Arxiu de la categoria ‘camins’

Bestiar, senderistes i bosses de plàstic

diumenge, 6/08/2017

No sé si heu corregut mai davant d’un ramat de vaques desbocades. Jo sí, i he de confessar que no les teníem totes. Són molt grans les vaques! Normalment les veiem tranquil·letes, pasturant, remugant, com si reduïssin la complexitat del cosmos al metre quadrat d’herba que tenen davant. Ara bé, tota aquesta serenor la poden perdre en un moment si sospiten que els porteu sal. Sí, sí, la sal les torna boges i els pastors saben bé que els cal aquest afegit extra de minerals per completar la seva dieta.

RLM160507_061BX©.jpg

RLM160802_257BX©.jpg

Precisament la recomanació de no portar bosses penjades que els animals puguin confondre amb sal és una de les que apareix en un cartell presentat ara fa uns dies dalt les pastures pirinenques del Prat d’Or, al municipi de Sarroca de Bellera, al Pallars Jussà.

Es tracta d’una iniciativa promoguda per l’associació Marques de Pastor i l’IDAPA (Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran). Aquesta associació és la promotora de la ruta excursionista El Cinquè Llac, un dels productes de turisme a peu més interessants amb què compta el país (aquesta entrada del blog hi està dedicada).

Presentació del senyal informatiu de comportament dels senderistes en zones amb ramaderia impulsada per l'IDAPA i l'agrupació Marques de Pastor que gestiona la ruta El Cinquè Llac. Prat d'Or. Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, Lleida

Els seus gestors feia algun temps que reflexionaven per tal de trobar la manera de contribuir a evitar les molèsties i problemes que, sense mala intenció, de vegades provoquen les persones que transiten per espais on hi han ramats. Estan convençuts que la convivència entre activitats ramaderes i aquest tipus de turisme és perfectament possible. De fet, el seu perfil de client es precisament el d’una persona sensibilitzada pel medi natural i rural que busca, de fet, un contacte pausat però més intens amb aquests territoris.

Haver aconseguit consolidar una ruta com El Cinquè Llac paradoxalment comporta alguns inconvenients. Per alguns veïns qualsevol problema que hi pugui haver a la zona acaba associat a la ruta; fins i tot els més inversemblants, com per exemple els ocasionats per uns conductors de quads irresponsables (El Cinquè Llac és un itinerari per fer a peu!). Als humans ens encanta poder trobar ràpidament culpables dels problemes que ens afecten, què hi farem.

RLM160505_002BX©.jpg

RLM160508_049BX©.jpg

La mentalitat dels promotors de la ruta és però, admirablement constructiva. Sens dubte, aquesta és l’actitud més intel·ligent des d’un punt de vista empresarial, però, a més a més, en el fons es percep clarament que, senzillament, s’estimen el seu país i volen que les coses funcionin.

La seva iniciativa de dissenyar un cartell que informés els excursionistes (i visitants en general) de com comportar-se davant els ramats, va rebre el suport de l’IDAPA i aquest organisme va encarregar a qui escriu aquestes línies i al dissenyador Xavier Gasol / Simbòlic, el treball de definir i dissenyar el senyal.

El primer pas va ser recollir quin eren els principals missatges que volien transmetre i veure que s’havia fet aquí i en altres països en referència a aquest tema. En aquest cas, el diàleg entre ramaders i l’associació Marques de Pastor ha resultat clau per definir el contingut.

RLM160802_027BX©.jpg

RLM160801_309BX©.jpg

Ben aviat ens vam posar d’acord en un element molt important: el to del missatge a comunicar. Vam coincidir que era millor demanar la col·laboració i la implicació del visitant que prohibir-li allò que no volíem que fes (és més interessant provar de convèncer). D’altra banda, consideràvem important que el cartell servís per a ramats de diversos tipus, ja fossin de vaques, ovelles o egües, i que es pogués utilitzar (si es vol) en qualsevol lloc del país. L’estreta col·laboració amb l’empresa especialitzada en senyalització Geosilva ha resultat fonamental a l’hora de triar el material i un sistema de fixació capaç d’adaptar-se a diferents suports.

RLM160802_004BX©.jpg

El resultat és ja una realitat i el temps dirà el grau d’encert o desencert de tot plegat. La conclusió que personalment em ve al cap té a veure amb la importància de les petites coses. Aquesta iniciativa és més que un senyal. Simbòlicament és la prova que les coses es poden fer de manera  concertada, assenyada i reflexiva. Quin plaer treballar amb gent que dóna valor a tot això i amb una administració que sap donar importància a coses que a d’altres els podria semblar poc rellevants.

