Església de Sant Quirze de Pedret, absidiola del sud, reproducció de les pintures romàniques traslladades al MNAC el 1922, una màndorla envolta la imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen, Cercs, Berguedà. © RLM

Ho reconec, veig la vida en color molt més que no pas en blanc i negre i estic obsessionat amb la policromia de l’art clàssic i emprenyat amb la poca atenció que la majoria de gestors patrimonials hi dediquen. No pot ser que seguim mostrant estàtues romanes sense dir que eren completament pintades (alguna de les estàtues del teatre romà de Tarragona, exposades al Museu Nacional Arqueològic, encara conserva unes minses traces de l’intens vermell amb que van pintar la capa). No pot ser que seguim identificant l’art romànic amb l’art de la pedra quan el referent és Bizanci i és color, color i color. No pot ser que al costat de la portalada de Ripoll encara no hi hagi una senzilla il·lustració de l’aspecte que podia tenir en el seu origen, completament policromada (absència que resulta paradoxal davant la reinvenció de l’església que va fer Elies Rogent). ¿Algú s’atreviria a defensar que un esquelet humà representa la imatge d’una persona? doncs, ¿per què ho fem amb l’art antic?

Temple de Deir el Bahari o temple de Hapsetsut, Luxor, Egipte © RLM

Es per això que, malgrat les crítiques que hagi pogut tenir, la reconstrucció de la policromia d’una de les absidioles de Sant Quirze de Pedret (Berguedà) em resulta tant gratificant i estic profundament agraït als qui van tenir el coratge de tirar-ho endavant. Perquè, als que ens agrada la història, els que ens apassiona és el viatge mental en el temps. Espero que algú s’atreveixi a construir de nou (no cal reconstruir) una petita església romànica, pintar-la completament i il·luminar-la com era a la seva època (una altra assignatura pendent) amb tot el rigor dels coneixements que tenim actualment. El valor i les possibilitats didàctiques serien enormes i l’atractiu indiscutible. Perquè allò que m’interessa especialment de l’arquitectura no són les façanes, que tenen una dimensió més escultòrica, sinó la creació d’espais interiors en funció d’un determinat pensament, d’una determinada ideologia. Tants museus, tantes inversions… potser hauré d’esperar que es decideixi a fer-ho Port Aventura (els espais temàtics van ser decorats amb un rigor altíssim, una història que també caldria explicar).

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

El gener passat, durant el viatge que vaig poder fer per Egipte, allò que més em va impressionar —a més és clar de les magnituds monumentals dels temples— va ser la policromia. Tots els temples estaven absolutament pintats, com després també ho estaria el Partenó d’Atenes, per exemple, les cases i els temples romans, els gòtics, els renaixentistes, els barrocs… En relació al romànic, és molt recomanable el recent llibre de Xavier Barral i Altet L’art romànic a debat, d’Edicions 62. Sols un fragment: “Les neteges de les parets romàniques per deixar la pedra vista o els morters refets haurien de ser pecats mortals, perquè fan desaparèixer els vestigis del passat. L’església romànica dels segles XI i XII era policromada, tota plena de color. Sense arrebossar i pintar, els homes de l’edat mitjana l’haurien trobada indigna i pobra.” (p. 24)

No puc deixar de pensar que ens estan estafant una bona part de la història de l’art —sense mala intenció, suposo. Tanmateix però, el color és vida, energia, dinamisme, alegria… m’atreviria a dir quasi llibertat.

Fa uns dies vaig estar a l’Aran treballant pel proper número del Descobrir Catalunya i vaig aprofitar per gaudir del fantàstic patrimoni de pintures murals que té la vall, molt ben acompanyat de l’Elisa Ros, el Daniel Vilarubias, el Ricard Novell i la Dolors López (moltes gràcies!). Us convido a un petit tastet:

Restes de les pintures romàniques de l'absis de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, segle XII, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, Naut Aran, Val d'Aran © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena de l'infern. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena del Cel. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església romànica de Santa Eulàlia d’Unha. Pintures murals del s. XVI,  Naut Aran, Val d’Aran. © RLM

Església de Sant Andrèu de Salardú, pintures del segle XVII on es representen diverses personalitats i exemplificacions bíbliques Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures murals de finals de s. XVI o principis del XVII, de l’església de Santa Eulàlia d'Unha. Apareixen les set virtuts teològiques i cardinals, representades per personatges femenins i en estil clàssic. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM