Entrades amb l'etiqueta ‘nadal’

L’hospitalitat i l’estómac

divendres, 23/12/2016

Ho reconec, em segueix impactant la complexitat humana. Em continua semblant increïble que en una mateixa espècie és puguin donar mostres tan confrontades de maldat i de bondat, d’indiferència davant el dolor de l’altre i de compromís amb els que pateixen. I en aquestes dates, em fa l’efecte que les contradiccions, paradoxes, hipocresies i misèries es mostren amb més cruesa.

El magazine digital La Conca 5.1 acaba de publicar-me l’article L’hospitalitas i la memòria dels grans homes. El text aprofita la recent creació del Centre de Visitants de l’Hospital del Coll de Balaguer, per parlar d’aquest hospital medieval —més conegut com l’Hospitalet de l’Infant— i especialment de la figura que el va impulsar, l’infant Pere d’Aragó i d’Anjou, fill de Jaume II. Es tracta d’un personatge molt interessant, cabdal a la història de la Catalunya del segle XIV, del qual comencem a saber-ne més gràcies a les investigacions d’historiadors com Eduard Juncosa.

Cercant informació sobre el món dels hospitals medievals vaig trobar un interessant article, publicat al web de Sàpiens, escrit per un dels grans investigadors de la matèria, Antoni Conejo, membre de l’IRCVM. El text explica que els antecedents d’aquests establiments es troben en la tardoantiguitat pagana i especialment en les iniciatives dels neocristians romans. Exemple d’això són els xenodochia, nascuts a l’imperi bizantí, des d’on es van estendre a altres regions mediterrànies. La paraula xenodocheion prové del grec —es va llatinitzar com a xenodochium i significa “casa per a estrangers”. Els més antics daten de mitjans del segle IV i sembla que durant l’alta edat mitjana els mots xenodochium i  hospitalis —que prové d’hospe, hoste— es van fer servir indistintament.

Arribats a aquest punt, no em vaig poder treure del cap el drama actual dels refugiats sirians. Com pot ser que ho estiguem fent tant malament. La història ens mostra que aquests errors —fruit de la por i la covardia— tard o d’hora es paguen. Estem obrint Europa a la por i aquest és la pitjor de les reaccions humanes, anul·la qualsevol capacitat de raonament.

Espero que les organitzacions humanitàries que estan alleugerint la nostra vergonya tinguin aquests dies, com a mínim, un augment de donacions. Encara que només sigui per tal que els àpats de Nadal no se’ns entravessin. Esperem que el 2017 arribi amb més llum. Bones Festes i Bon Any Nou!

Santuari de Delfos. Grècia

 

Pessebres molt vius

dijous, 26/12/2013

Captura de pantalla 2013-12-26 a les 9.59.53.jpg“Natalis Solis Invicti, aquest era el nom que rebia a l’antiga Roma la festa del solstici d’hivern, el dia en què celebraven el naixement del sol invicte, del sol que a partir de llavors tornaria a allargar els dies i escurçar les foscors.”

Així comença un nou llibre de la col·lecció Post Festum, d’Arola Editors, dedicat aquest cop al Pessebre Vivent de Sant Guim de la Plana, amb textos de Ferran Baile i fotos d’un tal López-Monné.

En efecte, abans que el Nadal portés aquest nom, ja el festejavem. Els antics romans celebraven el naixement del Sol Invicte (Dies Natalis Solis Invicti), una festivitat associada al naixement del déu Apol·lo com el déu solar Heli. La tradició de fer-se regals també ve de llavors, de les Saturnals, festes vinculades al solstici d’hivern, durant les quals, les famílies es visitaven i compartien regals.

El bisbe siríac Jacob Bar-Salibi, del segle XII, explica l’adopció cristiana d’aquesta festa pagana (com moltes altres). “Era costum pagà el de celebrar el mateix 25 de desembre l’aniversari del sol, durant el qual encenien espelmes en senyal de festivitat. Els cristians també prenien part d’aquestes solemnitats i celebracions. Sembla que quan els doctors de l’Església veieren que aquest festival era del gust dels cristians, decidiren que la veritable celebració del naixement s’hauria de solemnitzar aquell dia”.