Podeu llegir aquí la crònica que en va fer el Quico Sallés per La Vanguardia

Presentació del senyal informatiu de comportament dels senderistes en zones amb ramaderia impulsada per l'IDAPA i l'agrupació Marques de Pastor que gestiona la ruta El Cinquè Llac. Prat d'Or. Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, Lleida

Presentació del senyal informatiu de comportament dels senderistes en zones amb ramaderia impulsada per l'IDAPA i l'agrupació Marques de Pastor que gestiona la ruta El Cinquè Llac. Prat d'Or. Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, Lleida

 

 

 

 

 

 

Camins amb gust de lava i oceà

dijous, 23/03/2017

Puntas de Gutierrez, la Isla Baja,Frontera, El Hierro, Canarias

La illa canària del Hierro és, sens dubte, un paradís pels excursionistes. Ara bé, és una destinació per a veritables amants de caminar. Els desnivells per baixar dels pobles a la costa, per exemple, són considerables. A canvi però, l’experiència de recórrer els seus camins resulta inoblidable. El Hierro compta amb un dels camins més formidables que mai he recorregut, el camí de Jinama. Es tracta de la via que han utilitzat durant segles els habitants de l’illa per traslladar-se temporalment —les famílies senceres amb el ramats—, des dels pobles situats a la part alta de l’illa fins a peu de mar. És el que es coneixia com a “mudadas”.

Camino de Jinama, camino histórico, siglo XVII, el Golfo,Frontera, Isla del Hierro, Canarias

Si us ve de gust, al web de Kamaleon hem publicat un article sobre el Hierro y el camí de Jinama, amb un excel·lent text de la Sara Sans i imatges d’un servidor.

Camino de las Playas a Isora, Valverde, El Hierro, Canarias

 

El llibre dels camins en castellà

dilluns, 19/12/2016

Que soc un enamorat del antics camins, no és cap secret.  Comparteixo aquesta passió personal i professional amb bons amic, entre ells, amb el meu col·lega, el geògraf Xavier Campillo, estudiós, expert i pèrit judicial en aquesta matèria. Amb ell vam tirar endavant l’elaboració d’un llibre ben singular “El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets”, publicat per Arola Editors a finals del 2010. En vaig parlar en un entrada anterior del bloc amb el títol “Qui no porti bon camí que no esperi bona fi”.

Fa aproximadament un any que va sortir al mercat la segona edició i estem molt contents que el llibre s’hagi convertit en una referència pels amants de l’estudi i la defensa dels camins i de tot allò que té a veure amb la llibertat per caminar.

RLM160505_146BX©.jpg

portada caminos_1.jpgAnimats per companys i amics amb els qual compartim aquesta passió, hem engegat el projecte de traduir el llibre al castellà. No existeix una obra com aquesta en llengua castellana i creiem fermament que el tema s’ho val. Aquesta edició no compta amb cap ajuda oficial i per tal de fer-la possible, hem engegat un verkami. El plantejament és molt senzill: bàsicament es tracta de comprar el llibre per avançat (amb l’enviament gratuït) per tal de fer factible l’edició.

Per aquest motiu, si creieu que el projecte és prou interessant, us demanem que ens doneu un cop de ma a difondre’l.

Moltes gràcies!

Camino de Jinama entre muros en la meseta de Nizdafe, San Andrés, El Hierro, Canarias

 

Estanys singulars i rutes inoblidables: “El Cinquè Llac”

divendres, 28/10/2016

224-portada-36811.jpgAra és un moment perfecte. La tardor al Pallars i al Pirineu és, sens dubte, un dels grans moments per deixar-se seduir per boscos acolorits i camins humits. Aquest mes d’octubre la revista Descobrir ha dedicat el seu dossier central als camins del Pallars on es tracta amb detall la proposta de ruta coneguda com “El Cinquè Llac”. Les imatges han estat responsabilitat d’un servidor i hi trobareu textos de la Sara Sans (que ha caminat els més de cent quilòmetres de la ruta), del Pep Coll (profund coneixedor del substrat màgic de la ruta i del Pirineu), del Xavier Valls (encarregat de parlar de pobles i patrimoni)  i un darrer —dedicat als camins— escrit per un tal Rafael López-Monné.

Val a dir que ha estat un dels reportatges que més temps hi he dedicat i, alhora, que més he gaudit. Es podria pensar que ha estat perquè els paisatges per on transcorre la ruta són encisadors. I és veritat. La ruta transcorre per la falda del Pirineu, amb els grans cims com a decorat de fons. És a dir, per la part que històricament ha estat més viscuda pels habitants d’aquestes muntanyes. Així, la ruta descobreix ponts construïts pel diable, tombes que havien estat la casa de gegantes o un estany on es submergien els ossos de petits màrtirs quan calia demanar pluja. El resultat és recorregut magnífic per un territori profundament humanitzat, amb una xarxa de camins tradicionals sensacional, amb un enorme poder d’evocació. Tanmateix el paisatge no explica tot l’encant d’aquesta proposta.

