Arxiu de la categoria ‘camins’

Recordant l’Enric Aguadé, el “Doctor”

dimecres, 16/01/2013
Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa sevaReus, Baix Camp, Tarragona1999.02.16

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

“…I quan veia que algú desapareixia de la vista, ho anotava. Això volia dir que allí hi havia una trinxera”. Això m’explicava Enric Aguadé quan recordava la feina de cartografiar les defenses feixistes de l’altra banda de l’Ebre, que li havia encomanat el comandament republicà mesos abans de la famosa batalla. Soldats que tinguessin nocions de cartografia i topografia no en devien haver gaires. Aquell jovenet de Reus, de la Quinta del Biberò —havia nascut el dia de Nadal de 1920—, resultava que era excursionista i que els mapes l’apassionaven.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baix Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

De fet, el mapes el van acompanyar tota la seva vida. Els apreciava molt perquè li mostraven els seus estimats camins. Ara farà deu anys, quan en tenia 82, vaig entrevistar-lo pel Vivir en Tarragona de La Vanguardia. Recordo que vaig preguntar-li si era imprescindible comptar amb camins senyalitzats per poder caminar. Em va contestar: ” És clar que no. Facilita les coses, però allò veritablement important són el mapes. Gràcies a ells hem pogut realitzar excursions fantàstiques, com la Reus-Lurdes, sempre a peu per camins de muntanya. Recordo molt bé la cara d’alguns pagesos francesos quan descobrien que haviem arribat a un o altre lloc seguint un camí antic —Però si fa més de vint anys que ningú no el seguia!— ens deien”.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920), lleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baixa Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

Aquest metge de professió, enamorat del caminar, és especialment recordat per ser el gran impulsor dels senders de Gran Recorregut —els GR— a Catalunya i, per extensió, a Espanya. És cert que no va estar sol, que molts altres van fer pinya per arrencar i senyalitzar els primers grans recorreguts, però també és cert que el carisma del “Doctor” era enorme. Quan li van lliurar la medalla de Sant Jordi, Jordi Pujol va preguntar-li què havia fet per mereixer-la. “Enganyar a més de tres-cents catalans per a que treballessin gràtis” va contestar-li, en referència als voluntaris que havia convençut per mantenir les rutes senyalitzades.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baix Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

Era difícil resistir-se davant l’energia que contagiava. També era difícil portar-li la contraria. A tot deia “si, si, si…” però finalment acabava fent el que tenia pensat. El recordo sempre somrient, tranquil, asserenat. Algun cop vaig preguntar-li per les disputes i enveges personals que —com a tota empresa humana— també existien entre excursionistes en relació als GR i PR. Em va contestar que no valia la pena enfadar-se per unes marques de pintura. Que allò veritablement important era la salut, la família i la professió de cadascú.

El vaig conèixer el 1987. Jo tenia 22 anys i em tocava organitzar  i dirigir un parell de camps de treball. Un era per pintar els GR que travessen el Montsant i el segon per  senyalitzar la Ruta del Carrasclet (el PR-C 88). Va ser llavors que em va regalar el meu primer podall i, anys després, em va ajudar, i molt, en la investigació de la meva tesi de llicenciatura (Senderisme: camins i senyals. Activitats recreatives i turístiques en espais rurals i naturals. Arola Editors 1999); especialment en tot el que fa al naixement dels Senders de Gran Recorregut. De fet, a ell està dedicat el llibre que recull la investigació.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) davant els participants d'un Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé, davant els participats del Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. Antiga rectoria de la Morera de Montsant. © RLM

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) caminant amb Ramon Quadrada.Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé i Ramon Quadrada durant el Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. © RLM

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) caminant amb Ramon Quadrada.Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé durant el Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. © RLM

 

Aquest passat dilluns el “Doctor” ens va deixar. Estic segur que som més de tres-cents els qui el recordarem amb gratitud, emoció  i un gran respecte. Enric Aguadé és de les persones que han marcat la meva vida. D’ell vaig aprendre moltes coses, com per exemple la voluntat de tirar endavant projectes, la necessitat d’engrescar i sumar esforços i, molt especialment, un sensacional testimoni d’estimació pels camins. De fet, és un deute que em cal mirar de pagar transmetent una mica de la seva il·lusió a d’altres.

Per acabar aquella entrevista vaig preguntar-li quin era el secret per arribar tan lluny com ell havia arribat. “No tenir pressa. Caminar per no cansar-se, sense fer carreres, sense voler arribar el primer. Al final acabes atrapant als que corrien”. Vaig comentar que semblava tota una filosofia de vida, i va dir: “En efecte, sí que ho és”.

