa un temps va sortir a la llum les investigacions sobre les escasses restes de policromia que havien estat trobades a l’estàtua de l’August de Prima Porta, mercès a la utilització de les tecnologies d’investigació química més avançades que mai s’havien utilitzat. A partir d’aquests resultats, els investigadors dels Museus Vaticans van llençar una proposta de com podia haver estat pintada l’estàtua. Una proposta, certament impactant que va donar la volta al món. Malgrat el rigor científic aplicat però, aquesta proposta patia d’una enorme mancança: no s’havien tingut en compte les tècniques pictòriques de l’època i, malgrat el rigor científic, el resultat, probablement, era molt lluny de l’aspecte que l’estàtua podia haver tingut. Nomes una apreciació, els artistes antics no pintaven barrejant colors en la paleta, sinó que els obtenien a partir d’aplicar-ne diferents, un damunt un altre, en capes molt fines —veladures— que permetien que el color de sota es barregés visualment amb el de sobre.

 

I ves per on, aquí, a Tarragona, comptem amb uns excel·lents restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola (madrilenys d’origen), especialistes en aquestes tècniques clàssiques. El festival Tarraco Viva, dins de l’edició especial per commemorar el bimil·lenari d’August, els va encarregar obtenir una rèplica en resina de l’estàtua en bronze que hi ha a les muralles de la ciutat (a la vegada rèplica de l’original romana). L’objectiu era pintar-la, mostrar una nova proposta de com podia haver estar policromada. El resultat és fantàstic, realment es tracta d’una hipòtesi molt ben argumentada i molt interessant que està despertant l’interès d’altres especialistes arreu del món.

Procés d'elaboració de la proposta policromada de l'estàtua d'August de Prima Porta  a l'estudi dels restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte a Cabra del Camp (Alt Camp). TARRACO VIVA, el festival romà de Tarragona. XVIa ed.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Procés d'elaboració de la proposta policromada de l'estàtua d'August de Prima Porta  a l'estudi dels restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte a Cabra del Camp (Alt Camp). TARRACO VIVA, el festival romà de Tarragona. XVIa ed.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

201407 TGN Historia Viva_Página_01.jpgAquesta mateixa setmana, en el marc de les activitats que durant l’estiu es realitzen als monuments de Tarragona —Història Viva— encara es pot assistir en directe a les xerrades que els propis restauradors realitzen davant l’estàtua. Amb el títol “Els colors d’August” coneixereu el què, el com i els perquès d’aquesta proposta. Si teniu un mínim interès o curiositat pel món clàssic, per l’art, no perdeu aquesta oportunitat. Probablement, mai més tornareu a veure igual l’art de l’antiguitat.

 

Els colors d'August. Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

D’altra banda, avui 19 d’agost, dia de la mort d’August i festa a Tarragona (el naixement, el 23 de setembre, també fem festa) al diari Ara, apareixen una plana dedicada a l’emperador. L’enfocament és August i Barcino. Em sembla interessant que es toquin els aspectes més poc coneguts d’un tema si abans però, se n’ha mostrat els principals. És cert que, de passada es parla d’August i Tàrraco, i fins i tot del festival Tàrraco Viva, però obliden mencionar, per exemple, tots els actes que encara s’estan fent aquest estiu i que, a més de les xerrades sobre la policromia de l’estàtua d’August, inclouen uns excel·lents monòlegs a càrrec d’actors que donen vida als personatges que van conèixer l’emperador, tals com Mecenes, Marc Antoni, la seva esposa Lívia, la seva filla Júlia, etc. Res, ni una línia.

Mecenes. L'ideoleg del règim. Carles AlcoyGent d'August.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

Els 130.000 espectadors que van assistir al festival Tarraco Viva en la seva XVI edició —que els experts consideren com el festival de divulgació històrica romana més important d’Europa— tampoc van ser prou per tal que la majoria de mitjans barcelonins giressin el cap vers el sud. Estic convençut però, que la responsabilitat és fonamentalment nostra i dels nostres representants. Tanmateix, com a país, tenim un problema.

 

Fa uns mesos, en una auto-entrevista per parlar del seu darrer llibre (molt poc elegant, per cert), el director de La Vanguardia va vindre a dir que l’essència de Catalunya residia a l’Empordà, que si un cataclisme arrasés el país, aquest es podria reconstruir a partir d’aquesta comarca. Res a dir davant una opinió personal, sinó fos perquè aquesta l’expressa el director del diari més influent del país i rebla el clau d’una visió que considero pobre, tòpica i reduccionista (malgrat que l’Empordà em sembli fantàstic). La meva reacció no va ser d’indignació sinó de profunda tristesa.

 

Catalunya és, en efecte, un país de dimensions petites. Ara bé, aquesta incapacitat per mirar el sud —i l’oest, per cert— l’empetiteixen mentalment d’una manera especialment greu en els moments històrics que estem vivint. No crec que cap català discuteix la importància de Barcelona i de tenir una gran capital. Al contrari, n’estem ben orgullosos. Tanmateix, una cosa és tenir una gran capital i l’altra que només existeixi una gran capital. Si el problema d’Espanya és Madrid, seria bo evitar que el de Catalunya acabi sent Barcelona (i en aquest punt, el nou periodisme hi té molt a dir a l’hora de proposar noves mirades, noves perspectives que enriqueixin la imatge simplificada que ara tenim del país).

 

La idea de Catalunya nascuda de la Renaixença és, en essència, profundament carolíngia i, des del punt de vista polític, és evident que Catalunya neix a l’Edat Mitjana. Tanmateix, culturalment, venim de molt més enrere. De fet, encara parlem llatí. I això em porta a preguntar-me quin serà el nou relat per una Catalunya independent? Serem capaços de superar Guifré el Pilós? D’anar més enllà? De recuperar les nostres arrels clàssiques i convertir-nos en una veritable capital de la mediterraneïtat? Un bon amic meu fa temps que diu que som hereus i estem en millor situació que ningú per capitalitzar els valors universals sorgits d’aquest petit racó del món. Jo me’l crec i, si una cosa podem recuperar del que ens va ensenyar August, és a pensar en gran.

Els colors d'August. Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La catedral de Tarragona: inabastable

diumenge, 6/10/2013

El número d’octubre de la revista Descobrir publica un reportatge dedicat a la catedral de Tarragona, amb un text molt interessant d’Oriol Margalef i fotos d’un tal Rafael López-Monné.

Tarragona.jpg

Aquest és un d’aquells reportatges però, que per molt bé que quedin, no et deixen satisfet del tot. L’Univers no cap en vuit planes i la catedral de Tarragona tampoc. Els racons i les històries són inesgotables i voldries compartir tot el que els entesos t’expliquen en especial els petits detalls rera els que s’amaguen ves a saber quins personatges.

La catedral és plena de relats, i també també de contradiccions. Algunes amb centenars d’anys i altre més recents. Per exemple, la recent restauració del retaule de la capella dels Sastres, del segle XIV, que ha permès recuperar una policromia sorprenent . Una meravella! (felicitats als experts de MV Arte). Per contra, la nova il·luminació instal·lada en algunes capelles és francament horrorosa. És a les antípodes del que creiem que caldria els qui pensem que, per entendre l’art antic, resulta imprescindible apropar-se a les il·luminacions originals.

De fet, la Catedral exemplifica molt bé la història i caràcter dels tarragonins; les nostres grandeses i misèries. Capaços d’aixecar una gran catedral quan la Tarragona medieval era no gaire més que un poble, i de tancar el claustre amb reixes al segle XVII per tal que la canalla no robés les taronges (les mateixes reixes de ferro que ara estan fent malbé el preciosos capitells romànics d’un dels claustres més grans de la Península).

Fotografiar la catedral és una de les meves debilitats —aquest edifici és història pura— i val a dir  que aquesta vegada ha estat especialment agradable mercès a l’ajuda i la fantàstica col·laboració de l’empresa DNA que gestiona les visites (gràcies Francisco Javier i Laura!) i gracies a mossèn  Martínez Subias, responsable de patrimoni. A més a més, el reportatge també va  ser l’excusa per a que a Siqui Sánchez i el seu  fill Guillem, provessin les possibilitats de filmació dels petits helicòpters dins els grans monuments. No us perdeu el video.

Us deixo amb alguns dels éssers i personatges de la Catedral que no van poder “entrar” en les pàgines de la revista. Us esperen però, per conversar pausadament, entre els sons de l’espectacular orgue (sempre que no hi hagin helicòpters sobrevolant l’espai sacre, és clar).

 

RLM130817_310BX©.jpg

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

RLM130817_257BX©.jpg

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de l'artesonat gòtic del sostre de la sagristia menor i sala del Tresor, s. XIV.Catedral de Santa Maria, catedral de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de l'escena del Judici Final, timpà gòtic de la porta principal de la catedral de Tarragona,Tarragona, Tarragonès, Tarragona2001.07

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de tres cares a un dels capitells romànics del claustre.Catedral de Santa Maria, catedral de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Teofania de Mambre, capitells romànics, historiats, del claustre de la catedral de Tarragona,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Romànic amb espelmes. Tardor a la Ribagorça (III)

divendres, 7/12/2012

Si no aprenem a il·luminar, no entendrem mai l’art antic. Habitualment, il·luminem els espais arquitectònics com si es tractés de la taula d’un metge forense. És a dir, volem veure-ho tot. Ens mou un esperit científic, seccionador, higienista; lloable, però parcial en excés. Ens encanta aprofundir en els detalls, però sovint ens oblidem del que a mi em sembla més important: les atmosferes. El fonamental d’un quadre, per exemple, no és el tipus de pigments que utilitza (que pot ser interessant i important, no ho nego). Alló essencial d’una obra d’art són les emocions que provoca, la ideologia que mostra, la cosmovisió que hi ha al darrera. Això és l’art, un dels grans sistemes humans per crear realitats.

Hem il·luminat moltes esglésies antigues, romàniques per exemple, de manera no gaire diferent de com il·luminaríem una granja (m’he passat, ho se). L’objectiu buscat la majoria de vegades és que s’hi vegi, com més millor, sense que sembli que hi hagi cap reflexió sobre la il·luminació amb que havia estat pensat l’edifici en qüestió. En els casos que es conserva alguna peça important (pintures, retaules, etc.), l’opció passa per col·locar un nombre com més gran millor de focus per tal que no quedi cap racó sense llum. Que es vegi tot i que es vegi bé. Que llueixi. Sovint sota una llum freda, blavosa, quan no verdosa… Com sempre, hi han excepcions, però no són gaires.

Sembla que hem oblidat que una església és un espai arquitectònic creat específicament amb l’objecte de representar-hi un “misteri”. L’espai de culte és un espai profundament escenogràfic. I els escenògrafs saben bé que tan important com la llum és l’ombra. Els qui aquesta idea els resulti atractiva fruiran amb l’excel·lent —i breu— assaig de l’escriptor japonès Junichiro Tanizaki El elogio de la sombra, publicat en castellà per Siruela. En transcric un fragment que em resulta especialment suggeridor: ” Un cofre, una bandeja de mesa baja, un anaquel de laca decorados con oro molido, pueden parecer llamativos, chillones, incluso vulgares; pero hagamos el siguiente experimento: dejemos el espacio que los rodea en una completa oscuridad, luego sustituyamos la luz solar o eléctrica por la luz de una única lámpara de aceite o de una vela, y veremos immediatamente que esos llamativos objetos cobran profundidad, sobriedad y densidad” (p.35). Probablement, el text  portarà a més d’un a entendre  perquè resulta tant difícil admirar un altar barroc hiperil·luminat , oi?

En el número de novembre de Descobrir Catalunya dedicat a la Ribagorça romànica, ens vam proposar abordar l’extraordinari patrimoni romànic d’aquest territori a partir de dues idees fonamentals i encara desmitificadores de la visió més estesa: l’arquitectura romànica no és l’art de la pedra sinó del color i no és l’art nacional de Catalunya sinó l’art que ens fa europeus. Com a fotògraf, em resulta més que evident que el color depèn de la llum. Per tot plegat, vaig proposar a la directora del Centre del Romànic de la Vall de Boí al seu equip realitzar un petit experiment: il·luminar Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí amb les espelmes (les que poguéssim trobar). No es tractava d’un experiment amb rigor històric, però vam pensar que, si més no, els resultats ens aproparien als ambients que haguessin pogut tenir aquests temples a l’antiguitat més que no pas la llum elèctrica (em cal agrair molt especialment l’entusiasme del fantàstic equip del Centre).