Personalment crec que el gran secret de l’èxit del Cinquè Llac són les persones, els somriures, l’hospitalitat, la calidesa dels seus allotjaments, els sabors de la seva cuina i l’honestedat de tot plegat. La ruta i els seus amfitrions (els allotjament que la promouen) destil·len un profund compromís amb el país, amb els seus valors, un veritable respecte pel seu passat i unes enormes energies per arremangar-se i implicar-se en la construcció d’un futur que posi en valor el millor d’aquestes muntanyes. I això no són només paraules. Quan conegueu les filles de la Mireia corrent davant de Casa Leonardo ho entendreu tot.

Us deixo amb algunes de les imatges que no van trobar espai en el paper.

Tres racons

dimecres, 17/06/2015

Quins són els tres racons que triaríeu de la vostra ciutat, del vostre poble? Potser l’elecció us resulta fàcil i de seguida us han vingut al cap. Quina sort! A mi m’ha costat una mica més.

La proposta porta el nom de #BlogosferaTGN i sorgeix de l’entremaliada i inquieta gestora del bloc de Tarragona cultura, la Rosa Comes, que ha estat capaç d’enredar prop d’una trentena de veïns vinculats amb la cultura i els blogs, per tal de confeccionar un mapa de la ciutat a partir de les seves recomanacions (és a dir, un mapa emocional). I aquesta setmana em toca a mi fer les propostes i ser presentat al blog (una de les presentacions més boniques que m’han fet mai; moltes gràcies Rosa!).

Els que ara veureu no són els únics racons que m’han vingut al cap. La llista d’indrets que m’estimo d’aquesta ciutat —que a voltes engegaria a fer punyetes, però que em té captivat— és prou més llarga. Tampoc tinc clar que siguin els millors, però sí que en aquest moment són indrets que m’inspiren i m’emocionen.

Fragment del mur exterior del témenos, el recinte de culte imperial de Tàrraco, aprofitat per construir el claustre de la catedral de Tarragona, l'arqueòloga responsable de les excavacions, Imma Teixell,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

El fragment del mur del tèmenos —el recinte sagrat de Tàrraco— que fa relativament pocs anys es va descobrir darrera el claustre de la catedral de Tarragona.  Recordo que el primer cop que el vaig veure em va impressionar moltíssim. Em va deixar bocabadat les dimensions dels carreus, de les finestres i el misteri que encara envolta l’indret. La imaginació va fer la resta. Només s’hi pot accedir amb visita guiada. Podeu triar entre un bon grapat de bones empreses de guiatge que hi han a la ciutat al web de Tarragona Turisme. Posats a recomanar però, n’hi han dues conduïdes per excel·lents guies que a més són bons amics meus i amb els que col·laboro habitualment: Nemesis i Argos.

 

Antiga pedrera romana de la Punta de la Creueta. Espai natural protegit a l'extrem nord de la platja Llarga.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de la Creueta, és al final de la platja Llarga, una de les platges més estimades pels Tarragonins. De fet, aquesta platja va originar un dels pocs moviments ciutadans reivindicatius potents que he conegut a la meva ciutat i que va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que ja estava dat i beneït. Recordo una tertúlia amb l’alcalde on argumentava que el passeig serià “tou” i que havia de servir per frenar l’ocupació de terrenys públics per part d’un càmping costaner. Malgrat reconèixer aquesta bona intenció, vaig ser incapaç de convèncer-lo que en mig de tanta costa transformada, el més valuós de l’indret era precisament que no hi havia res,  que la platja ja era el passeig de tots nosaltres, que menys és més… Per sort, la pressió popular sí ho va aconseguir. No us perdeu l’excel·lent documental “La platja Llarga” d’Ariadna Costa que recentment va emetre TV3.

Allí on acaba la platja, a la punta de la Creueta, comença el bosc de la Marquesa. Platja i bosc formen ja un tot indestriable, un tresor extremadament valuós per una ciutat com la nostra. Per acabar-ho d’adobar, en aquest punta rocallosa hi trobareu una petita pedrera romana molt interessant que passa desapercebuda per a molts visitants. El camí de la Costa, el camí de ronda que recorre aquest tram, és veritablement sensacional. Si voleu més informació sobre camins i rutes podeu recuperar l’entrada d’aquest mateix blog: A peu per Tàrraco: la guia.

 

Camí del Francolí,tram que transcorre dins una part de l'antiga sèquia Major en desús.Xarxa de Camins de Tarragona. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La darrera imatge correspon a un tram de la séquia Major en desús que ha estat recuperada per a passejadors, corredors, ciclistes… i incorporada a la Xarxa de camins de Tarragona. Aquesta era la principal conducció d’aigua que regava els horts del riu Francolí i arribava a la part baixa de la ciutat. Circular dins aquest veritable túnel de vegetació, al costat del riu, i prop de la ciutat és realment sorprenent i molt agradable. La seva recuperació com a camí va ser una proposta que vam transmetre als responsables de la Brigada municipal, davant la necessitat de trobar una alternativa a la desaparició progressiva del camí habitual per efectes de l’erosió del riu. Així doncs, és un indret que em recorda que les coses són possibles si se sumen les sensibilitats i les voluntats que calen.

Recordant l’Enric Aguadé, el “Doctor”

dimecres, 16/01/2013
Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa sevaReus, Baix Camp, Tarragona1999.02.16

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

“…I quan veia que algú desapareixia de la vista, ho anotava. Això volia dir que allí hi havia una trinxera”. Això m’explicava Enric Aguadé quan recordava la feina de cartografiar les defenses feixistes de l’altra banda de l’Ebre, que li havia encomanat el comandament republicà mesos abans de la famosa batalla. Soldats que tinguessin nocions de cartografia i topografia no en devien haver gaires. Aquell jovenet de Reus, de la Quinta del Biberò —havia nascut el dia de Nadal de 1920—, resultava que era excursionista i que els mapes l’apassionaven.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baix Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

De fet, el mapes el van acompanyar tota la seva vida. Els apreciava molt perquè li mostraven els seus estimats camins. Ara farà deu anys, quan en tenia 82, vaig entrevistar-lo pel Vivir en Tarragona de La Vanguardia. Recordo que vaig preguntar-li si era imprescindible comptar amb camins senyalitzats per poder caminar. Em va contestar: ” És clar que no. Facilita les coses, però allò veritablement important són el mapes. Gràcies a ells hem pogut realitzar excursions fantàstiques, com la Reus-Lurdes, sempre a peu per camins de muntanya. Recordo molt bé la cara d’alguns pagesos francesos quan descobrien que haviem arribat a un o altre lloc seguint un camí antic —Però si fa més de vint anys que ningú no el seguia!— ens deien”.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920), lleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baixa Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

Aquest metge de professió, enamorat del caminar, és especialment recordat per ser el gran impulsor dels senders de Gran Recorregut —els GR— a Catalunya i, per extensió, a Espanya. És cert que no va estar sol, que molts altres van fer pinya per arrencar i senyalitzar els primers grans recorreguts, però també és cert que el carisma del “Doctor” era enorme. Quan li van lliurar la medalla de Sant Jordi, Jordi Pujol va preguntar-li què havia fet per mereixer-la. “Enganyar a més de tres-cents catalans per a que treballessin gràtis” va contestar-li, en referència als voluntaris que havia convençut per mantenir les rutes senyalitzades.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baix Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

Era difícil resistir-se davant l’energia que contagiava. També era difícil portar-li la contraria. A tot deia “si, si, si…” però finalment acabava fent el que tenia pensat. El recordo sempre somrient, tranquil, asserenat. Algun cop vaig preguntar-li per les disputes i enveges personals que —com a tota empresa humana— també existien entre excursionistes en relació als GR i PR. Em va contestar que no valia la pena enfadar-se per unes marques de pintura. Que allò veritablement important era la salut, la família i la professió de cadascú.

El vaig conèixer el 1987. Jo tenia 22 anys i em tocava organitzar  i dirigir un parell de camps de treball. Un era per pintar els GR que travessen el Montsant i el segon per  senyalitzar la Ruta del Carrasclet (el PR-C 88). Va ser llavors que em va regalar el meu primer podall i, anys després, em va ajudar, i molt, en la investigació de la meva tesi de llicenciatura (Senderisme: camins i senyals. Activitats recreatives i turístiques en espais rurals i naturals. Arola Editors 1999); especialment en tot el que fa al naixement dels Senders de Gran Recorregut. De fet, a ell està dedicat el llibre que recull la investigació.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) davant els participants d'un Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé, davant els participats del Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. Antiga rectoria de la Morera de Montsant. © RLM

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) caminant amb Ramon Quadrada.Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé i Ramon Quadrada durant el Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. © RLM

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) caminant amb Ramon Quadrada.Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé durant el Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. © RLM

 

Aquest passat dilluns el “Doctor” ens va deixar. Estic segur que som més de tres-cents els qui el recordarem amb gratitud, emoció  i un gran respecte. Enric Aguadé és de les persones que han marcat la meva vida. D’ell vaig aprendre moltes coses, com per exemple la voluntat de tirar endavant projectes, la necessitat d’engrescar i sumar esforços i, molt especialment, un sensacional testimoni d’estimació pels camins. De fet, és un deute que em cal mirar de pagar transmetent una mica de la seva il·lusió a d’altres.

Per acabar aquella entrevista vaig preguntar-li quin era el secret per arribar tan lluny com ell havia arribat. “No tenir pressa. Caminar per no cansar-se, sense fer carreres, sense voler arribar el primer. Al final acabes atrapant als que corrien”. Vaig comentar que semblava tota una filosofia de vida, i va dir: “En efecte, sí que ho és”.

(El web de Desnivel publica una nota ben interessant i un apunt biogràfic escrit per Lluís Simó. D’altra banda, si us interessa, podeu descarregar-vos aquí l’entrevista que vaig fer-li el 1999 per a la revista Grandes Espacios.)

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa sevaReus, Baix Camp, Tarragona1999.02.16

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

La Savinosa, actuar contra la vergonya

dimarts, 2/10/2012

La vergonya continua. La situació de l’antic sanatori i orfenat de la Savinosa segueix, si fa o no fa, igual que fa dos anys quan vaig publicar en aquest mateix blog l’entrada La Savinosa, la vergonya d’un lloc prohibit. Estic convençut que és un tema que interessa, de fet,  ha estat una de les entrades més visitades del blog i els comentaris deixats són molt enriquidors. No és un assupte banal. No es tracta només d’un edifici abandonat. La seva silueta ruïnosa en un dels indrets més atractius i visitats de la nostra costa esdevé símbol del fracàs. D’un fracàs polític, però també col·lectiu, també ciutadà. Ens cal superar les fatalitats i la Savinosa s’han convertit en un i de molt visible.

Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monrava Soler, construit sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Despres de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i families amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tragics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i es propietat de la Diputacio de Tarragona.Tarragona, Tarragones, Tarragona

Sortosament, les coses canvien i els ciutadans sembla que anem prenent consciència de la nostra força i també de la nostra responsabilitat per aconseguir els canvis. Un grup de persones sensibilitzades per aquest tema han iniciat una campanya de petició de signatures a internet per demanar a l’Ajuntament de Tarragona i la Diputació (la propietària de la finca) actuacions que millorin l’accessibilitat de l’indret i que permetin el gaudi public de l’espai no construït. Aquest és l’enllaç: La Savinosa, nou parc urbà de Tarragona.

Això és el que plantegen: “Tarragona té pocs parcs urbans pel gaudi dels ciutadans, però hi ha un espai disponible i malaguanyat. Entre les platges de la Savinosa i l’Arrabassada, a Tarragona, tenim una preciosa pineda litoral, en primera línia de mar, tancada al públic de fa molts anys. Hi ha els antics edificis del preventori, abandonats i en risc d’esfondrament. Mentre no es dona cap ús als edificis, amb molt poca inversió, es podria obrir al públic, en horari diurn com a mínim, sempre i quan els edificis en runes s’aillesin o s’enderroquessin per evitar risc a les persones. Aquest parc també serviria de comunicació fàcil entre platja i platja. A què esperem?”

No fa gaire temps que passejant-hi em vaig trobar amb les obres per refer la tanca en varis punts. Suposo que la manifesta perillositat d’un tram  i el mal estat de la tanca en altres va originar l’actuació. La meva sorpresa no va ser constatar que  no sols no s’aprofitava l’ocasió per plantejar la millora de l’accessibilitat de la zona sinó, que la pròpia administració incomplia el que determina la Ley de Costas.

La secció 2a de la llei, a l’apartat de servitud de trànsit diu: “27.1. La servidumbre de tránsito recaerá sobre una franja de 6 metros, medidos tierra adentro a partir del límite interior de la ribera del mar. Esta zona deberá dejarse permanentemente expedita para el paso público peatonal y para los vehículos de vigilancia y salvamento, salvo en espacios especialmente protegidos. 2. En lugares de tránsito difícil o peligrosos dicha anchura podrá ampliarse en lo que resulte necesario, hasta un máximo de 20 metros.”

És a dir, com a mínim, des de les fites blanques caldria deixar una franja de 6 metres per al pas peatonal. En comptes d’això, la nova tanca, en molts punts, continua enganxada a les fites. Ignoro si existeix alguna disposició legal que ho permeti, però no puc entendre que una administració al servei dels ciutadans no vetlli, precisament, per defensar els seus drets i millorar tot el relacionat amb els espais i usos públics. Senzillament, no ho entenc (admeto però, les meves limitacions intel·lectuals).

Antic preventori i orfanat de la Savinosa. Punta de l'Arrabassada.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

A hores d’ara, la possibilitat d’aconseguir els milions d’euros necessaris per restaurar el sanatori i la valoració ètica de destinar-los a aquest objectiu, genera més dubtes que mai.  Tanmateix, independentment del final que tingui l’edifici, és inexcusable no abordar el tema de l’entorn no edificat i l’accessibilitat entre les platges de l’Arrabassada i de la Savinosa.

És urgent, per exemple, adequar un pas peatonal, un pas de ronda apte per a la majoria de la gent, que conservi el caràcter natural i agrest de l’indret precisament per evitar la construcció d’un passeig marítim que l’acabi desvirtuant-lo. És urgent, alhora, començar a combatre la vergonya d’un indret de record tan sinistre per a molts dels que hi van estar. És urgent continuar reivindicant la costa com espai natural, com l’espai on gaudir de l’horitzó.

Heu provat contemplar un capvespre asseguts sobre els penya-segats de la punta de l’Arrabassada?

Article “Condemnat a l’oblit” de Laura Casadevall, publicat a La Vanguardia el 26 d’octubre de 2012

Priorat i pell… més Priorat que mai

dijous, 20/09/2012

Tinc un bon amic que afirma que la propera revolució important en el món del turisme, de la cultura i de les relacions socials, no vindrà de la tecnologia, sinó que serà “la de la pell”. Sí, la revolució de la pell, de la proximitat, d’allò que no és virtual, que és pot tocar, que és imperfecte però autèntic, que és humà, que és de veritat.

L’evolució de les pràctiques turístiques, les noves tendències, no són sinó un reflex de la nostra evolució com a societat. Ara que segurament tenim centenars d’amics al facebook, de seguidors al Twitter, val la pena pensar quants d’ells estarien disposats a escoltar els teus problemes amb un ampolla de vi sobre la taula, o arreglar el món en una tarda, o riure com a marrecs per qualsevol collonada i… deixar-se anar, deixar-se anar… És temps de recuperar la paraula, la conversa, la tertúlia, la proximitat. Temps de retrobar els sabors de les coses fetes amb il·lusió, amb passió, els petits grans plaers que ja coneixem i que tan feliços ens han fet. En efecte, estic convençut que són molts els que coneixen els secret de la felicitat. A què esperem?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

El Priorat és precisament, un territori de pell, un territori d’intensitats, de duresa i d’autenticitats (pregunteu-ho als cellers de grans personatges que venien a menjar-se’l i han sortit escaldats). Amb l’actual context de crisi, la major part de gent del Priorat té clar que aquí no aterrarà Eurovegas, ni Barcelona World (ni ho volen). Al Priorat no caben les grans operacions, les grans ostentacions. El paisatge cataclismàtic que deia Josep Pla no ho posa fàcil. Els prioratins (nascuts o arrelats) saben que no vindran de fora a salvar-los. S’han de reinventar. I ho fan a partir del que són, del que tenen.

Al Molar, la Roser Vernet, lletraferida de mena i prioratina compromesa fins a la medul·la, regenta el Perxe, un dels allotjaments rurals amb més personalitat del Priorat (la seva). Perxe és també la seu del Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi,  una associació cultural que, d’una bada, recull el fons de l’escriptor Joaquim Soler Ferret i vol fomentar l’estudi i la difusió de la seua obra; i de l’altra, vol ser un espai que vinculi la literatura i el vi, dos realitats, dos passions, que al llarg de la història de la humanitat han tingut molts vincles.

Perxe, residència-casa de pagès i Centre Quim Soler, centre de documentació i activitats entorn de la literatura i el viEl Molar, Priorat, Tarragona

Perxe i Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi. El Molar, Priorat. © RLM

La Roser acaba de llançar una proposta que em sembla fantàstica, excel·lent, vinculada amb el món de la literatura, l’art i la cultura: Priorat, versió original. Us imagineu poder parlar tranquil·lament, per exemple, amb algun dels escriptors que us agraden? És tracta de compartir un cap de setmana al Priorat amb un convidat (un escriptor, un pensador, un artista…), i com a molt 10 persones més. Com diu la proposta, “una estada feta al gust i les ganes de qui convidem, per  enraonar de la seua obra, d’allò que, més ençà o més enllà s’hi relaciona o la caracteritza, i de  tot allò que es vulgui proposar durant l’estada”. La primera convidada, el 5, 6 i 7 d’octubre serà l’escriptora Maria Barbal i ja estan confirmats Sílvia Alcántara (novembre) i Ramon Solsona (desembre). Sensacional.