(El web de Desnivel publica una nota ben interessant i un apunt biogràfic escrit per Lluís Simó. D’altra banda, si us interessa, podeu descarregar-vos aquí l’entrevista que vaig fer-li el 1999 per a la revista Grandes Espacios.)

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa sevaReus, Baix Camp, Tarragona1999.02.16

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

La Savinosa, actuar contra la vergonya

dimarts , 2/10/2012

La vergonya continua. La situació de l’antic sanatori i orfenat de la Savinosa segueix, si fa o no fa, igual que fa dos anys quan vaig publicar en aquest mateix blog l’entrada La Savinosa, la vergonya d’un lloc prohibit. Estic convençut que és un tema que interessa, de fet,  ha estat una de les entrades més visitades del blog i els comentaris deixats són molt enriquidors. No és un assupte banal. No es tracta només d’un edifici abandonat. La seva silueta ruïnosa en un dels indrets més atractius i visitats de la nostra costa esdevé símbol del fracàs. D’un fracàs polític, però també col·lectiu, també ciutadà. Ens cal superar les fatalitats i la Savinosa s’han convertit en un i de molt visible.

Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monrava Soler, construit sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Despres de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i families amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tragics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i es propietat de la Diputacio de Tarragona.Tarragona, Tarragones, Tarragona

Sortosament, les coses canvien i els ciutadans sembla que anem prenent consciència de la nostra força i també de la nostra responsabilitat per aconseguir els canvis. Un grup de persones sensibilitzades per aquest tema han iniciat una campanya de petició de signatures a internet per demanar a l’Ajuntament de Tarragona i la Diputació (la propietària de la finca) actuacions que millorin l’accessibilitat de l’indret i que permetin el gaudi public de l’espai no construït. Aquest és l’enllaç: La Savinosa, nou parc urbà de Tarragona.

Això és el que plantegen: “Tarragona té pocs parcs urbans pel gaudi dels ciutadans, però hi ha un espai disponible i malaguanyat. Entre les platges de la Savinosa i l’Arrabassada, a Tarragona, tenim una preciosa pineda litoral, en primera línia de mar, tancada al públic de fa molts anys. Hi ha els antics edificis del preventori, abandonats i en risc d’esfondrament. Mentre no es dona cap ús als edificis, amb molt poca inversió, es podria obrir al públic, en horari diurn com a mínim, sempre i quan els edificis en runes s’aillesin o s’enderroquessin per evitar risc a les persones. Aquest parc també serviria de comunicació fàcil entre platja i platja. A què esperem?”

No fa gaire temps que passejant-hi em vaig trobar amb les obres per refer la tanca en varis punts. Suposo que la manifesta perillositat d’un tram  i el mal estat de la tanca en altres va originar l’actuació. La meva sorpresa no va ser constatar que  no sols no s’aprofitava l’ocasió per plantejar la millora de l’accessibilitat de la zona sinó, que la pròpia administració incomplia el que determina la Ley de Costas.

La secció 2a de la llei, a l’apartat de servitud de trànsit diu: “27.1. La servidumbre de tránsito recaerá sobre una franja de 6 metros, medidos tierra adentro a partir del límite interior de la ribera del mar. Esta zona deberá dejarse permanentemente expedita para el paso público peatonal y para los vehículos de vigilancia y salvamento, salvo en espacios especialmente protegidos. 2. En lugares de tránsito difícil o peligrosos dicha anchura podrá ampliarse en lo que resulte necesario, hasta un máximo de 20 metros.”

És a dir, com a mínim, des de les fites blanques caldria deixar una franja de 6 metres per al pas peatonal. En comptes d’això, la nova tanca, en molts punts, continua enganxada a les fites. Ignoro si existeix alguna disposició legal que ho permeti, però no puc entendre que una administració al servei dels ciutadans no vetlli, precisament, per defensar els seus drets i millorar tot el relacionat amb els espais i usos públics. Senzillament, no ho entenc (admeto però, les meves limitacions intel·lectuals).

Antic preventori i orfanat de la Savinosa. Punta de l'Arrabassada.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

A hores d’ara, la possibilitat d’aconseguir els milions d’euros necessaris per restaurar el sanatori i la valoració ètica de destinar-los a aquest objectiu, genera més dubtes que mai.  Tanmateix, independentment del final que tingui l’edifici, és inexcusable no abordar el tema de l’entorn no edificat i l’accessibilitat entre les platges de l’Arrabassada i de la Savinosa.