Com ja havia escrit en una entrada anterior on parlava d’aquestes “neures” meves, espero el dia que algú s’atreveixi a edificar una petita església romànica, de manera rigorosa, i la ompli de policromia, arrebossi les parets exteriors, les decori amb els motius de l’època i torni a il·luminar el seu interior amb llums d’oli, una llum càlida, que es mou i mou les ombres, que fa olor i que ens evoca el passat més llunyà dels homes. I viatjarem en el temps, ens emocionarem i, probablement, descobrirem un altre romànic. És clar que jo no soc cap expert en tot això i demano disculpes als experts i acadèmics per les bestieses que hagi pogut dir (eppur si muove).

 

Records de Pompeia I

dilluns, 12/03/2012

És imprescindible. Qualsevol persona que tingui un mínim interès pel món i la cultura clàssica —la nostra, per cert— no pot deixar d’anar a Pompeia. Uau! Fa uns dies que he tornat de les ciutats del Vesubi i encara no me les he pogut treure del cap. Tot just he començat a preparar les fotos i volia compartir algunes de les primeres.

Caminar per Pompeia s’apropa molt a fer un viatge en el temps (si la predisposició és l’adequada, és clar). Es fa molt interessant comprovar l’atmosfera familiar dels seus carrers. Les proporcions, els traçats, la llum… t’hi sents bé, res resulta del tot estrany, notes que hi podries viure i trobar-t’hi bé. I tanmateix, quasi dos mil anys ens separen.

_RLM6317.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6322.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6366.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6442.jpg

Pompeia. © RLM

Tot és impressionant, però m’ha emocionat especialment la quantitat de restes de policromia que han perdurat, bé en el mateix lloc, o les dipositades al Museu Arqueològic de Nàpols. Decoració i pintura a tot color i per tot arreu. He tornat a comprovar la gran importància que els nostres avantpassat atorgaven al color, és a dir, a l’alegria. Perquè pintar les parets amb jardins, fonts, colors, és voler viure somrient, que prou dura pot ser l’existència.

_RLM6373.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6371.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6372.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6380.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6377.jpg

Pompeia. © RLM

També he tornat a comprovar que la història té marxa enrera. Com més m’endinso en la cultura romana més m’adono com ha costat recuperar certes coses, i no es tracta només de les clavegueres. Està clar que no era pas una societat perfecta però, que fa dos mil anys disposessin de biblioteques, termes, teatres, auditoris etc., fa pensar. Que una ciutat com la meva, Tàrraco, hagués gaudit pràcticament de més de 400 anys de pau…no és broma. Algú s’imagina com podria ser el país si, aproximadament des del descobriment d’Amèrica —en comptes de dedicar-nos a degollar-nos i cremar-ho tot— ens haguéssim dedicat a viure?
D’altra banda, també he comprovat que els italians, com a mínim en aquesta zona, no estan a l’alçada del seu patrimoni (i alguns visitants tampoc). Segur que hi ha gent fantàstica, però la gestió Pompeia deixa molt que desitjar. I fora de les excavacions, no costa gaire comprovar que aquell territori té més d’un problema. Sap greu admetre-ho, però la desgracia dels altres fa que valoris més allò que aquí hem aconseguit i, a mi em passa que retorno amb més ganes de lluitar per defensar-ho, per apostar per la cultura, per la civilització (per cert, d’allò de Las Vegas, ni en broma).

Records d’Antínous. Roma III

dijous, 28/10/2010
Escultura romana. Antinus.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

La feina se’m menja però no volia deixar de “revelar”  les fotos de Roma. Tanta bellesa… Us proposo un petit —i necessàriament breu— itinerari per l’impressionant museu Palazzo Massimo alle Terme. Son imatges preses durant una visita corrent, d’un matí, sense trípode, sense guió i absolutament abassegat i aclaparat per la força de les escultures i de la millor col·lecció de mosaics i pintura al fresc romana que es pot contemplar a Roma. Són fotos d’aquelles que es fan sols pel desig irrefrenable d’intentar “robar” l’objecte, de capturar la seducció que emana de l’obra, quelcom ben difícil, és clar. No podia però, deixar d’intentar-ho.

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana. El boxeadorMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana. El boxeadorMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM
Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Frescos provinientes de la Casa de Livia en el Palatino.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

FrescosMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

FrescosMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Mosaicos romanos.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Austeritat o una història de l’art escapçada?

dijous, 1/07/2010
Portal nord de la catedral de la Seu.  Mercat dels dissabtes. La pared fa de contrafort, aixecada per damunt de la volta de la nau lateral. Es troben nombroses espitlleres a l'indret de les torres i a la part alta, cosa que parla de la funció defensiva que sovint hagué de realitzar.La Seu dUrgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, porta nord i mercat dels dissabtes. Alt Urgell. © RLM

Aquests darrers mesos he estat col·laborant amb Enciclopèdia Catalana en un obra dedicada a les joies del romànic català. Les coordinadores del projecte —la Roser i la Gemma— són un encant i treballar amb elles ha estat molt fàcil i agradable, tot i que no han faltat els entrebancs (algun dia caldria parlar del concepte de propietat privada que exerceixen els responsables eclesiàstics en relació a esglésies que formen part del patrimoni nacional i que són restaurades i mantingudes amb diners públics).

Interior de catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, nau principal. Alt Urgell. © RLM

El projecte m’ha portat a fotografiar la catedral de la Seu d’Urgell, una obra grandiosa, magnífica. Abans d’anar-hi vaig llegir diversos textos que en parlessin, tal com procuro fer sempre (intento primer entendre allò que vaig a fotografiar per tal de poder generar un discurs propi que després procuraré traduir en imatges). Em va cridar l’atenció que, a la majoria de textos, es destacava com un tret característic l’austeritat de l’església. Fins i tot, mentre treballava a l’interior vaig sentir una conversa entre un dues persones precisament en aquest sentit.

— Es molt austera.

— Sí que ho és, sí.

És evident que no soc cap expert però suposo que si a la basílica de Sant Pere del Vaticà repiquessin totes les parets fins deixar al descobert el mur de base, també ens semblaria austera. La gran majoria de textos només fan referència a l’aspecte actual del temple i —intencionadament o no— acaben per deixar que els lectors creguin que aquest era l’aspecte del temple romànic en l’època que va ser construït. En alguns casos es parla de “decoració escassa” i jo penso, Mare de Déu! algú pot imaginar-se més decoració que un temple pintat i acolorit molt probablement de dalt abaix?

Església de Sant Quirze de Pedret, preromànica, s. IX i X, amb aportacions d'època romànica. Conté la reproducció d'importants pintures murals dels segles X i XII (propietat de l'Ajuntament de Berga). A l'absidiola del sud, trobem una reproducció de les pintures romàniques que varen ser traslladades al MNAC el 1922. S'ha fet una simulació del seu estat original amb els vius colors que devien tenir fa 1000 anys. Representen un màndorla que envolta una imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen, a l'esquerra de la finestra hi ha la paràbola de les verges prudents i a la dreta, les verges nècies i l'Església personificada. La part inferior està decorada amb greca i cortinatges.Cercs, el Berguedà, Barcelona

Església de Sant Quirze de Pedret, reproducció de les pintures romàniques de l'absidiola sud que varen ser traslladades al MNAC el 1922. S'ha fet una simulació del seu estat original amb els vius colors que devien tenir fa 1000 anys. Representen un màndorla que envolta una imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen. Cercs, el Berguedà. © RLM

I això no es tot, per exemple, les columnes estan decorades amb una franja de perles o ulls esculpits en granit, que en alguns indrets es transformen en petits caparrons i, amb una mica d’atenció, es descobreixen detalls ben divertits, com personatges fent ganyotes, al capdamunt de les columnes. I em pregunto si tot plegat són també signes d’austeritat?

Interior de catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, detall d'una de les columnes. Alt Urgell. © RLM

Quan toca parlar de les pintures romàniques de la catedral, la majoria de textos no van més enllà de dir que les que es van trobar, són ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sembla com si l’únic important fos la dimensió estructural del temple i poca cosa més. Cap intent —que jo hagi estat capaç d’identificar— per apropar-se a l’ambient escenogràfic i ideològic que va caracteritzar el temple.

De fet però, la idea de decorar les parets amb pintures murals no és només propi del romànic. En un dels braços del creuer n’apareixen unes de renaixentistes molt interessants, (s. XVI),  que van ser pintades per decorar les parets on es va col·locar la tomba del bisbe d’Urgell Joan Despés.