Prop de Porrera, un dels allotjaments rurals de més prestigi del país, Mas Ardèvol, està a punt de llençar una proposta també molt temptadora. Mas Ardèvol és regentat per la Gemma Peyrí, una altra de les grans dones d’aquesta comarca, pionera en el turisme rural i incansable emprenedora. És ella, per exemple, la impulsora i ànima de la línia de productes cosmètics d’alta qualitat Nina Mas Ardèvol, basats en el vi i les avellanes. Podeu imaginar quelcom més arrelat a la terra?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

En aquest cas, la iniciativa va de vi, de paisatge i també de tertúlies. Amb el nom de Vins Panoràmics és proposa un cap de setmana per descobrir algun dels grans vins que s’elaboren a Porrera de la ma dels propis enòlegs, tot passejant entre vinyes d’alçada i participant en un sopar amb els creadors dels vins. L’estada inclou una passejada amb guia per camins entre vinyes  per contemplar els grans horitzons dels paisatges del vi —que tan identifiquen al Priorat— i conèixer les històries humanes que van transformar la comarca. A mig camí, entre les vinyes, es fa un tast del vi proposat que, per iniciar la sèrie sembla que serà del prestigiós celler Cims de Porrera.

Ambdues propostes respiren coherència, honestedat i sensibilitat. Ambdues persones viuen del turisme, però no el conceben únicament com una activitat econòmica, sinó com una activitat que posa en relació persones, una activitat on la satisfacció d’uns és també la satisfacció dels altres; una activitat que persegueix un objectiu d’una enorme transcendència: intentar ser una miqueta més feliços. Bona sort!

Ara sí! Ja ha sortit la guia del Priorat

dijous, 12/07/2012

Ja tenim a les mans la guia A peu pel Priorat del vi i l’oli, una nova guia de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, que publica Arola Editors. De fet, no és un primícia. Se m’ha avançat a explicar-ho pel Facebook el meu bon amic José Luís Ordovás, l’autor de la georeferenciació de les excursions, els tracks per a GPS.

Fa temps que vaig publicant entrades que tenen a veure amb el Priorat, els seus camins tradicional i el projecte que hem dut a terme aquests darrers anys, per exemple: “Beu vi que l’aigua espatlla els camins”. També sobre les amenaces que els afecten, com és el cas del motorisme il·legal de muntanya o sobre el recent mapa excursionista. Concretament, sobre la guia, vaig parlar-ne el passat Sant Jordi, avisant que finalment ens caldria esperar una mica més per veure-la en paper. Llavors vaig destacar el magnífic pròleg que ens ha regalat l’Eduard Punset i vaig a penjar un pdf amb la primera part de la guia, per si algú tenia ganes de donar-li un cop ull  (pots descarregar-lo clicant AQUÍ).

D’altra banda, temps enrere, a través d’aquest blog vam fer una crida a voluntaris que volguessin comprovar els recorreguts. La resposta va ser fantàstica. Moltes gràcies un altre cop. En pocs dies rebreu un exemplar de la guia com a mostra del nostre agraïment. Esperem que us agradi.

No crec que sigui prudent atabalar gaire més sobre aquesta guia, però sí voldriem tornar a donar les  gràcies a tothom qui ha participat (que són molts) i especialment al David Esteller, veritable ànima de la guia i de tantes altres coses al Priorat. Nosaltres, els autors, el Toni Orensaz i jo mateix estem molt satisfets (i això no és gens senzill). L’editorial ha fet una bona feina.

Estem treballant per presentar-la al setembre al Priorat (amb passejada inclosa pels qui ho vulguin) i al Centre de Lectura de Reus. Us deixo amb el text que apareix a la contracoberta (la darrera frase té avui més sentit que mai si pensem en les noticies que porten els diaris):

Al Priorat els camins tenen gust de vi i d’oli. Els empedrats, polits a força de ferradures i d’espardenyes, encara guarden el so de les mules, els renecs dels traginers, els salms dels cartoixans, les cançons de les mosses… Aquest és un territori ric en camins i en històries. Aquesta guia vol precisament explicar alguns d’aquests relats i ajudar a entendre i fruir a peu del Priorat que ha arribat fins els nostres dies.

Tenim l’esperança que, quan tasteu un vi d’aquesta terra i escampeu damunt el pa torrat un bon raig del seu oli, ho acompanyeu amb els records dels camins prioratins i degusteu també porcions del paisatge d’aquest bocí de mon. De fet, això no és una guia. Voldríem que fos un manual per ser una mica més feliços.

Portada_punset.jpg

Els camins del Priorat estrenen mapa

dissabte, 2/06/2012
Camí ral del Molar al Masroig, vinyes DO Montsant,El Molar, Priorat, Tarragona

Camí ral del Molar al Masroig, El Molar, Priorat. © RLM

 

Quants mapes excursionistes recordeu que incorporin els noms dels camins tradicionals? No és gens habitual. Obsessionats com estem per reivindicar aquest patrimoni viari, hem fet tot el possible per incorporar els que hem pogut en el nou mapa excursionista Camins del Priorat 1:30.000, que fa pocs dies ha sortit al mercat publicat per l’Editorial Piolet. Es tracta d’una publicació impulsada pel Consell Comarcal del Priorat, i com darrera de les obres hi han persones (les coses no es fan soles), val la pena recordar que tenim aquest mapa a les mans gràcies a l’esforç i tossuderia del que fins fa poc va ser el tècnic comarcal de turisme, el David Esteller. De fet, es tracta d’una de les accions que vam dissenyar conjuntament, ja fa uns anys, quan vam establir les estratègies per impulsar el turisme a peu i la recuperació d’antics camins al Priorat (la guia A peu pel Priorat per camins del vi i l’oli, que està a punt de sortir, és també una conseqüència d’aquest projecte).

 

IMG_0001.jpg

 

Aquest mapa és també el fruït d’un laboriós treball col·lectiu. A banda del David Esteller i de la meva col·laboració, hi han participat directament, per exemple, els tècnics del Parc Natural de la Serra de Montsant, els del Consorci de la Serra de Llaberia, la pròpia editorial i excursionistes i amants dels camins prioratins, com el Joan Queralt o el Ricard Pasanau, que ens han ajudat a recollir toponímia. Em cal fer però, un agraïment especialment al José Luís Ordavás. Sovint parlo de l’enorme “generositat cartogràfica” d’aquest bon amic de Mora d’Ebre i aquesta és una altra ocasió obligada.

 

Antic camí ral de Falset a Gratallops, vinyes DOQ Priorat, Gratallops, Priorat, Tarragona

Antic camí ral de Falset a Gratallops, Gratallops, Priorat. © RLM

 

Es tracta d’un mapa que recull la xarxa de camins del Priorat i també la de la Serra de Llaberia. La Xarxa de camins del Priorat la formen antics camins rals, vells camins de ferradura, senderes i també camins de carro i agrícoles més actuals. Una bona part han estat recuperats recentment i són mantinguts pel Consell Comarcal, els ajuntaments, el Parc Natural de la Serra de Montsant i el Consorci de la serra de Llaberia, a més de la col·laboració de voluntaris i de cellers de la comarca.

 

Camí ral entre Cabacés i la Vilella Baixa,Cabacés, Priorat, Tarragona

Camí ral de Cabacés i la Vilella Baixa, Cabacés, Priorat. © RLM

 

Tant al Priorat com al conjunt de la serra de Llaberia, ambdues xarxes han estat senyalitzades amb marques de continuïtat grogues, tret que coincideixin amb trams de GR o de PR on es mantenen les marques dels itineraris de la FEEC sense afegir-ne cap altra (ja tenim prou pintura a la muntanya). Aquest mateix model de senyalització de camins el trobareu a la Garrotxa, el Ripollès i l’Alt Empordà (impulsat pel projecte Itinerànnia), al Berguedà, la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà el Pallars Jussà i a municipis com Tarragona o Altafulla. Aquest és un model que no es basa en marcar propostes d’excursió, sinó en senyalitzar una veritable xarxa viària per a que tothom que vulgui pugui dissenyar els seu propis itineraris. Un model que reivindica directament el valor dels antic camins.

 

Antic camí ral del Lloar a la Figuera per sobre dels Rogerals. Camí de ferradura.Serra de la Figuera.El Lloar, Priorat, Tarragona

Antic camí ral del Lloar a la Figuera per sobre dels Rogerals, el Lloar, Priorat. © RLM

 

Per aquesta raó trobareu que al mapa el conjunt de la xarxa de camins està grafiada amb un sol color, si bé els GR i PR estan adequadament identificats. Els mapes però, mai estan acabats. Sempre s’escapa alguna cosa o altra i, a més, la realitat no para de canviar. Per aquest motiu, us agrairem que notifiqueu qualsevol incidència rellevant o errors del mapa a: oit@priorat.cat. I ara, a caminar. Podeu consultar diverses propostes al web de turisme del Priorat.  I, si us plau, recordeu, si trobeu motoristes circulant per antics camins, infringit la llei i destruint aquest valuós patrimoni col·lectiu, no dubteu en trucar al 112 i notificar-ho als agents rurals o als mossos d’esquadra. Més important que els pugin detenir o no, és la constància de la queixa ciutadana. Si no es recullen queixes, no existeix el problema.

 

Celler Mas d'en Gil, antiga masia Barril.DOQ Priorat.Bellmunt del Priorat, Priorat, Tarragona

Camí de Bellmunt al Masroig o camí de lo Sarraí, Bellmunt del Priorat, Priorat. © RLM

Camí vell del Mas d'en Cubells,DOQ Priorat,Porrera, Priorat, Tarragona

Camí vell del Mas d'en Cubells,DOQ Priorat,Porrera, Priorat. © RLM