És urgent, per exemple, adequar un pas peatonal, un pas de ronda apte per a la majoria de la gent, que conservi el caràcter natural i agrest de l’indret precisament per evitar la construcció d’un passeig marítim que l’acabi desvirtuant-lo. És urgent, alhora, començar a combatre la vergonya d’un indret de record tan sinistre per a molts dels que hi van estar. És urgent continuar reivindicant la costa com espai natural, com l’espai on gaudir de l’horitzó.

Heu provat contemplar un capvespre asseguts sobre els penya-segats de la punta de l’Arrabassada?

Article “Condemnat a l’oblit” de Laura Casadevall, publicat a La Vanguardia el 26 d’octubre de 2012

Priorat i pell… més Priorat que mai

dijous, 20/09/2012

Tinc un bon amic que afirma que la propera revolució important en el món del turisme, de la cultura i de les relacions socials, no vindrà de la tecnologia, sinó que serà “la de la pell”. Sí, la revolució de la pell, de la proximitat, d’allò que no és virtual, que és pot tocar, que és imperfecte però autèntic, que és humà, que és de veritat.

L’evolució de les pràctiques turístiques, les noves tendències, no són sinó un reflex de la nostra evolució com a societat. Ara que segurament tenim centenars d’amics al facebook, de seguidors al Twitter, val la pena pensar quants d’ells estarien disposats a escoltar els teus problemes amb un ampolla de vi sobre la taula, o arreglar el món en una tarda, o riure com a marrecs per qualsevol collonada i… deixar-se anar, deixar-se anar… És temps de recuperar la paraula, la conversa, la tertúlia, la proximitat. Temps de retrobar els sabors de les coses fetes amb il·lusió, amb passió, els petits grans plaers que ja coneixem i que tan feliços ens han fet. En efecte, estic convençut que són molts els que coneixen els secret de la felicitat. A què esperem?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

El Priorat és precisament, un territori de pell, un territori d’intensitats, de duresa i d’autenticitats (pregunteu-ho als cellers de grans personatges que venien a menjar-se’l i han sortit escaldats). Amb l’actual context de crisi, la major part de gent del Priorat té clar que aquí no aterrarà Eurovegas, ni Barcelona World (ni ho volen). Al Priorat no caben les grans operacions, les grans ostentacions. El paisatge cataclismàtic que deia Josep Pla no ho posa fàcil. Els prioratins (nascuts o arrelats) saben que no vindran de fora a salvar-los. S’han de reinventar. I ho fan a partir del que són, del que tenen.

Al Molar, la Roser Vernet, lletraferida de mena i prioratina compromesa fins a la medul·la, regenta el Perxe, un dels allotjaments rurals amb més personalitat del Priorat (la seva). Perxe és també la seu del Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi,  una associació cultural que, d’una bada, recull el fons de l’escriptor Joaquim Soler Ferret i vol fomentar l’estudi i la difusió de la seua obra; i de l’altra, vol ser un espai que vinculi la literatura i el vi, dos realitats, dos passions, que al llarg de la història de la humanitat han tingut molts vincles.

Perxe, residència-casa de pagès i Centre Quim Soler, centre de documentació i activitats entorn de la literatura i el viEl Molar, Priorat, Tarragona

Perxe i Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi. El Molar, Priorat. © RLM

La Roser acaba de llançar una proposta que em sembla fantàstica, excel·lent, vinculada amb el món de la literatura, l’art i la cultura: Priorat, versió original. Us imagineu poder parlar tranquil·lament, per exemple, amb algun dels escriptors que us agraden? És tracta de compartir un cap de setmana al Priorat amb un convidat (un escriptor, un pensador, un artista…), i com a molt 10 persones més. Com diu la proposta, “una estada feta al gust i les ganes de qui convidem, per  enraonar de la seua obra, d’allò que, més ençà o més enllà s’hi relaciona o la caracteritza, i de  tot allò que es vulgui proposar durant l’estada”. La primera convidada, el 5, 6 i 7 d’octubre serà l’escriptora Maria Barbal i ja estan confirmats Sílvia Alcántara (novembre) i Ramon Solsona (desembre). Sensacional.