Els pessebres vivents van arribar més tard, a l’Edat Mitjana. Tal com explica Baile al llibre, sembla que va ser sant Francesc d’Assís qui va realitzar la primera representació popular del naixement amb persones, la primera escenificació viva del pessebre. A Greccio, en una pobre gruta al mig del bosc, la nit de Nadal del 1223, Francesc d’Assís va oficiar la missa acompanyat del naixement, dotze camperols, un petit burro i un bou. Hi varen assistir la gent del poble i els habitants del castell que portaven torxes enceses.

El Pessebre de Sant Guim de la Plana és, sens dubte, un dels més interessants de Catalunya. Mes que no pas descriure escenes bíbliques (només hi ha el Naixement) el pessebre de Sant Guim gira al voltant de la ruralitat i els antics oficis, molts dels quals han desaparegut. De fet, Sant Guim és un excel·lent exemple de com, un esdeveniment de caire religiós es converteix en una celebració cultural que transcendeix aquesta primera dimensió per convertir-se en una festa reivindicativa d’identitats, en aquest cas, la rural i la segarrenca.

En aquest moments d’involucions democràtiques que estem vivint, no puc deixar de pensar en una de les dificultats més serioses a les que s’ha d’hagut d’enfrontar el pessebre de Sant Guim. A més dels rigors hivernals, el pessebre ha hagut de superar el conflicte amb un alcalde que va intentar prohibir-lo i va arribar a enviar els Mossos d’Esquadra. Es van fer famosos titular a la premsa com ara “Detinguin aquest pessebre!” Per sort, el pessebre vivent és més viu que mai i m’agradaria pensar que aquest llibre pugui ajudar a renovar il·lusions, ben bé com la renovació del Solis Invicti.

El llibre és pot adquirir a Sant Guim durant les representacions del Pessebre Vivent. És possible que encara tardi en arribar a les llibreries però també es pot comprar directament a l’editorial a través del seu web.

 

 

Bones festes i el millor per un 2013 que promet emocions!

dimarts, 25/12/2012

Torre dels Escipions, monument funerari al costat de la Via Augusta, a uns 6 km de Tàrraco, segle l dC.,  a la façana apareixen dues figures que representen Atis(divinitat associada al culte funerari) erròniament identi-ficades amb els germans Escipió, Patrimoni UNESCO.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

És fantàstic que la gent regali bons desitjos durant aquests dies. No soc un il·lús (no més del necessari per sobreviure, crec) però penso que el primer que fa construir realitats són els pensaments. És clar que després calen els fets. Sinó, ja se sap, el vent…

Aquestes festes posen en evidència les nostres contradiccions, és cert. Però també suposen un moment per agafar forces, per fer una pausa, perquè per uns instants, el més important del món és una sopa de galets o la cara dels teus fills quan desemboliquen un regal. M’encanta.

Bon Nadal i un millor 2013 (que ve carregat d’esperances!)

i algunes de les felicitacions que he rebut:

 

 

 

Molt de nas però poc olfacte

dissabte, 31/12/2011
L'Home dels Nassos, que té tans nassos com dies manquen per acabar l'any, sortida des del pla de la Seu,
Tarragona, Tarragonès, Tarragona

L'Home dels nassos al pla de la Seu, Tarragona. © RLM

Avui surt l’Home dels nassos, aquell personatge que té tants nassos com dies falten per acabar l’any. Reconec que, de petit,  mai vaig acabar de trobar-li la gràcia. Només veia un capgròs d’un senyor que tenia un sol nas. Gran sí, però només un de sol. Ja podia haver sortit un dia abans, pensava.

Enguany, la felicitació de  Nadal del meu amic Bienve Moya—un dels nostres grans experts en cultura popular— apuntava una reflexió ben interessant. Val la pena llegir-la.

Bons desitjos… i alguna cosa més

diumenge, 25/12/2011
RLM Bon Nadal 2011BX.jpg

L'Aneto des de l'ermita de Sant Salvador del Pont de Suert, Alta Ribagorça. © RLM

 

M’agrada el Nadal (ho he reconegut més d’un cop). M’agrada, malgrat els inconvenients que comporta (el tema de les compres, regals… ja sabeu). M’agrada pel que comporta d’alteració de la quotidianitat. El Nadal és una magnífica excusa per fer coses que no fem habitualment i un bon exemple d’això són les felicitacions. Em sembla fantàstic poder enviar missatges de felicitat a la gent que apreciem, especialment a aquells amb els quals el contacte és més esporàdic. El Nadal ens ajuda a dir “Ep! som aquí i pensem amb vosaltres”.