Pintures murals renaixentistes i tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes i tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM

Les de la paret on es troba la discreta tomba, mostren motius funeraris medievals —els plorants— i altres de renaixentistes —les torxes cap per avall– emmarcat tot en un dramàtic fons negre molt efectista.

Pintures murals renaixentistes i tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, torxes cap per avall, símbol funerari renaixentista. Catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM

A la paret del costat, formant part del mateix conjunt funerari, apareixen una serie d’elements grotescs, realment fantàstics que, d’altra banda, permeten corroborar fil per randa la idea d’austeritat del temple, és clar!

Pintures murals renaixentistes amb grutescs, formen part del conjunt de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM

Pintures murals renaixentistes amb grutescs, formen part del conjunt de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM

Pintures, cultura i turisme (va de jornades)

dimarts, 15/06/2010

A Olot, els proper dies 17 i 18 de juny, es celebraran les V  Jornades Culturals Euroregionals amb el títol “Nous Turismes Culturals“. L’objectiu és debatre com resoldre la tensió entre el turisme i la cultura, com acosseguir que els nous productes de turisme cultural satisfacin, per una banda, el manteniment de l’autenticitat i la qualitat del recurs cultural i, per l’altra, les demandes de rendibilitat comercial del sector turístic. Els organitzadors m’han convidat a participar en una de les taules rodones (moltes gràcies), concretament la que abordarà la creació de discursos a partir dels recursos culturals.

Programa de les jornades Nous Turismes Culturals

Pintures que decoren les finestres cegades de l'Hostal de Sant Salvador de Bianya, una estrella Michelin,La Vall de Bianya, Garrotxa, Girona

Pintures que decoren les finestres tapiades de l'Hostal de Sant Salvador de Bianya, La Vall de Bianya, Garrotxa. © RLM

Pels qui poden estan interessats en pintures murals araneses (en vaig parlar el 27 del mes passat a l’article “Color, color, color…”), el Conselh Generau d’Aran i l’Institut per el Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran (IDAPA) organitzen a Salardú unes Jornades del patrimoni i turisme al Pirineu dedicades precisament a la “Pintura mural gòtica i renaixentista del segle XV al segle XVIII a l’Aran. La valorització turística del patrimoni“.

Les pintures murals araneses són extraordinàries perquè, a banda del seu gran valor artístic i històric, la major part es poden veure en el lloc on van ser creades. Detesto cada cop més anar a veure obres d’art als museus. Concretament en el cas de les pintures murals, soc conscient que en un determinat moment històric va ser la millor opció per salvar-les, per protegir-les; ara bé, mancades del seu entorn, del seu context, no expliquen ni aconsegueixen transmetre allò pel qual van ser creades. M’estimo més una bona reproducció al lloc que un original en un museu (cada cop els museus em recorden més els zoològics).

Programa de les jornades Pintures Aran

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals gòtiques (finals del s. XV o inicis del s. XVI) que fan referència a la vida de Sant Germà d'Auxerre, un sant del primers temps del cristianisme, que va cristianitzar part de la Gal·lia i de Bretanya. Unha, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Color, color, color…

dijous, 27/05/2010
Església de Sant Quirze de Pedret, absidiola del sud, reproducció de les pintures romàniques traslladades al MNAC el 1922, una màndorla  envolta la imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen,Cercs, el Berguedà, Barcelona

Església de Sant Quirze de Pedret, absidiola del sud, reproducció de les pintures romàniques traslladades al MNAC el 1922, una màndorla envolta la imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen, Cercs, Berguedà. © RLM

Ho reconec, veig la vida en color molt més que no pas en blanc i negre i estic obsessionat amb la policromia de l’art clàssic i emprenyat amb la poca atenció que la majoria de gestors patrimonials hi dediquen. No pot ser que seguim mostrant estàtues romanes sense dir que eren completament pintades (alguna de les estàtues del teatre romà de Tarragona, exposades al Museu Nacional Arqueològic, encara conserva unes minses traces de l’intens vermell amb que van pintar la capa). No pot ser que seguim identificant l’art romànic amb l’art de la pedra quan el referent és Bizanci i és color, color i color. No pot ser que al costat de la portalada de Ripoll encara no hi hagi una senzilla il·lustració de l’aspecte que podia tenir en el seu origen, completament policromada (absència que resulta paradoxal davant la reinvenció de l’església que va fer Elies Rogent). ¿Algú s’atreviria a defensar que un esquelet humà representa la imatge d’una persona? doncs, ¿per què ho fem amb l’art antic?