Prop de Porrera, un dels allotjaments rurals de més prestigi del país, Mas Ardèvol, està a punt de llençar una proposta també molt temptadora. Mas Ardèvol és regentat per la Gemma Peyrí, una altra de les grans dones d’aquesta comarca, pionera en el turisme rural i incansable emprenedora. És ella, per exemple, la impulsora i ànima de la línia de productes cosmètics d’alta qualitat Nina Mas Ardèvol, basats en el vi i les avellanes. Podeu imaginar quelcom més arrelat a la terra?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

En aquest cas, la iniciativa va de vi, de paisatge i també de tertúlies. Amb el nom de Vins Panoràmics és proposa un cap de setmana per descobrir algun dels grans vins que s’elaboren a Porrera de la ma dels propis enòlegs, tot passejant entre vinyes d’alçada i participant en un sopar amb els creadors dels vins. L’estada inclou una passejada amb guia per camins entre vinyes  per contemplar els grans horitzons dels paisatges del vi —que tan identifiquen al Priorat— i conèixer les històries humanes que van transformar la comarca. A mig camí, entre les vinyes, es fa un tast del vi proposat que, per iniciar la sèrie sembla que serà del prestigiós celler Cims de Porrera.

Ambdues propostes respiren coherència, honestedat i sensibilitat. Ambdues persones viuen del turisme, però no el conceben únicament com una activitat econòmica, sinó com una activitat que posa en relació persones, una activitat on la satisfacció d’uns és també la satisfacció dels altres; una activitat que persegueix un objectiu d’una enorme transcendència: intentar ser una miqueta més feliços. Bona sort!

Ara sí! Ja ha sortit la guia del Priorat

dijous, 12/07/2012

Ja tenim a les mans la guia A peu pel Priorat del vi i l’oli, una nova guia de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, que publica Arola Editors. De fet, no és un primícia. Se m’ha avançat a explicar-ho pel Facebook el meu bon amic José Luís Ordovás, l’autor de la georeferenciació de les excursions, els tracks per a GPS.

Fa temps que vaig publicant entrades que tenen a veure amb el Priorat, els seus camins tradicional i el projecte que hem dut a terme aquests darrers anys, per exemple: “Beu vi que l’aigua espatlla els camins”. També sobre les amenaces que els afecten, com és el cas del motorisme il·legal de muntanya o sobre el recent mapa excursionista. Concretament, sobre la guia, vaig parlar-ne el passat Sant Jordi, avisant que finalment ens caldria esperar una mica més per veure-la en paper. Llavors vaig destacar el magnífic pròleg que ens ha regalat l’Eduard Punset i vaig a penjar un pdf amb la primera part de la guia, per si algú tenia ganes de donar-li un cop ull  (pots descarregar-lo clicant AQUÍ).

D’altra banda, temps enrere, a través d’aquest blog vam fer una crida a voluntaris que volguessin comprovar els recorreguts. La resposta va ser fantàstica. Moltes gràcies un altre cop. En pocs dies rebreu un exemplar de la guia com a mostra del nostre agraïment. Esperem que us agradi.

No crec que sigui prudent atabalar gaire més sobre aquesta guia, però sí voldriem tornar a donar les  gràcies a tothom qui ha participat (que són molts) i especialment al David Esteller, veritable ànima de la guia i de tantes altres coses al Priorat. Nosaltres, els autors, el Toni Orensaz i jo mateix estem molt satisfets (i això no és gens senzill). L’editorial ha fet una bona feina.

Estem treballant per presentar-la al setembre al Priorat (amb passejada inclosa pels qui ho vulguin) i al Centre de Lectura de Reus. Us deixo amb el text que apareix a la contracoberta (la darrera frase té avui més sentit que mai si pensem en les noticies que porten els diaris):

Al Priorat els camins tenen gust de vi i d’oli. Els empedrats, polits a força de ferradures i d’espardenyes, encara guarden el so de les mules, els renecs dels traginers, els salms dels cartoixans, les cançons de les mosses… Aquest és un territori ric en camins i en històries. Aquesta guia vol precisament explicar alguns d’aquests relats i ajudar a entendre i fruir a peu del Priorat que ha arribat fins els nostres dies.

Tenim l’esperança que, quan tasteu un vi d’aquesta terra i escampeu damunt el pa torrat un bon raig del seu oli, ho acompanyeu amb els records dels camins prioratins i degusteu també porcions del paisatge d’aquest bocí de mon. De fet, això no és una guia. Voldríem que fos un manual per ser una mica més feliços.

Portada_punset.jpg

Els camins del Priorat estrenen mapa

dissabte, 2/06/2012
Camí ral del Molar al Masroig, vinyes DO Montsant,El Molar, Priorat, Tarragona

Camí ral del Molar al Masroig, El Molar, Priorat. © RLM

 

Quants mapes excursionistes recordeu que incorporin els noms dels camins tradicionals? No és gens habitual. Obsessionats com estem per reivindicar aquest patrimoni viari, hem fet tot el possible per incorporar els que hem pogut en el nou mapa excursionista Camins del Priorat 1:30.000, que fa pocs dies ha sortit al mercat publicat per l’Editorial Piolet. Es tracta d’una publicació impulsada pel Consell Comarcal del Priorat, i com darrera de les obres hi han persones (les coses no es fan soles), val la pena recordar que tenim aquest mapa a les mans gràcies a l’esforç i tossuderia del que fins fa poc va ser el tècnic comarcal de turisme, el David Esteller. De fet, es tracta d’una de les accions que vam dissenyar conjuntament, ja fa uns anys, quan vam establir les estratègies per impulsar el turisme a peu i la recuperació d’antics camins al Priorat (la guia A peu pel Priorat per camins del vi i l’oli, que està a punt de sortir, és també una conseqüència d’aquest projecte).

 

IMG_0001.jpg

 

Aquest mapa és també el fruït d’un laboriós treball col·lectiu. A banda del David Esteller i de la meva col·laboració, hi han participat directament, per exemple, els tècnics del Parc Natural de la Serra de Montsant, els del Consorci de la Serra de Llaberia, la pròpia editorial i excursionistes i amants dels camins prioratins, com el Joan Queralt o el Ricard Pasanau, que ens han ajudat a recollir toponímia. Em cal fer però, un agraïment especialment al José Luís Ordavás. Sovint parlo de l’enorme “generositat cartogràfica” d’aquest bon amic de Mora d’Ebre i aquesta és una altra ocasió obligada.

 

Antic camí ral de Falset a Gratallops, vinyes DOQ Priorat, Gratallops, Priorat, Tarragona

Antic camí ral de Falset a Gratallops, Gratallops, Priorat. © RLM

 

Es tracta d’un mapa que recull la xarxa de camins del Priorat i també la de la Serra de Llaberia. La Xarxa de camins del Priorat la formen antics camins rals, vells camins de ferradura, senderes i també camins de carro i agrícoles més actuals. Una bona part han estat recuperats recentment i són mantinguts pel Consell Comarcal, els ajuntaments, el Parc Natural de la Serra de Montsant i el Consorci de la serra de Llaberia, a més de la col·laboració de voluntaris i de cellers de la comarca.

 

Camí ral entre Cabacés i la Vilella Baixa,Cabacés, Priorat, Tarragona

Camí ral de Cabacés i la Vilella Baixa, Cabacés, Priorat. © RLM

 

Tant al Priorat com al conjunt de la serra de Llaberia, ambdues xarxes han estat senyalitzades amb marques de continuïtat grogues, tret que coincideixin amb trams de GR o de PR on es mantenen les marques dels itineraris de la FEEC sense afegir-ne cap altra (ja tenim prou pintura a la muntanya). Aquest mateix model de senyalització de camins el trobareu a la Garrotxa, el Ripollès i l’Alt Empordà (impulsat pel projecte Itinerànnia), al Berguedà, la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà el Pallars Jussà i a municipis com Tarragona o Altafulla. Aquest és un model que no es basa en marcar propostes d’excursió, sinó en senyalitzar una veritable xarxa viària per a que tothom que vulgui pugui dissenyar els seu propis itineraris. Un model que reivindica directament el valor dels antic camins.

 

Antic camí ral del Lloar a la Figuera per sobre dels Rogerals. Camí de ferradura.Serra de la Figuera.El Lloar, Priorat, Tarragona

Antic camí ral del Lloar a la Figuera per sobre dels Rogerals, el Lloar, Priorat. © RLM

 

Per aquesta raó trobareu que al mapa el conjunt de la xarxa de camins està grafiada amb un sol color, si bé els GR i PR estan adequadament identificats. Els mapes però, mai estan acabats. Sempre s’escapa alguna cosa o altra i, a més, la realitat no para de canviar. Per aquest motiu, us agrairem que notifiqueu qualsevol incidència rellevant o errors del mapa a: oit@priorat.cat. I ara, a caminar. Podeu consultar diverses propostes al web de turisme del Priorat.  I, si us plau, recordeu, si trobeu motoristes circulant per antics camins, infringit la llei i destruint aquest valuós patrimoni col·lectiu, no dubteu en trucar al 112 i notificar-ho als agents rurals o als mossos d’esquadra. Més important que els pugin detenir o no, és la constància de la queixa ciutadana. Si no es recullen queixes, no existeix el problema.

 

Celler Mas d'en Gil, antiga masia Barril.DOQ Priorat.Bellmunt del Priorat, Priorat, Tarragona

Camí de Bellmunt al Masroig o camí de lo Sarraí, Bellmunt del Priorat, Priorat. © RLM

Camí vell del Mas d'en Cubells,DOQ Priorat,Porrera, Priorat, Tarragona

Camí vell del Mas d'en Cubells,DOQ Priorat,Porrera, Priorat. © RLM

 

Propostes a peu que vénen de gust

dimecres, 9/05/2012

Porto ja uns quants dies “esclavitzat” pel meu estimat festival Tarraco Viva, col·laborant colze a colze amb l’equip organitzador que navega en plena tempesta, diluviant, amb vent desfavorable i amb una administració preocupada per si els rems compleixen la normativa… Com deia Ciceró: “com més gran sigui la dificultat, major la gloria” (ves per on que no m’ho acabo de creure).

Tinc amics em fan arribar propostes per “alliberar-me” (o per tocar-me els nassos, ves a saber). Propostes fantàstiques però en les que difícilment podré participar. Per això he pensat que potser algú que ho llegeixi s’animarà i ens ho podrà explicar (val la pena aprofitar aquesta magnífica primavera).

El proper dissabte dia 12, El Brogit guiatges organitza una sortida a peu resseguint un tram del vell camí del Lloar a la Figuera i tornant pel camí de la Font de Minfami. Els camins són preciosos i l’itinerari deliciós, un dels que recomano quan no s’ha estat mai al Priorat. L’excursió acaba com cal, amb un tast de vi en un celler. Aquesta és una de les millors empreses de senderisme guiat que conec. Passió per la feina i treball, molt treball.
image001.jpgEl mateix dia 12 organitzen una altra excursió a peu pel Priorat que també val molt la pena i que uneix Mas Ardèvol (un dels allotjaments rurals més fantàstics que conec) amb Mas Sinén, el celler Burgos-Porta. Per arribar-hi reseguiran un dels camins recuperat recentment que més estima tinc (i que més va costar de trobar), el camí vell de Porrera a Poboleda. Sensacional! I amb un final immillorable: l’esmorzar i el vi que fa el Salvador Burgos i la seva família.

tast-guiat.jpgTots els camins porten a Roma i, del 17 al 27, passen per Tàrraco. És veritat però, que n’hi ha un que el dia 26 també porta a Borredà. Aquest petit poble del Berguedà poc a poc va convertint-se en capital dels formatges catalans. La proposta és tota una provocació: un itinerari guiat per conèixer —i tastar— formatges. No crec que calgui ni motxilla, ni crema solar (es fa dins una carpa). Podeu, això sí, portar una mica del vi del Salvador, sense desmerèixer, és clar, els del celler Oller del Mas.

 

 

Llibres i paisatges prioratins a poc a poc

dilluns, 23/04/2012

Bon Sant Jordi, bons llibres i bon paisatge!

Ens hagués agradat poder compartir aquest dia amb la guia d’Arola Editors A peu per camins del Priorat a les mans, finalment publicada. Però… Sant Jordi, el cavall, el drac, la princesa… tots han acabat ensopegant i amuntegant-se i, malgrat que la guia ja està llesta, no ha estat possible imprimir-la amb condicions (sí, ja se que sovint fai elogi de la lentitud però he de confessar que aquesta vegada m’hagués agradat disposar d’una mica més de velocitat).

De tota manera, també és veritat que em fa pànic a córrer davant de Sant Jordi, i no és per cap esperit de drac que pugui tenir, sinó per les patinades que es poden fer quan es va massa embalat. Tanmateix però, al Toni Orensanz i a mi ens sap greu no tenir encara la guia per poder-la compartir amb tota la gent que ens ha ajudat, els qui ens han explicat històries, els qui han reobert camins, els qui ens han prepart els mapes i tracks, els qui ens han deixat precioses fotografies antigues o els que “intrèpidament” es van oferir voluntaris per a provar els itineraris.

Res. Ens caldrà esperar algunes setmanes més (espero que poques). Mentre tant, no hem pogut estar de penjar un bon fragment de la guia per celebrar aquest dia de llibres amb tots vosaltres. Així podreu llegir el fantàstic pròleg que ens ha fet l’Eduard Punset. De veritat, molt bo. Desitgem que to plegat us agradi aquest avançament en primícia (podeu descarregar-lo AQUÍ)

Camí del grau del Rebull.Xarxa de Camins del PrioratLa Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

Camí del grau del Rebull. Xarxa de Camins del Priorat. La Bisbal de Falset, Priorat. © RLM

També avança lentament, però constant, el procés per presentar la candidatura del Priorat per ser declarat paisatge cultural patrimoni de la Humanitat. Fa uns dies vam tenir la bona notícia que el Parlament de Catalunya ha donat el seu suport a la candidatura. Aquest és un dels actes que no formen part dels requeriments oficials exigits per la UNESCO però que tenen una considerable importància simbòlica. Podeu consultar el text integre AQUÍ. Està molt bé. Ara però, ens caldran compromisos reals —a banda dels simbòlics— de part dels nostres polítics.

Pel Priorat, per tal que aquest territori tan singular i difícil pugui tirar endavant aquest gran projecte, necessitarà de totes les aliances possibles. No se m’acut un projecte millor, més positiu, més optimista, més aglutinador i carregat de futur pel Priorat que aquesta candidatura a paisatge cultural patrimoni de la Humanitat. Aquest no és però un projecte comarcal, sinó un projecte realment de país directament vinculat al món agrari, al respecte al paisatge, als pagesos, a la terra, a una altra manera de veure el futur.

És evident que la crisi ha afegit nous reptes al procés i no penso tant en la manca de recursos com en la pluja de desànim que dia sí i dia també ens cau a tots a sobre. Les temptacions de tancar-se a casa són enormes —al Priorat i arreu—. Ara més que mai però, cal tenir present que l’ordit és el que fa fort els fils. El desànim, per contra, esfilagarsa els teixits.  En un comentari recent, el meu amic Jaume Salvat deia “el Priorat és una comarca valenta, ambiciosa, que no es resigna a les adversitat. Tot el contrari, n’ha  sabut fer virtud“. És hora de comprovar-ho, és l’hora dels valents.

Com estem de primícies, us avanço  el text de les samarretes de la nova edició del meu estimat festival de cultura clàssica Tàrraco Viva: “CALAMITAS VIRTUTIS OCCASIO EST” “En l’adversitat es demostra el valor”, SÈNECA.

 


Fotos, camins i caminadors: el taller de fotografia i senderisme de Fotonature

dimecres, 28/03/2012

— ¿Quant s’han apuntat?—

Li vaig demanar al  Tino Soriano que em tornés a repetir la xifra d’inscrits en el taller de Fotografía y Senderismo del Fotonature de La Palma i vaig començar a preocupar-me de veritat.

És cert que em sento còmode fotografiant camins, caminants i paisatges. Tot això forma part dels meus projectes i de les meves passions, però una cosa es sortir amb dos o tres amics a caminar amb la càmera i l’altra sistematitzar i explicitar allò que un fa per tal de poder transmetre-ho d’una manera ordenada i intel·ligible a un grup de persones —un grup que no era precisament petit.

No havia estat maia a a La Palma i el dimecres vam començar a buscar localitzacions acompanyats per Manuel, un excel·lent coneixedor de l’illa (moltes gràcies). No vam trobar la localització perfecta però sí una de prou bona. He de reconèixer que comptar amb les opinions de la Maria Rosa Vila i del Rafa Pérez em va facilitar les coses.

Finalment va arribar el divendres i a les 8 h del matí em vaig trobar amb un autobús (sí, sí, un autobús) ple fotògrafs desitjosos d’aprendre quelcom nou i que, entre “bon dia” i càmeres penjant, procuraven dissimular la incertesa de si perdrien o no temps. Van haver 46 inscrits i jo recomano sempre no passar de 15 (màxim 20) participants, ja sigui un taller o un itinerari guiat. Anem a morir d’èxit, vaig pensar, però cal intentar-ho…

Segueixo pensant que hagués estat millor treballar, com a mínim, amb dos grups però, el cert és que vaig acabar relativament satisfet amb els resultats. Les limitacions (les meves i les derivades del nombre de participants) es van veure feliçment compensades per un fet fonamental: la sintonia, la bona predisposició i les ganes de participar de tots. És a dir, per la capacitat que tenim les persones per empatitzar. Sensacional!

M’emporto un meravellós record de les persones amb les que vaig compartir el matí del passat divendres. M’emporto allò que sovint busco en un paisatge: humanitat.

No vaig estar gens pendent de fer fotos ni el dia era el millor, però aquí penjo algunes imatges dels exercicis que anàvem fent per tal que els participants recordin alguns dels moments viscuts. A més, si algú te ganes de recordar les imatges que vaig presentar durant la masterclass, pot trobar-les aquí.

Pel amants del caminar… i la lectura

dimecres, 29/02/2012

scan10107-1000.jpgElogio del caminar es el títol d’una petita delícia que molts amants del caminar devoraran amb avidesa. L’autor és David Le Breton, un antropòleg francès, professor de la Universitat d’Estrasburg i… un devot caminador. L’obra ha estat traduïda al castellà i publicada per  l’editorial Siruela dins la col·lecció “La Biblioteca Azul serie mínima”. Cal agrair a aquesta editorial la tasca de recerca i divulgació d’assajos d’interès (és llavors quan les editorials es converteixen en quelcom més que una empresa).

Probablement, el llibre no us descobrirà res que no sapigueu però, en canvi, la construcció de les reflexions i la seva profunditat molt probablement us captivarà des del començament. Personalment, idees que fa temps que defenso i que procuro divulgar, les he trobat expressades amb talent i elegància i amb el suport d’un ric conjunt de cites d’autors diversos, des de Rousseau  a Stevenson, de Chatwin a Leigh Fermor, de Matthiessen a Thoreau.

Permeteu-me uns de fragments:

“…caminar és una evasió de la modernitat, una forma de burlar-se d’ella, de deixar-la plantada, una drecera en el ritme desenfrenat de la nostra vida i una manera de distanciar-se, de aguditzar els sentits.”

“Caminar és obrir-se al mon. Restitueix en l’home el feliç sentiment de la seva existència. El submergeix en una forma activa de meditació que requereix una sensorialitat plena. (…) El caminar és, sovint, una marrada per retrobar-se amb un mateix”.

“El caminar, fins i tot si només es tracta d’una modesta passejada, deixa en suspens temporalment les preocupacions que aclaparen l’existència apressada i inquieta de les nostres societats contemporànies. Ens retorna a la sensació del jo, a l’emoció de les coses, tot restablint una escala de valors que les rutines col·lectives tendeixen a retallar. Despullat davant el món, al contrari que els automobilistes o que els usuaris dels transport públic, el caminant se sent responsable dels seus actes, està a l’alçada de l’ésser humà i difícilment pot oblidar la seva humanitat més elemental.”

El llibre dels camins coberta.jpgDonat  que parlem de llibres, permeteu-me compartir la ressenya que va aparèixer al número 53 d’Investigaciones Geográficas. Es tracta d’una revista acadèmica que publica l’Institut Interuniversitari de Geografia de la Universitat d’Alacant, i la ressenya ve signada pel geògraf Pablo Giménez Font (moltes gràcies!) i està dedicada al nostre El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets.

El llibre va sortir a finals del 2010, publicat  per una altra editorial valenta, Arola Editors, i del qual ja vaig parlar en una entrada anterior. No és habitual una ressenya tan treballada, no senyor.

 

Camins i llengua a Castelló

dijous, 9/02/2012

Imagen 1.png

Torno al sud, torno a baixar al País Valencià, a Castelló, convidat a donar una conferència. Potser és perquè em considero del sud o perquè m’encanta sentir parlar valencià, o ves a saber, però el cas és que m’encanta. Em reconforta comprovar que la llengua i la cultura de la que som hereus no s’acaba al Principat, que som més, amb dificultats, sí, però molts més. Aquest cop l’excusa és doblement fantàstica: em demanen que parli de camins i que ho faci en el marc dels actes que el Centre Excursionista de Castelló ha organitzat per celebrar el 43è aniversari de la renovació de la flama de la llengua catalana. El títol que m’han proposat és “La seducció dels camins: història i natura“. Fantàstic! .Si algú pot, i li ve de gust, ens veiem a demà dijous, a les 19 h 30 min a la Llotja del Cànem, la seu de la Universitat Jaume I a Castelló.