Enguany, a més, aquest acte té quelcom de militància. Davant els auguris catastrofistes som moltes les persones que ens resistim a que en robin (a més dels diners) l’esperança en el futur. Això és pot veure reflectit molt explícitament en bona part de les felicitacions. De fet, el sols fet d’enviar-les ja és un acte de resistència. I em sembla sensacional.

Crec que és interessant recordar que, en economia, més importat que el grau de certesa de les anàlisis econòmiques, és que algú se les cregui i prengui decisions en base a elles. Una cosa és el realisme (indispensable per poder prendre decisions) i l’altre el pessimisme encomanadís que pot portar a la por. I la por és veritablement perillosa. Cal recordar que no es pot trobar cap sortida des del pessimisme (des de la por encara menys) i que hi han individus que viuen de generar-lo, que fan negoci —i grans negocis— amb les desgràcies dels altres.

No fa gaire, a la contra de La Vanguardia, Verne Harnish, un expert en creixement empresarial, ens deia: “Ara ja saben que tenen líders per retallar i que en necessiten d’altres per il·lusionar i guanyar mercats”. Espero que els bons Reis d’Orient ens portin aquests altres líders… Sinó és així, els haurem de crear.

 

Bon Nadal i millor 2012!

i algunes de les felicitacions que he rebut:

 

Les gallines amb sabates i els capons amb sabatots…

divendres, 24/12/2010

Sí, ja ho se que el Nadal és el paradigma del consumisme i que el pare Noel era verd i la Coca Cola va canviar-li el color del vestit i que molts odien les nadales dels supermercats  i que … Però això no és culpa del Nadal sinó que, senzillament, és un dels reflexos de la societat que hem creat entre tots. El Nadal és però, molt més. Per començar el Nadal recull les velles celebracions del solstici d’hivern, és a dir, celebrem el principi del final de l’hivern. Els dies començaran a fer-se més llargs, és el triomf de la llum i de la vida (només cal veure les antiquíssimes cel·lebracion de les falles de Nadal que es conserven a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola). El temps ha quedat prenyat de vida nova que esclatarà a la primavera, és a dir, la vida reneix i també l’esperança (no és casual que els cristians triessin aquesta data per celebrar el naixement de Jesús).

Fia Faia de Sant Julià de Cerdenyola, Berguedà, Barcelona24 de desembre 1999

Fia faia a Sant Julià de Cerdanyola, la nit del 24 de desembre. Berguedà. © RLM

Festa de la Fia faia, nit de NadalSant Julià de Cerdanyola, el Berguedà, Barcelona

Fia faia a Sant Julià de Cerdanyola, la nit del 24 de desembre. Berguedà. © RLM

Festa de la Fia faia, nit de NadalSant Julià de Cerdanyola, el Berguedà, Barcelona

Fia faia a Sant Julià de Cerdanyola, la nit del 24 de desembre. Berguedà. © RLM

El Nadal és, fonamentalment, festa i la festa és quelcom imprescindible pels humans. És d’aquesta manera que trenquem rutines i fen mosses en el temps per fixar records, per evitar que es converteixi en un tobogan vertiginós. Segons jo ho entenc, a la festa i especialment al Nadal, celebrem que som vius, que encara estem aquí —i no és poca cosa— perquè, com diu un bon amic meu, “això de viure mata”. I a mi em sembla una bona i consistent raó per fer festa, per reunir-nos, per compartir somriures, per adonar-nos que, malgrat tots els problemes, això d’Europa és una meravella i cal ser-ne conscients per fruir, defensar i millorar la civilització que tenim (calen ganes, pebrots i moltes dosis d’il·lusió per sortir de la crisi). És un bon moment per celebrar la vida i, amb sort, que tenim al costat algú que ens estima.

Bon Nadal!El Puigmal. Vista des del mirador del Turó Galliner de la serra de Cadí. Parc Natural del Cadí-Moixeró.Alàs i Cerc, Alt Urgell, Lleida