Temple de Deir el Bahari o temple de Hapsetsut, Luxor, Egipte

Temple de Deir el Bahari o temple de Hapsetsut, Luxor, Egipte © RLM

Es per això que, malgrat les crítiques que hagi pogut tenir, la reconstrucció de la policromia d’una de les absidioles de Sant Quirze de Pedret (Berguedà) em resulta tant gratificant i estic profundament agraït als qui van tenir el coratge de tirar-ho endavant. Perquè, als que ens agrada la història, els que ens apassiona és el viatge mental en el temps. Espero que algú s’atreveixi a construir de nou (no cal reconstruir) una petita església romànica, pintar-la completament i il·luminar-la com era a la seva època (una altra assignatura pendent) amb tot el rigor dels coneixements que tenim actualment. El valor i les possibilitats didàctiques serien enormes i l’atractiu indiscutible. Perquè allò que m’interessa especialment de l’arquitectura no són les façanes, que tenen una dimensió més escultòrica, sinó la creació d’espais interiors en funció d’un determinat pensament, d’una determinada ideologia. Tants museus, tantes inversions… potser hauré d’esperar que es decideixi a fer-ho Port Aventura (els espais temàtics van ser decorats amb un rigor altíssim, una història que també caldria explicar).

Templo faraónico de Esna,Esna, Luxor, Egipto

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

Templo faraónico de Esna,Esna, Luxor, Egipto

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

El gener passat, durant el viatge que vaig poder fer per Egipte, allò que més em va impressionar —a més és clar de les magnituds monumentals dels temples— va ser la policromia. Tots els temples estaven absolutament pintats, com després també ho estaria el Partenó d’Atenes, per exemple, les cases i els temples romans, els gòtics, els renaixentistes, els barrocs… En relació al romànic, és molt recomanable el recent llibre de Xavier Barral i Altet L’art romànic a debat, d’Edicions 62. Sols un fragment: “Les neteges de les parets romàniques per deixar la pedra vista o els morters refets haurien de ser pecats mortals, perquè fan desaparèixer els vestigis del passat. L’església romànica dels segles XI i XII era policromada, tota plena de color. Sense arrebossar i pintar, els homes de l’edat mitjana l’haurien trobada indigna i pobra.” (p. 24)

No puc deixar de pensar que ens estan estafant una bona part de la història de l’art —sense mala intenció, suposo. Tanmateix però, el color és vida, energia, dinamisme, alegria… m’atreviria a dir quasi llibertat.

Fa uns dies vaig estar a l’Aran treballant pel proper número del Descobrir Catalunya i vaig aprofitar per gaudir del fantàstic patrimoni de pintures murals que té la vall, molt ben acompanyat de l’Elisa Ros, el Daniel Vilarubias, el Ricard Novell i la Dolors López (moltes gràcies!). Us convido a un petit tastet:

Restes de les pintures romàniques de l'absis de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, del segle XII. Rostre d'un dels apòstols probablement,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Restes de les pintures romàniques de l'absis de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, segle XII, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, Naut Aran, Val d'Aran © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena de l'infern.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena de l'infern. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena del Cel.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena del Cel. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI,Naut Aran, Val d'Aran, LleidaEsglésia romànica de Santa Eulàlia d’Unha. Pintures murals del s. XVI,  Naut Aran, Val d’Aran. © RLM
Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI, la Crucifixió,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI, la Crucifixió, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església de Sant Andrèu de Salardú, pintures del segle XVII on es representen diverses personalitats i exemplificacions bíbliquesNaut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església de Sant Andrèu de Salardú, pintures del segle XVII on es representen diverses personalitats i exemplificacions bíbliques Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals de finals de segle XVI o principis del XVII, i en elles es representen les set virtuts teològiques i cardinals, representades per personatges femenins i en estil clàssic. Les pintures s'ubiquen en el primer tram de la volta de la paret sud lateral de l'església.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures murals de finals de s. XVI o principis del XVII, de l’església de Santa Eulàlia d'Unha. Apareixen les set virtuts teològiques i cardinals, representades per personatges femenins i en estil clàssic. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM